Cada any, quan se tensava Nadal,
els carrers de la ciutat de Londres es contagiaven de l'esperit especial de la festa.
La gent procurava trobar el millor de cadascun i felicitar-se sincerament.
Feia fred, però malgrat això, uns nens se muntegaven al voltant d'un fanal,
entonant Nadales i demanant estrenes als vianants,
que de bon grat s'escuraven la butxaca amb generositat.
Tothom mengeva nèixer escruc, l'home més ric i abar de la ciutat.
Li feia besar d'haver d'aguantar tot allò.
Un Sant Nicolau li desitjava Bon Nadal, però ell es va en congir a indiferent.
Les cançons dels nens el disgustaven,
i un captaire que li volia demanar el moina
s'ho va pensar millor en veure la cara de ràbia del vell.
Bon Nadal! Va, rocades!
Va continuar caminant pels carrers plens de gent i neu,
fins a arribar a la seva oficina.
Abans d'obrir la porta, es va fixar en el cartell on s'hi llegia
Escruga i Marley.
Vaja, ja feia set anys que el seu soci havia mort.
Aquell sí que en sabia.
Es va passar tota la vida estafant viudes i nens,
enganyant desvalguts i malalts.
Tot un caràcter va pensar amb un somriure de satisfacció als llavis
mentre entrava al seu negoci.
En obri la porta, va sorprendre el seu treballador Bob Cratchit,
mirant d'encendre una vella estufa rovellada.
Cratchit! Es pot saber què estàs fent?
Fa fred, senyor.
Només volia encendre una estona l'estufa.
Fred!
Si treballessis més, no et caldria pensar amb el fred.
Torna a la teva taula.
Fred, fred, fred.
On sabés que el fred pugui aturar la feina?
Senyor Escruga, parlant de treball,
voldria demanar-li.
Vostè ja sap que demà és Nadal.
Voldria demanar-li mig dia de festa.
El vella va resmirar Cratchit fixament.
Durant uns segons no va dir paraula.
Finalment, com si hagués pres una decisió molt important,
va sentir amb el cap.
D'acord, et donaré festa,
però t'ho descomptarà del sou.
Gràcies, senyor Escruga, li estic molt agraït.
Bon Nadal per a tothom!
En especial per a tu, tiet, com va tot!
Escruga
li molestava força el seu nebot.
El trobava massa despreocupat i rialler,
sempre disposat a perdre el temps
interessant-se dels problemes dels demés.
Decididament
no feia honor al cognom Escruga.
On s'ha vist preferir passar l'estona amb amics
que no pas fer diner treballant?
Què se t'ha perdut aquí, noi?
Preferiria que no em disturbessis
amb les teves ximpleries.
Res, tia, no t'amoïnis.
Només et volia convidar demà a dinar.
Ja saps que és Nadal, oi?
I tant que ho sabia que era Nadal.
Tot s'ho anava repetint una i altra vegada.
El Sant Nicolau del carrer,
la neu,
les Nadales, la gent i els regalets.
Nadal.
Quina pèrdua de temps.
Saps què et dic, noi?
Vés-te'n a casa i confita't al dinar
i el teu Nadal.
M'ha sentit?
Jo no tinc temps per perdre'm foteses.
Adéu!
El noi va marxar de l'oficina d'Escruga
recordant-li que tanmateix l'esperaria demà
amb un bon capó rostint-se al forn.
Senyor Escruga,
Nadal és un bon moment
per compartir amb la família i els amics.
Què deus tu ara?
Nadal és un dia com un altre,
tan vàlid per treballar com el que més
i qui no ho pensi així és ben boig.
Bon dia, senyors!
Voldrien ser tan amables de col·laborar
amb una ajuda pels necessitats.
Amb unes monedes n'hi haurà prou
per procurar un bon dinar pels pobres.
Però Escruga,
sense dir res,
es va balançar sobre la porta
i els la va tancar als nassos.
Aquell vespre,
quan Escruga se n'entornava a casa,
estava de molt més mal humor, si és possible.
Durant tot el recorregut,
s'havia anat creuant amb grups de gent alegre
que felicitava les festes a dret i a tort.
Nens cantant,
cap taires demanant
i la neu que tot ho cobria.
A ell li hauria satisfet evitar-ho,
però es tenia que conformar
amb encongir-se i remugar.
Quan era a punt d'obrir la porta
de la seva casa,
se li va glaçar la sang.
