.
Dones d'Avui, un programa d'entrevistes personals a Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda i benvinguts.
Definir la nostra convidada d'avui és fàcil.
Sempre es mostra tal qual és.
La naturalitat és la seva principal virtut.
La Sílvia Petit és una tarragonina d'aquelles que ven Tarragona amb ocasió i sense ella
i es considera una apassionada de la part alta de la ciutat.
Els que la coneixem sabem que és una dona alegre i optimista,
fins i tot en els moments difícils i complicats que tots tenim.
Una alegria que contagi a tots els que l'envolten.
La Sílvia està sempre disposada a ajudar quan se li demana.
No té mai un no per resposta.
I molts dels actes benèfics de la nostra ciutat compten amb la seva participació desinteressada.
La Sílvia Petit desborda apassionament.
Qualsevol cosa la il·lusiona a tope.
Diuen d'ella que és una gran comunicadora.
Disfruta treballant i això es reflecteix en la seva rialla.
Bona tarda, Sílvia, i gràcies per estar avui al nostre programa.
Bona tarda, i estic molt emocionada, de veritat.
Amb aquesta presentació.
De veritat, us ho prometo, que la gent pensi això, o que una persona reflecteix això,
que és alegria, principalment, tal com està avui el món en dia, doncs és maco, no?
I m'ha agafat un no sé què per dintre que m'ha agradat molt. Gràcies.
Estàs d'acord amb aquesta presentació?
O sigui, t'autodefineixes així o canviaries alguna cosa?
No, no, és veritat, soc molt natural, de vegades massa i tot,
que també té els seus problemes, de vegades no, perquè soc massa sincera, possiblement,
i sí, molt alegre, sempre, sigui bo, sigui dolent,
sempre dic que la part bona hi és i s'ha de trobar on sigui, és veritat, això.
Molt bé. Com et sents estant a l'altra banda del micròfon?
És a dir, contestant i no preguntant, com fas sempre?
Home, és difícil, a més jo he pecat, perquè quan he arribat he dit
Mercè, no us passeu, eh? I això era el que sempre em diuen a mi els convidats.
Sílvia, no et passis, eh? I he vist que realment l'altra banda és com allò, no?,
a veure on m'embarquen i què em pregunten i què diré, no?
Però està bé, home, hi ha gent amiga i amb confiança, doncs està molt a gust, veritat.
Molt bé. Per què et dediques al món de la comunicació?
Bueno, perquè m'agrada moltíssim. Vaig començar molt jove, tenia 14 anys i poquet,
amb aquells concursos que es feien de ràdio antigament, que ja quasi no es fan,
on havies de presentar una cinta, doncs parlant, quatre discos, no sé què,
i jo escoltava molta ràdio. El meu pare és un aficionat de ràdio i jo des dels 5-6 anys
ja escoltava ràdio, no sé ben bé el què, però jo sentia ràdio a casa.
I vaig presentar la cinta amb 14 anys, a una mejora que es deia Ràdio Reloj Cadena Catalana,
antigament, i, bueno, els va fer gràcia perquè era molt joveneta i tal,
i allà vaig començar. I des de llavors fins ara ja puc dir que, a veure, és una feina,
però jo sense la ràdio i comunicació estic segura que no podria viure.
Tinc una altra carrera, he estudiat turisme, però ni l'he fet servir ni la penso fer servir
mentre es pugui. M'agrada molt aquesta feina.
Què és el que més t'atrau d'aquesta professió?
El contacte amb la gent. M'encanta perquè és dia a dia...
A veure, és una feina que no és gens monòtona, perquè avui entrevistes a un polític,
demà a un cantant, passat demà a un periodista, i clar, cada personatge és un món, no?
És molt diferent cada dia, i llavors que coneixes la gent, no?
I és molt maco tenir el contacte aquest amb gent famosa, no famosa,
i conèixer una miqueta què és el que pensa cada un, no?
I això m'agrada moltíssim, molt.
La teva gran passió, com deies, és la ràdio.
Sí.
Ens pots explicar una mica la teva experiència radiofònica?
O sigui, a partir d'aquest concurs, com es va desenvolupar una mica la teva trajectòria?
Mira, jo vaig començar amb aquest concurs, a més fent trampa,
perquè evidentment demanaven un mínim de 18 anys per participar.
Jo vaig pensar, si jo poso que tinc 14, no m'agafaran, vaig posar 18.
Llavors em van trucar, que la Cinta estava bastant bé, que els hi va fer gràcia,
perquè parlava molt i, bueno, tenia idees,
però clar, quan em vaig venir, van veure que no, tenia 18 anys,
i, bueno, llavors em va dir que, al no complir l'edat,
doncs que em donaven la possibilitat de venir el cap de setmana
a mirar com era la ràdio, a presentar quatre discos
i a tenir un primer contacte.
A partir d'aquí, quan vaig complir una mica els 17,
vaig seguir caps de setmana
i vaig anar treballant dia a dia, col·laborant, no?,
amb el programa de musicals d'aquella època musical,
és Albert Malla, que era molt bo, estava molt bé, a Tarragona.
A partir d'aquí, doncs bé, Ràdio de Reloj Cadena Catalana va canviar,
va ser després Onda Cero,
vaig continuar, vaig començar a fer programes jo mateixa a les tardes,
sempre a magazín, així molt informal,
llavors va passar a ser Onda Rambla, vaig continuar,
llavors vaig anar a Tarragona a Ràdio,
on estic actualment amb aquesta entrevista,
i una miqueta, doncs, no parant mai, no?,
Tarracovisió, Televisió de Tarragona,
i així successivament.
Ja en pic vaig començar, ja no ho vaig deixar,
vaig combinar-ho amb els estudis, amb el BUP, amb el COU,
amb la carrera, i com vaig poder,
vaig anar trampejant, i mira, fins actualment.
Actualment, la Sílvia treballa a Tarracovisió,
a Televisió Local de Tarragona.
Vas començar en el programa Tarragona fa,
després va venir el bar del sofà,
amb una ambientació i un decorat així una mica tètric.
Horrorós.
Horrorós, no?
No ho volia dir, però, ja que tu m'has incitat.
I finalment, criatures,
que s'emet tots els dilluns a la nit.
Correcte, o sigui, ahir que vam acabar
a les 12 del programa,
però entre que pleguem i no pleguem
i discutim la jugada,
doncs eren les dues i tant, no?, però vaja.
Sí, i veig començar amb el Tarragona fa,
que per mi era una mica horrorós, també,
perquè era una entrevista d'una hora
un personatge tarragoní que feia alguna cosa per Tarragona, no?
O sigui, podia ser igual un cantant conegut,
tipus Lluís Gabaldà,
que era una meravella entrevista,
que un senyor que feia poesia,
i clar, una hora,
era per favor, tortura,
els minuts semblaven dies,
i jo em moria,
perquè la gent, a més,
solia ser molt gran,
que se'ls equia la dentadura,
era horrorós, horrorós.
