D'aquí dos minuts serà un quart d'onze del matí, matí de Tarragona Ràdio, matí de dijous.
Com us anunciàvem fa moment, avui aquest programa ha convidat l'arquebisbe de Tarragona,
el doctor Lluís Martínez Sístac, per comentar, per parlar de diverses qüestions d'interès social
que volem justament abordar amb el màxim responsable de l'Església Catòlica aquí a la nostra demarcació.
Senyor arquebisbe, bon dia.
Bon dia.
Bon dia i benvingut als nous estudis de Tarragona Ràdio, estudis ja inaugurats el passat mes d'agost
i en funcionament des del passat mes de juliol, però que vostè encara no havia visitat.
Per tant, ens congratulem que avui visite aquests estudis.
No tenia el gust de conèixer aquests nous estudis, que certament estan molt bé,
i si aquesta ràdio ja funcionava molt bé, doncs ara encara funcionarà molt més bé.
Senyor arquebisbe, hem deixat enrere uns dies de festa, de festa gran en les dues ciutats més importants de la demarcació.
És veritat.
A Tarragona i a Reus, vostè ja ha participat també d'una manera activa.
Sí, sí, he participat fonamentalment en les celebracions litúrgiques, religioses,
que són l'ànima d'aquestes festes, perquè en les festes, que han de ser festes populars,
de tot el poble, de tota la ciutat, de tots els ciutadans,
però no podem oblidar, perquè si oblidem això, l'ànima de les festes,
l'arrel històrica de les festes,
són aquestes concretament, tant Santa Tecla, Tarragona,
com Misericòrdia, Reus, festes aminament menys religioses,
que lògicament té tot un entoratge, tot un context,
i un complement d'altres manifestacions culturals, lúdiques, etcètera,
però si oblidem aquesta dimensió, oblidem les arrels històriques
i oblidem la identitat, i aquestes festes a la llarga ja no sabem què són.
Per tant, hem de mantenir-les, i jo diria que els actes emblemàtics d'aquestes festes
van ser la celebració de l'Eucaristia a Santa Tecla,
el dematí a la catedral metropolitana i primada,
i també la processó de la tarda,
i Reus, la celebració de l'Eucaristia al Santuari de Misericòrdia,
a fora, amb una esplenada que estava molt plena.
Ahir, precisament, en aquesta homilia a Reus,
coincidint amb la Mare de la Misericòrdia,
vostè va parlar de moltes qüestions, va parlar de la homilia de la família,
però avui, justament, els mitjans de comunicació es fan ressò
d'una de les seves declaracions,
perquè vostè va afirmar que els maltractaments
haurien de ser causa d'anul·litat en el matrimoni,
una postura que segurament un representant de l'Església com vostè
no havia donat mai a conèixer públicament com fins ara.
Bé, aquestes coses, és a dir, els maltractaments en el si de la família,
que això en el si de la parella, de fet, que van augmentant disortadament,
això és una desgràcia,
perquè realment, suposen, van en contra directament
del que és el matrimoni i el que és la família,
que és una íntima comunitat de via de mort.
Sovint els maltractes en el si del matrimoni
són expressió d'una personalitat anòmala,
per part d'aquell que els practica,
i, per tant, una incapacitat per assumir els deures conjugals,
els deures, les responsabilitats essencials del matrimoni.
I, per tant, doncs, això suposa en el matrimoni,
el matrimoni cristià,
i, per tant, realment motiven la nul·litat de matrimoni.
En definitiva,
uns maltractes,
uns maltractes físics,
i també morals, quan són greus,
perquè també la dimensió de maltractes morals és important,
ens posen en relleu la incapacitat
de relacions interpersonals entre els esposos.
I això afecta a la naturalesa del matrimoni
i del matrimoni cristià.
El portaveu, però, de la Conferència Episcopal espanyola
no s'havia manifestat justament en aquest sentit fa uns dies.
