Tones d'avui, un programa d'entrevistes personals a Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda.
Avui tenim entre nosaltres una escriptora de pes.
L'Olga Txirinax viu en una preciosa casa davant el mar, envoltada de llibres, diaris i antiguitats.
Li agrada pintar, tocar el piano, passejar per la platja, visitar països estrangers i seguir els camins de muntanya.
Els caps de setmana s'escapa al poble de Monral, on la natura i el silenci es converteixen en la millor companyia per escriure.
L'Olga Txirinax és una escriptora amb una gran capacitat de treball.
Diu que la seva aventura és escriure i llegir i actualment és l'escriptora amb més densitat d'obres editades de Catalunya.
Ha escrit una quarantena de llibres de poesia, contes i novel·la i ha guanyat els premis literaris més importants de la literatura catalana.
Entre ells el Premi Sant Jordi l'any 1984 amb l'obra El meu cap una llosa, el Ramon Llull, el Premi de poesia Carles Riba
i l'últim l'any 1994 va ser el Premi Ciutat de Palma amb l'obra Sense Malícia.
La nostra convidada presumeix darrere els tarragonines i col·labora amb moltes iniciatives i diversos fòrums d'opinió de la nostra ciutat.
Ha exercit de professor de català i aquest any donarà classes de creació literària a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Sens dubte una vida professional molt intensa i plena de fruits que avui ens explicarà amb més deteniment.
Bona tarda Olga.
Hola, bona tarda. Una entrada així molt forta ja has fet.
Tu creus? Tu creus? No t'ho mereixes això?
Bé, no sóc jo qui ho he de dir. Digues, digues. Continua.
Per començar, ens pots explicar una mica en quins projectes estàs treballant actualment?
Bé, l'escriptor, suposo, en general, sempre tenim quatre o cinc coses entre mans i una de les més grates que tinc ara és un llibre d'encàrrec per una editorial que li titulo Viatge d'Aigua
i contempla tota la costa de Tarragona, me'n refereixo a les comarques de Tarragona, des del riu Sènia fins a Conit.
I aleshores explico aquí la trobada de les aigües, aigua dolça, aigua salada, amb les particularitats dels pobles
i bé, estem fent aquesta mena de recerca, treball de camp, que en dic jo de moment.
I per quan el trauràs aquest llibre?
Bé, quan estigui sense pressa. El que passa que jo, com que escric amb mètode, quan puc, eh?
A vegades hi ha moltes feines absorbents i no pots, però doncs m'agraden llestir les coses aviat.
A més amb un llibre és allò quan agafes la marxa i el voldries veure acabat, oi?
Però després s'hi ha de reflexionar, se l'ha de deixar una miqueta en repòs.
I a tu que t'agraden tant els contes, no estàs preparant cap conte infantil?
Sempre, sempre. Mira, perquè a Cavallfort en els hi escric un cada any, que ja me'l demanen, ja és com una mica de tradició.
Després, contes preditorials també, ara sortirà un que es diu La vaca xorissa,
que és un nom familiar que teníem a casa, però una tia era La vaca xorissa.
I després, contes preduls, doncs quinzenalment en el diari avui n'hi surt un també, o sigui que això és una carrera que no para, aquesta.
Com és un dia de treball de l'Olga Xilinax?
El dia de l'escriptor?
A vegades és molt variat. Jo procuro posar-me a les 9, ja sóc davant de l'ordinador,
i si no hi ha destorbs entremig, doncs fins a quarts de dues hi estic.
Però hi ha dies que tenim, bueno, això és molt sagrat sempre, de rebre els amics, i així, no sé, l'amistat, jo diria que va l'amistat parella a la literatura.
No em tanco com un monjo, i aleshores, doncs, els amics que s'esperin, no també els rebo, en una certa mesura.
Però ja, esclar, contestar correspondència i coses, així també et porta molt de temps, i això ho vaig espaiant una mica.
