El Gripau Blau us explica un conte.
El conte es diu El Mirall i és de Roser i Borra.
Cada vegada que l'omcle de Sabadell venia a casa em feia la mateixa broma.
Quan érem tots asseguts a taula, a l'hora de dinar, deia...
Sembla que hi ha set de terrassa que mengem passa,
dèiem una aire de complicitat tota divertida.
I jo, jo també reia per sota el nas, tot é que no ho havia acabat d'entendre mai allò.
Però l'oncle Pere basava una mena d'alegria esbojarrada per tots els saxons
d'aquella seva còrpora voluminosa i cordial.
Et feia venir ganes de riure, de xerrar, de jugar, de jugar,
a pagar-li de mentida o d'ensenyar-li el grill que havies capturat.
A vegades s'hi ficava el pare i feia veure que s'enfadava.
Els de Sabadell, mala pell.
I a Terrassa, mala raça.
Puntualitzava llavors la mare que, en aquestes ocasions,
es posava sempre a favor del seu germà en tota la barra.
Ja sé que a Terrassa sou senyors.
Reblava l'oncle Surneguer.
I que a Sabadell només som homes.
Però em podria deixar venir aquest senyoret uns quants dies a casa.
I em tornava a picar l'ullet, abans que no es faci un home fet i dret i ja campi per les seves.
Llavors jo intervenia apassionadament.
Sí, pare, sí, sí!
I m'hi deixaven anar una setmaneta,
que solia coincidir amb les vacances de l'oncle.
Com que no teníem fills, em tractaven a cos de rei.
La tia Lola cuinava uns suquets,
i uns pastissos que fèiem venir Salibera només d'olorar-los des de l'hort estant,
que de fet era un pati amb un rengle de tomaqueres,
un altre de bledes i uns rosers que s'enfilaven fins al terrat de dalt.
Tan plens de roses que amagaven tota la paret.
Amb l'oncle no t'hi avorries mai.
Regàvem l'hort i posaven pilotets d'un verí blau damunt de les pedres per matar els cargols
o rentaven els 600, llampant i acabat d'estrenar.
Al davant de la casa petita i arrenclarada amb totes les cases petites i polides
d'aquell carrer de terra vermellosa.
Els fanals hi eren suspesos ben bé al mig, com si es gronxéssim.
També anàvem a pescar a Ripoll,
i l'oncle m'ensenyaven a enfilar els trossets de cuc,
que tapéssim ben bé l'amp.
Algun dia ens arribàvem a dinar o a berenar a la salut,
sota l'ombra clara de les acàssies,
i els diumenges anàvem a veure el partit de futbol a la Creu Alta.
Van passar els anys.
Els oncles de Sabadell, ja una mica granats,
van tenir el fill tan desitjat.
Jo ja era un home fet i dret,
quedé a ell sempre,
i no hi anava tant.
Tot això em va venir al cap, desordenadament,
en un tropell dolorós,
el dia que vaig anar a veure l'oncle a l'hospital,
després de l'accident.
Tenia els cabells blancs i esclarissats,
i només semblava que dormís.
Estava més prim, més pàl·lid.
El got a gota mesurava indolent
aquell nostre silenci angoixat.
I ja no es va despertar més.
I avui, quan he arribat a casa i he vist la tia Lola,
la seva dona, i el seu fill, el meu cosí,
però només té set anys,
asseguts a taula, sopant,
he tingut aquella sensació tan estranya dels somnis,
en què ets protagonista i espectador alhora,
d'una mateixa història,
com si tot es repetís.
I aquell nen, fos jo.
M'han vingut al cap les paraules de l'oncle.
Sembla que hagi set de terrassa!
M'hi assegut.
Em sentia estranyament bonomiós i tendre,
i no podia treure els ulls d'aquell nen ingenu,
de cabells esborrifats,
una mica desemparat.
Potser érem a l'altra banda d'un mirall misteriós,
el que...
el per què del qual se'ns escapa.
I he engolit un got d'aigua de pressa,
per desfer el nus del coll que em feia mal.
Li he picat l'ullet.
Ei, què et sembla si anem a pescar demà?
I llavors, tant si us ho creieu com no,
el nen ha somrigut amplement i m'ha dit...
Sí, sí!
I també et vull ensenyar el grill que he casat!
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2019