Con profundo sentimiento doy lectura al comunicado siguiente.
Día 20 de noviembre de 1975.
Las casas civil y militar informan a las 5.25 horas
que según comunican los médicos de turno,
su excelencia el generalísimo acaba de fallecer por parada cardíaca
como final del curso de su shock tóxico por peritonitis.
Era la veu de León Herrera, ministra d'Informació i Turisme,
a les 5.40 de la matinada,
anunciant a través de Ràdio Nacional d'Espanya que Franco havia mort.
El 20 de novembre del 1975 moria Franco.
Dos dies després, Juan Carlos de Borbón jurava com a rei d'Espanya.
Era l'any en què les forces comunistes dels Gemmes Rojos entraven a Cambotja.
finalitzava la Guerra del Diabnam.
El físic soviètic dissident Saharov era guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.
El 27 de setembre afusellaven dos membres d'ETA i tres del FRAP.
23 dies després es proclamava la Marxa Verda
i el 14 de novembre es firmava la declaració de Madrid entre Espanya,
el Marroc i Mauritània, per la qual Espanya abandonava el Sàhara.
Al Festival d'Eurovisió, aquell any,
Sergio i Estibaliz presentaven la cançó Volveràs.
Afortunadament, el títol no va ser un presagi.
Volveràs a ser la chica sencilla
que tomó el tren de la vida
que tomó el tren de la vida.
Antes de ser mujer
Volveràs.
Bájate en marcha si puedes
Y aunque los años no vuelven
Tú volverás
Volverás
Toma tu vida y tu mochila
Volverás
Volverás
Volverás
Així es titulava aquesta cançó de Sergio y Estibaliz, una cançó de l'any 1975, una de les moltes cançons que ens podrien servir per il·lustrar l'Espanya d'aquella època, l'Espanya de la mort de Francisco Franco i de l'inici de l'etapa de la transició cap a un règim democràtic de monarquia parlamentària.
I fa justament 25 anys de la mort de Franco. I avui volem recordar com era la Tarragona de l'any 1975. Volem buscar algunes respostes diverses a aquesta pregunta.
Per això avui hem convidat al matí de Tarragona Ràdio a dos historiadors, Josep Sánchez Servalló. Josep, bon dia.
Bon dia.
També Jordi Piqué. Jordi, bon dia.
Bon dia.
I d'altra banda hem convidat tres tarragonins que en aquella època, en aquell any 1975, vivien i estaven en llocs ben diferents de la nostra ciutat.
Hem convidat a un regidor de l'Ajuntament de Tarragona, que de fet va ser durant molts anys, això, regidor i representant de l'Ajuntament de la ciutat, el senyor Pere Jornet.
Senyor Jornet, bon dia.
Hola, bon dia.
I també hem convidat a Ramon Marrugat, vinculat a la llibreria La Rambla des de fa molts anys, vinculat a moviments culturals i un representant, un dels molts representants de l'Assemblea de Catalunya d'aquell moment.
Ramon, bon dia.
I també hem convidat a Francesc Chamar, vinculat a moltíssims altres moviments de caire social i cultural de Tarragona, però especialment en aquella època molt vinculat al moviment veïnal de la ciutat.
Senyor Chamar, també bon dia.
Bon dia.
Començarem pels historiadors, perquè Jordi Piqué i Josep Sánchez Cervellons facin una mica de retrat de com era aquella Tarragona de l'any 1975.
Suposem un retrat que podria anar també d'alguna manera lligat a l'Espanya de l'època, a l'Espanya d'aquell any 1975, en què moria Franco i dos dies després, el 22 de novembre, coronaven Juan Carlos I com a rei d'Espanya.
Com era la Tarragona del 75?
Bé, potser per començar, la Tarragona de fa 25 anys tenia 77.000 habitants, és a dir, tenia un 31% menys d'habitants que no pas ara.
El complex petrolió químic ja estava, gairebé es pot dir, instal·lat i en ple funcionament.
Les principals empreses que hi ha avui en dia, en aquell temps, fa 25 anys ja hi eren.
La Equal, la Down, la BAF, la Bayer, la Hox, la Empetrol, tota una sèrie d'empreses, més de 10, que ja donaven feina en aquell moment a uns 2.000 treballadors.
Ara donen prop de 5.000, en aquell moment eren uns 2.000 treballadors que s'ocupaven en aquest sector petrolióquímic.
Després, un altre, no sé, per exemple, per situar una mica els radiollents, dos edificis que s'inauguraran en aquell any,
dos edificis emblemàtics i que ara estem acostumats a veure cada dia el passar, van ser l'Atlàntic, el del Banc Atlàntic al final de la Rambla
i al final de la Rambla Nova, ja tocant a la plaça Imperial Tarrco i dins de la plaça Imperial, a l'edifici de la caixa de Tarragona, de la seu de la caixa de Tarragona.
També cal dir, per situar una mica, que Tarragona en aquests anys ja era una ciutat molt desvertebrada,
tot el tema de la immigració i de la instal·lació dels immigrants en uns barris perifèrics completament
que s'havien anat gairebé autoconstruint, sense cap tipus de planejament.
Això provocava, era com una mena de bomba explosiva de rellotgeria,
que, òbviament, afrontaran d'una manera decidida els primers ajuntaments democràtics
perquè serà potser un dels principals problemes que tindrà la ciutat, on vivia tota la gent a la perifèria,
en condicions gairebé tercermundistes, sense infraestructures de gairebé cap tipus.
Una mica aquesta és la pinzellada de la Tarragona de fa 25 anys.
Josep, què podíem afegir a aquest retrat social de la ciutat del moment?
Bé, jo en aquella època tenia 17 anys, vivia a la laboral perquè estava intern a la laboral de Tarragona
i el que recordo més eren les manifestacions que en altres,
els estudiants de la laboral feien periòdicament en solidaritat en les coses més diverses
i el que recordo era que les grans manifestacions que es celebraven a Tarragona
tenien èxit en la mesura que els estudiants de la laboral ens mobilitzessin.
Jo sé que ara tothom ha participat en l'oposició, tothom ha sigut resistent, tothom hi era,
però en aquell moment n'érem molt pocs.
i jo me'n recordo exactament del dia, avui fa 25 anys, sobre les 8 de la nit,
vam convocar una manifestació vis-à-vis i quan vam arribar al balcó del Mediterrani
tocavem a tres policies secretes per manifestants,
el que evidentment va fer que no ens manifestessin.