A la tarda intento escriure una miqueta més, i després ja surt d'esvergir-me.
Però, com hem dit abans, al començament del programa t'agrada viatjar, i suposo que tot escriptor ha de viatjar bastant per treballar a vegades.
Sí, esclar, perquè veus molts llocs diferents, depèn del que vulguis escriure, també.
Ara que moltes vegades, pel que no pot viatjar, la imaginació supleix molt els viatges,
i més avui dia que tenim els vídeos, i, en fi, hi ha molt de material tècnic que et permet,
plànols molt exactes que et permeten situar un país, una localitat,
i, per exemple, si jo no puc anar al Canadà, m'hi puc aproximar una miqueta, doncs, amb tot aquest material que tinc, no?, per exemple, això.
Però sí, jo crec que viatjar és intercanviar opinions amb la gent, i sempre és molt enriquidor per totes bandes.
Molt bé. Olga, com veus l'àmbient cultural a la nostra ciutat? Existeix producció literària?
Sí, que n'existeixi, sí. Tant al voltant de la universitat, de com, per gent que no hi tingui relació amb la universitat,
hi ha molta inquietud. Tenim editorial, ja, que, doncs, que alguns anys enrere no n'hi havia, però, doncs, ara ja sí, editorial.
I, bé, per una banda, jo diria que per la creació, bé, ara institucionalment ja no ho sé tant,
perquè, doncs, sé que es tancen biblioteques, s'ha tancat l'Institut d'Estudis de Reconències,
i, esclar, això aleshores desequilibra una mica els plats a la balança,
i has d'esperar que llavors hi hagi uns esforços comuns i facin d'aquesta ciutat, bé, una ciutat culta, sobretot.
Llavors, des d'aquesta perspectiva, des d'aquest punt de vista, creus que les institucions fomenten la cultura, o...?
Jo crec que sí que a vegades els esforços es dispersen una miqueta.
O sigui, és una bona coordinació, que això és el que no sé molt si hi ha,
però que tampoc estic ficada dintre dels entrellats polítics, jo amb això no hi puc dir gran cosa.
Jo treballo aquí, però, de fet, tota la meva producció surt a Barcelona,
perquè, doncs, ja ho sentia a les grans editorials, i, en fi, és una qüestió diferent,
diguem-ne que no estic ficada dintre.
Però jo veig que hi ha molts esforços i potser dispersos, això és el que dic.
En quines dificultats es troben els que volen aconseguir un lloc en aquest món
que té la fama certa o no, això ja no ho sé, de ser una mica tancat?
No, no més ni menys que altres activitats, i jo et diria que el món científic encara és molt pitjor
i molt més tancat i molt més exclusivista que el món dels literatges, però molt, amb diferència.
I cada lloc té les seves rivalitats, jo et diria que el món dels historiadors,
i no cal dir el món del comerç, tothom, tot és difícil, cada estament per ell,
no crec que hi hagi uns massa oberts o més tancats, i que aquest, particularment,
el món de la literatura o de la cultura ho sigui, al contrari, ho diria que és cosa més oberta.
Ara, quan pensa que cultura, en sentit ampli, entenem tot allò que significa la identitat d'un poble,
des de la ceràmica de certes formes que trobem ibèrica, allò significa la cultura d'un poble.
Jo la cultura l'entenc en aquest sentit ampli, no solament literatura, literatura seria una part.
Aleshores, la cultura és tot en general, de manera que és construcció d'un poble.
Olga, hi ha un bon feeling entre vosaltres, els escriptors?
Bé, si aconsegueixes alguna persona amb la qual hi puguis confiar, sí,
però jo diria que, en certa manera, hi ha una mica de desconfiança,
moltes vegades portada per la rivalitat.
A mi em van donar un consell una persona que està als arxius de la Biblioteca de Catalunya
i no es dedica a la literatura, per això m'ho podia donar,
i al principi jo de guanyar els meus primers premiets em va dir,
diu, ara guarda't les enveges, em va dir això, em vaig quedar perplexa.
