El matí de Tarragona Ràdio, les paraules no se les emporta el vent.
Per això, cada dia, viatgem a través dels 69 anys d'història de la ràdio a Tarragona,
recollint la memòria dels seus protagonistes.
Vamos a ver, ¿cuáles son los astros que iluminan la Tierra?
El sol, las estrellas y las...
La luz.
La luz.
La luz.
La luz eléctrica.
La luna, mostrenco.
La luna, mostrenco.
A ver si te ganas un capón, eh?
Guárguelo para Navidad.
És un petit fragment, aquest que sentíem de Maginet.
Segurament, Maginet Palacanyes és el personatge més popular de la història de la ràdio a la nostra ciutat.
Ahir dilluns començàvem aquest espai del matí de Tarragona Ràdio,
dedicat a recordar, a fer un recorregut, un passeig,
per la història d'aquest mitjà de comunicació a la nostra ciutat i a les nostres comarques.
Tot això a propòsit de la presentació aquesta setmana del llibre Darrere el Micro de Cinta Bellmunt.
Ahir parlàvem amb l'autora del llibre, la Cinta Bellmunt, amb l'editor, Alfred Arola,
el responsable de l'editorial Arola.
I avui comencem aquest recorregut històric per la ràdio de Tarragona
amb quatre persones que la vam viure des dels anys 30 i fins als anys 60.
Avui farem aquest amplíssim recorregut per gairebé quatre dècades.
Amb el senyor Joan Juncosa Penedès.
Senyor Juncosa, bon dia.
Bon dia.
També amb el senyor Antoni Penedès.
Senyor Penedès, bon dia.
Bon dia.
També amb el senyor Manel Pastor.
Manel, bon dia.
Bon dia.
I també amb la senyora Griselta Llopar.
Griselta, també bon dia.
Bon dia.
Ells representen veus, programes, històries de la ràdio a Tarragona.
Segurament el més antic, si no m'equivoco, és ell,
el senyor Juncosa Penedès,
perquè d'alguna manera és la mà dreta,
va ser durant molts anys, va ser durant tota la vida,
la mà dreta del personatge més popular de la ràdio a Tarragona,
com és Josep Maria Terrassa, no?
Efectivament.
Què records té d'aquells primers anys amb Josep Maria Terrassa?
Que recordem va ser la primera veu de la primera emissora de ràdio a Tarragona,
l'any 1933.
Ràdio Tarragona.
Home, són molts records, no?
Però, sobretot, quan jo em vaig incorporar més a la cosa del Maginet,
va ser quan el van contractar a Barcelona,
a l'Institut de Pericultura.
Fins a llavors, feia emissores locals i ell s'ho anava arreglant amb les cartes que reia,
feia comentaris sobre les cartes, etcètera.
Però llavors, el donava a Barcelona, que es donava per telèfon, no?
I va tenir interès en fer una cosa preparada, diguem-ho així, no?
I què li feia, vostè? Quin treball feia per Josep Maria Terrassa, pel Maginet?
Doncs el guió.
Ell estava present, també, no?
I teníem cada una de les nostres idees,
podríem fer això, podríem fer això.
Cada setmana buscàvem una cosa diferent, oi?
Com va començar a treballar amb ell?
Jo devia ser...
Bueno, de fet, va ser l'any 39, no?
Però, posem, potser el 40, el 41, és quan va vindre allò de Barcelona.
Estem parlant dels anys durs de la postguerra.
Sí.
Com era aquella ràdio, en aquells moments?
Home, aquella ràdio jugava amb l'avantatge que no existia la televisió.
I això, esclar, després va canviar molt en aquest aspecte.
I, llavors, ràdio Tarragona era Tarragona, és a dir, no?
No hi havia ni preocupació de connectar notícies d'aquí, notícies d'allà,
que això ha complicat la cosa local.
Aleshores, era l'única emissora que hi havia a Tarragona.
Sí.
Abans se'ns van anticipar als Rausencs.
Ràdio Reus?
Sí, Ràdio Reus.
