Reconforta saber que aquelles persones que tenen la feina de ser la consciència de la societat a través del diari
també ells s'apliquen a aquesta salut mental i a aquesta forma de fer ètica, correcta, humana
a la seva relació amb altres col·legues.
I això és una de les coses que m'he portat de Madrid.
Veure que Mordillo, l'il·lustre Mordillo, és una persona afable, assequible, humana, que plora, que s'emociona,
que quan te diu col·lega t'ho està dient amb sinceritat, no?
I clar, que em digui col·lega al Mordillo, no sé, és com que el Buix li digui col·lega al meu alcalde, no?
Home, sí que són col·legues perquè fan gestió allò pública, però, saps, Mordillo és una altra història
i m'ha agradat molt conèixer amb ell o a Forges, que són gent de veritat que se'ls veu que allò que expliquen els seus acudits
és real a la seva vida diària.
I això m'ha agradat molt, a banda d'altra gent que no coneixia i que tu tampoc coneixes,
humoristes de Latina Amèrica, d'altres províncies d'Espanya,
que en general hi ha hagut un ambient molt maco i, la veritat, amb ganes de tornar a retobar-me amb ells.
Clar, perquè has parlat de noms importantíssims, Mordillo, Forges,
però imagino que també aniríem importantíssims quant a populars, em refereixo.
També aniríem, doncs, a molts humoristes gràfics, de diaris de ciutats més mitjanes, més petites, com ara Tarragona.
També has tingut oportunitat de compartir la teva feina amb persones que tenen un treball similar al teu.
Sí, i tant.
Una ciutat mitjana...
Pensa que, clar, mitjans nacionals hi ha els que hi ha, i en canvi mitjans, diguem, de ciutats mitjanes,
hi ha moltíssims més, això és evident, no?
I amb ells són els que he tingut més relació, gent d'Alacant, gent de València, de Madrid, de Bilbao,
de, curiosament, un il·lustrador que era del costat del meu poble, d'allí a Burgos,
i va ser una casualitat trobar-nos i, bueno, vam recuperar ja ovelles batalletes,
però més que res amb ell he tingut molta relació i molt bona relació,
i hem intercanviat, doncs, moltes experiències, molts neguits,
qüestions professionals i qüestions humanes que compartim, no?
Me'n recordo que l'últim dia li vaig fer...
Perquè fem també...
Jo, clar, és el primer any que anava, saps?
Si saps el que diuen, que d'on de fora saps el que vieres?
Jo no usava fer res, diguem, estrany, com per exemple, fer-me una foto
o demanar-me dibuix, a veure què passa.
I altra gent que hi va, que ja fa molts anys que hi va a aquest congrés i a la mostra,
començaven a treure llibretetes ben maques, no?
I demanaven als mestres i a companys que els dediquessin dibuixos, no?
I vist que això se podia fer, doncs jo, clar, clar, ni corto ni perezoso
vaig començar a demanar dibuixos a gent que m'agrada molt
i a altres que tenia una certa amistat especial.
Doncs, bueno, a l'últim que li vaig dedicar un dibuix que em va demanar ell
és un noi que es diu Juan Terrazas, que publica a DF,
D.F. saps què és? México Distrito Federal, no?
Jo soc de DF.
I li vaig fer un dibuix que deia
ens separa un oceà, ens uneix un món.
I es veien dos minutets que estaven tots dos compartint un pensament que era un llapis, no?
Per tant, ens uneix un món a ells i a naltros,
siguin a nivell de primeres figures o a nivell de companys.
Aquest el vaig fer jo per amb ells, sí.
I quants dibuixos estàs a portar tu cap a casa d'allà?
Què t'han fet a tu?
O ets molt tímid per això?
Sí, això em sap greu,
sóc allò bon xiquet, saps?
Que no em sap greu molestar.
No molestava, exacte.
No volia no molestar.
No ho saps, però...
Ja...
