I el conte que us explica avui el Gripau Blau és l'Alícia Capitomba, del Jani Rodari.
Aquesta és la història d'Alícia Capitomba, que queia sempre i per tot arreu.
L'avi la buscava per dur-la als jardinets.
Alícia! On ets, Alícia?
Sóc aquí, avi!
On és aquí?
El despertador!
Doncs sí, havia obert la tanca del despertador per xafardejar una mica.
I havia anat a parar entre les molles i els engranatges.
I ara no li quedava més remei que saltar contínuament d'un lloc a l'altre
per no ser agafada per tots aquells mecanismes que es bategaven fent tic-tac.
Un altre dia, l'avi la buscava per donar-li per anar.
Alícia! On ets, Alícia?
Sóc aquí, avi!
On és aquí?
Doncs aquí! Sóc també era l'ampolla! Tenia sèrie caigut a dins!
Ja us l'aquí que nedava estal·laradament per mantenir-se a la superfície.
Per sort, l'estiu abans a la platja havia après a fer la granota.
Espera un moment, que et trauré d'aquí.
L'avi va deixar anar un cordonet dintre de l'ampolla.
L'Alícia s'hi va arrepar i s'hi va enfilar amb molta traça.
Era una bona gimnasta.
Una altra vegada, també l'Alícia havia tornat a desaparèixer.
La buscava l'avi, la buscava l'àvia, la buscava una veïna que venia sempre per llegir el diari de l'avi
i estalviar-se així cinc durets.
Ai, de nosaltres! Si no la trobem abans no tornin els seus pares a treballar.
Murmulava l'àvia esperverada.
Alícia! Alícia! On ets, Alícia?
Però aquest cop no responia. No podia contestar.
S'afardejant per la cuina, havia caigut el calaix de les estovalles i els tovallons.
I s'hi havia adormit.
Algú havia tancat el calaix sense pensar en ella.
I quan es va despertar, l'Alícia es va trobar a les fosques, però no va pas tenir por.
Una vegada havia caigut dins d'una ixeta i...
Allà sí que era fosc.
Un moment o altre, bé, parar a la taula per sopar.
Pensava l'Alícia.
I aleshores, obriran el calaix.
Ai, però ningú no pensava en el sopar. Justament perquè no trobaven l'Alícia.
Els seus pares ja havien tornat de la feina i renyaven els avis.
Bet aquí, com ens la vigileu!
Els nostres fills no queden dins les aixetes.
A la nostra època només es queden del llit i es feien algun bony al cap.
Finalment, l'Alícia es va cansar d'esperar-se.
Va fer excavacions entre les estovalles.
Va trobar el cul del calaix i va començar a donar-hi cops amb el peu.
Tum, tum, tum.
Que calli tothom!
Va dir el pare.
Sent-ho picar en algun lloc.
Tum, tum, tum!
Quins petons i quines abraçades quan la van trobar.
L'Alícia ho va aprofitar tot seguit per caure dins la butxaca de l'americana del seu pare.
I quan la'n van treure, havia tingut temps d'empastifar-se tota la cara jugant amb el bolígraf.
Música
Gràcies.