Aquest any estem fent una variació.
Els altres anys fèiem un espectacle més centrat en l'història del jazz
i en els ingredients.
El que passa és que ja ho saben tots els nois de Tarragona i ja ho coneixen.
Llavors aquest any hem fet una variació
i aprofitant l'espectacle que teníem sobre els instruments de vent,
on expliquem el mecanisme dels instruments,
per què sonen, com sonen, les diferents famílies i tot això,
i ambientat en música de jazz.
Això és el que estem fent a les escoles
i avui ja n'hem fet dues sessions.
Als nens en general els agrada molt la música
i en particular la música de jazz els hi atreu força, no?
Sí, jo penso que no és molt coneguda per ells,
però és una música atractiva perquè és alegre, és festiva, no?
No és sèrie encarcarada, no sé.
Jo penso que arriba bé.
Jo ara ho veia aquí la banda que estava tocant per les Rambles
i hi havia molta gent jove que els anava seguint i ballava
i segurament no havien escoltat mai jazz en la seva vida.
Bueno, si són de Tarragona, sí que no.
Ara tocava pels carrers de Tarragona a la banda de la Maria de Sevilla,
que aquesta nit actuarà, ja saben que hi ha moltíssimes actuacions
a diferents locals de Tarragona, n'hem parlat.
Dilluns amb el Jordi Bertran ens vam comprometre una mica
a fer una història del jazz, del dic, si no sabem com dir-ho.
Avui potser trobem una mica l'aigua clara.
I és molt ambiciós d'hi fer una història,
perquè en 20 minuts jo no sé quina mena d'història podem fer,
però sí una certa aproximació a aquest tipus de música originària d'Amèrica
i que ha arribat a casa nostra i a molts punts,
perquè justament aquests dies al festival
podem veure fins i tot alguna altra banda italiana.
Aquest matí escoltàvem una de Sevilla.
Jo no sé què té aquesta música, però que no coneix fronteres.
Començàvem ara, sonava de fons a tot un clàssic, no, Pep?
Sí, sí, sí.
Qui era?
Em sembla que era la banda del King Oliver.
Sí, exacte.
El jazz band amb el King Oliver i el tema era el canal Street Blues.
Pot ser un bon punt de partida per explicar una mica els nostres oients?
Ja ho deies tu, que per anar de l'història del jazz
podríem fer un programa setmanal durant diversos anys.
Molt, i tant, i tant.
Perquè és una música que ja passa de llarg dels 100 anys
i imagina't, i s'ha extès per tot el món.
Vull dir que hi ha molt material, no, sobre això.
Però, bueno, començant, és una bona referència,
el King Oliver és un dels grans trompetistes, no?
De l'història del jazz, conegut com el mestre de l'Amström,
potser, amb qui va compartir orquestra durant molt temps, no?
Quan va començar l'Amström, potser el seu primer pas important
va ser poder tocar amb el King Oliver, no?
I, clar, el gran públic a l'Amström és l'Amström, que el coneix tothom.
Amström és un referent obligat, quan parlem de jazz,
i és conegut, potser, molts cops se li diu l'inventor d'aquesta música,
perquè potser va avançar un pas molt gran, no?
De el que hi havia abans que ell i el que hi havia després,
però sí que hi havia música, evidentment, no.
No és una música que se li inventés una persona,
sinó és tot un poble, no?, que se'l va inventar,
i va anar evolucionant.
I una de les figures, un dels primers, doncs, com, no?,
Quim Olivero, el rei de la trompeta.
Dixiland, jazz, jazz, diguem-ne, és el terme genèric,
i a partir d'aquí, doncs, hi ha totes les altres derivacions,
o el dixiland és l'origen, després anem cap al jazz i altres formes més modernes?
Això és molt complicat, eh?
Això és molt complicat, i em sé que poca gent es posa d'acord,
perquè uns diuen que el jazz comença un moment i s'acaba amb un altre,
els altres diuen que no, que allò no jazz,
diguem-ne, quan comences a posar noms ja comencen els problemes, no?
L'únic que sí, per exemple, dixiland,
és una paraula que va molt lligada amb el jazz,
per... el jazz neix al sud dels Estats Units,
al sud, a Louisiana, bàsicament a la ciutat de New Orleans,
i era una ciutat des d'origen francès.
Llavors, els bitllets de dòlars, de 10 dòlars,
en comptes de posar 10, bueno, ho deien en francès, que era dix,
llavors dixiland era la terra...
