.
El passat dia 20 de novembre,
coincidint amb el 27è aniversari de la mort d'Andafranco,
el Congrés dels Diputats va condemnar la dictadura
i va recordar i honorar totes aquelles persones,
dones i homes que van patir la repressió del règim.
Es va adonar la circumstància que la setmana anterior
al Parlament de Catalunya va voler retre un homenatge a l'exili
i en particular a les dones.
Diu l'escriptora Dulce Chacon en la preparació del seu llibre
La Voz Dormida, i citem textualment,
que el conflicte de les dues Espanyes no va acabar
amb el famós parte del primer d'abril.
El conflicte acabarà quan se'n pugui parlar,
quan no n'hi hagi cap persona que necessiti baixar la veu
per explicar la seva història.
Els que van perdre la guerra van ser condemnats
al silenci imposat per la dictadura
i consensuat per la democràcia.
I aquesta condemna encara conserva el ressò de la por a parlar-ne.
En Torrejón de Ardoz
se procede a la exhumación de los cadáveres
de las víctimas del terror rojo
y del ateísmo soviético
inmoladas bárbaramente por pelotones
de asesinos y asalariados de Moscú.
La elocuencia del documento fotográfico
permite darnos una dolorosa pero necesaria
y aleccionadora idea
de cuáles eran los ideales y los procedimientos
de los intelectuales y otras cuadrillas
del llamado Frente Popular.
Una vez llegados al lugar fatídico de su martirio
son depositados en la tierra glorificada con su sangre
donde se unen a las demás víctimas de la incultura
y del resentimiento.
Carme Casas, Leandra Según, bon dia.
i gràcies per venir a explicar-nos la seva història
que és la història de moltíssimes persones, no?
No és només la seva, vostès en tot cas
podríem dir que són un símbol d'una època
i d'un col·lectiu de persones,
moltes d'elles ja no hi són.
Desgraciadament en falten moltes
per poder completar aquesta història en aquests moments.
Comencem des de l'actualitat, si els sembla.
Quina opinió mereix, Leandra, aquest acte
al qual vam assistir a través dels mitjans de comunicació
el passat dia 20 de novembre,
va coincidir en el calendari amb el 26è aniversari,
com ara expressaven, de la mort de Franco,
aquesta condemna que es va fer al Congrés dels Diputats
de la dictadura.
Era un intent que s'havia intentat fer,
doncs diverses vegades no ho havia acuallat
i finalment es va fer
i d'alguna manera es va reconèixer
la figura de totes les persones moltíssimes
que van patir la repressió del règim.
Vostè, Leandra, amb la perspectiva dels anys,
com contempla aquesta condemna, aquest acte?
Home, jo crec que s'ha donat un bon pas en aquest sentit, no?
El nostre país ha cregut d'un silenci absolut, no?
Després de la guerra, no?
Que ha sigut tota una tragèdia, no?
Una guerra que no està buscada pel poble, no?