Jo sé que, mira, xica, quan estava jo dic
no, home, no, què haig de fer jo aquí molestant aquest pobre home, no?
A més de 70 anys que té.
Però no ens enganyem.
Quan un va a un congrés o a una fira o el que sigui,
sempre es replega papers i coses,
perquè això d'endur-nos coses dels puestos, ho fem.
Què t'has endut, tu, del Cala de Nares?
Una ampolla de vi que el cambrer no mirava i estava sense descurxa.
És a dir, et feia vergonya demanar un dibuix
per no endur-te una ampolla de vi.
Clar, perquè això no has de demanar,
això ho agafes i ningú se m'entera.
Això ja ràpidament.
I com aquesta ràdio no se sent allí, doncs perfecte.
No, m'han portat molts llibres, CDs, històries, records, sobretot, fotos...
Souvenirs, molts souvenirs.
No, poca cosa en quant a souvenir clàssic, no.
No, home, no.
Deixa'm dir-te, doncs no, no m'he portat la manola.
Però fotos, fotos.
Jo la primera foto, quan vaig dir, hòstia, me l'haig de fer tu.
Amb qui? Fotos amb qui?
Amb qui no, per exemple.
Amb qui no? Tens una foto amb qui no?
Sí, senyora.
Amb el mític creador de la Mafalda, tens una foto, Andreu?
Sí, senyora.
Jo estava allí, pim, pam, no, no ho faré, no,
tu eres un buen chico que has estat educat...
Com que no et veia res, dius, jo ho demano.
Però dic, si és el Quino, tio, el Quino.
I només té 70 anyets, que qui sap demà on estarà el Quino, no?
Dic, Quino.
Com és el Quino?
El Quino és un personatge dels que vaig conèixer, diguem,
a nivell de primeríssimes figures mundials, d'acord?
És poder, el que més, diguem, te descol·loca,
perquè el Quino, no cal, no hi ha cap dubte
que qui més qui menys el considera un geni o un mit
en l'àmbit de la professió, jo el tinc molt mitificat.
Però el Quino és un vellet de 70 anyets,
insegur, que parla així molt fluixet
i que quan parles amb ell t'esperes
que cada comentari que et faci sigui una generalitat expressiva
i és just tot el contrari.
És això, me voy a dir un momentito,
a veure, perdona, que no gosa dir res,
no gosa aixecar la veu,
no fa cap comentaris i de vegades a les conferències
sembla que s'avorreixi que es dorm.
O sigui, és l'antítesi del que cap a esperar.
I, de fet, amb altres companys,
amb un amic argentí que publica el diari Segre de Lleida,
que aquest sí que te barra, que t'agafa un telèfon
i diu, escuta, Quino,
soy Paco Armengol,
oye, que me gustas y me gustaría conocerte,
¿qué te parece?
I queda y va y está con ellos, ¿no?
Li va passar el mateix, que se li va esmuntar el mitre,
dius, escolta, al final tengo que coger y decir,
oye, una cosa es sobre y otra cosa es la persona.
El Quino en concret.
Això passa sovint, eh?
Però s'hauria de fer un anàlisi,
abans parlàvem fora de micro,
de les dones tenen humor,
doncs s'haurien de fer també un altre anàlisi
que té Latinoamèrica per tenir aquesta creativitat.
No sé, perquè llegeixis i no són espanyols ni són europeus.
És una altra història bonica a nivell de literatura,
de pel·lícules...
Sota pressió de vegades afloreix el més genial de les persones.
Jo no sé, o la genètica, la forma de ser,
la mescla d'indis i europeus i tal,
ha donat una cosa que la veritat són fantàstics.
Xec, no m'has de sentir parlar
qualsevol jugador de futbol argentí
per veure que hi ha alguna cosa més
que un part de piernes, no?
O molts duros, o molts euros, millor dit.
Oh, però la cultura i el barranos compren euros, xiqueta.
Ja, ja, escolta, Andreu,
algú pot pensar que un congrés d'humoristes gràfics,
doncs mira, uuuh, per riure tot el dia.
