.
Dones d'avui, un programa d'entrevistes personals a Tarragona Ràdio.
Bona tarda i benvinguts una setmana més al programa Dones d'avui de Tarragona Ràdio.
Avui tenim amb nosaltres la germana Rosa Maria Rull Costa,
Carmelita de la Caritat.
La Rosa Maria és tarragonina pels quatre costats.
Va néixer i ha viscut sempre la nostra ciutat.
Gaudeix del mar i la muntanya.
Li agrada caminar, conversar,
però abans que tot això, prefereix estar molt i molt a prop de la gent.
En resum, avui tenim una dona coherent i entregada
que viu amb intensitat la seva vocació religiosa
i que disfruta molt amb tot allò que fa.
Bona tarda, Rosa Maria.
i gràcies per haver acceptat la nostra invitació.
Bona tarda.
Religiosa vedruna, Carmelita de la Caritat.
Exacte.
Ho he dit bé, no?
Exacte, perfecte.
I una religiosa convençuda, que suposo que totes les religioses ja estan,
però ho dic perquè t'he sentit comentar
que mai n'has dubtat que aquesta era la teva veritable vocació.
I això és fort i és maco.
A veure, quan tens una miqueta.
És fort i és gratificant.
Sí, sí, n'he estat segura.
Potser una de les coses que més m'adona seguretat amb aquest nivell
és que quan de cop i volta jo els vaig demanar als meus pares als 18 anys,
aleshores no era l'edat de majoria d'edat.
No era possible fer res sense el permís express dels pares.
I ells me'l van negar.
Penso que va ser provident,
perquè aquells tres anys que jo vaig haver d'esperar
per tenir la majoria d'edat i entrar no pas en contra d'ells,
però sí ja més convençuda.
Em van servir aquells tres anys
per donar-me a mi una convicció ferma
que aquell era el meu camí.
Altres camí s'hi hauria pogut fer
i aquell no hi vaig ser sempre fidel.
O sigui, des d'aquell moment ho has tingut clar sempre.
Sí, sí, sí.
Enhorabona.
I com viu una religiosa com tu
en una societat com aquesta,
la nostra, que és tan materialista
i tan complicada, per dir-ho d'alguna manera?
Perquè, l'Aro, els vots estan aquí.
O sigui, la pobresa, l'obediència i la castedat
segueixen, no?
Segueixen.
Segueixen el que ens defineixen,
almenys l'estil de viure.
Jo suposo que la manera de viure
enmig d'aquesta societat
que no comprèn aquest estil de vida,
nostre,
és cada vegada aferrar-se més
a la pròpia convicció
i sent lliure,
malgrat la pressió que la societat pugui donar.
Lliure des del propi camí,
la pròpia decisió.
Doncs ho vivim sempre en contrast,
en contrast del que creiem
i volem viure,
amb els antivalors
que potser hi poden haver a la societat,
però actuant des de la llibertat.
Si ho veus clar...
Tu creus que és més difícil,
ara que abans,
o sigui,
les monges d'aquests moments
teniu més mèrit
per mantindre
en fermesa la vocació?
No, no, no, no.
A veure,
les dificultats,
per ser coherent,
tant se poden tenir.
Ara,
més contacte amb la societat
que tenim,
com també podíem tenir dificultats
quan estàvem més tancades
dintre del convent,
per entendre'ns.
perquè les dificultats
també poden venir
per dintre,
des de dintre,
des de la manera
de situar-te,
de viure,
de relacionar-te
amb les mateixes germanes.
Jo no crec
que tinguem més mèrit,
simplement,
la fidelitat
sempre depèn
d'un mateix
i de la...
si et s'enfia,
del mateix senyor
que t'ajuda, eh?
No,
i cada època
d'ho tindre...
Sí,
unes dificultats diferents,
pròpies...
Jo no diria més mèrit.
Tenim dificultats,
també les tenien
les demés germanes
d'abans.
Fem una miqueta
d'història,
si et sembla bé.
