Molt contents de la rebuda que ha tingut el disc i tot i que és un tòpic i sembla que ho hagis de dir sempre, doncs no ho esperàvem.
Això ho diu sempre, i després hi ha sorpreses.
Però és que realment no ho esperem.
Jo crec que el dia que t'esperis ja que la gent ha de comprar el disc, aquest dia tens algun problema, no?
Perquè dones, per suposat, una cosa que no és normal, que és que treguis un disc en català i es vengui i la gent et segueixi.
Entenc que quan teniu el disc i acabat a punt de presentar-lo al públic, us sentiu una miqueta insegurs, sempre?
Sí, moltíssim, molt. Hi ha un rau-rau aquí dintre i ja només li deixes escoltar a gent molt, molt, molt determinada,
gent que ja coneixes i que saps que té un criteri i que sap que estàs molt sensible.
Perquè, per molt que estiguis convençut d'un disc, els primers dies qualsevol opinió negativa t'afecta molt,
perquè encara no tens prou, el disc no té prou solera com per poder-lo defensar, no?
D'aquí a un mes sí que direm que és el millor disc del món i tot això, però ara encara estem una mica pendents i l'únicament és dir
que t'ha agradat, que t'ha agradat, i la gent diu sí, sí, molt, molt, ja, menys molt.
I si diuen que no, què passa? Aquests íntims diuen que no, què passa?
No, perquè els íntims ja saben que som...
Que som molt sensibles.
Molt sentits.
I diuen sí, home, sí, està bé, home, pesat.
Aquest tema que estem escoltant, que és el tall número 1 del disc, es titula Estúpidament Feliç,
i sembla una mena de declaració de principis del que vindrà després, no?
Sí.
Apostar en allò per sentir-se viu, per no fer-nos grans en el sentit positiu de la paraula
i continuar, doncs, estant en sintonia amb tot allò que ens envolta.
Exactament, intentar reivindicar que pots estar conscient del que et passa al voltant
i intentar arreglar-ho, però amb un somriure i sense deixar de tenir ganes de viure i de disfrutar la vida.
Allò que diuen, ai, la joventut, la joventut, que passa de tot, no?
Això que diuen les àvies i els avis que us escolten a vosaltres, també.
Sí, i també perquè sembla ser que l'única manera que hi ha avui en dia de ser feliç és estúpidament, no?
L'única manera que té molta gent de ser feliç sembla ser que només és prenent pastilles, no?
Ja sigui la que et donen a la discoteca o la que et donen a la residència.
I reivindiquem nosaltres una felicitat diferent, la felicitat adulta que es basa en ser conscients
que la vida et dona moltes bufetades, però que precisament aquestes enrabiades,
aquests mal moments, fan que quan siguis feliç de veritat, ho ets realment
i que ho puguis valorar molt més.
Felicitat sense additius.
Exacte. Natural.
A veure, aquest disc és com una capsa de sorpreses i a més materialment també,
perquè agafes el disc, obres una tapa...
Ara no la podreu obrir, a veure si mira que és senzill el sistema, eh?
Que és d'allò més rudimentari.
Obres una tapa, obres dues, obres tres, obres quatre i surt el disc.
El format aquest també és com a atractiu, no?
Sí, saps què passa? Que com que ara donem-se el còpia, perquè les torradores aquestes de CD's
treuen fum, doncs has de presentar una cosa una miqueta digna.
I per altra banda, la qüestió de disseny gràfic sempre l'hem intentat cuidar molt.
I creiem que ja que una persona s'ha de gastar dos mil escats de pessetes en un disc,
el mínim que pots fer és donar-los una presentació ben bonica.
Parlem de les qüestions més tècniques del disc, que si et sembla,
Lluís, és un disc produït pel nord-americà Brad Jones,
tot i que manté l'empremta de Marc Grau, que l'heu posat vosaltres.
Clar, perquè el que sabem nosaltres ens ho va ensenyar el Marc.
I això no s'oblida en quatre dies.
