I us anem a explicar un conte, com sempre, al Gripau Blau, el tortell aquàtic d'Assumpció Ribes.
El diumenge, per postres, m'agrada menjar tortell, d'aquells de pasta de brioix, ben farcit de massa pa.
Moltes vegades, abans de dinar, el pare em porta tot passejant fins a la pastisseria.
I de tota la renguera de tortells, em deixa triar el que em fa més peça.
La senyora Magdalena, que té un nom que s'adiu tant amb la seva feina, ens l'embolica lleugera, que no se li veuen els dits,
amb un paper d'un groc brillant i després el lliga amb una cinteta marró rematada a la part superior per una nansa,
perquè així faci de més bon portar.
Pare, deixa'm el duermir avui.
Vaig demanar aquell diumenge. No, que ets una ixalabrada i segur que et caurà.
Però, esclar, vaig aconseguir baixar a Riguiravall, cap a casa,
a ser la portadora d'aquell paquet rodó, tan ben fet que contenia la dolçor dels postres
i on s'amagava alguna sorpresa que hauríem de trobar quan ens el mengéssim.
Què hi devia haver? Un rei petit i rebeçut amb mantell d'hermini?
Una tortuga de closca botaruda? Un gall de cresta dreta?
Tant de bo tingués jo la sort de trobar-me dins la boca aquell objecte.
Ai, amb una il·lusió!
El pas se'n va fer més decidit i sense adonar-me'n brandava perillosament el tortell
endavant i enrere, endavant i enrere.
Un xap, inesperat, em va fer sortir de les cavilacions.
A la mà esquerra només hi tenia la cinta marró
i l'envalum groc navegava avall pel rec d'aquests dies, baixava permanentment.
Arremblat a la vorera, com a conseqüència de l'excés d'aigua produït
per les extraordinàries nevades d'aquell hivern.
Veus què has fet?
Va braular el pare, admirat que jo hagués estat capaç de superar els seus funestos pronòstics.
Mentre ell tornava amunt a comprar un altre tortell,
jo em vaig quedar palplantada per l'aclaparament del desastre que acabava de provocar.
De seguida, però, em van venir ganes de seguir aquell insòlit vaixell aigües avall
i esbrinar així que se'n feia, finalment,
feia bo de veure aquell groc tant llampant empès pel corrent.
A més, no el volia pas abandonar fins haver tret de les seves entranyes el tresor que contenia.
Va recórrer molts metres de rec.
Abans no va naufragar.
Un escull de sorra va aturar la seva marxa lleugera i l'aigua el va poder cobrir.
Això pesava massa i això el va enfonsar definitivament.
Llavors el vaig destapar i encara que mai no m'ha agradat gens enllefiscar-me les mans,
el vaig es va entrar tot per buscar-hi la sorpresa.
Un rei? Una tortuga? Un gall?
Un anell?
Amb una pedra roja entelada pel sucre que un cop vaig haver polit amb l'aigua del rec,
va lluir com un rubí de veritat.
Llàstima que em ballava massa tots els dits.
Ai, no vaig poder-lo ensenyar als de casa fins haver dinat.
Quan vaig calcular que ja s'hauria esbravat prou la mala lluna del papa.
Oh! Però si sembla d'or!
Va esclamar la mare mentre se l'emprovava.
Ho era.
I l'endemà mateix em va afianar que el pastisser ensenyà a la senyora Magdalena la meva increïble troballa.
Oh! El meu bon nen!
Es va alegrar ella de seguida que la veia.
Me'l vaig treure per ajudar a fer els tortells i ja el donava per perdut.
No es va acabar d'aclarir com havia anat a parar allà on jo l'havia trobat.
Que si el dependent li devia haver posat cregut que era la quincalla,
que si havia relliscat sobre la massa...
Tot eren suposicions.
Però la senyora Magdalena estava tan contenta
que em va obsequiar amb un tortell gegant per al diumenge següent.
I em va assegurar que m'hi posaria no una, sinó tres sorpreses.
Això sí, el pare no va voler ni sentir parlar de deixar-me'l portar a mi.
Ai, tan bonic com hauria estat un transatlàntic groc baixant pel rec.
I si hagués pesat massa per poder sorar,
hauria semblat un submarí com aquell de la cançó dels Beatles.
A la segura de la cançó dels Beatles.
I si hagués pesat massa per poder sorar,
hauria estat un transatlàntic groc baixant pel rec.
I si hagués pesat massa per poder sorar.
I si hagués pesat massa per poder sorar,
hauria estat un transatlàntic groc baixant pel rec.