Després, amb l'anar caminant amb aquesta perspectiva i visc que sí, que és cert, això.
Guarda't les enveges.
Les enveges poden ser des de fer la punyeta fins a fer el silenci,
moltes coses a gent poden ser.
No signifiquen atacs directes a vegades,
a vegades és l'oblit intencionat i moltes coses d'aquest tipus.
i tu creus que estan fent la punyeta?
No, no, no, en absolut, en absolut, no, no.
Perquè jo crec que per sobre d'això,
això és una constatació que et responia al que tu em preguntaves,
perquè jo sobretot el que crec és en el treball.
Si jo vaig fent un treball de qualitat i un treball seguit,
no s'interposa la gent al mig del camí d'aquesta manera.
Vull dir, les hores esclavàs, l'editorial t'edites sempre.
Jo el que aconseguim als joves, i no tan joves gens,
que a vegades et ve de demanar un parer, una opinió,
és que treballin que si són escriptors de raça sortiran endavant.
I això que dèiem abans no és res més que la lluita que hi ha per aconseguir les coses.
Som molta gent, però això en tots sentits.
Hi ha lluita des del menjar fins a... ja ho saps, això.
Però bé, i en aquest camí també hi és.
Els escriptors de província són víctimes del centralisme de Barcelona?
En certa manera, sí, en certa manera nosaltres sempre ens queixem d'això,
i és veritat, a veure, aquí som el sud.
Jo sempre dic que és un sud poderós,
però per les meves constatacions no se'ns té en compte, però moltes coses.
Però no t'ho diria jo sola, sinó que t'ho dirien els comerciants,
i t'ho dirien molta gent.
Literàriament o culturalment parlant, és Barcelona i Girona.
És el que nosaltres en diem els divins.
I per què?
Els divins de Girona, perquè aquests tenen molta més rellevància
i molta més d'eco a Barcelona que no pas el que puguem tenir nosaltres, eh?
Aleshores apareixen a tot d'arriba.
Ja et diré la diferència.
Jo he escrit un llibre que es diu La Via Augusta,
que tracta dels 21 pobles del Tarragonès,
un llibre força interessant, que va sortir l'any passat.
Un llibre d'una col·lecció de Barcelona,
un llibre amb un gruix i una entitat,
i em van dir que com que era un llibre local,
doncs que no me'l passaven a les pàgines generals de La Vanguardia.
L'Espinàs fa un local, diguem-ne, del peu pel Matarrany,
el peu per la Terra Alta, i surt en general.
Aquí veus la discriminació,
sense dir si és més bo un que l'altre,
no només la discriminació dels mitjans de comunicació.
Per això necessitem tant els mitjans que hi ha enllà.
Llavors potser podríem arribar a la conclusió
que Tarragona no interessa.
Què és el que passa?
Bé, això llavors és una altra de les coses aquestes,
que aleshores si des d'aquí creguéssim en la nostra pròpia obra
i ens ajuntéssim, com hem dit primer,
és com el fil ara es va trobant,
per valorar i per fer un front comú ens faríem sentir.
El que passa és que no ens fem sentir.
I passa que potser Girona està més cohesionada amb aquest sentit
i es fa sentir més.
I nosaltres no ens fem sentir massa.
Bé, ara tenim uns premis literaris d'importància
que precisament d'aquí pocs dies es donaran
i això ha anat adquirint una rellevància.
Una rellevància.
Aleshores falta que aquestes obres fetes
tinguin el seu lloc en els mitjans de comunicació també,
que circulin.
Aquesta circulació és el que fa falta.
Creus que els mitjans...
Circulin del sud cap al nord, eh, vull dir.
Aleshores aquí està,
perquè està molt bé que hi hagi una gran festa social
i que es premien unes obres.
