I com sempre, el Gripau Blau us explica un conte.
En Jordi sí que era valent.
El text és d'Immaculada Estela i Antonia Maria Gorgas.
Tot això va passar no fa gaire.
De fet, el record de tota aquesta història encara és calent.
Com era habitual, en sortir de l'escola,
els companys d'en Jordi anaven a jugar al parc.
Però en Jordi no hi anava mai.
Es quedava tot sol mirant amb delit com es divertien els altres.
En Jordi era un xicotet de pocs anys, menut, poca coseta,
com sovint sentia dir a casa.
No menjava gaire, no era gaire alt, no corria gaire.
Tot el que vulgueu, però amb el gaire darrere.
Aquella tarda, en Jordi vedava com de costum.
Observava com jugaven a pilota.
perquè, això sí, d'observador, n'era una estona llarga,
seguint amb la mirada el recorregut.
Amunt, avall, al costat, a la dreta...
De sobte, es va adonar que la pilota anava al mig del carrer
i un dels seus companys, en Joan, al darrere.
L'ensurt d'en Jordi va ser tan gran que, sense pensar-s'ho dues vegades,
va córrer per aturar-lo.
Però, en realitat, qui els va ben aturar va ser un cotxe que passava en aquell moment.
El que continua, ja us ho podeu imaginar.
Van ser traslladats, en un tres i no res, al servei d'urgències de l'hospital.
En Jordi va obrir els ulls i, Renoi, quina pila de bates blanques que l'observaven.
Es va quedar ben sorprès.
Mai tanta gent no s'havia fixat en ell.
I, malgrat que tenia el cos ben massagat i ple de contusions,
li va agradar allò de sentir-se tan ben atès i protegit.
Però la sorpresa grossa la va donar en Joan.
Ell, que presumia de ser tan valent i tan atrevit,
de ser el millor jugador de futbol de la classe,
va resultar ser el campió dels porucs
mentre estava estirat a la llitera d'urgències.
Afortunadament, cap dels dos bailets no tenia lesions greus,
però calia passar uns dies d'ingrés a la unitat d'observació de l'hospital.
Tant els pares d'en Jordi com els d'en Joan
eren a l'hospital pendents de tot el que els doctors els explicaven.
Després dels primers moments d'angoixa,
s'havien tranquil·litzat i els feien companyia,
tot esperant el moment d'ingressar.
Una infermera els va acompanyar molt amablement
en l'habitació que compartirien situada a la planta de pediatria.
En Jordi, amb un somriure d'orella a orella,
semblava que anés de festa grossa.
En Joan, amb el pànic dibuixat a la cara,
es desesperava.
No es volia quedar a l'hospital!
En Jordi no ho acabava d'entendre.
No hi havia per tant.
Allò serien com unes vacances curtes.
I caram, a tothom li agraden les vacances.
L'habitació tenia una vista bonica.
Des del llit, en Jordi podia observar
els constants viatges de les ambulàncies,
l'aparcament dels cotxes, la gent.
Gairebé no tenia temps ni de mirar una estona la televisió.
En Joan, en canvi, passava les nits més llargues
i els dies més sobressaltats de la seva vida.
No acabava de pair que el reconeguessin,
li fessin proves, radiografies,
li prengressin la pressió, la temperatura.
Cada vegada que s'obria la porta,
s'amagava sota els llençols i quedava sense respiració.
Però tots sabem que fins i totes les coses més terribles,
les quals ens fan esborronar només de pensar-les,
no es veuen tan terribles ni tan grosses
quan ens les expliquen i les coneixem.
I això fou el que va passar en en Joan.
A mesura que passaven els dies,
es fixava en el Jordi,
sempre tan content
i perquè no reconeixer-lo tan valent
que li feia sentir una mica de vergonya.
Perquè la veritat és que n'havia fet un gran massa.
Ara ja començava a pensar en el dia de l'alta mèdica
i tenia por del que dirien els seus companys
si sabessin els numerets que havia fet a l'hospital.
En Jordi, que com hem dit, era molt observador,
tenia la situació perfectament controlada
i va ajudar el seu amic
a veure els fets d'una altra manera.
La transformació d'en Joan va ser espectacular.
Els darrers dies d'estar a l'hospital
li van agradar gairebé tant com en Jordi.
Va aprendre moltes coses noves
i la més peluosa de totes,
que no oblidaria mai més,
era tenir l'hospital com un bon amic.
La tornada a l'escola fue un esdeveniment.
Hi havia una festa de benvinguda
preparada per la resta de companys.
Rialles, petons, abraçades, regals...
Però el més important va ser, per a en Jordi,
començar a tenir amics de debò.
Mentre la gresca continuava,
un rumor corria de boca en boca,
transformat tots els rostres
en una expressió d'admiració.
En Jordi sí que era valent.
Música
i el que era realista.
Música
Música
Gràcies.