Música
Benvinguts una setmana més al programa Dones d'Avui de Tarragona Ràdio.
Música
Avui tenim amb nosaltres la Núria Bea, una dona molt jove,
amb un gran present i amb un gran futur professional,
que ha sabut fer-se un lloc en un món tan complicat i tan difícil
com és el dels mitjans de comunicació.
Actualment treballa al Diari de Tarragona.
Bona tarda, Núria, i gràcies per haver acceptat la nostra invitació.
Bona tarda.
Jo sé que sou un col·lectiu que no us agrada gaire.
Gens.
Canviar els papers.
Costa molt, eh?, ficar-se en aquell lloc.
De totes maneres, això us ajuda una mica més a entendre
quan vosaltres pregunteu i els altres contesten.
Sí, això sí, però ser protagonista d'una història no és la cosa acostumada, vaja.
Bé, de totes maneres, moltes gràcies.
Igualment.
A veure, per centrar una mica a l'entrevista, on vas néixer, Núria?
A Tarragona.
O sigui, ets tarragonina.
Soc d'aquí, soc de Tarragona.
I has viscut sempre aquí.
Sempre aquí, sí.
I de quan vaig estar estudiant, però vaja, vaig estudiar a Barcelona.
A Barcelona, sí, sí.
Bé, periodisme a...
A Vellaterra, l'Autònoma.
I per què periodisme i no una altra cosa?
Perquè m'agrada molt escriure.
I a més, sempre tenia molt clar que si era periodista volia ser-ho de premsa,
perquè era on me podia enrotllar una mica més.
Amb la ràdio s'ha de ser molt més sintètic.
I a mi el que m'agrada és reportatges humans, escriure, esplejar-me,
i una mica aquesta és la sortida, no?
I amb alguns privilegiats que poden ser novel·listes, ho fa molt bé,
i els que no podem ens quedem a mitges, que és això, el periodisme, no?
Tens molt de temps per endavant, sí.
Costa molt, de tota manera.
Per començar.
Jo veig que últimament, quasi bé, tots els periodistes fan els seus pinitos literaris, eh?
Sí, és que és una bona sortida.
Llavors, la teva va ser una vocació d'aquestes innates,
que sempre la vas tenir al cap,
o aquestes casualitats de la vida que et porten a fer això i no una altra cosa?
No, a veure, jo sempre havia sigut de lletres, això ho tenia molt clar.
Des de petita jo les matemàtiques, la física, la química, l'he odiat tant,
i tenia molt clar que el meu era lletres.
Llavors, m'anaven reduint les possibilitats, m'agradava escriure
i, bueno, em vaig plantejar, potser ja devia ser a BUP, tampoc no més a Lloveneta,
vull dir, no era d'aquelles de tota la vida ser periodista,
em vaig plantejar de fer periodisme.
Vaig entrar i a partir d'aquí, doncs, ja està.
I ho has encertat?
Sí.
No has dubtat mai?
Sí, moltes vegades.
Cada dia jo crec que en dubto i penso, ja podria fer una altra cosa,
no complicar-me tant la vida d'aquesta manera,
perquè corres massa, vas sempre aquí, tens quatre coses a l'hora
i acabes pensant, veus, que si fos funcionari, a lo bé que estaria,
tindria les tardes lliures, però sempre hi ha alguna cosa que et fa pensar
que has encertat, que tot i que costa molt i que és una professió que cansa,
agrada, agrada i apassiona.
I com és que vas fer cap al Diari de Tarragona?
Perquè vaig començar de pràctiques.
El mateix any que vaig començar periodisme,
vaig començar de pràctiques amb una ràdio,
Cerdanyola Ràdio, que era una ràdio molt local.
Llavors, el mateix estiu vaig entrar, vaig provar sort,
a veure si el diari, en aquella època, necessitava gent de pràctiques,
que ara potser n'hi ha més de gent que fan.
Però quan jo vaig entrar, n'hi havia,
però de noves no.
I em van agafar aquell estiu.
I a partir d'allà vaig tornar l'estiu següent,
em van dir els caps de setmanes a veure si volia ajudar,
i a partir d'aquí, doncs, ja porto aquest estiu,
seran sis estius que estic al...
O sigui, pràcticament són cinc anys que estic al diari.
