El Gripau Blau avui us presenta El Brot Blau, una conte de Roser i Borra.
La primavera, a la ciutat, s'ho ha de fer com pot.
Fora dels arbres que han subsistit i dels balcons de les àvies,
ja és molt si alguna arbeta troba un escletx al ciment per treure el cap.
Potser és per això que aquella botiga em té el cor robat.
Val a dir que no hi entro pas gaire, sovint em limito a badar de forestant
i aspiro amb delectança amb aquella flaire tan característica
de llavors i de terra, de planters, de cebes i d'enciams.
A l'entrada hi ha els sacs de gra, blat, fèsols, fesoles, de totes les mides i colors.
Els planters només hi són el dissabte, quan els pagesos de la comarca proveeixen.
El cas és que jo, pobre de mi, no sóc pas pagès, sinó pixat interés, que en diuen.
Però sóc de poble, això sí.
I encara carono el vell somni de la caseta i l'hortet, és a dir, la terra.
Ni que sigui un trosset on poder cavar i sembrar, remenar i regar.
Però el sou migrat no em permet altra cosa que un piset llogat i un terrat petit
que suporta el pes de dues bones dotzenes de torratxes on conviuen les petúnies amb les roses,
les plantes enfiladisses amb els geranis.
I és que no em veig amb cor d'arrencar cap arbeta, ni pixellits ni res.
Totes em fan gràcia.
D'aquí al garbuix, penso, ves a saber què és,
i espero la creixença de tota mena de brots susceptibles de florir.
I va ser, gràcies a aquesta tolerància herbívora,
que vaig assistir a un gran prodigi,
del qual vull deixar constància escrita,
perquè no em veig pas amb cor d'explicar-ho als amics de viva veu.
Però tan se val que us ho expliqui des del començament.
Ja per Sant Josep, o potser una mica més tard,
havia sembrat tota mena de llavors comprades a la botigueta de què us parlava,
a les meves torratxes desèrtiques,
perquè les glaçades d'aquell any no m'havien deixat ni un trist gerani de record.
Veure germinar les granes,
assistir a tot el procés complet de la vida de les plantes,
és un plaer lent, però apassionant.
I aquella primavera ja havia trasplantat moltes menes de flosi,
no tenia... ho tenia tot, tot força avançat, sí.
Quan van germinar, toca tardana, aquella misteriosa llavor.
D'entrada era un brutet insignificant.
Dues fulletes arrodonides així de la terra,
com tantes d'altres durant aquest primer estadi,
en què totes les plantes s'assemblen.
Tant podia ser un buixac de marge com una rosa mística.
I el vaig deixar tranquil i ben regat que n'és fent.
Però a més aviat no feia res.
S'havia ben encallat i el vaig oblidar.
Fins que un bon dia, quan ja l'estiu feia ple
i les petúnies del meu terrat es veien polsoses i cansades de florir,
me'n vaig adonar.
El brot era blau.
Ostres, ostres, ostres, no me'n sabia venir.
Les dues fulles i les dues fulles ara eren amples, airoses i tenien una estranya transparència blabosa.
Un solcada de nervis verds.
M'hi vaig aplicar, regava el brot blau cada dia, cada dia, a l'hora dolça de la posta i cercava amb bales, enciclopèdies.
Cap d'elles no em va aclarir de quina estranya espècie es tractava.
Jo no havia vist mai res de semblant, perquè no era pas una flor blava, no?
Sinó dues fulles blaboses, quasi transparents i que, si les miraves de prop, semblava que es movien.
Al cap d'uns dies, les arrels de la planta misteriosa es van començar a descalçar.
Jo mirava de colgar-les nomament, de pilar-hi terra al voltant, però al cap d'una estona res.
Ja havien tornat a sortir.
Aquell brot blau no sabia pas quin altre nom donar-li.
Era absolutament fascinant.
M'hi passava hores mirant-lo.
Amb les arrels aèries, ara, tenia una estranya aparència de papallona.
El prodigi es va produir un matí a primera hora.
M'havia semblat que, quan no feia sol, el brot blau s'estremia de fred i em llevava d'hora per fer-li companyia.
I ja sé que no us ho creureu, però va ser exactament així.
Aquell 19 de juliol, mentre es tocaven les 9 del matí al campanar ensunyat i enlluernat del sol,
el brot blau, d'una estrebada, va alliberar les llargues potes arrels de la terra humida i va fugir.
volant d'una manera una mica indecisa del meu balcó esquifet.