.
Dones d'Avui, un programa d'entrevistes personals a Tarragona Ràdio.
Molt bona tarda, un dimarts més.
La Fina i una servidora, Mercè Baciana,
estarem al davant d'aquests micros de Tarragona Ràdio durant mitja horeta.
Bona tarda, Fina, com estem?
Hola, bona tarda, molt bé, Mercè.
Bé, potser que comencem amb la nostra convidada, no?
Comencem.
Vinga.
Avui tenim amb nosaltres una ballarina per vocació i tradició.
La seva mare la va iniciar en el món de la dansa
i ni ella mateixa recorda quan va ser el primer dia que es va posar unes sabatilles de ballet.
És com si sempre hagués portat la dansa en el seu interior.
Actualment dirigeix una escola que porta el seu nom
i és l'únic centre privat autoritzat de grau mitjà de dansa a Catalunya.
Segurament ja ho haureu endivinat.
És l'Artemis Plàja.
Bona tarda, Artemis, i benvinguda al nostre programa.
Bona tarda, gràcies.
Com dèiem, la teva mare va fundar l'escola que avui dirigeixes,
l'any 1972, amb el nom Ballet Estudio.
Sí, exacte.
Te'n recordes d'aquella època?
Ui, no, molt poquet me'n recordo.
Jo era molt petita.
Però, bueno, imatges d'estar dintre de la classe
i veure-la amb ella donar aquestes classes
i de les companyes que tenia, sí que en tinc imatges.
Perquè suposo que han canviat molt les coses des de l'inici de l'escola, no?
Parlem de l'any 72.
Estem a l'any 2001, clar, són molts anys, no?
Sí, 29.
T'ho has viscut des del començament.
Com ha sigut aquesta evolució?
Bueno, doncs, vam canviar de local.
Abans estàvem al carrer Méndez Núñez,
era un primer pis, doncs, bastant petitet.
Les sales tenien uns 40-60 metres quadrats.
I l'escola que tenim ara, Passajecobos, té sales de 120-130 metres quadrats,
o sigui que del doble, no?
També l'alumnat, doncs, ha crescut molt.
Abans hi havia, no sé, 40-50 alumnes, ara tenim quasi 200.
També, de mica en mica, doncs, veus que les noies van ballant cada vegada millor,
perquè poden, d'alguna manera, doncs, prendre la decisió de vull ser ballarina,
em vull dedicar, cosa que abans potser costava més de prendre aquesta decisió, no?
I llavors la tècnica va pujant, va pujant.
Encara que actualment fas de professora al centre de dansa,
també és cert que la teva gran passió és ballar i fer de ballarina.
Has estat en diverses companyies de dansa
i has compartit escenari amb noms molt reconeguts.
Explica'ns com eren aquells temps de bolos i actuacions,
quan anaves... que m'han dit que sí, que has actuat
i que realment has compartit escenari amb estrelles.
Sí, sí, a veure, no he pogut ballar tots els anys que m'hagués agradat ballar,
perquè, doncs, per circumstàncies de la vida,
doncs, no sempre fas el que més t'agradaria.
Però, bueno, he pogut ballar i he estat, doncs,
vaig estar a Madrid compartint escenari amb la Concha Velasco
amb una comèdia musical que necessitàvem ballarins
que també, doncs, sapiguessin actuar i que sabessin cantar
i com que sempre m'ha agradat fer una miqueta de tot,
doncs, bueno, vaig passar les proves i em van agafar.
Després he treballat en el món del contemporani amb el Seix i la Verde,
he treballat amb el Ramon Oller, a la companyia Metros,
he treballat amb noies que potser aquí no són tan conegudes,
però a Madrid sí, com l'Àfrica Morris,
i, bueno, he anat fent coses.
Ens has dit que t'agrada fer de tot.
El teatre també és una de les altres passions.
Sí, m'ha agradat molt fer teatre sempre.
Sí, però has estudiat alguna cosa de teatre o...?
Bueno, vaig fer un primer any d'art dramàtic,
però després no vaig poder continuar perquè o fas la dansa o fas una altra cosa,
llavors la dramàtica el vaig deixar,
però vaig fer teatre juvenil a la universitat,
que fins i tot ens vam presentar en uns concursos,
i una vegada vam quedar guanyadors al millor muntatge
i un altre any vam donar a mi el millor,
el primer premi a la millor actriu.
Ah, molt bé.
Sí, que mira.
De fet, per ballar es necessita també una mica d'interpretació,
bueno, una mica, no, bastanta interpretació, no?
Bastanta, sí.
O sigui, suposo que és una cosa que va molt lligada.
Sí, dintre de la carrera hi existeix una assignatura.
A la meva època li deien expressió en corporal,
ara li diuen improvisació i tècniques d'interpretació,
però és el mateix, és el mateix.
L'any 1993 et vas fer càrrec de la direcció de l'escola,
una escola que compta amb quasi 200 alumnes
i un professorat titulat.