Però en qualsevol cas, el que més recordo eren, d'aquella època,
del primer any que vaig ser que jo vaig arribar a Tarragona,
eren les manifestacions que feien periòdicament
i me'n recordo de gent, clarament, l'Andre Saúl o la Carme Casas,
que m'en sorprenien molt perquè la policia carregava
i ells sempre resistien impertèritament les garrotades.
Els demés corríem sempre, no?
Això és l'imatge que tinc de la Tarragona d'aquella època.
És a dir, que aquell 20 de novembre del 75
va haver-hi una manifestació al vespre a Tarragona.
No, la vam convocar vis-à-vis, suposo, entre les lliuretuts comunistes,
les lliuretuts socialistes, les lliuretuts de la jove Guàrdia Roja,
però a l'hora de la veritat la por era encara tan gran
que jo penso que devien ser unes 25 o 26 persones
al poc del Mediterrani que ens van començar a assentar,
per començar a vindre policies de paisat,
que ens diuen circulen, circulen, circulen, circulen,
i no ens vam acabar ni manifestant.
Però tocaven, com t'he dit, tocaven més policies que manifestants.
La pregunta és molt tòpica,
però per obrir una miqueta aquesta tertúlia
i aquest debat amb els altres protagonistes,
la pregunta gairebé òbvia és
què se'n recorden?
Què recorden d'aquell 20 de novembre de l'any 75?
Què feien, on eren, quan van saber que Franco havia mort?
Ramon Marrugat.
Home, jo aquella nit havia tingut una reunió a Badalona, justament,
i al matí havia arribat aquí molt tard de nit,
era una reunió professional,
semi-professional per entendre'ns,
pròpies de coses de l'època, coses de resistència,
i ens intercanviaven llibres que en aquell moment estaven segrestats
i coses d'aquestes,
i aleshores jo vaig arribar a Tarragona a les 3 o les 4 de la matinada,
doncs no sabia res,
i a cos de 8 em van despertar, doncs,
dient-me això, no?
Jo recordo que vam anar,
que vaig a un lloc de treball,
va començar venir gent,
em van tancar a les escoles,
sobretot la gent més vinculada als moviments democràtics
del món de l'ensenyament,
doncs, va tenir uns llocs de trobada natural,
un dels llocs era allà amb nosaltres,
i allí, doncs,
vaig a dir una cosa que avui dia en fred queda d'allò,
però hi havia una alegria en aquests ambients,
una alegria desbordant,
això és una realitat pròpia de l'època.
S'ha d'entendre això també, eh?
Jo, avui, en perspectiva històrica,
té molt clar que si Franco no mora,
malgrat això que diu que és cert,
això que ha dit el Pep Sánchez,
que realment, numèricament,
no era res de l'altre món,
el que hi havia,
però sí que qualitativament
tenia molt d'importància
el moviment democràtic que hi havia,
i a Tarragona en particular.
Jo crec que va tot en un bany de sang.
És a dir, les condicions,
les condicions eren perquè hi havia un camp,
un bany de sang.
Hi havia, jo, dos, no, dos,
tres factors.
L'un, l'un és el relleu generacional.
L'any 39,
totes les generacions del país
estaven escapçades pels seus caps de brot
més importants des del punt de vista social,
des del punt de vista científic,
polític, sindical, etc.
L'any 75,
les generacions completes
ja eren majoria.
una altra,
la propi evolució del sistema,
la propi evolució.
Fa un moment parlàvem amb un jornet
de la composició de l'Ajuntament,
però, sí,
cada una ciutat no,
però Barcelona.
Doncs, als anys 60,
després del pla de desenvolupament,
dels primers plans de desenvolupament,
hi havia un moment que amb el Porcioles
hi havia uns consejals
que eren el Rivera Rovira,
eren el Santiago de Cruïlles,
eren el Samarang,
eren el...
En fi,
eren tota una gent,
el Viola també ho era,
tota una gent amb una capacitat política
i fins i tot intel·lectual,
doncs notable.
L'any 75 es produeix el ple aquell
del nou al català a Barcelona,
que no és res de nou,
que es fes el nou al català,
però el que és increïble
són els arguments que es van donar,
que denotaven una baixa qualitat
intel·lectual
de tots els protagonistes
que van votar que no,
increïble,
i em remeto a les hebroteques
perquè ho llegiu,
és impressionant
les bestieses que arriben a dir
per justificar el nou al català.
Vol dir que
que al règim
hi havia una part
de la gent, diguem-ne,
que havia suportat el règim
que s'envia anat,
que s'anava separant.
I després hi havia el context internacional
que el té situació no afavoria,
un any abans hi ha vingut
allò de Portugal,
allò de la marxa verda,
la marxa es va produir,
evidentment,
van jugar perquè el Franco s'estava morint,
però el procés de descolonització
a Àfrica
estava acabant-se
i només quedaven
les colònies portugueses
i les colònies espanyoles.
Allò havia de patar
d'un moment a l'altre.
L'any 75,
si no me'n recordo,
acabava la guerra del Vietnam,
el que vol dir
que la Guerra Freda
agafava un tombant...
un tombant...
les repercussions
dels canvis sociològics europeus
de l'any 68,
personificats en l'any 68,
però que eren reals,
que afectaven la vida quotidiana
de tots els espanyols.
I després,
el procés imparable
de la unitat europea.
Eren factors que...
que jo...
I aquí es notava
que hi havia una vida,
diguem-ne,
clandestina
que agafava
tots els sectors socials,
és a dir,
totes les classes socials.
Hi havia gent,
gent de tot...
que avui,
avui cadascú té el seu partit,
però allò del partit únic
no es podia aguantar.
I jo,
per sort,
va morir Franco.
Vull dir que,
que si anem a mirar
l'alegria que en aquell moment
hi havia,
en aquests ambients,
jo penso que estava justificada.
És a dir,
l'història ens ho pot justificar
perquè,
perquè,
tal com van anar les coses,
això ho vam evitar.
Un altre punt de vista,
segurament,
és el del senyor Pere Jornet.
Era regidor
de l'Ajuntament de Tarraona.
Vostè, de fet,
era regidor des de l'any 60,
aproximadament?
