PASSA EL NADAL
PASSA EL NADAL
Faltaven cinc dies per l'arribada del Nadal
i la petita Núria va demanar al pare quan vindria el tio.
El pare de la Núria es va mirar la nena amb uns ulls grans i sorpresos, com dues taronges.
Esclar, esclar, esclar, esclar, el tio, com pot ser que no hi hagi pensat?
va dir tot esbarat.
La petita Núria es va temer el pitjor.
De vegades els grans se n'obliden de coses molt importants, com ara fer el petó de bona nit
o les pessigolletes d'abans de llevar-se i passa el que passa.
Però el pare de la Núria va deixar el llibre que llegia al damunt de la tauleta
i va agafar la mà de la nena.
Anem, anem! Potser és al darrere d'alguna porta i no l'hem sentit arribar!
Això sí que li agradava a la Núria.
Obrir i tancar portes per buscar-hi coses amb el pare.
I més ara, que es tractava de trobar el tio.
Però de mica en mica, l'entusiasme del pare va anar minvant.
El tio no sortia per enlloc.
Havien mirat darrere la porta de les habitacions,
darrere de la del lavabo i de la del quartet dels almalandressos i...
El tio no apareixia.
No quedava a altre lloc per remenar que darrere la porta de la cuina.
La Núria va premer la mà del pare.
Estava molt emocionada ja que es tractava de l'última oportunitat per trobar el tio.
El pare de la Núria va picar l'ullet a la nena
com si haguessin de saltar un toll molt llarg i profund.
Una, dues, tres!
Van empènyer la porta i al darrere no hi havia res.
ni rastre del tio.
Ai, l'as!
Quina decepció!
Tots dos es van mirar com si no fos possible que aquell any
el tio els hagués fet el salt.
La Núria es va desenflar i li començaven a relliscar unes llagrimetes
per la canal del nas.
I el pare feia cara de no entendre res
quan de sobte fa dir...
Esclar, nena!
Ens hem oblidat d'escampar a les cendres de Sant Joan
perquè trobi el camí!
Aleshores, la Núria va recordar que per Sant Joan,
el mes de juny, quan feia calor
i es va estar fins molt tard per mirar com cremaven les fogueres,
el pare li va dir que calia guardar les cendres de la fusta que es cremava
per tal de senyalar el camí de casa al tio de Nadal.
També recordava que el dia següent,
aquell mes de juny, després d'esmorzar,
les va ensenyar desades dins d'un pot de vidre amb una etiqueta de paper
on hi deia cendres de Sant Joan.
El pare de la Núria
se'n va anar al rebost i va tornar amb el pot de vidre
i va dir a la nena que agafés el plat de les sopes
per abocar-hi les cendres.
Quan les va tenir en el plat,
la va fer anar fins la porta de casa
i li va demanar que les escampés per tot arreu fins a arribar a la cuina,
que d'aquesta manera el tio s'abria el camí
i a l'endemà ja el tindrien a casa.
Ai, que contenta que es va posar la Núria
amb el seu plat de cendres.
Però quan anava a començar a escampar-les per la casa,
una finestra mal tancada es va obrir de cop
i el vent va entrar i d'una bufada
va endur-se totes les cendres del plat.
Ai, nens i nenes,
ara sí que l'havien fet bona,
el plat buit, el pot buit,
les cendres volant per la ciutat,
el pare fet un nyap, la Núria plorant
i el pitjor, el tio,
perdut per vés a saber tu on.
Aquella tarda es va fer molt llarga i trista.
El pare de la Núria es va asseure a la butaca sense saber què fer
i la nena es va passar tota l'estona
amb el nas pagat al vidre de la finestra.
A l'hora d'anar al llit,
mentre el pare li donava un petó a la galteta,
la Núria va sospirar,
pare, que em quedaré sense ti o...
no ho sé, filleta,
no ho sé.
I la va atrapar amb els llençols i la manteta
fins la punta del mentor com a ella li agradava.
Després va apagar la llum i va deixar la porta ajustada,
però no del tot tancada.
A la Núria se li van aclocar els ulls,
però no per massa estona,
ja que de sobte es va obrir la porta de l'habitació,
es van encendre els llums i va entrar el pare esveradíssim.
Portava l'abric d'anar pel carrer i una bufanda que li tapava mitja cara.
Núria, corre, corre!
Núria, vine de pressa, que n'hi passa una de grossa!
La nena no entenia res de res.
El pare la va ajudar a vestir-se com si ja fos de matí,
però encara era fosc,
si tot just no havia agafat el primer son.
Però la cosa s'ho valia,
perquè el pare se'l veia molt excitat.
La Núria semblava volar agafada de la mà del pare,
tapada fins al nas amb la bufanda
i amb la gorra d'allana ben ajustada al cap.
