El matí de Tarragona Ràdio, les paraules no se les emporta el vent.
Per això, cada dia, viatgem a través dels 69 anys d'història de la ràdio a Tarragona,
recollint la memòria dels seus protagonistes.
69 anys d'història de la ràdio a la ciutat,
que queden recollits en un llibre que es presentava ahir al vespre,
al Café Barra Poetes.
El llibre es titula Darrera el micro, l'autora és Cinta Vallmunt,
l'ha publicat Arola Editors i, com dèiem, des d'avui ja el podeu trobar a les llibreries de Tarragona.
Ahir al vespre, com dèiem, al Café Barra Poetes,
més d'un centena de companys, de professionals de la comunicació,
es reunien per saludar la publicació d'aquest llibre,
d'aquesta història, d'aquest recorregut pels gairebé 70 anys d'història de la ràdio a la ciutat.
La presentació anava a càrrec de Carles Francino,
conegut periodista que va començar justament aquí, a les comarques de Tarragona,
en el món de la ràdio,
i que ara edita i presenta el Telenotícies migdia de TV3.
Carles Francino va parlar de la seva trajectòria professional,
de jove, aquí a Tarragona,
però també va parlar del present i del futur de la ràdio local,
de la informació local.
Aquest és un petit fragment de la presentació que feia ahir al vespre
Carles Francino, al Café Bar Poetes.
He llegit també en aquestes pàgines algunes opinions,
bastantes opinions de companys i companyes que avui estan aquí,
que fan un diagnòstic més aviat pessimista del futur de la ràdio local
o de la informació local,
i sobretot es queixen i es lamenten que ha anat perdent terreny,
si més no, en el camp dels minuts, de l'espai que ocupa.
Home, jo no seria tan pessimista,
però sí diria, i diria molt clarament,
que la ràdio en general i la ràdio local en particular
serà en gran part el que nosaltres volem que sigui,
és a dir, el que volem els professionals que sigui aquest mitjà.
La ràdio local per mi té un element de gratificació
incomparable amb respecte a altres mitjans,
perquè potser no té tanta transcendència a nivell numèric,
no té tanta repercussió majoritària a nivell mediàtic,
però té aquest efecte de que toques,
de que palpes a nivell de pell,
en el contorn més pròxim a la teva vida personal i professional,
les coses que fas i les coses que dius.
El que passa és que això, que és molt gratificant,
té també un parell afegit,
que resulta bastant més complicat allunyar-se
i respectar aquella distància que jo considero imprescindible
que sempre ha de tenir un periodista.
Aleshores, aquest llibre de la Cinta Bellmunt,
que és una gran recopilació històrica d'aquests 69 anys de ràdio a Tarragona,
jo sobretot per la part que més hi he viscut
o que més conec personalment,
entenc que mereixeria, sobretot per part de la gent que hi surt,
que hi apareix amb les seves opinions i el seu testimoni,
una relectura una miqueta autocrítica,
que crec que és un valor que està molt en falta avui en dia
en aquesta professió, en el col·lectiu periodístic,
i del qual em sembla que en depèn en bona part del nostre futur.
Nosaltres, com a professió, tenim un problema en aquests moments
i sempre és lleig i perilló generalitzar,
i és que tenim una credibilitat sota mínims.
I això és així.
O sigui, qualsevol enquesta que es fa a nivell social,
a nivell ciutadà,
reflecteix que una de les professions que als ulls del gran públic
està, diria, més agradada, però un procés molt fort,
però menys considerada entre la gent és justament la de fer de periodista.
I això segurament en part és culpa nostra, en part no,
però en part és culpa nostra.
I això en el terreny de la informació local
i de la ràdio local més en general
contempla aquesta dificultat que deia,
que resulta molt més difícil marcar distàncies.
És a dir, avui, per exemple, una bona informació,
una informació que algú pot veure, pot sentir per la tele i és molt correcta,
permet dir amb absoluta contundència i alegria
que el plebiscit que ha urbanitzat-se d'en Hussein
és una pantomima democràtica que ningú es creu.