I Ràdio Tarragona, que va néixer el 1933.
Sí.
Qui treballava més?
Perquè, pràcticament, Ràdio Tarragona era Josep Maria Terrassa.
Va començar Josep Maria Terrassa.
Joan Juncós, a Penedès.
No, llavors no.
Una miqueta més tard.
Em refereixo a partir dels anys 40.
Sí, a partir dels 40,
la Lolita Sabín,
que veu molt bonica,
sense desmillorar-lo present, eh?
I el senyor Carbó,
que era l'home aquell que ho feia tot, oi?
Joan Carbó.
Feia de recepcionista, oi?
I no sé qui hi havia més, llavors.
I on eren els estudis?
Devia haver-hi Rovira, també, no?
Pitu Rovira.
Rovira, van anar entrant, sí.
I Soler, també.
Sí, Josep Maria Soler.
Josep Maria Soler.
I hasta el Ferrer, no?
O el Xichous, també va fer el locutor.
Sí, ha vist el Xich.
Però no, no, no.
No, no, no.
Venia a passar el rato.
El locutor venia a passar el rato, allà.
Per l'alba, per la ràdio, eh?
Sí.
On eren els estudis, senyor Juncosa?
Els estudis primitius eren,
els primers que van arribar-vos,
era a l'edifici de la Rambla Nova,
on després hi ha hagut un munt de coses,
als baixos,
però hi va haver la caixa...
De...
De...
De caixa d'orros.
De caixa d'orros, sí.
I, a lalt de tot,
hi havia a la cúpula,
vam tenir el capritxo de fer l'edifici
i de fer-hi una...
Bueno,
una cosa rodoneta.
Com una...
Sí.
I allò era tot.
Ah, ja estaven els estudis.
Sí.
Quan s'incorpora, Manel Pastor?
Jo em vaig incorporar l'any 50.
Sobre l'any 50.
Fent què?
Fent de tot.
Que és el que es feia en aquella època?
Sí.
Vaig començar també, clar,
jo el que passava era que
em dedicava conjuntament amb la ràdio
a buscar publicitat per la pròpia emissora.
I va arribar un moment
que amb el que cobrava de comissions de publicitat
guanyava més que molts dels que hi treballaven.
Però, clar, jo treballava a la ràdio,
feia tot l'horari complet, eh?
Fera un horari terrible.
Em sabia que començava a les 8 del matí
o quan m'han posat a les 8 jo ja hi era
i després, doncs,
a les nits plegaves a les dues
i si corries el disc una mica més d'allò
perquè posàvem òperes
i el fes anar,
sempre hi havia algun que hi entenia
i llavors trucava i et posava verd.
Quin tipus de programes, Manel?
Nosaltres, de tipus de programes,
vam ser possiblement el més famós
eren els programes deportius
perquè aquest feia els guions també en Juncosa
de tot el que era deportiu,
feia tot, portava tot el marro
i feia totes les cròniques deportives.
O sigui que el cervell basculant
era Joan Juncosa Penedès.
En aquella època l'esport era el nàstic?
Sí.
El nàstic.
Estava a primera, al final dels anys 40, no?
Pujar a primera.
També hi havia el bàsquet,
que també jugava molt bé,
els huggers que eren llarguíssims,
que eren tan llars com aquests d'ara,
arribaven fàcilment a la xistella
i ens hi tallaven.
I esclar, doncs,
hi havia molta cosa esportiva.
Es feien els partits de futbol per la ràdio?
Sí, es donaven.
Com els fèieu?
O, doncs, com ara.
Igual que ara, potser amb més nervi
i amb més classe, però es feien.
Jo era una mica més de fanatisme.
Sí.
La ràdio d'aquella època,
la ràdio de Tarragona d'aquella època
era una emissora forofa.
Sí.
Sí, i tant.
Tarragona sobretot, eh?
Què més, Manel?
Què més fèieu?
Bueno...
Programes de música...
Jo Juncosa feia un programa
que es deia Variedades.
Sí, que va donar molts anys.