O sigui, jo m'avorria moltíssim, no?
Però, bueno, era una forma de començar, no?
Llavors, la companya va deixar el magazín del dilluns,
que es deia El Bar del Sofà,
nom que també considerava horrorós,
decorat, que espantava perquè era daurat,
i unes coses molt rococós,
i entraves allà i deies,
per favor,
passaje del terror, no?
Però quan vaig tenir ocasió,
i una mica de mà,
i una mica de poder,
entre cometes,
doncs vam canviar el decorat.
Ara, és un decorat almodóvar,
no té res a veure,
vermell, fucsia, blau,
Botaques de Vaca,
abans de l'Andreu Bonafuente,
vull especificar,
tot molt colorista i molt alegre, no?
I vam canviar el nom,
i vam posar Criatures,
perquè, bueno,
és un programa per gent gran,
o gent jove,
o gent adulta,
però és molt infantil al mateix temps, no?
Explica'ns una mica de què va.
Home, és un magazín que vol reflectir
tot el que produeix Tarragona i província, no?
Igual parlem, com ahir, per exemple,
de l'anorexi i la bulímia,
perquè avui hi havia una jornada important
sobre aquest tema,
jo crec que és un tema important.
Igual vam parlar del nàstic ahir,
perquè era un dia parlar del nàstic,
vam parlar d'una desfilada
que es va fer a Tarragona,
igual vam tenir els pets,
que de vegades també intentem buscar notícia
una miqueta a fora de les contrades, no?
Quan va jugar al Barça,
al partit Homenatge,
al Johan Cruyff,
vam estar allà,
vam entrevistar tots els jugadors
i convidats que hi havien,
si hi ha el Premi Ondas
i premiat com l'any passat
va ser l'Andreu Bonafuente,
allà vam estar,
vull dir,
busquem notícia també una miqueta
al voltant,
que sigui a nivell nacional,
però que d'alguna forma
té repercussió
a les nostres contrades, no?
Bé, la gent agraeix, no?
Veure que una persona de Tarragona
doncs també pot parlar
amb el Pablo Carbonell
o amb l'Andreu Bonafuente
o amb el Miguel Bosé, no?
I a mi, evidentment, m'encanta, no?
Llavors fem una miqueta això.
És molt informal el magazin, molt.
Molt, amb un to molt distès,
molt divertit
i, bueno, molt esbojarrat, això sí.
Creus que Criatures
és un programa fet a la teva mida?
Home, jo demanaria més.
A veure, jo demanaria
un equip de producció,
demanaria gent que m'ajudés,
perquè, clar,
la gent de Tarragona
tenim la mala sort, de vegades,
que ens ho hem de fer tots nosaltres, no?
I ja ho sap la gent periodista,
vull dir, tu et busques la notícia,
busques el convidat,
vas entrevistar-lo,
te la treballes,
la piques,
la redactes,
l'elabores
i, de vegades, voldries, no?,
que tenir algú
que et fes quatre contactes
i tu pendent, potser,
d'una gravació
i ho has de fer tot tu, no?
I acabes una miqueta atabalat, no?
I no queda
el bé que podria quedar, no?
Però, bueno,
el tipus de programa,
la forma en què es treballa,
sí que és la meva mida, no?
El to és informal,
que és el que a mi m'agrada, no?
I aquesta trajectòria
a dins de Tarragona,
com la valores?
La valoro positiva,
per mi,
perquè jo no havia fet mai tele,
sempre havia fet ràdio
i, clar,
una experiència nova, no?
Era començar de zero,
davant d'una càmera,
ben pentinada,
ben maquillada,
jo sóc un desastre
quan he d'anar a presentar,
doncs m'arreglo,
me maquillo,
però entre setmanes
jo sóc la típica
de la cua al cap
o de les agulles
i molt esport, no?
Llavors, clar,
Sílvia has de mirar
com et seus,
les cames,
les mans,
clar,
la ràdio agafes
amb formes dolentes, no?
Perquè
potser pots estar badallant,
si em permeteu,
quan tens una trucada
que t'avorreix una mica,
que et pots rascar
i ningú et veu.
I la tele això
ho has de cuidar
i jo no ho he aconseguit encara, eh?
Jo hi ha moments que badallo
i em punxen
o que em rasco
i em punxen
i dius,
per favor...
Però, bueno,
també és una mica
de vegades la seva gràcia, no?
És això, no?
I és positiu
perquè ha après una mica
a fer tele
i ha après a buscar
a l'altra banda
que és estar una mica posat, no?
Creus que en pocs mitjans
tècnics i econòmics
és possible fer un programa
decent,
de cara i ulls?
Sí, sí, sí.
A veure,
la part tècnica i econòmica
és importantíssima,
però és més important
la il·lusió
que posa una persona.
Els mitjans a Tarracovisió
o a les llocs locals,
Tarragona Ràdio
o llocs que són petitets,
que no són grans cadenes,
que no tenen ni de l'Olmos
ni Gabilondos
ni aquesta gent,
doncs han de tirar
molt de la il·lusió
i de les ganes, no?
Perquè tens un estudi
més o menys senzill
amb l'ujustet,
de vegades anem molt més
enrere tècnicament
que altres llocs,
però quan hi ha il·lusió
i hi ha ganes
pots passar la mà
a qui vulguis
perquè es nota, no?
Vull dir,
a veure,
nosaltres vam anar a l'entrega
dels Premis Ondes
i vam fer un reportatge
tan digne
com el de Telecinco
com el d'Antena 3.
Per què?
Perquè vam tenir igual
l'Alejandro Sanz
que el Jarabe de Palo
que l'Andreu Bonafuente,
tots els premiats
van passar pel nostre reportatge,
no?
Llavors,
per què?
Perquè vam anar a un equip
amb ganes, amb il·lusió,
vam treballar moltes hores,
va, tu busca aquest,
jo agafo aquest,
aguanta l'altre, no?
i quan hi ha il·lusió
ho pots fer.
Et costa molt més
però es pot fer,
evidentment que sí.
L'esforç és important.
És importantíssim, sí, sí.
Alguna vegada has comentat
que t'agradaria
que els tarragonins
imitéssim els reussens
a l'hora de donar suport
i promoció
a tot allò que és seu,
que és veritat.
Ens ho pots explicar una mica?
Sí.
A veure,
jo sempre soc de les que
critico molt Reus
per fer allò de la conya
que es fa típica
de Reus Tarragona, no?
Però si una cosa
em vejo de Reus
és que una cosa
que és seva
la tenen, vamos,
com si fos part de la seva vida, no?
Estimen molt el que és seu,
promocionen molt el que és seu,
lluiten molt
per tenir un bon comerç,
un bon teatre,
una bona cultura,
una oferta lúdica
i està molt bé.