Tota la teva vida professional.
Sí, sí, tota la meva vida professional ha sigut al diari de Tarragona.
Escolta, s'ha de tenir alguna cosa especial per ser una bona periodista?
Algun perfil? És l'idoni? O no?
Jo crec que s'ha de ser un pèl sacrificat.
S'ha de tindre ganes de treballar,
entrar en una hora i no saber en quina hora plegues,
fer hores i hores i hores,
i que molt poques vegades em donen les gràcies.
I això és important.
A qualsevol empresa actual?
No, no, cert, cert.
No parlo tant d'empresa.
Vull dir, és una feina una mica desagraïda en aquest sentit.
Vull dir, la gent sempre truca per queixar-se.
Mai et truca per dir-te que ho fas bé.
Hi ha gent que ho fa, però vull dir que és una minoria.
Llavors, recompenses personals teves
de saber que ho has fet bé,
que ha anat bé o que t'ha agradat.
Tot i que jo soc bastant crítica
i mai m'agrada el que el faig.
Però t'acostumes a llegir, a relligir, per criticar-te?
No, mai me llegeixo un article meu.
Me'l llegeixo 40 vegades abans de publicar-se
i sé que ho hauria de fer més,
perquè se m'escapen tonteries
que sé que si hi estigués més a sobre...
El problema és que tens molta feina cada dia
i en fas 3, igual, d'articles, o a vegades una.
Però no tens temps de fixar-t'hi
i jo que soc així, doncs tampoc, no?
Però després mai me llegeixo un article meu
perquè és que m'aixaco.
Si me la llegeixo, m'aixaco molt.
I t'agrada que els companys et diguin alguna cosa,
te'l critiquin...
En parleu o no hi ha ni temps de tot això?
No, a veure, ho parles més amb el teu cap de secció,
que és el que mira cada dia l'article
i agraeixes quan, per exemple,
el director del diari t'ho diu
perquè saps perfectament que la gent està enfeinada
i molt poques vegades ens llegim uns als altres,
que això també és bastant dur.
Però és així, vull dir,
la gent es llegeix els titulars
i només es llegeix el que li pot interessar, no?
I quan veus que algú t'ha llegit, doncs agrada, no?
Per tu el periodisme és la teva vida
o hi ha altres coses?
Jo crec que en aquell moment
el 100% del meu temps pràcticament és el periodisme
i tens molt poc que tens per la resta,
però aprens a veure les coses diferents
i no, la feina no és la vida,
encara que t'hi dediqués.
I en general, què és el periodisme per tu?
L'altre dia, el Diari de Tarragona, per cert,
treia una entrevista
amb el Degà aquest del Col·legi de Periodistes de Catalunya,
el Salvador Alcius,
i contestava amb aquesta pregunta.
Tenir una visió molt seva
de lo que significa ser periodista,
de lo que significa viure del periodisme.
Jo crec que és captar la realitat
i interpretar-la com tu la veus
i això fa que sigui bastant subjectiu sempre, no?
Però sobretot acostar allò
que la gent no pot veure amb els seus ulls.
Tu has d'intentar ser els ulls de l'altra persona, no?
El que passa que a vegades hi ha interessos pel mig
i no sempre pots fer allò que és, no?
Però la idea és aquesta,
captar allò que als altres no hi poden arribar.
I mitjançant la paraula,
amb el teu cas, rimordialment.
Potser perquè en televisió
és més fàcil compaginar paraula i imatges.
Sí, però jo crec que el més difícil és la ràdio,
perquè no tens imatges on sostenir-te
i en canvi amb la premsa
pots esplejar-te més
i pots explicar una cosa amb més detalls.
Amb la ràdio has de dir-ho
i has d'esperar que t'ho creguin.
Escolta, i quin meremu existeix
per saber que un periodista és un bon periodista,
o sigui, que es va fent bo?
Pel tipus d'articles
o pel tipus de periodisme que fa?
Jo crec que d'escriure se l'aprèn,
però de ser periodista jo crec que es poleix,
però has de tindre una base.
I la base és saber això,
captar i interpretar.
Jo crec que no és un bon periodista
aquell que explica, narra allò que veu,
no més.
El que has de fer és donar-li aquells elements
perquè la gent ho entengui.