Del 59,
amb l'alcalde Rafel Sant Romà.
Vostè recorda
aquell 20 de novembre del 75
com es va assabentar
de la notícia
de la mort de Franco?
Sí, perfectament.
Un parell de dies abans
ja hi havia notícies
a través del governador civil,
que era sempre el vincle normal,
amb l'alcalde,
llavors era Ricardo Vilar,
i ens van dir
que d'un moment a l'altre
podia passar,
que procurés la gent
no estar fora de Tarragona,
si no era per una urgència,
perquè,
el moment que passés,
cridien a tots els consellers,
pujar de l'Ajuntament,
i què passa?
Va arribar el dia,
la gent va fer cap a l'Ajuntament
al migdia,
i van dir,
què?
Diu,
les notícies que tenim
de Madrid
és que simplement
s'espera que no passi res,
però,
de totes formes,
vosaltres esteu pendents,
i a seguir cada dia
com el normal,
i no hi va haver res més.
Ara,
on vull fer
una petita observació,
quan ha dit
que les infraestructures
de Tarragona
estaven molt malament,
és cert,
inclús avui
hi ha molta mancança,
però vull recordar
el pressupost
que hi havia,
era de mil milions
de pessetes,
i el d'ara
que n'ha aprovat
són 17 mil milions
de pessetes.
i,
en temps del Rafel Sant Romà,
m'hi poso més enrere,
hi havia tan poc crèdit
que una casa
molt coneguda
de ferros de Tarragona
no volia servir
uns paquets de claus
si no donava la paraula
com a Rafel Sant Romà
i no com a alcalde
perquè ens el serviguessin.
Unes anys
molt dolents econòmicament,
no s'atrevien
a augmentar
la qüestió
d'impostos,
potser equivocadament,
no ho dic,
i, clar,
la falta de diners,
què passava?
Doncs que va sortir
amb bona vista
d'una manera anàrquica.
Torreforta,
no ho dic tant,
però vaja,
Déu-n'hi-do,
i l'únic que es va
fer ja una mica
amb el cap
per ser alcalde,
jo diria,
que era
el,
com es deia,
Martí Pla,
em sembla que era
Martí Pla,
que allí sí,
ja es va,
diguem,
planificar,
però
hi havia
molta mancança.
I avui,
dia,
i avui dia també,
perquè observeu,
a 300 metres del mirador
direcció via Augusta,
encara es planten cebes.
No creieu que hem anat
fins a la Canonja,
estenent la ciutat,
i que allí encara no
n'hagin obert els carrers
d'acord amb el pla general
i els peris
que han estat aprovats
fa 10 anys,
pregunto.
De tot el tema
de les infraestructures
i de com era
l'Ajuntament
o del que es feia
o com era la Targon
el 75,
encara podrem parlar
molt més.
Per una pregunta
relacionada,
un altre cop,
amb el 20 de novembre
del 75,
pels contactes
que l'Ajuntament
tenia amb el governador
civil de la província
de l'època,
recorden si
hi havia previsió
que pogués haver-hi
incidents?
És a dir,
vostès estaven en alerta
o bàsicament
a través de la informació
del govern civil
que podia haver-hi
incidents a Tarragona?
No,
no s'esperaven
ni molt menys
perquè jo
un discrepo
és d'aquí de l'amic
que parla una mica
apassionat
i et diré,
en aquell temps
jo diria
que hi havia
molt poca gent
que parlés
de política.
Afortunadament
amb el plan
de desenvolupament
va créixer
l'economia
i del 70
al 75
més o menys
com ara
la gent
tenia treball
que guanyava la vida
i la gent
pensava en
comprar-se un pis
comprar-se un cotxe
i en general
inclouit
tots els consellers
de l'Ajuntament
no n'hi havia cap
o podria
salvem amb algú
que per res
si que era de política
també s'ho puc dir.
Senyor Chamar
què recorda
d'aquell 20 de novembre
del 75?
Com es va assabentar
de la notícia
de la mort de Franco?
Jo em vaig assabentar
pel dematí
quan vaig aixecar
que tenia que donar classe
llavors donava classe
al col·legi
de la Salle
de Terraforta
i llavors
quan vaig arribar
al col·legi
en aquells moments
em van donar
la notícia
de la mort
de Franco
que d'alguna forma
era una notícia
diríem esperada
vull dir
perquè
l'enfermetat seva
es veia
que s'estava allargant
molt artificialment
per tant
en un moment o altre
es tenien que donar
la notícia
quan es va confirmar
definitivament
la mort de Franco
naturalment
va ser un moment
d'un cert alliberament
psicològic
i social
vull dir
hi havia
una forta vida
clandestina
de vida associativa
a la que jo em faig referència
d'una forma especial
municipal
de vida social
de veïns
i aquella vida
era una vida
realment
mai ha sigut tan activa
en aquell temps
vull dir
era una bomba
de rellotgeria
allò
vull dir
com ha dit el Ramon
em sembla que
si s'hagués allargat
molt més
la vida de Franco
potser haguessin passat
coses pitjors
perquè
clar
l'enfrontament constant
entre
el moviment
popular
bastant ben organitzat
en la clandestinitat
i la repressió
de la policia
això és evident
nosaltres havíem tingut
abans de la mort de Franco
una quantitat
d'aldarulls
amb la policia
sabíem que estaven controlats
vull dir
ens havien cridat
a la comissaria
ens havien pres dades
ens vagilaven
on
l'associació de veïns
es reunia
per tant
veiem que
allò no podia continuar
de cap manera
jo crec que
d'alguna forma
va ser una sort
que Franco morís
perquè donés
entrada
diguem-li
a un sistema
democràtic
en què té
les seves mancances
el sistema democràtic
inclús l'actual
però vull dir
que és un pas qualitatiu
davant de la societat
angoixada
que vivíem
en aquell temps
i sobretot
el que jo coneixia
d'una forma especial
des que vaig arribar
