En un dia com aquest s'ha d'explicar que ho dius, s'ha de gaudir de la vida.
Doncs mira, si vols seure, i així parlem més còmodament d'aquesta tanta tinta tonta
que has fet amb el Xavier Grasset.
Fa uns dies vas venir a la ràdio, jo recordo, van parlar àmpliament d'aquest llibre.
Jo et vaig confessar que encara...
Âmpliament? No, vam parlar breument.
Van parlar una miqueta, tens raó.
Breument.
A més, jo et vaig confessar que no havia pogut llegir el llibre encara.
Ara sí. Vinga amb els deures fets.
Me n'alegro.
Me l'he llegit.
Bona minyona.
I et diré una cosa, l'acudit teu d'aquest matí, del diari de Tarragona,
també ha estat objecte de la nostra tertúlia amb autors i editors aquest matí.
Me n'alegro.
Quan em posaves un pobre lector solitari.
Sí.
Apartat de lectors, un senyor.
Sí.
Apartat d'autors, apa, un munt de gent, eh?
I a més el lector mirant-se a la tele.
També és veritat. Home, el panorama real no és tan negre. No ens enganyem.
Bueno, me n'alegro que digués això perquè, de fet, en un dia com avui,
tan sol·legit amb tanta gent al carrer, el panorama és maquíssim.
De fet, avui és el dia que es venen més llibres.
Potser, Jolanda, hauríem d'institucionalitzar un dia,
no de comprar llibres, sinó de llegir llibres.
Saps? Avui no sortiu al carrer i quedés a casa llegint un llibre,
que és la idea del llibre, no?
Com els implants de silicona, que deien aquell acudit.
El llibre és per gaudir, per tocar-lo i per disfrutar-lo.
No per regalar-lo ni per tenir-lo a casa.
I l'acudit que fèiem circular aquest matí també amb els editors era aquest
d'on vas a comprar-me un llibre? Diu que no en tenies un ja.
Sí.
Doncs veia a ser el mateix.
Mamà, m'he comprado un llibre, però si l'any passat ho trajisteu otro, hijo mío.
Què m'ho ha fet, amb tanta lectura?
Aviam, el llibre aquest de l'Andreu Faro i del Javier Gracet s'ha de recomanar.
I no només per aquesta mena de militància que sembla que tenim els mitjans de comunicació locals
de recomanar als autors locals.
De fet, estem recomanant llibres que són importants, independentment que siguin d'aquí.
Aviam, aquests dies, amb el panorama que estem seguint a través de l'actualitat,
la veritat és que un es quedaria a casa, es tancaria i es deprimiria.
Però, malgrat tot, sempre hi ha motius per riure
i sempre hi ha motius per trobar aquella part, diguem-ne, més irònica i més divertida de tot plegat.
Perquè, davant del problema aquell de les vaques boges, que vostès recordaran,
encara ho tenim molt recent en la memòria,
quan realment hi havia un perill de salut pública,
davant del problema de qualsevol tipus d'intolerància,
ja vingui dels talibans, ja vingui d'allà on vingui,
davant de la contaminació, davant del terrorisme, davant de la inseguretat ciutadana,
doncs s'ha d'intentar posar una somriure.
I amb tots aquests temes ho aconsegueix l'Andreu Faró i el Xavier Gracet.
Temes que podria dir, escolta, és que això jo no li veig la gràcia.
Doncs la té. Té la seva gràcia també tot això.
Me n'alegra que ho vegis així, perquè el significat de tot plegat,
d'aquesta feina que fem tan solitària, tan individualista,
amagats a les gorfes de casa, dibuixant sense saber ben bé
si algú llegirà això, si ho entendrà, si connectarà amb ell,
la veritat que el significat de tot plegat és ara en dies com aquest
on coneixes el lector, on coneixes la gent que et demostra el seu afecte,
que et demana que el dediqués a un llibre, és quan veus que té sentit,
que de fet fiques una miqueta de somriure a aquesta vida tan de vegades trista,
on hi ha tanta tinta seriosa,
i nosaltres el que volem és posar una miqueta de tinta tonta.
Aquesta és la idea.
I riure perquè, com diu en un breu curt que he fet per presentar el llibre
als mitjans i a la gent, al final acaba amb una frase que és la idea,
la filosofia general, i és que la vida o es domina somrient o no es domina.