Bé, és que aquestes coses, clar, a vegades són una miqueta tècniques.
No podem oblidar que són qüestions tècniques
que costen una miqueta d'explicar.
Perquè, al ser tècniques, com en qualsevol matèria,
l'especialista que parla, doncs,
ha de procurar adaptar-se sense contradir la veritat
i sense ofendre-la, però vull dir, de fet, que s'entengui bé.
I ha dit que els maltractes, realment,
però quan són maltractes, en fi, d'aquests,
no cal dir subventejats,
realment això vol dir, o són expressió d'una personalitat anòmala,
reitero aquesta dimensió, no?
Per tant, potser el representant de la Conferència Episcopal
en les seves declaracions fixava,
certament que els maltractes,
o el que en dèiem també abans, les sevícies,
són causa de separació conjugal.
Hi ha una distinció entre separació conjugal
i nulitat de matrimoni.
La nulitat de matrimoni s'ha de remuntar
en el moment en què van contraure matrimoni,
perquè és una declaració,
no és que trenqui el vincle a la nulitat de matrimoni,
sinó que declara que el matrimoni que aparegia
com un matrimoni vàlid,
gretant, gretant, gretant,
veus que quan es va contraure
no reunia les condicions necessàries
o la persona no era capaç per assumir,
tornem a dir,
els deures conjugals,
les relacions interpersonals,
i per tant està clar en nul el matrimoni,
com si no ha exercicit mai.
Per tant, és una qüestió tècnica
que costa una miqueta entendre.
Aquests maltractes,
sovint, repeteixo,
són expressió d'una personalitat anòmala,
que no apareix després del matrimoni,
sinó que ja estava latent
o no l'atén abans del matrimoni.
Si realment es prova aquesta dimensió,
el matrimoni és nul.
La veritat és que vostè es referia ahir a aquest tema,
en aquesta homilia a Reus,
coincidint amb la festa gran de la capital del Baix Camp,
en una homilia on parlava de la família,
perquè la família continua sent la seva principal preocupació.
Corre algun risc la figura de la família?
Bé, jo diria que la família té bastanta salut,
i gràcies a Déu,
i diria també que en les enquestes,
no diria sinó que diuen les enquestes,
quan s'han fet enquestes en joventut,
un dels valors importants és el valor de la família,
es valora la família.
De totes maneres,
està passant també les famílies en concret,
diríem, a vegades en situacions de crisi.
Sabem que hi ha bastantes separacions conjugals,
que hi ha famílies en situacions irregulars, etcètera.
Per tant, jo diria que sí,
que pot entrar en una crisi.
També és veritat que a vegades
en la mateixa normativa,
en la mateixa legislació,
no protegeix suficientment la família,
fonamentada en el matrimoni,
i el matrimoni com la unió d'un home i una dona,
per estimar-se,
per crear una íntima comunitat de vida,
amor, per sempre,
amb fidelitat,
oberts a la facultat, etcètera.
Clar, altres formes de relacions entre home i dona
que es volen equiparar al matrimoni,
això va en contra, jo diria,
de la importància i de la dignitat del matrimoni,
i parlo del matrimoni creat per Déu,
matrimoni natural,
parlo del matrimoni civil,
que té una importància gran,
i parlo, lògicament,
del matrimoni sacrament,
del matrimoni cristià,
elevat per Jesús Gris,
el matrimoni natural a sacrament.
Clar,
hem de totalar el matrimoni
com a fonament de la família,
hem de totalar,
hem de protegir,
hem d'ajudar la família.
Per què?
Perquè a mi em sembla que és evident,
ho diuen també moltes persones,
creients i no creients,
que el bé de les persones,
el bé de la societat i el bé de l'església,
depenen moltíssim del bé del matrimoni i de la família,
de la salut del matrimoni i la família.
Miri, els tecnòcrates,
que són gent freda,
són gent molt,
les dades objectives,
han arribat a dir i afirmar
que una societat de benestar
no es pot mantenir
si el matrimoni i la família no té salut.