Des de llavors, l'Artemis ha estat lluitant
per aconseguir el seu gran objectiu,
impartir la carrera de grau mitjà de dansa a la seva escola.
I des de l'any 98-99 es pot obtenir la titulació oficial
en dansa clàssica i contemporània.
Exacte.
Va ser difícil aconseguir aquest objectiu?
Molt, molt difícil.
És realment una cosa que has d'estar una miqueta boig,
com estic jo, i està també el meu marit,
si m'està sentint, però és veritat.
A veure, ens ha costat molts papers, molts permisos,
molts diners, molts esforços,
moltes portes tancades que hem hagut d'anar obrint una amb una,
que ningú es creia el que volíem fer.
Quan s'ho creien, llavors,
ui, però això no ho podrà fer,
perquè això, perquè allò, bueno, doncs ho farem.
I de mica en mica anàvem fent cada dia un pas més endavant
i al final ho vam aconseguir.
De fet, la gent no s'ho creia.
I jo crec que hi ha gent que encara no s'ho creu,
ni que ha sortit el nom al butlletí oficial,
però jo crec que encara hi ha gent que...
Perquè a més m'ho han dit al Departament d'Ensenyament,
no, no, rebem trucades que pregunten
que és veritat allò de l'Àrtemis?
I sí, és veritat.
Ha costat molt estar 3, quasi 4 anys perseguint aquest objectiu.
I al final el vam aconseguir.
4 anys de treball, junt amb el teu marit, no?
Sí, els dos, dia a dia.
Tots els dies de la setmana, tots els mesos de l'any.
No tenies pau en cap moment, però bueno.
I heu rebut algun tipus d'ajuda
per part d'alguna institució, d'algun organisme,
o d'algú que us hagi tirat un cop de mà?
Ajuda... en quin sentit?
Ajuda econòmica cap.
Econòmica cap.
I suport moral, que també...
Suport moral, doncs, potser una miqueta els de...
Bueno, sí, els d'ensenyament,
com que només hi havia l'Institut del Teatre.
I d'alguna manera, com que no hi havia ningú més,
també pensaven, si són ells sols,
doncs potser faran una mica de monopòli de la dansa.
Diu, si hi ha uns segons,
hi haurà una miqueta de joc, no?
I ells en van estar, doncs, recolzant el que podien.
Escolta, que...
I això que ho teniu fet?
No, no sabíem que s'havia de fer això.
Doncs ho heu de fer, això surt a l'article tal.
Ens enviaven per fax l'article, ens ho llegíem,
demanàvem el permís o fèiem el paper.
O sigui que, d'alguna manera,
tot el que ha calgut,
almenys d'informació per poder arribar,
tota la informació ens la van donar,
els de Barcelona.
Molt bé.
Com deies tu, només hi ha dos centres a Catalunya.
Un és l'Institut del Teatre, que és públic,
i l'altre sou vosaltres.
Artemis, com pot ser que a Catalunya no hi hagi més centres
que imparteixin la titulació de dansa?
O sigui, potser és que no hi ha prou demanda
o és que no és rentable tenir una escola de dansa?
No m'ho puc creure.
Sí, no, el segon.
És caríssim, és caríssim.
És caríssim tindre només les instal·lacions,
perquè necessites, doncs, mil metres quadrats,
tres sales, només per ballar,
una que sigui per coses de...
una sala de música,
l'altra per les que són d'estudi,
com és l'anatomia, la història,
vestuaris com Déu mana,
una biblioteca, una videoteca, una fonoteca.
O sigui, suma i sigue.
Un munt de coses et demanen.
El que passa és que, bueno,
doncs, d'alguna manera,
algunes coses poden ser polivalents, no?
Dintre de la biblioteca pots tindre la videoteca i fonoteca,
perquè avui dia amb els auriculars no molestes a ningú, no?
Però encara hi ha així...
Són molts metres, són molts metres quadrats
que necessites, i ben equipats,
el terra de ser paviment flotant,
l'alçada de ser mínim de quatre metres i mig cap a cinc,
les barres, els miralls, bueno.
O sigui, que la conclusió és que ningú es vol embarrancar
en un negoci d'aquest tipus.
Jo perquè tenia, de fet, ja una escola que...
La meitat del camí ja estava fet,
perquè l'escola ja la va construir la meva mare,
el que passa és que després no la va poder aprofitar
perquè va caure malalta,
però ella ja va fer una escola força gran.
I llavors amb aquella escola més,
un tros de local més que em vaig quedar al costat,
vaig aconseguir els mil metres quadrats que demanaven.
Però si no hagués tingut aquella escola,
si hagués tingut la petita de Méndez Núñez,
això hauria sigut impossible,
perquè eren molts milions d'inversió, molts.
Ho han sigut, igualment, però una mica menys.
Actualment, l'escola que teniu, quantes sales té davall?
Tenim tres.
Tres sales.
Tres sales, després una aula de música
i després una altra que fa la biblioteca, tot això.