Sinó que hi ha un aixecament
d'un general
que jure fidelitat a la república
i no tarda
en aquest cas
contra un poble
que ha tingut una victòria en la república
al front popular
que el procés, per exemple,
jo faria un anàlisi
des del procés de febrer del 36
que guanya el front popular
i el procés del 36
o sigui, de febrer del 36
a juliol del 36
del mateix any
al nostre país
no hi ha
un acte de violència
no passa res
hi ha una alegria
una satisfacció
que la majoria del país
ha volgut una república
l'ha tingut
i un general
que va jurar fidelitat
a la república
s'aixeca contra la república
i el nostre país
crea una situació
d'una guerra civil
que més tard
diria jo
que passa a ser
a una guerra
de tipus internacional
perquè intervé
Alemanya, Itàlia
i Portugal
tres països
vol dir que el caràcter
de principi
d'una guerra civil
passa a ser una guerra
d'una participació
de països
com és Alemanya
Itàlia i Portugal
Leandre
vostè era tinent
de la república
era tinent republicà
de l'exèrcit republicà
va ser condemnat
a quatre penes de mort
si no vaig equivocada
jo vaig ser condemnat
no a
12 anys
de presó
12 anys de presó
però va complir
12
finalment
4 anys
de pena de mort
que vaig tenir
no
i vaig complir
12 anys
de presó
aquest és el resultat
de la piscició
meva
no
jo participo
en la guerra
no
i soc
vaig sortir
dels primers oficials
de l'exèrcit
de la república
no
la primera promoció
vaig sortir
i a
l'agost del 37
vaig caure ferit
al front de Suera
a Saragossa
i més tard
vaig passar
i no em vaig incorporar
a la unitat
i em van destinar
a l'estat major
de la quarta regió militar
a les hortes
del general
Josep Riquelme
allà vaig estar
fins al final
de la guerra
el pas
per ser
del final
de la guerra
passar a França
França
passo
dos anys
al camp
de concentració
d'Argelers
soc detingut
per la Gestapo
l'any 42
a l'agost del 42
a Macon
jo portava
la direcció política
de quatre
de tres departaments
el Gard
la Loser
i l'Ardeix
i és allí
també
on començam
amb la resistència
passo a formar
part de la resistència
amb un company
que ha sigut
afusellat a Espanya
un héroe de la resistència
Cristino García
ells jo van ser els primers
d'organitzar
el moment de la resistència
amb aquests tres departaments
l'any 43
l'any 43
la Unió Nacional
que es va crear
França
no
se'n delegue
de passar a Espanya
i l'any 43
i l'any 43
i l'any 43
passo a Espanya
en direcció a Madrid
de Madrid
sóc traslladat
a Saragossa
em faig càrrec
de la direcció política
d'Aragó
Rioja i Navarra
l'any 44
4
febrer del 44
sóc detingut
passo
en una comissaria
12 dies
un tracte
del que acostumbrava
la policia
en aquella època
no molt a la guanyo
s'ha de tot dit
quan diu això
ja s'entén perfectament
en fi
sense fer més referències
post tractat
com una persona perillosa
entro a la presó
en un report
en un
en una nota
que
entra a la presó
de Torrero
el pres més perillós
d'Europa
era vostè?
vostè era el pres
més perillós d'Europa?
segons la comissaria
segons el comissari
de policia
sí
a tall de curiositat
Leandra
quins càrrecs
se li imputaven
o aquesta terminologia
no existia aleshores?
jo
quan hem de té
la policia
a Saragossa
no sabem qui soc
jo vinc en un nom supost
però davant de la comissaria
em declaro
Leandro II
militant del Partit Socialista
Unificat de Catalunya
fill de Miquel i Rosa
de Gandesa
i automàticament
el comissari
de policia
comunica a l'Ajuntament
de Gandesa
aquí tenim un element
aquí tenim un element
que diu
que és de Gandesa
Leandro
oh
comunista
ja ho sabien
un punt
iti a membresi
ara
Fui dolentí, era en aquel Madrid, de la cochangre, del largo capa serro, y donde grumí.
Era en aquel Madrid, de milicianos, dioses y de martillo se hizo bien.
Era en aquel Madrid, de puño y alto, donde gritaven, no pasarán, decían los marxistas, no pasarán, gritaven por las calles.
I em deia, ara apuntava, Leandra, la Carme als càrrecs, que eren, diguem-ne, com una mena de formulari, no?
Hi havia, doncs, un catàleg de càrrecs que sempre eren els mateixos.
Vostè els esmentava, no? Exactament, se'n recorda com es definien aquests càrrecs, quins eren?
Els que s'aplicaven en casos com el de Leandra.
Sí, auxilio a la rebel·lió y participación en la rebel·lió.
És a dir, els que s'havien aixecat acusaven els altres de rebel·les, on els rebel·les eren ells.
A partir d'aquí entra en prisió, a presó, Leandra? Entra ja directament?
Doncs passa a la presó el mes de febrer del 44,
i a la presó el tracte és una de les persones segurament més dures.