No, per sort no s'oblida. Llavors és el que diem, que hi ha hagut dos productors.
El Marc, via nosaltres, i el Brat, que és aquest noi americà
amb el qual hem tingut una relació molt maca i hem quedat molt contents.
Té un tractament musical diferent per això el disc, no?
Sí, perquè el Brat ha intentat agafar més la personalitat del grup, la frescura,
no mirar que tot soni tan bé, però que sigui més autèntic, agafant les primeres tomes.
Però per altra banda, crec que sona molt a pets.
En general, allò que dèiem abans que preguntes a la gent què et sembla,
la gent ens diu que els recorda molt el Bon Dia,
però que a les lletres els recorda bastant el sol.
I pel que fa a la música, hi ha estils diferents,
des de funky fins i tot una mica de country, sul, balades...
Sardanova no hi poseu mai?
No, Sardanova la dicem ja pel nostre amic Santi,
que ell l'adomina bastant més que nosaltres.
Jo crec que encara que hi hagi estils, el que hi ha són pinzellades,
tampoc no és que hi hagi estils diferents.
Una mica de bossa nova també, no?
Sí, també hi ha una cançó amb un aire brasileiro,
però en el fons m'assembla a mi que és més el que nosaltres ens pensem que hi ha
que el que hi ha realment, perquè la manera de fer nostra
crec que ja tenim un llenguatge musical bastant determinat.
I que les cançons quan les sents dius, això són els pets.
I això crec que està bé, perquè ens ha costat 16 anys
arribar a tenir ja una personalitat musical pròpia.
Déu-n'hi, de 16 anys, han passat ja?
16 anys, nena, què et sembla?
Es fem grans, eh?
Com passa el temps, eh?
És horrorós. D'això també heu fet més d'una cançó, eh?
Sí.
Amb el tema del pas del temps.
Jo crec que us preocupa.
Aquesta és una obsessió personal meva, sí.
Bueno, jo crec que part de lo bonic que és l'aprenentatge diari
és això, veure com el temps canvia les coses, pel bo i pel dolent, no?
En aquesta cançó hi ha una cançó que es diu Passarà el temps
que parla d'això, que la memòria és selectiva
i fa que oblidis moltes coses
i que oblides coses que no t'agradaria oblidar
i també que oblidis coses que més t'estimaries
que no t'haguessin passat mai.
Per tant, que passi el temps és bo.
Té coses bones i té coses dolentes.
En el disc, segueix una mica la línia habitual
en quant als continguts de les lletres,
parleu de la felicitat,
parleu de l'amor, del desamor, de la solitud,
de la vida en general.
Sí, intentem, en les lletres,
intentem mostrar-nos tal com som com a persones
perquè hi ha gent que diu
jo només vull parlar d'amor
però em fa l'efecte que una persona
que en la vida normal només parla d'amor és un curcir
i una persona que en la vida normal només parla de política
és un plasta.
Llavors nosaltres reivindiquem que a l'hora de fer lletres
has de ser com ets amb l'hora de fer el que fem els amics,
que en un moment parles de coses molt banals
i parles de lo bona que està la cambrera
o el cambrer,
que tothom té els seus gustos,
i els cinc minuts més tard parles del problema
que hi ha a les eleccions basques
o de la llengua catalana
o de la plataforma de la defensa de l'Ebre.
Reivindiquem una mica parlar de tot
i sobretot ser conscients que
com que hem de lluitar contra aquests grans monstres
multinacionals que venen tipus Madona
amb aquests pressupostos milionaris de promocions,
l'única arma que tenim els d'aquí
per lluitar contra aquests discos de fora
són les lletres,
perquè la Madona mai podrà parlar
del problema de la immigració,
el problema de la gent gran d'aquí
o de coses que passen aquí.
L'únic aspecte que podem guanyar
els americans i els anglesos
és amb les lletres.
