que tenen alguna cosa a dir en el dia d'avui.
I en cap moment ens hem quedat sols aquí a la taula,
Déu-n'hi-do, eh?
Podem donar informació de primera mà
de moltes d'aquestes publicacions de les editorials tarragonines
que avui podem trobar en qualsevol parada dels llibreters
de la ciutat de Tarragona.
N'hem parlat ja d'algunes i encara volem continuar fent-ho.
Volem saludar un altre cop el Joan López, Edicions al Mèdol.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia.
Estava mirant el panorama, el Joan,
perquè a més, Déu-n'hi-do, quin matí amb això dels sorteig
que comentàvem abans de la col·lecció del Joan Amades i tot plegat.
Sí, sí, és un dia, ara ho comentàvem amb el Joan Mestre,
la festa de Sant Jordi del Llibre i de la Rosa,
la climatologia és el 80%.
Sí, però quin aire té, de tant en tant, això vola.
Bé, algun company n'hem de tenir, no?
És que tenim a nosaltres el Joan Mestre i Domènec,
l'autor, el mas de la Guineu,
el Premi de Narrativa Pini Soler dels Premis Ciutat de Tarragona de l'any 2000.
Joan, bon dia.
Hola, bon dia, bon Sant Jordi per a tots.
Bon Sant Jordi i et donem l'enhorabona un altre cop, eh?
Gràcies, gràcies.
Saps qui ha recomanat el teu llibre?
Perquè totes les persones que passen per aquí estan recomanant llibres.
El Jordi Tinyena ha recomanat tres llibres
i un dels que ha recomanat ha estat el teu.
Potser perquè també va ser guanyador ell del Pini Soler
en una altra ocasió.
Sí, sí, hem de recolzar.
Què tal? Com va el llibre?
Com després de fer públic el Premi, tot plegat,
ens ha passat uns quants mesos?
Bé, jo espero que es vengui força les nostres contrades,
perquè és un llibre que parla dels nostres fets,
de les nostres realitats passades
i per tant pot interessar molta gent de les comarques tarragonines.
Cronològicament se situa en un període molt concret
de la nostra història, relativament proper, no?
Sí, són els 50 anys més revoltosos
i més interessants històricament de la nostra història.
És des de la desfeta de Cuba fins a la desfeta de la Guerra Civil.
Comença l'any 1885 i acaba el trist dia del 15 de gener,
perdó, del 16 de gener de l'any 39,
un dia de mal record per aquestes contrades.
La novel·la històrica ja forma part dels tòpics,
això que diré ara està tenint un èxit notable.
No és un tòpic, és una realitat.
Hi ha molt d'interès per la novel·la històrica
i això és positiu, no?, per al lector.
Allò pel mateix preu té una història
d'uns personatges més o menys ficticis
i també està una mica situant-se en la seva memòria històrica.
Sí, encara que la meva novel·la no és purament històrica
perquè té un fil conductor de la història afabulada,
d'un mas, d'una gent,
sí que està dintre del context històric
i, si més no, vol explicar el per què d'una cruel guerra civil
i el per què d'una revolució frustrada.
La novel·la històrica interessa, oi, Joan, com a editor d'això?
Totes les històries ben explicades i correctament resoltes
doncs interessa a tothom.
Estem fent que autors, editors,
tothom que passa per aquí vengui als seus llibres
en el millor sentit de la paraula.
Per què no ens vens tu el llibre del Joan Mestre?
Home, jo us haig de vendre el llibre del Joan Mestre
perquè, primer, perquè el tinc aquí al costat
i me'l faria haver-lo dit amb nosaltres
i tenim al costat que no el recomanés
i és una cosa que no penso deixar de fer.
La recomano, la recomano especialment
i ara, fa cinc minuts, abans de seure'm aquí amb vosaltres,
li comentava al Joan Mestre,
encara que us pugui semblar una mica estrany,
els editors no ens llegim tots els llibres que publiquem,
si més no, no ens els llegim una vegada estan editats.
Ben, és cert que durant el procés d'edició,
de correcció, de maquetació,
sabem d'acabar, tenim els informes dels lectors
que ens els recomanen,
quan no ve recomanat o és un premi en concret,
però els editors no tenim temps material
de llegir tot el que publiquem.
Aleshores, sí que anem fent una mica de recó
els caps de setmana
i una vegada editats els rellegim, diguéssim.
I ara li deia amb el Joan Mestre que justament ahir
vaig acabar de rellegir la seva novel·la
perquè confesso que ha estat un dels pocs autors
que en els darrers anys m'ha insistit repetidament
en saber quina opinió en tenia jo del seu treball.
Tampoc acostumo a passar.
Quan un llibre està editat,
doncs la majoria d'autors,
doncs a banda de sentir-se satisfets
pel fet que hagi vist la llum
i estigui a la base de tothom,
doncs molts d'ells ja baixen la guàrdia.
És feina feta, feina publicada
i anem pel següent.
Com que l'acabes de llegir i el tens fresquet,
explica'ns una mica la història.
La història l'ha iniciat ell.
Aviam, comença, doncs, a la desfeta de Cuba,
els darrers anys del segle passat, no l'altre,
perquè ara encara estem acostumats a dir
el segle passat i ens equivoquem.
Jo corretgeixo moltes proves quan els autors...
El segle passat.
Doncs, i concretament, amb el llibre d'ell,
ahir, acabant de llegir l'últim capítol,
ja no és que sigui una errada.
Ell, quan ho va escriure, era realment el segle passat.
Clar, el segle XIX era el segle passat.
Ell ho va escriure l'any 2000, no?
Però avui dia dir segle passat,
doncs ja no és correcte, no?
Si, bé, hagués estat, doncs,
vull dir, una de les correccions a fer
o serà una de les correccions a fer,
sens dubte, quan fem la segona edició d'aquest llibre, no?
Però, contestant el que tu em deies,
el tema, vull dir, és una història
que comença, doncs, a la Guerra de Cuba,
bé, doncs, amb un fill, doncs,
d'un gran terratinent d'aquelles contrades,
català, per descomptat,
i bé, és tota una història d'amors i desamors,
jo diria de més desamors que mors,
perquè la Josefina, que és la protagonista
de l'obra, juntament amb el Nicomedes,
que és el seu marit,
que pràcticament són marit i muller
pràcticament només pels papers, no?
Perquè la vida real, o la vida que ell
ens explica la seva novel·la,
no fan pràcticament res
del que ens han ensenyat
que han de fer el marit i muller, no?
El ben bé, eh, Joan?
Sí, sí.
Jo dic, mira, què passarà,
aquests personatges, Déu-n'hi-do, eh?
Se l'ha llegit de veritat.
