El conte d'avui, el gripau blau, és la senyora Fragància,
i és d'en David Paloma.
Tothom l'estima, la senyora Fragància.
És una dona ja gran, grassona,
i que sovint porta un davantal de ratlles o de quadrets,
sempre net i polit,
i que somriu afectuosa quan algú li entra a la tenda.
I s'encanta llegint els noms dels innombrables flascons de vidre
que guarneixen el seu petit comerç.
Perquè la senyora Fragància és la propietària
d'un establiment molt conegut a la ciutat,
i alhora molt especial, molt curiós, molt extraordinari.
I potser per això no és del tot veritat
que tothom estimi la senyora Fragància.
Hi ha un bon nombre de gent que no hi ha entrat mai a la tenda,
perquè considera que s'hi ven un producte inútil,
i segons diuen, infantil.
I esclar, la senyora Fragància no la coneixen,
o la coneixen de sentir-ne parlar,
i se la imaginen antipàtica, desdentada
i amb una piga al nas com les bruixes més dolentes.
Però també s'ha de dir que la tenda té més de 100 anys,
i això assenyal que el negoci rotlla i que de clients no en falten.
I quan n'entra algun, la senyora Fragància,
s'aixeca de darrere el taulell amb un somriure matent i dolç,
i com un pessic de mel.
Pregunta.
En què el podria servir?
Llavors, el client, petit, jove o gran,
es posa el palmell de la mà,
o només dos dits, sobre els llavis i diu...
Que té olor de primavera, senyora Fragància?
O bé olor de pluja, olor de camp de blat, olor de clavells vermells...
i és que la senyora Fragància, com ja deveu haver endivinat,
ven olors.
Olors de tota mena, i anava a dir de tots colors.
Té la botiga plena d'ampolletes ventrelludes
que contenen olis de flors, extractes, seccions, locions,
aigües de bany, sucs de fruita, licors, xerops...
I als bons clients els agrada de passar-hi llargues estones flairant.
Sí, sí, flairant aquella barreja d'olors tan exquisides,
i sobretot perquè la senyora Fragància
sempre acaba d'explicar-los alguna anècdota fascinant
que els captiva d'emoció.
Una vegada van entrar a la tenda uns mariners
que havien solcat tots els mars de la terra.
Anaven amb el cap-cot i portaven les mans al darrere
com si una profunda tristesa no els deixés viure.
El fet és que van demanar olor de mar
perquè l'havien perdut en algun viatge llunyà
i feia temps que en sospiraven.
I tot i demanar-ho amb no gaire convenciment,
la senyora Fragància els va dir
que allò era bufar i fer ampolles.
Va agafar olor d'aigua salada
i la va bucar dins d'olor d'ones,
una mica d'encrestades i una mica de tranquil·les.
A part, va fer un compost d'olor de veixents,
olor de peixos i olor blava.
I després de trobar la mida exacta
amb què havia d'aparèixer cada olor,
va agafar un flascó de vidre
amb un tap de color de gavina
i la va omplir d'una agredosa i rica olor de mar.
Es veu que van estar tan contents els mariners
que cada any tornen a la botiga
i regalen a la mestressa mostres de noves olors,
encara més originals i més aromàtiques.
Una altra vegada, explica sempre la senyora Fragància,
va tenir un noi que volia olor de nit de Nadal
i una jove que desitjava olor de vacances
i també un nen amb un noiset petit
que no bastava freirat tots els pots de la botiga
i que no deia res, res en absolut,
perquè només mirava i en els seus ulls
esbatanats de sorpresa els que parlaven per ell.
Però l'anècdota que més agrada d'escoltar és sens dubte
la d'una petició ben singular que van fer uns enamorats
quan van entrar a la tenda amb una mirada infinita d'amor.
La senyora Fragància,
que observava encantada la parella,
va sorprendre's en saber que volien olor de felicitat.
Els va dir que d'aquesta no en tenia ni en tindria mai,
perquè era una olor diferent, segons la persona.
Com que no tothom era feliç amb les mateixes coses,
no existia una única olor de felicitat.
Com a mínim, va dir la senyora Fragància,
hi ha tantes olors com desig pugueu tenir.
I els desigts són inacabables.
Així és que quan la mestressa va acompanyar els enamorats
fins a la porta del carrer
i els va dir que tanmateix coneixia una fórmula màgica
per aconseguir la felicitat,
aquells van quedar ben parats.
I quina és aquesta fórmula màgica?
Van preguntar amb veu curiosa.
La senyora Fragància va mirar cap al cel
i va aspirar profundament.
I quan tingué els pulmons plens d'aquell aire corrent,
vulgar, transcendent,
que amara tots els carrers de totes les ciutats,
de tot el món,
va recomanar als enamorats de fer el mateix que ella.
Perquè aquella era la primera
i l'única manera de poder ser feliç.
Un 생각을 ilegitari de gشна
tot l'altre el de l'equil i
de l'elegitari ontσιmeren.