Sí, i jo feia dos programes,
que un es deia Cita con usted
i l'altre es deia Ràdio Reloj.
I amb aquests programes...
Ràdio Reloj me'l va copiar
Ràdio Barcelona,
el nom.
És igual perquè no el tenia patentat,
en aquell temps no tenia calé.
Vull dir que llavors, doncs,
després aquests programes els postava...
Tenia una companyia d'espectacles
que havia portat l'Elita Torelló,
l'Emili Vendrell, els màgicos,
havia portat moltíssima gent
i fèiem festes majors.
Havíem arribat fins a Oscar, a Teruel,
i un cop a Saragossa.
Deu-n'hi-do.
Molt d'èxit, sí.
Manel Pastor s'incorpora l'any 50 aproximadament
i Griselda Llopar, quan?
L'any 56.
Fent què?
Bàsicament fent estudi,
que és el que jo en dic estudi,
o sigui, el que llegíem,
el que et donaven,
donàvem també informació
i bé, així és com al Manel
li agrada molt amb el micro sortir al carrer
i fer reportatges,
a mi això em feia molt de respecte,
encara ara,
i en canvi la cosa d'estudi
és que m'hagués passat dia i nit
a la missa hora, a l'estudi.
Vull dir, realment,
tenir una vocació m'agradava moltíssim
i malgrat que llavors jo era molt jove
no enyorava el sortir a passejar
ni anar enlloc
com d'altres companyes
o d'altres amics de la meva edat.
I és perquè m'agradava molt
i sentia la connexió amb el públic,
és que semblava que els veia escoltant la ràdio.
La Griselda Llopar segurament representa aquí a Tarragona
aquella figura de la ràdio de locutora, no?
Aquella veu de dona màgica encisadora, no?
Diuen, sí.
Sobretot pel català,
perquè com que venia de Berga,
llavors el català aquí no s'estava tan acostumat,
i es deien moltes catalanades.
I clar, doncs,
excepcionalment n'hi havia que el sabien perfecte,
però no tothom.
I feies locució de publicitat, imagino?
Sí, publicitat, presentàvem discs,
comentaris abans d'un disc,
una miqueta de monogràfics sobre cantants.
Vull dir, no fèiem gran cosa.
Vull dir, el treball que avui dia feu els de la ràdio,
que us heu de preparar un programa,
jo tampoc no...
Això no ho havia fet.
El programa que fèiem junts es deia
la ràdio en el treball,
la ràdio en el trabajo.
Sí, sí.
Aquest va ser el que ens van casar.
I, a més, era un programa que improvisàvem molt.
Clar, també, doncs, una mica, com deia Juncosa,
que el senyor Terrassa va començar, doncs,
comentant les cartes amb els donatius que rebia.
Nosaltres també, com que rebíem moltíssimes cartes,
i cadascú hi posava el seu comentari,
ens donava peu a improvisar d'una manera molt simpàtica.
La gent els agradava molt
i ens sortien, bueno, fans de darrere les pedres
a qualsevol localitat que anàvem, no?
I era una gent que nosaltres també estimàvem molt,
perquè realment eren l'ànima d'aquells programes.
Sense aquesta gent no l'havien pogut fer.
L'Alcans de Tarragona, en aquell temps,
era des del sud de França,
Illes Balears, fins passat Alacant.
Aquest era l'abast...
Sí, l'abast...
La cobertura que tenia.
La cobertura i audiència.
Sí, sí.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí.
Estàvem avançant en el temps,
ja mitjans dels anys 50,
suposo que la plantilla Manel havia anat augmentant, no?
Cada cop hi haurà un mes fent programes.
Sí.
Va entrar Marín,
va...
Bueno, hi havia una gran companyia de radioteatre,
o sigui que va entrar...
Llavors deia, va entrar la Montsefort després.
Va ser, penso, quan Griselda es va...
Sí.
Va deixar per tindre la nena, vull dir que...
I van entrar més gent, van entrar més...
Marí Saranàs.
Sí.
Marí Saranàs.
