En Miquel Nadal deia al diari de Tarragona
«Entrarem al tercer mil·leni sent patrimoni de la humanitat».
I recordem que entrem al tercer mil·leni ara i no l'any passat.
Ha estat ara que hem estat designats a aquesta ciutat
el patrimoni romà de Tarracó com a patrimoni de la humanitat.
Són les 10 del matí, 11 minuts.
Seguim endavant des del matí de Tarragona Ràdio,
un dia especial per a la ciutat, un dia especial per a la ràdio.
El matí de Tarragona Ràdio.
En Eroski, adelántate a la Navidad hasta el 13 de diciembre,
«Turrón Chocolate Crujiente Consumer Tableta 300 gramos, 129».
«De Gijona Consumer 300 gramos, 289».
«Bombón Caja Roja Nestlé 400 gramos, 985 pesetas».
«Jamón Serrano Navidul por piezas 1.425 el kilo».
Además, 10% de descuento en cientos de juguetes
pagando con la tarjeta Consumer.
Y para facilitar las compras navideñas,
abrimos los días 6, 8 y 10 de diciembre.
Aquest cap de setmana viu l'emoció del futbol a Tarragona Ràdio.
Diumenge, a partir de 2.45 de la tarda,
escolta una nova edició de Tarragona Esportiva.
Des del nou estadi, la retransmissió en directe
del partit de la Lliga de Futbol de 2a Divisió B,
Nàstic Premià.
Amb les opinions dels protagonistes,
el joc de la porra, el seguiment de la resta de marcadors
i la informació dels equips de Tarragona.
Aquest diumenge no et perdis Tarragona Esportiva.
A partir de 2.45 de la tarda,
el partit Nàstic Premià.
A Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat.
El matí de Tarragona Ràdio.
Ara ens separen dos minuts i mig d'un quart d'onze del matí,
en directe des de la plaça de la Font,
aquí al matí de Tarragona Ràdio,
reconstruint aquesta història més recent
del camí que ens ha portat avui a poder donar aquesta notícia
que Tarragona és patrimoni de la humanitat.
Establint diferents contactes,
no només aquí a la plaça,
amb tot un seguit de convidats que ens acompanyaran fins a dos quarts de dues,
sinó també establint contactes fora de Tarragona,
com el que fem tot seguit.
Si no anem a rats,
tenim a l'altre costat del fil telefònic Josep Maria Carreter,
l'antecessor de l'actual director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.
Josep Maria Carreter, bon dia.
Hola, bon dia, què tal?
Com hem rebut la notícia?
Molt bé, amb una gran joia i amb una gran satisfacció
per veure que una feina que es va portar
durant una sèrie d'anys ha finalment acabat a fi de bé,
i que finalment Tarragona és patrimoni de la humanitat.
En quin moment el Josep Maria Carreter s'ha assabentat?
Perdó?
En quin moment el Josep Maria Carreter s'ha assabentat de la notícia?
És matí a les 7 del matí.
Ja ha sortit de casa amb aquesta idea,
que Tarragona finalment era patrimoni de la humanitat.
Sí, sí, sí, i volia aprofitar l'ocasió per felicitar a la ciutat de Tarragona
i a tota la gent que ha estat treballant en aquesta feina
pel bon resultat que finalment ha tingut.
Penso que és un guardó que la ciutat té molt de temps feia que s'ho mereixia
i penso que finalment s'ha reconegut no tan sols aquesta feina,
que no és el que es premia,
sinó realment aquest ric patrimoni cultural que té la ciutat de Tarragona.
Jo no sé si ha estat una sorpresa relativa,
perquè, vaja, tot i que s'havia de decidir i s'ha fet aquesta matinada,
tothom gairebé ho donava ja per segur.
Sí, però això altres vegades havia passat,
que semblava que sí, que sí, que sí, que sí,
com a mínim molt al principi, no?
Després ja no va ser així, no?
I aquestes coses jo crec que s'han de celebrar en el moment que cal, no?
En el moment que se sap segur.
Quan se sap segur, llavors és quan cal celebrar-la i llavors aviam amb totes les energies necessàries
per fer-ho, per fer-ho conèixer tothom i per celebrar-ho i poder compartir aquesta alegria amb tothom.
Josep Maria Carreter estarà desenvolupant una tasca important dins del que és el seu àmbit professional a Barcelona?
Sí, sí, estic en el...
Bé, Barcelona una mica per tot Espanya i una mica per Europa.
La meva feina ara continua en el mateix món i m'estic dedicant, doncs,
a muntar museus, doncs, a molts llocs d'Espanya i de la resta d'Europa.
I bé, una mica ampliant també els meus coneixements i la meva formació en aquest senzill, no?
I el fet precisament de poder contrastar també el patrimoni de Tarragona amb els altres llocs d'Europa
que ja són patrimoni de la humanitat o d'Espanya que són patrimoni de la humanitat,
i realment crec que s'ha fet un acte de justícia, doncs, declarant avui,
o declarant aquesta matina d'Austràlia, doncs, a Tarragona com a patrimoni mundial.
En aquest periple que ha de realitzar per qüestions professionals,
de ben segur que podrà treure el cap per Tarragona un dia o un altre, no?
Encara que s'està, mentre es visqui aquest ambient, que segur durarà molts mesos d'alegria
que Tarragona hagi estat ja designada.
Sí, sí, segur que sí. Aquest cap de setmana passat vaig ser a Tarragona,
saben que tinc aquí la família i estic, ja, i espera, aquest cap de setmana no puc baixar,
però la setmana propera sí que estaré aquí i, bueno, aprofitaré també per amb els antics companys i amics,
doncs, poder celebrar aquest fet, no?, que voldria esmentar que és, a veure,
és un fet que... és un guardó que ens dona, diguem, una sèrie de privilegis
i també una sèrie d'obligacions, no?, que implica que tots plegats, doncs,
fem un esforç per posar Tarragona en el lloc que assenyal aquest guardó, no?
Tarragona penso que encara ha de fer un esforç molt important o té per fer un esforç molt important
per tal de donar a conèixer amb més profunditat els seus monuments, els seus museus.
Tenim aquí asseguts amb nosaltres a la plaça de la Font d'una banda de Rafael Gabriel,
president de la Reial Societat Arqueològica Terracónense, i també Lluís Pinyol, l'arqueòleg.
Jo no sé si volen intercanviar alguna salutació. Bon dia, primer que tot, a tots dos.
Hola, bon dia.
Bon dia.
Bueno, donar una abraçada a l'amic Carreter i, en fi, desitjar veure-lo aviat.
Molt bé, molt bé. Gràcies igualment, Rafael.
L'únic que és això, felicitar-vos i, escolta'm, i fer-vos arribar els meus ànims i les meves felicitacions
perquè penso que és una cosa que feia molt de temps que es buscava i que pot ser per Tarragona
un catalitzador important de cara a desenvolupar el potencial del patrimoni d'aquesta ciutat.
Sí, bé, això és amb el que coincidim tots i fins i tot avui al diari de Tarragona
el foldi, també amb el mateix sentit.
O sigui que no és això pas el final d'un camí, sinó l'obertura d'una nova carrera
per potenciar i posar a punt tot el nostre patrimoni, que molt falta fa.
Lluís, suposo que vol intercanviar unes paraules amb el dius de Maria.
Primer, felicitar-te per la part que et pertoca, que vas estar aquí treballant
amb naltros des del Museu Arqueològic, en col·laboració amb el Museu d'Història
on treballo jo, i també tens el teu mèrit, no?,
l'haver col·laborat i participat i ajudat a la ciutat de Tarragona
a aconseguir aquesta fita.
Moltes gràcies, Lluís.
Josep Maria Carreter, moltíssimes gràcies per atendre aquest matí
la trucada de Tarragona Ràdio. Molt bon dia i molta sort.
Gràcies i felicitat a tothom.
Adéu-siau, gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Seguim endavant. El dia ja dèiem que és un dia probablement
d'aspecte esper com a qualsevol altre.
Fins i tot tenim aquests sorolls que la ciutat ens acompanya.
No sé exactament si és que estan fent alguna obra, alguna cosa per aquí a prop.
Espero que el so arribi amb tota claretat als nostres oients.
Parlàvem amb el Josep Maria Carreter i de pas també donàvem la benvinguda
al Rafael Gabriel i a Lluís Pinyol.
Ja els saludàvem, bon dia.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Rafael Gabriel, avui és un dia diferent, especial per a vostè?
Sí, certament.
Vull dir, fer a veure, comptant curt, quatre anys que esperàvem a aquest moment
i comptant llarg, doncs, potser uns 20 o alguna cosa així.
La Marta Domènech comentava ja del 86, ja es va començar a parlar.
En Jordi Rovira va iniciar una campanya amb aquest aspecte perquè ell pensava que es
hauria d'anar a aconseguir aquest guardó.
I fins i tot, bueno, la consideració que Tarragona, les restes que hi havia a Tarragona
no eren només un patrimoni de la ciutat, sinó patrimoni de la humanitat, doncs, ja és molt anterior.
Ara parlàvem que, esmentant aquest article a la premsa local que deia el senyor Gabriel,
que bé, que això no és un final, en tot cas, podríem parlar de punt de partida,
com un d'aquells bruixots que fan parlar les pedres, que és així com de vegades
se'ls anomenen als arqueòlegs, que en penses, Lluís?
Sí, bé, ja és important el fet que ens ho hagin concedit perquè, en si, la importància
dels monuments és destacable, és ressenyable.
Hi ha molts edificis que es conserven en un estat de conservació pràcticament increïble.
I, tenint en compte que és una ciutat viva, que aquests monuments formen part de la pròpia ciutat
i de la vida dels ciutadans de Tarragona,
doncs, el fet aquest ja de per si és significatiu i relevant.