Jo recordo
que estudiaves
magisteri,
bueno,
vas estudiar el batxillerat,
el magisteri,
i a més érem companyes
de classe,
al mateix col·le,
diria encara més,
més que companyes,
érem molt amigues.
Ah, exacte.
I eres,
recordo perfectament,
una noia
com totes les demés,
que t'agradava
divertir-te
com...
Bé,
la primera,
t'agradava molt
fer esport,
t'agradava ballar,
fumaves en aquell moment,
i bé,
en quin moment
tu vas pensar
i vas sentir
que la teva vida
havia de donar un gir
o havia d'anar
per un determinat,
eh?
Què et sembla?
Potser és el...
un punt d'un procés,
no sé quin moment seria,
si jo l'hagués de dir,
de definir d'alguna manera,
aquest moment
és un moment
de fe,
no?,
d'estar en relació
de pregària,
de comprendre
que Déu
és algú per mi,
en el moment
que això
es donés,
potser a l'adolescència,
i d'estar en relació
amb Déu,
aleshores,
és quan aquest valor
va pujar
dalt de tot
per mi,
encara que tenia
els altres,
com has dit tu,
també tenia
molts altres valors,
però va,
segons el meu
procés de fe,
d'estar en relació
amb Déu,
va arribar el moment
que jo li vaig donar
com a valor absolut,
per sobre dels altres.
I com es trenca
amb tot això
que diem abans?
Es trenca de cop?
O es va trencant
a poc a poc?
O es van deixant coses?
Potser no es tracta
tampoc de trencar,
no?
La vida que portaves abans
i la que portes ara
no és igual.
Exacte,
sinó més aviat
integrar...
O donar-hi una altra aire.
Ah, això.
Potser es tracta
d'integrar,
no?
D'integrar
amb el sentit
que
ja hi ha valors,
hi ha actituds,
hi ha coses a fer
que passen
a ser prioritàries
i les altres
en segon terme
hi perden valor,
perden estima,
per part meva,
ja no tenen
tan atractiu
i es reconverteixen,
per dir-ho d'alguna manera.
Si en lloc de ballar,
doncs,
seure còmodament
davant del sagrari
ara és una altra manera
d'expressió corporal
que ha estat
com a reconvertida.
De totes maneres,
i tu ho deies abans
al començar,
el teu moment
crític,
o sigui,
a l'hora de prendre
la decisió
de dir marxo de casa,
va ser una mica
traumàtic
i difícil
i podem ara
parlar perfectament
perquè va ser un moment
que allò
de seguida
es va arreglar.
Com us recordes
tot allò?
Com va anar
tot allò?
Si li hauria
de donar un nom
en aquell moment,
era un moment
com de llibertat,
però també
carregat de dol.
El dol
que tothom
ha de fer
quan decideix
de fer el seu camí
i no trencar
el vincle,
però sí
integrar
aquell vincle
familiar
i viure
juntament
els pares
i tu
que tots
tenim
el dret
de fer
el propi camí
i que això
no trenca
l'autèntic
vincle
de filla,
de pares,
però és dol,
és dolorós
i alhora
posem-li
al cosat d'aquest dol
també
la il·lusió,
la il·lusió
de realitzar
allò que una
vol fer.
El teu pare
s'ho veien venir
o quan vas complir
els 18 anys
que els hi vas
plantificar així
de cop?
No,
jo crec que
algunes coses
devien anar
a veure,
venir,
però
s'hi negaven
perquè no m'havien fet
pas mal
i mai es ment,
mai no m'havien dit res
fins que jo
m'hi vaig manifestar,
però jo vaig comprendre
que ells ja
se n'anaven adonant
de què podia passar això.
Van dir
espera,
els 18 anys,
si això ho vols,
deixem passar el temps,
pensi-t'ho bé
i fins quan?
Fins al cap de 6 dies
de ser major d'edat.
21 anys
en aquest moment.
El tenir 21 anys,
sí.
Aleshores ja vaig entrar
al noviciat.
Sí,
i et va acompanyar.
