D'aquí un minut serà un quart d'onze del matí.
Estem en directe al matí de Tarragona Ràdio,
en aquest matí de divendres,
dedicant els propers minuts del programa
al món de la ràdio, en particular,
i de la comunicació en general.
Aquest vespre, com dèiem fa un moment,
es fa l'acte d'alliurament dels Premis de Comunicació
a Ciutat de Tarragona, és la segona convocatòria.
Coneixerem els guanyadors en les modalitats
de premsa, ràdio, televisió, internet,
les persones que s'emporten aquest premi de 2.000 euros,
però l'acte d'aquest vespre també servirà
per retre un homenatge a un professional del periodisme
com Carles Santís,
el que podrem veure i sentir justament aquest vespre,
però també dos homes amb dos professionals
de la comunicació del periodisme,
molt vinculats, vinculats a tota la vida a la ciutat de Tarragona,
com són David Castillo.
Senyor Castillo, bon dia.
Bon dia.
I també el senyor Vicente Amiguet.
Senyor Amiguet, també, bon dia.
A més d'aquests dos personatges,
perquè són, sens dubte, dos personatges
amb una llarguíssima i dilatada trajectòria professional,
ara mateix també ens acompanya al matí de Tarragona Ràdio
la presidenta de l'empresa municipal de mitjans de comunicació,
Maria Mercè Martorell.
Senyor Martorell, també, bon dia.
Bon dia, Ricard.
Senyor Castillo, senyor Amiguet,
què els sembla que els facin aquest homenatge,
una mica aquest reconeixement,
que, sens dubte, no és el primer que reben en la seva carrera,
i segurament tampoc serà l'últim,
però què els sembla aquest homenatge, senyor Castillo?
Probablement que estem molt satisfeixos,
perquè a mesura que un avança per la alta cornisa de la edat,
jo diria que es fa més sensible.
Llavors, aquesta consideració, aquest reconeixement
que ens fa l'Ajuntament,
a mi particularment,
i penso que a Vicente Amiguet el mateix,
no es conmueve.
Senyor Amiguet.
Realment, doncs, estic conmovido,
com diu molt bé el meu mestre,
que ha sigut mestre com a director meus per uns anys,
i del que vaig dependre molt,
i en el que m'ho és una entranyable amistat,
i, bueno, doncs,
me sentim emocionat,
perquè ja, per una part,
és un reconeixement,
autorreconeixement que som grans,
i la gent ens vol premiar una miqueta,
o fer més dolça la bellesa, no?
Però, en fi,
en qualsevol cosa,
el cas és una bona satisfacció,
sobretot per la família, no?
I, bueno,
en general és una satisfacció
que agraïm de tot cor a l'Ajuntament.
Senyor Castillo,
quants anys dedicats al periodisme?
Doncs mira, redondeando
i haciendo la estadística ràpida,
et diria que medio siglo.
Medio siglo Tarragona, eh?
El periodisme tarragonese.
Jo empecé molt joven,
estava estudiant el bachillerat en Zaragoza,
i ja me vinculé a Amanecer en Zaragoza,
un periódico que es editava allí,
con el heraldo i el noticiero,
i coincidí que vino...
Luis Climén,
fue el fundador de Diario de Tarragona,
y entonces fue destinado a Zaragoza
y me vio a mí
y se prendió de mí
en el sentido de que consideraba
que iba a ser un chico
porque era un mozalbete
muy práctico para el Diario de Tarragona
puesto que yo era taquígrafo,
un buen taquígrafo de prensa
y aquí, en aquellos tiempos,
aquí y allí,
había que tomarlo todo por teléfono.
O sea,
la agencia EFE nos transmitía
e incluso de Radio Nacional
yo tomaba noticias ya por la tarde
para adelantarlas a la edición
del Diario Español, sí.
Fent què?
Perquè mitjegla,
però ha fet vostè moltíssimes coses.
Bueno,
en un periódico pequeño
hay que hacer de todo.