A vegades amb els premis literaris
el que menys importa és l'escriptor,
és la qüestió social la que importa més, no?
De fer-se veure.
Algun escriptor se m'ha queixat d'això.
Diu, oh, és que llavors vas a un lloc d'aquests
i tu no ets res.
No, ets un pretext només pels periodistes
i per llançar una cosa social.
El que importa és aquesta circulació de les obres,
que tinguin un ressò les obres fetes aquí,
nord amunt.
Creus que els mitjans de comunicació en parlen poc?
En parlem poc en general de qüestions literàries i culturals?
No, aquí es parla, però sempre serem locals.
Es tracta de passar fronteres.
Molt bé.
Has comentat alguna vegada, enllaçant amb això,
que els tarragonins hauríem d'aprendre coses dels reusens.
Ens pots explicar una mica?
La frase.
És que, bé, pel que jo conec,
tinc amics reusenys, molt bons amics,
amics i amigues, naturalment.
La gent de Reus comença per ella mateixa.
S'estima l'obra de la gent que treballa allà.
I aquest és el punt que fa allà aquí a Tarragona.
Aquí ens mirem en fora,
però no coordinem massa,
no potenciem les coses nostres.
No les potenciem gaire.
No les cuidem massa.
I aquesta és la diferència.
Aleshores, allò que s'ha fet amb un gran sentiment
a Reus, doncs, de sentiment propi,
la identitat, allò surt.
Allò que dèiem de l'escriptor de raça,
doncs, posem-ho, doncs, amb el comerciant de raça
o amb el ciutadà que vulguis de raça,
se sent fort i surt enllà.
I per això Reus té més rellevància en aquest sentit.
Com animaries a la gent jove a gaudir dels llibres?
És a dir, quina campanya es podria fer
per guanyar a la televisió,
als CD Rooms, als Game Boys
i tot aquest arsenal que tenim?
Sí, bé, això de sortir a la televisió
és raríssim, també, que se surti.
Ara repassava aquests senyors que ens han de venir
a l'escentar a la festa lidària del dia 21,
penso que és,
presenten un programa al Canal 33 de Cultura
i parlaven d'una manera com si ens haguessin de venir a descobrir.
I vaig llegint una de les premses locals,
que sí que se n'han fet ressò.
O sigui, venen de fora a descobrir-nos.
Bé, aquesta és una de les qüestions.
Bé, la pregunta anava...
La pregunta és que com animaries a la gent jove
a gaudir dels llibres?
Sí, a gaudir dels llibres,
bé, primera que...
Sí, esclar, sempre comença pels més petits, jo.
L'escola i la família.
Si una família té una bona biblioteca,
jo l'he trobada a casa, per sort,
ja sé que no totes les cases són iguals,
però jo l'he trobada.
I un...
Bé, d'un entorn que sigui propi a l'art i tot això,
aleshores aquest crio ja hi pujarà.
Això serà com un ambient que té.
Ara, la biblioteca també se la pot començar un per gust.
No l'ha trobat començada a casa,
però se la pot començar...
Jo en compro uns llibres,
jo començo una biblioteca,
anar a la canalla petita,
els regalo els contes i còmics que més els agradin,
i es comença.
I llavors això ho ha de trobar.
A les escoles,
fent unes bones biblioteques escolars,
que aprenguin a llegir.
Que el mestre hi tingui un interès,
que no vagi per inèrcia el mestre,
perquè a les llistes hi hagi això, això,
altre i un any i un altre van repetint el mateix,
sinó que es molesti amb llegir,
el que hi ha, que és molt,
també és una feina aquesta molt gran,
perquè es produeix moltíssim.
Però que hi hagi un criteri,
si el mestre és bon lector
i sap induir a la canalla a llegir,
allò en els crios sempre els queda.
i pensem que hi ha una gran massa escolar
i que no tota la massa seran uns genis,
per tant, en una classe en poden sortir
d'aficionats a llegir,
no sé què vols que et digui,
10 o 15,
o potser,
en creu d'una massa llarga,
són menys.
