Dones d'Avui, un programa d'entrevistes personals a Tarragona Ràdio.
Bona tarda i benvinguts una setmana més al programa Dones d'Avui de Tarragona Ràdio.
Per què la fotografia no ha estat capaç d'entrar als grans museus?
Qui o què marca les noves tècniques i tendències en el món fotogràfic?
Blanc i negre o color?
Aquestes són algunes de les preguntes que avui farem a la nostra convidada,
l'Olivia Molet, una dona tarragonina que als seus 27 anys és una empresària d'èxit.
És una dona afortunada que treballa i es guanya la vida fent fotografies, que és el que li apassiona.
Bona tarda, Olivia.
Gràcies per haver acceptat la nostra invitació.
Gràcies a tu, Fina.
Creus que la fotografia està considerada un art?
És a dir, els fotògrafos sou artistes com ho són els pintors, els escultors o els cineastes?
Jo encara queda molt que a mi.
No, jo crec que sí, que la fotografia està considerada un art, perquè la fotografia és per veure-la i contemplar-la.
I moltes vegades ens ha servit de testimoni d'alguns fets que han succeït i que a través de la fotografia han pogut contemplar.
Sí, que ho tens claríssim. La fotografia és un art.
Sí.
Llavors, per què creus que la fotografia no ha estat capaç d'entrar als grans museus?
Almenys parlo a nivell Europa i Espanya, perquè als Estats Units crec que això és una altra història, no?
Sí, als Estats Units és una altra història. Com a mínim, als Estats Units la fotografia s'està venent.
Però aquí, el que és Europa, hi ha molta diferència en què és fotografia i, per exemple, pintura.
Una pintura és exclusiva i única. I la fotografia sempre pot donar peu a...
Bé, no ho pot donar, sinó que a la fotografia es poden fer còpies i mai vens una exclusivitat.
Dona, això vol dir que no hi ha menys valor pel sol fet que es puguin fer còpies.
Et sembla que sí?
Sí, poder, a nivell del públic en general, poder-se pot veure així.
Que té més pes el que és una pintura, una escultura...
Bé, l'escultura també pots fer el que és el motlle, com se diu.
A veure, concretant una mica més a la nostra zona i a la nostra ciutat.
El Museu d'Art Modern d'aquí, de Tarragona, va inaugurar fa poc una sala dedicada exclusivament a la fotografia.
També tenim una galeria fotogràfica, Fòrum, que dirigeix la Chantal Grande, que va passar per aquests micròfons també.
I la veritat és que està molt consolidada, com a sala d'exposicions.
Jo pregunto als tarragonins, estem preparats per assumir tot això i per valorar-ho?
Per donar-hi el valor que té?
Home, jo penso que com a nivell de Tarragona, contra més coses es facin, és molt millor.
I el que és fotografia és cultura, és art, vull dir, com si es fa de qualsevol cosa.
Jo crec que sí que estem preparats.
Ojalà s'obrissin més sales, exposicions, i la gent s'apropés, la fotografia s'apropés més a la gent.
Hem dit a la presentació que malgrat la teva joventut, tens 27 anys, amb aquesta data es pot tancar a dir pels micros,
tens ja una empresa, en concret un estudi fotogràfic.
Si et sembla, farem una mica d'història per veure com hem arribat fins aquí.
Per què fotografia? Per vocació, tradició familiar o per aquelles casualitats de la vida?
Una mica per vocació. És que des de molt petita ja m'ha agradat el que és la imatge.
Ben bé no sabia si dedicar-me a vídeo, a la imatge, a la fotografia, i al final me vaig decidir per fotografia, perquè no ho sé, ja ho porto dintre.
Dintre la família hi havia algú que tingués aquest hobby o aquesta professió?
Per veure càmeres per casa teva alguna vegada?
Sí, sempre n'ha hagut de càmeres i coses, i un familiar molt a prop, doncs sí.
I no recordes exactament el moment que vas dir, això és la meva vocació, jo em vull dedicar a ser fotògrafa?
Bé, exactament és quan vaig acabar els estudis de fotografia, és quan vaig decidir-me que ho volia fer.
O sigui, tu vas fer estudis de fotografia, dius.
Sí.
Explica'ns una miqueta on els vas realitzar i quin tipus d'estudis.