Sí.
La Griselda, filla, va anar a la SER.
La meva germana també havia estat a la SER molts anys.
i aquí a Tarragona, el gran èxit també de la companyia de radioteatre,
nosaltres combatíem amb Barcelona, el radioteatre d'aquí.
Una obra que vam fer, que va tindre molta sortida, era l'Eutiques.
Se'n recordeu que el vam gravar al Carre Real, que fèiem córrer un carro per simular els carros romans.
Perquè aquell temps, escolta, i les gravacions eren en fil.
Són anècdotes d'aquella època.
Mentrestant, el programa de Josep Maria Terrassa continuava, no?
Continuava.
Sí.
Quants anys, el programa de Josep Maria Terrassa?
Quants anys, ha imaginat?
Jo penso que més de 30.
Sí.
Sí.
Uns 40, però sí.
Sí.
A la dècada del 60, i a més endavant, s'incorpora també Antoni Penedès.
En fi, s'incorporen moltes altres persones, però també Antoni Penedès.
Fent què, Antoni?
Bé, jo vaig començar fent un programa camp, que es deia Tarragona Romàntica,
que feia desfilar tots els ex-futbolistes de quan Amnàstic havia estat a primera,
ex-cantants, ex-directors d'empreses, o sigui, era un programa record, no?
Però primer que tot vull dir que és un honor per mi avui estar aquí amb Juncos, a Pastor i Griselda,
perquè vull que consti que l'època daurada de la ràdio va ser l'època de Pastor.
Jo me'n recordo de programes allò que era Corre, Busca, Llega Usted Primero,
Lo Toma o Lo Deja, Peceta por Palabra, aquells concursos que feien per afaitar-se,
però l'ànima de tot això era Juncos, eh?
Per això avui estar aquí amb ells, amb ells tres, doncs francament ha sigut un premi per mi, eh?
Juncos, d'alguna manera, abans el Manel Pastor deia, era el cervell.
Sí, sí.
I els altres éreu les veus, no?
Fins al final, eh? Fins al final ell ha sigut el cervell.
És que ja se l'aprecia molt com a guionista,
però sobretot s'ha de valorar molt la xispa que té, irònica i humorística.
Jo crec que seria digna d'una menció d'un premi literari, no?
Perquè és una persona que ha fet treballs, diguem,
semblen senzills perquè han sigut coses de ràdio,
però la xispa que té Juncosa és per tenir-la en compte.
Jo sempre l'admico.
L'únic divertit era veure'l quan escrivia i el que deia.
Perquè és que ell feia de Maginet, feia de Terrassa, feia de tot,
i ho anava apuntant i ho escrivia.
I clar, per tant, s'ho passava bomba.
Com s'ho feia això, senyor Juncosa?
Ah, posa...
Perquè estem parlant de guions diaris, evidentment.
Aquell era un programa diari.
Sense música, impossible.
És a dir, la música era una cosa que...
Vostè necessitava música per treballar.
Sí, sí, sí.
I un llàpiz a l'orella.
Sí, sí.
I fumava com un boig.
I algun puro, en aquests temps que no estava encara avisada la gent,
que després he trobat la meva secretària, d'em-ho així,
que sofria l'inconvenant del puro,
que ella faria que s'apagui i se torna a encendre, no?
I ell em deia, escolti, no sé com pot estar aquí, amb aquesta...
Antoni, després, què més?
Què altres coses aportant a la ràdio, a la ràdio de Tarragona?
Bé, es feia un programa que es deia Primera Hora,
que també s'ho va inventar el senyor Juncosa,
i hi va haver un moment que me'l van passar a mi.
I llavors, a Primera Hora, va ser quan jo vaig incorporar
tots els pobles de la província.
Els 180 pobles de la província, a cada un d'aquests pobles,
jo tenia una persona que em passava notícies.
I això va ser molt maco, perquè això, llavors,
basant-se en aquesta xarxa de corresponsals,
van fer els provincials de l'any, que va ser una cosa molt maca,
era la festa major de la província aquí a Tarragona.