Tarragona,
moltes coses,
està potser més endavant
que Reus
però amb el sentit
de protecció
i d'humanitat
Reus ens passa la mà
per la cara.
Si veiem els famosos
que hi ha a TV3
o altres cadenes
la majoria
han sortit des de Reus.
Andreu Bonafuente,
Oriol Grau,
és tarragoní
però va treballar a Reus,
Carles Francino,
Griselda Pastor,
tots han estat a Reus
i a partir d'allà
han arrencat cap a Barcelona,
a nivell de ràdio parlo,
no?
Però és que és amb tot,
vull dir,
a Tarragona
ens costa
recolzar el que tenim,
ens costa estimar-lo,
al contrari,
som una miqueta
sempre amb el punyal
a la mà
a veure què diu aquest
o aquesta
i anem una miqueta
de vegades a matxacar,
no?
I això
a mi
em fa una mica
de llàstima, no?
Perquè ningú et valora
res, no?
Sembla que hagis de marxar
a altres llocs
i és una pena, no?
Mira,
un cas molt clar, no?
Els PETs
han triomfat a tot Catalunya,
a Tarragona també,
però on menys han actuat
és a Tarragona Ciutat
i són de Tarragona
i és una vergonya.
Ho sento,
però és una vergonya.
Fes una mica de crítica?
Què et sembla,
a TVR Reus?
A veure,
home,
és que ara...
Bueno, a veure,
Canal Reus
a nivell tècnic,
a nivell d'equip humà,
professional,
és excel·lent,
té una visió,
es veu perfecta,
s'escolta perfecta,
cosa que a Tarragona
a vegades no passa.
Llavors,
l'oferta,
clar,
jo soc de Tarragona,
jo quan miro Canals Reus
ve que hi ha molta gent molt bona,
que té moltes ganes,
que treballa amb molta il·lusió,
però jo no m'identifico.
Per què?
Perquè, clar,
parlen de la plaça Mercadal,
parlen de no sé què,
parlen del Fortuny
i jo quedo,
clar,
com a tarragonina,
quedo una mica al marge,
no?
Perquè jo conec una mica Reus,
vaig al Fortuny,
vaig al Bertrina,
però hi ha coses
que no les acabo de captar,
no?
Queda una miqueta al marge,
però això de vegades
me la miro
perquè crec que
són companys d'aquí
i a més jo aprenc
i miro coses.
Té coses molt bones
i també coses
per mi molt criticables,
no?
que no m'acaben de convèncer,
com totes les cadenes,
però això passa tot arreu,
però jo crec que és una tele
que té futur,
però primer perquè estàs Reus
i la gent
l'apoyarà moltíssim
i segona
perquè ho estan fent bé
i hi ha un equip jove
amb ganes
i tirar endavant,
seguríssim,
seguríssim.
Entre els teus plans de futur,
tens previst
donar-se a la Barcelona?
Tinc previst,
ja fa temps que tinc previst
i no ho faig mai
perquè em fa molta mà
entrar a Barcelona
perquè el ritme de vida
a Barcelona
és estressant.
Jo quan alguna vegada
vaig a fer alguna feina
o he treballat
algun estiu allà,
acabo esgotat,
o sigui,
jo vaig un dia,
avui he d'anar a Barcelona,
bueno, avui i demà
i passat demà
i ja m'atabalo
perquè pensa metros,
autobusos,
o sigui,
m'agòbia molt,
no?
També veig que si vols
fer alguna cosa
amb certa gràcia
o buscar altres camins
més grans
a nivell de teles,
de ràdios importants,
has de marxar a Barcelona.
Aquí ningú et ve trucar a la porta,
està molt bé treballar a Tarragona
perquè et fas un currículum
molt bo,
perquè fas moltes coses,
potser pots fer ràdio,
que està al control,
que gravar cunyes,
que presentar actes,
llavors això et dona
un currículum bastant ampli
i bastant compacte
per presentar,
no?
Però quan arriba un punt
que ja vols fer alguna cosa més,
Tarragona amb això
és província,
o sigui,
som molt de poble,
tenim ràdios,
tenim premsa local,
tenim la televisió local,
però depenem molt
dels monstres,
no?
Jo he estat a Onda Cero,
a Onda Rambla,
havia el Luis de l'Olmo
i la Julia Otero,
no calia aquest esforç,
si és el mig,
perquè vull dir,
estaves entre dons mostres
i no havia més preocupacions,
no?
La Certa en el Gabilondo,
vull dir,
amb això vull dir
que estem molt tapats
per les grans persones,
no?,
de comunicació
i a Barcelona
possiblement passa igual,
però hi ha molta més oferta,
hi ha productores,
hi ha teles,
hi ha molta premsa,
hi ha moltes ràdios
i la lluita és més diària,
no?,
i més constant
i jo crec que hi ha més ambició,
si és la paraula adequada,
no ho sé.
L'any passat,
la Sílvia Petit
va ser l'encarregada
de retransmetre
les campanades
de cap d'any,
te'n recordes?
Sí,
me'n recordo.
És especial aquesta feina
o és un treball més?
No,
és especial,
l'he fet els dos anys,
l'Ajuntament va confiar en mi
el primer any
i l'any passat també,
és especial,
perquè,
a veure,
al cap d'any
jo sempre el passo
amb la família a casa
i sembla que sigui
una cosa habitual,
no?,
però l'any que no ho tens
et dones compte
que dins,
ostres,
canvio l'any
i estic sola,
dalt d'un escenari,
no?,
però no sola,
sense els meus,
no?,
amb la gent que està a baix,
no?,
és especial perquè la gent
depèn de tu
i jo em vaig equivocar
aquest any,
va ser una mica fatal,
però va ser culpa
de la gent
que estava a la plaça,
clar,
et confons una mica
perquè estàs nerviós
amb els quarts,
amb les campanes,
la gent el reïm,
tothom crida,
estàs a baix,
no sents bé,
és una miqueta atabalant,
no?,
a veure,
anuncies l'any nou
i ets una miqueta
la persona que don la veu allà,
no?,
i és maco,
no?,
és una feina normal,
és un dia especial
i és un dia que
que celebres una entrada
l'any nou
i que tothom,
encara que no hi creiem,
pensem,
va,
a l'any nou,
99,
va,
que vingui amb salut,
amb feina,
amb alegria,
amb amics,
tothom ho pensem això,
és que jo crec que tothom
aixeca la copa de cava
o agafa el raïm
i pensa en felicitat,
no?,
aquell dia
i és un moment alegre
i, no sé,
està molt bé,
no?,
sóc una mica la Mari Pau Guetja,
eh?,
de veritat,
jo a vegades ho penso,
però vaja,
mira tu,
que duri molts anys.
Sí,
i tant.
Quin és el teu somni professional,
la teva il·lusió futura?