Perquè, esclar,
quan un matrimoni falla,
quan fracassa,
quan hi ha situacions irregulars,
els fills,
que són els que paguen
les conseqüències més importants,
realment la societat
i l'església d'alguna manera
i les institucions de la societat
han de procurar
substituir allòs que feien els pares.
Això, en primer lloc,
és molt difícil de fer,
perquè uns pares que s'estimen
i que estimen els fills,
una família ben entesa,
és el clima millor
per poder educar els fills.
Tot el que sigui substituir això,
es pot arribar a fer
mai amb la perfecció
que ho fan uns pares que s'estimen.
Però, a més,
hi ha un cost econòmic enorme,
com sabem.
Per tant,
la salut del matrimoni,
la salut de la família
són importantíssimes
i crec que tots,
no només l'administració,
tota la societat,
totes les persones,
nosaltres mateixos que estem aquí,
hem de procurar vetllar.
A mi interessa molt
la família i el matrimoni,
però ens sembla
que ens han d'interessar
a tothom.
Perquè, en definitiva,
això és com una cadena.
Clar,
hem parlat dels maltractes.
Els maltractes
en el si del matrimoni,
de la parella,
etcètera.
Clar,
per què arriben
aquestes persones
a maltractar l'esposa,
que és una persona estimada,
que és una persona
que té dignitat de persona?
Per què?
Deu ser per moltes raons
i per moltes causes,
segurament.
A vegades,
ja he dit abans,
per unes anomalies
de la pròpia personalitat,
però podria ser també
per un defecte de formació,
per no haver trobat
un clima
quan eren infants
i adolescents,
un clima familiar,
efectiu,
que donés un equilibri efectiu,
que ajudés a respectar
les altres persones
com a persones,
a no usar-les,
a no dominar-les.
Tot això
sí que hi ajuda a l'escola,
sí que hi ajuda a la societat,
sí que hi ajuda a l'església,
però fonamentalment
on s'aprèn més
és en la família.
Fixi's, per tant,
que llavors és com una cadena.
Si es comencen
els primers raons a anar bé,
després també
l'altre funciona bé.
Pot funcionar malament,
però si els fonaments
s'han posat bé,
ben posats,
normalment l'edifici s'aguanta.
També pot caure,
però normalment s'aguanta.
Estem parlant,
senyor arquivisba,
en aquests primers minuts
de l'entrevista
de qüestions socials
que afecten
el conjunt de la societat
a les famílies.
Hem parlat del tema
dels maltractaments,
de la seva posició
tan clara
en aquesta qüestió.
Parlem de la dona,
de la participació
de la dona en l'Església.
Hi ha col·lectius catòlics
que insisteixen
en reclamar
una plena participació
de la dona
en l'Església.
Bé, jo diria que,
a veure,
doncs,
cadascú ha de participar
en l'Església
a la seva manera
i en la seva condició.
Hi ha diferents vocacions
dintre de l'Església.
És a dir,
no hi ha una infermitat.
Hi ha una vocació
al sacerdoci,
hi ha una vocació
laical,
hi ha una vocació matrimonial,
hi ha una vocació
de vida consagrada.
són diferents maneres
de participar
activament
en l'Església.
Per altra part,
també és veritat
que la participació
més important
en l'Església
no és tant
el que fem,
el que actuem,
el que es veu
com el que no es veu.
Esclar,
naturalment,
això a vegades
dius,
no vol amagar res,
sinó que és una realitat.
Per què?
Perquè en l'Església
és molt més important
el que no es veu
que el que es veu.
L'Església
és una convenió,
una convenió de pregària,
d'amor,
i per tant,
la pregària
és absolutament necessària.