Cada grup portava un personatge de l'any, del poble,
a més a més, portaven quasi tots, tots no,
que n'haguessin capigut, però quasi tots portaven,
doncs un grup futbòric, uns portaven uns castellers,
els altres portaven uns majorers,
els d'allà baix, al delta de l'Ebre,
portaven jotes, i tot això, no?
I llavors, es van engrescar tant en aquest premi,
els provincials de l'any, que van fer el premi Eutí,
que és per cert, de futbol,
que ho donàvem a tots els equips modestos
de la província que s'havien destacat.
Després, això dels pobles,
la cosa va anar tan bé,
que el senyor Terrassa em va dir,
hauries de fer-ho dissabte a la tarda,
només pels pobles,
deixant-te tot tipus més d'entrevistes i comentaris i tot,
que serà el ràdio enllaç provincial,
se diem, penso, sí,
ràdio enllaç provincial,
però en català.
O sigui, que el primer informatiu en català va ser,
jo hi vaig dir al senyor Terrassa,
vols dir?
Jo me'n responsabilizo.
O sigui, que el primer informatiu en català
que es va fer en pobles i tot això,
el Terrassa va dir, endavant,
i això encara era l'època de Franco,
em va dir, endavant,
i bueno, van començar,
i va passar el que deia el Mareu Pastor,
no estaven preparats pel català.
I la primera crònica que faig,
jo també, jo també vacil·lava.
Bueno, a un morell,
Joan Besora,
Pau Raposi,
que era un pintorès del poble,
endavant,
què ha passat del poble?
I surt ell,
diu,
bona tarda,
miri,
la notícia és trista aquesta setmana,
ha fallescut o ha gosiu?
Això va ser ja la primera entrada
i em feia els mans al cap
i ho i deia al seu Terrassa,
escolti,
vol dir,
vol dir que primer no volia...
No, no,
tu ja aniràs a l'aprenent ell.
I vull dir que va ser el que ens va animar
que féssim les coses en català
i a partir de dalt,
doncs ja vam anar començant,
però la primera connexió que vam fer,
recordaré tota la vida,
que va ser el vol de Joan Besor,
un tio estupendo,
però que clar,
no estàvem acostumats
i va riar,
doncs aquesta castellanada.
Després van vindre,
no ho sé,
doncs va vindre un programa
que vaig fer amb el Montsefort,
que va tindre molt d'èxit a les tardes,
perquè era música d'abans.
I jo sempre m'hi he especialitzat una mica en això,
que era el begin de begin.
El begin de begin
el vaig fer jo fins al dia que vaig marxar de l'emisora.
Un cap també em feia un 9-6 del dematí
que es deia El despertador,
també amb el Montse Fort,
que per comptes de despertar a nosaltres
la gent posava El despertador per escoltar-nos,
perquè va ser la primera vegada
que es van dir disbarats per ràdio.
En aquella època es treballava pràcticament
a totes hores, veig, eh?
Sí.
No?
I potser es feien un programa
de primera hora del matí
que del migdia a la tarda,
perquè en aquella època
tot Ràdio Tarragona,
totes les emissions eren locals.
Sí.
Bueno, provincials...
Es connectava a l'informatiu...
Fetes els exigits de Tarragona.
Tot era fet des d'aquí, pràcticament.
Quina diferència, no?,
amb l'actualitat.
Sí.
Alguna vegada es connectava
amb Ràdio Espanya a Barcelona,
que penso que connectava
amb algunes coses de ràdio teatre.
que havíem passat.
I la Griselda feia ràdio teatre?
Amb aquesta veu...
A veure,
no era pas el que jo
em vaig especialitzar.
Més aviat,
quan hi havia ràdio teatre,
jo feia de narradora.
Vull dir,
no he tingut aquesta cosa dramàtica,
no he sigut jo molt especialista en això.
En ràdio teatre
havíem tingut l'Olita Sabint,
la Pilar Penya,
bueno,
hi havia hagut moltíssims.
El Molet,
l'Alegret,
l'Argilaga...
