Bona radio
Bon dia
Bon dia, ens atem ara i aquí a l'espai sardanista
que cada dissabte reserva Tarragona Ràdio
al món de la sardana
En directe des de les estudis de la Rambla Nova
avui amb l'equip al complet
l'Àngel López, la Tessa Soler i Maria Rosa Llué
amb l'ajut al control tècnic del Joan Maria Bertran
I és que avui a l'emissora estem de festa
o més ben dit, de boda
però aquest és un tema del que ja en parlarem després
Així doncs, com sempre, quan passen uns minutets
del punt del migdia
comencem amb el sumari d'aquest programa número 210
per tal que aneu fent boca del que us espera
durant la propera hora
Ja us hem apuntat en la presentació
Si sou avui i ens habituals d'aquesta emissora
segur que reconeixereu aquesta veu
Et trobes a la sintonia del 102.6
Això és Tarragona Ràdio d'aquesta nit
i és que avui se'ns casa
i com a felicitació especial
volem dedicar-li no només una sardana
sinó tot el programa d'avui
a la Sílvia, a una companya molt professional
i especial que tantes i tantes vegades
ens ha ajudat a realitzar aquest
i altres programes. Enhorabona
I és que nosaltres potser preparem el programa
potser xerrem, donem la cara
però és fonamental, bàsic, els companys
que estan aquí a l'altra banda d'aquest vidre
que tenim aquí davant i que són els que fan possible
l'espai cada setmana
des del punt de vista tècnic
però avui també tindrem un tema
dins el nostre programa
i hem fet un treball d'investigació
a la Meroteca de la Ciutat
i és que l'any 1961
va convocar un concurs musical
de sardanes cantades dedicades a Tarragona
del qual però es desconeix el resultat
curiosament
en tot cas és un exemple
d'utilització de la cultura pòpula catalana
per part del règim franquista
en parlarem
I ja s'acosta l'any de la tenora
i cada vegada sorgeixen propostes
més i més originals per celebrar-ho
també en parlarem
i també tindrem classificacions
moltes xafarderies
agenda, opinions i música
des d'ara i fins a la una del migdia
i doncs comencem amb una sardana
i no podria ser d'altra manera
una sardana que dediquem a la Sílvia
una sardana més a més
amb un nom molt indicat
nupcial
i observareu
si esteu atents
que en un moment
de terminada la sardana
començament dels llars
encara ho acaba de redonir del tot
nupcial
nupcial
és d'en Tomàs
i l'emmembrador
i la interpreta
la cobla
els mongrins
i l'emmembrador
i l'emmembrador
i l'emmembrador
i l'emmembrador
i l'emmembrador
i l'emmembrador
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Esmentarem el de Tarragona, convocant l'any 1961 a fi de premiar la Sardana per a veus mixtes amb acompanyament de coble, lletra i música que millor cantés les belleses de la comarca.
Es parla dels premis i les premis.
de Tarragona, Reus i Valls, però no s'esmenta el resultat d'aquest certamen.
És aquí on vam decidir fer una recerca a la Maroteca
i veure què en deia la premsa local del moment, és a dir, el diari espanyol.
D'aquesta recerca vam poder obtenir els motius de la convocatòria
i gairebé tot el seu desenvolupament.
Finalment, però, ens va quedar coix un aspecte fonamental.
Anem per parts i comencem pel principi.
Situem-nos el dimarts 24 de gener de 1961,
quan el diari espanyol ofereix una crònica de l'acte d'imposició
de la medalla al mérito provincial al Cor l'Àncora de Tarragona,
celebrat al Palau de la Diputació, aleshores anex el de l'Ajuntament.
El lliurament de la medalla el feia el governador civil José González Sama,
qui va fer els corresponents discurs, del qual extraiem aquests fragments
tot un exemple de l'oratori oficial de l'època.
I deia així, a mi m'emocionan muchas canciones catalanes,
entre elles la bellissima de l'Empordà, de Morera.
