.
Passa un minut d'un quart d'onze del matí.
Com us dèiem, avui un dels protagonistes del matí de Tarragona Ràdio
és el doctor Joan Martí, el primer rector de la Universitat en Rovira i Virgili.
El doctor Joan Martí va recollir la setmana passada,
avui fa justament una setmana, divendres passat,
la medalla d'argent de la ciutat de Tarragona.
La medalla d'argent com a primer rector justament
de la Universitat en Rovira i Virgili.
La concessió ha arribat tot just un any després del procés electoral
que va suposar el canvi en la direcció dels òrgans de govern
de la Universitat Tarraunina.
El doctor Joan Martí ha estat pràcticament durant tot aquest any
fora del que anomenem o coneixem popularment com a vida pública
i avui justament des del matí de Tarragona Ràdio
volem parlar amb ell del que està fent, del que ha fet
i del seu futur més immediat.
Senyor Joan Martí, bon dia.
Hola, bon dia.
Bon dia i benvingut al matí de Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies.
Feia molt de temps que no parlàvem amb vostè,
feia pràcticament un any que no parlàvem amb el doctor Joan Martí en directe
en aquests micròfons i és un plaer tornar a parlar
amb el primer rector de la Universitat, en Rovira i Virgili,
que com dèiem la setmana passada va rebre aquesta medalla d'argent
de la ciutat de Tarragona.
Personalment, què li ha suposat aquest reconeixement?
Personalment, ha suposat una gran il·lusió, una gran alegria.
És important, quan un té una responsabilitat,
l'única cosa que ha de fer és complir-la adequadament
en benefici d'allò que està representant, en aquest cas, la universitat,
i no esperar res més que fer el màxim de bé possible les coses.
Ara bé, si a part de tot això, després és premiat,
i és premiat no pas particularment per una entitat,
per un grup de persones, etcètera,
sinó per allò que representa tota una ciutat,
és a dir, el Consistori, l'Ajuntament de Tarragona,
aleshores és un premi que humanament realment omple
i humanament et deixa encara més tranquil i orgullós
d'una feina que has realitzat d'una manera completament dedicada,
dedicada, dedicada full time, que diuen els anglesos,
dedicada de manera exclusiva,
amb una intensitat com cap altra feina no m'havia requerit.
El doctor Joan Martí va rebre aquesta medalla d'argent
de la ciutat de Tarragona en un acte en què l'Ajuntament,
la ciutat, per tant, va reconèixer també el conjunt
de la Universitat Rovira i Virgili amb la medalla d'or,
amb la medalla d'or de la ciutat.
Aquesta medalla d'or, que vostè personalment no va rebre,
també se la sent seva?
La veritat és que sí.
A veure, en primer lloc, parcialment meva ho és segur,
com ho és parcialment de tots aquells que componem
la Universitat Rovira i Virgili.
Per tant, jo en soc una part i, consegüentment,
una part me'n toca.
Però, a part d'això, si tenim en compte que la medalla d'or
premia l'esforç enorme que ha suposat constituir
la Universitat Rovira i Virgili com a universitat autònoma,
independent, i aquest esforç m'ha tocat liderar-lo a mi mateix,
és un esforç que han fet tots, evidentment,
però qui l'ha liderat, qui ha estat el màxim responsable,
és el rector, i el rector he estat jo.
Per tant, consegüentment, jo ja vaig dir,
el dia solemne de la donació de les medalles,
jo ja vaig dir que em sentia fins i tot més orgullós
de la medalla d'or que no pas de la medalla d'argent,
perquè la medalla d'argent premia una persona singular,
Joan Martí, les persones passem,
i en canvi la medalla d'or premia una obra que vaig tenir l'honor
i el goig de poder dirigir, de poder dirigir jo mateix,
i les obres queden, i per tant, d'alguna manera em sentia més honorat,
em sento més honorat de la distinció de la medalla de la ciutat
en la categoria d'or que no pas de la medalla de la ciutat
en categoria d'argent.
I no és falsa modèstia, perquè també estic molt content
de la medalla d'argent adreçada a la meva persona.