Sí, sí, ja ha entrat en la psicologia
dels personatges.
I això és molt d'agrair per un editor.
Déu-n'hi-do.
Escolta, Joan, Joan López, en aquest cas,
és l'últim Pini Soler, eh?,
que publicarà el mèdol.
No depèn de nosaltres.
No, no, jo no vull entrar en un dia
com avui en aquest tema,
en el terreny polèmic,
però sí que és un fet significatiu.
Avui no tocaria.
Avui no toca, per això.
Però nosaltres no deixarem d'editar aquest premi
ni cap altre dels sis premis literaris
de narrativa que estem publicant
si no arribem a aconseguir el pacte
que hem posat damunt de la taula
amb algun altre grup editorial
més important de nosaltres
que pugui situar dignament,
o si més no, més dignament,
des del punt de vista mediàtic,
la relació que hi ha entre les dotacions dels premis,
especialment el Pini Soler,
i el que s'arriba a aconseguir de vendes
amb el màxim esforç que podem fer nosaltres
des d'on som.
És el que dèiem, avui no tocava,
però el fet de tenir un Pini Soler entre les mans,
l'últim, doncs, calia fer una mínima referència.
També heu tret un joc de cartes,
res té a veure amb el llibre,
però estem parlant també d'objectes
que es toquen de paper.
L'hem explicat aquests dies.
De fet, nosaltres el presentem
el proper dijous,
que és dia 26, al Palau Robert,
perquè coincideix amb la inauguració d'una exposició
que munten des de la Generalitat,
des de la Secretaria de Difusió,
sobre Tàrraco i Boí, patrimonis de la humanitat.
Aleshores, nosaltres presentarem de nou
la nostra guia Tàrraco,
que és l'única guia arqueològica
que funciona, que està editada
des de fa 11 anys per nosaltres,
i amb els dos darrers anys
hem fet una reedició actualitzada
dels idiomes català i castellà,
perquè està fet també amb altres quatre idiomes,
tot als sis, no?
I llavors aprofitem, doncs,
que hi ha aquest acte de presentació
de la guia Tàrraco
dintre del context d'aquesta exposició
per ensenyar, doncs,
al públic, en principi, de Barcelona,
que sembla ser que és on,
si no s'ensenya a Barcelona,
no s'ensenya a cap lloc,
doncs ensenyar que existeix,
existeix, doncs, un invent que hem fet nosaltres,
que no és altra cosa que traslladar
el que coneixem tots com a baraja espanyola,
aquestes cartes que tenen quatre pals diferents
i dotze cartes cada una,
doncs l'hem convertit, doncs,
en una simbologia romana.
Així, doncs, el rei tradicional, doncs,
és un emperador,
l'onze, que és un senyor a cavall,
doncs, és un legionari romà a cavall,
i el deu és una...
bé, aquí hem optat, doncs,
per feminitzar la carta
perquè hi havia qui...
hi ha qui li diu la sota,
hi ha qui li diu la puta,
i hi ha qui li diu el deu, no?
Aleshores, entre la sota, la puta, el deu,
i altres coses que nosaltres ens volem imaginar,
nosaltres hem optat, doncs, per triar,
i hem repolit, en definitiva,
una senyora romana, no?
I com l'hem de dir, aquesta senyora romana?
L'hi saps a dignificar?
Això suposo que deu ser en funció...
Que la bateixi el públic, en tot cas.
En funció que li vagi cada un amb el joc,
perquè com és un joc, i el joc és l'atzar,
és molt important.
Si a un li va massa malament,
suposo que li dirà puta,
o una cosa més grossa, no?
I si li va bé, potser li diu sota,
o li diu una altra cosa.
El que toqui en cada moment,
segons evolucioni el joc.
Joan Mestre, estem treballant en una altra cosa, ara?
Estem treballant en un altre llibre?
No, no paro, no paro.
Ara estic a punt d'acabar una novel·la,
que és la vida una mica amarga d'un criat.
Un criat que té molts problemes,
i espero poder resoldre el final dintre de molt poc.
Doncs quan estigui resolt i el tinguem impresa,
esperem que ens visitis.
Bé, això ja no serà qüestió meva,
és qüestió dels editors, si volen o no volen.
És un binomi inseparable, això, la de l'editor,
i després diuen el llibreter, el lector,
però editor i autor és una relació molt especial la que s'estableix.
Moltíssimes gràcies, Joan López, Joan Mestre.
Bon Sant Jordi, eh?
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau.
I probablement ens estem repetint al llarg del matí,
quan parlem de les diferents publicacions de Sant Jordi,
narrativa, de poesia no hem parlat, tot arribarà,
però també hi ha tot un seguit de llibres
que són objectes realment especials.
Especials pel seu contingut,
per les imatges que projecten i pel sentit.
Estem parlant d'un llibre que es titula
La cova urbana de Tarragona,
de la Societat d'Investigacions Espel·leològiques de Tarragona.
La cova urbana.
Jo penso que tothom sap de què estem parlant,
però per si hi ha algú que encara no ho acaba de tenir ben clar,
jo els vull presentar els sotspresidents, en plural,
de l'entitat és l'Àngel Samaniego i el Josep Lluís Alminyana.
Bon dia, benvinguts.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
Un llibre de fotografia sobre la cova urbana de Tarragona.
Abans d'entrar a parlar del contingut,
tinc entès que s'està venent com a rosquilles,
que és una mena de bestseller de Sant Jordi i Tarragonia, aquest llibre.
Tant de bo.
Sí, no? A mi m'arriben rumors de que sí.
Jo he passat per la Copona i m'han donat un bon resultat.
Això és bo.
Mireu, nosaltres ja veieu que tenim la nostra paradeta de llibres
cedits amablement per les editorials de Tarragona.
Teníem del vostre, també no queda ni un, eh?
Els primers que han volat.
Podeu triar un dels llibres que tenim aquí?
Jo ho sento pels altres, però escolteu, això de la cova urbana...
Anireu a buscar més, doncs.
Què heu fet? Què heu fet?
Quina propaganda esteu fent de la cova, no des d'ara,
sinó des que la vau descobrir per primera vegada?
És allò que...
És que ha estat la gent.
És que des del moment que es va publicar la troballa de la cova en si,
tothom preguntant-se i tal.
Aleshores, clar, ha sigut una tasca molt feixuga,
perquè ens portem quatre anys explorant.
Aleshores, clar, d'aquestes fotografies,
totes les imatges del llibre són fotos fetes al llarg d'aquests quatre anys.
És a dir, per exemple, potser hi ha un dels companys
que en una foto surt en un mono blau i l'altra surt en un mono vermell.
Clar, no estan fetes al mateix dia, no?