a Tarragona
perquè no soc de Tarragona
sinó
soc de Barcelona
doncs em vaig
involucrar
al moment ciutadà
dels barris
i els barris
i els barris
realment donaven
autèntica pena
vull dir
em sembla
que tu has fet referència
que potser
en algun moment
si el temps
ens ho permet
tornaríem
a parlar
de les infraestructures
del barri
però era
d'una carència
absoluta
d'infraestructures
es pot analitzar
quina és la causa
si econòmica
política
social
de mentalitat
tot això
ho deixo
per tractar-ho
més endavant
si és que
repeteixo
hi ha temps
però la situació
diguem-li
dels barris
era absolutament
lamentable
ni escoles
ni il·luminat públic
ni telèfonos públics
ni els transports
molt malament
per tant
realment
no té res a veure
la situació d'ara
encara que hi hagi
mancança
que sempre tenim
que desitjar
que les coses milloren
la situació
dels barris
no té absolutament
res a veure
amb la situació
dels barris
de llavors
Aquell 20 de novembre
després d'anar a escola
i veure que realment
no hi hauria classes
perquè havia mort Franco
amb els moviments
i associacions
i entitats
on vostè es movia
de seguida es va
preveure
de fer algun tipus
de manifestació
al carrer
o realment
allò que comentava abans
en la història
del Pep Sánchez
doncs no es volia sortir
al carrer
perquè hi havia por
Bé, jo no tinc consciència
perquè tampoc tinc
massa memòria
ja fa passants anys
no recordo
que en aquell moment
sorgís la idea
de qualsevol tipus
de manifestació
no sé si per por
o una mica
una situació expectativa
de què passarà
però una mica
una satisfacció interna
molt generalitzada
diguem-li
de tu a tu
se'n parlava el tema
però
en el moviment ciutadà
en aquell instant
no tinc consciència
que es parleix
d'una manifestació
sinó més aviat
d'una sensació
d'alliberament
Pep, Jordi
com podríem retratar
el moviment polític
és a dir
els partits
que estaven
en la clandestinitat
en la il·legalitat
i el moviment
veïnal
el moviment ciutadà
que era més fora
en aquell moment
a la Tarragona
del 75
si és que podem
amb aquesta perspectiva
que ens donen 25 anys
dir que alguna cosa era
tenia més força
que l'altra
en tot cas
deixem que t'ho contesti
el Josep
però jo aprofitant
l'error d'aquella
que fèiem
fa 25 anys
fa 25 anys
jo tenia
16 anys
aleshores puc donar
la visió
d'un adolescent
que estudiava
en el seminari
en el seminari
ho dic una mica
per contestar
el que deia
el senyor Jornet
que en aquell temps
no es parlava
de política
jo crec que se'n parlava
molt més
que no pas ara
perquè en l'àmbit
de l'adolescència
dels joves adolescents
de Tarragona
cal pensar
que al seminari
hi havia cèdules
de la lliga comunista
revolucionària
constituïda
probablement
no sabíem
ni què ens dèiem
ni de què tractàvem
però estàvem constituïts
el dia del 20N
quan es va rebre la notícia
es va proclamar el dol
i per tant
es van tancar les escoles
me'n recordo
que amb un altre amic
que ens en vam anar
a casa seva
el seu pare
tenia un títol
reconegut
de cavaller de la república
a l'exili
no hi era
el seu pare
aquell dia estava a Barcelona
i tenia un motge en don
guardat des de feia
molts anys
pel dia aquell en concret
la vam obrir
i ens la vam veure
entre els dos
a partir de les hores
ja del 20N
l'única imatge
que tinc
és bastant etílica
però
el que sí que vull recordar
és que per exemple
els moviments d'escoltes
els moviments d'escoltes
que avui en dia
evidentment
segur que no parlen
gens de política
els escoltes
el Tusal de la Baltasana
eren tots
de la Lliga Comunista
Revolucionària
els de l'Alberna
eren tots del PSAN
els del Robert de Guiló
també estaven
entre mig
entre el PSAN
i la Lliga Comunista
Revolucionària
on trobem avui en dia
joves de 16
17
18 anys
que parlin de política
enlloc
enlloc
no els trobem enlloc
per tant en aquell moment
se'n parlava
i molt de política
probablement
després
la transició
ens ho va fer pagar
tot això
i les conseqüències
que molts joves
acabessin
quan van acabar
van venir potser
per aquesta entrega
jubial
ingènua
que et penses
que el món
canvia
i era que aquells dies
eren uns dies
en què ens sentíem
protagonistes
d'un moment
històric
important
moment
que
canviava
el que havia sigut
fins ara
i el que vindria
i sentir-te
protagonista
de la història
a tothom
l'omple
si n'és conscient
l'omple
Pep
allò que dèiem
de la força
dels partits polítics
en la clandestinitat
o del moviment veïnal
potser en aquell moment
l'oposició s'articulava
justament
en moviments ciutadans
no estrictament vinculats
amb unes sigles polítiques
o no
justament era el contrari
el fill del que deia
ara mateix el Jordi
no
bé
jo penso
que
els dos tenen raó
i és clar
xamar
dia abans
i en raó
que el moviment veïnal
era potent
era molt potent
és veritat
mai hi ha hagut
tanta participació
desinteressada
en les tasques
i evidentment
hi havia molts sectors
juvenils
organitzats
jo penso
fent un anàlisi
històric
de les qüestions
en les quals
es pot discrepar
obertament
la força hegemònica
era el suc
l'extrema esquerra
sobretot
plataformes
que després va ser
l'OIC
i que després
va acabar
barrejant-se
en l'EMC
i bé
aquest grup
de l'extrema esquerra
era molt potent
en les plataformes