Això es diu, i que ben explicat aquesta xona,
quines claus de context que et donen,
un 100% de suport és impossible,
aquest senyor Estabaig, va, molt bé.
Intentar dir o intentar elaborar una informació
en aquestes claus a nivell local és bastant més complicat.
Per tant, jo convido alguna de la gent que està rient ara
quan sent això, que tots plegats,
amb el llibre de la Cinta Bellmunt,
a més a més de congratular-nos, de recordar experiències
i de trobar testimonis que potser o no recordàvem
o ni tan sols coneixíem,
fem també tots una relectura en clau autocrítica.
I pensem, això que deia fa uns moments,
que la ràdio local, la informació local,
serà el que nosaltres vulguem,
però sempre que tinguem dues coses
que per mi resulten fonamentals.
Una, periodistes compromesos,
sabadors de veritat del que és aquesta professió,
sabadors de que tenim un deure amb la ciutadania,
tant si treballem en un mitjà públic o en un mitjà privat,
un deure que es diu honestedat,
un deure que es diu enfocar les coses
des de tots els angles i els punts de vista possibles,
això per una banda,
i també empresaris i gestors,
lògicament, arriscats,
honestos també,
que sàpiguen governar el talent
i que no estiguin al servei
dels poders de torn.
Aquestes són algunes de les coses que deia ahir al vespre Carles Francino,
com dèiem el company periodista
que ara edita i presenta el Telenotícies migdia de TV3.
Carles Francino és una de les persones
que començava en el món de la ràdio aquí a Tarragona i a Reus
a principis dels anys 80,
a mitjà de la dècada dels 80.
Una de les persones vinculades a aquesta època de la ràdio
que avui també volem retratar o recordar
com a mínim durant uns minuts amb altres companys,
com per exemple Pitu Terrassa,
que és director d'Onda Rambla aquí a Tarragona
i fill del mític i entranyable Josep Maria Terrassa,
que avui justament rebrà també a títol pòstum un homenatge.
Pitu Terrassa, bon dia.
Molt bon dia, Ricard, i gràcies per convidar-me.
I també ens acompanya un altre home de ràdio
que també ha estat vinculat a la premsa,
que ara, per cert, està de director de continguts
del Canal Reus de Televisió,
però que bàsicament ha tingut la seva trajectòria professional
en el món de la ràdio.
Ell és el president del Col·legi de Periodistes de Catalunya
aquí a Tarragona, però, com dèiem,
ha estat vinculat durant molts anys a Ràdio Reus,
a la cadena SER a les comarques meridones.
Francesc Domènec, Francesc, també bon dia.
Molt bon dia.
Pitu Terrassa, com vas començar la ràdio?
Anys 80, no?
Bé, la primera vegada que vaig parlar per ràdio
tenia 5 anys, era l'any 59,
però va ser només una falca que feia mon pare
de Ranchos, Pienços, Pienços, Martí, de Taixa.
Després vaig fer moltes coses,
però, efectivament, vaig també col·laborar
fent programes musicals a Ràdio Terragona,
aleshores, després a Ràdio Nacional,
fins i tot vaig a una etapa que convertia
aquest programa amb el Lluís Gavaldal,
cantant dels Pes, en fi,
he fet moltes coses, però professionalment,
o guanyàvem més o menys la vida
a partir de l'any 84.
En el teu cas, per una influència clara del pare?
Sí, molt clara i molt directa,
jo vaig, sempre ho he dit,
jo em vaig pràcticament a educar a la ràdio,
a viure a la ràdio.
El que succeeix és que el meu pare i jo
teníem una mena de pacte tàcid,
que era el següent.
El meu pare era molt escrupolós en tot el que feia
i sempre havien quedat que fins que ell no es jubilés,
jo no em dedicaria professionalment a la ràdio.
I així va ser.
Vau fer el relleu.
Exacte.
I a partir del 84, ja de manera més professional,
fent quin tipus de programes?