És molt difícil,
i l'en tinc moltes.
A veure,
treballar molt,
perquè m'agrada molt la feina,
i aconseguir a ser alguna cosa,
o sigui,
no pretenc ser una Jullautero
ni un Iñaki Gabilondo,
perquè d'això
n'hi ha un que ha de 300.000,
no?,
però sí,
treballar amb un equip
que sigui del meu ritme,
que jo em pugui adaptar bé
i que tinguin moltes ganes
de fer coses,
no?,
gent que té un equipet petit,
a veure,
quan dic un equip,
nomenaria un tipus terrat,
no?,
jo soc una fan,
però fan del terrat,
des de petitet,
a més,
jo escoltava
els vespres o les tardes
el Javi Pons
i l'Andreu Bonafuente
a la ràdio,
i amb qui?
A la bava,
o sigui,
et parlo d'això
de fa igual 10 anys,
i clar,
ha seguit els anys,
i jo soc d'aquelles persones
que me n'alegro
a veure l'Andreu,
l'Oriol,
el Fermí,
on estan,
i hi ha molta gent
que també pensa,
a veure,
quina sort que han tingut,
estan enxufats,
no,
jo penso que s'ho han treballat molt,
i que si ho tenen,
el que tenen
és perquè han currat moltíssim,
i són unes ments pensants increïbles,
no,
i jo envejo,
entre cometes,
aquest equip,
no,
que són gent que,
són amics,
que s'ho passen bé,
que treballen a gust,
que fan moltes hores,
això és el que voldria,
encara que no fos l'Andreu Bonafuente,
o sigui,
ser un dels que està a redacció,
o a producció,
o al telèfon,
o on sigui,
no,
però un equip així m'agradaria molt,
molt.
Una enveja sana,
molt sana,
molt sana.
Escolta'm,
però abans em comentaves
que tu tenies un altre somni,
eh?
Volies entrevistar no sé qui.
Sí,
bueno.
El teu somni,
el teu amor platònic.
A veure,
això és a nivell puntual,
professional és aquest,
després dins d'aquesta feina
tens la gran sort
de conèixer gent famosa
que t'encanta,
i gent famosa
que t'atestes.
Jo he conegut famosos
que he pensat,
vaya tros de ruc,
per favor,
he hagut d'entrevistar,
i gent famosa
que he sortit enamorada.
I us dic de veritat,
hi ha gent que t'encandila,
que té una forma de parlar
que enamora.
Hi ha un senyor
que juga a futbol,
que ara està al Japó,
que va començar,
bueno,
és el País Basc,
va començar a la Real Societat,
després va passar al Barça,
que és Chiqui Begristain,
que bueno,
jo és...
i amor platònic,
o sigui,
jo per aquesta persona,
pensa que el vaig tenir
ocasió d'entrevistar una vegada
i no vaig poder.
O sigui,
no podia,
era incapaç,
pensava,
no.
No et sortien les paraules.
No em sortien.
Vaig aconseguir fer-me una foto
i molt nerviosa,
no?
Però és una persona que,
no sé,
m'agrada molt com a persona,
m'agrada molt físicament,
però la seva trajectòria
l'he seguit molt
com a futbolista
i em cau molt bé.
És un tio que va néixer
al País Basc,
que parla a l'eusquera
perfectament,
o quasi perfectament,
i va arribar a Catalunya
i en mesos
va aprendre el català,
no?
Jo aquesta gent
que té aquesta capacitat
d'integració
i de fer-se estimar
per un país
que no és el seu,
l'admiro moltíssim,
no?
I el Chiqui ha marxat al Japó
i quan torna
és estimat,
és adorat,
és aplaudit.
I a mi aquesta gent
que crea
aquesta part sentimental
m'agrada molt,
no?
Han vingut jugadors,
abans ho comentàvem
la Mercè i la Fina,
tipus Ronaldo,
a mi,
o sigui,
ja podia tornar cap al seu país
amb qüestió d'hores,
no?
A mi m'arriba la gent
que s'emociona
amb el que fa,
no?
I el Ronaldo,
evidentment,
és un mercenari,
no?
Veia a cobrar,
a posar-se la samarreta
del Barça,
del Burgos,
del Betis
o del Bilbao,
li és igual,
no?
I hi ha gent
que ha sentit els colors,
no?
tenint-lo davant meu
assentada
i, bueno,
no sé,
no sé si respondria,
però, vaja,
però hi ha molta gent més
que m'agradaria entrevistar,
eh?
Aquest és potser el símbol,
no?
I hi ha d'altres
que he entrevistat
que, mira,
diré un nom,
Jesús Lindo Brique,
ja sé que la gent
molt el critica,
que és un incul,
que és no sé què,
és un encant de persona.
Jo vaig sortir
enamorada
a nivell de persona
d'aquest personatge
perquè,
no sé,
transmet alegria,
és simpàtic,
és divertit,
no té cultura,
però tonto no ho és,
o sigui,
que ningú es pensi
que li prens el pèl
perquè no,
és un tio que s'ha guanyat
pel seu propi pes
i jo,
de veritat,
em va caure molt bé,
no?
I quan tens una entrevista així,
de toros,
que no en tenia ni idea,
jo li vaig dir,
mira,
Jesús Lindo,
o sigui,
no tinc ni idea
del que et debo parlar
perquè a més era una entrevista
per cadena,
per un programa de toros
i el tio va agafar el paper,
apunta,
ciquilla,
apunta,
testo,
me va fer quatre preguntes
i ho dic sincerament
i van sortir una entrevista
com a la base experta,
gràcies a ell,
i això,
clar,
s'agraeix molt,
no?
Molt bé,
i algun personatge
que diguis mai més
al torni d'entrevista?
Home,
ja sé que et poso
en un compromís,
però...
No,
no,
però n'hi ha bastants,
eh?
Hi ha cantants
que m'han caigut
una miqueta malament.
Tu han fet passar malament?
Sí,
gent,
no sé,
que et posa molts problemes,
no?,
que és molt antipàtica,
que no té ganes de parlar,
no?
Jo entenc que,
bueno,
que anar de gira és un pal
i fer entrevistes és un pal,
no?
Però crec que l'educació
és fonamental.
A veure,
jo sempre dic que si l'Alejandro Sanz,
que no és el cas,
eh?,
perquè també és molt agradable,
no té temps ni ganes
de fer una entrevista,
que no la faci.
Però si et tracten
amb mala educació
i de males formes,
doncs no cal,
no?
Han hagut toreros
que m'han tractat molt malament,
cantants tipus
Loquillo,
Los Héroes del Silencio,
que els detesto
com a persones,
poden ser grans cantants,
però a mi ja no em veuran
amb cap concert,
i gent que
no em satisfà.