Miri,
en una comunitat parroquial,
els més importants
a vegades
són els que no es veuen,
que són els malalts,
que potser no van,
ni poden anar a l'Església
a la celebració
de l'Eucaristia
o en les activitats,
però van oferint
el seu sofriment
a Déu Nostro Senyor
pel bé d'aquella parroquia,
pel bé de l'Església,
pel bé dels germans,
realment,
aquesta és la...
jo diria
que tenen el lloc
preeminent
dintre de l'Església.
I no cal dir també,
això ens costa avui
d'entendre,
amb oració,
amb pregària,
que preguen
i estimen els germans
que no es veuen
perquè estan en un monestir,
però que realment
tenen el paper
més important a l'Església.
És clar,
en una societat
en què el que prima molt
i té una certa raó
de primar-se,
però és la imatge,
és l'actuació,
és el que es veu,
però és que
en qualsevol institució,
inclús humana,
a vegades
el paper més important
el realitza
una persona
que sembla
una persona gris,
però és el cervell,
és la persona que pensa,
és la persona
que està darrere de tot,
és la persona
que aquella institució
que es mou,
aquella cosa
que es veu
que realment apareix,
està portat
per persones
que a vegades
no apareixen mai.
I en l'Església
això encara molt més
perquè en definitiva
qui la presideix
és Jesucris.
I l'Església
és una comunió
de fe,
d'esperança
i de caritat
i l'Església
és una societat visible,
és una comunitat visible,
però a la vegada
també mistèrica,
a la vegada profunda,
a la vegada
doncs espiritual
i és aquesta doble combinació.
Per tant,
cadascú en l'Església
em sembla
que ha de descobrir
el seu paper.
Santa Tereseta,
el nen Jesús,
ja deia
que va estar neguitosa,
va morir molt jove,
però estava neguitosa,
era contemplativa,
buscant el paper
dintre de l'Església
i va descobrir
que el paper
que a ella li tocava
o que volia tenir
dintre de l'Església
era el cor,
perquè al cor hi ha l'amor
i l'amor és el que mou tot,
com el cor mou tot l'organisme.
i Santa Teres del nen Jesús
que era una caramelita
contemplativa,
un reixas i tot aquell temps,
tancada des de molt petiteta,
que va poder entrar lliurement,
certament,
i amb molta vocació,
però que va morir
als 23 anys,
em sembla,
si no recordo malament,
és coppatrona
de les missions,
però no va anar mai
a les missions,
però és que va oferir
la seva vida
totalment per les missions.
És a dir,
aquesta dimensió
que a vegades s'oblida.
Per tant,
el més important
no sempre és el que es veu,
no sempre és el que pren
una decisió.
I per tant,
jo crec que hauríem de,
sense negar,
doncs,
milloraments
que es poden fer
per part de,
en el si de l'església,
per part de les dones,
el seu paper,
però per altra part,
també tenim en compte
que les dones
estan realitzant
un paper importantíssim
a l'església,
en molts camps de l'església,
i avui dia
estan ocupant llocs
en les cúries diocesanes,
no cal dir
que en el si de les parògies
realitzen moltes funcions,
i diria més incurs
que els homes.
I després,
no podem oblidar
tampoc un altre aspecte important.
i és que els cristians
hem de treballar,
els laics
i les laiques cristianes
han de treballar
en el si de l'església.
Sí,
és veritat,
i molt.
Però també hem d'estar presents
com a cristians i cristianes
en el si de la societat.
I la temptació que hi ha
o el perí que hi ha,
no només aquí a Catalunya,
no només a Espanya,
sinó arreu,
perquè hi va haver un sínode
episcopal
que reunia els bisbes
de tot el món
i es va posar en relleu,
per tant,
és una cosa
que deu passar
a tot el món,
és que fàcilment
els cristians
ens podem tancar
dintre de l'església
perquè potser
hi ha més necessitats,
perquè potser
no corren tantes corrents d'aire,
perquè realment
ens podem sentir
més protegits
i deixar el món.
I no, no, no, no,
el peculiar,
el propi dels laics
i laiques cristians
és estar en el món,
el secular.