Bueno, vaig anar a l'escola de fotografia de la Universitat Politécnica de Catalunya,
que va coincidir que quan vaig acabar el cou va ser la primera escola que es muntava a nivell d'Espanya,
de fotografia, i a més a més universitària.
i van coincidir que va acabar el cou i anar cap allà.
Vaig fer una prova d'accés, vaig entrar...
O sigui, que quasi-casi van esperar inaugurar l'escola que tu acabessis.
Va ser casualitat, perquè encara no tenia molt clar on podia estudiar fotografia.
I quina titulació s'obtem amb aquests estudis?
Graduat en fotografia.
No és molt corrent?
No, és que és la primera en Espanya que hi ha.
I molts alumnes tampoc devia ho ser?
Perquè no, érem 60, és una escola petita.
Llavors ens vas triar una especialitat, que en el teu cas és fotografia publicitària.
Sí.
A veure, com definiries el que és o el que fa una fotògrafa publicitària,
encara que més o menys m'induïm?
Fotografia publicitària, per mi ho engloba tot,
el que és arquitectura, fotografia d'arquitectura,
de seguiments d'obres, interiorismes,
el que és fotografia de bodegó,
retrat, retrat publicitari,
retrat editorial
i fotografia industrial.
Sí, unes connotacions fotogràfiques, diguem-hi, diferents.
Pot haver més el que passa a casa.
Diferents que el d'un fotògraf normal i corrent, penso, no?
Perquè més que contemplar l'obra d'art,
tu el que vols és dir compri o alguna cosa així, no?
Sí.
Bé, són encàrregues que fa la gent que tenen empreses, normalment,
i ho volen per les seves campanyes d'imatge o de...
Suposo que la tecnologia aquí, tots els avenços que hi ha en aquest tema,
la informàtica i tot el que envolta d'aquest tema,
deuen ser importantíssims en la teva especialitat.
Sí, ara actualment hi ha...
Bé, actualment, ja fa uns anys,
hi ha el boom del que és la fotografia digital.
I has d'estar al dia.
Has d'estar al dia.
No te dic...
No te pots quedar enrere,
perquè això cada cop més anirà avançant
i has d'estar al peu del canyó, que se'n diu,
perquè t'ho estan demanant.
Si no haguessis triat l'aspecte publicitari del món fotogràfic,
què haguessis fet?
Perquè suposo que hi ha alguna cosa que t'agrada més que una altra.
Sí, a mi el que m'agrada molt és la fotografia,
que és molt impulsiva, que no l'has de pensar molt.
És allò que ho veus i dius, aquí està la fotografia,
aquí és la imatge.
Seria, per dir-ho d'alguna manera, de reportera.
O sigui, tu ets de les que sempre que vas en algun lloc prens la càmera?
No, perquè la càmera que tinc em pesa molt.
M'he de comprar una compacta.
Queda molt malament dir-ho, però és que no tinc cap de compacta.
Normalment, és que és allò que quan vaig amb els amics,
quan vaig de viatge o alguna cosa així,
m'he de portar tot el trasto, que dic jo.
I no tinc una càmera petitona.
Bé, això és fàcil.
Fins crear la teva pròpia empresa, que després en parlarem,
com va anar?
O sigui, vas acabar els estudis i què, vas fer pràctiques
o vas treballar amb el tema o què vas fer?
Bé, mentre estava estudiant,
anava fent pràctiques amb els diaris locals d'aquí Tarragona
i anava ajudant amb altres fotògrafs.
Vaig anar mirant quin camp hi havia,
què és el que més m'agradava,
què me sentia més a gust, menys a disgust.
per dirigir-m'ho ja cap a la meva empresa,
perquè el que tenia que calar és un any abans d'acabar els estudis
que no volia treballar per ningú.
Tu volies ser la teva pròpia ama.
Sí, és així.
Chefa, no?
Sí.
Tampoc no sabia les conseqüències que hi havia.
Això tampoc ho sabia.
I com vas sortir?
Vas sortir també, com t'ha sortit?
Vas tenir facilitats alhora de confiança,
ja no només a nivell econòmic,
sinó a nivell dels que t'envolten,
si et van donar suport.
Sí, em va donar molt de suport,
que és la meva família,
em va apujar moltíssim.
I després, a nivell de confiança,
de tirar endavant,
que nosaltres estem amb tu,
vaig contactar amb el servei d'autoempreses,
que ho vaig veure una vegada per televisió,
que feien anuncis.