La tasca, com diu, ha dit el Josep Maria Carreter i, com diu el Rafael Gabriel,
no comença aquí, aquí, bueno, no acaba aquí.
Aquí és un punt de partida, és un punt d'inflexió, jo diria,
que té de ser un al·licient per seguir treballant i seguir ensenyant i mostrant
no solament als ciutats de Tarragona, sinó a tot el món en general,
que ens trobem en una ciutat relevant per si mateixa.
Si fa uns moments conversàvem amb el que va ser el director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona,
ara tenim a l'altre costat del fil telefònica el que va ser director del Museu d'Història, Enric Uliver.
Volia ser aquí amb nosaltres, a la plaça de la Font, però avui hi ha claustre a la universitat
i, per tant, no s'ha pogut desplaçar.
Li agraïm doblement que hagi sortit un momentet per posar-se en contacte amb nosaltres.
Enric Uliver, bon dia.
Bon dia.
Una primera declaració, podríem dir, d'aquelles que estem demanant a totes les persones
que ens acompanyen avui al matí de Tarragona Ràdio.
Com has rebut la notícia i quina és la sensació que té en aquests moments?
La sensació és d'una gran satisfacció com a ciutadà, com a universitari i personalment també,
perquè em sembla que no solament és un conjunt de monuments que destaquen en tot el panorama internacional,
sinó que, a més a més, ha servit i serveix de punt d'identitat de la ciutat
per a tots aquells que hem nascut amb ella i també per a tots aquells que en els darrers 40 anys
han vingut a viure a la ciutat i això és un element que em sembla primordial per a la ciutat.
De totes maneres, ara que deies això, efectivament estic al claustre i he sortit un moment per fer aquesta trucada
i, efectivament, el claustre també s'ha sumat a l'alegria de la ciutat i el rector ha felicitat a la ciutat
i em sembla que en nom de tots els universitaris ens hem de felicitar.
I això vol dir també que la universitat ha col·laborat, ha fet, els seus universitaris han participat i hi participen.
Ara mateix aquí sentia que hi havia Lluís Pinyol, que és un...
Encara és aquí, eh? Podeu parlar entre vosaltres, si voleu, perquè és aquí.
...de la universitat, que els universitaris han participat d'una forma activa en aquest patrimoni
i continuen fent-ho i continuaran fent-ho i bé, això ve de lluny i encara n'hi ha més lluny.
De totes maneres, jo el que voldria dir és que em sumo a això que dèieu,
que això no és un punt de partida, que això és un punt de partida, un punt final
i, sobretot, el que cal és que els polítics ho creguin,
que realment el patrimoni no és un pes, no és una lacra, sinó que és un benefici,
no solament des del punt de vista d'identitat, ho és,
sinó especialment des del punt de vista, inclús, d'un negoci.
Hi ha un turisme cultural que pot venir a reure aquí, de fet ja ve i encara hauria de vindre més,
i, per tant, les petites coses de caràcter urbanístic, etcètera,
que puguin suposar, doncs, el tindre un patrimoni tan important com aquest,
bé, doncs són petites despeses, petits entrebancs que, doncs,
que els polítics ho han de veure no pas com un entrebanc, sinó justament com un benefici.
Amb tot això, és que l'Enric Oliver, en un article d'opinió que va publicar el dèri de Tarragona
el 13 de juliol de l'any 1996, ja deia, precisament, això,
per dret propi ja som patrimoni mundial, però perquè ens ho reconeguin,
abans ens ho hem de creure nosaltres.
No sé si ja ens ho creiem prou, Enric.
Bé, jo crec que la ciutadania sí que s'ho creu.
Malauradament, jo crec que la majoria de polítics haurien d'anar encara a escola,
i aprendre de lletra, i d'aquesta manera potser es començarien a creure.
Miri, el país té el que té i tenim molts polítics que tenim
des del punt de vista, doncs, de l'educació i de la formació.
Però bé, han fet un esforç en aquest sentit i potser alguns no s'ho creuen,
però s'ho han anat creient a base de repetir-los, no?
I bé, en aquest moment, doncs, ja estan en un carreró del qual en la seva carrera no poden sortir.
I aquest carreró és que som un patrimoni reconegut per l'UNESCO com un patrimoni internacional.
És a dir, que tenim unes obligacions i que al mateix temps ens en podem gaudir, no?
I, per tant, jo insisteixo, hi ha molts ciutadans que s'ho creuen, altres no, eh?
No ens enganyem, la majoria de la població no sap ni moltes coses d'aquest patrimoni.
Però hi ha una bona part i una part important d'aquesta població que ho té com a propi
i que li sembla que tindre un patrimoni com aquest, doncs, no és pas una desgràcia, no?
Si no tot el contrari, que és un gran benefici per la ciutat i que a més ho senten com a propi
i quan van al circ i ho ensenyen als visitants, doncs, se'n senten orgullosos.
I això, doncs, bé, és motiu, doncs, de satisfacció per part dels que d'alguna forma alta hi han participat, no?
Per això és una feina i una tasca de generacions, no?
Des del segle passat, recordaria tants i tants que no voldria la pena, no?
Des de la mateixa formació de la Real Societat Arqueològica,
tants universitaris com han passat, tants estudiants com han treballat pel patrimoni d'una manera anònima,
tants professors de la universitat, tants visitants il·lustres de fora que també hi han treballat,
tanta gent que són d'altres professions, que també hi han treballat d'una manera desinteressada,
des de treure runa de l'amfiteatre fins a col·laborar trobant algunes peces, etc.
I, per altra banda, també hi ha hagut la gran destrucció del patrimoni,
en mans de gent sense escrúpols i de polítics que, per altra banda, no han estat a l'altur en algunes circumstàncies.
Però bé, ara no és moment de fer balanç ni de fer crítiques,
ni, si no, és un moment d'alegria, després ja vindran les consideracions d'altre tipus,
i en aquest moment el que cal és destapar les ampolles de champany
i pensar que Tarragona, doncs, finalment, des d'un punt de vista merament institucional,
però important, ens han reconegut que som un patrimoni,
que som important per la humanitat, no solament per nosaltres,
ni per el nostre poble, sinó per la humanitat en sí.
És dia per brindar, com deia l'Enric Oliver,
i és dia per retre un homenatge justament a totes aquestes persones
que has mentat en l'última part de la conversa.
Totes aquelles persones que probablement, de manera anònima,
han treballat el dia a dia, i no només per aconseguir aquest objectiu,
aquest anomenament oficial, sinó per tenir el patrimoni,
doncs, ben a prop de nosaltres i en condicions.
Potser la gent de Tarragona ens hauríem de mirar la ciutat amb ulls de turista,
i probablement reconeixeríem el valor que té la nostra ciutat, no?
Sí.
Sí, sí, Rafel, la té, l'Enric Oliver.
No, i redondant una mica amb el que comentava també l'Enric Oliver,
veritablement, jo crec que hi ha una voluntat molt expressa
per part de la ciutadania de Tarragona envers el patrimoni.
hauríem de recordar, hauríem de recordar...
Un patrimoni reconegut per l'UNESCO com un patrimoni internacional,
és a dir, que tenim unes obligacions i que al mateix temps ens en podem gaudir, no?
I, per tant, jo insisteixo, hi ha molts ciutadans que s'ho creuen,
altres no, no ens enganyem, la majoria de la població no sap ni moltes coses d'aquest patrimoni,
però hi ha una bona part i una part important d'aquesta població
que ho té com a propi i que li sembla que tindre un patrimoni com aquest
no és pas una desgràcia, sinó tot el contrari, que és un gran benefici per la ciutat
i que a més ho senten com a propi i quan van al circ i ho ensenyen els visitants
doncs se'n senten orgullosos i això és motiu de satisfacció
per part dels que d'alguna forma o altra han participat, no?
Per això és una feina i una tasca de generacions, no?
Des del segle passat, recordaria tants i tants que no voldria la pena, no?
Des de la mateixa formació de la Real Societat Arqueològica,
tants universitaris com han passat, tants estudiants com han treballat pel patrimoni
d'una manera anònima, tants professors de la universitat,
tants visitants il·lustres de fora que també hi han treballat,
tanta gent que són d'altres professions, que també hi han treballat d'una manera desinteressada,
des de treure runa de l'amfiteatre fins a col·laborar trobant algunes peces, etc.
I, per altra banda, també hi ha hagut la gran destrucció del patrimoni
en mans de gent sense escrúpols i de polítics que, per altra banda,
no n'ha estat l'altur en algunes circumstàncies.
Però bé, ara no és moment de fer balanç ni de fer crítiques,
sinó és un moment d'alegria, després ja vindran les consideracions d'altre tipus
i en aquest moment el que cal és destapar les ampolles de champany
i pensar que Tarragona, doncs, finalment, des d'un punt de vista merament institucional
però important, ens han reconegut que som un patrimoni que som important per la humanitat,
no solament per nosaltres ni per el nostre poble, sinó per la humanitat en sí.
És dia per brindar, com deia l'Enric Oliver,
i és dia per retre un homenatge justament a totes aquestes persones
que has mentat en l'última part de la conversa.
Totes aquelles persones que, probablement, de manera anònima,
han treballat el dia a dia i no només per aconseguir aquest objectiu,
aquest anomenament oficial, sinó per tenir el patrimoni
ben a prop de nosaltres i en condicions.
Potser la gent de Tarragona ens hauríem de mirar la ciutat amb ulls de turista
i probablement reconeixeríem el valor que té la nostra ciutat, no?
Sí.
Sí, sí, Rafel, té l'Enric Oliver.
No, i redondant una mica amb el que comentava també l'Enric Oliver,
veritablement jo crec que hi ha una voluntat molt expressa
per part de la ciutadania de Tarragona envers el patrimoni.
Hauríem de recordar que va ser la ciutadania de Tarragona
la que, a través dels amics de l'amfiteatre,
va començar les excavacions de l'amfiteatre.