Em va acompanyar
el meu cunyat,
la meva germana
i la Josefina Costa,
la meva amiga.
Et vam acompanyar els 3
i allí et vam deixar.
Ah,
exacte.
Bé,
la veritat és que
tot va anar molt bé
i jo suposo que ho recordes
fins i tot
amb carinyo,
no?
Evidentment,
i tant,
amb carinyo,
un moment puntual
i ben bonic
de la vida.
Però què vas sentir
quan et vam deixar allí
i vam tancar la porta
i nosaltres ens en vam anar?
Ben bé,
vaig sentir que
allò anava a ser jo.
Que llavors estava sola.
Llavors era jo,
aquí en definitiva,
aquí no hi havia ningú
que em dongués la mà,
que feia un acte,
això,
de llibertat,
de fer el que comprenia
que havia de fer.
Sí,
certament,
les primeres hores
són dures,
vull dir,
humanament,
a veure,
per molta fe que hi hagi,
doncs humanament
i la psicologia
també fa el seu paperot.
Però progressivament,
doncs vaig sentir
que realment
sempre anava sentint
que estava al meu lloc,
al meu lloc.
Doncs,
i allí va començar el tema
i fins ara,
no?
Exacte.
Què ens agradaria
que ens diguessis,
què fas?
On vius?
A què et dediques?
On t'estàs?
Jo he estat
el que nosaltres
les religioses
en diem
destins,
doncs n'he tingut
quatre,
quatre destins.
Primer vaig estar
al sortir del noviciat,
sempre parlem després
del noviciat,
que és el temps
que es prepara.
Doncs vaig estar
tres anys
a Montblanc,
al col·legi
que allí tenim,
fent de mestra,
dos anys
a Cardona
i després
vaig baixar,
dic baixar
perquè Cardona
m'ha sonat allà
al capdamunt,
molt lluny,
però també molt bonic,
vaig baixar
a la comunitat
de Montbrio del Camp,
però allí no hi teníem
col·legi
i baixava
a Cambrils
a fer classe,
nou anys
allà fent classe,
professora
de diferents nivells,
alguns anys
també hi vaig estar
directora,
però aleshores
això va estar
compaginat
amb una altra realitat.
Comunitàriament
vaig passar
a formar part
d'una comunitat
que
amb la idea
de ser
més presència
d'església
en els àmbits
més marginats,
de senzills,
obrers,
doncs,
vam traslladar
la nostra presència
de la ciutat,
vam anar
a viure a Camp Clar
amb aquesta idea
i d'aquí
va venir
tot un procés
de transformació
de coses
que estàvem fent,
ens vam qüestionar
si nosaltres
al costat
de la gent senzilla,
amb treballs senzills,
de vegades
amb pobresa,
si havíem de seguir
tenint
aquest tipus
de treballs
que eren
molt ben remunerats,
que ens feien
tan diferent
d'ells
i mica en mica
vam anar comprenent
que potser
la professió
la podríem canviar
sempre des del to
de ser presència
d'església
i referent
a la fe,
però sempre
sense deixar això
més proper
a ells.
Et va costar
deixar
la docència.
La docència.
No la vaig deixar
de cop,
perquè els primers
passos
allà a Camp Clar
va ser
fer classe de religió
a les escoles públiques.
De moment
vaig fer aquest pas.
Difícil
perquè
bé,
diferents
perquès
també necessari.
En un moment donat
també em van presentar
un altre tipus
de treball
que a mi em semblava
que estava
dintre
del trenar
del nostre
col·lectiu
de les badrones
que és
estar a prop
de la persona,
buscar la seva
dignificació,
ajudar,
això és
fer
de treballadora
familiar,
serveis
d'ajuda
a domicili.
Això és un treball
professional.
Professional,
és una professió,
potser té uns 15-20 anys
d'existència,
va començar-se a França
i després,
doncs bé,
amb això m'hi vaig preparar,
vam veure amb això
que no deixàvem
de també
fins i tot
educar,
perquè
la persona
que se l'està
ajudant
s'està
intentant
que ell mateixa,
que la persona
sigui autònoma,
sigui
ell o ella
qui es vagi
procurant
el seu benestar
i fer el possible.