anticapitalistes
era l'altre sector
que era important
i després hi havia
organitzacions diverses
hi havia els socialistes
fragmentats
hi havia
un
un moviment
al voltant
de l'església
que era
de signe divers
que
d'aires democràtics
hi havia
un moviment
independentista
i en els meus anys
estos anys
el que no vaig
és a dir
vaig trobar el sant
vaig trobar altres coses
però el que no existia
el que no vaig trobar mai
va ser
convergència
o l'esquerra republicana
que era molt dèbil
a pesar que
hi havia gent
d'esquerra republicana
a Tarragona
ser molt pocs
per exemple
el Badai de Zumbila
ho era
però eren pocs significatius
i al voltant
de l'Assemblea de Catalunya
les mobilitzacions
és a dir
si mobilitzava l'Assemblea de Catalunya
la mobilització era més gran
ara el que he dit abans
també
crec que era cert
una cosa era
el sentiment de la gent
que cada vegada
era més en contra
de la dictadura
s'anava perdent la por
però la por
no es va acabar de perdre
perquè encara
la gent
li costa moltíssim
parlar dels anys foscos
sobretot de la repressió
dels anys que van estar a la presó
dels que van tindre parents
si parlem del maquis
ningú vol parlar d'estes coses
és a dir
que la repressió
va ser profundíssima
perquè
la clau
de la dominació
va ser
la profunditat
de la repressió
i
per tant
el senyor Jornet
tenia una mica de raó
quan dia que la gent
no parlava de política
clar que no parlava
obertament
perquè tu no sabies
amb qui parlaves
i per tant
parlar de política
sempre era complicat
jo me'n recordo
d'un folletó turístic
de l'any 74
75
que dia
que enviaven
per l'estranger
que dia
en Espanya hi sol
se bailen sevillanes
se van a los toros
no sé què
però a l'espanyol
no li gusta
que li hablen de política
això era la imatge
que es venia tal
per tant
este era
la politicisme del règim
anava en favor del règim
per què no hi havia contestació
formalment
si la gent no parlava de política
ara
és cert
com ha dit Ramon
com ha dit el Jordi
que la societat civil
ja era
poderosa
i això
també
m'assembla
que és veritat
que fins a les manifestacions
de febrer
de febrer del 76
a Barcelona
per la llibertat
per l'amnistia
per l'estatut d'autonomia
que van ser mils de persones
aquí a Tarragona
les manifestacions
sempre eren més
més discretes
hi havia
molt poca gent
és a dir
sempre
si vos volien currar
vos curràven a tots
i en un per un
vull dir
perquè
el desplegament era gran
ara
quan
l'omor
de l'enpetrol
Ramon
diu que no
després hi preguntes
per exemple
quan va morir
aquell
obrer de l'enpetrol
allò sí que va ser
una manifestació
molt intencionària
però és que
de la laboral
ja van vindre
mil tíos
marxant
que vull dir
que mil tíos
ja donen per
ampliar la rambla
aquesta societat civil
que parlem
que es mou
vinculada a moviments
veïnals
culturals
fins i tot polítics
en la clandestinitat
sembla que contrasti
vist des de la distància
amb aquella imatge
de la Tarragona
de tota la vida
de funcionaris
militars
i clergues
és a dir
com era la Tarragona
del 75
és a dir
era la Tarragona
que podien representar
el senyor Chamar
i el senyor Marrugat
fortament combativa
activa
en tota la sèrie
de moviments
o era una Tarragona
justament
que aquesta era
la minoritària
i que la immensa
majoria
dels ciutadans
doncs en fi
no parlava
amb això
de política
i vivien al marge
del que passava
senyor Jornet
podem intervenir
quan vulguin
jo potser
perquè sóc el més gran
amb bastant de marge
de qui em penso
vaig viure
precisament
la postguerra
encara que només tenia
llavors
11 o 12 anys
però ja començaves
a tindre coneixement
evidentment
s'ha de distingir
molt clar
el que va passar
els primers anys
per dir
alguna cosa
als 45
47
evidentment
si es parla allò
va ser
tremendo
a part que pensem
que fins a l'any 50
encara anava reaccionat
no sols el menjar
sinó inclús
l'electricitat
l'any 50
et tancaven
la llum
durant
diverses hores
la gent
l'afanyada era
per menjar
d'aquí ve
la gran
la gran quantitat
de gent que se'n va
cap a l'estranger
ve França
ve Argentina
i tal
no per idees polítiques
sinó
per la qüestió
diguem
de subviure
per idees polítiques
també
se van exiliar
quasi mig milió
de persones
les idees polítiques
probablement
van ser
el moment
d'acabar la guerra
que llavors
marxa
i jo llavors
que d'aquí a Targon
eren molt pocs
vaig passar
diversos events
que estava a París
inclús vaig anar
a unes reunions
d'un partit comunista
perquè la idea
que tenia aquí
llavors ja
a través de l'institut
m'havien
omplert al cap
que un comunista
era alguna cosa
no sé
com un assassí
o com un dimoni
com una cosa així
i com que tenia amics allà
doncs
vaig voler assistir
inclús els vaig dir
oh
dic
és que en aquestes condicions
que teniu pis
i teniu cotxe
potser
m'hi apunto jo
perquè llavors
no tenia
ni pis
ni cotxe
no
érem una altra mentalitat
evidentment
aquí
vam estar
col·lapsats
durant uns anys
no entraven
ni llibres
sinó
eren clandestins
inclús
jo recordo
el primer dia
que es va ballar
aquí a la Rambla
la Santa Espina
si el governador civil
la va dir
o termín
i se li va preguntar
el meu pare
estava a l'Europa
i ell estava hospedat
a l'Europa
i diu
bueno
don Francisco
què va passar aquí
no?