Escolta, i van treure molts metros cúbics de runa d'allí.
va ser la ciutadania de Tarragona que va evitar,
a final, a l'inici de la democràcia precisament,
que quedés en un subterrani al teatre romà,
que és un tema que encara no està resolt, d'acord, no?
Va ser la ciutadania de Tarragona, molt concretament, en aquest cas,
l'associació de veïns de la part alta, la que va propiciar,
va sol·licitar i va propiciar la confecció del pla especial Pilats,
que avui ens permet celebrar aquesta capçalera del CIR.
o sigui que, a veure,
s'ha de felicitar, per la part que els pugui tocar,
doncs, la classe política,
l'obtenció d'aquest guardó,
però també s'ha de felicitar a tota aquesta ciutadania
que, de manera
moltes vegades
anònima,
ha fet possible que
es tingui aquest potencial
patrimonial
que té Tarragona.
Enric Oliver, no l'entretenim més,
sabem que ha de tornar al claustre aquí a la Universitat Rovira i Virgili.
En tot cas, sí que l'hi agraïm i força
que hagi atès la trucada de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia.
Molt bon dia, gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Aquest punt jo crec que caldria incidir al llarg del matí,
que no sigui un homenatge no només a les gestions
i allò de gran alçada d'alta política
que es fa en grans organismes com l'UNESCO,
sinó posar l'accent en aquest col·lectiu de persones.
Moltes vegades a títol individual,
sobretot si retrocedim una mica en el temps,
Rafael Gabriel, el Lluís també ho deu saber
pels estudis que ha realitzat,
que era una mica el patrimoni tierra de nadie,
que es diu aquí que tothom,
i va ser un moment que entitats, persones, van dir
ei, comencem a ordenar tot això que tenim,
que és molt important.
Sí, sí, sí.
A veure, és que...
Normalment tingui present que la política, no sé per què,
sempre va una mica a remol de la realitat.
O sigui, en aquest cas, jo opino que ha sigut la societat civil de Tarragona
la que ha manifestat aquesta voluntat.
Primer amb individualitats.
Escolta, que van començar el segle XVI,
podríem parlar de Pons i Car i companyia,
que començaven, i el mateix Antoni Agustín.
Una mica incompresos fins i tot, no?
Sí, bueno, que de forma marginal,
però tenint el seu pes específic,
perquè avui en dia, gràcies a totes les descripcions seves,
el coneixement ha evolucionat com ha evolucionat.
Sí, o sigui, s'ha de recordar, per exemple,
que l'Hernandes Senauix el coneixien pel mateix a textos.
Sí.
I jo, a les primers anys,
per l'arqueològic i tot això,
quan entràvem en algun lloc a demanar que es conserveixi alguna cosa,
ja arriben els de les pedretes, no?
Escolti, han sigut èpoques molt dures
per molta gent i...
Però que amb possibilitat,
aquesta conscienciació que és la clau per tot això, no?
Des del punt de vista material,
s'hauran perdut moltes coses en aquest camí.
Sí.
Sí, però també hem de tindre en compte
que també en queden moltes altres.
I més val no mirar el passat, sinó mirar el futur
i enfocar-lo en una perspectiva optimista
i intentar fer les coses
que no es van poder fer en el passat per el que fos.
moltes vegades perquè la situació política d'aquell moment
no era la que és actualment,
doncs que el que tenim de fer és mirar el futur
i intentar que el que no es va fer bé
ara es faci bé
i el que es va fer es pugui repetir, no?
El que s'ha guanyat molt en els últims anys, sobretot Lluís,
és que els arqueòlegs sou més ben vistos
perquè hi va haver una època en què la professió d'arqueola
era bastant mal vista en aquesta ciutat
i la veritat que semblàveu com els dimoniets...
Es que n'ha guat tot els nassos, els constructors o els veïns
o els empresaris que volien fer alguna cosa a casa seva.
Sí, bueno, aquesta visió tampoc és que s'hagi canviat massa.
Ah, no? A veure, em refereixo a que moltes vegades
amb unes excavacions arqueològiques
conflueixen molt més del que és simplement el fet
de trobar unes restes arqueològiques.
Hi ha uns interessos econòmics que es mouen pel mig
i, clar, lògicament cadascú tira cap a casa seva
i l'arqueòleg es veu com la persona que va obstaculitzar l'obra
i això és evident.
Vull dir, el que passa és que a poc a poc i lentament
s'han anat articulant una sèrie de mecanismes
que han trencat una mica aquest conflicte existent
entre arqueòleg i constructor
i encara que en situacions puntuals
poden haver un joc d'interessos
cada vegada s'està tendint més a relaxar aquesta situació
i veureu això com un fenomen normal i corrent
que entre dins la dinàmica d'una ciutat
que pel seu patrimoni té el valor que té.
De totes formes també voldria destacar una cosa
que és una cosa important des del meu punt de vista.
Jo he participat o he col·laborat per fortuna manera
a ensenyar a molts ciutadans de fora de Tarragona
les restes de la ciutat,
gens polítics que han vingut de fora,
gent important que han vingut de fora.
Ara recordo, per exemple, l'inventor d'internet que va estar aquí
que li van concedir, que vaig tindre la fortuna de conèixer-li,
d'ensenyar-li molt ràpidament
algunes de les restes de la ciutat
i el senyor es va quedar impressionat.
Clar, deia, com pot ser que en una ciutat,
sota d'una ciutat actual,
se conservin les restes tal com se conserven
i la qualitat d'aquestes restes.
I és això, és a dir, el patrimoni de la ciutat,
fins ara, per molta gent de fora de la ciutat,
inclús per alguna gent de dins de la ciutat,
segueix sent la gran desconeguda.
I la gent, quan els hi permets visitar i els expliques,
i entenen les pedres, no com una pedra,
sinó com alguna cosa més que una pedra,
com una part de la seva propria història,
és quan agafa rellevància
i és quan arriba a valorar i comprendre
el que té la seva pròpia ciutat.
Hi ha una gran part que mai no la coneixerem
per raons òbvies que no es pot descobrir.
Encara hi ha grans enigmes de Tarraco,
però, com deia Lluís, no és qüestió de mirar enrere,
hem de mirar cap al futur, i ara més que mai, Rafael.
Això, clarament.
El que passa és que...
A veure, hem d'aprofitar la benentesa del moment on som.
Un patrimoni reconegut
per l'UNESCO com un patrimoni internacional,
és a dir, que tenim unes obligacions
i que al mateix temps ens en podem gaudir, no?
I, per tant, jo insisteixo,
hi ha molts ciutadans que s'ho creuen,
altres no, no ens enganyem,
la majoria de la població no sap ni moltes coses d'aquest patrimoni,
però hi ha una bona part,
i una part important d'aquesta població,
que ho té com a propi,
i que li sembla que tindre un patrimoni com aquest
no és pas una desgràcia, no?,
sinó tot el contrari,
que és un gran benefici per a la ciutat,
i que a més ho senten com a propi,
i quan van al circ i ho ensenyen als visitants,
doncs se'n senten orgullosos,
i això, doncs, bé, és motiu de satisfacció
per part dels que d'alguna forma o altra
hagin participat, no?
Per això és una feina i una tasca de generacions, no?
Des del segle passat,
recordaria tants i tants que no voldria la pena, no?
Des de la mateixa formació de la Real Societat Arqueològica,
tants universitaris com han passat,
tants estudiants com han treballat pel patrimoni
d'una manera anònima,
tants professors de la universitat,
tants visitants il·lustres de fora
que també hi han treballat,
tanta gent que són d'altres professions
que també hi han treballat d'una manera desinteressada,
des de treure runa de l'amfiteatre
fins a col·laborar trobant algunes peces, etc.
I, per altra banda,
també hi ha hagut la gran destrucció del patrimoni
en mans de gent sense escrúpols
i de polítics que, per altra banda,
no han estat a l'altur en algunes circumstàncies.
Però bé, ara no és moment
de fer balans, ni de fer crítiques,
sinó, és un moment d'alegria.
Després ja vindran les consideracions d'altre tipus
i en aquest moment el que cal
és destapar les ampolles de champany
i pensar que Tarragona,
doncs, finalment,
des d'un punt de vista
merament institucional,
però important,
ens han reconegut que som
un patrimoni,
que som important per la humanitat,
no solament per nosaltres,
ni per el nostre poble,
sinó per la humanitat en si.
És dia per brindar, com deia l'Enric Oliver,
i és dia per retre un homenatge justament
a totes aquestes persones que has mentat
en l'última part de la conversa.
Totes aquelles persones que, probablement,
de manera anònima,
han treballat el dia a dia,
i no només per aconseguir aquest objectiu,
aquest anomenament oficial,
sinó per tenir el patrimoni,
doncs, ben a prop de nosaltres
i en condicions.
Potser, la gent de Tarragona,
ens hauríem de mirar la ciutat
amb ulls de turista
i probablement reconeixeríem
el valor que té la nostra ciutat, no?
Sí.
Sí, sí, Rafael,
la té, l'Enric Oliver.
No, i redondant una mica
amb el que comentava també l'Enric Oliver,
veritablement jo crec que hi ha
una voluntat molt expressa
per part de la ciutadania de Tarragona
envers el patrimoni.
Hauríem de recordar
que va ser la ciutadania de Tarragona
la que, a través dels amics de l'amfiteatre,
va començar les excavacions de l'amfiteatre.
Escolta, i van treure molts metres cúbics
de runa d'allí.
Va ser la ciutadania de Tarragona
que va evitar, a l'inici de la democràcia,
precisament, que quedés en un subterrani
el teatre romà,
que és un tema que encara no està resolt, d'acord, no?
Va ser la ciutadania de Tarragona,
molt concretament, en aquest cas,
l'associació de veïns de la part alta,
la que va propiciar,
va sol·licitar i va propiciar
la confecció del pla especial Pilats,
que avui ens permet celebrar
aquesta capçalera del CIR.
