I el conte que avui us explicarà el Gripau Blau es diu
Dues cartes d'amor sense segell, i és de Joan Armenguer.
Aquell matí, la senyora Rita, en pas ferm, va baixar la platja més d'hora que mai.
Carregava un petit cabàs i mirava nerviosament a dreta i a esquerra.
Com que els pescadors encara no s'havien llevat,
com que cap guàrdia municipal no passava per allí,
com que els nens i les nenes dormien,
no es va adonar a ningú d'allò que la senyora Rita va fer.
I jo no ho sabria si no fos perquè va explicar-m'ho ella mateixa, ara ja fa temps.
La qüestió és que un cop a la platja va caminar unes quantes passes endins del mar,
mirant de no relliscar amb les pedres, de no trepitjar cap arissó
i de no mullar-se la faldilla més del que convenia.
I llavors es va aturar, va obrir el cabàs i en va treure una ampolla
i la va llençar lluny, ben lluny, amb tota la seva força.
En acabat, es va quedar una bona estona llidreta, com una estòto, il·lusionada,
mirant l'ampolla com flotava, com s'enfilava a la cresta de les ones i en baixava de sobte,
amb un salt ple d'elegància i a poc a poc s'allunyava de la platja i fugia mar en dins.
A l'ampolla ben tapada, amb un tap de xampany una mica retallat,
hi havia un tros de llapis de punta esmolada, un retall de paper blanc i una carta enamorada que deia...
Benvolgut senyor, no s'estranyi de rebre la meva carta.
Té raó que no ens coneixem de res, però podem arreglar-ho tot seguit perquè...
Miri, ja em presento.
Sóc la senyora Rita Aymangual, d'Arenys de Massavall i tinc una certa edat.
De moment, més m'estimo no entrar en detalls.
Amb això, ja n'hi ha prou, no troba?
Aseguren que sóc bastant bonica.
A mi no m'ho sembla, perquè al nas hi tinc una piga mal posada
i al clatell, uns cabells rebels que, així que em distrec, em fan semblar una gallina despentinada.
Però deu ser qüestió de gustos, perquè el cas és que, de vegades, passejant pel carrer,
alguns senyors es giren i diuen
«Alça, Manela!», i asseguren que sóc bastant bonica.
Però bé, anem al gran.
L'hi escric perquè estic enamorada de vostè.
Que consti que no sóc una senyora fàcil.
Abans d'avui no m'havia enamorat mai de ningú.
I això que aquí, Arenys, és ple de xicots bonics, primets, forçuts,
que és com m'agraden a mi.
Però res, no em fan el pes.
I és que a mi tan sols m'interessen els homes misteriosos.
I a vostè?
A vostè li agraden les senyores carregades de misteris?
Esperem que sí.
Doncs bé, ahir vaig pensar.
Pots dir que al món pot haver-hi res més de misteriós
que un home perdut en una illa enmig del mar?
Nàufrag de fa anys?
Amb la barba llarga, sol, necessitat d'amor, de tendresa, de companyia?
La resposta és senzilla, oi?
No.
Al món no hi ha res de més interessant que un nàufrag.
A més, vostè necessita ajuda.
No pot continuar vivint d'aquesta manera.
O sigui que no s'ho rumiï tant.
Dins l'ampolla trobarà un trosset de paper i un llapis de punta fina.
Contesti de seguida.
Que quan s'està nerviosa sembla que el temps no passi.
i sobretot, no es descuidi d'escriure'm amb lletra ben clara.
Nom, cognoms i adreça.
Ai, i ara esperar.
Tapi bé l'ampolla, que si hi entra aigua s'enfonsa i la carta seria mala guanyada.
A part, res més.
Amb tot l'amor i tota l'il·lusió, Rita Aymangual.
Posdata, si l'illa on està és d'aquelles tan llunyanes i desconegudes,
més val que me'n faci un dibuixet que, si no, no la trobaria.