Fent una mica de tot?
Com tothom, m'imagino com tothom en aquells anys,
a més que era habitual i ho segueixent ara,
no sé si per bé o...
Jo crec que per bé,
perquè el món de la ràdio,
el món de la comunicació és bo fer de tot,
doncs efectivament he passat per tot tipus de programes,
esportius, magazins, tot.
El Francesc Omen ha començat a la premsa,
a Valls.
A Valls.
Ell és de Valls.
Sí, sí.
Però després?
Començo a la premsa fent participant o ajudant en la gestació del semanari al pati.
Després combinava la feina al pati, molt aficionat,
perquè encara estàvem estudiant,
amb l'edició que va treure el periòdico en aquestes comarques,
el periòdico de Catalunya Nova,
fins que un bon dia em criden si vull anar a treballar a la ràdio,
que era un mitjà que m'era, francament, molt desconegut.
I bé, doncs la ràdio, anem cap a la ràdio, veure què passa.
A Valls, a més a més, no hi havia una tradició radiofònica,
s'havia perdut.
Fèiem molts anys que no hi havia mitjà radiofònic local,
les emissores que arribaven eren les que hi havia a Tarragona i Reus,
però amb tot hi havia un cert glamour
que la informació de la ràdio concret de Radio Reus en aquella època
era molt potent i això em va cridar l'atenció.
I vaig decidir, boi, provem-ho.
Això era el 84 també, el mes de setembre,
doncs ha plogut bastant.
Com era la ràdio d'aquell moment?
Ui.
O els informatius, bàsicament tu has fet informatius.
Efectivament.
Era una ràdio, jo vaig, quan vaig començar,
era una ràdio en la que la competència entre emissores de ràdio
era brutal, divertidíssima,
i brutal en el sentit que, però, corredisses pels passadissos.
Jo recordo que no es feien rodes de premsa,
això que ara estem tan acostumats a veure,
sinó que se'ns convocava,
doncs, no ho sé, a les 12 del migdia,
l'Ajuntament parlarà a l'alcalde.
No es feia rodes de premsa.
Entrava primer una emissora de ràdio,
després una altra, després l'altra,
i després l'altra.
I la informació estava en funció de les preguntes que feies.
Clar, jo podia fer unes preguntes,
i tu, si anaves després o abans,
en podies fer unes altres.
Per tant, els titulars que sortien d'allà
podien ser diferents, no?
Arribava a aquests extrems, no?
Recordo que, clar, els joves de les redaccions,
que teníem grans mestres del mitjà,
ens trucàvem d'estrangis,
quan els nostres caps, els nostres jefes no hi eren,
ens trucàvem d'estrangis,
ei, què treus aquest migdia?
Perquè és que si tu ho tens i jo no ho tinc,
me fotran una bronca,
que serà de mil dimonis, no?
I ens trucàvem, jo recordo,
i tant, amb els col·legues matxaques de Ràdio Popular,
com ens trucàvem per intercanviar-los,
com a mínim, per saber si ens la clavaven
o no ens la clavaven al següent informatiu.
Era una època molt divertida
i que després, per processos i històris
que podríem entrar a analitzar una mica,
doncs s'ha anat perdent,
sobretot en el sector de la ràdio privada,
que hi ha hagut un procés, des d'aleshores,
de desinversió bastant important.
Ara en podem parlar.
El Pitu Terrassa va començar a Ràdio Reloj,
emissora privada.
Emissora privada del senyor Rato.
Que després s'ha anat canviant de nom.
Després van passar a ser Cadena Catalana,
després Cadena Rato, Rueda Rato,
Onda Mediterráneo, Onda Cero, Onda Rambla
i ara mateix Onda Rambla, Cadena Onda Cero.
I demano disculpes per la veu.
Sembla que em convideu.
Vinc a entrar en cas,
però és que allà vam anar a la presentació
molt agradable, per cert,
del llibre dels 69 anys d'Història de la Ràdio
i el sortia a fer una miqueta de fresqueta
i jo els agafo molt aviat.