O sigui, que, a veure,
s'ha de felicitar,
per la part que els hi pugui tocar,
doncs, la classe política,
l'obtenció d'aquest guardó,
però també s'ha de felicitar
tota aquesta ciutadania
que, de manera
moltes vegades
anònima,
ha fet possible
que es tingui aquest potencial
patrimonial que té Tarragona.
Enric Olivert, no l'entretenim més,
sabem que ha de tornar al claustre
aquí a la Universitat Rovira i Virgili.
en tot cas, sí que li agraïm i força
que hagi atès la trucada de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia.
Molt bon dia, gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Aquest punt jo crec que caldria incidir al llarg del matí,
que no sigui un homenatge no només a les gestions,
i allò de gran alçada d'alta política,
que es fan grans organismes com l'UNESCO,
sinó posar l'accent en aquest col·lectiu de persones.
Moltes vegades a títol individual,
sobretot si retrocedim una mica en el temps,
Rafael Gabriel, el Lluís també ho deu saber
pels estudis que ha realitzat,
que era una mica el patrimoni tierra de nadie,
que es diu aquí que tothom,
i va ser un moment que entitats, persones,
van dir, ei, comencem a ordenar tot això que tenim,
que és molt important.
Sí, sí, sí.
A veure, és que...
Normalment tingui present que la política,
no sé per què,
sempre va una mica a remol de la realitat.
O sigui, en aquest cas,
jo opino que ha sigut la societat civil de Tarragona
la que ha manifestat aquesta voluntat.
Primer amb individualitats.
Escolta, que van començar al segle XVI,
podríem parlar de Pons i Car i companyia,
que començaven, no?,
i el mateix Antoni Agustín, vull dir que començaven...
Una mica incompresos, fins i tot, no?
Sí, sí, bueno, de forma marginal,
però tenint el seu peç específic,
perquè avui en dia,
gràcies a totes les descripcions seves,
el coneixement ha evolucionat com ha evolucionat.
Sí, o sigui, s'ha de recordar, per exemple,
que l'Hernandes Soneuí
el coneixien pel mateix a textos.
Sí.
I jo, vau,
els primers anys,
per l'arqueològic i tot això.
quan entràvem en algun lloc
a demanar, doncs, que es conserveixi alguna cosa,
home, ja arriben els de les pedretes, no?
Escolti, han sigut èpoques, doncs,
molt dures per molta gent
i...
però que amb possibilitat,
tota aquesta conscienciació,
que és la clau per tot això, no?
Des del punt de vista material,
s'hauran perdut moltes coses en aquest camí.
Sí.
Sí, però també hem de tindre en compte
que també en queden moltes altres,
i més val no mirar el passat,
sinó mirar el futur
i enfocar-lo en una perspectiva optimista
i intentar fer les coses
que no es van poder fer en el passat
per el que fos,
moltes vegades perquè la situació política
d'aquell moment no era la que és actualment,
doncs, que el que tenim de fer
és mirar el futur
i intentar que el que no es va fer bé
ara es faci bé
i el que es va fer
doncs es pugui repetir, no?
El que s'ha guanyat molt en els últims anys,
sobretot, Lluís,
és que els arqueòlegs
sou més ben vistos,
perquè hi va haver una època
en què la professió d'arqueola
era bastant mal vista en aquesta ciutat
i la veritat que semblàveu
com els dimoniets...
Els senyors de les pedretes,
que no hi ha el que calguaria.
...es que anàveu a tots els nassos,
els constructors o els veïns
o els empresaris
que volien fer alguna cosa a casa seva.
Sí, bueno,
aquesta visió
tampoc és que s'haigui canviant massa.
Ah, no?
Bueno, a veure...
Oi, oi, oi, oi, oi, oi.
Em refereixo a que moltes vegades
amb unes excavacions arqueològiques
conflueixen molt més
que del que és
simplement el fet
de trobar unes restes arqueològiques.
Hi ha uns interessos econòmics
que es mouen pel mig
i, clar, lògicament,
cadascú tira cap a casa seva
i l'arqueòleg
que es veu com la persona que va obstaculitzar l'obra, i això és evident.
El que passa és que a poc a poc i lentament s'han anat articulant una sèrie de mecanismes
que han trencat una mica aquest conflicte existent entre arqueòleg i constructor,
i encara que en situacions puntuals poden haver un joc d'interessos,
cada vegada s'està tendint més a relaxar aquesta situació i veure-ho això com un fenomen normal i corrent
que entre dins la dinàmica d'una ciutat que pel seu patrimoni té el valor que té.
De totes formes també voldria destacar una cosa, que és una cosa important des del meu punt de vista.
Jo he participat o he col·laborat per fortuna meda a ensenyar a molts ciutadans de fora de Tarragona
les restes de la ciutat, gent polític que han vingut de fora, gent important que han vingut de fora.
Ara recordo, per exemple, l'inventor d'internet que va estar aquí,
que li van concedir, que vaig tindre la fortuna de conèixer-li, d'ensenyar-li molt ràpidament
algunes de les restes de la ciutat, i el senyor es va quedar impressionat.
Clar, deia, com pot ser que en una ciutat, sota d'una ciutat actual,
se conservin les restes tal com se conserven i la qualitat d'aquestes restes?
I és això, és a dir, el patrimoni de la ciutat fins ara, per molta gent de fora de la ciutat,
inclús per alguna gent de dins de la ciutat, segueix sent la gran desconeguda.
I la gent, quan els hi permets visitar i els expliques,
i entenen les pedres no com una pedra, sinó com alguna cosa més que una pedra,
com una part de la seva pròpia història, és quan agafa relevància
i és quan arriba a valorar i comprendre el que té la seva pròpia ciutat.
Hi ha una gran part que mai no la coneixerem per raons òbvies,
que no es pot descobrir, encara hi ha grans enigmes a Tarraco,
però com deia Lluís, no és qüestió de mirar enrere, hem de mirar cap al futur,
i ara més que mai, Rafel.
Això clarament.
El que passa és que...
A veure, hem d'aprofitar la benentesa del moment on som.
Un patrimoni reconegut per la Unesco com un patrimoni internacional,
és a dir, que tenim unes obligacions i que al mateix temps ens en podem gaudir, no?
I per tant, jo insisteixo, hi ha molts ciutadans que s'ho creuen,
en altres no, no ens enganyem, la majoria de la població no sap ni moltes coses d'aquest patrimoni,
però hi ha una bona part, i una part important d'aquesta població,
que ho té com a propi i que li sembla que tindre un patrimoni com aquest
no és pas una desgràcia, sinó tot el contrari, que és un gran benefici per la ciutat,
i que a més ho senten com a propi, i quan van al circ i ho ensenyen els visitants,
doncs se'n senten orgullosos, i això, doncs, bé, és motiu de satisfacció
per part dels que d'alguna forma o altra hi han participat, no?
Per això és una feina i una tasca de generacions, no?
Des del segle passat, recordaria tants i tants que no valdria la pena, no?
Des de la mateixa formació de la Real Societat Arqueològica,
tants universitaris com han passat, tants estudiants com han treballat
pel patrimoni d'una manera anònima, tants professors de la universitat,
tants visitants il·lustres de fora que també hi han treballat,
tanta gent que són d'altres professions que també hi han treballat
d'una manera desinteressada, des de treure runa de l'amfiteatre
fins a col·laborar trobant algunes peces, etc.
I, per altra banda, també hi ha hagut la gran destrucció del patrimoni
en mans de gent sense escrúpols i de polítics que, per altra banda,
no n'ha estat a l'altur en algunes circumstàncies.
Però bé, ara no és moment de fer balanç ni de fer crítiques,
sinó és un moment d'alegria, després ja vindran les consideracions
d'altre tipus i en aquest moment el que cal és destapar les ampolles de champany
i pensar que Tarragona, doncs, finalment, des d'un punt de vista
merament institucional però important, ens han reconegut que som un patrimoni
que som important per la humanitat, no solament per nosaltres
ni per el nostre poble, sinó per la humanitat en sí.
És dia per brindar, com deia l'Enric Oliver, i és dia per retre un homenatge
justament a totes aquestes persones que has mentat en l'última part de la conversa.
Totes aquelles persones que, probablement, de manera anònima,
han treballat el dia a dia i no només per aconseguir aquest objectiu,
aquest anomenament oficial, sinó per tenir el patrimoni ben a prop de nosaltres
i en condicions.
Potser la gent de Tarragona ens hauríem de mirar la ciutat amb ulls de turista
i probablement reconeixeríem el valor que té la nostra ciutat, no?
Sí.
Sí, sí, Rafel, la té, l'Enric Oliver.
No, i redondant una mica amb el que comentava també l'Enric Oliver,
perquè, veritablement, jo crec que hi ha una voluntat molt expressa
per part de la ciutadania de Tarragona envers el patrimoni.
Hauríem de recordar que va ser la ciutadania de Tarragona
la que, a través dels amics de l'amfiteatre,
va començar les excavacions de l'amfiteatre.
Escolta, i van treure molts metres cúbics de runa d'allí.
va ser la ciutadania de Tarragona
que va evitar, a final de...
a l'inici de la democràcia, precisament,
que quedés en un subterrani al teatre romà,
que és un tema que encara no està resolt, d'acord, no?
Va ser la ciutadania de Tarragona,
molt concretament, en aquest cas,
l'associació de veïns de la part alta,
la que va propiciar,
va sol·licitar i va propiciar
la confecció del Pla Especial Pilats,
que avui ens permet celebrar aquesta capçalera del CIR.
O sigui, que, a veure,
s'ha de felicitar, per la part que els hi pugui tocar,
doncs, la classe política,
l'obtenció d'aquest guardó,
però també s'ha de felicitar
a tota aquesta ciutadania
que de manera moltes vegades anònima
ha fet possible
que es tingui aquest potencial patrimonial
que té Tarragona.