I vaig agafar un número de telèfon,
que l'anunci deia,
si vols, si és emprenedora,
si vols crear la teva pròpia empresa,
i ets jove,
tens ganes de treballar per tu mateix,
dic, truca'ns.
I vaig agafar el número de telèfon
i vaig trucar.
I em van remetre el servei,
no, perdona,
el Consell Comarcal.
Que ho feien abans,
el Consell Comarcal i la Càmbra de Comerç.
I ara sé que ho fa tot el Consell Comarcal,
el servei d'autoempresa.
I tenen uns assessors,
un economista,
que t'ajuda a plantejar la teva empresa.
Com la faràs anar,
com la faràs funcionar,
de quina manera la vos encarar,
tots els programes que t'hi pots trobar.
Totes maneres,
tu ho tenies bastant clar.
Sí,
però això va ser molt bona.
Me va anar molt bé.
O sigui,
et vas sentir recolzada
en tots moments.
Sí.
Ningú va dir,
ui, amb el jove aquest,
sent una dona,
ningú va opinar això.
No, no,
no m'ho vaig sentir mai.
Et consideres una dona
agosarada i valenta?
No.
No.
No.
No, no sé,
poder, sí,
poder una mica
valenta.
Sí,
és que no ho sé,
no m'ho he plantejat,
és que sabia que volia jo.
Ho tenies clar,
com hem dit abans.
Alguna campanya,
ens podria recordar,
de la que et sentis
especialment satisfeta?
Perquè sé que ja n'has fet
algunes així d'importants.
Molt importants al meu nivell.
Vull dir,
costa molt treballar
i aconseguir les coses.
Però,
com tens en alguna,
una odua?
No sé,
he fet el seguiment,
el seguiment de Villablanca,
d'un pavelló
que s'ha reformat.
Ara estic esperant,
a veure si insulten més.
Estic fent el seguiment
de la caixa,
d'aquí de la Rambla Nova.
Això és important,
ho has dit
amb la boqueta petita,
com si...
No, això són coses ja...
Bueno, no sé,
importants.
Imagino que qui fa coses
més grans
ho trobarà
com una cosa petita,
no ho sé.
Escolta,
si una àvia
et truca a la porta
i et demana
que li facis una foto
al seu nen
vestit de comunió,
ho faries
o això cau fora
del teu camp?
Sí,
sí que ho faria.
Ho faries,
però...
T'he sorprès,
al final.
Sí,
m'esperava que no.
La fotografia d'estudi,
és cara?
Depèn perquè en tenim
de cara.
Depèn.
És que en un estudi
és...
És que no...
A veure,
no vull deixar
a ningú malament
ni infravalorar ningú
el negoci
com ho porta
ni molt menys.
Si no,
és diferent un estudi.
És diferent un estudi
amb...
No sé...
Amb qualsevol tende
de fotografia,
vols dir?
Exacte.
I això...
Els preus també varien.
La qualitat...
sempre és relació...
Va dir a tot.
Calitat-preu, no?
Exacte.
Entre un BBC,
aquests que dieu vosaltres,
els que fan bodes,
banquetes i comunions,
i un fotògraf,
per exemple,
publicitari com tu,
què hi ha?
Què hi ha?
Què hi ha?
Tots dos són igual de bons,
perquè el que és
bodes, batejos i comunions,
o banquets,
com li vulguis dir,
Déu-n'hi-do també
la feina que tenen.
No, aquests es guanyen
molt bé la vida.
I es guanyen
molt bé la vida.
Marta, claríssim.
El que passa
és que poder,
en un estudi,
es personalitza més
el que és una boda,
el que és una comunió.
Dintre del ritual que hi ha,
que és el que parlàvem l'altre dia,
que el ritual d'una boda
o d'una comunió
no la pots canviar,
és el que hi ha.
Vull dir,
el que és la cerimònia,
el reportatge i tot,
és el que hi ha.
Però, per exemple,
tu com tens muntada
la teva empresa?
suposo que has fet
alguna vegada
algun reportatge
de bodes.
o algun,
perquè no és el teu camp.
Però,
tu el faries,
tenint en compte
que la part econòmica,
tot el que més,
no,
us poséssiu d'acord,
el faries,
per exemple,
el parça-mà,
assentats a la llespa,
el típic reportatge
de bodes que es fan
o faries una altra cosa?
És que això no depèn de mi.
Jo puc donar moltes idees.
Però tu la idea
la donaries,
aquesta?