El picador de la porta,
un cap de lleó daurat,
havia canviat de forma
i més aviat s'assemblava
a la cara de Marley,
l'antic soci d'Escruga.
Aquella terrible imatge
només va durar uns segons,
però la impressió esfareïdora
el va acompanyar una bona estona.
Què li succeïa?
Més assossegat,
va dir-se que tot era causat
pels mals de cap
que li produïa el Nadal
i que aquelles visions
eren degudes a la feina.
Nadal!
Quines bestieses!
Però, però què és això?
Què és el que està succeint?
Què succeís?
Què passa?
Escruga
va deixar caure al terra
el got de ginebra
que aguantava amb la mà.
Les parets de l'habitació
semblaven contraures
i les finestres de la casa
es tancaven i s'obrien
sense cap motiu aparent.
De sobte
i com sortit de la mateixa paret
es va presentar a l'espectre
d'en Marley
embolicat amb cadenes.
Escruga!
Escruga!
Marley!
Ets tu!
Escruga!
Escolta el que t'he de dir.
no et queda massa temps.
Vinc a advertir-te
per a que canviïs la teva vida.
La maldat que acolleixes
en el teu cor
et conduirà
i sóc ara veus
cadenes terribles
i desesperació infinita.
Però Marley!
Tu ho vas ser tot per a mi!
Eres el millor!
Jo miro d'aprendre-te a tu
d'exemple!
Exacte!
Ets calcat a mi
i et precipitaràs
el càstig etern com jo!
Escolta'm bé!
Aquesta nit
rebràs la visita
de tres esperits.
El primer ve del passat
és l'esperit dels Nadals
que ja han acabat.
el segon
és l'esperit
del Nadal d'ara
i el tercer
l'esperit
del Nadal
del teu futur.
Fes-los-hi cas!
Escolta'ls,
ho serà la teva perdició.
Marley!
Adeu!
Tan sobtadament
com va aparèixer.
L'espectre
de l'antic soci
d'Escruga
se'n va anar.
Tot va tornar
a la normalitat.
Escruga
semblava sortir
d'un somni.
Sí,
decididament
no era altra cosa
que un malson
a causa
de l'excés
de fatiga.
Marley mai
li hauria dit
que canviés de vida.
ell
que se l'havia
passat tot
enfonsant
orfes
i incauts.
Ell
el millor
dels estafadors
de Londres.
Pajanades!
Somnis de fatiga!
Em sents, Marley?
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Però aquella nit
Escruga
no podia
agafar el son.
donava
toms al llit
mirant
de convencer-se
que tot
era una visió
irreal.
Quan els ulls
se li van anar
tancant
el relotge
de l'església
donava
les campanades
de mitjanit.
Una veu suau
el va desvetllar
una altra vegada.
Escruga
veni
ser Escruga
es llevanta
que hi és l'hora.
Però,
però qui ets tu?
plantat
davant mateix
del llit
i estirant-li
la flaçada.
Una mena
d'humanet
petit
i estrafolari.
Es mirava
rialler
a la bar.
Sóc l'esperit
del Nadal
que ja has passat.
Prepara't,
noia,
que hem de fer
un viatge.
Jo no aniré
cap lloc
i ara mateix
em diràs
com dimoni
s'has entrat
a casa meva.
Tx-tx-tx-tx-tx-tx-tx.
Quin geni.
Ben mirat.
Mai has estat
massa agradable
Ben-Eiser Escruga
però no hi fa res.
Tona'm la mà
que ens n'anem.
De cop i volta, Escrugues va trobar volant per les taulades de Londres,
vestit amb el pijama i agafat de la mà d'aquella serastrafolari
que s'aguantava el barret perquè el vent no se l'emportés.
On em portes?
Ara ho veuràs, vell pensit, ara ho veuràs!
Quan el viatge es va acabar,
Escrugues va veure al davant de la finestra d'un magatzem.
Dins de la casa hi havia gent que celebrava una festa, al mig de tots.
Un home vell tocava el violí.
Jo què te'l coneixo?
És el magatzem del vell Fessy Wayne,
l'única persona que es va portar bé amb mi.
Sí, Escrugues!
Tothom s'ho passava molt bé celebrant aquell Nadal.
Tothom menys aquell noi que veus treballant com un roc a l'escriptori,
malgrat la festa.
Tu!
El vell avar es va veure de jove repassant comptes i números indiferent a l'alegria dels demés.
Havia molta feina!
T'anoca!