Enric Oliver, no l'entretenim més,
sabem que ha de tornar al claustre
aquí a la Universitat Rovira i Virgili.
En tot cas, sí que l'hi agraïm i força
que hagi atès la trucada de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia.
Molt bon dia, gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Aquest punt jo crec que caldria incidir al llarg del matí,
que no sigui un homenatge
no només a les gestions
i allò de gran alçada d'alta política
que es fa en grans organismes com l'UNESCO,
sinó posar l'accent en aquest col·lectiu de persones.
Moltes vegades a títol individual,
sobretot si retrocedim una mica en el temps,
Rafael Gabriel, el Lluís també ho deu saber
pels estudis que ha realitzat,
que era una mica el patrimoni tierra de nadie,
que es diu aquí que tothom,
i va ser un moment que entitats, persones,
van dir, ei, comencem a ordenar tot això que tenim,
que és molt important.
Sí, sí, sí.
A veure, és que...
Normalment tingui present que la política,
no sé per què,
sempre va una mica a remol de la realitat.
O sigui, en aquest cas,
jo opino que ha sigut la societat civil de Tarragona
la que ha manifestat aquesta voluntat.
primer amb individualitats,
escolti, que van començar al segle XVI,
podríem parlar, doncs, de Pons i Carre i companyia,
que començaven, no?,
i el mateix Antoni Agustín, vull dir que començaven...
Una mica encompresos, fins i tot, no?
Sí, i començaven a fer...
De forma marginal, però tenint el seu pes específic,
perquè avui en dia, gràcies a totes les descripcions seves,
el coneixement ha evolucionat com ha evolucionat.
Sí, o sigui, s'ha de recordar, per exemple,
que l'Hernandes Soneuí el coneixien pel mateix a textos.
Sí, i jo, a les primers anys d'estar per l'arqueològica i tot això,
quan entràvem en algun lloc a demanar, doncs,
que es conserveix alguna cosa,
ja arriben els de les pedretes, no?
Escolti, han sigut èpoques, doncs, molt dures per molta gent
i...
Però que amb possibilitat,
aquesta conscienciació que és la clau per tot això, no?
Des del punt de vista material,
s'hauran perdut moltes coses en aquest camí.
Sí, però també hem de tindre en compte
que també en queden moltes altres,
i més val no mirar el passat, sinó mirar el futur
i enfocar-lo en una perspectiva optimista
i intentar fer les coses que no es van poder fer en el passat
per el que fos,
moltes vegades perquè la situació política d'aquell moment
no era la que és actualment,
doncs, que el que tenim de fer és mirar el futur
i intentar que el que no es va fer bé,
ara es faci bé,
i el que es va fer, doncs, es pugui repetir, no?
El que s'ha guanyat molt en els últims anys, sobretot, Lluís,
és que els arqueòlegs són més ben vistos,
perquè hi va haver una època en què
la professió d'arqueola era bastant mal vista en aquesta ciutat
i la veritat que semblàveu com els dimoniets...
Els senyors de les pedretes,
que anàveu a tots els nassos,
els constructors o els veïns o els empresaris
que volien fer alguna cosa a casa seva.
Sí, bé, aquesta visió
tampoc és que s'hagi canviat massa.
No, oi, oi, oi, anem malament...
Bueno, a veure, em refereixo a que moltes vegades
amb unes excavacions arqueològiques
conflueixen molt més que del que és simplement el fet
de trobar unes restes arqueològiques.
Hi ha uns interessos econòmics que es mouen pel mig
i, clar, lògicament, cadascú tira cap a casa seva
i l'arqueòleg es veu com la persona que va hospitalitzar l'obra.
I això és evident.
Vull dir, el que passa és que
a poc a poc i lentament
s'han anat articulant una sèrie de mecanismes
que han trencat una mica aquest conflicte existent
entre arqueòleg i constructor.
I encara que en situacions puntuals
poden haver un joc d'interessos,
cada vegada s'està tendint més a relaxar aquesta situació
i a veure-ho això com un fenomen normal i corrent
que entre dins la dinàmica d'una ciutat
que pel seu patrimoni té el valor que té.
De totes formes, també voldria destacar una cosa
que és una cosa important des del meu punt de vista.
Jo he participat o he col·laborat, per fortuna meda,
a ensenyar a molts ciutadans de fora de Tarragona
les restes de la ciutat,
gens polítics que han vingut de fora,
gent important que han vingut de fora.
Ara recordo, per exemple, l'inventor d'internet
que va estar aquí, que li van concedir,
que vaig tindre la fortuna de conèixer-li,
d'ensenyar-li molt ràpidament
algunes de les restes de la ciutat
i el senyor es va quedar impressionat.
Clar, deia, com pot ser que en una ciutat,
sota d'una ciutat actual,
es conservin les restes tal com es conserven
i la qualitat d'aquestes restes.
I és això, és a dir, el patrimoni de la ciutat,
fins ara, per molta gent de fora de la ciutat,
inclús per alguna gent de dins de la ciutat,
segueix sent la gran desconeguda.
I la gent, quan els hi permets visitar i els expliques,
i entenen les pedres, no com una pedra,
sinó com alguna cosa més que una pedra,
com una part de la seva pròpia història,
és quan agafa rellevància
i és quan arriba a valorar i comprendre
el que té la seva pròpia ciutat.
Hi ha una gran part que mai no la coneixerem
per raons òbvies, que no es pot descobrir.
Encara hi ha grans enigmes de Tarraco,
però, com deia Lluís, no és qüestió de mirar enrere,
hem de mirar cap al futur, i ara més que mai, Rafael.
Això clarament.
El que passa és que, a veure,
hem d'aprofitar la benentesa del moment on som.
Que va ser la ciutadania de Tarragona
la que, a través dels amics de l'amfiteatre,
va començar les excavacions de l'amfiteatre.
Escolta, i van treure molts metros cúbics de runa d'allí.
Va ser la ciutadania de Tarragona
que va evitar, a final, a l'inici de la democràcia,
precisament, que quedés en un subterrani
el teatre romà.
És un tema que encara no està resolt, d'acord, no?
Va ser la ciutadania de Tarragona,
molt concretament, en aquest cas,
l'associació de veïns de la part alta,
la que va propiciar, va sol·licitar i va propiciar
la confecció del pla especial Pilats,
que avui ens permet celebrar aquesta capçalera del CIDA.
O sigui, que, a veure, s'ha de felicitar,
per la part que els pugui tocar, doncs,
la classe política, l'obtenció d'aquest guardó,
però també s'ha de felicitar a tota aquesta ciutadania
que, de manera moltes vegades anònima,
ha fet possible que es tingui aquest potencial patrimonial
que té Tarragona.
Enric Oliver, no l'entretenim més,
sabem que ha de tornar al claustre aquí a la Universitat Rovira i Virgili.
En tot cas, sí que l'hi agraïm i força
que hagi atès la trucada de Tarragona Ràdio.
Molt bon dia.
Molt bon dia, gràcies a tots.
Adéu-siau, bon dia.
Aquest punt jo crec que caldria incidir al llarg del matí,
que no sigui un homenatge no només a les gestions
i allò de gran alçada d'alta política
que es fa en grans organismes com l'UNESCO,
sinó posar l'accent en aquest col·lectiu de persones.
Moltes vegades a títol individual,
sobretot si retrocedim una mica en el temps,
Rafael Gabriel, el Lluís també ho deu saber
pels estudis que ha realitzat,
que era una mica el patrimoni tierra de nadie,
que es diu aquí que tothom,
i va ser un moment que entitats, persones, van dir
ei, comencem a ordenar tot això que tenim,
que és molt important.
Sí, sí, sí.
A veure, és que...
normalment tingui present que la política,
no sé per què,
sempre va una mica a remol de la realitat.
o sigui, en aquest cas,
jo opino que ha sigut la societat civil de Tarragona
la que ha manifestat aquesta voluntat,
primer amb individualitats,
escolti, que van començar al segle XVI,
podríem parlar, doncs, de Pons i Carre i companyia,
que començaven, no?,
i el mateix Antoni Agustín,
una mica incompresos, fins i tot, no?,
quan començaven a fer...
De forma marginal, però tenint el seu pes específic,
perquè avui en dia, gràcies a totes les descripcions seves,
el coneixement ha evolucionat com ha evolucionat.
Sí, o sigui, s'ha de recordar, per exemple,
que l'Hernández de Sanaui ja el coneixia pel mateix a Testus.
Sí, eh?
I jo, a les primers anys d'estar per l'arqueològic i tot això,
quan entràvem amb algun lloc a demanar, doncs,
que es conserveixen,
home, ja arriben els de les pedretes, no?
Escolti, han sigut èpoques, doncs, molt dures per molta gent
i... però que amb possibilitat,
tota aquesta conscienciació que és la clau per tot això, no?
Des del punt de vista material,
s'hauran perdut moltes coses en aquest camí.
Sí, però també hem de tindre en compte
que també en queden moltes altres,
i més val no mirar el passat, sinó mirar el futur
i enfocar-lo en una perspectiva optimista
i intentar fer les coses que no es van poder fer en el passat
per el que fos,
moltes vegades perquè la situació política d'aquell moment
no era la que és actualment,
doncs, que el que tenim de fer és mirar el futur
i intentar que el que no es va fer bé,
ara es faci bé,
i el que es va fer, doncs, es pugui repetir, no?
El que s'ha guanyat molt en els últims anys, sobretot, Lluís,
és que els arqueòlegs sou més ben vistos,
perquè hi va haver una època en què
la professió d'arqueòla era bastant mal vista en aquesta ciutat
i la veritat que semblàveu com els dimoniets...
Els senyors de les padretes,
que anàveu a tots els nassos,
els constructors o els veïns o els empresaris
que volien fer alguna cosa a casa seva.