També l'església,
l'església viu
en la societat
i és per la societat
i per anunciar
l'Evangeli,
i té una dimensió
secular també,
profundament teològica,
com un lloc teològic,
com un valor teològic
important.
Però no cal dir
que els hails,
per tant,
no ens distraiem
d'aquesta dimensió
i bon s'ha de combinar
tot això
i trobar el paper
o trobar
la postura
més equilibrada.
També en el sí
de l'església
del nostre país
ja veus
que apareixen
de tant en tant
a l'opinió pública
reclamant més força,
més autonomia pròpia
com a església catalana.
Això em porta
a posar damunt la taula
un altre cop,
senyor arquivista,
el tema del procés
de la regió
eclesiàstica
terraconense,
que segurament
hi ha molts d'aquests col·lectius
que consideren
que va molt a poc a poc,
va molt lentament.
Ara mateix,
en quin moment
ens trobem?
Jo diria que això
està realment,
ja va passar per nosaltres,
va passar després,
perquè això és per tota
regió eclesiàstica,
no només per la nostra,
sinó que qualsevol
regió eclesiàstica
del món,
com les italianes,
per exemple,
que entenen a tot Itàlia,
han passat sempre
per la conferència episcopal
d'àmbit estatal
i això s'envia
a la Santa Seu,
així es va fer
i la Santa Seu
ho està estudiant.
Em sembla que això
no tardarà
a arribar a la resposta,
a la resolució
per part de la Santa Seu.
Bé,
jo crec que és una cosa
important,
de totes maneres
aquí tenim
força d'autonomia
en el sentit
que no cal dir
que nosaltres
actuem
a nivell
de la conferència
episcopal
de la Tàlia
en plena autonomia,
els ordres del dia,
les decisions,
en el que són
matèries de la nostra
competència
de bisbes,
diosses,
sants
i en altres competències
a tot el món
per part de l'església
que estan reservades
a les conferències
episcopals
d'àmbit estatal
i després hi ha
algunes altres matèries
que estan reservades
a la Santa Seu.
Hi ha com una sèrie
d'anells concèntrics,
de menys a més,
però no em sembla.
Per part del Consell
Vaticà II,
que ara fa 40 anys
que es va iniciar,
esclar,
ja parlem d'una cosa
una miqueta antiga,
però que encara s'està aplicant
i que encara té coses
per aplicar
i que és molt actual,
va fer un canvi
copernicà
en quant a la descentralització
en l'església,
que ja bé tot estava
centralitzat,
la Santa Seu a Roma
i el Consell
Vaticà II
em va descentralitzar molt
i estem vivint
aquest descentralitzament
a nivell de cada una
de les diòcesis
i després de les diòcesis unides
com és aquí
en la província,
en la regió
que volem constituir
o la Conferència Episcopal
Tarragonense.
Sense perdre de vista
que tenim una província
eclesiàstica
presidida per Tarragona
perquè això
existirà igualment
en cada regió
perquè la regió
vol dir una o més
províncies eclesiàstiques unides
una amb una diòcesis
o un o dos
o tres províncies eclesiàstiques
per tant això
existirà igualment
però serà com un anell concèntric
una circunferència concèntrica
una miqueta més ampla
que inclourà
la nostra província eclesiàstica
i l'arxidiòcesi de Barcelona
que fins a 1964
estava com a sufragània
de Tarragona
i que en 1964
es va separar
i és una arxidiócesis
sense sufragànies.
Bé, això és una cosa
una miqueta anòmala
bastant anòmala
que si el pare
que ho farà dispensa
es podrà fer una regió
perquè en si una regió
demana dos províncies eclesiàstiques
i aquí només n'hi ha una
i una diòcesis
però a Itàlia
existeixen casos similars
i crec que no hi ha cap dificultat
perquè això
Roma ho dispensa
i es pugui fer una regió eclesiàstica
pel bé de tots
però
respectant també
l'autonomia
de cada diòcesi
respectant també
tota la dimensió
de la província eclesiàstica
i el propi
de la regió eclesiàstica.