Perquè pot ser que una persona pel carrer passi,
vegi que s'estan fent unes obres o el que sigui,
i ho expliqui, doncs aquella persona
ho també podria fer de periodista,
que ho pot fer,
però em refereixo que aquesta ha de ser la diferència.
Tu els has d'explicar allò que ells no poden saber,
per què ho estan fent d'aquesta manera,
per què està passant,
accedir amb aquelles persones
que en teoria la gent del carrer no hi pot arribar.
Escolta, i hi ha categories dintre del periodisme
o dintre dels periodistes?
O sigui, està molt més valorat un periodista d'opinió
que un periodista de la premsa del cor, per exemple?
Sí, bueno, és que opinió jo crec que no tothom en pot fer,
el que passa és que és molt gratuït fer opinió cada dia, no?
Però a mi em mereixen el mateix respecte,
el que passa és que un articulista normalment
és una persona amb un bagatge darrere,
amb certa reputació, una persona que ha viscut,
i llavors se suposa,
el que passa és que ja dic que és molt elàstic,
molt elàstic, això se suposa que té uns arguments
i que la seva opinió té un criteri
i ha de servir per algú,
no només per explicar el que allò que li sembli,
el que passa és que cada dia està més de moda aquest gènere.
Parlem una mica del diari de Tarragona,
que és on tu treballes.
Penso que és un mitjà complicat,
i ho dic entre cometes,
per diversos motius.
Primer, perquè té una tirada molt grossa,
el llegeix tothom,
o sigui, per la nostra zona,
si vols que la gent se n'assabenti d'alguna cosa,
posi-ho al diari de Tarragona.
I després, per un altre cantó,
aquí és un lloc petit,
tots ens coneixem,
quan tu escrius d'algú,
segur que tens un cosí comú
amb la persona que has criticat.
Sí, sí.
Aquest és un problema, eh?
És que sí,
o te'l trobes pel carrer,
o et truca,
o coneix l'altre.
No us sentiu una mica pressionats
amb aquest tema?
O sigui,
sou lliures a l'hora d'expressar,
o a l'hora de dir les coses?
A veure, lliure, lliure ningú ho és,
però jo crec que la gent
que en teoria no té càrrec,
per exemple,
hi ha molta diferència,
trobo jo,
entre un polític i una persona que no ho és,
perquè els polítics encaixen,
perquè és la seva feina,
i tu a vegades et passes,
perquè a vegades dius coses
i ho fas així imponiament,
a vegades, no?
I ells s'enfaden o t'ho diuen,
però estàs condemnat a entendre d'ell,
i saben que ells te necessiten
i tu necessites amb ells.
A la gent del carrer ja costa més, no?
La gent del carrer és més...
I jo trobo que com més una persona
té més càrrec,
o una persona que està envoltada,
que ja sap una mica com va aquest món,
a vegades és fins i tot més educada
que la majoria de la gent, no?
La majoria de la gent,
el primer que veu amb un periodista
ja t'està dient que no faltis a la veritat, no?
I això molesta.
Una persona que segurament parles amb ella,
una persona que ve de Madrid,
de Barcelona, ve d'on sigui,
o de Tarragona mateix,
a un polític no se li acut mai,
de dir-te això.
Depèn de qui és clar, no?
Però vull dir que ells estan acostumats
i saps que ja...
Quan no et donen aquest vot de confiança,
en dol.
Sí.
De totes maneres,
jo penso que quan us poseu a escriure,
sou conscients que segons el que surti,
rebreu alguna trucada.
És que sí?
Això ja ho sabeu, és automàtic.
Passarà, però que passi.
Però algú respira sempre.
Sí, però a Tarragona el problema que té
és que com que és una ciutat petita,
pots un dia sempre fer un periodisme no conflictiu,
de dir, per què m'he de complicar jo la vida,
quan jo, si ara m'afico jo amb aquesta persona,
resulta que jo la conec i la veig cada dia
i això em provocarà que no estigui ben vella.
Però encara que costi,
has de dir les coses tal com sonen
i quan no agrada,
doncs ho sento moltíssim.