Però, bueno, el vostre centre no és tan sols
per qui vulgui fer la carrera oficial de dansa,
sinó que hi ha una part de l'alumnat que assisteix a l'escola
per aprendre a ballar i tenir unes nocions bàsiques de dansa.
És difícil compaginar aquestes dues vessants,
és a dir, una vessant més indicada o enfocada al professional
i l'altra a l'amater, podríem dir.
Sí.
Bueno, a veure, són dos mons diferents.
Fins ara havíem tingut una escola
que agafava nenes des dels quatre anys
fins a l'edat que vulguin continuar ballant,
però més o menys quan arriben cap als 18 s'acaba
perquè comença la universitat
i a vegades també comencen els nòvios i coses d'aquestes,
llavors ja per la dansa ja no queda temps.
però sí, anava pujant el nivell
i anàvem una mica, doncs, ho teníem tot junt.
Però clar, va néixer el grau mitjà
i aquestes noies que fan la carrera
no venen dos, tres o quatre cops a la setmana,
venen cada dia de dues a tres hores diàries.
Llavors això es converteix en 15 hores setmanals.
Clar, 15 hores setmanals al costat de dues o tres,
el nivell, en dos anys,
hi ha hagut una diferència tal
que aquest any vam fer una demostració
de classes obertes al Metropol
i vam haver de separar
el que era l'escola del que és el grau mitjà.
I en guany al fi de curs farem el mateix,
primer escola i després grau mitjà,
perquè és que ja no tenen res a veure.
El que pot ballar una nena de sis anys
que ve dos cops a la setmana
amb el que balla una de 12 o 14,
que ve 15 hores setmanals,
doncs és un altre món.
Perquè la dansa, si li poses hores,
arribes a ballar molt.
I hi ha com una mica de conflicte entre els alumnes,
o sigui, entre els professionals i els amateurs,
o es divideixen ja en classes diferents?
Estan dividits.
A veure, normalment no barrejo,
a no ser que una noia que fa molts anys que ve,
que té un cert nivell,
doncs sí que clar,
l'has de posar amb els que fan carrera
perquè els que no la fan tenen un nivell molt baixet.
i arriba un moment que aquella noia,
doncs el seu nivell,
ni que sigui per anys que s'ha dedicat,
ha pujat,
llavors la barreges amb els de grau mitjà.
Són molt poquets casos aquests, no?
Però no, no estan barrejats
i no hi ha enveges.
Més aviat l'enveja està dintre del mateix grau mitjà, no?
Dedicant-li hores,
hi ha noies que arriben més lluny que d'altres,
perquè clar, les condicions fan molt.
De la manera que tu les treballis també compta molt.
I hi ha noies que comencen a despuntar una mica
i altres que els agradaria,
però que no poden, doncs pel que sigui,
i llavors l'enveja més aviat està aquí,
que no dintre dels que són amateurs
i dels que són oficials,
perquè el que és amateur ve allà
perquè s'ho vol passar bé dues hores a la setmana,
no ve per ser ballerí.
Llavors, Artemis,
podríem dir que, no sé,
defineix-nos una miqueta com poden ser
o quines serien les característiques
o els requisits que ha de tenir una bona ballarina.
Bé, una bona ballarina,
d'entrada, ha de ser artista.
Has de ser artista,
ser una persona que siguis artista,
que tinguis uns sentiments
i que sàpigues transmetre els teus sentiments a un públic.
Això és el més important,
és el que els dic sempre als meus alumnes,
ja poden ser tècnicament meravellosos,
que si són freds com una paret,
no arribaran mai a cap lloc.
El primer que has de fer
és arribar al públic
a través de la teva expressió
i de la teva sensibilitat.
I després, doncs, clar,
una vegada ets artista,
doncs la tècnica,
perquè hi ha molta gent amb molt bona tècnica
que és molt bon artista, també.
I la tècnica, doncs,
si tens condicions naturals, millor,
que per la dansa clàssica
has de tindre bon peu per pujar les puntes,
un bon endeor per poder tancar les quintes,
i la bona elasticitat per poder aixecar cames.
Si no ho tens, són coses que més o menys
amb anys de feina les pots aconseguir.
Potser no tan perfectes
com que les té de naixement,
però Déu-n'hi-do també el que pots arribar a fer.
Doncs així seria cert
que per moltes hores de treball
que dediquis a la dansa
s'han de tenir ja unes condicions a priori.
Una mica sí, una mica sí.
Perquè, bueno, hi ha noies
que sí tenen problemes de columna
o problemes de cames tortes.
Doncs això, si no ho adreces una mica,
doncs no arribes a fer el més difícil.
No arribes.
Arribes en un punt, sí,
en una tècnica bastant bona,
però per ser una gran estrella,
un gran solista d'un gran teatre, no.
I tu que portes tants anys
dedicant-te al món de la dansa
i has vist ballar tanta gent
i tants alumnes,
què ballen millor,
els homes o les dones?