Una mica o bastant de fred, eh?
El fred va començar i el vespre.
Exacte. Ens ha agafat distrets, com diu aquell.
Pitu, com era la ràdio d'aquella època
des dels teus records?
Molt diferent a l'actual?
Sí, moltíssim, en tots els aspectes.
I no ha passat tants anys, eh?
No, no.
Han passat només...
Quasi vint, però vaja, són anys,
però tampoc són molts anys, no?
Però a part de tècnicament,
que evidentment el canvi ha estat brutal,
com molt bé deia el Quico,
doncs era una altra manera de fer ràdio.
Jo coincideixo amb ell, molt divertida,
aleshores també hi havia menys,
encara que hi havia una competència molt feroxa,
com tu deies, però hi havia menys mitjans.
Era una competència de bon rotllo.
De bon rotllo, exacte.
Ara estem en un món que, vull dir,
jo penso que s'han de posar unes regles del joc molt clares,
si no això se surt de mare,
i amb això jo divergeixo del que hi va dir el Carles Francino,
que vaig tenir l'oportunitat de comentar-li amb ell,
que va fer una mica de crítica,
que la majoria de la gent que havien parlat del llibre
ens sentíem pessimistes de cara al futur.
Jo em sento pessimista,
però és que penso que soc realista.
Si no es posen unes regles del joc
i es fan complir aquestes regles del joc,
la ràdio té els dies,
o almenys la ràdio local,
excepte els que dius la sort de treballar en mitjans públics,
la ràdio privada ho té molt, molt pelut, molt difícil.
D'això m'ha saludat un altre company,
la veritat és que tindrem pocs minuts avui de parlar,
cada dia ens està passant el mateix,
perquè podríem parlar de molts records
i de moltes històries i de moltes anècdotes,
però d'això m'ha saludat també a Ferran Gerard.
Ferran, bon dia.
Hola, bon dia.
Ferran Gerard, una persona també vinculada al món de la ràdio.
Explica'ns una miqueta com vas començar en aquest mitjà.
També als 80?
Jo vull començar una mica abans.
És que és més jaig el Ferran.
És més gran el Ferran.
És molt més gran.
Del 77 aproximadament.
I recordo perfectament l'anècdota que ha explicat el Quico
al voltant de la competència entre les emisores,
perquè jo precisament llavors era competència de la CER,
perquè era de Ràdio Popular.
La COPE, la CER.
No existia encara la cadena
i era molt curiós perquè es va aprofitar el moment
de l'alliberament informatiu,
que no era ja obligat,
perquè sembla que parlem de molts pocs anys,
però és que realment era obligat connectar amb el PARTE,
que el PARTE era la informació de Ràdio Nacional d'Espanya,
i no seria informació des d'aquí, des del territori.
Llavors jo vaig entrar precisament quan hi va haver aquest alliberament
i me'n recordo que nosaltres teníem, per exemple, una agència, Europa Press,
i fèiem informació estatal des de Ràdio Popular de Reus.
I això que comentava que agafaves els personatges que donaven una conferència,
a l'hora de pensar part i tal, és totalment cert.
I també puc explicar situacions molt divertides,
o no tan divertides, com les enormes pressions que hi havia,
perquè la gent no estava acostumada a ser element informatiu.
I llavors, doncs, només el fet de contrastar una informació
ja implicava molts problemes.
És a dir, per exemple, si et passava en un comunicat d'un sindicat
que posava o criticava a fons a un supermercat,
per exemple, per una pràctica laboral determinada,
i tu et posaves en contacte amb el responsable del supermercat,
que hi ha una bronca enorme del sindicat indignat que per què l'havies trucat.
La veritat és que Ferran, el Ferran Gerard, el Pitu Terrassa i el Francesc Domènech
representen en aquell moment tres emissores de ràdio diferents,
curiosament, les tres privades, amb el que demostra, imagino,
que en aquella principis dels 80, a meitat dels 80,
hi ha una eclosió i una potència de la ràdio privada en general important, no?