Amb l'acte solemne que comentem de divendres passat,
d'alguna manera la ciutat ha reconegut la tasca de la universitat,
amb dues vessants, una més personal a vostè com a primer rector
i un altre al conjunt de la universitat.
Considera, però, doctor Martí, que justament el fet de fer coincidir
l'atorgament de les dues medalles en un acte ha volgut descafeinar,
si em permet aquesta expressió, el reconeixement personal a vostè
com a primer rector de la universitat?
Si m'ho permet faré al·lusió a la Bíblia, que és molt sàvia.
Jo el que vaig fer, el que mantinc històricament com a fet,
i no em penedeixo gens d'haver actuat d'aquesta manera,
és agrair exclusivament, agrair allò que a mi se m'atorgava.
No tinc per què entrar en judicis de res més del que s'atorga d'altres
o del que es pot arribar a atorgar d'altres.
Dic la Bíblia perquè en un moment determinat, en un passatge,
recomana això.
Tu preocupa't exclusivament d'allò que se't doni
i no miris allò que donen els altres.
D'altra banda, com he dit abans,
el reconeixement, tenint en compte que hi ha dues medalles,
una a la institució que jo vaig dirigir
i una altra a la meva persona,
crec que no hi havia cap motiu,
perquè si altres intencions hi va haver,
que ho desconec, i no m'interessa gens d'entrar-hi,
si altres intencions hi va haver,
doncs per mi no tenen cap importància.
En el terreny més personal,
si em permet dedicar una part d'aquesta entrevista,
doctor Martí, a parlar de qüestions que li afecten personalment a vostè,
què ha estat fent des de la seva retirada?
Vostè fa un any anunciava la seva retirada en les eleccions,
en el procés electoral a la Universitat Rubí de Virgili,
en aquests 12 mesos,
dels quals pràcticament no hem sapigut res a nivell públic,
els ciutadans, el conjunt de la societat terraunina,
en aquests 12 mesos últims, què ha estat fent el doctor Martí?
Ha estat fent el que fan una bona part,
per no dir la majoria o la totalitat,
dels professors universitaris,
és a dir, he estat reintroduint-me en el món de la recerca,
potser com a diferència del que fan els altres professors universitaris,
doncs no he exercit la docència perquè gaudeixo d'un any sabàtic,
he fet una reintroducció en la investigació
i molt d'esquit llevit una reintroducció en la docència,
perquè també he dirigit alguns seminaris.
Concretament, tinc dos llibres en marxa,
pràcticament un acabat i l'altre ja iniciat,
que fan referència a la prehistòria social de la llengua catalana
i a la història medieval de la llengua catalana,
encarregats per un editorial de prestigi de Barcelona.
he estat nomenat president del Consell de Supervisió del TERCAT,
és a dir, del Centre de Terminologia de Catalunya,
que és un consorci en què hi participa l'Institut d'Estudis Catalans,
del qual soc membre, i la Generalitat de Catalunya.
L'Institut d'Estudis Catalans m'ha encomanat la direcció del report
sobre la investigació en l'àmbit de totes les filologies,
un report que servirà de base per la CIRIT i, per tant,
per el Comissionat d'Universitats i Recerca,
per conèixer la realitat actual dels estudis en aquest àmbit del saber.
A l'Institut d'Estudis Catalans també estic participant
en una comissió que tenim l'encàrrec de revisar l'obra de Pompeu Fabra.
Ja vam fer un primer treball amb un resultat
que és el Diccionari General de la Llengua Catalana.
I en un altre sentit, he estat més d'un mes al Canadà,
concretament al Quebec, dues universitats,
a la Universitat de Laval, a la ciutat de Quebec mateix,
i a la Universitat de Montréal,
on hi ha també dependències de la Universitat de Laval.
Allà he dirigit dos seminaris a nivell de cursos de postgrau
o de doctorat sobre planificació lingüística.
I després també he estat a Itàlia dirigint seminaris universitaris
a la Universitat de la Sapienza de Roma,
a Roma III, que és una nova universitat a la ciutat de Roma,
a Nàpols i a l'Àquila, que és una ciutat prop de Roma,
que té una universitat molt antiga.