Quan deies aquell que parla constantment d'amor
és un cursi,
jo alguna vegada gent més jove que nosaltres
he sentit dir clar,
és que quan dins d'una cançó dels pets
hi ha una frase d'amor,
però d'amor, d'amor,
no allò que bon està a la cambrera que deies,
és una frase d'amor,
no sona cursi,
però la dic jo i no em queda bé.
On és el secret?
No ho sé, igual...
Per seduir el personal.
El secret, igual, és en ser sincer
i en ser honest
i no fer-ho perquè rimi dues paraules.
Sense música, perdona, Lluís,
digues una frase d'amor
que puguem trobar en una cançó dels pets.
Sense música, eh?
No ho sé, no, és que a mi em fa molta vergonya.
No, va.
Jo tinc trossos de lletres.
No, no, no, no m'ho facis dir.
No, no, el tema de recitar no et va...
Aquí en aquest disc...
Et poso les lletres, home,
i les llegeixes,
si no vols recitar-la.
Vinga, va, no et posaran en un compromís.
Em posis en un compromís.
Deixa'm-ho córrer.
No, no, però és això.
Com podeu seduir d'aquesta manera a la gent?
Jo no sé si seduïm tant, eh?
Ai, quina modèstia.
Ho dius amb la boca petita.
No, és que...
La prova són els concerts,
la venda dels discos...
És que teniu un públic amplíssim, no?
Sí, sí, sí, això sí que és veritat.
Al principi dels pets
teníem un públic generacional molt proper al nostre,
després es van fer grans,
i amb el Bon Dia, sobretot,
ha tingut un relleu generacional molt gran,
molta gent jove s'hi va acoplar,
i a partir del sol jo crec que ara hi ha una mica...
A vegades ens venen moltes mares i molts pares
que diuen, mira, he comprat el disc pel nen,
però quasi que me l'escolto més jo que no pas el nen, no?
Perquè les lletres que feu
quasi que ens afecten més a nosaltres
que no pas a la gent jove.
I per altra banda, també,
la gent jove ens diuen,
amb aquestes lletres que feu vols dir que les entendran?
I jo crec que la gent jove és prou intel·ligent
per entendre una lletra que fem nosaltres.
Parlar de les coses de la vida, del dia a dia,
doncs vosaltres us tanqueu per enregistrar un disc,
comenceu una gira de concerts,
la popularitat que vulguis que no,
doncs de vegades et resta una mica d'intimitat
en el fer del dia a dia.
Tot això com es pot combinar
en tenir contacte real,
amb la gent, amb el dia a dia normal?
Aquesta és una bona pregunta,
que vulgui fer la pilota.
Gràcies, eh?
Però m'agrada molt perquè això és un problema.
Jo crec que s'aconsegueix
a base de no renunciar
a tenir una vida normal.
O sigui, el problema que tens
quan tens aquest voràgine
i que la gent et conegui pel carrer,
que tampoc és tan dur,
és que te tanquis
en un cercle molt petit
i no surtis de casa
i llavors no tinguis contacte amb la realitat.
Llavors el que has de fer és no renunciar
i seguir sortint.
I en el fons,
la popularitat nostra
és a nivell molt casolà.
És a nivell de...
Sí que la gent pel carrer
et pot dir hola
o et pot dir pet
o et pot cantar bon dia,
però vaja,
seguim agafant l'autobús,
el taxi,
anant pel carrer
i no ens tiren ni sostens ni calces.
No, no, no us passa això.
No, ja m'agradaria,
però no...
Home, clar,
és que parlar d'aquestes coses,
del dia a dia d'oïdes,
és difícil realment
i resultar sincer, no?
Exacte.
És que si no tens contacte
amb el món real,
les teves lletres
acaben de ser sobre tu mateix
i les teves palles mentals
i llavors acabes siguent
d'aquests artistes
que només saben parlar
de coses que no interessen a ningú,
que només els interessen
en el seu món particular.
I el bonic,
l'única manera
de poder fer lletres
amb les quals
la gent s'identifiqui
és sortir,
tenir contacte amb la gent,
parlar,
fixar-te en les coses,
observar una mica
i sí que la popularitat
fa que et sentis més observat
que no pas observar tu,
però bé,
sempre hi ha maneres
d'amagar-te
i d'observar la gent.
