El conte d'avui ens parla de l'edifici que calia trencar.
És un conte d'en Gianni Rodari.
Una vegada, a Busto Arzizio, la gent estava molt amoïnada
perquè els nens ho trencaven tot.
No parlem de les soles de les sabates, dels pantalons o de les carteres d'una escola.
Trencaven els vidres jugant a la pilota,
trencaven els plats a taula, els gots als bars,
i si no trencaven les parets era només perquè no tenien martells a la seva disposició.
Ai, els pares ja no sabien què fer, ni què dir, ja es van dirigir al batlle.
I si posàvem una multa?
Va proposar l'alcalde. Mira que bé!
Van exclamar els pares.
I després l'hem de pagar nosaltres amb els nostres suors.
Per sort, en aquella regió hi ha molts enginyers.
N'hi ha un per cada tres persones.
I tots ells se les enginyen d'allò més bé.
El que se les enginya millor de tots és l'enginyer Gamberoni,
un home vell que tenia molts nets i per això tenia una gran experiència en aquesta mena de maldecaps.
Va prendre paper i llapis.
I va fer el compte de totes les despeses que ocasionaven els nens de Bustó Arcitzió.
amb tanta trencadissa.
Em va resultar una suma, una suma esgarrifosa.
Milenta, tanta, catorze, trenta, tres.
Amb la meitat d'aquest pressupost...
...va demostrar l'enginyer Gamberoni...
...podríem construir un edifici i obligar la canalla a esbutzinar-lo.
Si no guareixen amb aquest sistema, senyal que no guariran mai.
La proposta va ser acceptada, sí.
L'edifici va ser construït en un 3 i no res i 2, 22.
Tenia una alçada de 7 pisos.
Hi havia 99 habitacions.
Cada habitació estava plena de mobles.
I cada moble a tapaït de galindaines, objectes de tota mena,
sense comptar els mirals i les iixetes.
El dia de la inauguració, van donar un martell a cada bailet.
I quan el batlleu va fer un senyal,
es va obrir les portes del palau que calia trencar.
Llàstima que la televisió no arribés a temps per retransmetre l'espectacle.
Els qui no han vist mai els seus ulls i sentit amb les seves orelles
asseguren que semblava, déu-nos en guard,
l'inici de la Tercera Guerra Mundial.
Els nens passaven de cambra en cambra com l'exèrcit de Tila
i es bonzinaven a cops de martell tot el que trobaven al seu pas.
Els cops assentien per tota Itàlia i mitja Suïssa.
Nens que no eren pas més alts que la cua d'un gat
s'aferraven a armaris grossos com a cuirassats
i els destrossaven escrupolosament
fins a deixar-ne només un munt de serradures.
Tendres infantons de parvulari,
tan bufons amb els seus davantalets rosa i blau cel,
colpejaven aplicadament els jocs de cafè,
reduint-los a un pulsí infiníssim
amb el qual se'n mascaraven la cara.
A la fi del primer dia ja no quedava ni un vas sencer.
A la fi del segon dia les cadires es cassejaven.
El tercer dia els nens se les van a bé amb les parets,
començant per l'últim pis.
Però quan van arribar al quart,
rebentats i coberts de pols com els soldats de Napoleó en el desert,
van deixar-ho tot plantat.
Se'n van tornar a casa trontrullant
i se'n van anar al llit sense sopar.
Ai, per fi s'havien desfogat del tot i ja no els avallia trencar res.
S'havien tornat delicats i lleugers com papallones.
I haurien pogut jugar al futbol en un camp de copes de cristall,
sense escadar-ne ni una.
L'enginyer Gambaroni va fer els comptes
i va demostrar que la ciutat de Busto-Argizio
havia obtingut un estalvi de dos extramilions i set centímetres.
El que quedava d'en peus a l'edifici
es va posar a disposició dels ciutadans,
per ordre de l'Ajuntament, esclar,
per fer-ne el que volguessin.
Aleshores,
es va veure alguns senyors amb cartera de cuiro
i ulleres de lents bifocals,
magistrats, notaris, consellers, delegats...
agafant martells i afanyant-se'n derrocar una paret
o destrossar una escala,
picant amb tant de gust que cada cop se'ls veia rejuvenir.
És molt millor que no pas barallar-se amb la dona,
deien alegrament.
Molt millor que no pas llançar-se al cap dels cendrés
i als plats de la vaixella bona,
obsequi de la tia Marina.
I vinga, cops el mateix.
A l'enginyer Gambaroni,
en senyal d'agraïment,
la ciutat de Busto-Argizio
li va otorgar una medalla amb un forat d'argent.