Van passar els anys, molts anys, i durant tots aquests anys, ben bé quinze,
tant si feia sol com si plovia, tant si feia fred com si feia calor,
la senyora Rita baixava la platja i buscava entre les zones la seva carta d'amor,
que no arribava.
Un dissabte al matí, però, des de la finestra del menjador,
la senyora Rita es va adonar que totes les dones enfilaven el camí de casa seva
i l'anaven a trobar.
No van trigar a trucar a la porta.
Entreu!
Les dones, totes amigues i més d'una cosina,
van omplir el menjador amb els seus crits i les seves rialles.
Es van asseure i, de sobte, van callar per escoltar, totes alhora,
el que havia de dir la més gran de la colla.
Mira, Rita, acaba d'arribar una ampolla per a tu.
A dins hi haurà carta, ja és tota.
N'hem llegit un tros.
I després l'hem deixat de córrer perquè és d'amor
i aquestes coses, a nosaltres, no ens interessen, oi?
No, no.
La van seguir totes.
O sigui que, si te la vols llegir...
I li van lliurar l'ampolla.
Destapada.
La senyora Rita la va aixecar per mirar-la al contrallum,
com qui estudia les bombolles d'una ampolla de xampany de marca.
I va somriure.
I se li va escapar de dir...
Ai, filles, quina il·lusió!
Va fer lliscar la carta fora de l'ampolla i la va llegir en veu alta,
d'una tirada i sense descansar, per aclarir-se la veu.
La carta deia així.
Estimada Rita, Rita, estimada, amor, amor, amor.
Aquesta és l'única paraula que respira el meu cor d'ençà que vaig llegir la teva carta.
Amor, la música més dolça, la cançó més bonica.
Benvolguda, Rita, em sembla com si et conegués de fa una vida.
És per això que et tracto de tu, com si haguéssim jugat junts als mateixos jardins,
com si haguéssim crescut alhora, com si plegats haguéssim viscut la nostra joventut.
I això que no som joves, que consti.
Fa vint anys que no m'afaito i la barba m'envelleix una mica.
Però sóc gran, eh? Sóc gran.
T'estimo.
Vaig arribar a aquesta illa deserta l'any 1965,
quan la barca amb què viatjava va naufragar i tothom es va ofegar.
Tothom menys jo, esclar.
Sembla mentida que des de llavors no hagi passat ningú per aquí.
Ningú!
Quina solitud, Rita, estimada.
Quina desesperació.
I de sobte, dimarts de la setmana passada,
ve't aquí que veig arribar entre les zones la teva ampolla.
Ara, de cop i volta, la teva companyia ho és tot per mi.
He llegit i rellegit la carta cent vegades.
Me l'he après de memòria, l'he recitada a cada ocell,
a cada formiga que ha vingut a fer-me visita.
Dius, necessites ajuda, no pots continuar vivint d'aquesta manera.
Tens raó, Rita, del meu cor.
Necessito la teva ajuda, necessito la teva companyia.
Com podria viure sense tu?
Ara mateix ficaré la meva carta dins l'ampolla
i la llençaré al mar ben lluny
perquè trigui una miqueta menys arribar-te.
Ja sé que hauré d'esperar una colla d'anys abans de veure't,
abans d'abraçar-te i omplir-te de petons.
Però a nostra edat, oi que l'amor no té gaire pressa?
A partir d'ara, Rita, el teu nom serà el meu amic,
el meu amor i la meva esperança.
Ja no estic sol!
Amb tot l'amor del cor, Marc Saladrigues.
Postdata. Et tornaré llapis així que arribis.
Estudia't bé el mapa que t'adjunto.
Ja veus que no estic tan lluny com això.
Ho trobaràs de seguida.
Mentre, les seves amigues sospiraven,
envejoses, enamorades d'aquell amor tan bonic,
la senyora Rita va tancar i es va posar vermella.
Es va acostar l'ampolla al pit i la va abraçar ben fort,
com si fos un home.
En acabat, va aixecar-se emocionada,
va sortir de casa i va baixar el port,
ben decidida llogar-hi una barca.
Fins demà!