En quatre anys s'ha fet malbé el mono.
Moltes fotos hi ha hagut.
Són fotografies de la cova, de tota la cova,
de tot el que es coneix fins ara?
Sí.
Bé, menys l'últim tros que s'ha descobert fa un parell de setmanes.
És d'aquella última sortida que vau fer,
que vau haver d'anar amb un equip especialitzat
perquè hi havia un tram amb molta aigua?
Hi ha un problema.
La gran sala Ribamar, la sala de 5.000 metres quadrats,
té un problema.
I és que en el moment que entra algú dintre,
l'aigua s'entervoleix.
Llavors, no es poden fer fotos.
I les dues galeries finals que s'han trobat,
que ja podem dir que estem gairebé,
o pràcticament, sota la Rambla,
esperem fer una exploració més exacta
per poder fins i tot topografiar-la molt millor
i situar-la correctament, no?
Perquè de moment no ho sabem.
Vosaltres creieu que una bona part de gent
que avui està optant pel vostre llibre
són una colla de descreguts?
Que diuen, mira, ara veurem si de veritat existeix,
o són fotografies trucades, o...
Perquè durant molt de temps vosaltres sabeu
que hi havia molta gent que no donava crèdit al que explicàveu.
Encara queda algun, eh?
Sí.
Suposo que ara amb el llibre la gent no dubtarà tant.
Heu de baixar un notari a la cova.
Un notari, que doni fer.
Un notari, que doni fer.
A veure, és curiós, però és que nosaltres, a vegades,
ara fa l'any 87, 87 va ser així,
el grup nostre va baixar a la vengues fondo del món,
1.300 i escaig metres de pous.
Ningú ho va posar en dubte.
És a dir, tothom ho va donar per segure i tal
quan podia ser un muntatge.
També no ho era, eh? Cuidau.
En canvi, això que tenim aquí sota,
que ens hauria de...
no sé, d'enorgullir tothom,
però sembla que hi hagi algú...
Atenció, haig de dir que a Tarragona,
jo diria que tothom està convençut ja.
El que passa és que encara hi ha algun incrèdul,
no de l'existència de la cavitat en si,
sinó de les dimensions que té.
Aquí sí que hi ha algun incrèdul, però bueno.
Nosaltres en vam ser testimonis, eh?
Personal de Tarragona Ràdio,
que vam baixar a la cova
i no ens cansem d'agrair, la veritat,
als membres de la societat que ens van acompanyar,
ens van cuidar, ens van ensenyar tot el que es podia veure en aquell moment
i que estava dins de les nostres possibilitats
com a persones que no teníem experiència en el camp de l'espeleologia.
I dona l'opció a aquest llibre,
perquè no cal oblidar que és una...
L'entrada està restringida,
no pot entrar tothom,
però moltes persones voldrien veure-la.
A través d'aquest llibre es poden fer una idea, Àngel?
Jo crec que sí,
perquè es comença explicant des del començament
i explicant a poc a poc una cavitat,
l'altra, un passadís, un llac, un altre llac,
fins a la sortida.
Potser no és molt llarg,
però jo crec que el que està escrit
jo crec que és bastant interessant.
Més endavant potser sí que es ficarà més...
Escriurem més conscientment del que hi ha.
Fins a quantes fotografies i quins espais ofereix el llibre?
Fotografies?
Aproximadament.
El llibre?
El llibre, el llibre.
El llibre de la cova,
perquè hi ha fotos del senyor Nadal,
que fa una presentació del president de la catalana,
de la Federació Catalana,
del senyor Forner.
Que és un homenatge, no?
Aquest llibre és un homenatge nostre,
un humil homenatge al senyor Forner.
Després hi ha les fotos nostres, allò.
Les boniques, les íntimes.
Però el que són fotos de la cavitat,
de la cova en si, són 73.
Home, jo quan anaves repassant fotos nostres,
fos de dir 73 encara sort,
que heu deixat alguna foto per la cova.
Perquè, si no, tot autorretrat.
De fet, s'ha encastat un munt,
un munt de carrets,
o de rodets, com diuen,
de fotografia.
Un munt.
Ara, després s'ha d'anar buscant,
doncs aquesta és bonica,
aquesta és més bonica,
doncs posarem aquesta.
Aquesta no és tan bonica,
però millor,
després resulta que aquesta que no és tan bonica
és la que posem.
No, però és que,
el bo és que,
després de tindre tot el material que hi havia,
encara, doncs un mes abans de donar-li l'editor,
té, aquí ho tens tot,
encara vam tindre que fer una entrada a l'emergència
per fer quatre fotos de detall.
Perquè, clar,
hi ha molta foto espectacular,
però la foto aquella que vol veure la gent
amb passos complicats i tal,
de l'individu,
doncs passant les magres,
doncs d'aquestes no en teníem.
I llavors vam entrar a fer quatre fotos d'aquestes,
de detall, vaja.
El llibre, la veritat,
és que el resultat és esplèndid,
és una edició molt ben cuidada,
és un llibre d'aquells que, a més,
fa bonic de tenir el prestatge de casa.
Esteu vosaltres satisfets
com a membres de la societat del llibre?
De com ha quedat?
Jo estic hasta orgullós.
Jo estic hasta una mica tan nervioset
de veure el llibre
i de com la gent s'ha bolcat en aquest llibre.
Jo és que he de dir que
l'Arola Editors ha fet una tasca molt maca.
Partint d'una base,
i és que...
És el que ens van dir una vegada,
escolteu,
que vingui algú perquè nosaltres d'Espel·logia
no tenim ni idea.
Que algú ens posi en ordre tot aquest verbuix,
perquè, clar,
i atenció perquè han resoldt molt bé tot el tema.
Per exemple,
nosaltres volíem que cada foto portés un número
i es pogués situar en una topografia
que va inclòs al llibre,
doncs aquest tema l'han resoldt molt bé.
La portada, molt bé, molt bé.
O sigui, l'Arola Editors ha fet una tasca formidable aquí.
Teniu un llibre,
teniu una llarga experiència,
i ara què cal fer amb la cova?
Quins són els projectes més immediats?
Sempre hi ha un problema de finançament important,
perquè investigar aquesta cova
costa molts quartos.
A veure,
aquí nosaltres ara,
tots sabeu que fa un mes o porai
vam accedir a dues galeries noves.
Suposem que ara estem sota la Rambla.
Dic suposem,
perquè depèn de la inclinació de les galeries,
de la desviació sobre el nord magnètic,
hagi estat correcta o no,
perquè, clar,
a vegades dos graus d'error
comporta una diferència de bastants metres.
Pensem que estem pràcticament davant de les Teresines.