Saludem el Joan Reig,
has trobat el Parquímetre,
Joan, bon dia.
Sí, sí, sí.
Cap problema,
t'havia passat l'hora o què?
Sí,
però no havia passat encara
el Vigilant
i he fotut 150 peixetes més
aguantar fins a les dues.
Sí, sí que aguantarà,
sí que aguantarà.
Seguim,
en tot cas,
el Joan s'incorpora ara
a aquesta conversa
que estem mantenint
amb el Lluís Gabaldà,
ja tenim dos dels pets
aquí a l'estudi.
La gent gran
torna a tenir
el seu moment de glòria
en el nou disc,
eh?
Això és important també.
És un clàssic ja.
Sí.
I això,
per què?
Mira,
perquè són coses que ens preocupen.
Som un grup que,
no sé si ho he dit ja,
però que no som gent autista,
som gent que llegeix el diari,
que surt cada dia al carrer
i escriu sobre el que veu.
I una de les coses que veiem
és la...
de la manera tan injusta
com la societat moderna
estar tractant
la gent gran, no?
La gent gran
que a última hora
són,
un poble de saviesa,
és la gent més sàvia
que tenim a la nostra societat, no?
i nosaltres els tractem
com si
com si
disturbéssim, no?
La societat moderna
tendeix a classificar
la gent
per l'edat, no?
Classifica,
en general,
per, no sé,
classes socials,
no?
Per llengua,
per colors,
però una de les més injustes
classificacions que fa
la societat moderna
és per l'edat.
Llavors,
a la gent gran
se les racona
els geriàtrics,
se'ls donen una pastilla
perquè estiguin drogats
tot el dia
i els joves
també se'ls fot
amb un altre geriàtric
en el cas de les discoteques
amb un altre tipus de pastilla
i la gent de la mitjana edat
a cotitzar
doncs a pencar
la gent de l'edat mitjana
a pencar
i els d'unenys
a Port Aventura
que és una altra espècie
de geriàtric
on també presenten
una realitat virtual
que no existeix, no?
I no estem gaire d'acord
de la manera
que es classifica
la gent
amb la societat moderna
i reivindiquem
una mica
com es feia abans, no?
Que la gent gran
s'estava a casa
fins que es moria
i llavors
No els percebíem
com gent gran
era gent que hi havia
a casa
era l'avi
era l'avi
i la tradició
i la saviesa
popular
anava passant
d'avis a pares
i de pares a fills
jo he après
tantes coses
escoltant la gent gran
com anant a col·legi
potser més de la gent gran
perquè a col·legi
hi va anar molt poc
i en el fons
la gent gran
el que vol
és estar amb la gent jove
la gent gran
ja en té prou de gent gran
si tu vas a parlar
amb una persona
que estic a una residència
i li preguntes
què és el que t'agrada menys
et dirà
és que aquí està ple de gent gran
és que hi ha coses
que a les escoles
no ensenyen
ni es poden aprendre
paraules
que
no ho sé
la tendresa
és impossible
d'explicar
amb una classe
de tendresa
no existeix
s'ha d'experimentar
s'ha d'experimentar
i la gent gran
és la gent més tendra
que hi ha
i que et manifesten
aquesta sèrie
de sentiments
com solidaritat
coses que a les escoles
no s'ensenyen
i que la gent gran
te les pot ensenyar
i ja hi ha una tendència
evident
de reunir
a totes les persones
en col·lectius
ordenadament
ben compartimentats
posar-los en un autobús
i enviar-los en un lloc
tots entre ells
i segurament
que ells
s'ho passarien més bé
barrejant-se
amb la gent
d'altres generacions
amb nets
amb fills
amb amics de nets
amb amics de fills
com els cafès d'abans
els cafès dels pobles
en els quals hi havia