I efectivament és així.
Tan de bo aquest llibre, fiqui uns quants somriures a la gent,
als nostres estimats lectors de Tarragona i de més enllà,
perquè, si no, la vida no val la pena viure.
El llibre no té desperdici ja des del pròleg, que té el seu punt, també.
És que es podria fer una referència també al pròleg,
a banda que ja parlarem de la feina que has fet tu i el Xavier Grasset,
però del pròleg també caldria fer esment.
A mi m'ha fet molta gràcia aquest acudit, podríem dir,
que explica d'aquesta senyora que estava allà a les últimes,
que anava al mossèn a donar-li l'extremoució,
i li diu, senyora, no es preocupi, que d'aquí quatre dies estarà al cel
amb nostre senyor i els àngels.
Diu, sí, senyor, però com a casa, enlloc.
Ja comença a separar aquest camí, dius, fins i tot...
Això no s'ho pot.
Aquesta part tan important de la vida, com que és el de traspassar,
cap a una vida, diuen que millor, també li trobem el punt, no?
Que ens ho expliquin, tu.
Jo, és que no és un pròleg, és más que un pròleg,
perquè el seu autor, com tu saps, és l'Antoni Mas.
I saps què deia el seu pare?
Que Déu és Déu, però jo soc Mas.
De fet, seguint allò en la tradició política de Catalunya,
l'Antoni Mas podria ser el prologuista en cap, no?
I l'Antoni Mas és l'essència de l'humor de carrer,
que d'aquí és on bevem tots els humoristes, no?
L'Antoni Mas hi ha genials humoristes pel carrer,
als autobusos, als bars, a les barberies,
i l'Antoni Mas és aquella persona que recull aquesta saviesa popular,
aquesta conya popular que a mi tant m'agrada,
que m'agrada poder més que la conya més racional,
saps, que ve de l'intel·lecte, allò que patapam,
i ell ho fa molt bé, i de fet és la persona
que ens calenta motos a les presentacions.
Comença ell a explicar les seves anècdotes imparables,
la gent ja riu, i després quan entrem naltros,
el Javier i jo ja entrem a matar, no?
Perquè ens ha estubat el públic, el don Antoni.
Podreu plantejar mentar un negociet que ara aquest estiu
allò fer uns quants bolos, no?
De fet, el Javier i jo parlaven que podíem fer alguna cosa
similar al Crucis Ràia o el Duos a Capuntes.
el tenia l'Antoni, vam estimar que l'opció més adequada
podia ser fer el tricicle, però xica...
Això que tu deies és més intel·lectual, més racional, eh?
Implosible fer el tricicle, perquè l'Antoni no calla mai,
i per fer un mime amb l'Antoni seria una bogeria.
Impossible, impossible.
Doncs ho heu parlat, això, d'intentar fer alguna coseta?
El que sí que sé és que ens ho passem molt bé,
jo m'ho passo molt bé, de veritat, a les presentacions.
Ho vaig descobrir l'any passat, que vaig fer les il·lustracions
d'un llibre que es diu Terrà Tarragona i l'Univers,
amb l'Àngel Brunet, i vaig venir per primer cop a la Rambla
a dedicar llibres i el contacte amb la gent
i dic que les presentacions és...
és la vida, és el sentit, és el que fa que et moguis, no?
Hi ha un breu instant molt petit, no?
Un creuament d'ulls, unes paraules de l'autor amb el lector,
fins i tot un fregament de dits,
un instant petit on hi ha tot un univers de sentiments
que no es pot explicar i de veritat això és el que fa viure.
No es pot explicar...
Això és poesia, acabes de fer poesia, escolta.
La poesia de tus ojos, cariño.
Doncs escolta, la Margarida i el Jordi deien
que això de dedicar llibres i estar en contacte a la gent
els costava una mica.
A tu veig que et trobes com a peix a l'aigua,
que és el teu estat natural,
allò relacionar-te amb la gent, anar parlant...
Assignat ja...
Tu creus que se pot explicar 36 anys fent dibuixos
només per l'intercanvi econòmic de 30 acudits
per una mensualitat?
Mai de la vida.
El sentit de tot plegat d'això és la gent,
la vida que hi ha darrere, els sentiments.