Van sortir de casa,
però en comptes d'anar al carrer
van pujar escales amunt fins la porta del terrat.
Nena, que ens havíem deixat de mirar al darrere la porta del terrat!
El pare va treure's de la butxaca de l'abric
la clau del terrat
i de seguida es va sentir el garranyic del pany.
Ai, a fora, fill.
I la Núria va notar
com la punta del nas se li posava vermella
i li picava una mica a dins,
com quan ensumes el pebre.
Per tant, l'hi feia.
Es van repenjar a la barana de ferro.
I aleshores va ser quan la Núria,
tota ella de puntetes per arribar-hi millor,
els va veure.
El seu carrer era ple de llumetes
molt febles i tendres
que anaven avançant a plaret
en direcció a la casa de la Núria
i cadascuna de les llumetes
era els ulls de foc dels tions.
Esclar, va dir la nena,
la cendra s'ha emportat al vent
i l'ha escampat pel carrer
i ara tots els tions que anaven a la casa dels altres nens
segueixen la pols i venen a casa nostra.
I d'això es tractava.
Ja es començava a sentir un gran rebombori
pujant les escales de l'edifici.
les potes dels tions.
trepitjaven el terra
fent un soroll molt estrany.
Pom, pom, pom.
Pom.
Les parets tremolaven una mica
com quan els veïns del damunt fan festes
i la porta del terrat vibrava lleugerament
com les aletes del nas del papa quan s'enfada.
I ara què fem, Núria?
Si ens entren tots els tions a casa
no sé pas si tindrem prou menjar per tots.
trobo que amb un ja n'hi tenim prou.
La Núria s'ho va repensar.
Quina passada
tenir tots els tions de la ciutat per ella sola
i fer-los cagar tots
un després de l'altre.
No hi hauria lloc per a tantes llaminadures.
I potser haurien de demanar a la tieta Teresina
que els deixes una habitació per a guardar tant de dolç.
Però ben pensat
potser hi hauria molts amics que es quedarien sense res.
Les llumetes anaven avançant
i les potes dels tions
anaven fent pom...
pom...
pom...
Era necessari fer alguna cosa ben aviat?
La Núria
va tancar els ulls i va desitjar
amb totes les seves forces
que cadascun dels tions
trobés casa seva
i tots els nens de la seva ciutat
tinguessin el seu tió.
I quan va obrir els ulls
un vantet gelat
va sortir del forat d'una xamanella
i es va escampar pel terrat.
I del terrat
va passar a les galeries
de les altres cases
i d'allí va anar a parar els fanals
i fent giragonses
va relliscar fins al terra
i d'una bufada forta i humida
va escampar tota la cendra del carrer
fent-la volar per tot arreu
com quan el pare
es polsa la catifa
a primers d'estiu
i les veïnes s'empipen.
I de mica en mica
la cendra
va tornar a caure molt
suaument
al terra
però repartida
per tota la ciutat
per totes les places
per tots els carrers
i els carrerons.
Els tions
van aturar
la seva processó
a la casa de la Núria
i ara l'un
ara l'altre
van girar cua
i cadascun
va seguir el seu camí
de veritat
el que el portava
a casa seva.
Les llumetes
es van anar apagant
i l'aire gelat
es va escapar
entre els estenedors
dels terrats.
feia molt fred.
La Núria
es va abraçar
en el seu pare
després van tancar
la porta del terrat
i se'n van tornar
a casa.
A la Núria
sabeu
li costava
aguantar-se
les llàgrimes
mentre baixaven
les escales.
No us penseu
eh?
No havia estat fàcil
desprendre's
de tots els tions
de la ciutat
i més sabent
que el seu
s'havia perdut
per culpa
d'una finestra
mal tancada.
A l'entrar a casa
va penjar
la gorra
i la bufanda.
Després
es va despullar
i es va tornar
a posar el pijama.
Va entrar
al llitet
i el pare
la va ben atrapar
fins al mentó
com a ella
li agradava
i li va fer
un altre petó
de bona nit.
Quina sort!
Dos petons
de bona nit
en una mateixa nit!
El pare
va ajustar
la porta
sense tancar-la
del tot.
i va ser llavors
i només llavors
quan el pare
ja havia sortit
de l'habitació
que la Núria
va sentir
un soroll
molt estrany
com dues potes
de fusta
que feien
pom
pom
mentre la porta
s'obria una mica
va veure
va veure un parell
d'ulls
que resplendien
com el foc
i una veu
molt fosca
molt llunyana
molt antiga
que li deia
bona nit
Núria
bona nit
i la Núria
va tancar
els ullets
i es va
adormir
molt feliç
i la Núria
i la Núria
va ser
la Núria
i la Núria
va ser
l'escalada
i la Núria
passa un Nadal
diferent
amb Tarragona Ràdio
i la Núria