Y esto es lo que antes decíamos
que enriquecía una redacción pequeña
porque yo, por ejemplo,
escribí, pues mira,
muchísimo del Nástic
en el diario nuestro
y en muchos periódicos
como marca el mundo deportivo
y otros diarios de grandes ciudades, ¿no?
Sobre todo en los tiempos aquellos
en que el gimnástico militaba
en primera división,
la década de 48, 49 y 50.
Y entonces,
pues aquí se dice siempre
lo mismo tienes que hacer
una necrológica
que hay que hacer
un partido de fútbol
en la sesión del Ayuntamiento.
Y ahí es una redacción,
estas redacciones de pedidos pequeños
que se va perdiendo ya
porque cada uno
se determina por objetivos más concretos.
Pero es enriquecedor,
enriquecedor
porque había que hacer
de todo
hasta corregir pruebas.
Eso,
sensuamente,
enriquece personalmente
y profesionalmente.
Es una cosa que,
potser,
como dice usted,
ahora se ha perdido, ¿no?
El periodista
se está especializando
mucho.
Exacto.
Se tiene
a vertientes más concretas,
pero yo pienso
que,
respetando naturalmente
el periodismo de hoy
y la manera de hacerlo,
que las tertúlias
que había en los pedidos pequeños,
esas tertúlias,
cambio de impresión y tal,
era muy interesante
que ahora uno llega
y normalmente se va al ordenador
con presumición
y me parece un periodismo
de laboratorio
más frío.
David Castelló,
com dèiem,
porta mitzegla
vinculat a Tarragona,
fent tasques de periodismo.
Havia estat de jove,
com dèiem,
a Sargossa.
Vicent Amiguet,
en canvi,
ha recorregut més Espanya,
tot i que porta
moltíssims anys
a Tarragona,
però ha estat
en diferents llocs.
Quina és una mica
la carrera professional
de Vicent Amiguet?
La carrera professional
va ser,
doncs mira,
el meu pare
tenia una imprenta
en Castelló
i quan hi era
la Guerra Civil
bombardejava
en Castelló
seguit,
i entonces va dir
tu,
en vez de jugar
pel carrer
i divertir-me
com tots els meus amics
de la meva generació,
a treballar.
I als 15 anys
jo manejava la caixa,
que tots sabeu,
la caixa que se feia
lletra a lletra,
no?
No sé com que funcionava.
I als 14 anys
doncs me vaig sublevar
i vaig fer batxillerat
i després vaig anar a Madrid,
vaig fer l'escola
de Periodisme
i esto,
en Castelló,
entonces vaig poder estar
provisionalment un any,
no tenia plaça fija
i entonces me van oferir
en el primer a Sagunto,
de director de Ràdio Sagunto,
perquè Periodisme
l'últim curs
era elegir
esto prensa,
ràdio,
televisió,
que estaven encara un poc
per l'aire
i bueno,
com tenia allò de la ràdio,
vaig ser molt feliç
dos anys allí.
Per cert,
d'allí vaig conèixer
la meva actual
Maria Teresa,
que era del quadro
d'artistes d'allí
i volia jo,
amb tot el respecte
a la ràdio,
que sempre l'he volgut molt,
passar el Periodisme
i me van oferir
a anar a Ceuta,
que no volia anar
a ningú entonces
i vaig anar de director
i vaig estar cinc anys.
Els dos fills meus grans
són d'allí,
són africans,
africans espanyols,
eh?
I després,
esto,
després d'anar allí,
doncs vaig anar a,
me van oferir
a anar a ser
redactor jefe de Levante,
vaig estar nosaltres
cinc anys en València,
després vaig anar a Gijón,
després vaig anar a Saragossa
i no sé si em deixo algun,
no?
I de, bueno,
i després,
era de la cadena
de periòdics del Movimiento
i en Saragossa
el diari Amanecer
estava ja,
ja assenyalat
que anaven a tancar-la
perquè perdia molts diners,
no?
I entonces,
doncs van,
els meus xiquets
que sempre,
molt d'aquesta parte,
han sigut molt democràtics,
per a canviar de lloc,
fem sempre
una votació,
no?
I entonces,
van elegir automàticament
de les que tenien
Tarragona.