Ah, bueno,
això és difícil de contestar.
Jo crec que ballen...
Els bons ballen tan bé els homes
com les dones.
I la dansa dels homes i de les dones
és diferent,
perquè a les dones
doncs els demanes
que siguin uns cossos
que sembli que no pesin, no?
Que sembli que vagin flotant
per l'escenari.
Tenen la dificultat
de les sabatilles de puntes
i els demanes
doncs que aixequin molt les cames
i que siguin maques ballant, no?
Que siguin una miqueta seductores també.
I els homes demanes
que siguin homes a l'escenari, no?
Que tinguin aquella força
del sexe masculí,
que tinguin un bon salt,
que tinguin un bon gir.
És que es demanen coses diferents.
Ja.
I tan macos una cosa com l'altra.
Ara,
a mi personalment
em fa més impacte
20 homes en un escenari
que 20 dones.
Ara, potser,
perquè sóc el sexe opcós, no?
Això no ho sé.
També és cert
que molts ballarins i ballarines
importants
han sortit del vostre centre.
Sí, ho han passat,
almenys pel nostre centre.
Ho han passat.
Tu segueixes la pista
dels teus alumnes?
Sempre que puc, sí.
Sempre que puc, sí.
Però a vegades és difícil
perquè, clar,
el món és molt gran
i encara que no ho sembli,
hi ha moltes companyies de dansa.
Clar, les bones són quatre o cinc,
però després
vas a una escala
o dues més avall
i hi ha moltes companyies, no?
I qui més, qui menys
ha pogut anar ballant
dintre del món
del clàssic
o del contemporani
o de la comèdia musical
o on i que sigui
dintre del món de la dansa,
al final s'han dedicat
a ser repetidors,
per exemple,
que és el que ajuda
el coreògraf,
munta la coreografia.
i després hi ha la feina dura
de netejar,
que diem nosaltres.
Aquell que surti
com el coreògraf ho vol
i amb les puntes ben estirades,
amb els braços ben posats
i això és algú
que t'ho faci fer
una, dos, mil,
deu mil vegades.
Aquest és el repetidor,
que es diu.
És una feina difícil de fer.
I hi ha noies
que s'han dedicat a això
i molt bé,
és una feina tan maca
com la d'una classe
o ballar també, no?
i n'estàs orgullosa,
suposo,
que hagin sortit gent
que estiguin actuant
en companyies.
Amb algú en concret
que hagi destacat
per algun...
Sí,
per descomptat,
a veure,
per l'escola
va passar el José Carlos Martínez,
que ara és estrella
de l'Òpera de París,
o sigui,
que està considerat
un dels millors ballarins
del món.
També la Lucía Lacarra
va passar per l'escola,
que està al Ballet
de San Francisco
i...
Són tarragonins?
No.
No.
No són tarragonins?
No són tarragonins.
Un tarragoní
que estigui avui dia
en un dels millors teatres,
tarragoní, tarragoní,
no.
Però bueno,
que han estat a Tarragona
o han passat per Tarragona,
sí.
Molt bé,
perquè a la teva escola,
ja que,
clar,
com que és l'únic centre,
bueno,
compartint amb l'Institut del Teatre
de Catalunya,
suposo que teniu alumnes
de tot arreu.
Sí.
I cada vegada
en tindrem més,
perquè amb això del grau mitjà,
doncs, clar,
les noies volen una titulació,
ja que s'hi dediquen,
i, doncs,
si no se la poden treure
a casa seva,
doncs,
se'n van a casa del veí
i ho té.
I en aquest cas,
el veí som nosaltres,
no?
D'on venen majoritàriament
els alumnes?
D'on venen?
I què busquen a l'escola?
Ara, en principi,
és Catalunya,
perquè suposo que fora de Catalunya
n'hi ha altres centres
de grau mitjà.
Doncs,
a Madrid n'hi ha,
i a València també.
no n'hi ha gaires,
això és veritat,
però, bueno,
ni que sigui un,
doncs,
o dos,
també n'hi ha.
I, doncs,
principalment ara
venen d'aquí de Catalunya.
Doncs venen noies
de la província de Barcelona,
venen de Lleida,
venen de Girona,
o venen de la nostra província,
principalment, no?
I què és el que busquen?
O sigui,
què busquen aquestes noies
quan venen a l'escola?
A veure,
si venen jovenetes,
allò que et ve una nena
que faràs 12 anyets
i podrà començar
amb els estudis del col·le,
allò fent a l'Occe
al mateix temps,
fan l'ESO,
al mateix temps
que fan els estudis de dansa,
llavors tenen uns crèdits
i es poden dedicar
bastant bé
a fer hores,
aquestes venen
amb la il·lusió
de ser ballerines.
Elles volen ballar.
