El Gripau Blau us porta avui un conte que és la llegenda dels encantats, de David Paloma.
A la vall d'Àneu, al Pallar Sobirà, hi ha una de les muntanyes més fascinants de Catalunya, els encantats.
Si el nom és en plural, és perquè hi ha el gran encantat i el petit encantat.
Dos pics de més de 2.700 metres cadascun.
A més, les aigües d'un llac meravellós, el llac de Sant Maurici, emmirallen la bellesa de la muntanya.
Però, sabeu per què se'n diu els encantats? Escolteu, escolteu.
L'hivern havia estat llarg i fred. Els habitants del poble d'Espot, com els d'Estats, Escar, Escaló i tots els de la vall,
havien passat en gran part tancats a casa vora la llar de foc.
Però aquell any, el fred intens que baixava de les muntanyes va portar una sorpresa als homes i les dones d'Espot.
Més tard, es va saber que els altres llogarrets de la vall no van advertir res d'especial, però Espot sí.
Potser, per ser el darrer poblet, abans d'arribar al llac de Sant Maurici, al peu d'unes majestuoses muntanyes.
El fet és que, des de darrere de les finestres de les cases, mitja entalades pel fred de l'hivern,
en contrast amb l'escalfor dels tions espategant a la llar de foc,
s'havia vist saltar un isart com no n'havia vist mai cap ningú.
El fred el devia haver obligat a davallar cap a les buscòries no cobertes per la neu,
i això volia dir que l'animal cercava el menjar a vora mateix de la població.
Algú va assegurar, temps més tard, haver-lo vist passejar pels carrers del poble,
menjant fulles, brots, molsa i herba fresca.
Diuen que era un isart meravellós, de cos ben musculat i amb dues banyes de color d'or,
corbades enrere, que li lluïen com dos fanals enmig de la nit.
I el seu pelatge s'endevinava fin, llarg i policromat.
Segurament va ser aquesta esplendor magnífica, estranya en un isart,
la que va enlluernar els desids dels dos germans de Can Xela, l'Arnau i el Josep.
Pastors com eren van decidir que a la primavera pujarien cap al llac
i anirien ball enllà per tal de fer-se amb aquell exemplar extraordinari.
Si l'isart era tan meravellós com semblava,
la seva pell seria prima i flexible, idònia per vendre com a camusa.
L'Arnau i el Josep de Can Xela van passar-se a l'hivern
imaginant els diners que valia la pell de l'animal
i sospirant per l'arribada de la primavera.
I sí, la primavera va arribar afonent la neu dels arbres
i retornant el verd als boscos.
L'Arnau i el Josep,
oblidant l'acomboïment del bestiar,
que era la feina dels pastors el mes de juny,
van decidir endinjar-se uns dies per a la velleta seca
a fi de casar l'isart meravellós.
Havent superat un dels colls més difícils,
encara a prop del llac de Sant Maurici,
els dos pastors van sorprendre's per un gran soroll de pedres
que esbarrelava el silenci del paratge.
Van seguir el soroll amb la vista per descobrir,
en una timba que s'obria al seu davant,
els salts intrèpits d'un animal que, lluny de fugir,
semblava acostar-se més i més a la presència dels dos homes.
Era l'isart que aquell hivern havia visitat es pot,
només que una mica més gran i molt més vell.
Les seves banyes, tot i sempre dia,
brillaven amb un gran esclat,
com si el sol s'hi hagués ficat i no volgués sortir-ne.
L'Arnau va treure l'escopeta d'una revolada
i quan ja apuntava cap a l'animal,
el seu germà li va dir que s'esperés,
que els isarts eren de mena espantadissos
i que, en canvi, aquell no feia sinó apropar-se.
A més, l'isart s'havia posat a fer tants esgarrips
que ressonaven per tota la muntanya
com si intentés advertir els dos germans d'algun perill.
L'Arnau, doncs, havia baixat l'escopeta que ara mirava a terra.
Els seus ulls seguien embadalits l'actitud d'aquell animal,
que lentament, sense parar de gisclar,
anava avançant cap a la posició dels homes.
No semblava perillós, gens perillós,
i potser per això l'altre pastor, en Josep,
no va pensar mai a treure la seva escopeta
ni tampoc a donar el senyal convenient
perquè, un tret rebent,
provinent de l'arma de l'Arnau,
imposés de nou el silenci natural.
Va ser en aquells moments que els dos homes,
completament encantats,
van adonar-se d'una llàgrima blava
que queda als ulls de l'isart.
Era tan blava com l'aigua del llac de Sant Maurici
i tan clara, tan clara,
que hi van veure la imatge reflectida
d'un os terrible
que des del darrere
estava a punt d'abraonar-se sobre d'ells.
Els dos pastors
van tenir el temps just
per agirar-se i disparar-li.
L'isart va deixar de cridar
i una quietud solemne
va tornar a apoderar-se
de la muntanya enforcada.
L'Arnau i en Josep,
agraïts per l'ajut de l'animal,
però alhora encara
esporugits per haver-se vist
tan a prop de la mort,
van llençar les escopetes tan lluny
com la força els va permetre
i es van a genyullar.
La llegenda diu
que els dos germans
no van tornar mai a Spot
perquè un isart meravellós
els va encantar.
I ara tots tres
corren per valls i carenes
durant l'estiu
i a l'hivern,
amb les primeres nevades,
baixen fins a emmirallar-se en el llac
i algú,
vore l'escalfor d'un llar de foc,
comença a explicar,
amb els ulls espornejants,
la llegenda dels dos encantats.