Em sembla que considereu en mi, en especial el Ferran,
en tant que es dedicava a la informació als anys, a partir del 77, com apuntava,
que és que, a diferència del que va passar en altres comarques catalanes,
per exemple, Girona, Lleida,
en aquests indrets la transició des de l'òptica de la política local
es va fer a través de la premsa, de nous mitjans de premsa.
A Girona havia nascut el Punt, a Lleida el Segre,
i aquí, sigui pel fracàs del projecte mestral i d'altres projectes que van sortir,
aquí tota aquesta transició, o sigui, el vehicle de comunicació
entre institucions, polítics i societat, es feia a través de la ràdio.
Aquesta és una particularitat històrica del camp de Tarragona
que em sembla que val la pena remarcar.
Ferran, què volies dir?
Una cosa també que no oblidem, que mestral era amb la gent de la ràdio.
A més a més, això.
Treballava amb la gent de la SER i la Copa Reus,
i alguns, de SER Tarragona, eren mestral, era la redueixió de mestral, pràcticament.
Hi havia una mica més de potència, Pitu, a Reus que a Tarragona,
pel que fa al mig de radiofoni?
Potser per l'herència que rebíem que a Tarragona només hi havia hagut
durant tota la vida a Ràdio Tarragona
i sembla que les emissores potents, no?
Potser SER i Copa en aquell moment?
Estic absolutament d'acord, Reus sempre tradicionalment,
no tradicionalment, sinó històricament,
i perquè és una realitat, radiofònicament parlant,
ha estat més important que a Tarragona,
pels motius possiblement.
Obligadament, perquè, per exemple, nosaltres depeníem de l'Arcabisbat,
l'Arcabisbat de Tarragona va intentar posar la misió de Tarragona
i com que es protegia llavors el que era a Ràdio Tarragona...
Sí, sí, el meu pare va anar a parlar amb l'Arcabisbat
i va dir que la Copa no es posés a Tarragona i ho va aconseguir.
Igual que no es posés a ser.
Es va tenir a la Reus.
Estem absolutament d'acord.
Insisteixo, a Reus ha estat pressol de grans radiofonistes, periodistes,
a Tarragona també, però històricament,
precisament perquè hi havia més a mi hores
i perquè hi havia un altre tarannà...
El mateix calendari de l'estònia.
Que avui en dia, possiblement, s'ha desequilibrat, això,
perquè jo penso que avui en dia a Tarragona,
radiofònicament, és força més important que Reus.
El número d'antenes és evident.
Només amb això ja és un factor a tenir en compte.
i només que el calendari de l'història,
Reus, al mig de ràdio, va néixer 5 anys, 4-5 anys abans.
Els tres professionals continuen treballant,
continuen, evidentment, en aquí.
I que duri.
Amb la perspectiva que dóna, però, el temps,
i tenint en compte això que us comentava,
la potència de la ràdio privada en aquells anys 80,
de la ràdio privada local,
encara que en connexió amb Cadena,
com veieu ara aquesta evolució que ja el Pito apuntava
que ha anat a la baixa,
que ha anat amb aquest pessimisme que ell qualifica de realisme?
Té una xifra, l'any 84, allà on treballava jo,
hi havia 12 hores de programació local feta des del territori.
Avui, a la mitjana de les emissores locals,
deu estar un parell d'hores i mitja, 3 hores.
És un fenomen més generalitzat.
Nosaltres fèiem 24 hores, érem 12 treballadors,
avui en dia...
No estàveu ni en Cadena en aquella època.
Fèiem pràcticament només els informatius
i algun programa, però molt poc.
La majoria, pràcticament les 24 hores,
les fèiem des de Tarragona.
Jo m'he pensat, crec, també,
seguint una mica amb el que va dir ahir el Carles Francino,
el que passa és que és molt còmode dir-ho
des d'un mitjà públic,
on tens un bon sou,
i han fet, claríssim,
de degradació de la professió.