Al contrari, no?
Al contrari, sí, sí.
Més seriós, em deies abans,
escolta, una seriositat allà, una cosa,
semblava una església.
No reia ningú, tothom callat.
Dius, mira, m'he volia al Congrés
soc del que l'Adenaris a reír-me un rato, no, no, no.
Nada, nada, para decirlo.
I per què? Per què?
Per què? Per què?
Per què sou d'aquesta manera?
Bueno, suposo que depèn del tema, no?
I una del matís vam estar parlant
de qüestions legals i de contractes.
Per tant...
No és per riure, eh?
No és per riure, és més aviat per plorar, no?
Sí.
Però sí que és cert que després
en fòrums exteriors
eren molt seriosos, no?
De fet, una de les coses que m'has repetit
en tota la raó és que l'humor
és una cosa molt sèria
i tenen tota la raó.
I jo no sé...
De fet, ja, cony...
Jo no és que sigui, t'ho deia abans,
el xiquito de la calzada
ni el 50% dels morancos,
però, xiquet, aquí falta una miquera
de comentari irònic, de coses,
perquè eren molt allò, semblaven, jo què sé,
enginyers tècnics parlant de mètodes
d'optimització dels filtres...
Un congrés d'aquells espessos, no?,
que a vegades es fan.
Jo, la veritat és que
és com un denominador dels humoristes.
Poder és que són gent molt cerebral
i l'humor és una expressió de l'intel·lecte, no?
No és una expressió de la gràcia,
perquè no és el mateix un humor,
un humorista gràfic, un còmic,
no és el mateix una ironia
que un xascarrillo de bar.
I segurament els humoristes,
i jo en concret, segur que així,
el que fem és una introspecció cerebral
per obtenir un gag,
però no ens surt d'una forma natural,
com per exemple pot passar
en qualsevol carrer ara mateix a Sevilla,
que té una gràcia innata,
i segurament s'ha de diferenciar
aquestes dues qüestions.
Recordo que sota l'estigma aquest d'humorista,
una vegada vaig anar amb el Napi
a la presó de Tarragona
a fer una xerrada amb els presos i tal, no?
Molt bé, havia a la biblioteca.
I clar, estàvem emocionats com
Napi, faro els humoristes de Tarragona.
Com si fos i cruciar, ja.
Exacte, jo no sé si ens coneixien,
i arribem allà, pim, pim, pim, pim,
com ens han explicat el nostre rotllo,
que sí, porque yo para crear me inspiro,
papim, papim, papim...
És que també vosaltres...
Clar, el que has d'explicar tu, no?
Oye, pero vosotros no sois symbolistas.
Bueno, sí, pero hacemos esto en el periodo,
i al final vam fer un guiño
i vam acabar explicant acudits d'ho.
Jo crec que la vau encertar.
Per fer justícia.
De totes maneres, en el teu cas, faro,
ets un tipus més aviat simpàtic
que t'agrada fer riure,
té sentit de l'humor en les converses,
vull dir que tampoc no ets el prototip
d'aquest humorista gràfic més seriós,
més introvertit.
Doncs no sé, si ho dius...
O no, no, no, t'ho pregunto.
Doncs com puc jutjar-me a mi mateix, xiqueta?
També tens raó.
Algú sí que t'ha jutjat,
perquè t'han seleccionat justament en aquest congrés
dins d'una exposició, d'una mostra,
que a més tindrà caràcter itinerant,
entre més de 600 professionals a tu
t'han triat, entre uns quants més,
per formar part d'aquesta exposició.
Per què no ens expliques aquesta petita aventura?
Doncs això és una...
Bé, s'ha de dir,
i lástima que no se sentin,
que la Universitat d'Alcalá
fa temps que, en l'àmbit de l'humor gràfic,
és una, diguem, de les seves marques de la casa,
i la Fundació General de la Universitat d'Alcalá,
una fundació, per tant, no és una universitat,
té una dèria especial per l'humor gràfic,
no pel còmic, ni per la literatura,
ni per l'estudi, per l'humor gràfic,
per l'acudit de premsa, no?