Aquell rudiment el tindran tots.
Ara, esclar,
afeccionats,
pensem que abans no hi anava la canalla a escola
i els il·lustrats eren molt menys,
que ara tothom hi té excés,
per sort.
I el que nosaltres hem de procurar
és que llegint es diverteixin,
això és el primer,
divertir-se llegint,
no pals,
i això es pot aconseguir molt bé,
amb bon criteri del mestre i de la família.
El gatxirinac,
es veu molt a televisió?
Sí, senyora, que la veig.
M'agrada que m'expliquin històries
i jo funciono molt per vídeos.
Em gravo les pel·lícules,
em trec la publicitat
i aleshores, doncs, ja...
Sí, sí, m'agrada molt
que m'expliquin històries, eh?
I què en penses
que els nens vegin tantes hores de televisió,
potser això?
Bé, no sé si en veuen tantes,
en fi, no sé,
això tinc els meus dubtes.
El que no crec és amb la violència,
que generi violència en televisió,
perquè, a veure,
caïm i Abel ja es van matar
i no hi havia televisió,
i llavors jo he sentit canalla
amb un bastant de criteri
que diuen que antigament hi havia guerres
i no hi havia televisió.
I això és una cosa que...
i també, doncs,
he llegit a en Rojas Marcos,
que diu que...
Bé, des de Nova York,
si veus,
aquell psiquiatre
que està especialitzat
també en conductes infantils
que no generen més violència
a la televisió.
Si una història
està ben explicada,
aleshores,
pot il·lustrar molt.
Jo crec que la literatura
i la televisió
van molt unides,
és la imatge,
és la paraula,
algun escriptor ha de fer guions,
vull dir,
llavors es lliga molt
aquesta cosa
i s'aprèn moltíssim.
No tot han de ser històries,
hi ha documentals molt bons, també.
En què creus més?
En la inspiració
o en la perseverança
i el treball constant?
Ah, jo en el treball,
deixar la inspiració no...
No hi crec gens ni gota.
És una excusa
per posar-se només
de tant en tant
a treballar, no, no.
Jo amb el treball metòdic
i amb l'aprenentatge
de les coses
és quan s'ha d'adquirint
aquesta tècnica,
amb l'aprenentatge,
vinc a embrutar paper,
vinc a embrutar paper,
o bé ordinador,
que és més senzill.
Esquius amb ordinador
o escrius amb paper?
Els poemes amb paper
perquè el llàpid
me'ls dibuixa,
és com una cosa sensual
sobre el paper.
Ara,
degut a les presses
que ja per complir
totes les coses
que ens demanen,
ordinador directe ja.
I hi ha algun dia
que t'has posat
davant del paper
o davant de l'ordinador
i no surt res?
Naturalment,
no tots els dies són iguals,
no tots els temes,
això si trobes un bon tema
aleshores surt ràpid.
Aquest matí he escrit
un conte per avui
i un article
per la revista Foc Nou,
que és una revista cristiana
amb la qual col·laboro
amb Barcelona
ja fa molts anys.
Érem dues coses
completament diferents,
una és d'aquelló
que m'agrada a mi,
morbosa,
el conte,
sempre els fa anys
una mica tètrics,
sobretot ara,
que és el mes de novembre,
el mes de les ànimes,
els esperits,
els difunts i això.
I l'altra és una reflexió
sobre Nadal
perquè ja sortirà,
Nadal,
de fet,
el temps de Nadal sortirà.
I dius,
Déu-n'hi-do per un matí,
si hi ha altres coses
que toquen.
Olga,
l'escriptor neix o es fa?
Bé,
jo diria que es neix.
Amb això hi ha una...
És molt bonic d'explicar-ho,
això,
perquè, a veure,
hi ha l'herència.