Això per citar-li les coses que són més rellevants
i que em sembla que Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do l'activitat que ha fet durant aquest any,
que vostè ja deia que se l'havia après a nivell sabàtic,
pel que fa a la docència.
Torna a demanar un altre any sabàtic
o tornarà a impartir classes molt aviat?
Piri, una de les coses que més he enyorat
durant el període que he fet de president i de rector de la universitat
és el contacte amb els estudiants i les estudiantes.
Sempre m'ha agradat molt fer classes
i, per tant, la docència m'interessa tant com la investigació.
No hi ha bona docència sinó hi ha investigació al darrere,
això també és veritat.
Aleshores, sí que, en canvi, és costós
després d'un període de gairebé set anys
de liderar el projecte d'una universitat
que s'ha de constituir,
que no és ja una universitat constituïda,
per tant l'esforç és augmentat
respecte al que pugui ser fer de rector d'una universitat ja constituïda.
Després d'aquest llarg període,
evidentment no és fàcil retornar a la investigació i a la docència.
no és fàcil perquè s'hi ha de retornar amb tot el rigor i tota la qualitat
que exigeix el nivell universitari.
Per tant, sí que tinc sol·licitat un segon any sabàtic.
Entenc que el primer se'm va concedir d'una manera gairebé òbvia
per aquest període llarguíssim en què vaig fer de rector i president.
En tinc demanat un, en tant que professor,
porto 33 anys fent de professor a la universitat,
no he gaudit mai d'un any sabàtic en qualitat de professor
i sé ja que el departament al qual pertany
l'ha aprovat unànimament aquest any sabàtic.
Evidentment, correspon a la Junta de Govern donar-li el vistiplau.
Espero que la Junta de Govern no desautoritzi el departament
que ha aprovat concedir-me'l per unanimitat.
En aquest segon any sabàtic, doctor Martí,
continuaria amb aquestes tasques de recerca, d'investigació,
dirigint alguns d'aquests seminaris.
Com ha fet durant aquests últims mesos?
Sí, de fet, la Universitat de Laval i de Montréal, al Canadà,
m'han demanat de continuar d'una banda
i de reiniciar d'una altra banda el seminari
que ja he fet durant més de 30 dies.
I igualment a Itàlia, concretament a Roma.
Després, òbviament, aquests dos llibres als quals m'he referit
necessiten encara unes empentes importants
i les responsabilitats, sobretot la nova responsabilitat
de president del Consell Supervisor del TermCat,
és una responsabilitat que exigeix,
sobretot en els primers mesos i potser fins i tot
en els primers anys, s'exigeix una dedicació especialíssima
que em facilitaria el fet de poder gaudir d'un any sabàtic.
El nom de Joan Martí, per cert, doctor,
va sortir fa poques setmanes a la premsa.
Concretament, recordo com a mínim el diari El Punt
com a possible candidat al comissionat d'universitats
de la Generalitat de Catalunya,
en substitució del senyor Joan Albagés.
No sé si em voldrà respondre a aquesta pregunta,
però ara que és evident que vostè no és el nou comissionat,
que ja s'ha escollit i que ja està en la seva feina,
és veritat, doctor Martí,
que era un candidat a presidir el conjunt d'universitats catalanes?
En principi, un candidat podia ser-ho qualsevol persona
que coneix a fons i bé la Universitat Catalana,
amb la qual cosa no es clogui que jo en fos un.
En qualsevol cas, mig bromes a part,
jo estic convençut que no era el moment adequat,
per a mi no era el moment adequat,
per acceptar una responsabilitat d'aquesta embargadura.
L'hi van oferir, doncs. Ens està dient.
Jo no he dit això.
Molt bé. Deixem de parlar, doncs, d'aquesta qüestió,
si no en vol parlar, perquè, de fet,
tampoc ens portaria enlloc,
perquè el nou comissionat d'universitats
de la Generalitat de Catalunya ja està fent la seva feina.
Doctor Martí, la casualitat ha volgut,
i a més és una casualitat evident,
ha volgut que avui faci justament un any
de l'última entrevista que vam mantenir aquí,
en aquests estudis, a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Avui fa un any l'entrevistàvem com a candidat a la reelecció
i havia el procés electoral obert
que va desembocar en l'elecció del senyor Lluís Arola
com a nou rector de la Universitat Rovira i Virgili.