Però hi ha també altres comarques catalanes tan belles com aquella gerundense,
i no comprendo por què, entre altres, no s'ha cantat el Campo de Tarragona.
Des de fa temps, és mi propósito convocar un concurs de sardanas
que canten aquesta maravillosa terra tarraconense,
i per això instituirem un important premio,
per atrair a aquest noble fin a poetes i músics de tota Catalunya,
del resto d'España e incluso de fora de nostres fronteres.
Més Andorán, seguís bien.
Mayor alegría seria que vosotros, los del coro l'áncora,
fuéreis los primeros en interpretarla
y que se incorporase a la riqueza musical y poética española
como una de las más bellas canciones catalanas.
Cap a la part del Pirineu,
vol el sardal cerrant del mar,
sobre una plana riberllera,
des d'Empordà.
Digueu companys per on hi anem,
digueu companys per on s'hi van,
tot és camí, tot és de ser,
si ens demà.
Doncs sí, aquell governador tan eixerit
per ajalors de la popularitat de la sardana a l'Empordà
volia fabricar una cançó popular
sense tenir en compte que això de la popularitat va com va
i que fa falta alguna cosa més que posar-hi diners damunt la taula.
En tot cas, si fem cas de la premsa dels dies següents,
aquella idea va anar endavant.
El mateix diario espanyol, ara, però el dia 11 de febrer,
deia el següent sota el titular de El concurso de sardanes.
En la mañana de ayer,
en el despatxo de l'excelentíssimo governador civil,
camarada José González Sama,
se reunieron el presidente de la Diputación Provincial,
camarada Enrique Guás,
el alcalde, camarada Rafael Sanromá,
y el muy ilustre canónigo doctor don Francisco Tapies,
director del Conservatorio.
El motivo de la reunión era celebrar un cambio de impresiones
para en fecha próxima proceder a redactar las bases del concurso
para premiar la sardana que mejor cante el campo de Tarragona
y que en fecha próxima serán dadas a conocer.
Posteriorment, el diari local va anar publicant diverses notes
sobre el concurso, com la que anunciava els premis
o un altre que assegurava que s'havia constituït el jurat,
encara que no adonava a conèixer els seus noms.
Finalment, el 26 de febrer publicava les bases completes,
on es deia, entre altres coses,
que el concurso se dividirá en dos partes.
La primera dedicada a premiar la mejor poesía adaptable
al ritmo de la sardana,
y la segunda a la música,
que como más arte dé realce a la poesía presentada.
Allò que especificava és com es pensava lligar
una poesia i una música presentades independentment al concurs.
Però bé, hi ha altres aspectes curiosos d'aquelles bases,
com el que indica que la letra serà escrita en catalán,
i això, tot un detall, tenint en compte qui ho promovia.
O el punt 6, que diu que serà preferida aquella composició
que una al mérito artístico,
un más acentuado sabor popular,
y que esté a l'alcance de las más modestas masses corales,
e igualmente pueda ser bailada con relativa facilidad.
Sense comentaris.
Els premis previstos eren aquests.
Per a la composició poètica, un premi únic de 10.000 pessetes
i un excessit de 2.000 pessetes.
Per a la composició musical, un premi únic de 30.000 pessetes,
i un excessit de 6.000.
Uns guardons que no estan gens malament,
tenint en compte que parlem de l'any 1961.
I ara ve aquella part coixa que us dèiem,
perquè després de tot això només hi hem trobat una referència a la premsa.
Aquella última nota és del dimecres 3 de maig i diu això.
Aller tard, en el Govern civil,
quedó constituït el jurado calificador de las composiciones literarias
que en número de 97 han sido presentadas per el concurso.
Després, res de res.
I és que ben aviat, el governador José González Sama seria rellevat del seu càrrec.
Sembla que el concurs era una mena de repte personal que no va ser assumit pel successor
i tot va quedar aturat.
Ara, la incògnita és saber què s'ha fet d'aquelles 97 lletres de sardanes en potència
i si van arribar a presentar obres musicals.