En principi,
doncs poder,
sí,
no t'he dit que no,
perquè ara moltes
s'està també,
s'està veient moltes coses.
És que veus de tot,
veus molts,
jo últimament
els reportatges
no s'esquerís,
no es fan als parcs,
es fan amb una carretera,
és com si agafessis
un reportatge
de carrer
i adaptessis la boda.
Em vas dir tu,
em penso que
volies fer una a la platja,
però els novis
et van dir.
No, és que a la platja
són moltes complicacions,
perquè després
no es volen mullar els peus,
no es volen treure
les mitges,
les sabates...
Volies que juguessin a pales,
és que t'ho vas posar
una mica difícil el tema, eh?
Idees n'hi ha moltes,
però són els novis
que han d'estar disposats
i també pensem
que després del que és la cerimònia
i fins que arribes al convit
són dues hores.
Amb dues hores
tampoc no te'n pots anar
a Austràlia
i tornar,
com aquí que diu.
Amb dues hores,
què fas?
On vas?
Ho vas a tenir
molt ben cronometrat
i plantejat.
I moltes vegades
és allò que no...
Que els novis,
no, mira,
és que volem aquí
perquè ens hem conegut.
Doncs anirem aquí
i és poder l'estil
de fotografia
que pots canviar.
No on el fas,
sinó l'estil,
donar-li un altre aire.
Però el novi
anirà vestit de novia,
i la novia igual.
Els volíeu posar,
em penso,
un dia,
el teu equip,
li vau plantejar
amb uns,
aquests dos de la platja,
a veure si us podien
posar el vestit
d'hombre rana,
es diu això.
Ah, sí.
Sí,
perquè eren aficionats
a submarinisme
i el que passa
és que ho vam descartar
perquè el vestit
tricava moltes...
Tens de ficar sabó
al cos...
Era molt complicat.
I era mitjola
que perdies.
Era així.
Recordo els nostres oients
que avui tenim amb nosaltres
a l'Olivia Molet,
una empresària jove,
una artista
de la fotografia publicitària.
Quin creus
que és el perfil
del boig
o boja
per la fotografia?
Dic boig o boja
entre cometes,
ja m'entens.
El perfil?
Doncs no sé
si hi ha un perfil
que defineix
el boig o boja
de la fotografia.
T'ha d'agradar molt,
però molt.
Has de disfrutar
quan fiques la càmera
a l'ull
l'has de sentir.
És com si
fos un altre món.
Poder que de molt
com de mar,
m'entens?
Però no sé,
jo és el que sento.
Quan me fico a la càmera
estic segura
de mi mateixa.
Però estic més insegura
parlant amb tu
que no amb una càmera
darrere.
Perquè és el teu
hàbitat natural.
Sí, no sé,
m'hi sento molt a gust.
Una curiositat.
Digue'm.
Tens moltes fotos
a casa teva?
No.
Penjades.
Sí, penjades.
No,
l'estic amb una carapeta
per allí.
Per dudas.
Sí,
allò que diuen
d'en casa de l'herrero,
cuchillo de palo.
Doncs sí,
en aquest cas.
O sigui,
que podem afirmar
categòricament
que
casa teva
no és un museu fotogràfic.
No.
Ni molt menys.
Blanc i negre
o color?
Depèn.
Depèn.
De què depèn.
De què depèn.
Doncs,
com a fotografia d'autor,
una,
com si
jo fes una exposició,
la faria en blanc i negre.
Però com a feina
és,
és més aviat,
se tira més aviat
cap al color.
Potser en el món
de la publicitat
el color
diu molt
perquè és molt significatiu
de la marca.
Sí.
No?
Es pot ser artista
fotografiant,
per exemple,
una llauna de Coca-Cola,
per dir alguna cosa?
Ho veí
la miris
per on la miris.
És una llauna de Coca-Cola,
que sí?
Sí.
Sí,
es pot ser artista.
Això és un tipus
que és fotografia
de Bodebo.
I t'ha d'agradar molt.
Això es diu
fotografia de Bodebo?
Sí.
Sí,
són objectes,
són coses
inanimades,
com si diguéssim.
Peces industrials.
Sí,
peces industrials.
Peces industrials.
I n'hi ha
de fotografies
molt,
molt maques.
I és jugar
potser més amb la llum.
Sí,
jugues amb la llum,
filtratges,
qualifiques,
efectes,
ho pots apoyar
amb el que dèiem
la informàtica.