La terra dels diners, dels bitllets de Déu.
De dix, no?
Llavors, sembla que aquest nom més o menys ve d'aquí.
Això no és apuntent, que pel terreny de les anècdotes i de coses així...
El nom de jazz, i em sembla que ningú es posa d'acord d'on ve,
hi ha 15.000 teories que si ve d'aquí que ve d'allà,
no es posaran d'acord.
Però el nom de dixiland sí, fa referència en la zona,
en aquest estat del sud dels Estats Units,
i també és conegut perquè el primer grup que va gravar música,
la primera gravació de l'història del disc,
que va fer un grup que era l'original,
dic si l'any...
És aquest que estem sentint?
Exacte.
És aquest, sentim una miqueta.
Em sembla que a més era el Taiga Rack,
el primer tema que es va gravar, el 1915...
A mi em va fer molta gràcia una història que ens va explicar el Jordi Dilluns,
d'allò dels músics, de les bandes, de l'exèrcit,
que van vendre els instruments, els negres,
imagino que serien uns instruments molt atrotinats.
Sí, és que de fet el Pep ho deia,
això és una música d'un poble,
és una música popular que es va fer amb el que es va poder,
i l'Amstrong que realment és un dels que va ajudar
que això es convertís en una cosa més universal.
A popularitzar-ho, sí.
Home, escolta, estem parlant del colectiu negre
dels Estats Units a principis de segle,
que eren els claus encara a finals del segle passat.
Evidentment no anaven molt sobrats de diners
com per anar comprant instruments de primera divisió, no?
Vull dir que agafaven el que hi havia, no?, el que es trobava.
Per tant, encara no hem sobrepassat la dècada dels 20,
estem al 1918, com ens ha dit el Jordi,
podíem anar evolucionant una mica més en el temps.
Ara entra un altre tall de música, que és...
No és concurs, Pep, no és un concurs.
És aubíx, no? És aubíx.
Això és el moment que el jazz marxa de Nou Orleans cap a Chicago,
és en el que s'ha anomenat Estiu Chicago,
i es comença a considerar el jazz que és una cosa que pot ser espectacular,
és a dir, pot ser una cosa que pugi dalt dels escenaris,
deixi de ser popular i hi hagi un negoci molt més clar al darrere, no?
És una mica aquest pas cap a Chicago, no?
Sí, també era un músic blanc, s'ha de tenir en compte.
Bueno, és de l'original, també, eh?
Sí, el original és el debat aquell.
És que això no ho hem dit, no?
Perquè també estem parlant del moment històric que estem parlant.
Evidentment, qui tenia més facilitat per gravar no era el millor músic,
sinó el músic que tenia més contactes,
i era, evidentment, era un músic blanc, no un músic negre, no?
Però aquí ja s'incorporen els músics blancs, assumeixen, adopten aquesta música, també?
Sí, aviam, la toquen, però em sembla que no es barregen.
I si m'hi ha un apartheid gran...
Van des de blancs i van des de negres.
Van tocar junts, en els anys que estem parlant, eh?
Més endavant, sí, però cap als anys 20 em sembla que encara no.
I llavors em sembla que el Vicks, doncs, que era un aristòcrata go-fu, diguéssim,
que li anava a marxeta a tocar música als negres i tal, no?
I feia aquest estil.
Aquest és l'estil Chicago.
Sí, és el moment que ja potser perd una mica aquell això inicial, no?
S'escampa, jo crec que sí.
Més depurat, més refinat?
Diferent, sí.
Penso que tothom buscava el seu camí, no?
I el Vicks, doncs, per exemple, toca sense vibrar les notes.
Toca a regos més complicats, harmonies més complexes.
Té un estil diferent.
S'escents, sí, sí, sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Estem ja als anys 20, potser?
Sí, ara se n'anem cap al que hem parlat abans, que era l'Amström, no?
Que aquí hi ha un canvi important, també, sobretot també en quant a popularitat.
De fet, a l'Amström la primera banda que té com a banda pròpia és de l'any 25, si no m'equivoco.
I, bueno, ell abans havia tocat amb el King Oliver, no?
El King Oliver va ser el que el va...
Clar, sense que va començar a tocar, posa els 12 anys, i és del 1900, doncs, ja portava ja molta experiència.
Una mica d'experiència, no?
Sí, sí.
