I ara el Gripau Blau us explicarà un conte.
El conte es diu Na Clara i és d'Elisabet Avellà.
Na Clara era una nena petita i pollissona.
Moltes vegades feia enfadar sa mare, tal com fan totes les nenes petites i pollissones del món, esclar.
Però a més a més, Na Clara s'inventava unes excuses molt originals per a les seves malifetes.
Bé, home, potser no eren excuses.
Potser, potser ella ho creia així.
El cas és que deixàvem un pam de nas tots els que l'escoltaven.
Ara ho veureu.
Un dia, Na Clara va despenjar les cortines del menjador.
Les va posar damunt la taula i es va fer una cabana.
Quan sa mare la va renyar, ella va dir
és que la taula tenia fred i l'he tapada.
Després, Na Clara es va amagar dins el rebost.
Sa mare la cercava per tota la casa i no la veia enlloc.
Quan a la fi la va trobar, la va renyar per no haver sortit abans
i Na Clara va dir
és que les patates tenien por i les he anat a fer companyia.
Després, Na Clara va agafar unes tisores molt grosses
i es va fer una bona tallada de cabells.
Quan sa mare la va veure, la va renyar molt altra vegada
i Na Clara va dir
és que les tisores tenien gana i se m'han menjat els cabells.
Aquell dia, quan va arribar l'hora de sopar
Na Clara tenia molta gana i va demanar
mare, què hi ha per sopar?
i la mare li va dir
«Mira, Clara, avui he fet una coca de verdures boníssima
d'aquelles que t'agraden tant
però llavors me n'he adonat
que el gos se la mirava amb ganes de menjar-se-la
i l'he adonada
no ha quedat gens ni mica.
Na Clara gairebé es va posar a plorar
quan va pensar que no es podria menjar
ni un trosset de coca.
Sort que llavors va arribar el pare
i va fer una truita de patates boníssima.
Tostres se la van menjar
i sabeu que m'han comptat
que el gos no n'hi van deixar.