Nomenava senyor
que ha vist
ara el Consell
i Vaticà II
40 anys
40 anys
Vostè és partidari
d'obrir un nou procés conciliar?
Jo em sembla
que l'important és
que
miri
el 1985
que no fa tants anys
per tant deu fer
15-17 anys
es va fer un sínode episcopal
eren 20 anys
després del Consell
i Vaticà II
i el papa va convocar
un sínode
que vol dir representants
de l'episcopat
de tot el món
i van estar treballant
i fonamentalment
reflexionant
treballant
pensant
i decidint
sobre l'avaluació
de l'aplicació
del Consell
i Vaticà II
els 20 anys
de la seva clausura
i una de les conclusions
es va publicar
el document final
és que cal aplicar
encara més
el Consell
i Vaticà II
que vol dir
cal conèixer'l
cal valorar-lo
i cal aplicar-lo
són tres coses
importants
que hem fet
però que encara
no hem fet del tot
l'important
quan es fa una carta
als reis
és que es pugui
realitzar
és a dir
que els reis
portin
aquells obseguis
en els infants
perquè els infants
fan una carta
però no arriba
que obsegui
aquella carta
és inútil
nosaltres
amb el Consell
i Vaticà II
es va fer
com una carta
als reis
és a dir
una sèrie
de molts documents
moltes orientacions
moltes decisions
que convé
anar-les aplicant
jo crec
que s'han aplicat
moltes
però diria
que encara
no s'ha aplicat
del tot
per tant
a mi em sembla
que el treball
principal
és treure
tot el suc
possible
del Consell
i Vaticà II
mira
la nostra transició
política
si ha anat
bé
substancialment
ha anat
bé
en part
es deu
en part
no del tot
però en part
es deu
també
el Consell
Vaticà II
amb un document
sobre l'església
en el món
contemporani
que realment
quan parla
de la relació
entre l'església
i la comunitat
política
va obrir
camins a Espanya
ja abans
de la transició
inclús en el temps
del Franco
en un document
dels bisbes
que era
comunitat
església
i comunitat
política
era un document
dels bisbes
d'Espanya
d'aquell temps
1970
em sembla
71
que realment
ja obria
horitzons
bé
això
va ajudar
a que la transició
política
i així
en molts altres
aspectes
jo diria
que el que hem
parlat abans
de la descentralització
també
d'un major
protagonisme
de la dona
en l'església
de la participació
dels laits
en oficis
en encàrrecs
tot això
ha vingut
del concili
Vaticà II
però encara
hi ha molts aspectes
per tant
a mi em sembla
sempre es pot fer
un concili
si el papa
el convoca
lògicament
concili ecumènic
però
no cremem etapes
perquè podem fer
un altre
repetint el mateix
que diu aquest
doncs
mirem si
hem aplicat
tot el que diu
aquest concili
si això
no s'aplica
només en un lloc
sinó
arreu de l'església
i si
veiem que sí
i convé
fer un concili
que també és molt
complicat
de fer un concili
perquè
des del punt de vista
de convocar
d'esforç de tota l'església
d'aspecte econòmic
també
de tarjats
de residències
dels bisbes
de pediògics més pobres
és unes despeses
importantíssimes
com va ser el nostre
concili províncial
de Reconets
en petit
va representar
també un pressupost
econòmic considerable
bé
això no és el més important
però també s'ha de tenir en compte
però sobretot
l'altre
i a mi em sembla
que una vegada
s'hagi vist
que s'ha aplicat
el concili
que ja no dormís
o que han canviat
tant les circumstàncies
del món
i de l'església
que demani una reflexió
llavors és una qüestió
que llavors
ha de decidir
el papa
doncs si el convoca
o no el convoca
perquè un concili
conveni això
però jo diria
que primer
esgotem tot el que dona
aquest concili
que encara dona molt més
i en tot cas
es pot pensar
però primer això
tornem a casa
per acabar
per acabar aquesta entrevista
senyor arquivisba
parlant de coses
pròpies
de la conferència
episcopal
terraconense
jo recordo
l'última entrevista
davant d'aquests micròfons
doctor Martínez Sistac
que anunciava
un procés
d'agrupació
de parròquies
de cara al futur
tot aquest procés
tot aquest plantejament
que vostè
lidera
d'alguna manera
com
en quin moment
es troba
el tenim ja aprovat
i han participat
tots els saserdots
religiosos
religiosos
a través dels consells
etc.