A nivell de ràdio,
em va caure bastant malament
el Xavier Sardà,
jo ho sento,
però no ho sé,
vull dir,
és una persona
que l'admiro moltíssim,
clar,
suposo que de vegades
els tens mitificats,
no?
El Beca a la tele
crec que és un gran comunicador,
que és boníssim,
però un dia
el vaig intentar entrevistar
i em va tractar
com la basura,
mas basura,
no?
I llavors,
clar,
tens un mal record,
no?
I a partir d'aquí dius,
vale,
ja te'ls mires
amb uns altres ulls,
no?
Entrevistar bé
és una tasca difícil
i pocs són els privilegiats
que ho aconsegueixen.
Quines característiques
creus
que ha de tenir
una bona entrevista?
Home,
és difícil,
saps què passa?
Quan entrevistes,
si és algú de per aquí,
intentes buscar
una mica
allò que ningú sap,
no?
Jo, per exemple,
aquí a Tarragona Ràdio
vaig fer unes entrevistes
a gent coneguda
o esportistes
i jo, doncs,
trucava a la família,
als pares,
als avis,
a les escoles
i buscava la part
aquella que ningú sabia,
no?
Jo què sé,
vaig tenir aquí
a l'Agustí Mallol,
jo sabia que cantava
de jovenet,
ens va cantar una cançó
en italià,
vull dir,
buscar una mica la part,
no treure el medi ambient
que tots sabem
de l'Agustí Mallol,
sinó buscar la part
que ningú sap,
no?
Cantar
el sabore di sale
en italià,
que ell diu que ho cantà
molt bé,
jo no ho pensava tant,
però vaja,
i buscar això,
no?
Quan és una persona
que l'ha entrevistat
molta gent
és molt difícil,
perquè,
jo què sé,
ja no saps què preguntar,
saps que cauràs
en l'entrevista
una mica típica,
no?
Llavors jo crec que és bo
treure una miqueta
la part de fan,
de vegades,
no?
Jo l'altre dia
vaig entrevistar
el Pablo Carbonell
i clar,
dir-li,
ai,
que bien,
premio,
ai,
que bien,
el CQC,
ai,
que...
Doncs no,
jo li vaig retreure una mica
que per culpa d'ell
els diumenges
no fiem la migdiada,
que per què li donen
un premi de cantautor
quan ha combatit
amb un Alejandro Santos,
una mica buscar
allò,
la polèmica,
no?
I arribar a una entrevista
de discussió
de tu a tu,
no?
Però és difícil,
eh?
Perquè,
jo què sé,
t'has de documentar molt
i tot i així
pots caure
i caus
i jo hi caic
la primera
amb les preguntes típiques,
no?
Mira,
l'altre dia
al programa de tele
vaig tenir els pets
que els he entrevistat
moltes vegades
i li vaig dir,
Lluís,
no sé què preguntar-te,
perquè és que clar,
els pets,
les cançons,
jo m'ho sé de memòria
i ell més,
i em va dir,
Sílvia,
no m'afegis l'otípic,
perquè ja estic farda
que em diguin
per què es diu sol,
perquè no sé què,
total,
que vaig agafar
i vam anar a Constantí
a fer un reportatge
amb la gent del poble,
no?
La gent cantava
trossos de cançons,
vam anar a l'escola
on el Lluís havia estudiat,
al lloc on el Joan
fa de pagès,
clar,
vam buscar una mica
la part que potser
ningú té tan,
sí coneguda
però que no havia vist,
no?
I fins i el Lluís
i el Joan,
ostres,
el tal,
ja es van emocionar més,
no?
Que no parlar del disco,
però és difícil,
és difícil,
jo crec que és difícil.
I el perfil
d'un bon entrevistador,
quin ha de ser?
Creus que tothom
t'ha dret a preguntar,
a vegades?
No,
d'un bon entrevistador,
home,
jo crec que sigui
directe
i que sigui sincer,
no?
Que busqui,
que sigui molt directe,
no?
Perquè,
que no sigui pilota,
a mi aquestes entrevistes que,
ai,
que és que,
a veure,
si és sincer aquell moment,
jo,
per exemple,
amb els pets sempre dic,
és que em calleu tan bé
i us estimo tant
i em surt,
però jo,
tipus Pedro Ruiz,
ai,
és que eres meravillosa
i que guapa
i no tinguis ninguna arruga,
per favor,
jo,
o sigui,
m'agrada que siguin sincers,
no?
I que si en un moment donat
aquella persona
ha fet un error
o políticament
o musicalment
o va dir un,
doncs també se li retregui,
no?
Jo crec que això està bé,
no?
Però hi ha entrevistadors
que,
que tela,
també.
M'han dit que t'agrada
anar de públic
a altres programes.
Sí,
molt.
I suposo que és per aprendre,
també,
no?
Clar,
feia el xafarot.
En quins programes has anat,
a veure?
Ui, no,
explica'm.
He anat a molts,
he anat a molts
perquè m'agrada
seure allà
i veure com treballa la gent.
Em vejo
quan veig 30.000 càmeres,
30.000 persones,
la maquilladora,
el no sé què penso,
ai, que bonic,
quanta gent,
jo me maquillo,
jo,
no,
bueno,
a mi em maquillen també,
no,
però vaja,
veus les càmeres,
veus gent de personal
de producció,
veus el que entra
que es maquilla,
veus el que li posa bé
la jaqueta
i dius,
ostres,
que xulo això,
no?
Llavors aprens
perquè veus
com comuniquen,
com parlen,
no?
També veus
que de vegades,
clar,
tu vas a les teles grans
i la gent treballa
amb un teleprompter
que és una pantalla
on es visiona
tot el que estan dient,
no?
Clar,
de vegades també dius,
ostres,
jo ho dic de memòria,
no?
Vull dir que també
de vegades et convença,
no?
Però és bonic
perquè em m'agrada molt,
jo he anat a programes,
mira,
he anat al Malalts a tele,
que és un programa
que m'encanta
i que m'ho passo bomba
perquè a més
em cau molt bé
el Toni Sule,
és un altre
dels meus amors platònics
aquest,
eh?
A nivell televisiu,
m'agrada molt
com treballa
a La cosa nostra,
vaig estar fa poquet
de l'Andreu Bonafuente,
el Sense Títol,
vaig estar,
amb aquests alternats
he anat a quasi tots,
no?
Perquè m'agrada molt
com treballen,
el rotllo que tenen
entre ells,
les conyes que fan
entre una cosa i l'altra
i he anat a programes
també tipus
Jordi González,
un altre que em cau fatal,
ho sento,
és un impertinent,
Jordi González
no em cau gens bé,
que m'he oblidat de dir-ho,
vaig anar,
em vaig avorrir moltíssim
perquè,
bueno,
el tio surt allà,
es fa el xulo,
hola,
bona nit,
gràcies,
no,
res més,
i s'assenta
i ja no té contacte
amb el públic,
en canvi tu vas al Malalts
o vas al Bonafuente
i entre una cosa a l'altra
l'Andreu ve a parlar
amb el públic,
l'Oriol fa una gràcia
amb l'altra,
vull dir,
hi ha una comunicació constant,
però sí que he anat
a molts programes
per aprendre
o per veure
o per fer el xafarot
i m'agrada,
m'agrada molt.