Poques hores després d'aquella entrevista,
aquí, a Tarragona Ràdio,
vostè decidia renunciar a retirar la seva candidatura.
Ha passat un any.
Per què va retirar la seva candidatura?
I, en qualsevol cas,
se'm penedeix del que va fer?
Començaré per respondre la segona,
que és simplement no.
No, no em penedeixo del que vaig decidir
i tornaria en aquests moments a decidir el mateix,
malgrat que tenia moltes pressions perquè no ho fes
i les tenia des de l'interior de la universitat
i també des de fora de la universitat.
Però no em penedeixo gens.
Ja vaig dir aleshores, ho recordo perfectament,
que entrar en una campanya electoral
enfrontant-me amb un candidat com el que es presentava
hauria suposat, sens dubte,
sens dubte, un dany,
major o menor no ho sabria dir,
perquè això seria fer profecia,
però un dany a la universitat.
El meu criteri passava perquè,
en primer lloc, estava convençut,
estava convençut i li asseguro
que encara ara no em sé explicar
el procés que es va produir,
no me'l sé explicat de veritat,
ni he vist que ningú l'hagi explicat,
que l'hagi explicat de manera satisfaent, ningú.
Aleshores, jo no em vaig explicar
com es va produir el que es va produir,
no m'ho explico ara
i, com que no m'ho explicava aleshores,
com no m'ho explico ara,
jo estava convençut que, al final,
tot el que s'havia preparat
com a nova candidatura
es dissoldria i no s'hi presentaria,
aquesta nova candidatura.
Com que n'estava convençut,
jo vaig presentar la meva
i quan vaig veure
que no es produïa
el que per mi era lògic
que s'hagués produït,
algú va dir
ningú té el dret
a ser permanentment
rector d'una universitat.
Sembla que va ser
el que ara actualment
n'és de rector.
Escolti, jo no pensava ser
el rector permanent
de la universitat
i és sorprenent que digués això
perquè els estatuts
que es van aprovar
sota la meva presidència
no permeten
que un rector
pugui ser-ho
després dels estatuts
més de dos mandats consecutius.
Per tant,
no tenia cap intenció
de ser el rector etern
de la Universitat
Rubí de Vigili de Tarragona
en absolut.
No vaig entendre
com es va mantenir
aquella posició
i, aleshores,
havent-se mantingut,
jo vaig decidir
retirar-me.
No ho vaig entendre
perquè costa molt
de poder donar
una explicació
que justifiqui
que, sobtadament,
sobtadament,
després de més de sis anys
d'estar jo
al cap de banda
de la universitat
amb un equip
pel qual jo vaig atorgar
tota la confiança,
la confiança total
i algú podria dir
aquest és l'error,
doncs, miri,
és un error
que continuaria cometent
perquè si jo he de
governar el que sigui,
una universitat
o el que sigui
amb un equip
amb el qual
no puc confiar
plenament,
totalment,
no només confiar,
confiar plenament,
totalment,
escolta,
prefereixo no governar-lo.
No entenc
com,
després de més de sis anys
governant
la universitat,
sentint-ne
les crítiques pertinents,
però sentint-ne també
els elogis
en el sentit
que s'estava governant
d'una manera
raonablement correcta,
no entenc
com de cop i volta,
de cop i volta
i del costat mateix
de la vora més íntima
puguin
aparèixer
els inconvenients
que de cop i volta
efectivament
van aparèixer.
Jo no m'ho creia,
potser ingenuament,
tampoc m'importa
reconèixer ingenuïtat
en aquest cas.
Se'm donaven
explicacions
que després
es comprovava
que no eren
les explicacions
reals,
se'm deia
no,
és que ens preocupa
el pla estratègic
i jo aleshores
mirava d'incidir
a fer avançar
la redacció
mateixa
del pla estratègic,
ho feia jo mateix
i personalment,
després resultava
que això no tenia
cap importància,
em deien
no,
ben bé això no,
sinó que cal canviar
en no sé quin altre sentit,
doncs posem-nos-hi
i endavant,
després resultava
que tampoc
no era ben bé això,
etcètera.