Aleshores,
el que passa és que el que hem de fer
és col·locar un equip de mínim sis persones
a l'altra banda del gran sifon de la sala de Ribemar.
I a partir d'aquí,
continuar aquestes exploracions
i mirar a veure si
podem accedir,
podem trobar una continuació,
o sigui,
una connexió de les galeries aquestes noves
amb l'assa,
cova i aconeguda,
sense necessitat d'utilitzar botelles.
Perquè, si no,
és una despesa brutal.
És a dir,
necessitem,
d'entrada,
3, 4, 5 milions.
Jo tinc entès,
si a més no hi ha moltes persones
que diuen
que m'agradaria molt baixar la...
Teniu moltes peticions
per baixar la cova
de persones alienes a l'entitat
i que no han fet mai espel·liologia?
Sí.
I és molt difícil
poder comploure aquestes peticions, no?
A veure,
és que a nosaltres,
a nosaltres ens encantaria
poder cada diumenge
baixar un grup de 10 persones.
Qui diu 10,
diu 5 o 15 és igual.
El que passa és que això
el que representaria
és que no podríem treballar,
no podríem explorar,
no podríem fer res.
I el fet
que l'entrada a la cova
estigui en un immoble,
etcètera, etcètera,
també dificulta, això?
De moment no hem tingut...
No.
Els veïns...
Els veïns estan...
No, no, ens tenen...
Portem tota la cura del món.
Aleshores...
Clar,
què passaria?
Ara imaginem-nos
que cada cap de setmana
entréssim allà i...
En aquest sentit,
em referia,
que no fóssiu vosaltres
que sou coneixedors del tema
i ho condueu,
sinó que s'obris més al públic.
Això sí que...
El problema jo crec que hi hauria un problema,
si els veïns veiessin
que cada dissabte o cada diumenge
o fins i tot cada dia a l'estiu,
no ho sé,
entréssim un grup de persones,
clar...
Un riu moment que cansaria.
Jo crec que...
Jo crec que es faria malbé,
perquè allò és una propietat privada 100%.
Vull dir que...
Ja hem pensat,
ja hem pensat,
ja vam pensar en el seu moment
finançar les exploracions
amb una mena de visites,
entre cometes, turístiques.
Però un dels frens que tenim
és aquest, pensar això,
i després un altre que és fonamental
és el tema de l'assegurança.
No és el mateix que vosaltres
hàgiu entrat assumint una sèrie de riscos,
i un altre molt distinta
és que entreu pagant 5, 6, 7, 8,
el que sigui,
i de mosseguar que algú es torci un turmell.
És a dir...
No és una responsabilitat,
sens dubte.
De fet, jo tinc...
Bé, m'han arribat a les mans ja
peticions en carta demanant la...
per poder baixar la cova en grupet.
de la cova urbana de Tarragona de la societat d'investigacions espel·leològiques de la mateixa ciutat,
i de la mateixa ciutat de Tarragona de Tarragona de la mateixa ciutat de Tarragona.
El llibre és magnífic,
la cova urbana de Tarragona de la societat d'investigacions espel·leològiques de la mateixa ciutat de Tarragona.
L'edita Arola i és un llibre esplèndid, insistim,
i la prova és que s'està venent,
i molt, i no ho diem nosaltres, eh?
Ho diuen els llibreters,
que no hem parlat fa una estona.
Josep Lluís Alminyana,
Àngels Samaniego,
sots presidents de la societat d'investigacions espel·leològiques de Tarragona.
Gràcies per acompanyar-nos, bon dia i molta sort.
Gràcies a vosaltres.
Aquí mateix hem fet un parell de fotos, diapositives,
que sortiràs tu també.
El proper llibre.
Com que poseu tantes fotos de gent abans de les fotos de la cova.
De moment n'hem disparat dues.
Molt bé, doncs aquí queda.
Va, gràcies.
Moltíssimes gràcies, molt bon dia.
Adéu, bon dia.
Són quatre els minuts que ens separen de dos quarts d'una.
Seguim amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.
Farem una pausa per la publicitat.
Escoltarem, no res, una miqueta de música
i tot seguit els presentarem els nostres següents convidats.
Ara són dos quarts d'una del migdia
i seguim aquí en directe des del matí de Tarragona Ràdio.
Déu n'hi do, déu n'hi do el vent que s'està despertant tot just en aquest moment.
Estem aquí i veiem com volen unes banderoles.
Nosaltres, com els dèiem, seguim en directe.
D'aquí un moment els volem presentar un altre dels autors locals.
és el Jaume Palau que ha tret un llibre, Històries en negro.
Jaume, bon dia.
En parlarem tot seguit perquè també tenim la Marta
amb la seva llegenda de Sant Jordi a sota el braç.
Aviam si ens la volen anar llegint per aquí, per la Rambla Nova.
Marta, tens algú amb tu, no?
Doncs sí, la Carme que ens llegirà un altre trosset.
Carme, llegixes?
T'aguanto la rosa perquè tu ja t'han regalat la rosa.
Sí, ja tinc la rosa.
T'aguanto el micro i quan vulguis.
El monarca va mirar de fer-los canviar d'opinió,
tot oferint-los grans quantitats d'or i plata.
Però la gent no accedia a la seva petició.
A diferència del rei, la princesa,
veient que era la designada per el proper sacrifici,
va actuar amb gran fermesa i es va adreçar al seu poble
i al seu pare, el rei.
Avui la sort m'ha assenyalat a mi
com a altres dies ha assenyalat a altres persones.
Tots els que han anat al sacrifici
han estat valents i han donat la seva vida pels altres.
Els subdits han accedit al sacrifici.
Doncs també la filla del rei ha d'estar disposada al sacrifici
per al seu poble.
Aquelles paraules la van dignificar davant tothom
i tots van veure llavors que la persona
que havia estat designada per el sacrifici
no era solament la filla del rei,
sinó també una noia molt valenta.
En sentit les seves paraules,
s'alçaren algunes veus oferint-se a ocupar el seu lloc.
Però ella es mantigués ferma amb la seva decisió.
El rei, en veure aquella actitud,
hagué de acceptar enmig d'un mar de llàgrimes
la fi que el destí oferia a la filleta del seu cor.
M'obren el micròfon ara,
me l'obren que me l'havien tancat.
Déu-n'hi-do, ja tenim un altre capítol,
ja ha demostrat la princesa la seva fermesa
davant d'aquesta tria que va fer l'atzar
que fóra ella una de les víctimes
que havia d'anar amb aquest drac.
D'aquí uns moments, en tot cas,
continuarem aquesta llegenda de Sant Jordi
amb aquests rapsodes accidentals que estem tenint.
Déu-n'hi-do, la ventada.