No només el fer riure, sinó també,
com comentava una companya teva
que em feia una entrevista fa una setmana,
la emoció que li poden produir alguns acudits,
que a mi personalment m'agraden molt, no?
I ella em parlava en concret d'aquell acudit
que no era un acudit, era una reflexió.
Però quan van tallar les potetes
aquells pobres gossos de la protectora
hi havia un acudit que deia
que l'home havia fet amb el gos
el millor contracte que es podia fer, no?
Li donem el temps que ens obre,
l'espai que ens obre, el menjar que ens obre,
i ells ens ho donen tot a canvi d'això, no?
I sortia un gosset remenant la cua
quan obre la porta al seu amo.
També això és part de la raó del que ho fem.
De totes maneres, Andreu, tu ets graciós de mena?
No.
Ei, que no ets excessivament extrovertit.
És d'allò, les dinars familiars.
Ara l'Andreu ens explicarà uns quants acudits.
Això deu fer ràbia, també.
De fet...
Els dinars familiars, perquè això passa, eh?
O el nen que sap tocar la guitarra,
que toqui alguna cosa.
Sí, tens raó amb això.
I els humoristes estem tocats
d'aquesta etiqueta de graciosillos, no?
A veure si així...
I jo no en soc graciós, jo no soc allò...
És una persona sèria.
No sé si tampoc sèria, no sé,
soc el que soc, tu tampoc m'ho plantejo.
I soc el que sembla que soc, això sí.
De fet, això que dius de ser humorista,
tenim aquest tic i la gent espera que expliquem acudits.
i explicar acudits és com fer l'amor.
L'has de fer quan et surt, no quan t'ho demanen, no?
No quan toca.
Exacte, no quan toca.
I la gent espera una erecció en qualsevol moment.
Dic, sí que ara no és el moment.
I no és fàcil, sempre aconseguir-ho.
Exacte.
De fet, jo recordo una vegada
que vam anar a la presó junt amb el Napi
a fer una xerrada als interns de la presó d'aquí Tarragona, no?
I ens van anunciar com els humoristes Faro i Napi.
I quan vam arribar a explicar coses d'humorisme,
ells se pensaven que era una mena de cruz i ratlla.
I com esperaven això,
doncs vam acabar la sessió explicant acudits.
Allò en el más puro estilo de No te ries, que és peor, no?
Ja, ja no veus que de vegades...
És que són víctimes de la nostra etiqueta.
Jo, de fet, t'haig de dir
que ara fa poc m'he tret el dia E
i m'han ficat en un epígraf fiscal
que és il·lusionistes, xarlatanes i humoristes.
Imagina't.
És això del món de l'espectacle.
Allà ha aglutinat a tothom, eh?
És curiós.
Un dia també hauríem de parlar d'això
perquè aquests compartiments que fan el tema de l'impost d'activitats econòmiques
té la seva gràcia.
Escolta, primer van ser els acudits
i després el text del Javier,
el text del Javier i els acudits, com va anar?
Perquè, clar, els acudits són un recull
d'un període de temps molt concret.
Li vas passar al Javier tots els acudits
i ell va dir
ara jo faré aquí una mena de cosa
o em bocallaré tot amb la meva saviesa.
El Javier, que és una mica manta,
em deia
Escolta, Andreu,
els teus acudits tenen força,
tenen força per si mateix,
de veritat que no em necessites.
Asterisc.
Ara lleixes l'asterisc de la traducció
i era
Tio, no m'emprenyis que tinc molta feina
i no puc fer-ho, no?
Però vaig abusar de la seva confiança
i parlant amb el Jordi Ferrer,
editorial Cosetània,
no teníem clar exactament
quina seria el resultat final
de fer un recull d'acudits.
No volíem que fos un àlbum de cromos, saps?
Seria pam, pam, pam, un darrere d'altre,
sense connexió.
I vam veure clar que convindria
que algú trenés un text
que pogués donar sentit a tots els acudits, no?
No teníem clar si seria cronològic,
seria amb textes breus,
amb comentaris breus
i de mica en mica, sense vulguer-ho,
va agafar la forma definitiva
que és la que surt el tanta tinta tonta, no?
I el Javi se va engrescar.