Et vas perdre la possibilitat de conèixer gent encantadora!
Ui, mira, mira, mira, mira!
Qui és aquesta noia que és tan sol jove repassant?
Isabel!
Què en vaig ser d'estúpid?
La veritat és que m'ho va aguantar tot fins que no es va cansar de mi.
Cansar?
Tu la vas fer fora amb la teva avarícia.
Mai tenies un moment per a ella.
I fins i tot li vas prendre el poc que tenia.
Eren negocis!
I l'ús...
Tanmateix, Isabel!
Ah, Isabel!
Isabel!
Però les imatges anaven desapareixent, tot i que el vell Escruga mirava d'allargar la mà per avastar tot allò que només pertanyia al passat.
Massa tard per repensar-s'hi.
El fantasma del Nadal passat havia desaparegut i Escruga es tornava a trobar al llit de casa seva.
No va tenir temps de pensar en el que havia estat visquent, que sent una veu assa que el torna a desvetllar.
Escruga! Escruga!
No t'amaguis!
Ja pots sortir dels llençols que t'ha d'ensenyar una cosa.
Era el fantasma del Nadal present, i era tan gran que ben just cabia dintre de la casa del vell avar.
Quan el va veure, Escruga ja no va gosar a preguntar-li res més.
Més aviat, tenia por que aquella cosa tan gran no se l'anés a menjar.
Però l'esperit del Nadal el va tranquil·litzar, dient-li que no perdria pas el temps en tan poca cosa com ell.
Més aviat voldria ensenyar-te una cosa que et sorprendrà.
Potser no ho saps que fins i tot hi ha qui t'aprecia vell gasiu i malcarat.
O que no t'ho imagines pas?
El fantasma li va clavar una clatellada ben forta i de seguida tot es va omplir de fum.
Escruga temia que no s'hagués calat foc, però poc després que escampés la boira,
se'm va adonar que es trobava una altra vegada fora de casa seva.
Fixa't bé, estúpid, fins i tot el teu treballador Cratchit, a qui explotes miserablement, se n'enrecorda de tu.
L'esperit del Nadal present assenyalava amb una ungla llarguíssima l'escena que es vivia dintre de la casa de Bob Cratchit.
El treballador, amb la seva esposa al costat, mirava de guarnir un arbre de Nadal petitíssim,
mentre els seus fills s'ho miraven.
El vell Escruga es va sorprendre amb veure que a la taula parada no hi havia altra cosa
que una mica de pollastre quan tot just arriba per tots.
Quan l'esposa de Cratchit va cridar als nens per a que es posessin a taula per menjar.
Es van sentir les passes del petit de la casa.
A causa d'una greu malaltia, potser aquella seria la seva darrera festa.
Nois, a dinar!
Cal donar gràcies a la generositat del senyor Escruga en donar-me treball
que avui puguem estar junts menjant pollastre.
L'esperit de Nadal va tornar a clavar una altra clat allà del vell avar
que dificultosament s'aguantava les llàgrimes pensant que aquell nen moriria aviat.
L'esperit li va bufar l'orella.
Escruga
Escruga
Escruga
Adéu
Però ara prepara't
perquè rebràs la darrera visita
Quina visita!
Però la pregunta del vell va quedar sense resposta.
Es tornava a trobar sol.
L'esperit del Nadal present havia desaparegut
sense deixar-li altre record que una suor freda que li baixava pel front.
Escruga hauria desitjat arropar-se amb els llençols i deixar que la nit passés del tot.
Però encara molt més forta, la visió del nen dels cràxit l'enfablia.
Però aquella vegada, no havia rastre del seu llit ni de la seva casa.
Es trobava sol, al mig d'un lloc ombrívol i fosc, fred.
Una espessa columna de boira no el deixava veure res.
Després
Es dóna compte que era fum
i de mica en mica va anar descobrint on era
el cementiri.
Caminant fent tentines
va anar a parar una tomba.
Entre les tires de fum
va distingir una alta figura
amb bolcallada en un llençol negre.
Qui ets tu?
La figura callava.
Però Escruga
de seguida va comprendre
L'esperit del Nadal futur!
La figura va continuar callada.
Però Escruga
li semblava que havia fet que sí amb el cap.
L'esperit
va continuar callant.
però va aixecar la mà per assenyalar en una direcció.
Escruga va veure el seu empleat,
cràxit,
plorant al davant de la tomba del seu fill petit.