Però si ataques un dia a l'alcalde
perquè creus que una cosa no l'ha fet
com l'havia de fer,
però tens els arguments per fer-ho,
de la forma de dir,
doncs jo penso això,
perquè hi ha d'haver algun problema,
ho has de dir i ja està.
Quins valors consideres prioritaris
a nivell periodista?
Quins valors s'han de fomentar?
Jo crec que has de ser honest, sobretot.
I no falta la veritat,
i això a vegades costa també,
perquè qualsevol persona que veu una cosa
tendeix a explicar-la diferent ja.
I posa algun argument,
algun detall,
alguna cosa que ja fa variar,
desvirtuar les coses com són.
Per tant, si li costa a qualsevol persona
del carrer,
perquè no ens ha de costar a nosaltres,
que som com ells, no?
Sí, el que passa és que a vosaltres
no se us perdona, potser,
la gent del carrer.
No, no, i has d'anar amb molt més compte,
perquè no pots dir les coses
com et semblen que s'han de dir.
I a vegades no les pots veure irracionalment,
has de ser molt sensat amb això, no?
Ser honest i sensat.
I per què amb el boom
que hi ha dels mitjans de comunicació
i l'important que són,
indispensables, diria jo,
en general,
el gremi dels periodistes,
teniu tan mal a la premsa,
en general?
És com els polítics,
crec que són els dos col·lectius
que més estan...
Perquè diem coses incòmodes,
coses que no agraden
i això fa mal i no agrada.
I a més, molt fàcil, no?
Sempre nosaltres som els culpables
de tot el que està passant.
Sembla que una notícia és dolenta,
el problema és el periodista, no?
De la notícia en si, no?
Nosaltres som els que...
El blanc de tot.
I teniu mentalitat gremial,
o sigui, entre el col·lectiu...
No, no.
I això és un problema.
És un problema.
Crec que som molt individualistes.
Cadascú mira per ell
i com més et creguis que ets important,
entre cometes,
perquè gent que s'hi considera,
jo crec que no, no?
I tant important és un periodista
de qualsevol setmanari local
a una persona que sigui del país
o de qualsevol altra banda.
Però ens creiem importants,
ens creiem,
com que a vegades ens posen
amb una mena d'altar,
ens creiem que som, bueno,
com una mena de déus.
I això no s'ha de perdre mai
el món de vista.
I no en tenim de visió gremial,
perquè mentre no m'ataquin a mi,
per què he de defensar l'altre?
Però hi ha aquests que estan allà dalt
que us serveixen una mica de referència a tots?
Sí, sí, esclar.
I també ens serveixen els que estan a dalt
del nostre propi mitjà.
T'enmiralles amb ells.
I això és important.
I és important tindre algú
a la teva pròpia empresa
de qui puguis aprendre'n.
Perquè si no, ja no hi hauries de ser en teoria.
Si no pots aprendre res més, per qui hi ets.
Tens algun exemple així
que sobresurti damunt de tots?
Aquell periodista
que per tu és el més gran?
No, jo no en tinc cap,
però m'agrada, per exemple,
com escriuen...
M'agrada com escriu de política,
com interpreta la política,
un periodista que es diu Jordi Juan,
que és de la Vanguardia,
que normalment fa seguiment de Convergència i Unió.
M'agrada com ho fa.
N'hi haurà altres,
però també és el mitjà que més llegeixo.
I m'agrada també el Ramon Besa,
que és periodista d'esports.
M'agrada com escriu.
N'hi haurà després molts altres,
però aquests dos m'agrada l'estil que tenen.
I què creus que us demana la societat en general?
Què espera de vosaltres?
Jo crec que siguem més sincers.
Així de redon.
Sí, jo crec que sí.
Quina és la tasca estrella
dintre de la teva feina?
O sigui, per tu,
aconseguir aquella entrevista
o aquell reportatge
seria el Nova Mas.
No, no, no.
Ho has pensat alguna vegada?
Sí, no, no en tinc cap.
Cada dia jo crec que vas fent...
A vegades són dies avorrits,
que dius, no?,
que no deixen de ser el quotidià.
Però no ho sé,
jo aquesta setmana he estat parlant
amb alguns escriptors
a l'encuentro d'escriptors de la universitat
i m'agrada parlar amb tots.