diu
nada
efectivament
es va ballar
la sardana
es va aplaudir
no sé quantes vegades
i l'endemà
s'havia acabat
el contrabando
de discurs
jo també en tenia
un demagaret
per sentir
la Santa Espina
però llavors
me refereixo
que
si fem uns blocs
fins a l'any 50
per dir alguna cosa
que va ser
molt dura
tot aquello
d'hablin cristiano
i tot això
vosaltres
no ho vau viure
jo sí
dels 50
als 60
sembla que comences
a respirar
una miqueta
i a partir dels 60
plan de desarrollo
l'economia
amunt la gent
a construir
com ara
que es veien
tot aquest munt
de grues
que han passat
aquests 5 anys
i ojalà
no es pari
l'any que ve
va canviar
la manera
de pensar
de molta gent
ara
que hi havia
petits grups
sobretot
també intel·lectuals
que tenien
aquesta cosa
dintre
aquí
el Marugat
sap
perquè és fundador
i jo també
de la llibreria
la Rambla
la vam muntar
un grup d'amics
perquè volíem
una llibreria
que hi hagués
llibres en català
i recordo
que el Pep Ferrens
va dir
escolta
paga'm aquesta lletra
que ja t'explicaré
què és això
però
eren minories
minories
per mi
com amb l'associació
de veïns
es van començar
a fer
i hi havia
unes minories
ara
massivament
si ens hagués
agafat
el 75
en un moment
de depressió econòmica
potser llavors
tothom
hauria sortit
al carrer
però el que més
que menys
se guanyava
la vida
llavors hi havia
aquestes minories
fem intervencions
curtes
és que si no
se'ns passa
el temps de seguida
no acabaríem
i no podrem parlar
a veure
Ramon
el francès segurament
tindran opinions
diferents
però com era la Tarragona
realment
hi ha un factor
que abans
quan he improvisat
aquella anàlisi
de la situació
i deia
el context internacional
hi havia una cosa
que de fet era internacional
però que ja afectava aquí
i que plana damunt de tot això
que és la crisi econòmica
la crisi econòmica
que comença
del patrònic
el 72
73
i aleshores
això també passava
això
per si sol
ja produeix uns canvis
que
l'estructura política espanyola
no estava preparada
per
fer-hi front
i
aleshores
jo
l'any 75
amb aquest tema
jo crec que ens hem de
és a dir
el moviment veïnal
potser
el seu moment de plenitud
de la ciutat de Tarruana
comença a partir
dels 75
no pas
no pas abans
no vol dir que no hi haguessin
les raons
la
la
la
diguéssim
el que era l'oposició
a l'activisme
estava dirigit
per partits polítics
fonamentalment
el PSUC
i els altres
i ajudats
per dos
per dos
dos forces
que Tarruana
tenien
tenien importància
que eren comissions
i plataformes
les dues
les dues
diguem-ne
com a corretges
de transmissió
de moviments polítics
eren ideologies
comunistes
les que les dominaven
que
que les unes
eren
l'un que va ser
va acabar sent
l'OIC
l'EMC
i l'altre
el PSUC
bàsicament
bàsicament
i aleshores
hi havia una
organització
unitària
i això feia que
Catalunya
fos diferent
de la resta d'Espanya
i a Tarragona
jo amb això
discrepo una mica
del Pep
a Tarragona
va tenir
molta importància
que va ser
l'Assemblea de Catalunya
a Tarragona
i a part de
a part de quan
s'aconcentrava a Barcelona
perquè anava gent
de tot Catalunya
el lloc on
hi van bé
les manifestacions
més importants
va ser Tarragona
di què any parlem Ramon
del 75 o del 76?
no
a partir del 74
el que passa
que hi ha
molts tipus
de manifestacions
i depèn
qui les convoca
i sempre
i se depèn
pensa que
pensa que
en ple franquisme
en ple franquisme
es van fer
es van fer
reunions
reunions
reunions
de nit
de cent i pico
de persones
a Tarragona
compte eh
compte eh
a les onze de la nit
en ple hivern
allí amagats
i no sé què
no sé quan
doncs escoltem
això
això
poseu-nos
en aquell moment
i
tant
és que
Tarragona va ser important
Francesc Amart
jo vaig arribar
a Tarragona
l'any 63
per tant
vaig
no vaig conèixer
diguem
la Tarragona
clàssica
per dir-ho
no
la Tarragona tranquil·la
sinó
vaig arribar
al moment
del creixement
de la zona
industrial
de Tarragona
i el creixement
anarquic
absolutament anarquic
dels barris
que cadascú feia
el que podia
per construir
una caseta
de planta baixa
que encara a bona vista
se'n poden veure
d'aquell temps
i jo crec
que hi havia
una vida
associativa
que actualment
no hi és
naturalment
hi havia
com una confluència
accepto la paraula
convergència
de
moviments
i organitats polítics
com els que heu citat
el PSUC
l'OIT
Plataforma
i tal
i després
tanta gent
independent
inicialment
però com una mentalitat
amb una mentalitat
reivindicativa
perquè
el que es demanava
no era necessari
fer una gran
elucubració
diguem-li
filosòfica
per saber
que tenien dret
a tenir una escola
o un lloc
perquè puguin anar
els seus fills
a curar-se
en cas
que tinguessin
alguna malaltia
per tant
hi havia un context
social
que ajudava moltíssim
a la conscienciació
de la gent
i per tant
en aquest sentit
jo crec que
quan jo vaig arribar
i naturalment
més tard
a partir del 64
o del 65
es veia
augmentar
el nombre
de persones
descontentes
alguns més
amb ideologia
naturalment
hi havia més ideologia
més estructurada
dels partits d'esquerra
perquè
hi havia la lliga
la lliga
comunista
revolucionària
l'OIT
etcètera
però hi havia molta gent
que es va afegir
en el moviment
jo diria
bastant massiu
jo entendria
per reivindicar
coses elementals
perquè si comencem
a recordar
les mancances
que hi havia
als barris
llavors
no tindrem temps
per fer una llista
de tot el que ens faltava
i per tant
això va ajudar
moltíssim
a la mobilització
per tant
una manca de democràcia
per un cantó
i les necessitats
urgents
que la gent tenia
aquesta complementaritat
va fer
que hi hagués
una pressió social
ben forta
i recordo
que va haver
inclús alguna manifestació
que no sabem
exactament
si era legal
o no
era legal
però que la van fer
des de la floresta
i vam arribar
a l'Ajuntament
i el govern civil
ho sabia
per tant
teníem sensació
que el govern civil
ja estava desbordat
vull dir
no tenien
força moral
com per reprimir-la
per altra banda
tenien que fer veure
que no es podia fer