Sí, bueno, aquesta visió
tampoc és que s'hagi canviat massa.
Oi, oi, oi, oi, oi, anem malament, eh?
Em refereixo a que moltes vegades
amb unes excavacions arqueològiques
conflueixen molt més que del que és
simplement el fet
de trobar unes restes arqueològiques.
Hi ha uns interessos econòmics
que es mouen pel mig
i, clar, lògicament, cadascú tira cap a casa seva
i l'arqueòleg que es veu
com la persona que va obstaculitzar l'obra.
I això és evident.
Vull dir, el que passa és que
a poc a poc i lentament
s'han anat articulant una sèrie de mecanismes
que han trencat una mica aquest conflicte existent
entre arqueòleg i constructor.
I, encara que en situacions puntuals
poden haver un joc d'interessos,
cada vegada s'està tendint més
a relaxar aquesta situació
i veureu això com un fenomen normal
i corrent que entra dins la dinàmica
d'una ciutat que pel seu patrimoni
té el valor que té.
De totes formes, també voldria destacar una cosa
que és una cosa important
des del meu punt de vista.
Jo he participat o he col·laborat
per fortuna meva
a ensenyar a molts ciutadans
de fora de Tarragona
les restes de la ciutat
gent polític que ha vingut de fora
gent important que ha vingut de fora
ara recordo, per exemple,
l'inventor d'internet que va estar aquí
que li van concedir
que vaig tindre la fortuna de conèixer-li
d'ensenyar-li molt ràpidament
algunes de les restes de la ciutat
i el senyor es va quedar impressionat.
Clar, deia, com pot ser que
en una ciutat, sota d'una ciutat actual
se conserven les restes tal com se conserven
i la qualitat d'aquestes restes.
I és això, és a dir, el patrimoni de la ciutat
fins ara, per molta gent de fora de la ciutat
i inclús per alguna gent de dins de la ciutat
segueix sent la gran desconeguda.
I la gent, quan els hi permets visitar
i els expliques
i entenen les pedres
no com una pedra
sinó com alguna cosa més que una pedra
com una part de la seva pròpia història
és quan agafa relevança
i és quan arriba a valorar
i comprendre el que té
la seva pròpia ciutat.
Hi ha una gran part que mai
no la coneixerem per raons òbvies
que no es pot descobrir, encara hi ha grans enigmes de Tarraco
però com deia el Lluís
no és qüestió de mirar enrere
hem de mirar cap al futur
i ara més que mai, Rafel.
Això clarament.
El que passa és que
hem d'aprofitar la benentesa del moment on som
per afrontar aquest futur
amb molta racionalitat
s'ha de fer alguna cosa amb rigor
i també amb possibilisme
sabem que no...
A veure, precisament la gràcia que té aquest jaciment
és la coexistència
o sigui que no és un munt de runes
com hi ha en altres ciutats meravelloses
al mig del desert
sinó que coexisteix
amb una ciutat moderna
amb una ciutat futur
i això és molt important.
Ara, això vol un plantejament
molt seriós
i és per on s'hauria de començar
en aquests moments
a fer una aposta de futur
a fer el que d'alguna manera
estem obligats per llei a fer
que és el famós pla especial
de protecció arqueològica
que és el mecanisme
que pot permetre
afrontar aquest futur
amb possibilitats raonables.
Hem parlat amb Josep Maria Carreter
amb Enric Oliver i ara
em diuen des dels estudis
de Tarragona Ràdio
que tenim línia directa amb Austràlia
amb KERS
a l'altre costat del fil telefònic
en Ricard Omar
assessor de patrimoni a l'alcaldia
Ricard Omar, bon dia.
Hola, aquí bona tarda.
Bona tarda per vosaltres.
Ja heu fet alguna celebració?
Abans de tot
vull saludar
a Lluís Piñor
i a Rafael Gabriel
que el César ha sentit
una estoneta ara
i que francament
sempre molt assenyat
tot el que diuen.
Molt salut.
Una abraçada
i enhorabona, Ricard,
per la part que et toca.
Enhorabona a tothom.
Sí, sí, això és un bé per tothom, eh?
Ricardó.
Digues.
Què ha passat en el moment
que et dit
sí, sí,
no ho haurem dit així, evidentment,
Tarragona és patrimoni de la humanitat.
La veritat és que ha sigut molt emocionant
perquè, home,
nosaltres ja sabíem
que estava tot molt ben encausat
i això ho sabíem des de 6 mesos
i que era el final
d'una estratègia de treball
que portàvem dos, tres anys
treballant ja amb aquesta línia
d'acord amb l'Institut del Padrimoni Mundial
i amb l'ICOMOS.
El que passa és que
tot i que sàpigues
que ja està,
que ja està,
que ja està,
fins que no es pren la decisió
sempre estàs una mica preocupats
i quan més s'apropa
l'hora definitiva,
encara més.
La nostra sorpresa
ha sigut, abans de tot,
que Enric Lía,
el coordinador d'ICOMOS,
que és el que presentava
totes les candidatures,
ha sigut realment
una persona excel·lent
rebutxar la nostra candidatura
i ha dit
que aquest era el moment precís
per corregir aquell error.
Això ja, evidentment,
nosaltres ja ens ha deixat
molt tranquils,
sobretot perquè significava
que els organismes tècnics
que estan valorant
i xant totes les candidatures
estaven donant ja un recolzament
al 100%,
vull dir que
dient que realment
Tarragona sí que té
aquest error universal
i aquesta excepcionalitat
que justifica la seva inclusió
a la llista del patrimoni mundial.
I després
ha començat
un rosari d'intervencions
dels membres del comitè
que nosaltres,
doncs bé,
era el moment
clau que temíem
si podia desmarcar-se la cosa
i la nostra sorpresa
ha sigut
que d'entrada
el representant
del Marroc
ha començat
eliosiosament
dient que estava
molt content
que finalment
Tarragona
ja tingué
la seva presentació
com cal,
que ell no havia entès
mai
per què
ja havia hagut
de fer anys
aquest informe negatiu
i que estava contentíssim
que això
s'hagués corregit.
I a partir d'aquí
ha començat
un rosari,
ja dic,
d'intervencions
positives
de la resta
dels membres
del comitè
que evidentment,
doncs bé,
ja en aquell moment
ens hem començat
emocionar tots
i ja finalment
el president
del comitè
ha dit
que evidentment
Tarragona
quedava inclosa
pels piteris
2 i 4
a la llista
del patrimoni mundial.
Ha sigut
uns moments
de molta tensió
però de seguida
ja hem estat
amb la sonrisa
a la cara
i mirant-nos
i, bueno,
i ràpidament
hem sortit
i ja ha començat
la festa.
Entenem, doncs,
que hi havia
una mena de disculpa
implícita
en la designació
en aquesta ocasió
de Tarragona
com a patrimoni
de la humanitat.
La veritat
és que
les altres delegacions
que viatjaven
de l'estat espanyol
tampoc no se n'han anat
amb les mans
a la butxaca.
No, no, no.
De totes maneres
és curiós
com
les tres primeres
que s'han...
Perquè, és clar,
hi havia dos categories.
Estaven les que
anaven
amb tota la documentació
completa
sense condicions
que eren
les muralles
de Lugo
i el parmeral
d'ells
i ja havia tingut
també problemes
la segona vegada
que es presentava
de l'assemblea
del comitè
i aquestes tres
han passat ràpidament
i molt elogiosament
per part de tothom, no?
Això ha sigut
al pèl de matí,
vull dir,
més o menys
a les tres
de la madrugada
a Tarragona
i després de dinar
ja han vingut
la sèrie de candidatures
que tenien problemes
amb la seva valoració,
es qüestionaven
alguns aspectes
i és quan ja s'ha aprovat
la de Vall de Boi
i la de Atapuerca.
Nosaltres,
això,
la diferència ha sigut
que realment hem pogut
dinar molt content
i començar a celebrar
què és el que es tractava.
Jo crec que el que és important
és que, bueno,
les cinc candidatures
han passat
i probablement
això és l'última vegada
que es produeixi
aquesta generositat
de candidatures
per part de l'Estat espanyol
perquè, evidentment,
el desequilibri
en el que es troba actualment
la llista del patrimoni
amb la sobrerepresentació
de l'Estat espanyol
és un tema
que ha sigut comentat
dins del comitè
en diverses vegades, no?
De fet,
ells estan ja
amb una tendència restrictiva
i jo crec que, bueno,
és que nosaltres
segurament haurà sigut
que Espanya aconseguirà
cinc nominacions
d'una sola
en una sola tacada.
Avui tot són felicitacions
però no oblidem
que paral·lelament
a l'aire
hi ha aquella pregunta
i a partir d'ara què
que l'alcalde ja deia
aquest matí
no, no em preguntin
avui que ara què
però que des de diferents
estaments professionals
i d'entitats de Tarragona
doncs ja s'està plantejant
aviam quines línies
s'han de dur a terme
a partir del dia d'avui
com a punt de partida
alguna cosa més
que ha de passar a Tarragona
amb el seu patrimoni.
No podem esperar
ni tan sols a demà
això
quan comentava el Rafel
el tema del pla especial
i tot això
evidentment que ara mateix
la línia que està a sobre
de la taula
i a més a més
l'evidentesa
d'estar aquí tots reunits
perquè estava també
remuntant
en representació
del director general
Marcos Maier
per part de la Generalitat
de Catalunya
ja ha quedat clar
que el que no podem fer
s'han de revir
més encara
una sèrie de documents
que són imprecisibles
garantir
la continuïtat
del que s'ha aprovat avui
que són
el pla especial
del circ
el pla especial
de la part baixa
la carta arqueològica
de tota la ciutat
i el pla arqueològic
de la ciutat de Tarragona.