Diuen que les paraules se les emporta el vent.
Sort que les paraules que ens ocupen avui
estan ben impreses, escrites en un llibre.
Jaume, hola!
Vols dir que aguantarem amb aquest vent que s'està aixecant?
Ben agafats a la cadira, segur que no sortirem volant.
I les paraules estan allà ben enganxadetes?
Estan ben enganxadetes, ben impreses, no cauran, no.
Aquesta no se les emportarà el vent.
I aquesta és la teva òpera Prima, podríem dir.
Aquesta és la meva òpera Prima, en solitari,
en llibre tot ple de narracions fetes per mi.
L'únic és que ja l'any, em sembla que va ser 97,
amb editorial Tusquets,
va sortir un llibre a titular 15 líneas,
Relatos hiperbreve,
que va ser una selecció de 2.200 narracions
d'autors espanyols i hispanoamericans
que escrivien tots en llengua castellana.
Van fer una selecció de 60,
i d'aquest a 60 hi havia dues narracions meves.
O sigui, aquest seria el primer llibre
en què hi havia alguna cosa fet per mi,
per dir-ho d'una manera, i després en revistes,
en revistes culturals, ha sortit força coses.
Dins del món de la literatura i del relat
tens una dilatada experiència ja.
Tinc bastanta experiència, sí, m'agrada.
La narrativa curta m'agrada més que la narrativa llarga,
són coses diferents, però me'n trobo molt més còmode.
Aquest és el camí que m'agrada
i tiro endavant amb ell.
De fet, la narrativa curta té molts escriptors adeptes
en els darrers anys. Aquest matí, a la primera hora,
ens acompanyava també el Marc Casanovas,
que forma part d'un recull de narrativa curta.
Per què? Per què t'agrada en particular?
A mi m'agrada la narrativa curta per la intensitat,
perquè és un gènere que té molt de semblant
en el que és la poesia.
L'interès té d'estar des de la primera frase,
des del primer vers fins a l'últim vers,
fins a l'última frase,
i té d'estar un interès creixent.
Llavors, aviam, és un exercici,
per dir-ho d'una manera, d'intensitat i de concentració.
Vindria a ser com córrer un sprint de 50 metres,
la novel·la seria la marató.
Són ritmes diferents.
La intensitat que té
i el control que tens que tenir tu,
sobretot des de la primera paraula
fins a l'última amb el conte,
aquest exercici exigent m'agrada.
Són fins a 17 relats.
17.
17 relats en negre,
aquest color ja ens determina una mica
el sentit dels relats.
Jo em penso que sí,
que ens orienten.
Una miqueta, sí.
Avui en dia, la majoria de la gent
el que busca és la satisfacció ràpida,
el ple, fins i tot a vegades,
podríem dir-li que gruller,
l'olúdic és el que determina
la societat actual nostra.
Llavors, amb aquestes narracions,
jo el que he perseguit
ha sigut una finalitat ètica i també estètica.
vull que obliguin,
vull que no es quedi només
en el que és la simple lectura
de la narració i digui a la gent
oh, que bé escrit que està,
oh, que m'ha agradat.
No, sinó que obligui
i implica la gent amb una certa reflexió.
Jo trobo que l'art, en general,
ha de ser compromès.
I et compromets amb la vida actual?
Amb la vida actual.
Amb el més profund de l'ésser humà?
En la mesura del possible, sí.
En la mesura del possible, sí.
Com són aquests personatges que ens presentes?
Aquests personatges s'acostumen a ser personatges
molt quotidians,
personatges que s'enfronten amb un destí,
fins i tot una miqueta,
a vegades,
en contra
i que fiquen les seves forces,
a vegades mínimes,
per superar-ho.
Que tenen aquesta voluntat,
a passar de tot, de lluita,
sobretot és això.
Són les narracions,
m'ha interessat
fer-les,
que toquessin temes
que afectessin a tothom.
O sigui,
el tema de la solitud,
el tema de la felicitat,
el tema de l'amor,
el tema
de les relacions laborals.
Hi ha un parell de narracions
que surt al món laboral,
tal com està avui en dia,
i tot això.
Doncs sí.
I jo trobo que a tothom
que ho llegeixi
en certes narracions més,
en certes menys,
però en tot se sentirà implicat.
I això es trobo que és positiu.
Són tots personatges contemporanis?
Els podrien trobar
en qualsevol cantonar
de la nostra ciutat?
Sí,
jo diré que sí,
que són bastant contemporanis.
I si ells no són contemporanis,
les problemàtiques
que es planteja,
sí ho és,
és molt actual.
És molt actual
pel simple fet també
que és molt eterna també,
no?
La búsqueda de la felicitat,
la gran persecució
de la felicitat,
que sempre,
d'una manera o d'una altra,
se'ns escapa
i que quan la tenim
tampoc sabem apreciar
aquells moments,
perquè sempre són moments,
són moments curts,
no?
I no el sabem valorar.
En definitiva,
considero que la gent
el que hauria de saber
és saber gaudir
del que té,
del que té,
no?
I no conformar-se tant
en tenir grans coses,
sinó,
sobretot,
el fet aquest
de gaudir
de la parella,
de les amistats,
d'una aposta de sol,
coses ple,
i és molt més senzill.
Són temes,
tu ho esmentaves abans,
la solitud,
la tristesa,
estretament relacionats
amb la condició humana,
com els afrontes
des de la ironia,
des de la mateixa tristesa,
també,
la resignació?
Ui,
ho faig
des de la ironia,
amb moltes narracions
i des de la tendressa
sempre,
des de la tendressa
amb personatges
que estan pacatejats
per la vida
i que mereixen tot el meu respecte.
És una alternativa a la ironia,
diuen la tendressa,
no?
Per al narrador?
Sí, sí.
No arriba a la ironia,
arriba a la tendressa.
No arriba,
sí,
són,
bueno,
s'acomplementen,
complementen l'espectre,
per dir-ho d'una manera.
Jaume,
com viu un autor,
una diada de Sant Jordi?
Perquè a més tinc entès
que has de signar llibres
i coses d'aquestes.
Sí,
has de signar llibres,
no m'ha anat malament
el dia en la fira,
ja,
estic content,
amb molta il·lusió
i la veritat
és la primera vegada
que com a autor
ho celebro
i estic molt content,
estic molt content
perquè és una festa
per mi
molt entranyable,
molt agraïda,
una festa sobretot
del civisme
i trobo que
la conjunció aquesta
de la sensibilitat
en la cultura
és el paradigma
del que tenien que ser
tots els pobles,
no?
No hauria de limitar-se
només en un dia
sinó que això
es hauria d'estar
sempre present
a les nostres vides
i a la vida
de totes les societats
i de totes les nacions.