i anàvem acompanyats
per la policia secreta
naturalment
però que no ens van dir res
i ens van respectar
en aquell moment
aquella famosa manifestació
que eren de 3 o 4 quilòmetres
des de la floresta
a l'Ajuntament
doncs
de una distància
van prendre consciència
la gent
que estaven guanyant terreny
que això
s'estava acabant
amb el Franco
sense el Franco
però es tenia
aquella situació
es tenia que canviar
Pep
jo penso
que hi ha dues coses
una cosa
és la gent
organitzada políticament
i l'altra
és el moviment ciutadà
que evidentment
està capitalitzat
per la gent
políticament
i les dues coses
acaben casant
és a dir
que la militància
era molt més gran
que la que és ara
però quantitativament
era poc significativa
ara
el que arrossegava
i el que tal
era més gran
i això és
i urbanísticament
ja ho hem comentat
d'alguna manera
la Tarragona
del 75
tenia uns 70.000 habitants
econòmicament
per exemple
el polígon
ja estava
pràcticament desenvolupat
però havíem tingut
ja unes grans onades
d'immigrants
que vivien
en diferents barris
la Tarragona
que coneixem ara
era molt similar
urbanísticament
em refereixo
o de límits geogràfics
a l'ada ara
o no
o realment
en aquests 25 anys
ha crescut molt
per bé
o per malament
no sé
el Francesc
o el Jordi
jo vaig viure
tot això
visco
i des de luego
inclús
quan s'enxample
a Bona Vista
anàrquicament
perquè allí
van agafar
aquelles finques
de garrofers
i les van marcar
en un bar
una mica d'anar
per casa
arriba un moment
que la Canonja
s'assusta
perquè a Bona Vista
perteneixi
a la Canonja
i és quan
sent alcalde
de la Canonja
el senyor Rion
s'espanta
i diu
els canongins
no manarem
perquè seran
superiors
la quantitat
de gent
que viu
a Bona Vista
i llavors
és quan
Tarragona
absorbeix
la Canonja
no va ser
ni moviment
polític
ni res
es va fer
perquè
els de la Canonja
tenien por
que no manarien
ni pintarien res
i llavors
se li va donar
la fórmula
que l'Ajuntament
de Tarragona
acordava
l'absorció
de la Canonja
i la Canonja
el pleno d'allà
també ho va acordar
però era
la veritat
del fons
era
la química
aquí va haver
alguna especulació
no
la química
és un altre
temps
que també ho vaig viure
i ojalà
no hi hagués estat
els 3-4 anys
aquells
que va ser
l'època
en què
l'alcalde
era
el senyor
Dalmau
bé
comença
el primer
gestions
per vindre
les indústries
les fa
refèl
Sant Romà
incluint
la
fàbrica
Sant Lestic
en Alemany
etcètera
però aquí
el desarrolla
fort
és
l'època
de
Dalmau
on se produeixen
les compres
i ventes
i tota la cosa
aquesta
no ho feia
l'Ajuntament
però moltes
operacions
s'han fet
al despatx
d'alcaldia
això va ser
el motiu
perquè llavors
hi hagués
tot aquell
l'únic pleno
que em penso
que ha existit
a Tarragona
és un pleno
secret
que inclús
no hi va assistir
el secretari
ni l'alcalde
llavors es va presidir
el doctor
Mallafré
van treure
un llibre
que no sabien
que existia
i tot allò
es va passar
al fiscal
i a partir d'allí
va vendre
desgraciadament
tot el
el serau
del tema
aquell
que va anar
al Suprem
el Francesc Amart
que dels nostres convidats
és el que està
tota la vida
vivint
i vinculat
als barris
de Ponent
com recorda
aquella zona
de la ciutat
l'any 75
ja estava tan desvertebrada
com m'apuntava el Jordi
al principi
com està passant el temps
i queden pocs minuts
m'agradaria ser molt sintètic
i per tant
no em vull allargar massa
és a dir
els barris d'avui dia
no tenen res a veure
amb els barris
de l'època
del franquisme
això és claríssim
jo crec que hi ha
diverses causes aquí
una causa econòmica
tampoc la Tarragona
d'avui econòmicament
és molt més potenta
que la Tarragona
econòmica
de fa 25 anys
això és evident
també va haver
una
arribada massiva
d'immigració
d'Andalusia
que va ser molt difícil
absorbir-ho
en aquest sentit
però jo
amb tot respecte
al senyor Jornet
sí que vam notar
nosaltres
en el canvi
de passar al sistema
democràtic
que en el moment
que es va constituir
el primer
ajuntament democràtic
hi havia més sensibilitat
social
és a dir
que els veïns
a l'època
del franquisme
difícilment
érem escoltats
érem rebuts
a l'ajuntament
potser l'ajuntament
no tenia tants recursos
segur que no tenia
tants recursos
és evident
però
se li notava
realment
una manca
de sensibilitat
jo crec que
una sèrie de qüestions
haurien pogut
solventar
si haguessin
l'ajuntament
estat més atents
més com
sensibles
a la problemàtica
dels barris
jo crec que
vivien una mica
en un altre espai
en un altre espai
social
ideològic
diferent
del que s'estava
patint dia a dia
als barris
perquè si no
no comprenem
com per exemple
el creixement anàrquic
de bona vista
com es va fer
és a dir
vol dir que l'ajuntament
no va assumir
la responsabilitat
de fer un plan urbanístic
perquè el que es construís
construís
molt modestament
perquè en aquell temps
els mitjans econòmics
de tots som conscients
que eren menys que ara
però es hauria construït
una mica
amb cara i ulls
urbanísticament
hi ha alguns barris
per exemple
que jo estic vivint
fa molts anys
de la floresta
es va permetre
que una empresa
comencés a construir
les vivendes
i a mitja
a construir les vivendes
perquè no tinguessin
ells obligació
de deixar uns terrenys
a l'ajuntament
van canviar el nom
de l'empresa
constructora
i van seguir construint
els blocs
exactament com abans
i per tant
si un no ho sap
aquells blocs
estan construits
per la mateixa empresa
però no és veritat
es va canviar de nom
i l'ajuntament suposo
que devia ser conscient
d'aquest canvi de nom
per evitar
que aquesta empresa
cedís uns terrenys
perquè poguessin
realment construir-se
uns serveis mínims
d'aquest barri
moltes d'aquestes anomalies
sí que es notaven
però també vull reconèixer
la limitació econòmica
que jo crec
que voldria
sobrellar les dues coses
Ramon
però hi ha una cosa
tu saps
que jo llavors
vivia també
de tornar forta
i aleshores
a través dels centres socials
doncs
fèiem
per exemple
un telèfon públic
una biblioteca