Elles volen posar-se,
a més,
volen posar-se a les puntes
i ser ballerines
de clàssic,
principalment.
després,
a mesura que van passant
els anys,
si veus que en el món
del clàssic
no poden arribar
on han d'arribar,
doncs sempre tenen
el món del contemporani
i com quan no tenen
l'impediment de les puntes,
doncs no és que sigui
més fàcil,
però és menys complicat,
perquè les puntes
compliquen molt la dansa,
o sigui,
tu et poses les puntes
i algú que saps fer
amb mitja punta
amb puntes
no ho saps fer.
O sigui,
és difícil.
Després,
si venen una miqueta
més grans,
doncs volen tindre
la titulació
perquè ni que no
arribem a ballar,
doncs almenys
podrem ser mestres
i donar alguna classe.
I quan et venen grans
és perquè volen ser mestres
i saben que d'aquí
a uns 3-4 anys
si no tens una titulació
no et deixaran
donar classe.
Que hauria de ser així,
però fins ara
no ha sigut així.
Fins ara,
qualsevol persona
sense titulació
podia donar classes
perfectament de dansa.
Sí.
podries tenir unes nocions
d'haver fet 4 cursets
i t'hi poses a donar classe
i ningú et diu res.
I això ho estem perseguint molt
perquè no pot ser.
No pot ser perquè hi ha noies
que els ensenyen a ballar
els ensenyen a ballar malament
després t'arriben a l'escola
i et diuen
jo porto 7 anys ballant.
Ah, sí, sí.
I estic, mira,
doncs podria fer
amb 2 anys
m'ho podria treure a titulació, no?
Perquè si són 6 anys
dius, bueno,
però primer t'he de fer una prova.
Li fas una prova
i no la poses ni a primer
perquè està descol·locada
i tot ho fa
amb una col·locació
tan dolenta
que ho fa malament
i no és culpa d'ella,
és culpa del mestre
que ha tingut.
I ella no ho sap
i el pitjor és això
que estan enganyades
perquè si tu vas
en un lloc
i et diuen
t'ensenyaré a ballar
però potser no estarà
massa correcte
perquè jo no tinc massa idea.
Doncs el risc és teu.
Clar, ja ho saps,
ja ho assumeixes.
Clar,
però quan no ho saps
i et penses
que estàs fent
alguna cosa ben fet
i arribes a una altra escola
i et diuen
xata
doncs te posem
amb les petites
de 8 anys
a fer
4 exercicis
a doble temps
i així
durant un any
per corregir
aquella noia
es desmoralitza.
Escolta'm,
i què és el més difícil
de la dansa?
M'has estat parlant
de la dificultat
de les puntes.
El tema
de l'elasticitat
és difícil
a vegades, no?
Aixecar la cama
com l'aixequeu
o obrir-se de cames
a l'espegat,
per exemple,
que ho trobo una cosa
que, bueno,
no sé,
què és el més difícil
per tu?
O, per exemple,
seguir el ritme de la música
que també és una cosa...
Tècnicament,
jo crec que el més difícil
són les puntes.
Tècnicament,
el més difícil
és ballar en puntes.
Perquè
hi ha un abisme enorme
entre ballar en puntes
i ballar en mitges puntes.
Si hi ha mitges puntes
pot ballar tothom,
en puntes no.
Molt bé.
Aparquem el tema
de l'escola
perquè un altre
dels reptes
que es va fixar
a l'Artemis
era promoure
un festival de dansa
per portar a Tarragona
grans estrelles
i solistes
de renom internacional.
Aquest projecte
es va materialitzar
fa tres anys
en el Festival
de les Arts
del Mediterrani Europeu.
Què representa
per tu
haver realitzat
aquest somni
i quines estrelles,
si ens pots avançar,
vindran enguany
a Tarragona?
Bé,
avançar
no puc avançar
res perquè
clar,
portem
gent
que estan treballant
als millors
teatres
europeus,
no?
Llavors,
clar,
ells depenen
dels seus teatres,
els teatres
tenen unes sessions
de primavera
i estiu
amb unes dates
concretes
d'actuació
i ells
fins que no tenen
aquest calendari
no et poden dir
vindré o no vindré.
Si el dia
que nosaltres
ho fem,
que aquest any
volem fer-ho
el 28 de juliol,
tenen una funció,
doncs no poden
vindre a ballar.
Al Camp de Mar,
no?
Al Camp de Mar,
sí.
Estem en contacte
amb la Tamara Rojo,
m'agradaria portar-la,
la vaig conèixer
aquest estiu,
és una noia encantadora
i ballar
super, super bé,
està en el millor moment seu
i ens agradaria molt
que vingués,
ella també està
molt il·lusionada,
però està
amb el calendari
que em sembla
que li coincideix
amb una actuació.
Encara no ens ho ha dit
al 100%,
però em sembla
que no la podrem portar.
Però aquesta és
un dels noms
que volíem portar
en concret.
Després altres,
doncs,
estem en contacte
amb les còperes
de, doncs,
la de París,
amb la de...
amb Burgo,
amb la de Dinamarca,
amb l'Òpera de Milán
també,
amb Marsella.