Tarragona veníem
tots els estius
aquí a la Costa Dorada,
a càmpings,
els cinc xiquets,
Maria Teresa i jo,
i coneixíem tot això.
I a més,
jo sempre ho recordo
una cosa entranyable
i que ho comparti
Rafael Català,
el gran pintor,
no?
Perquè n'hi havia entonces
al Frente de Juventudes
i en estiu
se fent campaments
i els de xiquets
de Castelló,
de 12 a 16 anys,
veníem a Torredembarra,
que hi havia un campament
al Roquedal aquell
sobre la platja
i era una meravella.
I entonces jo vaig estar,
pràcticament,
vaig estar dos mesos
una vegada
que vam reenganxar
i després a l'any siguent també
i tots els fins de setmana
veníem en un major
a recórrer Tarragona
i quan tots els xiquets
vaig fer jo que vinguérem aquí
als estius,
quan vam veure la possibilitat
de vindre a Tarragona,
doncs,
en votació secreta,
unànime,
des de l'únic a Tarragona.
I vaig vindre aquí,
vaig passar-hi a Porta 28 anys,
vaig tindre,
entre els directors,
doncs vaig tindre
a Pío Gómez-Nissa,
que havia sigut
quan era director
del Faro de Ceuta,
ell era del diari
de Tetuà,
no?
Ah, de Tetuà, sí.
I era molt amic
i vaig vindre també aquí
i després,
doncs,
aquí vaig tindre
a Julio Riquelme,
madrileño,
a José María Marcelo,
que havia estat també
de redactor-jefe en Castelló,
a Victoria Climent,
va estar uns mesos,
a David Castillo,
entrañable que està aquí
i no ho dic perquè
m'està mirant,
sonrient.
No,
perquè es quería decirte
que un castellonense
que se enamore de Tarragonard
de lo más lógico.
I a part d'això,
una germana meva
estava casada
amb un senyor
que té un terreno
davant de l'isla de Buda
i també jo venia
molt a l'emposta,
vull dir que estic
molt unida
i encara que el meu català
com se nota
i valencià,
doncs n'hi ha vegades
que t'ho ve una mica
a dir perquè
no tinc el domini
que vull dir,
no?
Puc llegir bé,
però vamos.
Vostè,
ser un amiguet
com David Castillo,
també ha fet de tot?
Pues ha fet de tot.
Es feia de tot
en aquella època?
Sí, sí,
ha fet absolutament de tot.
Esports,
successos...
Mira,
si puc dir un farol,
però és veritat,
quan estic a Levante de València
es va sortir una revista
que es deia
Tercera División,
però a Tercera División
ningú feia cas,
i al cap de dos anys
li van donar
la medalla nacional
de deportes
de plata deportiva,
si d'allò,
no?
Nacional,
sí.
Jo,
que he escrit
moltíssim de deportes,
molt.
bé,
però a més,
jo de deportes
sabia molt poquet,
era una cosa
un poc administrativa,
i anar per els pobles
mobilitzant un poc
l'espíritu dels ajuntaments
perquè ajudaran els clubs,
no?
David Castillo,
sabem que és una,
una,
vamos,
una autoritat
al més alto nivel
de deportiu,
no?
Ja se nota
que me quiere mucho.
Senyor Castillo,
quants anys de director?
De director
he estado cuatro o cinco años,
los finales de mi carrera,
quince de redactor jefe
y no sé si quince o veinte
de redactor
que fue mi época
más feliz.
És a dir,
millor com a redactor
que com a director?
Com a redactor
me divertía
e iba con el gimnástico
por todas partes
y disfrutaba
porque además
el deporte me ha gustado muchísimo
y practicaba
baloncesto
y fútbol
en fin.
Y claro,
esa vertiente
me encantilaba
porque me gustaba muchísimo
y además
disfrutaba
hasta escribiendo.
Com deien Vicente
Amigueti
i David Castillo
rebran aquest vespre
l'homenatge
de l'Ajuntament
a través de l'acte
d'alliurament
dels Premis de Comunicació
Ciutat de Tarragona.