la gent gran jugant
a botifarra
la gent mitjana
prenent una coca-cola
o una cervesa
i els jovens jugant
a futbol
però això és un camí
sense tornada
jo no sé si ho veieu així
aquest toc nostàlgic
que ara esmentaves
doncs és això
un toc nostàlgic
perquè difícilment
es pot recuperar
tot això
jo no
la vida ens porta
a viure
d'una manera determinada
però tu també pots renunciar
a ballar
el ball
que toquen
que toquen ells
jo crec que hi ha
hi ha diferents vides alternatives
hi ha molta gent
que viu una mica
alternativament
i al marge
del que
l'orquestra oficial toca
jo crec que
el món rural
sobretot
els pobles més petits
encara es viu així
i dubto que es perdi
que hi hagi internet
i que es globalitzi el món
no vol dir que la gent
encara té ganes
d'anar a fer el cafè
i els jaios
encara hi van
potser les grans ciutats
s'han perdut
però crec que el món rural
costarà
de carregar-se aquest tipus
i ho proven ja
però em sembla que costa
afortunadament
gent jove
nens
tercera edat
o avis
o vells
jo crec que vells
és una paraula més que correcta
i que caldria recuperar
perquè no és cap
terme pejoratiu
tot i que de vegades
es vol
dir com a tal
també es pot jugar
ortogràficament
escrit amb B alta
i amb B baixa
vells
també
permet un joc de paraules
no saps mai
si et diuen jaio
o si et diuen guapo
hi ha un altre col·lectiu
els immigrants
que també tenen el seu moment
en el disc dels pets
sí
pel que dèiem abans
també
perquè
com que intentem fixar
fixar-nos en el que està passant
doncs
hi ha gent que diu
oh és que tothom en parla
d'aquest tema ara
és com un tòpic
en les cançons
però és que és un tema d'ara
és un tema
que s'ha posat a la palestra ara
i és un tema
tan tan tan manipulat
que on parla del problema
de la immigració
i què vol dir
el problema de la immigració
la immigració
no n'és cap de problema
l'únic problema
que té la immigració
almenys la immigració
que es vol
satanitzar
és que
la gent
la gent que ve del Magreb
la gent que ve de l'Àfrica
subsahariana
ens molesten
perquè ens fan mala consciència
perquè ens demostren
i ens ensenyen
que el nostre benestar
és a costa
de l'expul·liació
i del malestar
d'una altra gent
i d'una altra cultura
el que ens molesta
dels immigrants
és que són pobres
no que siguin immigrants
perquè si ve un
un alemany ple de quartos
no ens molestarà gens
el que ens molesta
és veure
que si nosaltres tenim
el que tenim
i tenim un CD
i un cotxe
i una hipoteca
i una casa al camp
és a costa
d'aquí altres països
que estan morint-se de gana
aquest és el problema
ens fa por
la pobresa dels altres
perquè inconscientment
pensem que nosaltres
podríem ser ells
sí
o que ens fa pensar
que clar
si tots fóssim
si tot el món
fos com nosaltres
no es podia sostenir
o sigui
no hi ha prou riquesa
com que tothom
tingui el que tenim nosaltres
llavors
perquè hi hagi països
tan rics
com els europeus
hi ha d'haver països
molt pobres
llavors
s'ha de tenir moltes penques
per criticar
que la gent
a la qual estem espuliant
vulguin venir aquí
i viure una miqueta
més dignament
és com diuen
venen aquí
i ens foten la fenya
però a veure un moment
primer que tot
ningú marxa de casa seva
per gust
i segona
si venen aquí
i agafen una feina
perquè no poden tenir
una feina ell
i trossir
qui ets tu millor que ell
o què?