Bé,
té un conjunt
d'actituds
i de valors
que els vam veure
també integrats
dintre del nostre carisma,
la nostra manera de ser.
I així
fa com
set anys
que estic treballant
amb això.
Es diu SAT,
es diu, no?
SAT,
serveis d'ajuda
a domicili.
Això,
d'ajuda a domicili.
I de qui depèn això?
Aquest tipus de treball
depèn
pràcticament
de serveis socials
o a vegades
del Consell Comarcal
també.
Les assistents socials
detecten
les situacions
que necessiten ajuda
i les presenten
amb
aprovació
tant
al nivell
del servei
que se li ha de fer
el temps necessari
i connecten
amb la meva empresa
la cooperativa
de treballadors familiars
però sap
i aleshores
li encomanen
aquell treball.
Us adjudiquen
diferents?
Adjudiquen
diferents
segons un horari.
Aleshores
pràcticament
al matí
s'està anant
estic
anant
d'un domicili
a l'altre
doncs això
anant a fer
el servei
que necessiten.
I quina és
la tasca estrella
la que més us demanen?
La del senyor Gran
o la senyora...
Sí, la necessitat
que més abunda
és això
la tercera edat.
Bastanta gent sola
i que van perdent
capacitats
o de mobilitat
o de
diferents capacitats
i aleshores
necessiten l'ajuda
per desplaçar-se
de casa
tot això.
Després també hi ha
un bon nombre
de famílies
que tenen
un familiar
amb Alzheimer
això també necessita
ajuda
els familiars mateix
no tant ell
o sí
però de recolzament
etc.
També hi ha
molts serveis
en els que
la figura
de l'usuari
és més jove
pot ser
una família
monoparental
que s'hagi
d'ajudar
la mare
amb la tasca
educativa
amb els infants
o hi ha
situacions
molt més
desestructurades
i que s'hagi
de fer
un acompanyament
d'aquell procés
de com
educar els fills
delicat
però bonic.
I després
d'uns quants anys
la Rosa Maria
i jo
vam coincidir
una altra vegada
i li vaig preguntar
què tal
i em va
contestar
visc
a mi em va
no sé
sobtar una mica
però després
ho he pensat
i la veritat
viure ja
és molt important
què volies dir
al contestar-me
que
que vius
que ja en tens prou
perquè m'ho vas contestar així
eh?
Així mateix
digues
això potser
respon
a que
soc conscient
del que tinc
a dintre
i que he optat
per viure
jo
amb aquestes
ocasions
que he tingut
per anar pel món
he conegut
molta gent
que sembla
que hagi optat
per ja no viure
per
doncs jo què sé
persones que estan
afectades
per malalties
o per altres
altres situacions
que el dol
els apreta tant
que opten
per
la desesperança
i aleshores
jo
visc tot el contrari
visc la il·lusió
de la lluita
de l'esforç
d'estar
en contacte
amb la gent
amb la vida
res
que a mi la vida
m'ha ensenyat molt
i viure vol d'estar
i és feliç
ah sí sí
es pot ser
completament feliç
no
jo crec que no
en algun moment puntual
sí però
sempre hi ha alguna cosa
que apreta una mica
penso que
sempre hi ha alguna cosa
o en una mateixa
o en els altres
i mentre hi ha alguna cosa
que fa patir
doncs
completament feliç
no
hi ha moltes coses
o sigui que mentre està
n'hi hagi
al nostre voltant
gent que s'ho passa malament
ah això mateix
gent en mancança
jo puc estar molt bé
però hi ha gent que pateix
aleshores condiciona
la meva felicitat
sembla força interessant
tot això que ens estàs dient
i que ens estàs contant
i abans la meva pregunta
és la següent
per què
no hi ha gent
jove
que l'entusiasmi
aquesta entrega
que dones als demés
per què aquesta manca
de vocacions religioses
suposo que és tema complexe
que és difícil contestar
així
sí però estàs