Aquests documents
que són els plans especials
que han de partir
amb la delimitació
vull dir que és el marc jurídic
en el que hem de moure
és evident que
al llarg
del 2001
s'han d'aprovar
com sigui
vull dir que s'ha d'aconseguir
tota la delimitació
o sigui endavant
i això ha de ser necessari
imprescindiblement
el primer pas
i a partir d'aquí
ja tot el pla d'obres
aconseguir
inversions
i jo crec que
continuar la tasca
en la que
estem tots ficats
tots
i això em refereixo
a tants tècnics
de l'Ajuntament
i del Museu
que està representat
aquí pel Lluís Pinyol
com amb els amics
col·legues
i companys
de la real societat arqueològica
amb el Rafael Gabriel
i que jo aquí
em presentaria
fins i tot
com a professor
de la universitat
i que és l'altre aspecte
que s'ha de cobrir
s'ha de proseguir
amb una línia
de col·laboració
cada vegada
més estreta
i jo crec
que l'obligació
que tenim ara
és de ser ambiciosos
vull dir que
ara ja
no estem parlant
d'una ciutat
de cent
i pico mil habitants
estem parlant
d'un patrimoni
que té un reconeixement mundial
i amb tot el que això implica
i si hem sigut
prou orgullosos
d'aquest patrimoni
com per
empeitar
aquesta
aquesta feina
d'aquests quatre anys
fins a aconseguir-ho
ara hem de ser
encara més ambiciosos
per pensar
que realment
aquest patrimoni
es mereix
moltes més coses
de les que hem fet
fins ara
i amb això
jo li dono
absolutament
tota la raó
a les paraules
que deia ara
el Rafael Gabriel
que he pogut escoltar-les
mentre estava
en línia
Ricardo
t'aparteixo
que amb el que estàs dient
m'estàs arrodurint
el dia
pues mira
Rafael
ja saps
ja saps com penso
i com hem pensat
sempre
i que evidentment
que després
hi haurà
una realitat
possibilista
que ens obligarà
a limitar
les possibilitats
però jo no
no em plantejaria
en sentit de limitar
les possibilitats
jo crec
que les possibilitats
han de definir
un calendari
i això no ho farem
en cinc o en deu anys
és possible
però
hem de ser
realment
ambiciosos
amb tota una sèrie
de temes
que comencen
ja aquest dimecres
vull dir
que aquest dimecres
ja hi ha la comissió
de patrimoni
i jo crec
que aquesta comissió
de patrimoni
del proper dimecres
no ha de ser el mateix
que el que hagués sigut
si aquesta denominació
no hagués passat
estem d'acord
hi ha una pila
que ens hem de posar tots
que ara estem tractant
amb un patrimoni
que
que és una cosa
que hem volgut tots
aquesta ciutat
ha volgut
assolir
aquesta responsabilitat
nosaltres som els que hem dit
que aquest patrimoni
no és només nostre
sinó que és
de tota la humanitat
i amb això
hem assolit
una responsabilitat
molta més gran
Ricardo Omar
assessor a l'alcaldia
en patrimoni
moltes gràcies
per atendre
la nostra trucada
que va
si digues
no no
gràcies a vosaltres
acabar de celebrar-ho
perquè ara d'aquí
no res
haureu de començar
a agafar l'avió
per estar aquí dissabte
i participar en la festa
no?
sí
i això per suposar
tenim realment
moltes ganes
de ser amb vosaltres
i de disfrutar
tots plegats
bueno
aquest resultat
d'aquest treball
d'aquests anys
records a tots els amics
gràcies
i bon viatge
de tornada
seguim
en directe
des del matí
de Tarragona Ràdio
avui des de la plaça
de la Font
estaven molt bé
perquè ens donava el solet
i ara ha entrat
el moment d'ombra aquell
ja haurem de tornar
a posar-nos
la jaqueta
avui
s'incorpora
la nostra conversa
Joan Aregio
tinent d'alcalde
de l'Ajuntament de Tarragona
bon dia
hola molt bon dia
ex-regidor de patrimoni
ex-regidor de patrimoni
però imagino
que amb l'alegria
que manifesta
tota la ciutadania
en general avui
des de diferents sectors
per aquest nomenament
no?
sí sí
està clar
és un dia molt
vaja
que tots ens hem de felicitar
per la feina
que s'ha fet
i
a més a més
hasta el dia ens acompanya
avui
vull dir que realment
podem tindre consciència
que vivim
a la millor ciutat del món
vull dir que
ja
és increïble
avui és un dia molt bonic
és un dia
podríem dir de germà no
però no ens ha de passar
de ser percebut
que els polítics
ara els miraran de molt a prop
els professionals
en aquest tema
o no?
sí
suposo que sí
però és que em sembla
que sempre ens hi hem mirat
vull dir que per tant
tampoc serà novetat
eh
sí
suposo que sí
però vaja
tot això
que
aquesta distinció
que ens han donat
doncs ens ha de servir
per
per esperonar-nos
a fer les coses
més i millor
i a corregir els errors
que s'hagin pogut fer
i a mirar
doncs de realment
d'aprofitar-ho
d'aprofitar-ho molt
que això és l'important
ha estat un camí
un camí que ha durat
més d'una dècada
per aconseguir
aquest reconeixement
el Joan Aregió
va caminar
una part d'aquest camí
avui l'hem convidat
no només com a tinent d'alcalde
de l'Ajuntament de Tarragona
com a representant municipal
de la ciutat
sinó justament
en qualitat
d'aquell regidor de patrimoni
que va ser durant
un període de temps
com recorda
aquella època
totes aquelles passes
que es van fer
en aquell moment
no em faci cares estranyes
que els oients
no el poden veure
expliqui-ho
no, és que a veure
algunes les recordo
amb una veritable frustració
la veritat és aquesta
i algunes les recordo
amb molta alegria
jo la veritat és que
per exemple
doncs
el de la campanya ciutadana
que es va fer
al voltant
d'intentar
que tothom
se sentís partícep
de la candidatura
i tota la gent
que ens va ajudar
doncs
aquí a la taula
n'hi ha dos
el senyor Rafael o Gabriel
jo la veritat
és que
recordo
que la gent
hi va participar
d'una manera
molt viva
i a més
amb l'ànimus aquell
que en el seu moment
vam dir
de dir
escolta'm
si fem això
el camí
haurà sigut positiu
si a més a més
ho aconseguim
quan ho aconseguim
fantàstic
però mirem
que també el camí
ens ajudi
a conscienciar la gent
que la gent
se senti orgullosa
del seu patrimoni
de la seva ciutat
i això ho recordo
molt bé
i recordo
vaja
ho recordo
amb molta satisfacció
i doncs
la gent
qui va
treballar-hi
doncs
de l'Ajuntament
bueno
és el que m'ha vingut
al cap aquest matí
quan m'han enterat
s'ha emocionat
no?
tot i que tothom
deia que era una cosa
sabuda
sí
com tothom
sí
sí
sí
que m'he emocionat
perquè
doncs això
a veure
al final
un sempre acaba
acaba
personalitzant
bastant
moltes coses
llavors un
pensa
sobretot
amb
amb les
persones
que
hi han jugat
i que hi han
apostat fort
i que no s'han
desanimat
i que
i que han mirat
de tirar endavant
i que s'han
equivocat
moltes vegades
però
un acaba
veient aquestes cares
no?
quan se n'entera
i
bueno
és una cosa
si vol
vostè
molt així
molt
molt
com a
com a
que surt
molt del cor
però és veritat
un acaba veient
al final
acaba veient cares
de la gent
o d'aquelles
d'aquelles entitats
que amb tota la il·lusió
anaven a adherir-se
doncs a l'oficina
aquella que hi havia
a la capçada del circ
o
o doncs
la gent que participava
doncs jo que sé
en multitud de coses
el concert que organitzava
no sé qui
amb l'anagrama
de patrimoni
i la humanitat
és a dir
bueno
una capa
veient aquestes cares
no?
de tota aquesta gent
i pensant
ostres
avui també serà un dia
que estarà molt contents
no?
jo recordo aquest llibre
d'adhesions
que de tant en tant
els mitjans de comunicació
deien
qui ha signat
darrerament
no?
per fer allò
una notícia
voleu intercanviar
paraules
i els e-mails
que arribaven
jo que sé
de Mèxic
o de l'Argentina
o de llocs
a dir
escolti
ha estat per aquí
això és fantàstic
i està molt bé
i no sé
i acabes això
veient cares
i penses
quan
no sé
doncs quan te n'enteres tu
penses
doncs
ostres
quan tota aquesta gent
se n'enteri
doncs també
també se sentirà
una miqueta seu
també ho sentirà
una miqueta
que jo crec
que ho ha de sentir
tothom
però és molt bonic
però a més
aquí va haver
una cosa molt bonica
que va ser
que van sortir
entre banys
que bueno
sembla que finalment
s'han reconegut
que eren injustos
i el que va ser
molt bonic
va ser que no va
condir pas
el desànim
sinó que
va ser un element
esperonador
per què?