En definitiva,
li asseguro
que mai
a la vida
no he viscut
una situació
tan poc creïble
com la que vaig viure
aleshores,
mai,
en absolut,
i estic segur
que mai
em tocarà viure
una situació
tan semblant,
tan poc creïble
que jo
no l'explico mai,
miri,
potser ara
és la primera vegada
que m'esplajo
una mica
fent aquestes consideracions
i no ho explico mai
perquè dic simplement
que jo vaig deixar
de presentar-me,
inicialment tenia
la candidatura
però poc convençut
i que després vaig decidir
doncs retirar-la
perquè hi havia
un altre candidat,
etcètera.
No entro a explicar-les més
perquè no sé com explicar-ho
perquè la gent
s'ho pugui creure.
No sé com explicar-ho.
No sé com explicar
que la gent
es pugui creure
que unes persones
que tens
nomenades
per confiança
torno a dir
una cosa
que em sap greu,
no reobro ferides
com es diu,
perquè jo no em sento
ja ferit
en absolut.
Sembla que algú altre
sí que s'hi sent.
Sembla que algú altre
sí que s'hi sent
per determinades actituds,
que volen fer
ostensibles
i manifestes.
Jo no,
jo estic molt tranquil
i crec que
públicament
es va demostrar
en el darrer acte
al qual vostè
feia referència.
Però no entenc
com unes persones,
torno al que deia,
que són nomenades
per confiança
si es troben
a disgust
en un determinat
sistema de govern
no presentin
la seva dimissió
irrevocable
perquè les dimissions
a mitges
no valen
les divisions
sobretot
en l'àmbit universitari
cap rector
té la capacitat
d'obligar
una persona
a fer de vicerector.
Per tant,
si un vicerector
vol plegar
plega tranquil·lament
i si el rector
no ho entén
doncs li diu
miri,
ho sento molt,
vostè no ho entén
però jo plego
perquè a vostè
no l'aguanto més
perquè la seva política
de cop i volta
de cop i volta
s'ha tornat
absolutament
boja,
de cop i volta
vostè ha canviat
tot el model
etcètera,
etcètera.
Ningú no em va dir això
i per tant
resulta
molt poc creïble
tot el que va
succeir.
No estic gens
ressentit,
en absolut,
gens ressentit.
Va passar,
va passar.
Però un any després
considera
que el van enganyar,
que el van trair
els més íntims
de l'anterior
equip de govern
que d'alguna manera
vostè va ser víctima
d'una conspiració
encara que la paraula
soni molt forta
però que en qualsevol cas
els que governaven
amb vostè
en aquella etapa
a la universitat
el van enganyar.
Les paraules
són fortes
o no fortes
depèn.
Jo
de paraules
me n'ocupo.
No vull
en aquests moments
parlar ni d'engany
ni de traïció
ni de conspiració
en aquests moments.
No vull parlar
d'això.
Em vaig sentir
francament
decebut,
diguem-ho
d'aquesta manera.
Em vaig sentir
francament
decebut,
enormament
decebut.
hi ha actituds
humanes
que són
torno a dir
inexplicables.
Perquè
esclar
una cosa
és que
es pogués
haver dit
i em consta
que algú
ho intentava
això.
Em consta
que algú
ho intentava
i no se'n va sortir
naturalment.
Una cosa
és que se'm
hagués
pogut dir
que havia
comès
un error
de gran
magnitud.
D'errors
en vaig
cometre
molts
amb sis
anys
i escats.
Imagini's
qualsevol
persona humana
que estigui
al capdavant
del que
sigui,
si no
en té
ocasions
de cometre
errors,
errors
en vaig
cometre.
Però
si algú
m'hagués
pogut dir
és que
això
que has
fet,
que has
comès
o que no
has
fet
i havies
d'haver
fet,
té una
dimensió,
té una
magnitud
absolutament
insuportable,
fins i tot
en aquest cas,
escolti,
els estatuts
parlen clar,
hi ha la possibilitat
de presentar
una moció
de censura.