Això jo trobo
que és el que és important.
M'agrada molt
la barriga aquesta,
ja ho he dit,
ho torno a repetir,
de la sensibilitat
i la cultura,
de la natura,
que no deixa de ser
la natura,
la rosa aquesta
que s'entrega
en la seva perfecció formal
i el que és
l'obra de l'intel·lecte
de l'home,
una obra més treballada,
més artificiosa,
però també
molt meritòria.
Doncs déu-n'hi-do,
és el Jaume Palau
amb el seu llibre
17 enrelats
sota el títol
Històries en negro.
No ens fa veure
la vida negra, eh?
No fa veure
la vida negra
perquè sempre hi ha...
Allò que podíem
sospitar al començament.
No, no,
sempre hi ha un punt d'humor,
hi ha un punt d'esperança,
hi ha un punt de sarcasme
en les narracions més...
Més...
Bueno,
no diria jo
la paraula negres,
però sí que
més
desfavorables
al personatge.
Jaume,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
A vosaltres
per haver-me
donat la possibilitat
de poder-me expressar
pel vostre mitjà.
Moltes gràcies.
Que signis molts llibres,
encara.
Espero, espero que sí.
Trencar-me la mà.
Doncs vinga,
i fins la propera...
Vinga, gràcies a vosaltres.
A vosaltres.
A vosaltres.
Adéu-siau, bon dia.
Seguim endavant.
Ara són cinc els minuts
que ens separen de tres quarts d'una.
Una mica més de llegenda.
Jo des d'aquí veig
el Jordi Tinyena,
l'hem tingut abans.
Hi havia una mica de moviment
i era difícil
que ens llegís
un trosset
de la llegenda de Sant Jordi,
però jo crec
que el podrem interrompre
i que ens continuï.
El, sobretot,
que parlava
del que és llegir,
sobretot
de la importància
que tenen
els centres escolars,
la lectura,
les lectures imposades.
Ara li farem
allò de la torna,
li farem que
l'imposarem amb ell
que ens llegeixi
un fragment
de la llegenda de Sant Jordi
i mentre saludem
el nostre següent convidat,
el tenim aquí,
és el Rafael López.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Em mirava així,
ets el Rafael López?
Sí.
Perquè el teníem aquí
que ha arribat assegut
perquè pensin
que això és un anar
i venir
de moltíssims convidats,
de moltíssimes persones
que estan aquests dies,
doncs aquest dia d'avui,
concretament,
passejant per aquí,
per la Rambla Nova
i en particular
aturant-se
en el que és
el nostre estudi.
Què tal?
Com estàs visquent
aquesta festa de Sant Jordi?
Molt bé.
És un dels dies
més bonics de l'any,
em penso.
Ara ens deia el Jaume
la natura,
amb la rosa,
això de la natura
també té la seva presència
i déu-n'hi-do
si trobem llibres
de divulgació
relacionats amb el món
de la natura,
avui,
a les parades, no?
Sí, i tant.
Sí, sí.
És un dels valors en alça
i tant de bo
que sigui així
a la nostra societat.
Ens presentes
el llibre
Senderisme?
Sí,
no és un llibre nou.
No és un llibre nou,
però que sí
és d'aquells llibres
que estan presents
dins de les editorials
de casa,
que és el que ens interessa
parlar avui.
Potser que refresquem
la memòria, no?,
dels oients,
de què ens proposes
en aquest Senderisme.
Bé,
el llibre Senderisme,
Camins i Senyals
és el resultat
d'una recerca,
és la meva memòria
d'investigació.
Per tant,
és un llibre
que en principi
hauria de ser acadèmic,
però que està escrit
i corregit
i presentat
per ser publicat
amb el to
més amé possible,
però sense deixar
de banda el rigor,
en aquest cas,
que se li suposa
una investigació.
i probablement
el més interessant
és que és la primera obra
en què algú
ha abordat
l'estudi
d'aquest fenomen.
Aleshores,
bé,
doncs,
el llibre
comença
parlant
de què entenem,
quins són els mots,
què passa amb
què és tot això
del trekking,
escenarisme,
excursionisme,
és el mateix,
no és el mateix...
I després,
per entendre'ho una mica,
fer un viatge històric
per veure
com ha anat canviant
la mirada
de l'home
de la societat occidental
vers la muntanya.
És a dir,
el naixement
de l'excursionisme
o de l'alpinisme,
veure segle XVIII,
XIX,
què passava,
i com
de ser uns llocs
indesitjables,
les muntanyes horribles
que es deien,
doncs,
passen a ser escenaris
ara molt valorats.
Home,
et remeties
al segle XVIII i XIX,
però si retrocedim
un parell de dècades
també ha canviat moltíssim.
I tant.
La percepció
de la muntanya
i tot el tema
de l'excursionisme.
I tant,
i tant.
Molt, molt.
Abans éreu quatre
que caminàveu
per la muntanya
i ara escoltes
com un dia
de Sant Jordi a la Rambla,
segons quin dia
i segons quines ones.
Jo tinc els meus dubtes
d'aquí hi hagi tanta gent,
perquè surto
pràcticament cada setmana
per buscar
els itineraris
que anem publicant
a la Vanguardia
i això m'obliga
a sortir
pràcticament d'això,
no?
I no hi ha tanta gent.
Tant de bo
hi hagués més gent
caminant pels camins.
Doncs hi ha molt de presumit
si no hi ha tanta gent,
no?
Potser sí,
hi ha alguns llocs
així claus
molt consolidats,
tenim molta tirada al Pirineu
i culturalment
els paisatges verds,
humits,
són els que més s'han valorat
i a vegades
també és una qüestió cultural,
no?
Però ens falta redescobrir
les nostres muntanyes,
a la muntanya mediterrània.
De vegades,
bé, de vegades no,
sempre més seca,
però amb una bellesa
increïble,
tal com ens ho fan veure,
per exemple,
quan arriben als estrangers,
no?
Gent d'altres cultures
on ja tenen molt d'avert
i queden meravellats,
no?
Tinc el,
sempre explico
a uns companys,
a uns amics canadencs
que coneixen les rocalloses
i que són dels nostres escenaris,
no?
Aquells pòstirs
que ens posaríem tots
a l'habitació
i que els vaig portar al Montsant
i van quedar
absolutament corpresos,
no?
I el primer que van fer
quan van vindre
els seus familiars
a visitar-los aquí
va ser portar-los al Montsant.
Mhm.
A mi em crida molt l'atenció
el tema de la terminologia
que tu també expliques
en el teu llibre,
no?
Perquè ens hem inventat
i ens hem tret de la butxaca
unes paraules
que jo no sé
si eren necessàries.