La de Saragossa?
La de Saragossa.
Una platilla de lo més brutal.
Hi ha un canvi, per exemple, de la conducta de la direcció de Tarragona, no?
A la conducta de la direcció de la presó de Saragossa fora de Sèrie.
Allí les tortures són enormes, els càstigs són molt severos.
Jo, part dels dos anys que passo, l'any i pico que passo allí,
el passo quasi constantment incomunicat en celdes, no?
En celdes de càstig.
L'última celda que vaig ser és un...
Hi ha tres celdes al fons de la galeria,
i a la del mig vaig entrar,
i hi ha una finestra,
m'he van tapiar la finestra,
que durant el dia, doncs, no veia res.
I a la nit una llum potenta,
que havia de fer per adormir,
havia de aterrar sense cap manta,
i està així perquè la llum...
Per desorientar-lo, m'imagino, no?
Que no distingís el dia de la nit.
I amb aquesta celda m'hi vaig passar tres mesos.
Vaig rebre un paquet,
que no el vaig poder llegir fins a la nit,
i aquest paquet us portava les senyes
i vaig conèixer la lletra de Carme.
Perquè vostès ja es coneixien, aleshores.
Quan es van conèixer, Carme?
Nosaltres ens vam conèixer a França
amb el treball polític i de la resistència.
Perquè vostè estava exiliada a França?
Sí, sí, jo estava exiliada.
I era molt joveneta.
Sí, jo vaig passar a França amb 17 anys.
Amb la seva família?
No, jo vaig passar sola,
perquè la meva família estava a Vic.
I llavors, des de Marrassa,
que jo estava estudiant,
vaig emprendre ja l'exili
i vaig cruçar la frontera tota sola.
Llavors, dos mesos més tard,
vaig reunir-me amb la meva família.
Però, com que els refugiats espanyols
vam tindre ja la idea des d'un principi
de tornar-se a agrupar políticament,
doncs a mesura que anava sortint dels camps de concentració
i anava fent vida ja, diguéssim, de poble,
de ciutat o de poble,
doncs ja s'anàvem organitzant.
Llavors, casa meva es va constituir,
com el meu pare va passar a ser responsable
del partit al poble, a Langonya,
doncs casa meva es va convertir en suport,
un centre de suport.
Allí feien cap tots.
I en aquell moment vaig conèixer l'Eandro,
que va ser el setembre del 42.
Hi havia temps per l'amor, també,
en aquelles circumstàncies,
i per l'enamorament,
i per sentir-se atret per una altra persona.
Indudablement, una cosa no treu l'altra.
Perquè de vegades és el que es diu,
que aquesta guerra no només se'n va treure
la llibertat a moltes persones,
sinó que a moltes d'elles els va prendre la vida,
no en el sentit literal,
sinó que els va fer perdre la capacitat d'estimar,
de tenir una vida normal, entre cometes.
Bé, se'n necessitava tindre un sentit de responsabilitat,
perquè no et podies veure quan volies.
Normal tampoc no era massa.
No, normal no era.
No, normal no era.
Perquè, escolta, ens vam conèixer el setembre del 42,
ell el setembre del 43 ja va passar a França,
i en aquell any ens havíem vist tres vegades.
Ella no em coneixia ni a mi ni el nom.
que ens costa en la vida ja.
Però una qüestió de seguretat.
Per la qüestió de seguretat.
Ell em coneixia per Àngel Miró.
No sabia que es deia Leandra.
No, no.
Ho vaig saber més tard amb una visita
que va fer la seva germana a casa nostra.
I com continua la relació,
doncs, si es veien tan poques vegades?
No confonien els missatges cifrats
propis del partit amb missatges més personals?
No corrien aquest risc?
Jo ja no em recordava del meu nom ja.
Del seu nom autèntic, del nom de Leandra.
Del nom autèntic ja no me'n recordava.
És a dir, que l'Àngel, Àngel, Àngel...
era el nom que portava.