Quantes i on han anat a parar?
Potser també caldria fer una recerca més intensa per altres camins, a més de la premsa.
En tot cas, seria interessant rebre el testimoni d'aquelles persones
que ens poguessin donar alguna pista al respecte.
No ho trobeu interessant?
Nosaltres estem oberts a aquesta possibilitat.
Vegem que algú que hauria de treballar en aquest tema ens podria dir alguna cosa.
Potser és el moment de tornar a la música?
I és que ja que hem parlat de sardanes cantades,
encara que sigui d'una iniciativa frustrada,
ara podríem escoltar-ne una.
Hem cregut oportú que fos una sardana no gaire antiga,
ja que encara no té 20 anys, i amb un enregistrament recent.
Es tracta de la sardana per la nostra amistat,
que Martirià Font i Coll va dedicar l'any 1980
a l'activa agrupació sardanista de Cardedeu
i pensant especialment en el tenora Josep Gispert,
solista en aquella època de la Cobla Montgrins,
una sardana força popular amb un magnífic cany de tenora.
L'any passat, però, va ser enregistrada en una versió
on la tenora deixa el protagonisme a les veus
de la coral polifòmica de Porreig,
acompanyada per la Cobla, la principal de l'abisbal.
A la composició original s'hi havia adaptat una lletra
de Manuel Pont, que és tot un cant a l'amistat i a la pau.
Per la nostra amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
La dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
I la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
A l'amistat, la dirigeix Ramon Noguera.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I amb aquesta sintonia de fons, comencem amb les xafarderies d'avui.
Unes xafarderies que es poden barrejar una mica.
Ens escolteu un anunci per TV3 que diu
anys i anys, per molts anys, és el que volen milers de persones
amb un òrgan trasplantat.
I és que aquest és l'eslògan de presentació de la marató d'enguany
que TV3 organitza a favor del transplantament d'òrgans.
La cita és tot el dia de demà, dia 12 de desembre.
I us preguntareu per què l'anomenem en un programa de sardanes.
I és que quasi que la colla que us atanya en ple
hi participa com a voluntaris.
Això és una tasca que ja anem fent des de fa 4 o 5 anys
i participem com a voluntaris en les tasques de telefonistes,
validadors, protocol o càtering de la delegació de Tarragona.
Així que si demà truqueu a la fundació del marató de TV3
per fer algun donatiu, potser que parleu amb alguna de les persones
que composen aquesta colla de sardanes.
En tot cas, cada any quan es fan la connexió amb Tarragona,
que sempre allí primera fila ells, pràcticament amb els famosos,
veus els famosos i la gent de la costa d'Ana.
Per això no ho triem nantos, això ens fiquen en diferents llocs,
ens ho assignen.
Molt bé.
També demà diumenge l'agrupació sardanista Tarragona Dansa
celebra el seu ja habitual festival de Nadal.
Una bona oportunitat per veure els balladors en una altra faceta,
més divertida, desenfadada,
ja que absolutament tots, des dels més menuts fins als més grans,
presentaran diferents números musicals,
teatre, coses molt diferents.
Serà demà a les 5 de la tarda a l'Auditori de Sant Salvador.
Esteu tots convidats.
I si no vineu és igual, eh?
No, han de venir, han de venir.
Serà molt maco.
Segurament veurem situacions així una miqueta un poc habituals.
Diferents.
Molt bé, serà molt bé.
La veureu.
La setmana passada es parlàvem d'una nova web sardanista,
la de la Cobla, Sant Jordi, ciutat de Barcelona.
Us la recomanàvem, tot i que encara està en obres, diguem-ne,
entre cometes, com s'acostuma a dir.
Fèiem una referència molt especial a l'apartat dedicat
als propis músics de la Cobla,
amb pàgines fetes per cada un d'ells.
El temps se'ns va acabar i no vam poder comentar coses curioses
que hi apareixen, com alguns aspectes que d'entrada podrien sobtar
d'uns músics de Cobla, com és el cas del trombó,
Josep Moliner, qui confessa que entre les seves altres dedicacions musicals
hi ha els grups com els d'Otilia, que segons ell fan escava rejat,
i monos de xocolata, que fan música amb canya.