Som el que la nostra herència
ens ha determinat
i escrivim de la manera...
Bé,
la cara l'hem heredat,
eh?
No,
jo si hagués pogut
triar una cara més bonica,
per mi potser no li...
Però bé,
doncs som el que rebem,
eh?
I per tant,
una predisposició hi és,
hi és.
Ara jo crec que també es fa
amb la constància,
amb la perseverança,
més o menys bons artesans,
més o menys bons artistes,
però amb l'aprenentatge
pots arribar.
Abans em comentaves
que el proper 21 de novembre
hi ha una festa literària
a Tarragona,
dedicat a...
És com un homenatge,
no?,
a músics i poetes tarragonins.
Em pots comentar una mica
aquest tema?
És l'altre cap de setmana,
penso que és cap el 28,
ara no vull...
No tinc calendari a mà.
Sí,
el Cor a la Luia,
amb la Josep Rosselló
com a directora,
en instituït un homenatge.
Em sembla que es diu
Poesia i Música,
però encara no he vist
els programes,
no t'ho puc dir ara exactament,
però ja suposo
que ho recollireu
aquí a la ràdio.
I aleshores,
doncs,
intenta,
canta,
canta el cor,
i aleshores recullen
composicions
de quatre o cinc artistes,
ja que han fet coses
sobre Tarragona.
Musicar.
Musicar poemes,
musicar cantates,
fan una cosa
d'en Vidal Alcubé,
que ja l'havien estrenada
també aquí,
una de meva,
ara no et podria dir,
no tinc el programa a la mà,
no...
Però pot ser una cosa
molt important,
penso que plegarà
tot un diumenge,
això.
Molt bé,
i podrà assistir al públic?
Sí, sí, sí,
és completament públic,
això sí.
Molt bé,
doncs,
ara,
qüestionari,
cada dimarts
les nostres convidades
es sotmeten
a unes preguntes
que s'han de respondre
breument.
avui et deixo en mans
de la Fina
perquè sigui ella
la que faci les preguntes.
Endavant,
Fina.
Doncs som-hi.
Gràcies, Mercè.
Hola,
bona tarda, Olga.
Hola.
Estàs preparada?
Vinga.
Doncs endavant.
De quina de les seves obres
n'està més orgullosa?
Això és una cosa
que no puc dir mai
perquè és com els fills
amb una família
que ens els estimem a tots,
de manera que jo ara
això sí que no
ho podria respondre.
Potser et podria dir,
perquè les obres
no em replicaran
com podrien replicar
els fills.
Es podria dir,
doncs,
que el meu cap
on allò és
el Premi Sant Jordi.
I després,
el petit llibre marina
que també m'ha agradat molt,
va ser Premi de la Crítica.
A més a més,
tinc dos Premis de Crítica
que això encara
van pel damunt
dels altres,
tot i que no comporten diners,
però significa
que un munt de crítics
s'han posat d'acord
per dir que aquella obra
és bona.
Allò ja vol dir
alguna cosa.
Molt,
vol dir molt.
Quina li ha gustat
més parir-la?
O sigui,
treure-la a la llum?
No, no,
jo diria que no
m'ha costat cap.
Quan agafo un bon tema
ja vaig rapidíssim
escrivint,
ja molt ràpida.
Clar que dic
que després deixo reposar,
ha de passar pel...
ha de passar pel sedàs,
això,
i polir-se.
Però,
de moment,
doncs,
són...
Bé,
costen més
les que,
com he dit,
de viatge d'aigua,
això,
les que són tècniques
i la viagusta,
que has d'anar pels pobles,
has de fer entrevistes
amb la gent,
t'has de documentar moltíssim.
Perquè potser,
doncs,
aquesta és el no ser
de creació total,
sinó que hi ha documentació,
això costa una miqueta més.
Però no pel fet
de no escriure,
escriure ràpid.
Quin creu que és
el Premi Literari
per Excel·lència
a nivell català?