a nivell arxiprestal
etc.
i tenim ja
el mapa
d'aquesta
agrupació de parròquies
agrupades
les parròquies
què vol dir
agrupació de parròquies
vol dir que un saserdot
es cuidi d'unes quantes parròquies
són menys saserdots
però aquest no és el criteri únic
també ho és
és una motivació
hi ha altres motivacions
hi ha altres raons
com és
una major atenció pastoral
a totes les parròquies
a totes les parròquies
per tant les hem agrupat
a fi a efecte
que diverses parròquies
les porti sempre
el mateix capellà
que no vagi canviant
cada curs
o cada any
de sacerdot
o de rector
però no és només això
sinó que
el servei pastoral
que el sacerdot
amb els lais
d'aquestes parròquies
realitzen
en el si d'aquesta agrupació
sigui un treball més conjuntat
un treball més coordinat
que les parròquies
que no són autosuficients
especialment les petites
però inclús les anys
s'ajudin més
les veïnes
les que formin part
d'aquesta agrupació
de parròquies
que inclou unes quantes
i sempre
aquestes agrupacions
obertes
al propi
arxiprestat
de la manera que
tampoc es tanquin
no són arxiprestats
l'arxiprestat
inclou moltes parròquies
i es fa un treball
de conjunt
unes quantes coses
que es fan conjuntament
a nivell de tot
l'arxiprestat
perquè l'església
és una comunió
i a la que trenquem
aquesta dimensió
de comunió
perdem aquesta dimensió
eclesiològica
per tant
això ho hem fet
ara com s'aplicarà
aquesta agrupació
de parròquies
nosaltres hem aprovat
el mapa
hem aprovat també
uns criteris
he aprovat uns criteris
unes normes
per realitzar
aquesta agrupació
de parròquies
pel treball
i pasturant-los
i d'aquestes agrupacions
i això s'anirà aplicant
a poc a poc
en el sentit
que si són 3 o 4 parròquies
que han de formar
una agrupació
però ara hi ha 2 capellans
o 3 en allà
portant aquestes parròquies
i que potser per l'edat
no es poden canviar
o no ha arribat
el moment de canviar
això s'anirà aplicant
progressivament
ja hem començat
aquest curs
a aplicar-ne unes quantes
però encara n'hi ha unes quantes
més
que encara s'ho han d'anar
aplicant a poc a poc
també estan treballant
en un nou pla pastoral
certament
vam acabar
un curs passat
al pla trienal
pastoral diossesana
doncs ara
he provat
un altre pla pastoral
trienal
per tant
per 3 anys
que inclou
una sèrie d'objectius
a nivell de tota la diòcesi
a nivell de tota l'arcidiòcesi
els objectius aquests
són prioritaris
vol dir que ho hem de fer tot
però que hi ha unes quantes coses
que li volem donar una prioritat
sigui perquè potser
són més necessàries
sigui perquè potser
estem més deficitaris
i per tant
volem potenciar
a nivell de tota l'església
a nivell de totes les parròquies
institucions
de comunitats
de moviments
d'associacions
aquests objectius
el pla pastoral
sempre és ambiciós
després en la pràctica
ens costa una miqueta
poder-ho realitzar
però són 3 anys
creiem que
amb una programació
per part de totes les institucions
d'església
de l'arcidiòcesi
amb un seguiment
i amb una evolució
es pot aconseguir força
jo crec que
s'ha de treballar d'aquesta manera
pastoralment
perquè és un treball seriós
i s'ha de fer d'aquesta manera
perquè l'església
també és una institució seriosa
i el Reina de Déu
val la pena