un tema estudiat també
i reflexionat
perquè clar
fa patir
o t'ho qüestiones
a veure
hi ha molts factors
hi ha molts factors
jo de totes maneres
em posaria com a dos
fonamentals
un de molt fonamental
que bé
si s'hagués de definir
en poques paraules
el que és l'estil
de vida religiosa
diríem que és aquell
que
o aquella
en aquest cas
aquella
que té a Déu
per absolut
el major absolut
de la seva vida
a Déu
i resulta que
aquest algú
per mi és algú
hi ha molta gent avui
especialment els joves
que no el coneixen
com se'n pot un
engrescar
enamorar
tenir-lo per absolut
si no el coneixen
és a dir
parlem d'una altra manera
la fe
la fe està molt baixa
està sota mínims
i és un
un previ
que és indispensable
aquest no es dona
jo hi potser
hi afegiria
un altre factor
que mirat amb serenor
és així mateix
la vida religiosa
ha canviat
ha canviat molt
de ser
de tenir una imatge
de molt de rigor
de molt de separació
del món
de molt
jo què sé
que sempre
jo m'he sentit
de dir
i us manen
etc
com a molt rigorista
a ser
un lloc més
on la persona humana
es pot realitzar
pot ser ella mateixa
pot ser plenament
feliç
etc
i aleshores
dit d'una altra manera
hi havia una imatge
de vida religiosa
que feia por
ha canviat
certament
però se n'ha d'adonar
a la gent
de què ha canviat
de què es pot ser
feliç
ser religiosa
es pot no decebre
per exemple
el que passava
amb la família
que tenien la sensació
que els deixaves
per sempre
doncs això
forma part
d'aquesta imatge
que et dic
que ha canviat
la gent
se n'ha d'adonar
i aleshores
ho ha de tornar
a encabir
dintre les seves possibilitats
ara el tenen
com ha descartat
aquest camí
i potser donar
com deies tu
la volta
en to positiu
veure el que és
viure
la pobresa
que és viure
la castedat
viure la corresponsabilitat
més que dir
la obediència
ser corresponsable
o sigui
donar-hi
la volta
un to positiu
sí
que realment
la persona
es realitza
ja hi arribarem
ara és autor
del qüestionari
personal
de preguntes
i respostes
curtes
que fem
a totes
les nostres convidades
a veure
Rosa Maria
preparada
pel qüestionari
sí
segons la teva opinió
quin és el fet
més sorprenent
o més relevant
de tota la història
de la humanitat
irònicament
penso que és
que no se n'hagin adonat
del desastre
que suposa
la guerra
l'arma
el militarisme
i l'invent més important
l'electre
em sembla que és l'electre
per mi
quin personatge històric
històric
et mires
i per què?
a part de Jesús
Gandhi
per què?
jo crec que
creia
en la persona
indistintament
de tota altra
discriminació
Gandhi
t'agrada viatjar?
sí
i
en quin lloc
t'agradaria anar
si poguessis triar
i en quin mitjà?
fes una mica
de ciència-ficció
que ja sé
que no viatges molt
últimament
sí
m'agradaria anar
a Terra Santa
com pots imaginar
i amb avió
amb avió
ràpid ràpid
quina creus
que és l'assignatura
pendent
de la nostra societat?
doncs
educant
la llibertat
i l'esperit crític
quines tres coses
et prendries
a una illa deserta?
una ràdio
una bíblia
i sabó
tens alguna mania
que es pugui comptar?
la neteja
per exemple
o m'agraden
les coses ben fetes
encara m'agraden
les pipes
com quan era petita
algunes vegades
és millor
mossegar-se la llengua
que dir el que un pensa
o sempre s'ha de dir tot
ben dit
però s'ha de dir
no
penso que
quan s'ha tractat
de respectar l'altre
de no ferir
aleshores més val
mossegar-se la llengua
si poguessis demanar
tres desitjos
quins demanaries?