No,
probablement no,
no ho eren
perquè el terme excursionisme
ens donava prou
per explicar
el que ara en diem
senderisme
i de fet
en molts casos
hi ha una manca
de reflexió
sobre què volen dir
les paraules,
per què les utilitzem
i per què serveixen
i, bueno,
això és una de les coses
que m'ha interessat
i en les que m'hi he posat,
no?
Però, sí,
de fet no hi ha
cap altra paraula
en altre idioma
que vulgui dir
el que alguns
entenen per senderisme
com a caminar
per camins senyalitzats,
no.
Senderisme
és sinònim
d'excursionisme
i ni en l'anglès
que parlen
de hiking
o de rambling
ni els alemants
que parlen
de vandern
ni els francesos
que parlen
de randoner,
són sinònims
d'excursionisme,
de fet.
I com és la convivència
avui en dia
dins del que és
la muntanya
amb totes aquestes
també d'èries
que hi ha
d'esports d'aventura
tot plegat?
Hi ha una bona sintonia?
Es pot harmonitzar bé tot?
Allò de l'excursionista
clàssic
amb aquest excursionista
esporàdic
de cap de setmana
que a més vol
emocions fortes?
Bé,
són emocions
a vegades
una mica descafeinades,
en tot cas
per poder ser venudes
de cartró pedra
que dic jo,
potser,
com al cinema.
Sí,
el que passa
que a mi em sembla
que si es gestionen
les coses correctament
no hi ha cap problema.
Em sembla molt interessant
i de fet
ha sigut un revulsiu
per unes comarques,
en aquest cas
més les del Pallars,
que tenen els rius
per fer rafting
i tenen una imatge
molt més associada
amb tot això.
De totes maneres
el que sí que és cert
és que senderisme
o excursionisme
no és aventura,
o en tot cas
l'aventura més
del descobriment,
del relacionar-se
amb el patrimoni,
sigui natural
o cultural.
i el senderista
no va a buscar
emocions fortes.
Però si pot trobar
amb els protagonistes
de les emocions fortes
passant per un determinat
itinerari.
Sí,
i no hi ha cap problema.
El problema real
que tenim en aquests moments,
si parlem d'usuaris
de camins
i de la natura,
és el tema
dels vehicles motoritzats
i fonamentalment
les motos,
que això sí que necessita
una ordenació
i una regulació efectiva.
Tenim una llei
però que no s'aplica,
entre altres coses
perquè el reglament
és bastant nefast,
és dolent.
i aquesta activitat
sense regular
està portant
a que s'estiguin
destrossant
un patrimoni
viari important.
Estem parlant
de camins
que tenen centenars
d'anys,
que en alguns casos
havien estat
empadrats,
que fa 25-50 anys
que s'han deixat
d'utilitzar
senzillament
perquè la gent
perquè s'ha despoblat
el camp,
perquè hem tingut
accés a vehicles,
etcètera,
però que és un patrimoni
valuosíssim.
N'hi ha en altres llocs
de territori,
concretament a les Balears
o en llocs a l'estranger,
on s'estan gastant
milions i milions
per tornar-los
a empadrar,
per tornar-los
a recuperar
i que siguin útils.
i aquí en aquest cas,
en alguns casos
l'estem destrossant
i és un moment
realment crític
en aquest sentit
i és fruit
de la ignorància.
Hem canviat
tan ràpidament
d'unes societats
molt rurals
a unes societats urbanes
que estem una mica
descol·locats encara
i és interessant
mirar en darrere
i veure
què significava
tot això.
Si ara haguéssim
d'explicar
com funciona
el nostre territori,
hem de parlar
del tren d'alta velocitat,
hem de parlar
de les autopistes,
etcètera,
etcètera.
Quan intentes
explicar la història
del passat,
de com funcionaven
els territoris,
necessitem veure
quines eren
les seves vies
de comunicació
i en aquest sentit
els camins tradicionals
són una eina
absolutament essencial,
bàsica.
Poder descobrir
aquest patrimoni
caminant pels camins
que feien la gent
segles de dalt...
Són testimonis, no?
Exacte.
I és, a més,
en la nostra legislació
és el mitjà
que ens garanteix
el dret com a ciutadans
a transitar
per al nostre país
a banda de les carreteres.
Els suïssos,
per exemple,
tenen aquests camins
protegits
no ja sol
per una llei,
sinó per un decret
express de la Constitució.
I, en canvi,
aquí això encara
ens costa molt
d'entrar
i de veure-ho.
No té res a veure.
No, bueno,
però en tot cas
és un bon mirall,
no?,
intentar
aprendre.
comentaves el que ha canviat
el món de l'excursionisme
en dos segles,
fins i tot ens remetíem
a les dues últimes dècades.
També ha canviat molt
pel que fa
a la preparació
i a la informació
a la que tenen accés
les persones
que volen practicar
l'excursionisme,
el senderisme.
Mai hi havia n'hagut
tantes publicacions,
em refereixo a guies,
però a publicacions
d'altres tipus
que podem trobar.
I avui,
que és el dia del llibre,
és un bon dia
per parlar-ne, no?
De la bona salut
que tenen
aquestes publicacions.
Hi ha hagut,
bueno,
cosetània edicions
que ha fet...
Amb les guies
Atsimut.
Sí,
ha fet una feina,
jo em penso,
que molt,
molt valuosa, no?
Jo penso que ara
hem d'anar treballant
per anar augmentant
doncs alguns certs aspectes
culturals
d'aquestes guies,
aprofundir més,
etcètera, etcètera.
Però el que sí que és veritat
és que hi havia un forat
i que necessitàvem
tapar-lo,
cobrir-lo
i les tasques
que s'han vingut fent
fins ara
és valuosíssima.
Una altra qüestió
és a veure com després,
per exemple,
els mapes, no?
Tenim un dèficit
de mapes
enorme,
enorme
i que ni editorials
com cosetània
ni editorials més grans
són capaces d'assumir.
És un problema
nacional.
Però és un problema
només de finançament
i econòmic
el tema dels mapes
o va més enllà?
És un problema
de prioritats nacionals,
és a dir,
tornem al mateix,
anglesos, francesos,
el tema cartografia
és un tema
molt important
a nivell de societat.
i per tant,
el rigor
en què es fan els mapes
i l'abast dels mapes,
les escales,
etcètera,
etcètera,
és una qüestió prioritària.
I després,
evidentment,
també hi ha uns mercats
en el sentit
de més gent que camina,
que els demana,
etcètera,
i la gent que els necessita,
i la prova és que quan van sortir
en aquest mapa
s'estan comprant
i són necessaris
dels mapes excursionistes.