Sens dubte,
senyora Martorell,
dos periodistes
amb aquesta trajectòria
professional
s'ho mereixen, no?
Bé, jo crec
que s'ho mereixen
i a més a més
com molt bé deies abans
Ricard,
ells ja han sigut
moltes vegades
premiats
i moltes vegades
s'ha reconegut
la seva valua
perquè
és el que sempre hem dit,
vull dir,
segur que avui
no podríem estar
per exemple nosaltres
amb aquestes instal·lacions
flamants
que tenim
si no haguessin hagut
professionals
de la qualitat
i del nivell
tant del David Castillo
com del Vicenç
Amigueti
i de tots els altres
que han anat passant
aquesta setmana aquí
i dels altres
que rebran distincions,
els que en van rebre
l'any passat
i dels que en rebran
l'any que ve
si, clar,
si aquests professionals
que eren professionals
com la copa d'un pi
que servien absolutament
per tot allò
que es diu
per un barrido
i per un fregado
i que eren persones
que avui
això mateix
avui amb totes les professions
cada vegada
tendim més
aquesta especialització
però abans
ells ho sabien fer tot
i ho feien tot bé
que és lo difícil
fer-ho absolutament tot bé
però sense dubte
avui en dia
no podríem tindre
uns mitjans de comunicació
com els que tenim
en aquest país
que jo crec que són
per tot
per la seva qualitat
per la seva neutralitat
per la seva professional
són realment
enviables
i jo diria
que en pocs llocs
hi són
però a part d'això
doncs bé
si aquesta petita contribució
la podem fer
des de l'Ajuntament de Tarragona
i des de l'Empresa Municipal
de Mitjans de Comunicació
que és
que la mateixa ciutat
al marge de totes les distincions
i de tots els reconeixements
que se'ls hagin fet
a tots nivells
la mateixa ciutat
els hi premia
la feina
que van fer
i la dedicació
al món de la premsa
que van tindre
en aquest cas
doncs
aquests dos
contartulis
que avui tenim aquí
i per exemple
a títol pòstum
el Josep Maria Terrassa
i això que dèiem
els que puguin haver-hi
els altres anys
ja passats
o futurs
doncs és
el mínim
que podem fer
per agrair-los
el que ells van arribar a fer
per la ciutat de Tarragona
que pensem que
a més a més
eren uns moments
que com deia abans
el senyor Amiguet
la televisió
encara era molt incipient
molt poques cases
tenien televisió
per tant
el món de la premsa
era la ràdio
que s'escoltava
en tot moment
i la premsa escrita
per tant
eren els puntals
informatius
a la ciutat de Tarragona
i és importantíssim
des del Josep Maria Terrassa
el David Castillo
el Vicenç Amiguet
el Juncosa
el Pastor
a tots els que han anat passant
aquests dies aquí
i altres que ja no estan
amb nosaltres
i no han pogut passar
doncs
sens dubte
és importantíssim
i el nostre
reconeixement
és un granet d'arena
però jo crec que
realment se'l mereixen
perquè diuen
que és
de
bien decidor
ser agradecido
jo crec que el tenim
molt molt molt
que agrair-los a ells
David Castillo
i Vicenç Amiguet
que encara continuen
molt vius
entre cometes
i fent coses
per la premsa
com veuen
justament
el periodisme d'ara?
Com veuen per exemple
el diari de Tarragona d'ara
l'antic diari espanyol
Bueno
el diari de Tarragona
naturalmente
se ha enriquecido
los medios
han mejorado muchísimo
dan muchas más páginas
hay mucha más gente
y es un diario
provincial
con
muy sustancioso
diría yo
y
en general
en general
muy bien escrito
Señor Amiguet
Bueno
es
yo pienso
absolutament
lo mateix
me identifique
no?
asumís
lo que acaba de dir
David
y
quizá
tengo un poco más
de alegría
ahora
por la joventud
que hay ahora
entonces
érem una
generación
un poco
madura
diguem
y ahora
pues es
joventud
plena
ilusionada
trabajadora
quizá al carrer
enseguida
que tiene mucha ilusión
que hay una preparación
universitaria
un poco más
que entonces
pues puede ser
que pudieran
tener
y en fin
pues yo pienso
que si antes
era una cosa
apreciada
por toda la población
pues ahora
ante la mejoría
visible
no?