M'agrada parlar amb el Fernan de Sanyo Dragó,
m'agrada parlar amb el Joaquín Leguina,
amb el Juan Eslava,
potser perquè et surts una mica fora de lo normal,
perquè són gent coneguda,
gent que normalment està acostumada
a periodistes, potser de veritat, no?,
periodistes que són especialistes
i no una persona que fa de tot, no?
Però no hi ha cap entrevista estrella.
Trobo que qualsevol persona agrada, no?,
de fer l'entrevista.
I personalment t'agrada més la entrevista
o el reportatge?
O l'article d'opinió?
No, l'article d'opinió no m'agrada.
M'agrada molt el reportatge,
pot ser més creatiu amb un reportatge,
però m'agraden les entrevistes punyents,
no les planes.
Les entrevistes que fan més preguntes incòmodes
i fins i tot que poden arribar a molestar
una mica l'entrevistat.
M'agrada ser una miqueta crítica.
Agressiva?
No, agressiva tampoc, però crítica sí.
No em passar-te allò que t'expliquen,
perquè normalment el que venen és donar-te
un entrevistat bé, donar-te un missatge.
I no surt d'allà fins que ha aconseguit el que volia.
No m'agrada gens, per exemple,
fer una entrevista i donar-li la raó a l'entrevistat.
Penso que s'ha de notar al no mínim.
I a vegades espera la complicitat teva,
però crec que no l'hi has de donar mai.
Perquè ell t'ha de veure com un entrevistador,
no com un amic.
Com un professional.
Clar.
El Salvador Cius, en aquesta entrevista de la qual et parlava,
comentava que el periodisme que es fa a Catalunya té un segell una mica especial.
Diuen que no és tan agressiu, ni està tan crispat com el que es fa a la resta d'Espanya.
I hi ha un periodisme típic tarragoní?
O no arribem a tant?
Bé, més que periodisme típic tarragoní,
és un periodisme típic local d'una ciutat petita.
I això es nota.
Jo crec que quan estàs en una ciutat més gran
és això que comentàvem,
que coneixes més de la gent d'aquí,
perquè són gent que coneixes de tota la vida
i no et coneixen de periodistes,
sinó de petita, pràcticament.
Llavors, costa més això.
Jo crec que en una ciutat com Madrid ha d'acostar menys.
i si ets amb un mitjà fort encara més
i tens una mica d'impunitat per dir segons què, no?
Aquí costa més, per això.
Però també és més fàcil accedir a la gent, no?
Jo sempre he pensat, i és una petita curiositat,
que si us pesa molt el saber que quan escriviu allò
ho llegeix tantíssima gent.
A mi sí em pesa.
Penso que és una responsabilitat que un ha de tenir en compte.
Jo crec que no s'ha d'obligar aquesta responsabilitat.
Regalar el poblet de no sé què, de la província, tothom...
No, no, i a vegades et queda desmeravellat de la gent que el llegeix,
que algun cop et diuen,
ah, doncs mira, jo em vaig llegir això teu,
i ho recorden, que això és molt difícil en premsa, a més,
o amb qualsevol altra cosa,
perquè ja costa que la gent el llegeixi,
que la gent ho recordi,
com perquè damunt sàpiga qui ho ha escrit, no?
Sí, això ja és per not.
Clar, nosaltres ho fem també perquè són companys
i saps qui és i tot,
però normalment la gent no s'hi fixa qui escriu l'article.
I hi ha gent que ho fa.
O si no, de mi el que em xoca cada dia
és anar a una cafeteria, prendre'm un cafè,
i sentir una conversa,
diu, el diari diu.
Sí, això és molt corrent, sí.
Però a mi m'esgarrifa això,
de dir, però, si sabessin que soc jo,
que tinc 25 anys i que estic escrivint això,
i si algun dia els digués, perdoni,
però és que ho he escrit jo,
potser encara dirien,
en dubtaríem, penso, no?
Però és esgarrifant que tinguin el diari, diu, no?
De totes maneres,
penso que és molt positiu, eh,
que et pesi aquesta responsabilitat
i que et faci estar atenta.
Intento no oblidar-la.
Molt bé.
Això ja costa.
Ara és el torn del qüestionari
que passem a totes les nostres convidades
per conèixer-les així,
a nivell personal, una miqueta més.