De fet, ell no fa humor,
fa una reflexió, si vols, periodística
i al final crec que el producte
és bastant compacte, no?
I tant la gent pot deixar-se caure
uns segons, uns minuts o unes hores
amb els dibuixos,
que és el primer que treuen,
com endinsar-se en aquests textes
que ha creat el Javi
i que a mi personalment m'agraden
perquè tenen una virtut
que connecto molt amb ella
i és que no són sempre una mateixa línia
o crítica o àcida o irònica
o caustica o tendre, no?
De fet, fa una ensalada de sabors, no?
I té des d'un aspecte tendre i irònic
com és el que ens dedica
a les nostres nits de playboys fracassats a la costa
com línia més punyent i caustica
com la que dedica
a aquells que volen enfonsar el món de l'Avellana, no?
I per tant, crec que ell mateix
ha de ser satisfet d'una cosa
que va fer molt, diguem,
com a concessió d'amistat.
Com que no podem lligar,
doncs fem llibres, eh?
Alguna cosa hem d'emprear el temps.
És aquesta la idea.
Si no podem tenir...
No hi ha tanta història, Andreu,
va ser això, no?
De dir, escolta,
ja que no podem lligar,
fem llibres i s'ha acabat.
Com a mínim,
hem dibuixat alguna tia bona aquí.
Aviam?
Sí.
Fruit de la imaginació.
I tant, i tant.
De la Costa Dourada
al costat dels focs artificials.
Déu-n'hi-do, quina senyora, eh?
I al final sempre queda el record.
Li agrada, senyora?
Tenim aquí una espontània.
Espontània que ha vingut a veure
aquesta tia bona que tu deies.
Senyora, vostè era així quan era joveneta?
Millor, encara millor.
Me pot portar una fotografia que ho demostri?
Perquè no.
L'enganxaran a la propera edició del llibre.
Dedica'm-la.
M'ha de presentar la seva filla.
Si ha sortit a vostè, eh?
Ai, doncs ja me la presentaré.
Moltes gràcies.
Veus la gent?
Clar.
No, no, perdona un moment tu ara, deies.
No, no, és que ens estaven plantejant
per fer-se el graciós no fer una mena de crucirratia,
dues sacapuntes...
Però si t'han fet corrillo.
Que no veus que tens espectadors?
Que tens públic, Andreu?
Per favor, ja has trobat la teva verdadera vocació.
A la meva boda, a la meva sogra, a la meva veïna
i a aquest senyor d'aquí li dec 10.000 pessetes.
Per això s'espera, no?
Per això s'espera.
Ja, ja, ja, m'ho temia, m'ho temia.
És el sastre.
Escolta, s'han venut molts llibres, eh?
D'aquest...
Sí o no?
Com ho saps, això?
Home, perquè això ho han dit els llibreters.
Quan hem preguntat quins llibres s'estaven venent,
no avui només, sinó des de fa dies,
des que s'han presentat aquestes novetats,
ens ho han dit els editors, el teu editor, concretament, el Jordi,
d'aquí quatre dies et veiem com un putantat, eh?
Com un putantat.
Això ho has dit tu, no jo?
Mira, de la venda de llibres el que em satisfà és això,
que aquest llibre pugui arribar a alguna casa,
a algun lector, a alguna home, dona, un nen, una nena...
De fet, m'agrada molt que arribi als nens, saps?
Per això ho poden llegir els nens?
Jo crec que sí.
Tant de bo fos la virtut...
La màxima virtut que té un autor de còmic, d'humor,
és que puguin els nens passar-s'ho bé amb els teus dibuixos
i els adults puguin interpretar alguna cosa.
Xteris, Tintín, Indiana Jones...
Aquesta és la màxima virtut.
I, de fet, com jo faig molta realitat local,
de vegades me sap greu que em vingui un nen de 15 anys
i dic, no m'acabo d'entendre.
Clar, aquell home, aquell nenet no coneix el Nadal
i el seu univers de surrealisme polític.
Els hi has d'explicar, no?
Els hi has d'explicar, no?
No, no s'ha d'explicar.
Si no s'entén, no s'entén, no?