Però la bona fotografia,
jo penso,
encara segueixo pensant
que l'has de fer
amb la càmera.
El que és la informàtica
t'ajudarà
a millorar
aquella fotografia.
O sigui,
que la informàtica
no serà mai
l'enemic,
el rival
del fotògraf.
No,
és un complement.
Sí,
és un complement.
Als anys 60 i 70
es portava molt
el que deien
reportatge real,
no?
Tot real,
com la vida misma.
Després,
als 80,
vam arribar
a la fotografia
postmoderna,
que era la que deien
de laboratori.
Als 90,
la fotografia
es va entendre
una mica
com el diari personal,
més intimista,
i l'autor
plasmava
les seves vivències.
Això ja es veu
que va canviant
per rècades.
Ara,
el 2000,
quina és la tendència?
Què es porta
amb el món
de la fotografia?
Ui,
és complicat,
es porta de tot.
es recuperen
a vegades coses
d'abans.
És que es porta
de tot.
Ara estem en una època
que tot vali.
Sí,
tot vali.
Jo crec que sí,
es porta de tot.
O sigui,
que no hi ha
una tendència
clara.
La tendència
que m'hi ve al cap,
la de digital.
És que el món digital
està allò,
està ara,
és l'actual.
Escolta,
i aquestes tendències
que van
marcant
les dècades
o
els segles,
qui els marca?
O sigui,
quins són els referents
en el món de la fotografia?
Perquè això,
en el món de la moda,
de la moda de vestimenta,
se'n parla molt.
O sigui,
qui ho diu?
Aquest any es portarà
les transparències,
aquest any es portarà
el gris,
aquest any,
i sempre diem
que l'economia
està darrere,
no?
De tot això,
el món econòmic.
La fotografia,
en el món de la fotografia,
passa el mateix
o és diferent?
Jo,
penso jo que ve marcat
per les grans
campanyes publicitàries,
de les grans marques.
O sigui,
que estem igual
que el món
de la moda.
Jo penso,
què mirem?
Fotografia,
on sabeu?
A grans pancartes
que veus pel carrer,
que dius,
ah,
mira,
quina fotografia
en blanc i negre
i s'han atrevit
de fer aquest enquadre
i darrere
hi ha una Coca-Cola.
M'entens?
O una gran marca,
o per la televisió.
O d'ensenyadors mateixos
ja volen
unes fotografies
pels seus dissenys
ja diferents
i ja fan
bé marcat
per el mateix.
Penso jo,
no ho sé.
Per mi no crec
que vindrà marcat,
que estic a Tarragona
i per ara ningú
m'ha conegut.
Però s'està molt bé,
Tarragona?
No,
i estic molt contenta
d'estar aquí.
A més,
tens un estudi
que, per cert,
ara mateix
fes propaganda
on el tens d'estudir.
Al carrer de la Unió,
el número 33
i el principal primera.
I es diu?
Doncs,
jo,
estudi fotogràfic
Olivia Molet.
O sigui,
vas posar el nom?
Sí,
això del nom.
Per què?
Això del nom
ho estava buscant
i, bueno,
dic,
quin nom ficaré?
Quin nom ficaré?
I vaig pensar,
doncs,
el meu nom.
Perquè sigui
més
personal.
No ho sé,
perquè quan obrin la porta
me trobin a mi.
Sí, sí,
ets la empresària,
la directora de l'agència
i la fotògrafa.
Però ara ho faig tot jo.
No,
que tens ajuda, eh?
Sí.
Es pot viure
de la fotografia d'autor?
Bueno,
d'aquest tipus de foto...
No sé si es diu bé,
així jo, eh?
Però és aquesta
que està concebuda
per ser contemplada,
per gaudir de la fotografia,
no?
Que no té més.
Es pot viure?
O només poden els quatre
privilegiats.
Perquè l'altre dia
vaig llegir
que el fan coberta,
que suposo que
a nivell d'Espanya
és de lo mejorcito,
va vendre,
o li van comprar,
una fotografia mural
per 50 milions
de pessetes.
Digue'm on.
Digue'm on qui va.
Sí, sí,
van comprar,
no sé,
algú d'Europa,
però no em facis dir què.
Vaig quedar amb la cifra,
perquè 50 milions,
eh?
Ja és déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí,
però,
clar,
aquests deuen ser els quatre
afortunats.
Sí,
no?
Afortunats.
Es pot viure,
has de tenir un nom,
com en tot,
has de tenir un nom.
Has de tenir un nom
o algú
que li agradi molt
aquella obra
i te la compri.
Jo ho trobo complicat.
Complicat.
O potser,
fins que no tens aquest nom,
s'ha d'anar compaginant,
no?
Sí.
Donant classes
o fent,
el que diem abans,
bodes,
banquetes i comuniones.
que no es peta desprecia.
Que dóna molt de si,
no?
Ho dic,
per guanyar diners,
és...
Que n'hi ha de molt bo.
La gent es casa,
la gent...
Això mai s'acabarà.
O sigui que això...
Això mai s'acaba.
Un tema complicat,
que potser no és el moment
ni el programa adequat,
però m'agradaria
deixar-la així sobre la taula,
és el tema dels drets
d'autor
o drets de reproducció.
Perquè jo,
m'ho plantejo moltes vegades,
a veure,
tu véns unes fotografies
que t'encarreguen.
Llavors,
et paguen aquelles fotografies
i ja està,
poden fer d'aquestes fotografies
el que els doni la gana?
Reproduir-les,
posar-les a tot arreu.
Com es fa això?
Bé,
jo faig signar...
Bé,
això depèn.
Si tu les véns
i ja véns
els drets d'autor,
com si diguéssim,
ho véns tot,
doncs aquí
és com si ara
faig unes fotografies
per a tu
i te les véns.
Ah,
puc fer el que vulguis?
Sí,
pots fer el que vulguis.
és teu.
I això m'ho està,
m'entens?
Però en canvi,
jo és que...
I tu no quedes negatius
quan fas això?
Fins i tot
els negatius dones?
No,
els negatius
mai s'adonen.
Si no,
no ho hem de fer
un fotògraf negatiu
mai s'adonen.
No,
perquè si...
Vaja,
penso jo
que si els donen,
els compren.
Si te demanen negatius,
normalment se compren.
El preu que li fiques
amb aquest negatiu...
Tot depèn
si estan disposats
o no a pagar-ho.
llavors,
perdona que t'he tallat.
Llavors,
tu com ho fas?
Dius un contracte?
Sí,
faig signar un contracte
quan m'encarrego una feina,
faig un pressupost
i allí fico
l'exclusivitat
d'aquella fotografia.
És a dir,
per on és?
Quina impressió?
Quina tirada tindràs?
Si va per pòstels?
Va per on sigui?
Doncs m'informo
i...
I signeu.
T'he dit,
és una feina
i aquestes fotografies
són per aquesta feina
en concret.
Si va per una altra feina
o per una ampliació
o què sigui,
en parlem.
Dic, mai...
Vull dir,
tenint les coses clares
i parlant-ho,
crec que mai...
Però i, per exemple,
si no es compleix,
tu què pots fer?
La gran pataleta
o hi ha algun recurs legal?
Normalment truques pel telèfon
i dius,
mira,
que he vist una fotografia
d'allò que vas signar,
te'n recordes
que no hi ha el peu de fotografia?
És que...
És que és complicat.
És la moral...
Depèn de la moral de cadascú.
En poques fotografies
veus el peu de fotografia
de qui ha fet aquella imatge.
És un camp...
Com dèiem al principi...
És com un disseny.
Però és un camp complicat,
saps?
És que penso que no sents...
Ho tires endavant per jutjats?
Ho tiràs guanyant?
No ho sé.
Jo penso que tindràs més complicacions.
També depèn del pressupost
que estem parlant.
Tot depèn.
Sempre arribem al tema diners.
Sí, és que és així.
Ara és el torn
del qüestionari personal
de preguntes i respostes breus
que fem a totes les nostres convidades.
On aniries de vacances
i en quin mitjà
si et deixessin triar?
Ah, ja ho he dit.
Austràlia.
Austràlia.
M'encanten.
M'encanten.
I en quin mitjà,
suposo que amb avió.
Amb avió.
Quines tres coses
et prendries
a una illa deserta?
Molt de menjar,
aigua
i un llit
o còmics, no ho sé.
Una càmera fotogràfica, no?
Jo no ho revelo.
Tens alguna mania
que es pugui comptar?
Alguna mania?
És que mania, mania, mania, mania.
No m'agraden les gent, tia.
Algunes vegades és millor
mossegar-se la llengua
que dir el que es pensa?
Sí,
a mi em fa ràbia,
però bueno,
t'has de mossegar la llengua.
Què t'agradaria fer desaparèixer del món
si et fos possible?
La mentida.
Per què t'agradaria ser recordada?
No sé,
com una bona persona, m'imagino,
i una bona professional.
Com reacciones davant d'un aparent fracàs?
Plores o et mossegues la llengua
o pegues un cop de porta
o pegues amb algú?
No,
m'enfado amb mi mateixa.
Què i qui et fa riure?
Què?
La gent.
El què?
La gent, no ho sé.
El qui, no ho sé.
Si tornessis a néixer,
què t'agradaria ser?
Fotògrafa.
Et mires algun personatge històric?
No sé,
no et miro de molts.
Molts.
Però així en concret,
no ho sabia dir.
Què busques en la lectura d'un llibre?
Que m'entretingui
i que m'enganxi.
I quin és l'últim que has llegit?
Ui, l'últim ara me mates.
És que ara estic llegint uns llibres
d'informàtica.
D'informàtica?
Jo sé, són molts còmics.
Bona combinació, còmic i informàtica.
Quin és el teu llibre de capçalera,
si és que en tens algun?
No, no en tinc molt.
Vaig canviant d'escriptor molt sovint.
A què no dediques ja un sol moment?
A perdre temps amb mi.
Arreglar-me i coses aquestes no...
L'agenda i el mòbil són?
Útils.
Sense què no podria ser feliç?
Sense una càmera.
Quins són els teus primers pensaments
quan t'aixeques al matí?
Són diversos.
Primer, que he dormit molt poc.
Què m'ha passat la nit volant?
I després, què tinc de fer avui?
Ets col·leccionista?
Sí.
De què?
De pins, de pins de fotografia,
de clauers, de fotografia...
Quin ha estat el teu últim caprici?
Caprici?
Una impressora.
Una impressora que...
Bé, una impressora que...
Escaneges les fotografies
i t'ha subit la imatge.
Com definiries,
si és que es pot definir d'alguna manera,
o què opines millor de gran hermano?
que enganxa la gent.
I a tu, t'ha enganxat?
Jo me'l miro,
no puc dir que no.
Me'l miro de tant en tant,
però a vegades m'agòbia.
El resum del diumenge
m'ha picat el dia.
Quin és el teu estat d'ànima actual?
Estat d'ànima actual?
Estic bé.
Estic preocupada per coses.
És un dia a dia.
I per acabar el qüestionari,
com et definiries a tu mateixa
en poques paraules?
Com me'l definiria?
Ui, això és complicat.
Sí, i en poques paraules
encara més complicat.
No sé, dinàmica,
alegre,
crec que professional
i valenta, com tu deies.
Molt bé.
Ara encetem la recta final
de l'entrevista
i ho farem amb dues o tres qüestions.
quin paper ha tingut la dona
en el món de la fotografia?
O quin és el futur
de la dona en aquest món?
Et penses que és bo?
Cada vegada n'hi ha més?
Cada vegada en coneixes més,
de col·legues?
Sí, jo crec que sí,
que la fotografia no té sexe.
Penso.
Vull dir que no...
Per ser dona no tens cap problema.
No, però la veritat és que n'hi ha menys.
Crec que sí?
Sí, n'hi ha menys fotògrafes.
Per què?
No ho sé.
Com s'aprèn a conèixer
i estimar l'art de la fotografia?
Perquè suposo que això
s'ha d'anar cultivant a poc a poc.
És com tot.
Estimar la música clàssica,
estimar la pintura...
Hi ha d'haver algunes tècniques,
alguna manera de fer
que cada vegada
m'interessi més
i t'agradi més
i que ho deixis més
de la fotografia.
M'imagino que portant una càmera
i fent les teves pròpies fotografies,
encara que sigui d'un viatge,
i a vegades t'es sorprens
del que hi veus.
Jo em sorprenc
de lo dolenta
que les faig.
També t'es sorprens d'això.
És una cosa...
Se'n fan moltes de fotografies,
però costa
fer-les bé, no?
Fer-les interessants.
Bueno, aquí està
el kit de la qüestió,
que sigui,
intentar cada cop
fer-les millor.
Res més per avui.
Ha estat un plaer
retrobar-nos una setmana més.
Salutacions del part de l'equip,
Joan Maria Bertran,
el control tècnic
i fina costa
la producció i presentació.
Adeu i fins la propera edició
de Dones d'Avui.
Fins la propera edició