El que passa és que es va començar a fer famós quan va sortir de Nova Organ, no?
Quan va anar...
I ara, és que ara...
Jo estic molt malament d'història, eh?
Estem atrapats.
Fem una aproximació.
Anem fent apunts.
Estem atrapats.
No, mai ja ens ha preparat.
Jo tinc les xuletes aquí de les dates exactes, també, una miqueta.
No cal tampoc ser exhaustiu amb les dates, eh?
Ja, el Pep va agafar el compromís una mica amb això, no?
Amb la idea que poguéssim...
Comentar...
És una tertúria, com si estiguéssim un bar, no?
Jo crec que...
Anar a donar la referència.
Home, el pas és que l'Amström, doncs, clar, és un tio que...
No sé, entre les notícies que em va fer gràcia, és un tio que en aquest moment, sensats, té més de 400 discos, no?
Clar, això és un personatge que ja és un altre nivell, no?
Quan estàvem parlant de les primeres bandes, doncs, realment són gravacions molt històriques, no són ni molt menys tan nombroses.
I aquí a l'Amström...
Bandes de culte, per determinats grups encara, però com a músic popular popular...
És el primer que hem esmentat, no?
Vull dir, realment, ni el Bigs, ni l'Original, ni el King Oliver tenen aquest nivell de...
De totes maneres, jo penso que el Gamström s'ho va inventar tot els primers anys.
Després, diguéssim, va anar repetint...
El Gamström és important, és el dels Hot Seven, Hot Five, que és l'època de Novergans, les primeres, sí.
Aquestes formacions de les que n'hem parlat fins ara, eren formacions relativament petites,
res a veure amb les grans Big Bands dels anys 50?
Sí, la típica formació de música Novergans són tres instruments de vent, trompeta, carinet, trombó,
i secció rítmica, que pot ser bateria, piano, banjo i baix.
Pot ser un contrabass o una tuba, pot ver-hi banjo, pot no ver-hi,
més endavant s'incorpora la guitarra, però són bàsicament sextets, no?
Grups més petits, Hot Five, doncs, òbviament eren 5, o Hot Seven, eren 7, no?
Sí, aquí tenim la fotografia del CD de la New Orleans Jazz,
és una fotografia aquella del Rebesavi, quasi.
Per tant, aquestes grans bandes ja dels anys 50...
Realment, les primeres bandes comencen als 30, no?
El període de Big Bands...
Armstrong també va tocar amb orquesta gran, no?
Però, diguéssim, si ens remetem només als orígens, a com es van inventar això,
eren aquest tipus de formacions petites.
Era la música de moda de l'època, també evolucionava.
I encara era la música del poble, només, no?
Sí, era la música de ballar, que feia servir la gent per tot,
per ballar, per desfigar, per enterrar els morts, per qualsevol cerimònia, no?
Jo imagino que va tenir un paper importantíssim al món del cinema,
en el que va ser, doncs, impulsar aquest tipus de música.
I la ràdio.
Més de ràdio que el cinema, eh?
La ràdio és el mitjà que aconsegueix popularitzar el gènere, no?
De fet, les Big Bands, estem sentint aquí una gravació també històrica del Jimmy Lutheran Ford,
és un... bueno, utilitza el canal de la ràdio per expressar-se, no?
I és quan l'època, també, de les guerres, no?
La imatge de la Segona Guerra Mundial, es compta en Big Bands, no?
Això és la música d'aquella època.
També es tocaven en directe, en els estudis.
Sí, sí, sí, sí.
Perquè, bueno, parlem de la gravació, és del XVIII, la primera gravació.
Evidentment, el XX, 1920, no estaven totes les ràdios plenes de discos,
i era una tecnologia molt nova, llavors la música era directa.
Hi havia l'orquestra, tocaven, anaven connectant, el locutor parlava, tallava,
i ho feien tot en viu i en directe.
El cinema té moltes referències de la típica banda del Glenn Miller,
tocant a la ràdio, la gent a les cases ballant, aprofitant, és una mica tota...
És que hi ha molt de glamour en tot el món del jazz, eh?
Sí, de fet, les Big Bands potser incorporen aquest aspecte de glamour que no tenien.
Que aquestes primeres bandes no tenien, encara no?
Però aquí podríem rascar molt, i també és un tema de sociologia, d'antropologia i tot.
Et diré el mateix d'abans, era música de marginal,
i els negres estaven marginats, llavors no tenien accés a Hollywood.