I ells fa temps que potencien
i ho estan fent molt bé,
i penso, me caga un nen
si la veritat
la proa del vaixell de l'humor gràfic
és Catalunya i Barcelona,
en quant a editorial i en quant a d'audit,
mira, de Madrid,
estan allò fent la iniciativa,
a més, molt ben fetes, no?
Entre altres coses,
vam presentar aquell dia
en un edifici del segle XVI,
bonic, preciós,
molt bonic, molt bonic,
quan estigui acabat serà una cosa increïble, no?
Perquè té un pati interior i una cosa ben feta,
que jo em vaig dir,
de cuny,
perquè estàs acostumat a anar sempre a la rebotica,
saps?
A fer les teves coses.
Doncs faran un museu de l'humor gràfic,
que l'està dissenyant Peridis,
que és un dels humoristes del país,
que a més a més és arquitecte
i un tio molt maco.
Aquest sí que va fer un monòleg humorístic, no?
I irònic.
Peridis l'està rehabilitant
per fer un museu de l'humor gràfic
i ha de ser una cosa ben feta, no?
I també van presentar un portal
d'humor gràfic,
que és una cosa que falta.
És a dir,
que tu connectes a internet
i vegis
què fan tots els humoristes de Latina Amèrica
aquell dia.
Això és fantàstic, no?
Jo ho faig amb els humoristes nord-americans.
Però a mi m'interessen
les històries de Florida,
amb la fiscal,
no sé quantos, no?
De cony?
Bé,
doncs dintre d'això,
fa temps que fan
una selecció
d'acudits
per fer una mostra itinerant
per editar un catàleg
molt ben editat,
allò a 4 comia,
i per fer una mostra itinerant.
A banda d'aquest congrés,
per tant,
el César Lucas del César
i s'ha de reconèixer
aquesta iniciativa
i jo en concret
és el primer any
que em va arribar
aquesta convocatòria,
no la coneixia,
la veritat,
i el meu dibuix
va ser seleccionat
i ara mateix
forma part de la mostra
i del catàleg.
Quin dibuix és?
És un dibuix
que coneixes
perquè està a la portada
del Tanta Tinta Tonta
que era aquell...
Me'l conec molt aquest llibre.
Sí, veritat.
Es van portar fins a un dia
a la cuina,
te'n recordaràs?
Doncs,
és aquell que diu
pa, pa, pa,
dint...
Esto es un palestino
con su padre palestino
ahí sentado l'hombre.
Diu, pa, pa, pa,
he conseguido trabajo.
Dice, ¿qué, hijo mío?
Dice, de terrorista suicida.
Dice, ¿qué hago en la mar
otro contrato temporal?
Malauradament
a l'hora del dia
que t'ha acudit.
Sí, veiem,
perquè és el que deies,
no sou còmics,
utilitzeu l'intel·lecte
per donar una visió generalment
crítica i àcida
de la realitat.
No sou compleents
en cap cas
amb aquesta realitat,
tot el contrari.
Per exemple,
està molt mitificat
que a mi personalment
t'haig de dir
que no és que sigui
sant de la meva devoció,
el roto,
d'acord?
El roto és un mite
dintre la professió.
Jo,
tot i que no em desagrada,
ell reconeix que m'agrada
una línia més
de risa,
saps?
Hi-hi,
fer riure,
més que sempre
la crítica social profunda,
perquè em cansa
també una miqueta,
saps?
El xascarrillo
de tant en quant
no està mal.
Doncs el roto,
l'humorista,
l'humorista,
el roto no és humorista,
serà crític social,
serà cronista
de l'actualitat,
però un humor
relacionat amb riure,
allò no fa riure,
fa pensar,
fa reflexionar
i pot ser més fort
que un editorial.
Però, bueno,
dintre d'aquest epígraf
d'humor
entra tot, no?