Jo sí que utilitzo la paraula degradació
i, evidentment, el món privat,
però que és obligat, lògicament,
per les exigències dels comptes d'explotació.
Si miréssim els periodistes,
només la diferència que hi ha
entre un periodista d'un diari de Barcelona
o un periodista d'una ràdio,
però hi ha periodistes
que tenen unes responsabilitats determinades,
els sou són realment escandalosos.
I això, clar, és que, evidentment,
quan hi ha un pastel que s'ha de repartir,
la ràdio no la compres tu,
no pagues com un diari
per escoltar la ràdio.
I el moment en què has de creuar
i has de tancar els comptes d'explotació,
implica que s'han de...
se deterioren les condicions laborals.
Sí, sí.
Són pessimistes, no tant o també pel fet
que tenim o es tenen menys hores d'emissió,
menys minutatge per part de la ràdio local,
però sí que podries tenir periodistes
en bones condicions,
dedicats a investigar
i treure temes des d'aquí,
que a més Tarragona és una zona
que don temes,
i n'hi ha molts,
vull dir, tenim nuclears, tenim químiques,
vull dir, des de sempre,
tradicionalment,
és un element que aporta informació
a tot Espanya,
es podria estar treballant
i aportant, doncs,
des del territori,
notícies a nivell de les cadenes.
Jo crec que hauríem de ser
tots tres empresaris
i presidents de cosets d'administració.
No, segurament no ho podríem fer,
perquè a més exigiríem
treure beneficis a final d'any,
no ho podríem fer.
No, no, no,
jo penso que si es fa bé
es pot conjugar una mica,
el que passa que la més fàcil
és retallar sous
i retallar personal.
A vegades s'ha de ser més imaginatiu.
Ens queda només un minut,
és una llàstima,
però enyoreu una miqueta
la ràdio de fa 15, 20 anys?
Jo d'enyorar
no enyoro pràcticament res
visc el dia
i com deia abans que duri,
lògicament tenen records molt agradables,
d'altres no tant,
però vaja,
jo em preocupa més avui i demà
que no pas fa 10 anys.
Enyorar-ho no,
me n'alegro molt d'haver-ho viscut
i allò ni millor ni pitjor diferent,
a veure,
ara també,
no ho sé,
algunes de les condicions
són millors ara
que no les queden abans,
també s'ha de dir tot.
Ferran?
Home,
jo crec que ara s'està molt millor
a nivells de mitjans tècnics
i, per exemple,
jo puc explicar
que en aquella època,
no sé si al Quico
alguna vegada li havia passat,
però que havíem arribat
a dormir a la redacció.
Efectivament.
I clar,
i en aquestes condicions
es pot treballar.
Ho pots fer de jove,
ho podies fer ara, no?
Jo sopava
i sopava cada dia
perquè feia un torre de ves
8 hores seguides.
El mateix Carles Francino
molts dies
s'havia quedat a dormir a la redacció
perquè s'havia tancat tard.
Hi hauria milers d'anècdotes
per explicar,
no tenim temps.
Si permets,
ràpidament jo estic molt content
per molts motivos.
Un,
perquè estem celebrant
els 69 anys d'Història d'Arragona,
perquè un treballa
el número 69 de la ràdio,
el que demostra
que el 69 és un gran número.
El 69 de la Rambla Nova,
on hi ha els estudis...
Un programa sobre el 69, també, eh?
Sí, senyor.
El 69 deia el número...
Si vol ho fem just el programa,
però ho deixem per un altre dia.
El 69,
el número de la Rambla Nova,
on hi ha els estudis
d'On de Rambla.
El director d'On de Rambla a Tarragona,
el Pitu Terrassa,
ens ha acompanyat,
igual que el francès,
en Domènec,
i el Fran Gerard
a través del telèfon.
Gràcies a tots tres
i molta sort en el futur.
Adéu-siau.
Moltes gràcies.
Adéu.
Gràcies.
Adéu.