Molt bé,
doncs posem aquí
una mica de parèntesis
a l'entrevista
i ara et passaré
amb la Fina
que et farà
un qüestionari
al que tu has de respondre
amb respostes breus,
intentar ser breu.
D'acord.
Pregunta,
resposta,
pregunta,
resposta.
Sí,
però a mi em va bé
que t'emrolli tant
perquè els nostres oients
volen saber coses de tu.
Vale, vale.
Bona tarda, Sílvia.
Bona tarda, Fina.
Preguntes i respostes breus.
Vale.
D'acord?
Així serà que passa.
Ho intentarem.
Quins hobbies tens?
A més de sentir la ràdio,
obrir la tele
i totes aquestes coses.
Ballar,
m'encanta ballar,
però és que ballo
a casa,
fora i dintre.
I...
estar morena,
podríem dir que és un hobby,
a la platja.
Per què t'agradaria ser recordada
a nivell professional?
Per què?
Doncs,
per la meva alegria
en la feina,
no?
Per ser alegre
i sempre optimista
per això.
Et consideres
una dona competitiva?
Sí,
sí,
molt competitiva.
Si no fessis el que fas,
què t'agradaria fer?
Doncs,
m'agradaria ser ballarina
o cantant.
Quin ha estat
el teu últim caprici?
El meu últim caprici?
Uah,
doncs no ho sé,
però...
No ho sé,
és que no n'he tingut cap així últim,
perquè he tingut una vida
una mica complicada últimament,
però,
no ho sé,
possiblement
estar amb els amics,
de vegades
sigui un caprici,
perquè de feina
no et dóna ocasió,
no?
Estar amb els amics
i passar-m'ho bé,
sí.
Creus que l'amistat
ha de ser sempre incondicional?
Sempre incondicional?
Jo crec que sí.
Hauria de ser així,
no ho és,
però hauria de ser sempre incondicional.
Per això es diu amistat.
D'on procedeix
la teva força de voluntat
i la teva tenacitat?
D'on procedeix?
No ho sé.
Suposo que de casa,
del que m'han dit els pares
i de la meva formació,
no?
Però,
sempre tinc ganes
i sempre tinc
ànims
per fer les coses.
Quina és l'última obra
de teatre
que has anat a veure?
L'última obra
que vaig anar a veure
va ser
el Tricicle,
sí,
a Reus,
vaig anar a veure aquest
que no havia vist
a l'Entre 3.
Aquesta.
T'agrada treballar en equip
o prefereixes anar per lliure?
No, no,
en equip,
sempre,
en equip,
en equip, sí.
Quins programes de televisió
t'interessen?
a més d'alguns
que ja has dit
que són com a molt concrets,
no?
Sí.
A veure,
m'interessa molt,
m'agrada el...
Avísa'ns quan arribi el 2000,
m'interessa
perquè trobo que és molt informatiu
i m'agrada molt
el Malalts a tele,
la Cosa Nostra,
el Caiga Quien Caiga
i algun més,
però principalment
els que m'entretenen molt
i els que veig
com treballar la gent.
Segur que també t'agraden
els plats bruts.
També m'agraden
i el Joan també m'agrada molt.
També com rentre els plats
podria estar a casa meva,
però vaja,
no ho tinc.
Tens alguna mania personal
o professional
que es pugui comptar?
Mania personal?
Sí.
O professional?
Sí, sí,
en tinc moltes avui
i professionals,
de vegades,
dono massa confiança
tant a dintre
com a fora, no?
Confongo una mica
el que soc fora
i el que soc a un plató
o a un micròfon, no?
I això de vegades
no és bo, no?
Igual dic,
ai, calla ja, no?
I dius,
ostres,
que l'estàs entrevistant,
no estàs al motoclub, no?
Però em surt
i ho dic
i em quedo tan ampla.
que forma part
de la teva naturalitat
de la que parlàvem, no?
Sí, correcte.
A la teva professió,
quin valor
o quina virtut
és primordial cultivar?
A la meva professió,
doncs,
la il·lusió
per fer coses
i les ganes
de comunicar.
Si no hi ha ganes,
el dia que t'aixeques
i dius
jo avui no tinc ganes
de parlar,
segur que el programa
de ràdio o de tele
et surt fatal, segur.
a nivell professional,
has conegut, com deies abans,
a moltes persones interessants.
Destacen tres
d'aquestes
que t'han enamorat,
t'han encandilat,
d'aquestes que deies abans.
Doncs mira,
em quedo,
una és el Lluís Gabaldà,
cantant dels pets,
que l'admiro
i me l'estimo moltíssim,
a nivell professional,
parlo,
ja no a nivell humà,
el trobo que és una persona
que ha lluitat
i tot el que té
s'ho ha guanyat.
L'altre seria
en conjunt
l'equip del Terrat,
ja ho he dit,
els admiro moltíssim
perquè els he escoltat,
soc fan
i els envejo
molt.
Els li farem arribar
a la cinta, eh?
Sí, sí.
No, no,
i a més l'Oriol
ho sap
i el far...
Vull dir,
que els veig
i els veig
i els entrevisto
i se'm cau la bava,
no?
I una altra,
doncs,
podria ser,
no ho sé,
a nivell nacional,
no sé,
admiro moltíssim
i he entrevistat
el José María Mendeluz,
és un tio
que em va caure superbé.
Va estar aquí
abans d'ahir.
Sí, sí,
em va caure superbé
i, bueno,
quan parla
que el mundo se calle
perquè diu coses fantàstiques.
A qui t'agradaria
entrevistar ara mateix
a més del Chiqui
que ja ens ha quedat clar
que és el número 1?
L'Emilio Aragón.
Uh, difícil.
Ja ho sé
que és molt difícil.
Jo de petiteta
mirava allò
d'anir vivo
ni en directo
que ell feia
hola,
jo soy Emilio Aragón
i tu no lo eres
i m'encantava
i soc una fan
i el veig ara
i, bueno,
la gent li pot agradar
a un mèdico de família
però està on està
perquè també té il·lusió
i té ganes
i ho demostra, no?
I és un tio
que m'agradaria molt
entrevistar.
Crec que és molt difícil
entrevistar-lo, eh?
Però m'agradaria molt
tenir-lo davant.
Els de malalts de tele
ho van intentar
i és el que no...
Imagina't,
si no l'ha tingut el Toni Soler
jo ja pot rezar,
però vaja.
Una entrevista
ha de ser seriosa
perquè se la valori?
No, que va.