És a dir,
el que té més prestigi
amb el seu gremi?
De moment,
encara,
a pesar dels de nova creació,
és el Sant Jordi,
que té Solera,
que ja recollia
premis anteriors,
altres nominacions,
el Sant Jordi,
i en poesia
el Carles Riba.
I a nivell Espanya?
A nivell Espanya
no ho sabria dir.
No tenim accés
als catalans
i ens diuen
que els catalans traduïts
tenim males vendes,
en general,
vull dir que
no ens accepten massa,
fora tampoc.
Tot arribarà.
La qualitat
o categoria literària
d'un escriptor
té alguna cosa a veure
amb el nombre de vendes?
Jo diria que no,
encara que si coincidissin
les dues coses
seria molt bo això,
perquè,
doncs,
tindria accés la gent.
Normalment,
les grans vendes
però no,
tampoc és exacte això,
perquè a vegades
hi ha hagut obres
molt difícils
que també han estat bestsellers,
de manera que jo ja no sé
en què posar-me amb això,
però normalment no.
Normalment tot ho veeix
amb una publicitat
i amb una cosa
que sigui una mica
rides digest,
que estigui, doncs,
ja digerideta
per la gent
i sigui fàcil
d'acceptar
tots nivells.
Aquests són els bestsellers.
Molt bé,
i amb el nombre
de premis aconseguits?
El nombre de premis
aconseguits
tampoc vol dir res,
perquè això no,
el gran públic
no té accés
a aquesta informació.
Pot ser un prestigi
que sàpiguen,
digui,
mira,
aquell escriptor
ha guanyat
tots els premis,
però jo no crec
que li faci llegir
a la gent
ni un llibre més,
en aquest sentit.
Molt bé,
les editorials
manen tant com sembla?
Home,
sí,
les editorials
són poderoses,
diuen aquest el publico
i aquest no,
aquest dret el compro
i aquest no,
aquesta publicitat
la faig i aquesta no,
i tant,
s'hi manen.
Tots els premis literaris
que s'atorguen actualment
estan una mica manegats
o només alguns
o no n'hi ha cap?
Jo crec que alguns sí
que ho veien
amb un interès
clarament editorial,
com els que ja estan
en menti de tots,
però jo que he estat jurat
de premis
de diversa manera,
entre els,
ells l'últim que he fet
ha estat els premis
Ciutat de Barcelona,
que és important aquest premi
que es dona
per Santa Eulàlia,
Barcelona,
doncs
podem dir que
tots hem estat
molt honrats
i equànims
a l'hora de valorar
totes les obres.
Molt bé,
i per acabar,
actualment es pot viure
del llibre
i en concret
a la nostra ciutat?
Amb els bestsellers,
sí,
no,
a la nostra ciutat,
això no cal dir,
no crec que hi hagi ningú,
i en termes generals
a Catalunya
tampoc perquè la gent
s'estan ajudant
o de donar classes,
la majoria són professors,
ja,
o sigui,
llavors tenen l'entrada,
ja diguem-ne,
que venen els llibres
en els alumnes
i llavors això
ja té una certa entrada,
la majoria són professors,
altres estan en editorials,
altres fan articles
en diaris,
però que esclar,
no tot l'escriptor
té excés a,
els diaris no poden
absorbir
i tots els escriptors
que podrien fer articles
en els diaris,
per tant,
doncs,
primum vivere,
t'has de dedicar
a una altra cosa
i per afició forçosa
aleshores el llibre.
Molt bé.
Doncs ja s'ha acabat,
moltes gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres.
Molt bé,
em sembla, Olga,
que ha superat
positivament el qüestionari,
eh?
Això dirà l'oient,
això.
Escolta'm,
tinc una última pregunta
que sempre acostumem a fer
a les convidades,
que és el que pot aportar
la dona,
pel sol fet de ser-ho,
en el món de la literatura.