De fet,
la meva secció,
abans,
per herència,
que era l'humor de Napi,
es deia l'humor de Faro,
jo vaig dir,
traieu-li l'humor de Faro,
perquè molts acudits
no són humor,
pur i dur,
com a tal.
Potser sí,
un dia sí,
però un altre no.
Això no fa risa,
no?
Dicen,
això no fa risa,
és que no pretendia
fer risa.
Quan fas acudit
sobre terrorisme,
no fas riure.
O un acudit que,
ara recordo,
que el papà pobre
i el nínio pobre
con el horizonte,
con la luna,
i dice el papà,
que bonita és la luna,
hijo mío,
i el hijo el responde,
parece una tortilla de patates.
Això no és humor,
això és tendresa,
sensibilitat, no?
Sí, no, no,
aquesta desigualtat,
la situació de pobresa,
perquè d'aquests tens
una bona colla.
Aquests m'agraden molt,
però quan passo en aquestes
no són els èxits,
perquè no fan riure,
ja, ja, ja,
fa riure aquello
d'eixar els polvos
per carta,
que fan els talibans
con l'àntrac, no?
Això és molt nostre,
molt latí,
molt mediterrani, no?
Però jo em decanto
més cap a personalment, no?
Tot i que l'altre
no em desagrada.
Però aquest humor,
així,
de la sensibilitat, no?
M'agrada, no?
I de fet,
en aquell llibre
que van fer del Tanta Tinta Tonta,
un dels que més va funcionar
era un que no era humor,
era una adaptació
d'una idea
d'un llibre sobre animals
que deia,
dice,
nunca el hombre
hizo un contrato
tan ventajoso
como el que hizo con el perro.
Dice,
les damos el tiempo
que nos sobra,
el espacio que nos sobra,
la comida que nos sobra
y el amor que nos sobra.
Si a cambio,
ellos nos lo dan todo, no?
Doncs això no és humor,
però ja m'entres el que és, no?
És el riure o ensomriure
a banda de parlar
de temes propis,
diguem-ne,
de l'àmbit laboral
i econòmic de la professió.
Jo no sé si també
vau tenir oportunitat
justament de parlar
de tot això,
de fins a quin punt
l'humorista gràfic
ha de ser una persona
compromesa
amb la seva feina.
Home,
no és,
pensa que no,
explícitament
no es parla d'això,
però sí que
em va agradar
en aquest món
de façana
i d'aparador
i de fingir
i de fingir
que ets un tio enrotllat
i ets un,
no puc dir la paraula d'antena,
sí que em va agradar
veure que hi ha gent compromesa,
gent que pringava,
gent que,
per exemple,
com el Paco Armengol,
el dibuixant del Segre,
una persona
que et puc assegurar
que té totes les hores del dia
agafades
en mil i una històries,
entre d'altres
fer dos acudits
i il·lustracions,
etcètera,
doncs que per hores
hem de trucar
al líder
de la democràcia cristiana europea
perquè hi ha
un dibuixant panameny
que ara mateix
té una demanda judicial
per part d'un dirigent polític
per un acudit
o que hi ha un dibuixant iranià
que actualment,
donat,
que va fer...
Una mica morista sense fronteres
està la cosa,
morista gràfic sense fronteres,
una mica ONG,
aquest xoc.
Te diré quin és el nom
que té problemes legals,
es diu ONU,
acabat en H.
ONU H.
Ah,
perquè aquella...
ONU només està registrat ja.
Sí,
penso que sí,
aquesta gent que no fa res.
Sona,
em sona.
Aquest element de curació
que tenim allà a Manhattan,
no vols dir?
doncs aquest es diu
ONU,
acabat en H.
que vol dir
Organització Nacional...
Organització de les Nacions Unides
de l'Humor,
eh?
I el seu dret fonamental
és que tothom té dret a riure,
no?
I per tant s'estan fent accions
i és molt bonic,
no?