Pot ser seriosa
però sempre
jo crec que treure un punt d'humor
tot i que el tema sigui dramàtic
a veure,
l'has de plantejar
molt seriosa, no?
Però el de més contingut
o el que l'envolta
pot tenir un punt d'humor
i trencar una mica
buscar
una mica
l'alegria d'allò, no?
Vull dir,
parlar de Kosovo
per exemple
és un drama
però la gent
t'explica
de vegades
les experiences personals
emocionants, no?
Que provoquen
una mica l'alegria
veure que tot i allò
hi ha moments
a la vida, no?
Somriure, no?
I jo crec que això
és boníssim,
és excel·lent.
Quines tres coses
prendries a una illa deserta?
Ai, per favor,
és la pregunta
del siglo.
Quines tres coses?
Mira,
prendria
una ràdio
amb piles
amb enxufetot ja,
perquè a senyor
no tinc prou coses.
Una ràdio
prendria
un amic
o una amiga
un amic
no, una amiga no,
que les dones
són molt dolentes.
Un amic
No pots generalitzar.
Les dones
són unes bruixes
i unes envaijoses
i no m'agraden gens.
Un amic
i prendria
doncs no sé
igual prendria
el Toni Soler
perquè em fes tele.
O que et fa ribre.
Sí, no, però sí,
sí, sí,
si prendria el Toni Soler.
Si em sent
me matarà,
però bueno,
en un sentida ja està.
Ets col·leccionista?
No, de res.
Ni de petita
col·leccionava res?
Home, els cromos típics
aquells del iogurt
que ma mare em feia col·leccionar.
No, col·lecciono
entre cometes
records
i a l'habitació
tinc moltes fotos
de moments
que m'han emocionat
a la meva vida, no?
Però no és una col·lecció,
els vaig renovar, no?
Ara poso aquest, ara...
Hi ha gent que no l'he tocat mai
que els tinc allà
perpètuos
com una capilla
però no col·lecciono
res en concret.
Abans de començar
una feina
et suen les mans
o et tremola l'estómac
o ho tens superat això ja?
No, no, no.
Em tremolen.
Tinc ganes
de, com deia l'Andrea
ayer,
d'anar a fer pipí.
És veritat, sempre, eh?
Em suen les mans.
Em poso histèrica
però és que qualsevol cosa
sigui la desfilada
més petita
de qualsevol barri
sigui la cosa més important
pateixo
com la que més.
Em dic, estic dalt
ja està, no?
Però ara estic suant, eh?
Vull dir,
mira, m'ho passo molt malament encara.
Però estàs còmoda amb nosaltres?
Sí, molt, molt, molt.
A pesar de ser dues dones
i una mica bruixes
pel que has dit...
Una mica bruixes.
Ets perfeccionista
en el teu treball?
És a dir,
ets d'aquelles persones
que no queden mai satisfetes
de allò que fan?
Sí, sí, sí.
I de vegades faig les coses
una miqueta
sobre la marxa
perquè a Tarragona
això ho tenim
que de vegades
es busca la notícia
a última hora
o has de trucar aquest
per compromís, per tal i per qual
però penso
ostres, això
si haguéssim anat aquí
amb aquest reportatge
amb aquesta imatge
amb aquesta cançó
sí que ho soc.
Sí, sí.
Creus que els mitjans de comunicació
i en concret la televisió
té tanta influència
com ens fan creure
o com se'ns diu?
Sí que té influència.
Jo crec que sí
perquè la gent
per desgràcia
mira molta televisió
i a més
no tria el que li agrada.
Ara poso un rato aquest
ara un allò
i traguem molta cosa, no?
I falta que un digui
a ment
perquè tots anem al darrere, no?
Jo crec que la gent
hi ha molta gent
que es desinfluir
per personatges que surten
pel que comuniquen
i no tenen un criteri propi, no?
I no és bo, no?
Que no
no tingui la nostra pròpia personalitat.
Creus que els índexs d'audiència
condicionen la qualitat
dels programes actualment?
I tant, sí, sí.
En veu o en mal?
En malament
perquè
evidentment
la gent
que fa tele
ja està
o sigui,
té la imposició
que ha de tenir
un mínim
per seguir funcionant, no?
Vull dir,
han hagut mostres
que han començat
i com no han aconseguit
aquell mínim d'audiència
doncs han dos dies al carrer, no?
Això condiciona
una vegada
que hagis de fer entrevistes
fora de to,
que no t'agraden
o que no et venen a compte
per aconseguir
aquesta audiència.
També crec que hi ha gent
que ha aconseguit
tenir audiència
sense arribar
a aquestes coses, no?
Malalts de tele, per exemple,
mira,
va començar
a nivell molt familiar
i ara ha superat
l'Emili Aragón
seguint en un ritme
molt seu
sense entrar
en polèmiques
ni en pàtres a peles
ni en gent d'aquesta rara
que no ens importen, no?
Però sí que està
condicionada per l'audiència.
Davant d'un fracàs
has plorat de ràbia?
Sí.
Jo ploro molt,
a veure, molt.
Soc molt sentimental
i molt sensible, no?
I
quan una cosa no em surt bé
ploro molt, no?
I em fa ràbia
i he pensat
ostres, això hauria pogut fer així
o no m'han apujat els companys
o m'he enfadat
perquè
el càmera o el so
no ha estat el prou adequat
i me'n rabio
i ploro.
Sí, sí.
I és bo plorar, eh?
Vull dir, crec que
per estar a dins
treu-ho fora i ja està, no?
Tu sembles molt decidida, eh?
Sembla que no et pari res.
Però estic segura
que deus tenir aquest punt
de timidesa.
Bueno.
On el tens?