de fer-ho d'aquesta manera
jo estic molt animat
per exemple
quins objectius
miri
un objectiu és
la preparació
dels que volen
contraure matrimoni
i la pastoral
dels matrimonis joves
un altre és
la formació
i el seguiment
de les persones
que és importantíssim
avui dia
un altre és
tot el procés catequètic
des de la infància
fins a la joventut
ben unida
i ben vinculada
a tota una acció pastoral
d'infants, adolescents i joves
un altre és també
la presència
la caritat i el testimoniatge
és a dir
l'atenció als pobres
però també la presència
dels cristians
en les estructures
perquè siguin més justes
perquè siguin més fraternals
i perquè en definitiva
lluitem contra les estructures
de pecat
que fan
un món
i una societat
potser tancada
a l'amor
i a la fraternitat
i per tant
això ajudaria també
a la justícia
i a la solidaritat
sí, són diferents objectius
però fonamentalment
com a lema diria
és que l'església
sigui
la casa
i l'escola
de comunió
i això
és un
un repte important
si volem ser fidels
als cristians
als designis de Déu
i el que espera
el món
de l'església
ser enmig
d'un món fred
d'un món
a vegades aïllat
d'un món
molt materialista
ser una casa
i una escola
de comunió
de fraternitat
de caliu
de consol
d'acolliment
doctor Lluís Martínez
i està
carcavisba de Tarragona
així acabem
aquesta conversa
aquest repàs
no sense
acabar felicitant-lo
d'alguna manera
i donar-li l'enhorabona
pel premi
que rebia
l'altre dia
al Saló de Plens
de l'Ajuntament de Tarragona
com a arcavisba de Tarragona
com un dels patrons
de la Fundació
Casa Sant Josep
que enguany
fa 90 anys
i que va rebre
justament al guardó
el premi
de Tarragoni
de l'any
per la feina
que fan
en favor
d'aquests joves
de les nostres comarques
moltes gràcies per això
per aquesta felicitació
no a mi
sinó a tota la Fundació
i a tots els que
durant 90 anys
ho han fet possible
ho estan fent possible
i ho faran possible
jo crec que és una sensibilitat
per part d'Òmnium Cultural
per part de l'Ajuntament
i de la ciutat de Tarragona
en reconèixer el treball
amagat moltes vegades
que s'està fent una casa
molt ben muntada
m'ho sent perfecte
la va muntar molt bé
perquè si els nens
i els nois de fora
i les noies de fora
tenen coses d'aquestes
nosaltres aquí
encara les hem de tenir millor
perquè aquests nois i noies
es mereixen també això
i realment és una casa
que té unes instal·lacions
bueno
ara s'han d'anar posant al dia
però per aquell temps
que es va fer
ho sent perfecte
realment són impressionants
gràcies
perquè és una expressió
d'aquesta ciutat
envers els nens i les nenes
els nois i les noies
que no han tingut
una família
debudament
bueno
harmonitzada
i que per tant
doncs
s'han trobat
en situacions difícils
i que intentem
l'església
la fundació
la societat
la ciutat
supli
les institucions
perquè hi ha institucions
de l'administració
també en el patronat
supli
el que potser els pares
han de fer
però que no han fet
doctor Lluís Martínez
Estac
com deia
moltes gràcies
per acceptar la invitació
del matí de Tarragona Ràdio
i fins la propera
moltes gràcies a vosaltres
i a Tarragona Ràdio
per aquesta oportunitat
que m'han donat
per posar-me en contacte
amb els diossesans
gràcies i bon dia
molt bé