A veure, Núria,
on aniries de vacances
i en quin mitjà,
si et deixessin triar?
Me n'aniria a Londres.
Me n'aniria a avió.
Amb avió.
Quina creus que és la signatura pendent
de la nostra societat?
Jo crec que ser més honestos.
Quines tres coses et prendries
en una illa deserta?
Un llibre, un ordinador
i una ràdio.
Tens alguna mania
que es pugui comptar?
Sóc...
de tant nerviosa
potser histèrica i tot.
i això és un problema
un defecte,
una mania
i un de tot.
Algunes vegades
és millor mossegar-se la llengua
que dir el que un pensa?
La majoria de les vegades.
Què t'agradaria fer
desaparèixer del món
si et fos possible?
La gent pedant.
Per què t'agradaria ser recordada?
Per com escrivia.
Com reacciones davant
d'un aparent fracàs?
plores,
pegues un cop de porta,
trenques alguna cosa,
t'ho tragues o què hi fas?
No, m'estimula
a fer-ho millor.
Què busques
en la lectura d'un llibre?
Una bona història.
I quin és l'últim
que has llegit?
Estic llegint
les memòries
no autoritzades
del José Luis de Vilallonga.
L'estic llegint ara.
Et consideres
una dona competitiva?
Sí.
I optimista?
Sí.
Sensible?
Sí.
En sentit de l'humor?
Sí, a vegades costa,
però sí.
Què i qui et fa riure?
Fan riure els amics
i a vegades
les tonteries
que diu la gent.
Algun defectillo?
Els nervis,
crec que és el meu gran defecte.
Si tornessis a néixer,
què t'agradaria ser?
M'agradaria ser escriptora.
L'amistat ha de ser
sempre incondicional?
Sí, però amb límits.
Admires algun personatge històric?
Allò de, no sé,
de tota la vida,
d'aquestes que he llegit,
o actual,
o com sigui.
Alguna persona d'aquestes
que dius
aquest és un bon exemple.
Què et sembla?
No sé,
n'admiro molts,
però al cap d'en Concaret
no hi ha ningú
que em cridi l'atenció.
Sempre hi ha algú
que tingui algun defecte o alguna...
d'on procedeix la teva força
de voluntat?
De ser tossuda.
Si poguessis parar els rellotges,
és a dir,
el temps,
per què t'agradaria fer-ho?
Per tornar enrere
i dir tot allò
que no he pogut dir.
Per dir?
Per dir coses
que no he pogut dir
perquè no he arribat a temps.
els pallassos diuen
que mai són
el que semblen ser.
I els periodistes?
Es creuen que són
i no són.
Quins són
els teus somis
més propers?
A nivell personal
o professional,
com vulguis.
No,
són bastant més pràctics,
només és...
d'entrada
només volgui
ser una bona periodista
i ja està.
O que és molt.
Sí,
no,
no.
A què no dediques
ja ni un sol minut?
dedico molts
a moltes coses
però no hi ha res
que no dediqui
a perdre el temps
segur que no.
L'agenda
i el mòbil
són?
Indispensables.
Sense què
no podries ser feliç?
Sense els amics.
I quin és
el teu primer pensament
quan t'aixeques
un dia normal
i corrent?
Un altre dia
he d'anar al diari.
I per acabar
el qüestionari
com et definiries
a tu mateixa
en poques paraules?
Tossuda,
nerviosa
i amb força
de voluntat.
Moltes gràcies,
Núria,
i fins aquí
el qüestionari.
I ara acabem
amb dos o tres preguntes
que normalment
fem a totes
les nostres convidades.
A veure,
en primer lloc,
creus que
encara té algun sentit
fer un programa
d'aquestes característiques
en què les protagonistes
només siguin dones?
Jo crec que sí.
La bona senyal
és que durés
molts anys
aquest programa
i no repetís mai.
Se voldria dir
que hi ha moltes dones
que treballen
i tenen moltes coses a dir.
No,
la veritat és que
anem pel número 53
o 54
i tenim una llista
molt llarga
en cara de dones.
És la millor bona notícia,
això.
Creus que hi ha valors
preferentment femenins?
No,
jo crec que són compartits.
I quines són
les armes primordials
de la dona?