Que amb la força de l'humor
es puguin remoure consciències
i entre d'altres coses
s'ha aconseguit
mitjançant trucades
de gent que ho fa
per a molt llarg,
i te pots imaginar
que aquest humorista
revissin la seva sentència,
saps?
Arrel de fer por,
conyo,
com s'han entrat
d'això en Europa,
no?
I arrel de trucades
de pressió
de que està la ONU
nostra darrere,
doncs han aconseguit
revisar aquesta sentència
o l'altre cas
que també era molt frapant
era d'un,
hòstia,
que fort,
d'un dibuixant,
d'un humorista gràfic
iranià
que havia fet xiqueta
una caricatura
d'un líder religiós
i com això
la llei islàmica
ho prohibeix,
els estudiants iranians
demanaven el seu humor.
Que fort.
Sí, sí, directament.
Home,
pensa que ara que dius això,
avui ho podíem llegir
a la premsa
davant d'una visita
que ha de fer
tota una personalitat
iraniana
s'ha hagut de canviar
el protocol
a la Casa Reial
fins i tot al sopar
habitual
que s'ofereixen
a les personalitats
l'han d'eliminar
perquè no pot haver-hi vi,
el protocol
diu que ha d'haver-hi vi espanyol
com que aquesta gent
l'alcohol no el pot...
És a dir,
tot un enrenou de protocol
imagina't com ens hem de veure.
Saps que la força de l'humor
és contundent
perquè és breu
i arriba a tothom
i tothom l'entén, no?
Un editorial
o un llibre
no llegeix ningú.
Però l'acudit...
L'acudit arriba a l'alcalde
i arriba a l'escombraire, no?
I l'humor d'aquesta força
s'ha d'aprofitar
o l'humor gràfic
o el comentari gràfic
i si podem canviar coses
ho hem de fer, no?
Perquè, diguem,
és la tasca,
l'obligació que tenim
tots els que estem aquí.
deia el Gorbachev,
diu,
l'humor
dice ser l'arma
de los débiles
contra el poder.
El poder
no acepta xistes
perquè no té humor, no?
I de fet és així.
I pots canviar tonteries
com aquestes xorrades
i que em perdonin
els que parlin de dret
al respecte a les cultures
que no siguin occidentals
però això del vi
i de no donar pató a la reina
i són xorrades.
Sí, que les dones
que estiguin per la zona
han d'anar tapades.
Això, en sentit absolut,
jo personalment opino
que és una xorrada
i contra això
s'ha de fer acudir
des de dintre
i des de fora
per canviar-ho
perquè no pot ser.
A banda d'aquests CDs,
aquests dibuixos,
aquesta ampolla de vi
que vas pispar
en un despiste del cambrer
que ja per acabar,
Andreu,
què has portat
del calà de Nares?
Aquestes reflexions
també te les has portat d'allà
o ja les portaves
des de feia temps?
No, home,
això és evident
que sempre...
El que he portat
és que aquestes reflexions
són compartides.
Que és el més important, no?
És evident que aquí
el col·lectiu d'humoristes
gràfics de Tarragona
no és que sigui allò
majoritari, no?
Tu no surts pel carrer
i trobes un humorista gràfic, no?
No, generalment no.
Evitualment no.
Doncs allí sí,
allí sorties al carrer
i tu vas a un humorista gràfic,
sobretot a la residència.
I veure que hi ha gent
que pensa el mateix,
que segueix en la mateixa línia,
doncs home,
t'ajuda, primer,
a tenir esperança
sobre la raça humana
i després a compartir
més coses i projectes
que, bueno,
que s'endarriran,
que tal,
però, bueno,
t'aportes bàsicament
les persones,
els records
i les ganes
que tots estem treballant
en base a la mateixa cosa.
I si podem aconseguir
petites fites,
doncs això és el que
em vaig aportar,
el record
i les ganes de tornar
i, bueno,
i un munt de targetes,
d'emails i d'adreces
que llavors
hi tinc temps
de contestar-les.