que
s'erradiqués
la pobresa
que tothom
conegués
Jesús
i
tres
tres grans desitjos
tres grans desitjos
el tercer ens falta
el tercer
doncs
que la dona
no fos
tan menyspreada
com més
en molts països
i per què
t'agradaria
ser recordada?
com aquella
que ha intentat
viure radicalment
l'Evangeli
quina creus
que és la pregunta
fonamental
de la filosofia?
cap on va
la persona humana
per què
la persona humana?
i com reacciones
davant d'un aparent fracàs?
plores?
pegues un cop de porta?
trenques alguna cosa?
o
sento ràbia
em pregunto per què
culpabilitzo
o em culpabilitzo?
tot això
d'on procedeix
la teva força de voluntat?
que sé
que en tens molta
potser de l'autoestima
en bon nivell
què busques
en la lectura
d'un llibre?
busco criteri
pensament
veritat
quin és l'últim
que has llegit?
El fuego en estas cenizas
que és
sobre la vida religiosa
i el teu llibre
per excel·lència
aquest de capçalera
que tothom
diu que té?
la bíblia
et consideres
una dona competitiva?
no
i optimista?
sí
sensible?
també
i amb sentit
de l'humor
Déu-n'hi-do
però què
i qui et fa riure?
jo diria
més aviat
em fa somriure
àmpliament
els infants
els nens
l'innocència
els nens
sempre em fan somriure
la música
allibera
les emocions?
doncs
evidentment
amb el compositor
i l'intèrpret
segur
i
el que l'escolta
doncs
sí
s'hi connecta
amb els seus gustos
si tornessis a néixer
què t'agradaria ser?
bedruna
bedruna
bedruna
tu repetiries
jo repito
l'amistat
ha de ser sempre incondicional?
no
jo penso que no
vull dir
hi ha límits
a la vida
hi ha límits
a la relació
hi ha límits
incondicional
no pot ser una amistat
en poques paraules
com et definiries
a tu mateixa?
doncs
una persona sensible
propera
amable
que li agrada
estar amb els altres
sociable
que
una mica capsuda
que quan se posa una cosa al cap
fins que no
ho aconsegueix
no para
més o menys així
i riallera
riallera
sí
això m'ho han dit molt
la gent
tu rius molt
doncs
fins aquí el qüestionari
ens estem a la recta final
de l'entrevista
i ho farem
amb dues preguntes
molt curtetes
però són les preguntes típiques
aquelles que fem
a totes les nostres convidades
ara la primera
creus que encara
té algun sentit
fer un programa
com aquest
que les protagonistes
siguin només dones?
però
totalment
té sentit
a veure
els homes
encara són
molt protagonistes
en molts àmbits
de la societat
i aquí
val la pena
aquest
i qualsevol altra
iniciativa
que doni relleu
a la importància
de la dona
que en té molt
i la segona
què pots aportar
en el teu àmbit
pel sol fet
de ser dona?
jo penso que no puc aportar
res així
com a molt rellevant
amb molt importància
sinó simplement
aquest aspecte
de la dona
que és la tendresa
el ser propera
el tenir
donar relleu
a tothom
la dignitat
de cada persona
aquest és
l'àmbit
que més m'amoc
és això
acompanyar
donar
la tendresa
que té la dona
que és intuïció
donar-se en compte
de les necessitats
que té
que té l'altre
estar-hi
al tanto
jo crec que és
aquesta
l'aportació
que puc fer
ara
en aquest àmbit
que estic
doncs
fins aquí
moltes gràcies
Rosa Maria
per haver compartit
aquesta estona
de ràdio
amb nosaltres
ha estat
un veritable
plaer
fins una altra ocasió
moltes gràcies
i a tots vostès
res més per avui
salutacions de l'equip
Silvia Garcia
el control tècnic
i de so
i fina costa
producció i presentació
adeu
i fins la propera edició
de Dones d'Avui
de Dones d'Avui