Però pensem que
no tenim un mapa
un mapa 1-25 encara fet
per l'Institut Cartogràfic de Catalunya.
I, per exemple,
tota aquesta sèrie de camins tradicionals
estan desapareixent dels nostres mapes,
el qual és gravíssim.
Es comença a desapareixer del mapa
i després ja sabem el que passa,
no?
Exactament.
Tot i que la legislació,
en teoria,
com a béns públics,
els protegeix.
És a dir,
encara que un camí estigui embertissat,
segueix tenint l'estatus de bé públic.
I, per tant,
és imprescriptible,
inembargable,
inalienable.
Bueno,
una sèrie de coses
interessants de saber
i que ens estem oblidant.
Déu-n'hi-do,
t'has comprat algun llibre
relacionat amb el món de la natura,
l'excursionisme?
O te'l compraràs?
O, home,
descanses una mica d'aquest tema?
Un company fotògraf,
el Ferran Aquilà,
el llibre de les papallones,
que és una meravella,
que ha costat molt de sortir,
perquè penso que...
A ell li feia molta il·lusió
i penso que és un regal
que ens fa
a tots els que el podem veure.
Doncs vinga,
recomanem dos llibres de pas,
aquest de les papallones,
que n'hem parlat al començament del matí,
i el d'El Rafael López,
els amants del senderisme,
en aquest cas de l'excursionisme,
aprendran moltes coses,
segur que sí,
i també, probablement,
se'ls obri una visió diferent d'aquest món, no?
Tant de bo.
Moltíssimes gràcies, Rafael.
A vosaltres.
Com a Sant Jordi.
Adéu-siau.
Ja hem repescat el Jordi Tinyena,
ha marxat,
però ràpidament,
Marta, Marta,
agafa'l,
perquè parlava de lectures imposades,
parlàvem tots en general,
i ara el volem imposar nosaltres,
una lectura,
un fragment de la llegenda de Sant Jordi.
Jordi Tinyena,
et regalarem el llibre i la rosa,
com la resta de persones que ho han fet, eh?
No seràs menys.
Què et sembla?
T'animes a llegir-nos?
Doncs vinga, Jordi.
Ja?
Matés?
Ja.
Vinga, doncs.
L'endemà,
la princesa paregué davant el poble preparada per el sacrifici,
vestida de blanc i amb la cavallera rossa deslligada.
El seu rostre seré com mogué encara més la multitud que l'esperava.
Tothom l'acompanyava fins a l'exterior de la muralla.
S'acomiadava emocionada dels seus pares que no podien contenir els plos.
Li van indicar cap a on havia d'anar per arribar fins on s'estava el drac
i s'hi encaminar sense vacilar.
Però a mesura que s'acostava al cau del drac,
les llàgrimes començaran a rodolar-li altes avall,
i quan ja era al costat de l'aigua moll,
va haver-hi un jove muntat en un cavall blanc que avançava cap a ella.
En lloc de demanar-li auxili,
li va dir
On aneu, jove cavaller?
Que no sabeu que en aquestes contrades hi ha un drac ferotge
que s'alimenta de la gent que troba?
Fugiu abans que no sigui massa tard per vos.
No us amoïneu, vella donzella,
prou que ho sé, que per aquí hi ha un drac.
He vingut a ajudar-vos,
a salvaguardar-vos a tots per sempre de la maldat d'aquest monstre,
va dir el jove mentre la mirava amb un rostre tranquil i confiat.
Us ho prego, cavaller,
no exposeu la vostra vida inútilment.
Molts altres guerrers han mort abans en desigual combat contra el drac.
Ningú no em salvarà del meu destí.
I algú? Algú la va salvar del seu destí?
Sí, el Rafa, que està aquí,
jo crec que ens hauria de fer un altre capítol, Rafa.
Què et sembla?
T'atreveixes?
Sí?
Això, els posem uns paranys, eh?
Els convidats, que Déu-n'hi-do.
No voldran venir mai més.
Vinga, això, ara, espera, que seuen, eh?
Seuen i tot.
No, cal seure.
Sí, si vols seure, pots seure, perfectament.
Faltaria més, que és molt important, això del cavaller Sant Jordi.
La Marci, no trobes el punt on ha quedat el Jordi,
t'ho indiquen ells mateixos.
Molt bé.
Perdona?
No, no, sí.
Sí, començ.
Mira, a partir d'aquí.
I tot just havent acabat de dir aquestes paraules,
les fosques aigües de l'aigua moll es van remoure de cop
i dins en sortia l'horrible drac,
que es va llançar contra el cavaller.
El drac treia foc pels ulls i fum de la gola
i emetia uns brugits espauridors.
La princesa resta immòbil i glaçada per l'ensurt.
Però el jove cavaller reaccionava pres a l'escomesa,
aferrar fort les cames, els lloms del cavall,
amb els peus ben tibants als estreps
i mentre amb la mà esquerra subjectava l'hora un escut blanc,
adornat amb una creu vermella.
I les regnes del cavall,
amb la treta començant a vestir el drac amb una llança esmolada
per trobar-li un punt feble.
Havia començat el combat.
La bèstia no es deixava sorprendre.
Al contrari, semblava que gràcies a la seva gran envergadura
aviat sofocaria els valents esforços del janet
i que aquest no podria evitar sucumbir a la terrible força del drac.
La lluita aixecava tanta pols
que gairebé no es distingien els cossos dels contendents.
La princesa pregava, agenollada.
El drac es bufegava cada vegada més irritat.
I semblava que d'un moment a l'altre
destrossaria el jove cavaller.
Però aquest, amb un moviment àgil i inesperat per al seu rival,
se situa en una posició favorable
que li permeté fer un precís cop de llança contra el drac,
que li entrar per la gola i li arribar a les entranyes.
El monstre, ferit i sorprès, a baixar la guàrdia.
I això va permetre encara al cavaller clavar-li un altre cop de llança.
Llavors, el drac va caure a terra.
Definitivament mal ferit.
El final era previsible, jo crec que no ens ha sorprès a ningú,
però Déu-n'hi-do, ja tenim allà el drac vençut, el cavaller,
però encara, encara hem de posar aquell final, com a les grans pel·lícules,
un final que sigui realment esperançador i bonic i totes aquelles coses.
Encara tenim temps per fer-ho, ens acostem al punt de la una,
però com que serem amb tots vostès fins a dos quarts a dues
i encara ens queden molts més convidats,
tindrem ocasió de posar aquest final feliç
a la història de la gent, en definitiva, de Sant Jordi i el drac.
Fem una pausa, les notícies,
i immediatament seguirem amb tots vostès des del matí de Tarragona Ràdio.