Una altra part de la web de la Sant Jordi, ciutat de Barcelona,
és la que dediquen a la seva discografia.
Hi trobareu les referències completes i, atenció,
la possibilitat de fer-ne comandes online,
és a dir, comprar els discos via internet,
encara que cal pagar-los contra el remborsament.
Si voleu accedir a aquesta web, que qualificàvem com a sòbria,
però ben feta, apunteu-vos aquestes dades.
I ara ve una adreça d'aquestes llargues d'internet.
http dos punts doble barra tres dobles ve baixes
punt coblesantjordi tot junt punt com barra índice punt html.
Hi ha una altra adreça que us volem recordar.
Ja n'havíem parlat, però en aquell moment
era una web encara nova,
tot i que ja permetia endevinar que era força interessant.
La de la Unió de Colles Sardanistes.
Un web que es nota, a mesura que van passant els dies,
que s'hi van afegint coses i, a més a més,
amb detalls superdivertits,
que van guarnint, podríem dir-ne,
l'essència d'allò que ofereix la web,
que és la informació de l'ús, de les colles,
resultats, etcètera, etcètera.
No us ho perdeu. Apunteu-vos l'adreça.
És http dos punts doble barra,
tres vegades la ve doble baixa, com abans,
punt ctb baixa punt es barra users barra ux barra altra vegada.
Un treball en aquesta web magnífic que ha fet la Sònia Álvarez
i que a poc a poc encara va ampliant-se.
Potser valdria la pena donar el telèfon d'aquí de l'emissora.
Em sembla que és, a veure si el Joan Maria no em corregeix,
el 24-47-67.
Sí, més que ara per si no teníeu paper a mà, no?
Evidentment, aquestes altres són una miqueta rotllo
i per apuntar-les cal temps.
Així doncs, el telèfon de l'emissora,
per si voleu fer algun comentari o alguna pregunta
o senzillament demanar-nos informació,
doncs el 977-24-47-67.
I per acabar, una xafarderia referent a la televisió.
Bé, un servidor fa com més o menys tothom
quan veu la televisió de tant en tant fem el zàping.
I fent zàping, doncs, vam descobrir una pel·lícula
que l'amatien el passat dimecres dia 8 a la primera
a l'Espai Cine de Barrio.
I això ja suposo que ho situo una miqueta
una típica, el que se'n deia una espanyolada.
Del 1960, la pel·lícula es deia Amor bajo cero,
el director Ricardo Blasco,
amb el Toni Leblanc, la Concha Velasco.
I, vaja, ja estem perfectament situats.
Jo anava a dir, he de confessar que no la vaig veure sencera,
però potser el que he de confessar en tot cas és que la vaig veure,
encara que sigui una miqueta.
Però allò que ens va cridar l'atenció,
i és que ens va fer estar-nos en aquella part d'aturar un moïn al zàping,
era que es veia els personatges de la pel·lícula,
em sembla que estaven a la molina,
mentre ells anaven esquiant o anant per la meu,
els esquís, sonava cantada aquella sardana
que abans hem escoltat un trosset, l'Empordà.
Curiosament, una versió no...
Les veus no...
Sí, amb orquestra, però no cantant la lletra,
no interpretant la lletra, sinó fent la música,
senzillament...
Ah, no, no.
No ho decidi ara.
Vaja, però veig que en un altre moment de la pel·lícula,
em sembla que representava la nit de Cap d'Any,
imagineu-vos celebrant la nit de Cap d'Any,
ballant sardanes.
És a dir, en un moment donat,
els personatges formen una anella
i ballen la Santa Espina.
I el Toni i la Blanc no ballava, s'ho mirava,
però la Concha Vasco sí.
Encara que es notava que tots els que ballaven allà
en aquell moment durien-se a donar colla
de sardanes d'aquella època,
perquè...