Estem en contacte
amb un munt
de puestos
i esperant
que ens donin
els seus calendaris
i que tinguin
la data del 28 de juliol
lliure
per poder vindre.
I el fet
que sigui ja
la quarta edició
d'aquest festival,
és a dir,
que ja és un festival
consolidat a Tarragona,
no?,
podem parlar.
Què representa per tu?
Perquè també,
clar,
això no s'havia fet
mai a Tarragona,
un festival de dansa,
d'aquestes característiques,
i amb aquestes estrelles,
no sé,
suposo que...
Home,
això ho vam fer,
doncs,
perquè,
en un principi,
clar,
és molt maco
poder fer un viatge
i anar-te'n a París
i anar a l'Òpera
i veure un gran ballet
ballat pels ballarins d'allà,
no?,
i després,
doncs,
agafar i anar-te'n a Dinamarca
i veure un ballet
a l'Òpera de Dinamarca,
i després anar-te'n a Suïssa,
i després anar-te'n a Holanda,
però,
clar,
això és caríssim,
i això,
quan tu ets jove
i tens 12,
14 anys,
doncs,
no ho fas.
I en aquesta edat
és molt important
veure ballar bé,
perquè això és un al·licient.
Tu veus que,
on t'han arribat alguns,
llavors tu vols arribar
on t'han arribat ells,
t'adona molts ànims
per seguir lluitant
i per seguir ballant.
I amb una part
ho vam fer,
doncs,
perquè els alumnes de l'escola
i tots els alumnes
que es dediquen a la dansa
que hi ha pels voltants,
que siguin d'altres escoles d'aquí
o de Barcelona
o d'allà on sigui,
doncs,
que tinguin l'oportunitat
de veure bona dansa
a sobre de l'escenari.
Perquè avui dia,
no sempre que vas a veure
un espectacle de dansa,
saps que serà bo.
Moltes vegades
t'adon gato por libre.
És una manera
d'apropar la dansa
al públic, no?
Perquè també de vegades
sembla que sigui
com algú una mica llunyà.
Sí.
I ja parlant
del tema de la dansa
i de Tarragona,
creus que a Tarragona
hi ha ambient de dansa?
A veure,
ambient de dansa
n'hi ha.
El que passa
és que públic
per la dansa
n'hi ha poc.
Però és una...
Ha passat una mica
el que t'he dit abans,
que coses de dansa
que han anat venint
no han sigut bones,
no han sigut
espectacles,
realment professionals
i macos.
Llavors, clar,
hi ha molta gent
que ha anat a veure
un espectacle de dansa.
S'ha trobat
que allò era un rotllo
o que allò era inaguantable
o que aquella gent,
ni que no entenguis,
veus que ballen malament
i clar,
doncs,
què passa?
Que el següent
espectacle de dansa
ja no t'hi arrisques,
ja no hi vas.
Si d'entrada
ja no t'agradava massa,
doncs ja no hi vas mai més.
Si t'agrada,
doncs diu,
què fas?
T'arrisques una altra vegada?
Potser t'arrisques
una segona vegada.
si la segona també és dolenta,
la tercera ja no hi vas.
I ha passat una mica això,
que els espectacles
no sempre són bons.
El que passa
que tampoc
és culpa
del programador,
sinó a vegades
és també
que hi ha companyies
que no saps per què,
tenen unes crítiques
fantàstiques,
que si és boníssim,
que si és una meravella
i a la hora de la veritat
jo què vols que et digui?
No hi ha qui ho aguanti allò,
però clar,
entre gustos i colores
han de dir els autors, no?
Però clar,
tu també ets molt crítica,
perquè també coneixes molt...
Sí, clar,
jo estic dintre del món
i jo sé
quan m'aprenen el pèl
i quan no.
I clar,
doncs jo dir-los a les alumnes
hem d'anar a veure dansa.
Clar,
si hi ha quatre espectacles
i dels quatre
jo en conec un
i sé que és molt bo,
els diré que vagin a veure aquell,
perquè els altres tres,
doncs jo
no sé si són bons.
Perquè clar,
si no són bons,
després em diuen
escoltar.
Vam gastar
no sé quants diners
amb l'entrada
per anar a veure una cosa
que era horrible
i aquests diners,
doncs en comptes de gastar-los
amb una entrada,
doncs s'haguessin pogut comprar
unes sabatilles.
Perquè clar,
el món de la dansa
tot s'ha de dir
és molt car.
Sí,
és el que et anava a dir,
que el món de la dansa
barat o no ho és,
precisament.
gens i mica.
Les famoses puntes
que parlàvem abans
valen 8.000 pessetes
i te poden durar 15 dies.
Ja, ja.
Te poden durar 15 dies.
N'hi ha que duren més,
però...
Depèn del tuta
que els donguis,
no?
Depèn de les hores
que facis, clar.
Bé,
després d'aconseguir
ser un centre
de grau mitjà,
de fer el Festival
de les Arts.