Jo no he tingut
mai una moció
de censura.
És que
l'hi torno a dir,
és que
és absolutament
en situació
democràtica,
de democràcia
del país,
però de democràcia
també
de la universitat,
és absolutament
no creïble
el que va passar.
Una moció
de censura
no hi va ser,
no hi podia ser
segurament,
perquè no hi havia
cap element
concret
que la pogués
justificar.
Si no hi havia
cap element
concret,
tot era
reconduïble,
tot eren
coses
relativament
menors,
relativament
menors,
que entre tots
podíem haver
reconduït
i haver evitat
un final
que no vull dir
que fos
especialment
tràgic,
ni personalment,
ni col·lectivament,
però que no va ser
el millor,
evidentment.
I ja no dic
que no va ser
el millor per mi,
per Joan Martí,
crec que no va ser
en absolut
el millor
per la nostra
universitat.
Ha dit
fa un moment,
en l'anterior
resposta que no volia
reobrir les ferides
i ha fet menció
que segurament
algun altre
sí que les vulgui
reobrir
d'alguna manera
perquè la gent
ens entengui,
perquè els ciutadans,
els oients
que ens estiguin
escoltant
ho entenguin.
Vostè suposo
que es refereix
a l'actual
rector Lluís Arola
i per l'acte
de la setmana passada
en què en el moment
en què vostè
li van distingir
amb la medalla
d'argent,
ell no va fer
una ostentació
visible
de l'aplaudiment
o del reconeixement
a la seva figura.
Suposo que es refereix a això.
i ho dir
perquè la gent
ens entengui.
Diguem que
li asseguro
i li asseguro
perquè la gent
ens entengui
que no em refereixo
a això
o si vol
ho diré
amb més sinceritat
que no em refereixo
exclusivament a això
ell sabrà
el que havia de fer
i si va fer
bé fent
el que va fer.
Jo quan accepto
d'anar
en un acte
hi vaig
d'acord
amb el meu estil
i amb la meva
educació.
Però li asseguro
que no em refereixo
exclusivament a això.
li podria dir
per exemple
perquè m'entengui
que
jo no he tingut
pràcticament
cap contacte
més
des de fa un any
amb els membres
de l'actual
equip de govern
que vol dir
que no se m'han adreçat
a mi
absolutament
per cap motiu.
Amb això
se sent dolgut
suposo.
No, no, no.
És a dir
hi ha
a vegades
que
el que
sents
és
una certa
decepció
torno a utilitzar
la forma
de decebre
sens una certa
decepció
de comprovar
que a la vida
hi ha determinats
comportaments.
Però
a mi no em dolen
a mi em dol
que jo em comporti
malament
i que després
me n'adoni
i aleshores
ve el dolor.
Que es comporti
malament
un altre
doncs
em fa més
decepció
que no pas
altra cosa.
No estic a dolorir,
no tinc temps
a més a més
de sentir dolor
ni de mirar-me
ferides,
no tinc temps
jo d'això.
Per tant,
per mi
està tot passat
com a full.
hi ha prou
aspectes
positius
que són
prevalents.
Escolti,
l'universitat,
també ho vaig dir
el dia del discurs,
per tant,
no ho dic ara
per primera vegada,
l'universitat
bàsicament
està feta.
I torno a dir,
no l'he fet
a jo,
no l'ha fet
a Joan Martí,
l'ha fet
al col·lectiu,
des de l'acord
i des de la crítica,
també des de la crítica.
Però l'universitat
està feta.
Jo vaig dir
i repeteixo,
no crec
que canviï gaire
el nombre de titulacions
que s'imparteixin,
no crec que canviï gaire
el nombre de centres
que hi ha,
no crec que canviï gaire
el nombre de departaments
que hi ha,
no crec que canviï gaire
el nombre
d'instituts universitaris
que hi ha,
no crec que canviï gaire
el nombre de serveis
generals que hi ha,
no crec que canviï gaire
el nombre
d'ubicacions
per a seus noves
que hi ha,
no crec que canviï gaire
tot l'aspecte
d'infraestructures
en general
i així podria
anar continuant
incluent-ho tot,
tot el que és
la vida universitaria.