Perquè abans
es deia sempre
que la coqueteria,
aquest tipus de coses,
que això ha passat a la història.
ara,
en una empresa,
la dona ha de competir
amb què?
No,
jo crec que només
sent dona
ja és un gran valor.
M'ha agradat molt això.
Ets partidària
de la política de quotes?
Això que ara està
tan de moda...
No,
a més em rebenta
la política de quotes.
Això d'aquí hi hagi
d'haver un determinat
número de persones
perquè fa que hi hagi
un grau important
d'inútils
que són dones i homes,
però em refereixo
que no es pot agafar una dona
només perquè sigui una dona.
Això fa que nosaltres
ens sentim fatal,
la resta.
si un home et diu
d'on havies de ser,
per exemple,
quan estàs conduint,
com reacciones?
A vegades tenen raó, eh?
Per molt que pesi.
Jo crec que a vegades
tenen raó.
Ara,
n'hi haurà molts
que són pitjors,
no té res a veure
amb una dona,
però a vegades
jo també penso és que és.
No,
poden ser males conductores,
però no són males conductores
pel sol fet de ser dones.
No, això d'entrada,
això seguríssim,
això seguríssim.
Davant dels anuncis
en què la dona està considerada
amb alguns d'ells
com un objecte
o com un florero,
com es diu ara,
què es pot fer?
O ens ho hem de mirar
i dir
aquest és el rol
que li donen
a la dona actualment
i ens quedem callats?
Jo no crec que sigui el rol,
el que passa és que a vegades
es vol vendre aquesta imatge.
Sempre n'hi ha hagut de models
i a mi em sembla fantàstic
i potser n'hi ha més de dones
que homes
perquè potser costa més
trobar un bon cos
d'un bon home.
I aquest és el problema
potser llavors.
Què pots aportar
al teu àmbit
en el que tu et mous
i en concret
en el que tu et mous
pel sol fet de ser una dona?
No, jo crec més que
en el meu àmbit en concret
no per ser dona
sinó potser per ser jove.
Vitalitat
que és el que no hauria de perdre mai.
No, és molt important això.
Sí, a vegades te'n canses
a vegades tens mal dies
com tothom
però jo crec que
ara sóc jove
i si suposa
que n'he de tenir més que ningú.
És un tòpic
afirmar que les dones
han d'esforçar-nos molt més
i demostrar contínuament
que allò que fem
ho fem bé?
No, és cert.
És cert.
És una veritat
que passa cada dia, a més.
I tu t'has trobat
amb algun ensurt
pel sol fet de ser una dona
a la teva feina?
Bé, més que ensurt
el problema és
jo crec que per ser dona
i per ser jove.
Potser més per ser jove
que ser per ser dona, no?
Et tracten com una nena
i això a vegades molesta
i després quan t'alligeixen
diuen
oh, però si no és el que m'esperava, no?
Però per ser dona també.
Van
costa entrar
per ser dona
i això
no és just.
No, no.
Està claríssim que no.
Per finalitzar
un missatge
optimista
i esperançador.
Si la dona
fos més atrevida
si arrisques més
i estés més segura
de la seva capacitat
i de les possibilitats
on creus
que podria arribar?
A tot arreu
on se plantegi.
Només és qüestió
de plantejar-te
i voler-hi arribar.
Llavors tu creus
que ho hem de fer
les mateixes dones?
Ho hem de fer?
No, això és seguríssim
però a vegades
no serveix plantejar-t'ho
voler arribar i esforçar-t'hi
perquè allà sempre
hi haurà una persona
que no et deixarà passar.
La qüestió és
no deixar mai
d'esforçar-te
però sobretot
no que t'ajudin
que et deixin fer
com la resta.
Doncs fins aquí, eh?
Núria,
la veritat és que
ens ho hem passat molt bé
perquè
una dona
jove
amb molt bona
professional
però molt segura
de si mateixa
i molt madura.
Moltes gràcies.
Des d'ara
et llegirem
amb més empeny
o si és possible.
I a tots vostès
res més per avui
salutacions cordials
de l'equip
Joan Maria Bertran
al control tècnic
i de so
i Fina Costa
a la producció i presentació.
Adeu
i fins la propera edició
de Dones d'Avui.
de Dones d'Avui.
Aprecció promoviu.
Si Jaun