Mira, jo parlo molt
i dic molt
i toco molt
i tal
i dic que el xiqui ve greix
i el Toni Soler
posa'm el Toni Soler davant ara
i començo a córrer
per la rambla
és horrorós
o sigui
ja m'ho diu la gent que em coneix
filla, tan valenta que ets
L'altre dia esperàvem
amb l'Iñaki Cavillondo
tu i jo
menys mal que no va sortir
Bueno, ja
però l'esperava
en pic l'hagués vist
ja me'n retiro
vull dir, sóc una persona
molt vergonyosa
després, a veure
jo surto a cantar i a ballar
la primera
però quan em poses una persona
que m'interessa
o que em fa gràcia
o que m'agrada
o alguna cosa que
bueno, és horrorós
començo a tirar enrere
i no sé què
i no m'atreveixo
i soc molt
realment jo crec que
aquesta forma de ser tan valenta
és una careta
de la timidesa
que m'amaga
sí, sí, seguríssim
a veure, per acabar
i una mica fent ciència-ficció
sí
barreja tres personatges
de la comunicació
per formar el teu ideal
el que a tu t'agradaria ser
de la comunicació
a veure
jo tinc
agafaria l'Iñaki Gabilondo
perquè parla
i m'agrada moltíssim
com parla
agafaria l'Andreu Buenafuente
perquè té un to humorístic
genial
i una comunicació
de tu a tu
sincera
simpàtica
entranyable
que també m'encanta
i el tercer
no dic cap dona
no, ja
t'ho anava a dir
ja t'ho anava a dir
no em dic cap
no s'ha anomenat cap
no, és que no m'agrada
a la Julia Otero
no, no, però no m'agrada
vull dir que no
l'he dit perquè
crec que de les comunicadores
és una de les més importants
i un tercer
a nivell de ràdio
tele o així
home, doncs hi ha un català
que també et miro molt
el Ramon Palliser
comunica molt bé
mira, jo altra
ja explicava la Fina
jo de les eleccions
no entenc res
o sigui, jo és que no sé
de què parlen mai els polítics
i dels escons
i no sé què
i quan el Ramon Palliser
parla ho entenc tot
jo no sé si és que és aquella cara
aquella caiguda d'ulls
que em quedo
que realment l'escolto
però comença a parlar
de la política
i ho entenc perfectament
va estar aquí a Tarragona
fa poc
i no m'ho vas dir
preparant
preparant un reportatge
de la lluna
en un cova
sí
pel programa
entre línies
veus
jo no me'n vaig enterar
d'això
veus
mala comunicadora
però no enterar-me
que hi havia
el Ramon Palliser
doncs aquests tres
possiblement
serien una miqueta
els que jo barrejaria
i faria un
no sé
és molt difícil
però jo no m'imagino
el Gabilondo
fent de Palomino
per exemple
no me l'acabo d'imaginar
però bueno
però sí que podria tenir
una cosa així
fins aquí
Sílvia
moltes gràcies
i ara acabarem
l'entrevista
amb unes preguntes
de la Mercè
molt bé
bé Sílvia
que cures fer això
passa molt ràpid
és veritat
t'has passat bé
molt bé
a més em sembla
que ho he explicat tot
una mica de la meva vida
et queda algo
et queda algo
ja per dins
per dins
no no em queda res
he dit això
el que m'ho preguntat
més o menys
és tota la trajectòria
i una mica
la meva forma de ser
està clar
que amb les dones
molt bé
molt bé
no hi ha bon rotllo
no
no Mercè
no tinc
home tu i jo
amb una illa deserta
doncs home
tampoc ens ho passaríem
tan malament
millor amb el Chiqui
o amb el Toni Soler
però
ja
no no a veure
jo sempre he treballat
més amb nois
i sempre tinc més amics
nois que noies
i crec que l'home
en general
o sigui
parlant així
més en general
és més noble
és més sincer
et guarda més els secrets
les dones
som amigues
però
quan no ens interessa
ai saps què
som xafarots
som una miqueta punyeteres
i a mi les dones
en aquest aspecte
no m'acaben de convèncer
no
a nivell professional
jo soc de les que
me'n vaig de juerga
amb els amics
i m'ho passo molt més bé
que amb les dones
no
i a nivell professional
no sé
potser és que
escolto més homes
i m'agraden més
no
però
si soc partida
de la part masculina
mira no sé per què
molt bé
home
no està mal
no està mal
no està mal
evidentment
no està mal
escolta'm
per acabar
a la teva tasca professional
t'ha creat dificultats
el fet de ser dona
o tot el contrari?
no
ni al contrari
ni a favor
home
jo crec que cada un
la dona sempre ho té més difícil
amb tot
perquè
a nivell professional
per exemple
tu escoltes les ràdios
i hi ha
40 gabilondos
i una
jullautero
no
és més difícil
però ara per ara
jo crec que
cada un té una miqueta
el que
el que vol
a veure
el que lluita
per tenir
i una dona
ho té
tan fàcil
com un home
però ho ha de demostrar
vull dir
és que som dones
ens acomodem
no
som dones
i hem de treballar
igual o més
que els homes
i
sí sí
i tu creus que
com a dona
pots aportar
alguna cosa diferent
a la teva professió
que no aporten els homes?
home no
diferent tampoc
però mira
per exemple
amb el tema esportiu
per exemple
que ara pensava
sí que la dona
pot aportar una mica diferent
perquè sempre hem conegut
els futbolistes
des del punt de vista masculí
i també estaria bé
que la dona
potser talla més
quan entrevista
un futbolista
perquè
no sé
li pots preguntar
altres coses
més humanes
o més personals
i clar
és un home
i potser fa una mica
més de vergonya
però no crec
que la dona
pugui aportar
massa més professionalment
que l'home
a nivell de ràdio
o tele o això
molt bé
doncs
posem aquí
ja punt i final
l'entrevista
de veritat
que se'ns ha fet
una mica cura
o sigui
jo parlo molt
continuaríem tota la tarda
sí sí sí
un dia s'entrevistaria
vosaltres
jo faré
l'autre
l'àbo
de la Fira i la Mercè
a veure què diuen
però molt bé
molt bé
molt bé
doncs
moltes gràcies
Sílvia
per haver estat
a l'altra banda
del micròfon
com deies tu abans
i et desitgem
tota la sort del món
gràcies
jo només vull dir una coseta
i és que la gent
de Tarragona
estimi molt Tarragona
perquè Tarragona
és molt bonica
és molt maca
jo sóc una apassionada
de Tarragona
però és que de veritat
a mi
jo m'arriba al cor
i ho dic sincerament
i ploro
i m'emociono
quan veig
els pecs actuar
jo vaig estar el dissabte
a Vilafranca
quan els veig actuar
a Vilafranca
i penso que és una part nostra
m'emociono
i quan veig el Bonafuente
i quan veig l'Oriol Grau
i quan veig el Fermí
de veritat
que m'emociona
a veure que allò és nostre
i que estaria bé
que la gent s'emocionés
una miqueta
més amb aquestes coses
que són de la terra
molt bé
doncs a veure si aviat
et veiem triomfant
amb el Toni Soler
que se pari de la rosa
i que jo em casi amb ell
molt bé
per el que veig
a tu t'agraden els homes
amb bons nassos
sí senyora
això és una cosa
que no heu dit
però amb nàpies
home
és que el Chiqui Beguinstein
i el Toni Soler
i l'altre
és el Miquel Lerenchun
cantant dels d'un candú
o trobasco
amb nàpies
vull dir que és que
el meu són nàpies
el teu són nàpies
tu és una condició
si no quan on es veu
molt bé
encantada Silvia
gràcies Mercè
i Fina
moltíssimes gràcies
doncs molt bé
a vostès
res més per avui
ens acomiadem
l'equip del programa
fins al proper dimarts
al voltant de les 8 del vespre
Joan Maria Bertran
al control tècnic
Fina Costa
producció
i Mercè Baciana
a la presentació i locució
molt bona tarda
i fins la propera setmana
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya