La Maite Buenafuente
És gerent de la productora de ràdio i televisió, El Terrat.
Creu que compaginar família i treball no sempre resulta una tasca fàcil
i malgrat la vida que porta actualment no té carnet de conduir.
Bona tarda Maite i gràcies per haver acceptat la nostra invitació.
Bona tarda i gràcies a vosaltres.
I veig que tu això que no tingui carnet t'ha impactat molt.
M'ha impactat moltíssim.
És que una dona tan enfeinada com tu, que està a cavall entre Reus i Barcelona,
sembla que per aprofitar més el temps...
Bé, precisament és per trencar una mica molt llocs
i per veure que sense cotxe i sense carnet es pot fer una vida bastant agitada
i bastant moguda.
I jo també tinc unes accions a la Renfer i vaig fent.
Molt bé.
Escolta, una mica per centrar l'entrevista.
Bé, la vostra empresa, el Terrat, es pot considerar una empresa típica familiar?
Sí, sí.
Bé, d'entrada és una empresa familiar perquè els dos socis som l'Andreu i jo
i després també perquè tots formem una gran família, som amics,
hi ha amics de la infància, això és cert,
que a vegades per la tele la gent no es creu que...
Aleshores em recordeu del guionista simpàtic, don Casador,
que eren companys de classe i realment eren companys de classe
i bé, tot plegat sí que li dóna un caire familiar, evidentment.
Escolta, pesa el cognom Buenafuente?
Home, sí.
La veritat és que sí, pesa, però es porta amb molt d'orgull.
No et diuen allò que diu el teu germà a vegades
quan el troben?
Buenafuente, digue'ns un xiste.
A tu no...
No, a mi, al contrari.
Bé, a mi em diuen...
Sí, bé, ser el mateix.
El comentari que em farà a mi em diuen
Escolta, tu, tu deus estar tot el dia rient per casa, no?
Has de veure pixar de riure per casa.
No, la veritat és que no.
Vull dir, tenim una vida familiar molt normal.
L'Andreu, els caps de setmana, ens agrada fer l'arròs en família
i, si pot ser, no parlar de tele.
El que passa és que és inevitable, no?
Però, a veure, no riem tot el dia per casa, eh?
No.
És a dir, fem una mica d'història.
Per què i com va sorgir la idea de crear una productora?
Bé, ens remuntaríem a l'any...
Bé, als principis de la ràdio de l'Andreu aquí a Reus.
Bé, fa 10 anys, ara hem celebrat fa poc els 10 anys.
Bé, ell va funcionar bastant de temps amb els que són ara també de Terrat,
el Fermí Fernández, l'Oriol,
i, bé, van anar funcionant a Ràdio Reus.
Després va sorgir ja la necessitat de fer alguna cosa de tele,
alguna intervenció a la tele, quan l'Andreu va començar,
i aleshores sí que ja va haver la necessitat de formar una SL.
Ens vam configurar com a SL i a poc a poc van venir tots els altres projectes.
Una mica era per canalitzar totes les feines que en un futur es farien.
L'Andreu ja va deixar de ser persona física i es va convertir, doncs, en empresa.
A principi la seu la teníeu a Reus i després vau fer el pas...
Vam començar al centre de Reus, com a bons reusencs,
al carrer Monterols, amb una gariteta que teníem allà molt simpàtica,
i, bé, allà vam estar un parell d'anys,
i després vam tirar cap a la ciutat condal, que és...
És evitablement.
Per què el Terrat i no el Balcó, per exemple?
Bé, el Terrat, la història del Terrat ve,
i la gent de Reus ho saben molt bé,
bé perquè l'Andreu va néixer a la plaça del Mercadal,
aleshores la plaça Espanya, que era el centre, no?,
vivíem allà, i nosaltres vivíem a l'edifici,
a l'edifici que baix hi havia el Tomàs Berberà,
que encara hi són.
Llavors vivíem a l'àtic, a dalt,
i, ja dic, l'Andreu va començar a donar els seus passos,
com que vivíem a l'àtic, al Terrat de l'edifici,
nosaltres hi feiem vida, no?
Llavors ell va començar a caminar allà,
a més a més hi tenim fotos, el meu pare era molt aficionat i ens retratava tot,
i els primers passos de l'Andreu van ser al Terrat,
llavors les seves primeres vivències van ser en aquelles quatre rajoles,
i quan ell va voler fer alguna cosa que sortigués del periodisme seriós,
va dir, escolta, vull fer un programa que sigui al Terrat,
o sigui, que jo el faci des del Terrat,
i que els veïns pugin i baixin i passin coses allà.
Aleshores el director de Ràdio Reus va dir,
fes el que vulguis, sense momentall.
Llavors el Terrat va ser un nom que li vam donar després a la nostra productora,
i, evidentment, el que ens acompanyarà sempre.
És una empresa ja no tan petita, quants la formeu actualment?
En aquests moments en plantilla som 60 persones,
tenim tres programes també en producció.
A veure, la plantilla pot anar a variar,
però no n'hi do, ja passem dels 40, ja fa volto.
Ja fa volto, ja.
L'Andreu és l'administrador general.
Sí.
I tu ets la gerent.
Sí.
A veure, en què consisteix la teva tasca?
És a dir, què fa la gerent d'una productora?
Perquè productora, productora, però no sé si hi sabem molt bé.
Sí, bé, una productora és que és això,
a vegades es dona una mica confusió, no?
Vull dir, amb una productora es fan moltíssimes coses.
Abans que el producte final, que és un programa de televisió o de ràdio, no?
En aquests moments estem més, doncs, més de cara a la tele,
es fan moltíssimes coses abans que això arribi a l'espectador.
Des de pensar, des de crear, des de seleccionar el personal que ha de pensar,
des del vestuari, des del menjar pel gos, que en tenim un també.
On viu el Magnum, per exemple?
El Magnum viu a casa de la Rosa, saps?
Vull dir, que som una productora amb gos propi, que dius també...
Sí, sí, és el nostre gos.
El dissabte vam anar de calçotada i va venir nosaltres.
Forma part de la família.
Aleshores, es poden fer multitud de coses,
des de la contratació amb els convidats,
el seu allotjament,
ja dic, els vestuaris, els regalets,
i fins a l'últim minut en què s'encenen les llums i surts.
Llavors, fan moltíssimes coses que fa una productora
i que, bueno, són, ja dic, impensables, moltes d'elles.
La vostra és una empresa, com dèiem ara, força peculiar
i des de fora sembla molt creativa.
I com es gestiona la creativitat?
O sigui, els paràmetres empresarial són com qualsevol empresa
o tenen una peculiaritat?
Em faries creu...
Primer que res, clar, el procés passa per seleccionar
la gent que vol formar part del teu equip.
Llavors, bueno, al terrat arriben cada dia,
per sort nostra,
quantitat de currículums,
de gent que vol participar amb nosaltres,
de gent que pensa, que té idees...
Tot això ho canalitzem coneixent la gent,
fent càstings,
i ens fem de l'equip que realment creiem
que va amb la nostra manera de pensar.
Llavors, a partir d'aquí, la gent comença a escriure
i es van donant forma a les idees.
I llavors aquí sorgeix, doncs, tot el producte.
La dependència del públic
no us causa intranquil·litat constant?
Jo diria, fins i tot patiment i una mica d'estrès?
Sí, sí, ens causa.
El que passa és que tenim la sort
que aquí a Catalunya,
almenys a la TV3, a la nostra, a la vostra,
no...
A veure, l'agobi de l'audiència
no és potser tan impactant com amb altres cadenes, no?
Si un dia anem a treballar a Espanya,
crec que hi anirem,
això ens farà més por, segur,
perquè no són tan tolerants.
Vull dir, nosaltres aquí, gràcies a Déu,
sempre hem tingut molta sort amb el que hem fet
i la gent ens ha captat a la primera
i ens ho ha demostrat, però...
Però els índexs d'audiència segueixen ser,
potser l'espasa de la mitjana...
Evidentment, el primer que fem pel dematí
és veure com hem anat d'audiència,
però això tampoc no ens treu hores de son, eh?
El que ens agrada és disfrutar amb el que fem
i veure que realment això espalpa al carrer.
Els numerets, a veure, els has de veure
i els has de tenir presents
i has de saber que estàs
amb una mitjana d'audiència molt maca,
però això tampoc no t'ha de...
Saps?
L'altre dia li vam preguntar a l'Oriol Grau
si existeix el deotterrat,
és a dir, la denominació d'origen.
Què en penses tu?
Bé, sí, és el que hem dit abans.
Jo penso que sí que existeix.
A veure, nosaltres tenim una manera de fer particular,
tenim una visió de la vida
que pensem que és particular
i això dona denominació d'origen
als nostres productes, evidentment.
Inclusió hi ha paraules, expressions,
que, bueno, que no les hem inventat nosaltres,
sinó que són de la nostra terra, no?
Doncs jo què sé, quan vam aterrar TV3
i l'Andreu va començar a dir
Hola, tontos, com esteu?
I tal.
La gent potser es va esgarrifar una mica,
però realment els que hi anen d'arreus
i els que ho diuen a cada moment...
Vale, doncs totes aquestes cosetes van...
Sí, són una mica la nostra, el nostre segell, no?
O sigui, els elements diferenciadors dels vostres productes,
en general, els de la competència,
quins creus que són?
Home, els elements serien una mica que...
Primer, començant pels personatges,
que els nostres personatges són bastant...
Bé, són inèvits, la majoria.
Són gent que no són ningú,
però que són moltes persones que et pots trobar.
Et pots trobar un Pere Alías,
et pots trobar...
Jo què sé, a veure...
Una padrina.
La padrina, no cal...
Bueno, la padrina, se la trobem...
Llavors, clar, nosaltres intentem no caure
en imitacions de personatges,
en la premsa del cor,
no la matxequem.
Home, és inevitable que fem un programa d'actualitat
i hem de parlar de coses que fan gràcia.
A més a més, nosaltres som els primers que ens fan gràcia, no?
Però mai caiem en això, no?
Ni caiem en temes brullers, ni en temes...
Ni polítics, vas dir bé...
Tampoc, tampoc.
La política la toquem,
perquè, com et dic, s'ha de tocar l'actualitat,
però d'una manera...
Des d'un prisma molt diferent, jo ho penso.
El Terrat és l'imperi del monopoli de l'humor a Catalunya?
Ostres, l'imperi és una cosa molt potent.
Bé, bueno, la veritat és que sí, no...
En aquests moments?
En aquests moments estem fent tres produccions,
i a veure si es pot dir això que sí.
I tres produccions bastant sonades.
Sí, n'estem preparant més...
Sí, la veritat és que estem molt contents.
Jo no sé si això se'n pot dir imperi o treballar molt, no?
No ho sé.
En quant a humor, sí.
En aquests moments no hi ha ningú.
En el panorama, sí, no hi ha molta més cosa.
Sí.
I jo crec que a nivell Espanya també convendria,
perquè l'humor que es fa potser ja està molt vist i treballat
i que entrés algú amb...
Sí, a Espanya estem...
Amb aire diferent, una mica nou,
sempre agrada.
La veritat és que ens estan esperant
i tenim ganes de fer coses.
Tenim un projecte presentat d'una sitcom també
i la veritat és que pinta bastant bé.
Però, com et deia, vull dir, has d'anar una miqueta...
Perquè els mateixos plats bruts, no creus, que en castellà...
Sí, sí, els plats bruts inclús els hem volgut.
El que passa és que aquí hauries de caure en la traducció.
Llavors, l'Oriol Grau, que és el director,
no vol la traducció de la sèrie,
sinó que s'hauria de fer...
Doncs el personatge és nou, refer guió...
Llavors, per fer això, preferim fer una altra cosa, no?
Vull dir, a veure, ja t'he dit que nosaltres
que tenim una manera molt particular de treballar.
Per què en general caieu també a la gent de tot tipus?
Bé, això és veritat, perquè és que sí,
potser l'avi, el nen, que tenim un públic molt heterogè.
Jo suposo que és la frescura,
i perquè toquem tota mena de temes, no?
Igual arribem amb un jubilat, que amb un nano,
que amb un adolescent, que amb una mestresa de casa.
I vull dir, l'humor, potser per les característiques
que veiem abans que té, no?
Que és fresc, que és natural, i...
No ho sabem.
Jo et comentava abans de començar l'entrevista
que per Sant Jordi jo vaig estar a Barcelona
esperant que l'Andreu em signés un llibre
i vaig estar-hi quasi bé dues hores.
I em vaig dedicar una mica a observar...
Observar la gent.
Observar el que passava.
O sigui, al redó de l'Andreu i de Llun
signava hi havia una quantitat de nois i noies jovens
que estava una mica pendents de qui entrava,
qui sortia, els comentaris, què feia.
Però després, a la cua, hi havia gent de totes les edats.
La senyora, l'àvia, que anava amb el net
i que, bueno, veu l'Andreu com el net que podria tenir
i l'altre com...
Sí, encaixa bé a totes les edats i a tots els sexes
i això és complicat, eh?
No és fàcil.
No és fàcil.
La veritat és que sí.
És un mèrit.
Però jo des de sempre, vull dir, en l'època del sense títol
i sobretot perquè teníem un horari una mica més normal
per a les persones, també.
Però és que ara igual, vull dir, igual els nanos el diumenge a la tarda
estan tots plegats amb la família veient el resum.
Vull dir, sí, arribem a tota mena de públics i això...
això t'omple de gots.
N'heu fet algun estudi sobre el perfil dels vostres seguidors?
Precisament és el que t'estic dient, molt heterogènic.
Igual hi ha gent, catalans, catalans, gent que no són tan catalans,
emigrants, gent que, bueno, que ja han nascut aquí
però que potser no són fills de pares, de lusos.
No ho sé, jo no sé si és perquè també l'Andreu porta una miqueta
l'avena aquesta, no ho sé, però congeniem amb tothom.
O sigui, l'estudi, el mostreig que tindries és de totes les edats
i de totes no podries fer un perfil, saps?
Molt homogènic.
Què queda d'aquella vellana connexió del principi?
Ui, bueno, doncs queden, lo maco que queda és que queda l'amistat de tots,
que cada dia és més sòlida i que tots els que vam aterrar allà,
però, bueno, la veritat és que a tothom li ha anat molt bé.
No deixem tampoc el Javi Grasset, que també està fent les seves cosetes
i li va molt bé.
Bueno, i evidentment els que vam aterrar al terrat,
el Fermí, l'Oriol, l'Andreu, bueno, van marcar, van marcar.
Van marcar època i moda.
I tu que els segueixes tenint a prop, són els mateixos o han canviat?
Els mateixos, no han canviat en absolut. Sense.
Recordem els nostres oients que avui tenim entre nosaltres a la Maite Bonafuente,
gerent de la productora al terrat.
Segur que de projectes i innovacions en teniu un sac ple o sacs plens,
com em feies tu abans.
Ens en pots avançar algú o ens pots dir alguna primícia?
Ai, a veure, a veure, què puc dir?
Perquè després tot se sap, saps, eh?
No, a veure, el que et deia, estem preparant una sitcom,
o sigui una comèria de situació, tipus Plats Bruts,
però, a veure, que no té res a veure, és una altra història, no?
Llavors, les d'humor.
D'humor, sí, una sitcom és això, una comèria de situació d'humor,
d'una durada petita, mitjoreta, com aquella.
Llavors, aquesta, volem que se centri a Espanya.
Com diu l'Andreu, és una cosa d'Espanya.
No entra en política, no et puc dir que entri en política,
però sí toca una miqueta la política d'entrevastidores,
que es diria, saps?
És tot el que puc dir.
Però que si, gràcies a Déu, està agradant molt,
està anar llegint guions i mirant d'adaptar,
volem comptar amb actors de primera línia, espanyols,
amb la direcció de l'Oriol,
i també volem que actors del terrati participin, saps?
Volem fer un quadre d'actors una mica mixt
entre gent coneguda del panorama espanyol i nosaltres.
Evidentment, en castellà, i primer seria Telecinco.
Ja veurem què passa.
A nivell familiar, quan vareu tenir consciència
que podíeu guanyar-vos la vida fent riure la gent?
Bueno, l'Andreu, com te deia al principi,
no ha sigut mai d'aquells nens que explica acudits des de petit,
però sí que des de petit era un xaval que s'hi fixava molt, no?
I sobretot també la gent em diu,
la gent del barri, que ara s'han fet més grans,
i t'entendim, oh, és que l'Andreu era molt tímid.
Sí, l'Andreu no és una persona excessivament oberta, però...
I és tímid.
Sí, però jo, mira, quan ja estava a la salle,
que anava a la salle,
s'entretenien ell i el caçador
a retransmetre els partits de futbol que es feien entre ells, no?
Ells agafaven un caset i el retransmetien.
I, bueno, a veure, allò és que tenia una qualitat
per l'edat que tenien bestial, a més a més,
i feien una postproducció, vull dir, era tremendo, no?
I ja de ben jovenets, quan van acabar, van fer una paròdia,
me'n recordo, de Jesús Hermida, que els hermanos ens van dir,
xiquets, aquest nen, potser que s'hi dediqui, no?
Però, bueno, amb ell no el veies, tampoc.
Era molt prudent.
És que sempre ha sigut així molt...
Tu el coneixes una amiga, sempre ha sigut...
Així, així li va.
I, bueno, ja va començar a Ràdio Reus, amb el periodisme esportiu,
i un sant dia va dir, mireu, xatos, jo fer tanta cosa seriosa no puc,
jo vull fer això.
I, bueno, realment, el primer dia que vam fer el terrat,
a veure, no teníem idea que això agafaria tal magnitud,
però sí que vam veure que hi havia fuster,
sobretot ganes i il·lusió de fer coses, no?
I que sempre han confiat en ell en les coses que he volgut fer,
això també és molt important.
Però he dit, fes el que vulguis.
Tu mateix.
Què és allò que et trobes a faltar,
de quan tenies una vida més tranquil·la?
Ui, trobo a faltar que t'aixeques pel dematí
i la feina la tens un quart d'hora.
Això no té preu.
Quan treballaves a l'hospital.
Sí, sí.
Quan treballava a l'hospital, matinava,
perquè la veritat és que començàvem a les 7,
jo m'havia d'aixecar a les 6, tampoc no...
Però, clar, jo, a veure, en un quart d'hora era la feina, no?
I després, al revés, des de la feina a casa, igualment.
Però, bueno, clar, veia coses potser més desagradables
de les que veig ara.
És la meva feina de sempre i m'ha agradat
i mai, a veure, que no me la toquin, no?
Però això sí que ho noto molt a faltar.
El tenir, doncs, sortir pel carrer
i veure els coloms, doble passa primi.
Què vols que et digui?
Això, a vegades, quan ho puc fer ara, no té preu, eh?
T'ha costat compaginar la vida familiar i la professional?
Sí, sí, m'ha costat bastant.
Sobretot perquè al principi et sents molt culpable, tu.
Gràcies a Déu tinc una família i una parella fabulosa
i que això m'ho han posat molt fàcil,
però te sents molt culpable.
Que surts pel dematí, els trobes dormint,
arribes al vespre i quasi ve, també.
És complicat, no és gens fàcil.
I quan et sents angoixada,
quin és el teu oasi?
Què fas?
Ui, quan em sent angoixada, llegeixo.
Llegeixo.
I m'agrada molt transportar-me ràpidament a la lectura,
a l'escenari on estic
i penso, mira, aquests potser ho passen pitjor, no ho sé.
M'agrada molt llegir.
Com es porta la responsabilitat de saber
que esteu considerats com els ambaixadors
de les comarques del sud?
Perquè això és així, eh?
Sí, complicat, perquè ets el centre d'atenció per tot arreu.
Hi ha no només ells que són pantalla
i que són els més coneguts, sinó tots, no?
I, a veure, doncs cada dia és un repte més...
Cada dia tens el llistonet més alt, no?
I penses, bueno, a veure si cada dia el puc saltar,
però és difícil, eh?
És temps fàcil, s'agraeix moltíssim que la gent t'estimi i t'admiri,
però a la vegada penses, fa respecte.
Pesa, no?
Fa respecte.
I la resta de Catalunya, en principi,
us va acceptar o va costar una mica?
A veure, clar, amb tantes muralles de Tarragona...
Sí, bueno, amb Tarragona, la veritat és que nois,
amb Tarragona va ser una cosa...
Ja.
Bé, i tot va sorgir amb un dinar,
o sigui, amb un dinar que no sé com va ser,
que, bueno, estàvem fent el guió d'aquell dia
i a l'Oriol li va sortir aquella cançó de muralles de Tarragona
i llavors allò va fer gràcia
i llavors ell mateix, fora de guió, en el programa,
ho van dir i, clar, i l'Andreu,
una altra vegada, Oriol, però clar, no era guió allò.
I fins que vam dir que això agrada a Tarragona, a Tarragona...
Home, això va servir per descentralitzar,
no ens enganyem, descentralitzar una miqueta el tema, eh?
Passa que llavors se'ns queixaven una mica els de Lleida, els de Girona,
però després ja vam, si s'hi fixeu,
parlem en tot Catalunya i les Illes i València, eh?
Fins i tot.
Sí, l'Andreu i això ho remarquen molt, no?
Tenim molt de públic a València,
és impressionant l'audiència que tenim a València.
De tots els personatges que has conegut,
en quin o en quina et quedaries i per què?
Ai, doncs sí, la veritat és que he tingut sort
de conèixer moltíssima gent i tractar-los,
bueno, en aquestes hores de parlar de la seva família, no?
I de parlar-te de coses.
Una dona, precisament, que em va impactar molt,
va ser la Txaro López.
I sempre ho dic, no?
Perquè la Txaro té un aspecte...
Que li vau regalar un Groucho Mars.
Sí, a veure, és que la Txaro és una persona molt sèria.
Jo, quan me van dir, aquesta setmana tenim a la Txaro,
dic, ostres, no saps com posar-te,
perquè fa respecte, eh?
Les coses com siguin.
Però és que l'havia trobat tan intel·ligent,
amb un sentit de l'humor tan exagerat,
que és que no ho sembla.
I només va calguer que l'Andreu li regalés el Groucho.
I, a més a més, va fer una cosa que a mi també em va impressionar molt,
és que l'entemà, jo anava pel tren, perdó, ja,
i em sona el mòbil i em diu,
hola, sé Txaro, oi, gràcies, encantada,
o sigui, és la primera persona que m'ha trobat,
en primera persona, valga la redundància,
donant-me les gràcies.
Entrenyable, la vaig trobar més, una persona amb unes tables,
i m'ha encantat.
I amb categoria humana, no?
Moltíssima.
Ara és el torn del qüestionari personal
de preguntes i respostes curtes
que fem a totes les nostres convidades.
On aniries de vacances
i en quin mitjà, si et deixessin triar?
Bueno, aniria a Egipte.
Sempre dic que no vull morir sense anar a Egipte.
M'agrada molt.
I a quin mitjà?
Home, no em quedaria més remei potser que anar-hi amb avió, no?
No m'agrada molt, tampoc, l'avió.
Ja veus que hi ha els mitjans de...
El tren.
Sí, sí, jo el tren, hauria d'anar el tren per a tot arreu.
Quina creus que és la signatura pendent de la nostra societat?
Jo penso que hem de ser menys envejosos.
És que això em dramatitza molt, eh?
Quines tres coses et prendries a una illa deserta?
Tres, han de ser tres.
Sí.
Ai, sempre són tres.
Per què?
Doncs mirar un llibre, això és inevitable.
Música clàssica i una foto.
I una foto?
Sí.
De la família?
Sí, una foto.
Tens alguna mania que es pugui comptar?
Sí, soc malalta de comprar bijuteria i complements de moda.
Minimal que t'ha agafat amb bijuteria i no amb joies d'altors tan...
Sí, però això té un problema, que llavors no em regalen joies i me'n diuen perquè tens tantes coses.
Algunes vegades és millor mossegar-se la llengua que dir el que un pensa?
Jo penso que...
A més, s'ha de ser diplomàtic, però sempre s'ha de dir el que es pensa.
T'agradaria fer desaparèixer del món alguna cosa, si et fos possible?
Sí, la intolerància.
Per què t'agradaria ser recordada?
Per una persona que disfruta molt més d'un an que revent.
Com reacciones davant d'un aparent fracàs?
Normalment plores o pegues un cop de porta, trenques alguna cosa o te'l tragues tu sola?
No, no, ploro. Penso que ploràs molt sa. Va, de conya.
Què busques a la lectura d'un llibre, encara que una miqueta ho he dit abans?
Sí, vull dir, el que ràpidament em pugui identificar allà, no?
Si em costa entrar-hi, ja veig que no...
I quin és l'últim que has llegit?
L'últim que he llegit...
Bé, a veure, em diràs, ostres, nenes, que ets temàtica, no?
Però és que he llegit les romanes de Cleopatra.
És que, a veure, et deus portar molt bé amb el Terensi Moix.
Sí, bé, no et pensis, ja no tota la literatura del Terensi m'agrada.
Et consideres optimista?
Sí.
I competitiva?
Bé, sí, s'hi ha de ser, amb una dosi, no?
Sensible?
Sí, molt.
Amb sentit de l'humor?
Sí.
Només faltaria que diguessis...
M'avorreix, no.
M'avorreix l'humor.
Què i què et fa riure?
Bé, perdona, a vegades també t'avorreix.
Què i què et fa riure?
Em fan riure les coses molt senzilles.
Si tornessis a néixer, què t'agradaria ser?
M'agradaria ser el mateix.
Igual, no canviaria.
Tinc la gran sort de fer el que m'agrada.
Les dues coses que he fet a la vida.
L'amistat ha de ser sempre incondicional?
Sempre.
A mires algun personatge històric?
Sí.
Molt històrica, però penso que, per exemple, Santa Teresa de Jesús va tenir uns trons per imitar-la, no?
Sí.
D'on procedeix la teva força de voluntat?
De molt, de molt, de molt avions.
Vull dir, he tingut que treure-la molt.
Si poguessis parar el rellotge, és a dir, parar el temps, per què t'agradaria fer-ho?
Parar el temps?
Per estar amb la família.
Els pallassos diuen que mai són el que semblen ser.
I els humoristes?
No, a veure, en el nostre cas, són iguals.
Vull dir, són igual darrere que al davant, eh?
O sigui, és la gran sort que tenim, que ens ho passem igual de bé.
Quins són els teus somnis?
Els meus somnis, poder fer els meus fills grans, veure'ls grans i feliços i que facin el que vulguin a la vida.
A qui ja no dediques-nos en un sol moment?
A escoltar coses que no m'interessen.
L'agenda i el mòbil són necessaris, però a vegades pesen també.
Pesen, pesen.
Sense què no podries ser feliç en aquests moments?
Sense què?
Sense... sense estimar.
Quin és el teu primer pensament quan t'aixeques del llit?
Doncs a vegades que he de treure una rentadora abans de marxar.
però el meu primer pensament és proposar-me fer bé tot el que faci, sigui el que sigui.
En poques paraules, com et definiries a tu mateixa?
Doncs això, com una dona que li encanta donar i molt sensible, sobretot això.
Doncs continuem.
Mira, aprofitant que tu estaves aquí, he preguntat a uns quants companys i amics del treball
que li agradaria saber del terrat.
Han fet llistes, que no te les faré perquè, t'he de ser sincera,
la majoria estaven encaminades a saber si l'Andreu té nòvia, si el Paco puja i baixa,
aquestes les he retirat totes, i me n'he quedat només amb sis.
A veure...
Sis que, bueno, han fet una petita secció que podríem anomenar el carrer vol saber.
Ah, molt bé.
A veure, la primera, l'Andreu és hipocondríac?
Molt.
Molt, molt, molt, molt.
O sigui, com diu, però és veritat?
Moltíssim.
Li va bé tindre una infermera com tu al costat?
Home, jo penso que li va pitjor, però, bueno, en moments d'urgència, puja dalt a l'infermeria,
que dic jo, l'administració és l'infermeria alhora, i escolta, nena, que és normal això, sí.
Ja està.
Però molt.
Què en fa dels regals que li envien?
Perquè pel que he sentit i he recollit li envien moltes coses.
Els guarda.
Els guarda. Els tenim alterrat.
Primer estan a la tele i quan ja no hi caben els anem col·logant.
Per què la mania de fer-li massa ample a la cintura dels pantalons?
Que li cauen i tot el rato se'ls ha d'estar pujant.
Perquè necessita pujar-se'ls.
És un tic.
Sí, sí, necessita pujar-se'ls.
I t'hi fixo sempre.
Sempre ho fa.
La quarta.
Quan podrem comprar el hit melocotón intenso interpretat pel Gilberto?
Ui.
Vols dir que ho gravarà?
Ai, això ja no ho sé exacte.
Jo penso que sí, eh?
Sí?
Jo penso que aviat.
Igual més aviat del que has pensat.
A veure, la quinta.
Una mica rebuscada, eh?
A veure.
Diu, els afectats pel tabac demanen indemnitzacions a la tabacalera.
Diu, els afectats pel terrat, concretament per la cosa nostra,
amb símptomes de son, mala cara, mal humor, tal,
quan podrem demanar indemnitzacions a la gent del terrat?
Bueno, és una indemnització que ens encantaria de pagar.
Bueno, trucau-vos a deixar el telèfon, si vols, ara a la sortida.
Que anem trucant tots, no?
Sí, m'anem trucant.
A veure, i la número 6, que l'has contestat una mica,
però te la torno a fer perquè, veritablement, això està al carrer.
Hi ha tan bon rotllo com sembla?
No ens enfadeu mai?
Sempre us ho passeu bé?
Sempre rieu?
Hi ha aquest feeling que quan un mira l'altre ja sap el que vol dir?
Sí, tenim la sort que sí, tenim la sort, jo sempre dic que som una gent que, uns amics que anem a treballar, no?
I ens ho passem molt bé.
Bon rotllo n'hi ha moltíssim, però sobretot està fonamentat amb un gran respecte, una admiració mútua, en el que no hi ha enveges de cap mena, i això es transmet.
La gent ho veu, vull dir, només obrir la boca si sabem el que volem i quin problema tenim.
Sí, d'altres maneres també es transmet la idea que tots molt bon rotllo, però que allí el líder el que mana és l'Andreu.
Bé, però l'Andreu, sí, per el que et deia, hi ha un gran respecte cap a la seva figura, però internament l'Andreu és un mes,
i ha aconseguit que la gent no el considerin ojo que ve el jefe, ojo que ve la maite, no, vull dir, tots som una família,
és que jo ho dic, i la gent que ve a veure'ns i tu has vingut per allà, ho saps?
La resta de la llista tan llarga te la faré arribar.
Molt bé.
Doncs, com sempre, ens resten moltíssimes coses al tinter, però quasi bé hem agotat el temps,
i encetem la recta final de l'entrevista amb dues qüestions que fem a totes les nostres convidades,
totes les dones que passen per dones d'avui.
Si creus que encara està justificat un programa d'aquestes característiques, on les protagonistes siguin les dones?
Home, no encara està justificat sempre.
Jo penso que les dones tenim moltes coses a dir, i em sembla una iniciativa fabulosa la que esteu portant.
I la segona, què pots aportar a la teva tasca professional pel sol fet de ser una dona i en una empresa que sembla d'homes?
Perquè es veuen molts homes, però n'hi ha moltes dones al terrat, eh?
Les dones portem allí...
Mira, es veuen molts homes de pantalla, però darrere n'hi ha moltes dones.
I el fet que hi hagi moltes dones, moltes vegades es tradueix en petits detalls, en què la part femenina té molt a veure.
Nosaltres ens encarreguem de coses que són nostres, perquè som dones.
La sensibilitat que tenim moltes vegades, doncs la veritat ens afavoreix.
I tots, homes i dones, fem un tàndem fabulós.
Doncs encara que ens passem dos o tres minutets, no passa res.
Contents alguna anècdota divertida per acabar?
Alguna cosa que recordis?
Ja sé que l'Andreu no és partidari que es contin anècdotes.
Ui, sí, sí, és que, a veure, el nostre dia a dia és un anècdote.
I de veritat, això és que és cert.
Vull dir, no és allò de dir, bueno, és que tenim una vida molt rutinària i en sec, ostres, va passar allà altra cosa aquell dia que ens pixàvem de riure, no.
És que nosaltres podem estar a dinar, nosaltres ens quedem a dinar allà, perquè, bueno, ja passem tantes hores que, doncs, ja aprofitem per dinar, i no.
I a les hores de dinar, vull dir...
Deveu fer tors.
Sí, bueno, tenim una taula gran i ens van fer una taula mida i hi ha dies que dinem 15 o 16.
i a les hores de dinar procurem parlar de coses que no tinguin res que ve amb la feina.
És ineditable, no?
Sí, sí.
I saps de què s'acab... Ara, si em sentíssim per antena, diria, ostres, aquesta dona com ens deixa.
Però saps com acabem parlant? Sempre, sempre, sempre, hi ha un tema que sempre el toquem.
Un o altre, sempre hem de parlar de sexe.
Ui, sí.
I a l'hora de dinar...
Les comptes de vinen els homes.
A l'hora de dinar. I tu dius, home, a l'hora de dinar no és molt apropiat.
Però, bueno, i riem. I ens fem uns farts de riure amb unes coses que dius, home, però, a veure amb la quantitat de coses que teniu que parlar.
I parleu d'això.
Doncs, bueno, ens desconnectem a la feina.
Menys mal que tot ho preneu sempre la broma.
Sí, tenim la sort que ens desconnectem a la feina.
O sigui, no fora, a la feina.
Doncs, fins aquí.
Moltes gràcies, Maite, per haver compartit aquesta estona de ràdio amb nosaltres.
Ha estat un veritable plaer.
Moltes gràcies a vosaltres.
I a tots vostès, res més per avui.
Salutacions de l'equip, Joan Maria Bertran, el control tècnic i de so, i Fina Costa, la producció i presentació.
Adeu i fins la propera edició de Dones d'Avui.
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 2019