quan vas comprar
aquest trosset
aquesta parcel·la
ensenya el títol de propietat
ara mateix
ens han posat seriosos
ja està bé
de fer-ho de tant en tant
però al disc
hi ha cançons
amb molta alegria
molta esperança
parleu d'històries d'amor
parleu de la rutina
que de vegades implica l'amor
també
que Déu-n'hi-do
històries imaginàries
d'una veïna
que està por ahí
aquella veïna
que a tots us agradaria tenir
imagino
exacte
la veïna misteriosa
que cada nit
admira un moment
abans d'anar a dormir
però
bé sí
amb aquesta cançó
és curiós
perquè no fa gaire
un afán
em va dir
que si parlava de la lluna
llavors
reflexionant
em va dir això
que és una cançó
que parla d'una noia
que només surt a la nit
i va dir
pensava que era una metàfora
de la lluna
carn i os
però cadascú
es fa la pel·lícula seva
amb les lletes
que també és bonic això
que cadascú
s'inventi coses
és com
és com s'ha acabat
que parlava d'una història
d'amor homosexual
entre dos homes
i ens venen moltíssimes parelles
dient que aquesta és la cançó
de la seva vida
i que es van enamorar
amb aquesta cançó
i això és bonic
jo trobo que cadascú
s'ha de fer la seva pel·lícula
tu fas una lleta
parlant d'una cosa
però si la gent
se l'agafa d'una altra manera
doncs també està bé
Respira
el títol
és
convida alguna cosa
allò que de vegades
respires profundament
doncs vinga
tira endavant
va per aquí la cosa
convida que et relaxis
té molts significats
Respira
i a mesura que va
que va avançant
aquesta marató
de promoció
li anem buscant
nous significats
però
el que has dit tu
és molt vàlid
era com un parèntesis
és com la vida
va molt de pressa
tot s'està globalitzant
a marxes forçades
el món de les comunicacions
està avançant
en un temps
que no podem païr-ho
no?
no s'ha pres a fer anar
un aparell
que ja en surt
un altre
d'una generació
molt més nova
i que no
i això
és pensar
de fet és una filosofia
que amb l'anterior
disc ja l'apuntàvem
també una mica
respira
para un moment
i jo baixo
amb aquesta estació
i deixo que el món
passi tranquil·lament
i miro tot el que ha passat
amb molta més calma
potser no cal
perquè aquest món
aquest
aquest món que va tan de pressa
ens fa oblidar doncs coses com la gent gran
com aquesta manera de viure
que teníem abans
no?
que era més sana
més tranquil·la
totes
l'altre t'hi veiem un programa
a la tele
que deia
que moltes malalties
noves
que ara
venen
arrel
de com
de com
de com
interpretem la vida
de com vivim
la vida ara
d'aquest estat de nervis
d'ansietat
que sembli que no
sembli que a vegades
una malaltia greu
te la pot donar
el tipus de fumar
o castigar-te el cos
però a vegades
castigar-te el cos
també és
no ser feliç
i aixecar-te al dematí
tinguent
cinquanta coses per fer
quan saps
que només
no pots
fer deu
és una mica això
respira també
perquè
hi ha
perquè
ha entrat aire fresc
el grup
el sol veníem
d'una època
una mica
una mica
així
trista
diguéssim
amb la gravació
del sol
havíem
viscut
tot el procés
i tota la malaltia
que va portar a la mort
el nostre productor
amic i guitarrista
Marc Grau
i aleshores
ara
hem recuperat una mica
l'optimisme
i l'alegria
hem entrat gent nova
al grup
noves cançons
nou productor
nou guitarrista
i tot ha sigut com un aire fresc
per nosaltres
necessitàvem aquesta entrada
d'aire fresc
una mica
per
no sé
per sobreviure
i per
agafar
la carretera
amb més ganes
ens posem
una mica
materialistes
llegir
ahir a la premsa
que heu venut
30.000 còpies
en dues setmanes
sí
confirmeu
aquesta
jo no sé
què ha passat
deu ser
és quan deies
jo et deia
teniu molts seguidors
vols dir
30.000 còpies
en dues setmanes
tot serà
que la setmana vinent
no van deu
ni una
però escolta
em fa l'efecte
que volíem comprar
l'Oreja de Van Gogh
i no em quedava
i vam comprar el nostre
deu ser això
no no
realment
tenim un públic
molt fidel
molt
i allò que diuen
de la pressió
no teniu tanta pressió
després de dos discos
seguits
que han sigut
disdor
i que han superat
els 50.000 còpies
quina pressió teniu
i nosaltres diem
que tot el contrari
tenir un públic
tan fidel
que sabem
que quan surt el disc
se'l va comprar