Surt Armstrong, però surt fent de porter o d'algun paper secundari.
Mai farà de protagonista d'una pel·lícula, no?
De fet, el mateix nom que comentava abans el Pep,
o sigui, moltes històries del jazz expliquen que el Dixielan realment és la paraula dels blancs,
perquè els negres mai parla de Dixielan, parlen de New Orleans, no? Estil New Orleans, i això encara...
I diria que no parlen ni de jazz.
Armstrong no deia que feia jazz.
Jo faig la meva música.
Faig música i la meva música.
I vostès la batejaran com vulgui, no?
I van ser els crítics o qui sigui que va dir, això ho hem de catalogar, no?
Això en direm jazz.
Teniu una lleugera idea de quan la música de jazz, diguem-ho així, per simplificar,
doncs comença a adquirir la seva majoria d'edat en quant a percepció de la societat?
És a dir, quan comença ja a ser una cosa que està ben vista,
escoltar-la en els locals, es triga una mica encara, no?
A on? Estats Units?
A Estats Units, a Estats Units.
Perquè Europa també va arribar que Déu-n'hi-do, no?
Home, de fet, aquí hi ha una dels altres salts que es dona,
és el moment que a Chicago, o també havia passat a Orleans,
però les emigracions de música es produeixen, precisament,
es concentren en molts garitos, molta activitat, no sempre només musical.
I això va fent que els músics vagin emigrant de ciutat en ciutat.
Jo crec que potser l'arribada a Nova York del jazz
és el que defineix aquesta etapa que deia la Yolanda, no?
És a dir, aquest moment, l'entrada a Nova York de tots aquests músics
potser és el que marca un salt qualitatiu...
Tot, clar, però estem parlant ja d'ans 30, 40...
Sí, sí, és l'època, també, més o menys,
que coincideix amb aquestes big bands, no?,
que estàvem escoltant ara, no?
I quan es comencen a barrejar, a fer-se mixtes,
les bandes blancs i negres?
Ostres, no et sabria dir la data, eh?
No, data no, però aproximadament és...
És una qüestió...
Triga molt?
No té a veure amb la música,
sinó té a veure amb tot l'altre.
I és a dir, amb la societat americana, no?
Quan comença a haver-hi menys apartheid,
la música ho reflecteix, també, no?
Els negres acceptaven de bon grau
que els blancs s'incorporessin a aquest tipus de música?
Quin remei tenien!
Clar, no, no, de bon grau, dic, de bon rotllo,
vull dir, estaven resignats, però...
No ho sé, pregunta-ho.
Jo crec que què havien de fer,
no tenien gaire opcions, vull dir,
l'única possibilitat de prosperar
era associar amb gent blanc,
que llavors ho havien d'acceptar,
si agradi o no, vull dir, em sembla a mi.
Això que escoltem?
Això ja és un salt...
Puja una miqueta, sí, ja, aviam.
Aquí hem fet un salt llarguet, eh?
Sí, bé, això és una interpretació més moderna
d'un estil que neixen els anys 50, aproximadament.
Això és un tema del rai gelat,
un músic que ha estat en el festival,
però que ni molt menys és dels anys 50,
però sí que fa aquest estil...
És actual, sí.
Sí, que en diem, jeep, no?
Que és...
Bueno, no sé si és mai jeep o jeep, no?
Jeep, sí.
Que, bueno, es caracteritza per donar
encara més ritme ballable als temes de les big bands.
Normalment es torna a formacions més petites
i es barreja amb el rock and roll, no?
Aquí, evident, potser podrem escoltar-te amb un parell de temes, no?
Amb aquest tema sona una mica llet.
Sí, també, i aquí, sí, sí.
Son una mica lletinat.
Però el Zyfe és quasi com un precursor del rock and roll,
del boogie-boogie,
música de ball cantada, instrumental,
i aquí és quasi una big band,
però també es torna amb grups petits.
Louis Jordan potser és un dels referents obligats a aquesta música,
el Louis prima, també, per a mi.
La música de New Orleans, doncs,
ve a ser la mare de tothom.
De la música calenta, del jazz.
No sé si la mare, però...
que ha marcat l'influència...
Els ritmes llatins, no es concebeix avui dia un ritme llatí de qualitat
sense un cert toc, un cert estil jazzístic, també.