El vell avar se li va escapar un crit desgarrifant-se.
no!
Ell no, ell no, ell no!
Però l'esperit del Nadal futur
continuava impassible.
Va baixar el braç
per quedar-se uns instants
mirant Escruga
fixament
amb els ulls sense cap vida.
Després
va tornar a dirigir el seu dit
en una altra direcció.
A un racó apartat del cementiri.
Uns enterradors
obrien un forat
entre rialles.
Sí que n'era de ric, sí!
El més ric del cementiri,
tot per ell,
que s'ho confiti tot sol!
Saps què?
I acabarem d'aquí una estona?
Anem a fer una ginebra?
No crec que ell li faci gues, eh, tu!
Escruga s'hi va a tensar.
d'aquí és aquesta tomba solitària,
esperit!
La teva,
Ebeneisser Escruga!
La teva!
T'has convertit en això!
En una tomba solitària
que ningú recorda!
oblidada fins i tot
dels enterradors
del cementiri!
La teva!
La teva!
La teva!
No!
No!
No!
Escruga es va precipitar
en el forat de la tomba
i va caure.
El forat s'obria com la gola
d'un monstre
que se'l volia engollir.
en el darrer moment
es va agafar un arrel
que sortia de la terra.
Ajuda'm,
esperit!
Ajuda'm!
Prometo que em vinc,
que ho prometo!
Però l'esperit,
en comptes d'ajudar-lo,
se'n fan riure.
El temps que la terra
s'obria més encara,
els peus d'Escruga
i unes flames vermelles
amenaçaven de cremar-lo.
El foc
s'assemblava a certs ruentes
envoltant-lo
i menjaven el cos del vell
que desesperadament
veia com l'esperit
l'abandonava
i ell queia
al fons de les flames.
De sobte es va trobar
el seu llit de nou.
Les campanes de l'església
tocaven amb força.
Sóc a casa!
És Nadal!
M'han donat una altra oportunitat!
Escruga,
gairebé sense altra cosa
que el pijama i l'abric,
va sortir de casa
cridant com una asperitat.
Tothom a qui veia
li desitjava bones festes
i l'estranyia a la mà.
Qui no el coneixia
pensava que es tractava
d'un boig
i qui el coneixia
esmeravellava
del canvi d'actitud
del vellabar.
En trobar-se
captaires i necessitats,
posava la mà a la cartera
i treia feixos de diner
que repartia generosament.
Va passar pel davant
de la casa
del seu nebot fred.
En aquell moment,
el jove sortia
de la casa.
Noi!
No et sapigui greu
el que et vaig dir!
Em pregunto
si aquell pollastre
encara s'està arrostint
al forn
em faria molt feliç
que em convidessis
de debò!
Esclar, tiet!
Però què et passa?
Disculpa'm,
però és que ara
tinc una cosa que fer.
Ens veiem al migdia
amb la teula parada!
Escruga
va enfilar el carrer
fins a arribar
a casa del seu treballador
Cratchit.
Va trucar a la porta.
Senyor Escruga,
quina sorpresa!
Passi, sisplau!
què li porta
per la nostra llar?
Suposo que no
s'haurà repensat
allò de donar-me festa.
La meva esposa
i els nens...
Deixa't estar
de compliments, Bob!
He vingut a dir-te
una cosa
molt important!
Però abans,
on és el teu fill petit?
Cratchit
es va estranyar
que el vell
sabés que tenia
un nen petit.
Però en aquell moment,
tota la seva família
rodejava els dos homes.
Escruga
va acariciar
el cava
del petit.
Bé, Cratchit,
ara que hi sou
tota la família,
he vingut a dir-te
que t'acomiado
com a treballador
de la meva empresa.
Però...
però senyor...
T'acomiado
com a treballador
per demanar-te
que a partir d'ara
siguis el meu soci,
Bob Cratchit.
No em preguntis
com ha arribat
en aquesta decisió
perquè no et sabria
explicar-ho del tot bé.
Però vull que sàpiguis
que ha canviat.
Tenia raó.
Nadal
és un bon moment
per compartir
amb els demés
i jo voldria
que a partir d'ara
sempre fos Nadal.
Un dia,
després de molt temps passat
i bons Nadals
venturosos,
el vell Escruga
va morir
amb un somriure
als llavis.
Molta gent
va anar a dir
adéu
al bon Escruga
a qui l'esperit
del Nadal
havia canviat.
en día,
a qui está
Fins demà!