Què et queda més per fer?
Quins són els projectes
de futur,
immediat,
així,
a curt temps?
Bé,
ara consolidar tot això
perquè ja és molta feina.
Fer més coses
seria un suïcidi ja
perquè la salut
també arriba un moment
que diu
escolta,
fins aquí arribes,
no?
De moment consolidar això,
que el fem continuï,
que sigui un festival,
doncs a veure
si podem arribar
a fer un festival
no d'un dia,
sinó d'una setmana,
amb no només dansa,
sinó també
alguna cosa de música
o teatre
o el que convingui
i després,
doncs,
que el grau mitjà
tiri endavant.
Ara tinc
dos o tres cursos
funcionant,
són sis cursos,
doncs m'agradaria
tindre els sis
funcionant
i plens
de noies
i les noies
que vagin acabant,
doncs,
que amb la satisfacció
que un ha entrat
a l'OP d'Hamburgó,
l'altre ha entrat
a Frankfurt,
l'altre ha entrat
allà on sigui,
no?
Vaja,
que tinguis alumnes
repartits per tot el món.
Exacte.
Doncs des d'aquí
et desitgem molta sort
i ara
li toca
el torn a la Fina.
La Fina
et farà un qüestionari
que tu has de respondre
de forma breu,
d'acord.
Bona tarda,
Artemis.
Bona tarda.
Artemis,
ho he dit bé.
Artemis,
sí,
m'accent a la A.
D'on ve aquest nom?
És grec.
És grec,
és el nom de la deessa
de la casa.
Deu ser l'única,
a Tarragona.
A Tarragona
sóc l'única,
sí,
bueno,
la meva mare es deia
igual que jo,
però va morir fa 4 anys ja
i ara de moment
sóc l'única que es diu.
La teva mare era grega?
Sí.
Ah,
per això el nom.
Per això,
per això.
Quina notícia
t'agradaria llegir
demà al matí al diari?
Al diari.
Jo,
com que sóc una forofa
de la dansa,
m'agradaria
que les noies
que volen
dedicar-se a ballar
tinguin hores
per poder-se dedicar,
que no estiguin
tot el dia al col·le
i després no tinguin hores
per poder-se dedicar
a la dansa.
Alguna cosa material
de la que ja no pots prescindir?
De l'agenda.
Malauradament,
de l'agenda.
I de què prescindiria
si poguessis fer-ho?
Prescindir,
prescindir,
doncs,
del telèfon.
Sense què
no podries ser feliç?
Sense il·lusió.
Si no tingués il·lusió
per fer coses,
em sembla que no
podria tirar endavant.
Què busques
a la lectura d'un llibre?
Doncs,
si és
de la meva...
O sigui,
si és una cosa
per estudiar,
doncs,
que realment
el que m'estigui explicant
sigui veritat
i no m'enganyi
i si és
per passar el rato,
doncs,
que em distregui,
que em diverteixi.
L'últim pas llegir?
L'últim que he llegit
és La breva història
del mundo
de Gombrich.
I què busques
en la dansa?
Doncs...
Quan tu et poses a ballar,
què busques?
Bé,
jo en la dansa
he sigut sempre
molt feliç
i m'agrada molt
el contacte
amb el públic.
Sempre he buscat,
doncs,
poder dirigir-me
a la gent
a través del moviment.
Un bon consell
que t'hagi funcionat
sempre.
Un bon consell.
Allà donde fueres
haz lo que vieres.
Alguna cosa important
que t'hagi anat
ensenyant la vida?
Doncs,
m'ha ensenyat
a ser prudent
i pacient.
Una professió
que no t'importaria
exercir durant un dia,
que no sigui la teva.
Que no sigui la meva.
A mi m'agradaria
fer arqueologia,
m'agradaria ser arqueòloga.
Aquí tendries...
aquí tendries camp.
Tendries senya.
Sí.
A veure,
quin creus
que ha estat
o
quin és el fet
més sorprenent
de tota la història
de la humanitat?
Doncs,
el fet sorprenent
jo crec que és
la vida mateixa,
no?
És l'haver arribat
a néixer
i ser el que som.
Admires
algun personatge
històric
i per què?
Doncs,
en concret,
no admiro a ningú,
però admiro
els que han arribat
fins dalt
per la seva il·lusió,
per la seva tenacitat
i per haver cregut
en allò
que ells pensaven
que havien de fer
i han fet.
Què t'agradaria
fer desaparèixer del món
si et fos possible?
El tabac.
Quines tres coses
t'emportaries
a una illa deserta?
Ai,
bé,
a una illa deserta
emportaria
alguna cosa
de música,
que passa que
si no anés
amb energia solar
em sembla
que em quedaria
sense música ràpid,
però bé,
jo crec,
si es pogués,
amb música.
Després,
potser una navalla
d'aquestes suïsses
de mil usos,
perquè mai se sap,
i una guia
de...
De la illa.
De la illa,
exacte.