per voler tirar endavant
recordeu aquells moments
que dèiem
escolta escolta
si no es tenen dos
es tindran tres
i si no en tres
en quatre
al final han sigut
quatre anys
hi han hagut
moltes coses
amunt i avall
bueno
suposo que també
així es meriten
les coses
una mica més
o sigui
fets com
el del Val d'Avoi
que la primera
diuen
que el que costa
doncs sembla
que tinguis
una mica més
exacte
jo recordo
jo recordo molt
el dia
un dels dies
que vam a París
amb tota la
tota la cosa
enquadernada
de les adhesions
del recull
de premsa
dels adhesius
de les fotos
dels autobusos
amb la de
Patrimon i l'Humanitat
i
fins i tot
les dubtes
que hi havia
de posar
tot allò
damunt de la taula
del Major Saragossa
sabíem que diu
aquest senyor
de tot això
que portem
ara que diu
aquest senyor
és que es pensarà
que escolta
ho vam tindre creixent
escolta
nosaltres hi portem
aquí quatre
quatre tomos
que demostren
que la ciutat
està al darrere
d'això
doncs els hem de fotre
damunt de la taula
amb perdó de la paraula
i realment els vam fotre
damunt de la taula
i va quedar allò
tot així
oh què és tot això
què és tot això
doncs això és
que la gent
doncs
que no és
que és tota una ciutat
el que està al darrere
d'això
i això
és una d'aquelles coses
que he recordat
aquest matí
hem aconseguit
una absoluta unanimitat
en el dia
d'avui
entitats polítics
ciutadans
tothom està content
per aquest anomenament
i això és indubtable
més enllà
d'aquestes incursions
al passat
que anirem fent
al llarg del programa
però hem arribat
al dia d'avui
sí
i també cal recordar
per exemple
jo me'n recordo
parlant
una mica
de tot
el procés aquest
una visita
que hi va haver
dels alcaldes
ah sí
el que va organitzar
la diputació
que va venir
tots els alcaldes
de la delegació
de tot el terme
sembla que tu els hi vas
vas fer la visita
bé també
i me'n recordo
que era
es va crear
una atmosfera especial
vas veure
com gent
que no és pròpiament
de la ciutat
però que és
de l'entorn
de la ciutat
s'unia
amb recolzament
a la ciutat
i amb gran mèrit
també és mèrit seu
el recolzament
de tot el camp
de Tarragona
en torn
a la ciutat
i de gent
escolta'm
i de gent tan especial
com l'alcalde d'Ulldecona
tu que acabava
ell tenia un trosset
del patrimoni
de la humanitat
que havien donat
per la rupestre
del llevant espanyol
i ell també estava aquí
i bueno
hi havia gent
de tot arreu
i va ser molt
sí que va ser molt bonic
al carrer
se'n van fer
moltes més accions
que aquest cop
no?
sí
es van fer
moltes coses
sí
es van fer
es van fer moltes coses
però jo crec
que es van fent
amb una filosofia correcta
que era la filosofia
de dir
escolta'm
el patrimoni
de la humanitat
i tot el seu procés
administratiu
i tot això
doncs molt bé
és una cosa
però a més a més
hem de fer un camí
que ens serveixi
que ens serveixi
perquè la gent
doncs se senti orgullosa
de convidar
doncs uns parents
que tingui a no ser bona
i escolta
vine a Tarragona
que t'hi portaré
passejar
i et portaré a ensenyar-te
unes coses
o mira els autobusos
o mira
doncs el que es fa aquí
o mira el que es fa allí
no?
i aquest camí
per si sol
ja ha sigut
positiu
no?
la ruta arqueològica urbana
tot això
em sembla que ja ha sigut positiu
per si sol
és que darrere
del que és
la pròpia tasca institucional
hi ha una tasca
molt important
crec jo
que és la tasca
de divulgació
i potser això
era
la gran mancança
que havia tingut
fins a aquest moment
la ciutat
i ara
durant
la candidatura
ha servit
per impulsar això
no?
sí, sí
per reconèixer
la propa
ciutadania
de Tarragona
i perquè
la gent de fora
vegi realment
que ens trobem
davant
d'una ciutat
excepcional
no?
bueno
el que passa
amb tot això
a veure
falta molta tasca
de divulgació
perquè
Tarragona
és la gran
desconeguda
de Catalunya
no
pels propis
de la pròpia
Catalunya
tot i així
des de
ja et diria
que des de
pràcticament
al llarg
de tot el segle
entitats
com la societat
d'atracció
de foresters
o després
després del sindicat
d'iniciativa
havien portat
una tasca
molt important
el que passa
és que
malauradament
tot girava
una mica
l'entorn
de la catedral
perquè era
en aquells moments
l'únic element
visible
el més que podies
veure
eren
alguns trossos
de prevenç
les muralles
fins a l'any 30
no
es va obrir
el recinte
o sigui
tingues present
que fins a l'any 40
no es va començar
a recuperar
l'amfiteatre
els anys 50
va ser
els anys
d'aconseguir
el foro local
o sigui
fins als anys 80
i 90
la capçaler
del circ
senzillament
tots dèiem
escolteu
aquí
a la part
la capçal del circ
és el més ben conservat
de tota la part occidental
de l'imperi
però bueno
t'ho tenien
t'havien de creure
perquè no es veia
o sigui
a veure
estava tot amagat
sí, sí
quan tu baixaves baix
i podies
aquesta qüestió de concepte
que explica
el Rafel
és certa
que ha sigut
una de les coses
que ha fet
més complex
el procés
aquesta qüestió
de dir
escolti
més que aquí
no és exactament
igual que
no ho sé
que a Mèrida
que vas en aquell recinte
tens el teatre
i l'amfiteatre
tens la casa
de les casas
bueno
aquelles cases
que hi ha al costat
no me'n recordo com se diu
ja em sortirà
el temple de Diana
o no sé què
aquí durant molts anys
ha sigut
realment allò
l'arqueologia urbana
la ciutat
damunt
de la ciutat romana
i que moltes d'aquestes coses
han hagut d'anar
florant
amb molta dificultat
i crec que això
ha influenciat
que no sigui
com això
dels d'avui
que per cert
els felicito
doncs que
pim pam a la primera
no vull dir
tant ells
les esglésies
es veuen
encara que els presos
estan a Barcelona
encara que els presos
sí
és un altre perador
però vull dir
que jo crec que això
aquest concepte diferent
que té Tarragona
amb altres monumentalitats
que estan molt a la vista
i que et salten molt a la vista
jo crec que també
ha ajudat
que el procés
fos més complex
per la vaga
d'aquesta
d'aquesta nominació
també d'avui
jo aquest matí
he tingut l'atreviment
de dir
que una altra
de les candidatures
que ens ha donat
molta alegria
és el jaciment de Tapuerca
perquè ens correspon
aquí a la ciutat
una petita part
si més no
per la tasca
que desenvolupa
la Universitat Rovira
i Virgilí
amb els seus arqueòlegs
jo crec que
a més parlant
amb l'Eudal
a més em sembla
que sigui la darrera
sí
sí sí
la darrera
parlant amb l'Eudal
ha reconegut
que els hi feia
molta falta
perquè estan
en uns moments
potser una mica
una mica difícils
està clar
a veure
quan es tracta
de plantejament
perquè em sembla
que l'Eudalia
porta 25 anys
treballant a Tapuerca
escolta'm
i potser
n'hi ha per 20 o 25 anys més
més
molts més
segons diuen ells
quan vas
amb aquests nivells
està clar
això no resulta
gaire atractiu
pels polítics
o sigui
amb tot l'efecte
del món
ha tocat
per ser aquí a la taula
o sigui
està clar
vosaltres teniu uns programes
que l'ideal
per a vosaltres
és que es compleixin
amb el termini
raonable
de 4 anys
8 anys
que és un mandat
dos mandats
tot el que més
sembla que se'ls escapa
una mica
i es veu que en aquests moments
tenen
a més
uns enfrontaments
una mica
polítics
entre diferents partits
que tenen
anar-ho a veure
amb tot això
es veu que estàvem
uns moments
que els hi ve molt bé
aquesta nominació
doncs volíem felicitar-los
també
des d'aquí
són dos els minuts
dos i mig
els minuts
que ens separen
del punt
de les 11 del matí
el matí de Tarragona Ràdio
continuarà
amb tots vostès
amb aquest programa
especial
dedicat
a Tarraco
Tarragona
Patrimoni
de la Humanitat
jo no sé si
en 30 segons
volen afegir
alguna cosa més
per arrodonir
aquesta tercera hora
del matí de Tarragona Ràdio
Lluís Pinyol
Sí, jo voldria
des d'aquí
felicitar totes les persones
que
com hem dit
d'una forma
o d'una altra
estan participant
o han participat
en el passat
amb que això
sigui avui en dia
una realitat
Joan Aregio
Doncs que
tots ens sentim
encara més
més orgullosos
de viure
en aquesta ciutat
si pot ser
Rafael Gabriel
Bueno, em sembla
que
heu dit
el que es té que dir
clar
és el correcte
Bueno, no
o sigui
crec que
felicitar-nos tots
per
aquest guardó
aconseguit
i
mirar el futur
doncs
amb una gran
esperança
perquè
de la mateixa manera
que comentava
fa un moment
el salt quantitatiu
i qualitatiu
que ha experimentat
aquesta ciutat
en els darrers anys
amb
uns quants anys més
i això em sembla
que considereu
els experts
com tu Lluís
aquesta ciutat
no hi haurà
o sigui
no hi haurà
qui la conegi
des del punt de vista
patrimonial
perquè està clar
ara cada valor
afegit
resulta que no
no suma
sinó que multiplica
sinó
va exponencialment
entens
i és molt important
senyors
moltes gràcies
per acompanyar-nos
aquí en directe
al matí de Tarragona Ràdio
des de la plaça
de la Font
continuarem amb tots
vostès
fins a quarts de dues
en aquest programa especial
molt bon dia
gràcies
ens retrobarem tots
de ben segur dissabte
en aquesta festa
de mica en mica
ens acostem
com deia
al punt horari
de les 11
és el moment
de fer un parèntesi
al matí de Tarragona Ràdio
per recuperar
altres informacions
aquelles que fan referència
a l'estat
i al món
immediatament després
ens retrobarem
ja en la quarta hora
del matí de Tarragona Ràdio
que ja en l'estat
i al formats
que ja en la quarta hora
no
que ja en la quarta hora
no
se그�ещ unfahir
de Tarragona Ràdio
es explosions
de On slowed
el farts
ja en la quarta hora
que ja
en la quarta hora
el farts
ens protege
l'ens vide
t'prime
aluna
ja
ser
de
es
b
briefing
democ
en la quarta tightening
de Tarragona Ràdio
ja