Aquestes històries de la ràdio
la veritat és que mereixen
un programa especial,
que segurament l'haurem de fer
més endavant,
perquè no tenim gaire temps.
Avui volíem fer una petita pincellada,
però jo sí que els hi volia demanar
per acabar
que m'expliquessin
des de la seva perspectiva
d'homes de ràdio,
d'homes i dones de ràdio
que han estat tants anys,
com veuen la ràdio d'ara.
Els agrada, no els agrada,
quines diferències troben?
Treballarien a gust
en la ràdio d'ara,
senyor Juncosa?
Sí.
I t'arriba una ràdio
ha de ser franc,
l'escolto,
l'escoltem a casa,
potser més que cap altra emissora.
Antoni,
troba moltes diferències
amb la ràdio actual?
Moltes, masses.
Jo ho he de dir la veritat.
A mi, moltes emissores,
millor que no hi fossin,
perquè estan polititzades,
les altres estan
sota una pressió econòmica
que hem de fer aquest tipus de programa.
Jo,
si tornés a treballar a la ràdio,
tindria de ser,
no és que et demani una plaça,
que jo ja tinc 68 anys,
però,
tindria de ser amb una emissora
de l'estiu vostre.
Perquè, igual que suposo que el Juncosa
parer és trobant a faltar aquella ràdio
feta aquí, no?
Això que connectin amb una cadena
i vinga i tal,
i després tenen 5 minuts,
bub, bub, bub, bub,
t'ho donen les notícies
tan de pressa que no les entens?
A què he dit?
No ho sé.
Escolta,
van molt de pressa
i unes finestretes
de 3 minuts,
això no, això no.
Griselda.
Jo sí que tornaria a treballar a la ràdio,
el que no sé,
si m'escoltaria la gent,
perquè avui dia
els professionals
de la nostra època,
la veritat és que la majoria
ens veiem una mica
doncs d'aquella època,
o sigui,
la ràdio avui dia
és molt més dinàmica,
per contra,
les veus jo trobo
que la majoria
han perdut qualitat,
però potser sí
que estan més ben documentats,
són més periodistes
que locutors.
I jo sí que hi treballaria,
però no sé si m'escoltarien.
És una època diferent, Manel.
Jo crec que és molt complicat
fer comparacions
perquè una cosa és un temps,
l'altra és una altra,
però de totes maneres,
avui dia
el que es nota faltar més
amb la ràdio
és que connectin
amb la gent que els escolta.
I llavors
els hi falla el cor,
els hi falla el cap,
els hi falla moltíssimes coses
perquè no es connecta
i no es fa,
es fan cobertures
molt de pressa sempre.
Es corre molt
per donar una notícia
i dius
bueno, però què passa?
No ho saps.
I després tornen a donar
i repeteixen informatius
i gravacions
i esclar,
aquestes coses,
això jo crec que no és fer ràdio,
és fer un arròs desnaturalitzat.
Senyors,
és un honor
compartir uns minuts amb vostès.
El temps avui s'acaba.
La ràdio sempre és així.
La ràdio sempre és així,
però em comprometo realment
amb persones com
Joan Juncosa Penedès,
Manel Pastor,
Grisalda Llopar,
Antoni Penedès,
em comprometo
a parlar més àmpliament,
més extensament
d'aquella ràdio
d'aquells anys 40, 50 i 60,
perquè són trossos també
de la història
de la nostra ciutat
que els podem
i els volem recollir
des d'aquests micròfons,
des dels micròfons
de Tarragona Ràdio.
Ells formen part
de la història de la ciutat
i de la història
de la ràdio.
A tots quatre,
moltes gràcies
per compartir
aquesta estona
amb els ullens
de Tarragona Ràdio,
per portar-nos al passat
i per ser presents
des d'aquest 2002
també en la història
de la ràdio
de la nostra ciutat.
Gràcies a tots quatre.
Els agraïts amb nosaltres.
Felicitats.
i fins la pròxima.
Moltes gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
Gràcies.