A veure,
aquí,
si és que és clar,
jo les preguntes
sempre les respondria
llargament
i no pot ser això.
S'hauria d'haver
entre la literatura femenina
i la literatura feminista.
D'entrada,
diria que la literatura,
literatura,
no ha de ser ni d'homes
ni de dones,
ha de ser en general.
I això,
almenys jo he lluitat
per fer-ho
i altres amigues meves,
escriptores,
també han lluitat per fer-ho.
No ens hem dedicat
a fer una escritura
pròpiament de dona,
sinó que pugui tenir
entrada en tot el món.
Ara,
el punt de vista de dona,
per què no?
Igual que hem fet
el punt de vista d'home,
igual que hi ha homes
que fan un punt de vista de dona.
Això,
sí.
Que portem
una especial sensibilitat
també es podria dir,
però trobes que hi ha escriptors
que també tenen
aquesta especial sensibilitat.
Aleshores,
com que l'escriptor
és una persona
que sembla que ha d'estar
assabentat
de totes les coses,
o com a mínim informat,
jo diria que
escriptor i escriptora
potenciem igualment
la nostra part femenina
i masculina.
I aleshores,
amb la ficció
podem fer el que volem.
Ho tenim més negres,
les dones?
Això sí,
a l'hora de treballar,
sí,
però amb tot també,
amb el que he dit abans,
també lliga això,
amb tot.
La dona que té família,
doncs,
és diferent de l'home
que té família,
perquè l'home
es dedica
íntegrament
a la seva feina
i la dona
ha d'atendre tres camps.
Jo dic que la dona
ha desenvolupat
un triple capacitat
que els homes,
això ho sempre dic
als instituts
i en les conferències,
a triple capacitat,
perquè podem atendre
igualment la nostra hora,
també en fent novel·les
gruixudes,
hi ha molta gent
a la història
de la literatura,
dones que han fet
novel·les gruixudes,
alhora han atès
la família
i alhora han atès
les qüestions socials
que normalment també
es releguen a la dona.
Atenció a la infància,
als vells,
als col·legis,
i tota aquesta qüestió.
o sigui que tenim
una triple capacitat,
felicitem-nos,
doncs vaja,
que som tres dones
que estem aquí, eh?
Clar que sí.
Bé, Olga,
ja està amb l'entrevista,
però...
Doncs molt agraïda.
Però veig que tens
un llibre aquí
entre les mans,
Cavall de Mar.
Me n'oblidava.
I m'agradaria
que, a veure si ens pots llegir
un petit fragment
d'aquest llibre.
És com un cremalet, això.
Això és fruit
de les meves observacions
com m'agrada
estar-me a la platja,
normalment vaig a la platja llarga,
amb una roca enganxada allà
i veure,
que les bestioles que fan,
buscar-los els noms,
saber com se diuen
i després fer llibrets
per la canalla.
Que agrada anar a la canalla
i als grans.
Inverteixo que quan llegeixo
això amb gent gran
també li agrada.
És allò,
l'infant que portem a dintre, no?
A veure.
De cap a mar,
entre les roques
s'amaga el sart.
Un sart petit
com un mosquit,
un sart més gran
que un elefant,
un sart menut,
quan l'he mirat
no s'ha mogut.
És pla i rodó,
sembla de plata,
sobre la cua
i té un punt negre,
un gra de sal
i un gra de pebre.
Molt bé.
Així acabem per avui
amb l'Olga Txirinacs,
un dels referents literaris
i culturals
de les nostres comarques.
Gràcies per haver vingut al programa,
Olga.
i fins ben aviat.
Nosaltres ens acomiadem
fins al proper dimarts
a les 8.
Fina Costa Producció,
Joan Maria Bertran,
el control tècnic,
i Mercè Baciana
a la presentació del programa.
Bona tarda
i els esperem dimarts que ve.
Adéu.
Finaгó
Bona tarda