de pressió corrent
el que et dona
és una serenor
i una tranquil·litat
molt gran
i el que tenim molt clar
és que ja no volem fer
més carreres d'obstacles
i concursos
a veure quin disc es ven més
el que
haver aconseguit
dos discos seguits
que siguin disdor
és una cosa
que no s'haguessin
pensant mai a la vida
per tant
ara ja
tot el que ens vingui de més
ho agraïm moltíssim
i som conscients
que ho hem de pagar
en els concerts
i siguin professionals
i posant en un escenari
i donant-ho tot
però per altra banda
no ens volem encaparrar
a veure quants discos
vendrem ni res
és un motiu d'orgull
tot s'ha de mesurar
en quantitats
hi ha aquesta tendència
si del que no es pugui
mesurar en quantitats
en unes magnituds
determinades
sembla que no existeixi
i no és així
també llegia
que esteu
amb aquest disc
entre
la llista dels 30 discos
més venuts
a l'estat espanyol
sí
tenint en compte
que només en venem
a Catalunya
bueno
els països catalans
doncs també
això és la primera vegada
que ens passa
i ens
perquè fora dels països catalans
res
de res
bé
música en català
però ni que sigui
una cosa d'aquelles pintoresques
que de vegades
s'organitzan
en alguna comunitat autònoma
no es conviden
a actuar
o així
vam anar a Madrid
a fer
les concerts
de Ràdio 3
fa un any
o fa dos anys
i vam fer
una ronda
d'emisores
de promoció
i ens vam donar
a compte
que a Madrid
no en tenen
ni puta idea
del que està passant
a Catalunya
els artistes
d'expressió catalana
teníem la sensació
que érem nous
que érem com un conjunt nou
i portàvem 15 anys
i bueno
i on ho ha estat
tot aquest temps
i ara amb aquest disc
per exemple
a l'entrada
el número 26
de la FIBA
de la llista de vendes
hi ha hagut trucades
des de Madrid
a la discogràfica
preguntant
qui som
i ens demanen
per anar
a les televisions
per anar a fer playbacks
que ja hi anirem
i ens fa molta il·lusió
anireu a Tele 5
Antena 3
i tot això?
si s'hi ha d'anar
si va
escoltem
tampoc no és que
no vulguem donar la impressió
i la imatge
el Joan fa una cara
que no sé si li fa
gaire petxoc això
home és que
nosaltres no volem rebutjar
tampoc
o sigui
el que no pot ser
és que diguem
que ens queixem
que a Espanya
no ens volen
i quan ens demanin
d'anar-hi
dic que no
o sigui
és que
volem que quedi molt clar
que ens encantaria
vendre discos a Espanya
i tocar a Espanya
i tenir seguidors a Espanya
i a Europa
i a Sud-amèrica
i a les illes Suajili
a tot arreu
s'ha de fer
és tocar de peus a terra
i ser conscient
que som un
la llengua catalana
és una llengua minoritària
i minoritzada
i per tant
totes les llengües minoritàries
per regle general
interessen
el seu àmbit d'acció
no hi ha cap llengua minoritària
que hagi aconseguit exportar
res
ni un sol escriptor
quan l'exporten
és perquè el tradueixen
aleshores
tocant de peus a terra
per molt que anem a Espanya
no vendrem mai
discos a Espanya
si no tradueixen les cançons
els que van fer
els que van fer
durant els 70
forma part d'una època
d'una conjuntura
totalment diferent
a la d'ara
Lluís Llach
si venes
perquè té un públic universitari
que era universitari
els anys 70
i ara ha anat continuant
mínimament comprant
la seva obra
o l'Hombre del Mar Bonet
o aquesta sèrie d'artistes
però
la música catalana nova
no hi ha ningú absolutament
que hagis aconseguit
trencar aquesta frontera
exacte
o sigui
si no hi és
no hi ha cap grup
que ho hagi fet
ni cantant en castellà
com és el cas
dels comprovat
primer en gaia en gaia
després sopa de cabra
després els gossos
Enric Arnaet
i tants altres
que et diria
no ho aconseguen ningú
com ho hem de
toquem de peus
com ho hem d'aconseguir
en català
l'única opció que hi ha
és el que dius tu
és traduint-te
a tu mateix
i anant
a cantar
amb una llengua
amb una altra llengua
i com que nosaltres
vam decidir des del moment
a principi
que no ens traduiríem
és una cosa
que no estem disposats a fer
perquè la nostra fidelitat
a la llengua
i a la cultura catalana
conscient que és una llengua
minoritana i minoritzada
és practicant-la
i no claudicant altres llengües
És la vostra manera
d'expressar-los?