Però m'agrada que la gent es faci ressò d'aquesta crida al bon humor
perquè significa que, mira,
que si algú li ha suggerit un sentiment,
una evocació, un somriure,
doncs, de veritat, ho torno a dir,
ho he dit abans, val la pena fer aquesta fenya
si algú s'apropa, diu, dic a-me'l
i, escolta, em va agradar aquest acudit que vas fer
sobre l'indústria del turisme.
Em va fer riure.
O em va emocionar aquell altre que vas fer sobre la pesseta
d'aquell pobre que, quan s'acaba la pesseta,
se mira a la mà una pesseteta que tenia i diu
adéu, pesseta.
M'hauria agradat que ens haguéssim conegut una miqueta més.
A mi m'ha agradat, i ja et dediques un apartat al tema de la immigració.
Sí.
Hi ha una en particular que a mi m'ha agradat
quan fa la diferència de com vèiem aquest immigrant,
quan el vèiem a través de la televisió
i quan el tenim d'aveir al costat de casa nostra.
Sí, senyora.
Aquella em va agradar particularment, veus?
Aquest és un dels que més ha funcionat
i, de fet, suposo que ha funcionat
perquè també l'acudit intenta canviar una realitat, no?
I denuncia no només als polítics, als governants,
a la gent que surt als mitjans,
sinó a la gent també se li poden denunciar moltes coses.
La gent critica l'Operación Triunfo,
critica els autors mediàtrics,
els compres i els lleis d'amagat, no?
Per tant, també hi ha moltes coses a dir
sobre aquesta societat que no és perfecta, no?
I una de les coses que m'agradava dir amb aquest acudit
que diferenciava entre magrebí i moro.
Magrebí és aquell originari del nord de l'Àfrica
que, saps, fa molta pena quan el veiem per la tele.
Pobret!
Però si aquest magrebí que hem vist per la tele
el tenim al costat de casa,
automàticament deixa de ser magrebí per ser un moraco.
I això també cal dir-ho
i també cal que la gent se mire al mirall
i que no és tan guapa com pensa, no?
I aquesta és la idea de l'acudit.
Per tant, no només ens anem carregant els que manen,
també hem de ser autocrítics amb nosaltres mateixos.
Aquest és un exercici molt saludable.
I jo volia, doncs, una mica acabar aquesta conversa amb tu
parlant d'aquest tema que es enllaça amb la solidaritat
perquè ara també vull presentar una iniciativa solidària
relacionada amb els llibres.
Per cert, Andreu, a quina hora signes exemplars?
Doncs estarem a l'estat de la llibreria La Capona,
el Javi Gracet i jo,
en companyia de dos grans autors,
com el Jordi Tinyena i l'Olga Xirinacs,
de 6 a 8.
Aquesta tarda, a la 6.
per marxar corrents a veure aquests dos torpedes
que llancen contra Sant Jordi,
que és el Madrid i el Barça.
I l'acudit demà podria anar per aquí o no?
L'acudit el tinc pensat, però no me'n recordo.
Tan bé que haguessis quedat dient l'acudit de demà.
Avui al programa.
Tenia un bonic, molt abocador,
tenia un bonic, molt abocador,
que era, es veu en penombra,
un pagès, la seva nena al costat,
que se miren alguna cosa que la nena li ha regalat al pare.
I el pare li diu,
és bonic,
però té massa lletra.
I la nena respon,
és un llibre, papa.
El canviaré.
Que cruel que ets, el canviaràs.
Sí, però un altre més caustic.
Si me'n recordo ja t'ho diré.
Doncs és igual, demà el llegiré.
Com fem la majoria de gent d'aquesta ciutat
cada matí quan obrim la premsa local.
Anar a mirar l'acudit del faró.
Perquè les portades de vegades són massa dramàtiques.
Ja me'n recordo, Yolanda, ja te'l puc dir.
En primicia, per a Tarragona Ràdio,
Yolanda, la muchacha de los ojos más bonitos de la Costa Dorada.
Jo soc el nano amb el nas més gran de la Costa Dorada,
ja tenim alguna cosa en comú.
I sí, sabia que anava de futbol i d'autors.
I diu així,
tinc dos nois que es diuen Fúria i Grana,
que són fans del Nàstic.
I li diu Fúria i Grana.
Diu, saps?
El Nàstic és com un llibre d'autor mediàtic.
I l'altre respon, què vols dir?
Dius, que té el suport del públic,
però la crítica al muchacha.