tot allò
que anava fent
i jo
és que
jo demanava
ho demanava formalment
a l'ajuntament
i aleshores
hi havia un regidor
que hi havia
a Torreforte
i li donava
una còpia
de les limitacions
que hi havia
no eren
no era una qüestió econòmica
era una qüestió
ara m'aturaria
amb anècdotes
de les coses
que em deien
quan feia una petició
les coses
que em deien personalment
i això no ve to'm ara
però
però fa pena
fa pena
les coses
les coses
que em deien
que no era el Jornet
que el Jornet
vés a ser d'una altra història
la relació amb el Jornet
era una
era una història
relacionar-se
amb l'Ajuntament
és diferent
és que
els ciutadans
no relacionaven
amb la institució
sí
no
no sé
és que és diferent
és que era una altra història
és una altra història
no
és que
ho hem d'entendre
a l'Ajuntament
hi havia
hi havia
hi havia persones
de tot tipus
però
però
el promig
de la gent que hi havia
tenia
tenia unes preocupacions
que no eren
no eren
les que s'espera
dels regidors
aquesta cosa
l'ucodominava
el Jornet
això
això ho sap
hi havia gent
que estava allí
que estava allí
i
si hi havia una àrea
que hi havia una persona
que se n'ocupava
doncs aquella àrea
es notava
però a les altres no
no dominava
un sentit
d'allò que es demana
als polítics
de servei a ciutadà
d'entrada
ells et deien
que no feien política
és que no
és que no
se'n feia
doncs no sé
què feien
si no feien política
bé
ja t'ho diré
intentant
resumir
el que es feia
intentar
administrar
amb cert
o sense cert
la ciutat
administrar
políticament no
per una raó
si un hagués tingut
idees polítiques
se les tenia de guardar
perquè no les podies
replicar
ara
hi havia un problema
econòmic
i un problema
de reglament
penseu
que
els tècnics
de l'Ajuntament
començant
secretari
l'interventor
i l'arquitecte municipal
i si llavors
hi havia enginyer
era qui tallaven
el bacallà
o sigui
podia haver
un regidor
que se li ocorria
una idea
la proposava
i llavors
si aquells senyors
ho creien oportú
com més o menys
tempo
se podia fer ara
que hi havia
un problema
econòmic
sense cap dubte
com a anècdota
més avui
vull dir
que el primer
juntament
que va demanar
l'Estatut
d'Autonomia
va ser el de Tarragona
un altre dia
ja s'ho explicaré
avui se'ns acaba
pràcticament
el temps
Jordi Peguer
no sé si hi ha
alguna cosa més
a afegir
des del punt de vista
d'historiador
però des del punt de vista
també de Tarragoni
d'aquest retrat
de la Tarragona
el 75
sí
només volia reflectir
una mica
un sentiment
que jo crec
que hi havia
entre la joventut
de l'època
que era la sensació
una mica
de viure
en un pou
en un pou negre
o sigui
tota la resta
del món
era el món exterior
ara veiem
un estranger
on vam per Tarragona
i l'únic que destaca
és que vam
amb calça curta
i sandàlies
però aleshores
era una persona
vinguda
del món exterior
que estiuejava
aquí a Tarragona
com d'un món
una mica misteriós
quan passaves
la frontera
ja me'n recordo encara
del nerviosisme
i el neguit
del meu pare
quan passàvem
de tornar
de la frontera
d'Andorra
perquè ell sabia
que havia comprat
algun llibre
i el portava
amagat
sota l'abric
era aquella sensació
de por
de món exterior
la gent que havia
d'anar a veure
cinema
a Perpinyà
tot plegat
era una cosa
que no es podia aguantar
és que no és només
el tema econòmic
o el tema polític
sinó
la vida quotidiana
allò tenia que petar
tenia que rebentar
d'una vegada
era insostenible
avui hem volgut retratar
una miqueta
perquè la veritat
és que podríem
continuar parlant
hores i hores
però no hi ha temps
per més
però hem volgut retratar
una miqueta
com era aquella
Tarragona
de l'any 1975
aquella Tarragona
que avui justament
fa 25 anys
s'assabentava
de la mort
del dictador
Francisco Franco
avui és 20 de novembre
del 2000
avui fa justament
25 anys
de la mort de Franco
començava d'aquesta manera
l'etapa de la transició
a un règim democràtic
un règim que ens portaria
una monarquia parlamentària
i avui hem volgut recordar
justament
aquesta data
des del punt de vista
de la nostra ciutat
ho hem fet amb dos historiadors
el Jordi Piqué
i el Josep Sánchez
Cerballó
i amb tres persones
que des de posicions
ben diferents
des d'aquí
des de Tarragona
van viure
justament
aquella etapa
política
i social
de gran interès
com són
Pere Jornet
Francesc Chamar
i Ramon Marugat
gràcies a tots
per compartir amb nosaltres
aquesta estona de tertúlia
aquesta estona de record
a través de la ràdio
d'aquí a Tarragona
de fa 25 anys
gràcies
i fins la propera
bon dia
adeu
avui començàvem
aquest retrat
amb la música
de Sergio Iestivaliz
a la contrapunt
musical de l'època
sonava
la música
i la veu
de Raimon
faem camins
dubtosos
per la mà
mestri ponent
contra d'ells
veig armar
xaloc llevant
los teus
en souvenir
abllors amics
lo grec
e lo mejor
fent humils
pregs
al ventre
amunt d'anau
que ens som
bufar
l'ocea parcial
e que tots
sin comples
que en mon retor
bollirà el mar
com la casa
o l'any forn
mudant color
l'estat natural
e mostrarà
voler
tota res mal
que sobre si
atura un punt
al joc
grans e pocs
peix
a records
correran
e cercaran
amagat
alls
secrets
fugint
al mar
on són
lo dritx
e fes
per gran
remei
en terra
iixirà
amor
de vos
jo em sent
més que no
en sé
que la part
pitjor
me'n romandrà
i de vos
sablo
qui
se'ns vos
està
a joc
de daus
vos
compararé
jo tem
l'amor
per no
ser-vos
absent
perquè
amor
per mort
és
anul·lar
mas
jo no
creu
que
mon
voler
sobrar
buscar
ésser
per tal
departiment
jo sóc
gelós
de vostres
cas
voler
que
jo
mori
no
me
tam
inoblir
sols
és
pensar-me
dol
del
món
delit
car
no
es
vivi
no
creu
ser
bus
cafè
amor
ha
pres-me
a mort
de mar
per
del
poder
i si
a tos
t'anirà
convertit
i jo
forçat
d'aquest
món
seré
així
tot
el meu
mal
serà
vos
no
bé
amor
de vos
jo
en sent
més
que
no
en
sé
de
que
la part
pitjor
m'en
romandrà
he de
vos
sablo
qui
se'ns
vos
està
a joc
de
daus
vos
a
compararé
a joc
de
daus
vos
a
compararé
.
a
a
a
a
a
a
a
ap
a
a
a
a
a
a
a
a
a
a