Sí, però sense fer cap rebuig
ni a la llengua castellana
ni a la cultura espanyola
ni etcètera, etcètera
vull dir
que ningú
ni tampoc ho fem extensible
als altres artistes
coetanis i companys nostres
Tot suma
el que s'ha intentat
és que tot sumi
no restar
probablement sigui el més important
apel·lant a la vostra
veterania
ja pràcticament al final
de la nostra conversa
Hi ha molts grups
hi ha molts grups
molta gent jove
que vol ser músic
que vol tocar
i aquí a Tarragona
en tenim moltes mostres
Sí, sí
Us venen en plan gurú
a preguntar-vos coses
a ensenyar-vos treballs?
Doncs mira
jo et puc dir una anècdota
no fa ni 15 dies
vaig agafar el tren
i durant el viatge
tenia un noi
que es va passar
tot el viatge
mirant-me
de manera que
al final
estava com una mica neguitós
i tal
no sabia què passava
perquè em va emprenyar
una mica
i al final
el noi me va venir
i em va dir que tocàvem
un grup de Tarragona
i que em va donar un dis seu
perquè l'escoltés
i estava tremolant
pobret
i em parlava
i em parlava de vostè
i jo
em vaig sentir
una mica estrany
però al final
vam estar xerrant
i molt bé
i molt bon rotllo
i tal
de tota manera
jo crec que
els conjunts nous
el que han de fer
és seguir els seus instintes
i no
agafar consells
de jaios
com nosaltres
jo crec que cadascú
ha d'agafar les seves experiències
i prendre dels seus errors
i nosaltres
tampoc no som ningú
per donar consells
a ningú
doncs aquests jaios
el proper dissabte 26
començaran la seva gira
a Vell Puig
per molts jaios
jo crec que l'energia
en l'escenari
es mantindrà
com sempre
ai no ho sé
ja veurem
a veure si ho entrem
no aguanteu
tres actuacions seguides
o què?
vinga va
sí
oi que exagera Joan
en Lluís?
sí
exagera una mica
home
una cosa certa
com més va avançant la gira
més rodats estem
i el primer
és una mica dur
perquè una cosa
és assajar el local
que fins i tot
toques més hores
que no pas en un concert
però l'altre
és l'adrenalina
que arribes a gastar
en un concert
i això es gota
bastant
de totes maneres
ja som una mica gat vells
ja tenim els nostres trucos
per aconseguir fondo
i per aguantar
per dosificar
l'ojal és real
aquell tipus de coses
no no estic parlant
i cuidar-se
també una mica
no estic parlant
de coses de fora
no de tu mentalment
doncs te dosifiques
i vas guardant energia
home ara tens una responsabilitat
saps que hi ha una gent
que ha pagat una entrada
que val uns diners
a aquesta entrada
i has d'anar a dalt
allà amb una mica
de professionalitat
sabent el que has de fer
sabent havent assajat
i havent-te preparat una mica
potser fa 10 anys
no calia que fes footing
abans de començar a anar a gira
però ara sí
almenys personalment
jo ho he de fer