pues se identifiquen
más
a pesar de la competencia
que es fabulosa
ya de
de altres
grans
mitjans
que venen de
bueno
y sabemos
venen de Barcelona
venen de Madrid
en horas
están aquí
entonces
era
la competencia
pues
no era tan
tan
com esta
y a pesar de eso
pues el diario
de Tarragona
pues está
estupendo
en 50 años
de historia
y a moltes
cosas
viscudes
diguimos
senyor Castillo
la mejor
que le ha pasado
como periodista
del diario
aquí a Tarragona
es difícil
repentizar
pero
por ejemplo
te hablaría
de la vertiente
deportiva
pues yo
he visto
al Nasti
triunfar
en las Corts
en Barcelona
en la inauguración
de San Martín
nada menos
que ganamos
al Madrid
3-1
en fin
he vivido momentos
extraordinarios
con aquel equipo
el equipo
de la década
de los 40
pero a partir
sobre todo
del 45-46
que era
el equipo español
el equipo catalán
y español
que jugaba mejor
al fútbol
de este país
el equipo
que asciende
con Nogués
de entrenador
es un equipo
que juega
al fútbol
como quizá
no he visto después
y ya admiraba yo
en mis tiempos
ya juveniles
por ejemplo
del Barcelona
pues me hice
muy amigo
de Zabalo
que me encantaba
y sobre todo
de raíz
y escolar
que eran dos jugadores
extraordinarios
y usted se me a mí que
¿quien fet recordaría
como periodista
especialmente
bo
o especialmente
significativo
o feliz
por usted?
Bueno, esto, a part de...
Bueno, aquí van viure els del Rack en Petrol i Repsol,
lo dels Alfacs, la inundació aquella,
hem viscut també lo del río Francolí,
lo de la inundació també de Torres Jordi,
i però entrañablement, com a tarraconense i català,
com a valencià, però els diuen la mateixa, no?
El viatge que vam fer a l'Alguer,
doncs l'any 77,
per cert que entonces jo col·laborava en el gabinet de premsa
de l'Ajuntament d'aquí, vaig estar dos o tres anys,
i vam anar en un avió especial a Cerdanya, a l'isla,
i a fer l'hermenatge, no?
Es diu, l'hermenatge, Tarragona a l'Alguer,
i l'alcalde era Esteban Benús,
i va ser un poc atrevit perquè encara tenia un poc de fama de fascistes,
i a pesar que el protocol preparat era una meravella,
van haver uns moments d'inquietud i d'uns quants, diguem,
xalaos maleducats que vam voler estropear aquella, no?
Llavors tots fets, un, tots els que anàvem,
vam plantar cara, vam anar a veure l'alcalde d'allí a tot l'Ajuntament,
que érem estupendos favorables, no?
Va haver un poc d'això,
vam guanyar els representants de l'Ajuntament,
i se va alçar tot el poble de l'Alguer en favor de Tarragona,
va ser emocionant de veritat,
vam posar un parc en el nom de Tarragona,
i va ser realment, vam fer,
Lluís Mezquida ha fet un llibre d'això,
jo vaig fer un articulet també,
i és una cosa que sempre hem recordat els d'entonces,
perquè per a Tarragona va ser estupendo.
Me dejas enlazar el momento,
és que en esa expansión deportiva,
pues yo tuve la suerte también de coincidir
con el equipo de hockey sobre patines del relo deportivo,
con el que he recorrido América, África y casi toda Europa.
Era el mejor equipo del mundo.
sin duda ninguna.
Són records de la història,
de moments diversos d'aquests 20, 30, 40 o 50 anys
que s'han viscut a la ciutat de Tarragona,
Vicente Amiguet i David Castillo,
professionals amb una dilatada trajectòria professional
vinculada a la nostra ciutat.