Hora preferida
del dia.
L'hora preferida
és
després de dinar.
Un plat.
Un plat.
M'encanten
les amanides.
Un color.
M'agraden
els colors
de tardor.
Els vermellosos,
els grogosos...
Un balet.
Un balet.
La Giselle.
Estat d'ànima actual.
Estat d'ànima actual...
Bé,
he passat una època
una miqueta així
angoixada,
però ja me n'he sortit
i ara torno a estar
una altra vegada
bé,
amb forma
i amb ganes
de seguir lluitant.
El primer pensament
del dia?
Aixeca't.
Perquè em costa
moltíssim
aixecar-me.
Per què t'agradaria
ser recordada?
Doncs,
m'agradaria
ser recordada
en el món
de la dansa.
M'agradaria
arribar realment
a fer
alguna cosa
important
dintre
d'aquest món,
no?
algú que serveixi
per com a estímul
o com a exemple
o com a camí
per als que venen
darrere meu.
On aniries
de vacances
i en quin mitjà
si et deixessin triar?
On m'aniria
a vacances?
Bé,
ara m'aniré
de vacances
per Setmana Santa
a fer un creuer
pel Rhin
i no ho canviaria
per res.
Ara que vaig fer
un creuer
pel Nilo
i això
li recomano
a tothom.
va ser maquíssim.
Doncs ja ho saps,
Mercè,
aquestes vacances
ens animem.
Jo crec que sí,
jo crec que sí.
Aquell va ser magnífic.
Egipte realment
és un país
que té una atracció
i una força
increïbles.
T'ho diuen,
però fins que no hi ets
no te n'adones.
Ja et direm
alguna cosa
quan tornem
quan tornem
t'ho expliquem.
D'acord.
Artemis,
per acabar
la nostra secció,
quin objecte
has portat
i per què?
Ah,
he portat
una tassa
de cafè.
Una tassa
amb el seu plat?
Sí,
sí,
el plat,
la tassa
i m'he descuidat
de la cullereta.
Una tassa
a més preciosa.
Sí.
Amb uns dibuixos,
amb unes flors,
unes fulles...
Uns fruits.
Jo prenc cafè
amb aquesta tassa
cada dia,
o sigui,
no és una
que tinc de decoració.
Jo la fai servir.
I per què?
I si se'm xafa
m'en compro
una altra
de ben maca.
No,
diferent,
però sempre
que siguin bones
i maques.
M'agrada molt.
Però ha de ser
la teva tassa?
O sigui,
no pots canviar
de tassa,
és la teva tassa.
Aquesta és la meva.
Bé,
tinc dos iguals,
llavors unes
pel meu marit
i l'altra per mi,
per si de cas,
no?
Però bueno,
si a algú li agrada
també li deixo, eh?
Per què l'has triat
a tarda més,
aquest objecte?
Doncs perquè,
bé,
i qui em coneix
ho sap molt bé,
a mi m'encanta
a prendre cafè,
sóc una gran cafetera,
però a banda
de què m'agradi
pel gust que té,
és perquè sempre
que prenc un cafè
és un moment,
un moment màgic del dia,
un moment per respirar,
un moment de pau,
un moment de tranquil·litat,
que allà dius,
fai un cafè
i després el que vulguis,
no?
Poses de puntes,
l'has pagat...
Exacte.
Doncs,
fins aquí el qüestionari.
Moltes gràcies,
Art.
Gràcies.
Doncs molt bé,
ha estat un plaer
tenir l'Artemis
avui amb nosaltres.
Gràcies,
igualment.
I després de totes
aquestes coses
que ens ha explicat,
bueno,
estic encantadíssima
que aquí a Tarragona
hi hagi una escola
amb aquest nivell
i que la gent
ho sàpiga,
sobretot,
vull dir,
des d'aquí
és també una forma
de donar a conèixer
i, bueno,
que la gent
s'ha d'enteri,
no?,
del que tenim a Tarragona,
que a vegades
sembla que...
Sí,
perquè aquí
no ho sap tanta gent
com ho hauria de saber,
de mica en mica
ho van sabent,
però costa,
costa molt.
A més,
no s'ho creuen
que ho puguin fer.
Sembla que tot el bo
hagi de ser
de portes enfora,
exacte,
i que aquí no puguis
fer la carrera
i tothom,
i aquí la carrera
i tu em donaràs
la titulació,
i et dic,
sí,
te la donarem aquí.
O sigui,
no,
encara no s'ho acaben
de creure.
Acostat amb les que tenim
a l'escola,
imagina't amb les que estan fora,
no?
Però, bueno,
arribarem.
i tant que arribareu,
i segurament seràs recordada
per el que t'ho has dit,
no?
Seràs recordada
en el món de la dansa,
segurament.
I això espero.
Doncs moltes gràcies
i fins una altra.
Gràcies.
Per la nostra part,
res més,
acomiadem el programa
i fins al dimarts que ve.
Bona tarda.
Bona tarda.