Jo penso que ha marcat la música del segle XX,
i, evidentment, del segle XXI,
sense aquesta música, no coneixeríem tota la música popular que coneixem,
ni el funk, ni el rock, ni el pop,
ni totes les formes de música moderna,
estan bàsicament influenciades i venen, si no directament,
quasi directament, d'aquesta música,
i de la manera d'entendre el ritme,
i la manera de fer la música.
El temps passa, i passa de pressa,
quatre minuts i mig a l'una,
però encara a mi m'agradaria, per exemple,
donar una pinzellada de com,
de quina manera,
i amb quines veus,
arriba tot aquest tipus de música a Europa.
Arriba...
I en particular aquí,
que deixeu vosaltres sense veu,
els de la vella d'Ixil·landa.
Home, arriba, no sé si en la primera o la segona guerra mundial,
que porten els americans,
i comença la gran influència americana en el resta del món,
i s'escampa la música, evidentment.
Espanya era un país tancat,
el general aquell que vam tenir ens va tancar les fronteres,
i aquí va trigar molt més a arribar,
i estava com prohibida,
però a països com França, Itàlia,
Europa en general es va escampar com una bomba.
I des de llavors és el músic popular de molts països d'Europa.
A mi em va cridar,
i, perdoneu, és potser una vaginada,
però em va cridar molt l'atenció una vegada
en un disc d'una cara B de Bonet de Sant Pedro.
Vaig sentir una versió ja d'un dels seus temes
que em vaig quedar completament aclaparada.
Com és possible que aquells emboleristes de l'època
també es deixessin anar a les cares Bs, evidentment,
però podria ser d'una altra manera
que s'apuntessin també a aquesta influència important.
I aquí a Catalunya, que hi ha tantes bandes,
i al País Bas, també, és un cas curiós.
Aquí a Catalunya, sempre,
sempre, en les dues darreres dècades,
hi ha hagut molta tradició de bandes.
Ara no sé si de Dixi...
És que ja no sé com dir-ho, després de...
De Dixi, especialment, n'hi ha bastantes aquí, no?
Sí, i de música.
Home, aquí hi ha hagut focus ja en el 20 anys, eh?
Podem parlar de bastants més.
A Terrassa, a alguns llocs puntuals,
hi havia autèntics fanàtics d'aquesta música, no?
I penso, potser, si en els últims darrers 20 anys
hi ha hagut com un canvi generacional, no?
I la música s'ha convertit en una cosa més normal
i també van sortir escoles de jazz, no?
I va haver com una renovació del panorama, no?
Teníem moltes assignatures pendents
i aquesta, doncs, és una que hem anat aprovant de mica en mica, no?
Cap Calloway va ser un dels que va fer la versiones
i d'això és Cap Calloway.
Sí, en el mini de Mucci.
En el mini de Mucci.
T'ha agradat el repertori, eh?
Molt, molt.
Parlàvem de l'afició, de la gran passió
per aquest tipus de música a Catalunya
i moltes de les bandes, i en aquest cas la vella Dixilan,
sempre ha optat per la vessant més clàssica, no?
Sí, no ho sé, no som molt puristes, eh?
Nosaltres amb això ni, diguéssim,
ens movem una mica per incentiu pel que ens agrada, no?
Som dogmàtics.
No, no, pel gust que té, no?
Es pot caure amb allò de dir, no, és que això s'ha de fer així
perquè només es pot fer així perquè l'any 15
hi havia una persona que ho feia així
i tots sempre més ho hem de fer així.
Això està en contradicció amb l'esperit del jazz,
que és absoluta improvisació?
Ui, doncs et faries creus el que li correspon.
Hi ha de tot, evidentment, hi ha interpretacions.
sobre aquesta música
i la gent, que escolta, que cadascú s'ho prengui com vulgui.
Però en el nostre cas,
ens agrada aquesta música
per lo comunicativa que és,
per lo alegre i per lo calenta.
Però vull dir que si es feia el 15 d'una manera,
el 25 d'una altra, el 60, un altre 70,
doncs nosaltres estem al 2001,
què vols que et digui?
I això ens afecta.
I llavors se'ns barregen influències, també,
i amb la vella, doncs estem, jo que sé,
doncs a vegades hi ha pinzellades
des de música funky, música llatina,
música de coses barrejat en el túrmics
i no pretenem ser uns puristes en aquest sentit,
sinó pretenem fer la música que ens agradi
i que arribi la gent.
Si arriba, ens donem per supersatisfets.
Gràcies.