Ells rebran avui el reconeixement i l'homenatge de la ciutat
a través d'aquest acte que es farà a partir de les 8 del vespre
a l'Ajuntament de Tarragona.
Ells, i també recordem el periodista Carles Santís,
tota una personalitat del món del periodisme
i també de la política.
Recordem, va ser un personatge clau
en el moment de la transició democràtica en aquest país
i a títol pòstum l'homenatge també a un radiofonista
que no cal dir,
no cal, ja gairebé no té qualificatius
com Josep Maria Terrassa.
Tot això, com dèiem,
a partir de les 8 del vespre, primer a l'Ajuntament
amb un acte institucional i després amb un sopar
a l'Hotel Imperial Tarracó.
Així és.
Ja sabeu que aquest any és el segon any que s'otorguen els premis
de Comunicació Ciutat de Tarragona,
per tant és la celebració de la segona edició,
i serà exactament com tu deies, Ricard,
primer a les 8 a l'Ajuntament,
al Saló de Plens,
on hi haurà, a part de la conferència de la Griselda Pastor,
com a filla, a més a més,
de dos radiofonistes de la nostra ciutat importantíssims
i, a més a més, com una periodista
que en aquest moment,
en aquest món tan globalitzat que tenim,
tot se'ns fa il·lusió allò quan sentim que se li dona pas
des de, per part, a l'Iñaki Gabilondo
i se diu Griselda Pastor des de Brussel·les.
Per tant, sentim una miqueta tots més propers
amb aquest món tan gran.
Per tant, ella intervindrà, com allò que diem,
la continuadora d'una saga familiar
i per la seva valua, sens dubte, com a periodista
i, a més a més, es farà aquest lliurement
de distincions, de premis,
tant els guanyadors d'aquesta segona edició
dels Premis de Comunicació Ciutat de Tarragona,
que, a més a més, jo vull dir que des de l'any passat
és un premi jove, només té dos anys,
però des de l'any passat en aquest hi ha hagut
un gran augment de participants, un gran augment
i, a més a més, s'ha començat fins i tot
a tindre una presència important en molts mitjans,
alguns dels mitjans que han rebut,
que rebran distincions,
inclús ja ho han dit per al seu propi mitjant,
com realment un guardó important
i això que és molt jove, aquest premi, com jo deia.
I després, al mateix temps,
hi haurà aquest acte d'homenatge
a les carreres professionals de Carles Santís,
tant a la seva vessant, podríem dir, periodista,
però, clar, també tenint en compte la seva vessant importantíssima
com a polític d'aquest país.
I després, doncs, aquests magnífics professionals,
a títol pòstum, Josep Maria Terrassa,
i aquests dos magnífics professionals que tenim aquí,
el David Castillo i el Vicenç Amiguet, no?
Perquè, com ja deia, vull dir,
és una miqueta a unar al futur
amb aquests premis de comunicació,
joves, amb aquesta segona edició,
però també amb tot aquest passat, no?,
que sense el que comentaves abans,
sense aquests grans professionals d'abans,
sens dubte avui no tindríem cap premi de comunicació
que pugui donar a la nostra ciutat.
Això serà, doncs, aquest vespre,
des d'aquí, des d'aquest programa,
des del matí de Tarragona Ràdio,
la nostra més cordial enhorabona
a dos professionals com David Castillo i Vicenç Amiguet.
Senyor Castillo, per acabar.
Sí, moltes gràcies.
Estamos muy conmovidos, como decía antes.
Y yo, en fin, creo que interpreto el sentir de Vicente
para agradecer a esta dama, la señora Martorell,
su presencia, su calurosa presencia
y el reconocimiento que directamente nos ha hecho aquí
y que también le agradecemos de corazón.
Gracias, señor Castillo.
Senyor Castillo, senyor Amiguet,
gracias, la enhorabona y felicitats.
Fins la propera.
Gracias a vosotros, a esta joven,
en nombre de l'Ajuntament
y, como ha dicho muy bien David,
que es el gran portavoz de este binomio,
gracias, de verdad.
Gracias a vosotros.
Adiós ya, buen día.
Y a ti, muchas gracias.
Gracias.