La universitat a Tarragona està vestida en els seus elements principals,
està vestida i s'ha vestit durant el meu mandat, i això me n'orgulleix.
Poder-se retirar, malgrat les circumstàncies més immediates,
circumstàncies humanament decebedores, més que doloroses, decebedores,
poder-se retirar, malgrat aquestes circumstàncies humanes més immediates,
amb l'orgull que hi ha una obra feta de l'embargadura que és la universitat avui,
després només d'encara no set anys,
escolti, això dona una tranquil·litat extraordinària.
Dormo molt bé.
El fill del que està dient, que la universitat ja està feta, ja està vestida,
en els seus trets principals.
Els seus trets principals, evidentment.
Quina valoració fa, vostè ara que ho veu des de fora,
de la gestió que ha fet l'actual equip de govern de la universitat?
d'aquest any?
Miri, jo he estat, com estàvem comentant abans, de sabàtic,
per tant he viatjat, he estat molt a fora,
i per tant no em correspon de fer una valoració de la nova gestió,
i renuncio a fer-la.
Però en la línia mateixa que estava abans,
no crec que s'hagin dut a terme gaires,
si és que n'hi ha hagut alguna,
iniciatives que no estiguessin ja previstes,
aprovades i consensuades durant el meu mandat.
Potser m'equivoco, i si m'equivoco me n'alegro molt.
Si m'equivoco me n'alegro molt.
Aquesta és la meva universitat,
per tant tinc moltes ganes que funcioni bé.
Jo crec que, al marge de no fer cap judici
de la gestió del nou equip de govern,
jo crec que és bastant improbable
que s'hagin tirat a terme
noves iniciatives en els àmbits més diversos,
fins i tot en els àmbits relativament protocolaris,
és a dir, l'honoris causa del Noam Chomsky
estava aprovat durant el meu mandat.
La inauguració es va fer del Col·legi Major Sant Jordi.
Això estava resolt, compromès amb grans esforços
durant el meu mandat.
Potser sí que hi ha hagut altres iniciatives
que no estaven previstes.
No crec que hagin pogut ser gaires,
si n'hi ha hagut alguna.
Això que diu, doncs, ratifica el que ja em deia fa una estona,
que si va haver-hi aquell canvi en el procés electoral
de fa un any va ser simplement per qüestions
de noms, de persones, no de programa.
Això mateix jo vaig llegir el diari,
amb totes les reserves que el diari pogués ser
més o menys fidel,
això és el que jo vaig sentir,
o vaig llegir, millor dit, perquè parlava de diari,
que deia el mateix candidat, actual rector.
Deia que el programa seria continuïsta, era el mateix.
Miri, jo vaig demanar,
quan vaig retirar la meva candidatura,
jo vaig demanar
ingenuïtat, segurament,
que jo tenia el programa fet i imprès,
o sigui, fet del tot,
no és que l'hagués escrit,
el tenia imprès,
perquè realment la decisió de retirar la candidatura
va ser última hora,
i ho va ser per allò que li dius,
però jo estava convençut
que no acabaria passant allò,
que no acabaria vent-hi la candidatura
que hi va haver.
Jo no estava convençut,
ingenuament, torno a dir-ho,
jo tenia el programa imprès.
quan jo decideixo
retirar la candidatura,
demano tant mateix
que el mateix
pas que es fa
del meu text
a tot el col·lectiu universitari
per internet,
per correu electrònic,
dels meus motius
pels quals
retirar la candidatura,
demano que
aquest pas es faci
ajuntant també
purament
com a constatació
d'un treball
que havia fet,
si ajunti
el meu programa,
quin era el meu programa.
Això se'm va de negar.
No sé per què.
Home,
sí que és fàcil de dir
oh, si ja no ets candidat,
per què hem de presentar
un programa d'una persona
que ja no és candidat?
D'acord,
si jo demano
que me'l passin,
em sembla que no és demanar
res d'especial,
és demanar
senyors,
aquest era un candidat,
senyors,
aquest era el seu programa
i ara es retira el candidat
i el programa
i no està malament
que el coneguin.
Potser.