En fi, en diversos noms,
però aquest va ser el més corrent a França, no?
I per què el canvi de nom?
Doncs senzillament
estar amb una companyia de treball
al sortir del camp de concentració d'Argelers.
Jo vaig el responsable dels mutilats i ferits de guerra
que va ser l'únic camp,
els únics mutilats de guerra
que van poder cobrar
per una gestió que jo vaig ser
a través d'un tinent coronel francès.
I va vindre un equip de metges
i va mirar el grau d'inutilitat
de tots els presos dels...
Això en el mateix camp, Bargelers?
Sí.
En el mateix camp?
Sí.
I, naturalment,
vam fer un diagnòstic
del tant percent d'inutilitat
que cada un tenia
i això ho vam poder viar a París, no?
I el govern de la república
va acceptar això
i vam poder cobrar, no?
És a dir,
que és un cas únic
que es va donar
al camp d'Argelers.
i vaig sortir amb una companyia de treball
a l'Hero,
al departament de l'Hero,
a Cap de Nàtgar
i vaig xerrar i crid els pocs dies
que treballava a la companyia
per la direcció de la policia
de Montpellier.
Se'n va fer una quantitat de preguntes
que si jo havia estat un exèrcit comunista,
jo us vull que no coneixia cap exèrcit comunista,
jo era un oficial de l'exèrcit de la república,
i em van tenir 5 hores, no?
Van dir que podia marxar a la companyia,
vaig marxar a la companyia
i els 8 dies
havien un comunicat a la companyia
que no em moguessi de la companyia
i que venien a fer
a ultimar unes declaracions.
Jo ja vaig agafar el paquet
i vaig marxar.
O sigui, em vaig traslladar
al GAR, a Nimes.
A Nimes, allà, doncs,
vaig canviar altre cop de nom
i, a Nimes, vaig començar,
doncs, ja l'organització del partit,
el departament aquest,
i em vaig a càrrec dels 3 departaments
que havia citat,
l'Ardeix, el GAR i la Lozera.
El departament de...
que estava Carme,
el seu pare era el responsable
del departament
de l'Ardeix,
de l'Ardeix estava
Dona Rosa Sardà, catalana,
també membre del Partit Socialista Unificat,
i el seu pare, que estava a...
també era el responsable del departament.
Entonces, que...
El ejército de l'Ebro
rumba, rumba, rumba, rumba, la
El ejército de l'Ebro
rumba, rumba, rumba, rumba, la
Una noche el río pasó
¡Ay, Carmela!
¡Ay, Carmela!
Una noche el río pasó
¡Ay, Carmela!
¡Ay, Carmela!
Ens hem quedat fa una estona
a la presó de Saragossa.
Ara ens estava explicant
en Leandre
tota l'activitat política
que duia a França.
A mi m'agradaria saber,
Carme,
quan va esclatar la guerra civil,
vostè tenia...
15 anys.
15 anys.
Com recorda
l'esclat de la guerra?
Com era la seva vida
abans que esclatés la guerra?
Se'n recorda?
La meva vida
era una vida molt tranquil·la
d'un estudiant.
jo era una estudiant.
A mi m'han tallat.
A mi la guerra
em va tallar la vida.
Perquè jo tenia uns...
Jo tenia altres projectes
i els meus pares
de cara a mi també, no?
Perquè vostè
què volia ser de gran?
Doncs a mi m'agradaven
les lletres
i m'agradava medicina.
Tenia una barreja
de què faria,
què deixaria de fer,
però sempre havia tingut
una idea
de què m'agradava estudiar
i hagués fet
carrera universitària.
I ho va haver de deixar, esclar.
I tot això
va saltar en l'aire
perquè jo vaig continuar
estudiant batxillerat
durant la guerra.
Perquè a mi
al final de la guerra
em va agafar estudiant
últim de curs
de batxiller
a Manresa.
Nosaltres vam...
Vivíem al Macelles.
El meu pare
era mestre
i estava de mestre
al Macelles.
Havíem arribat
a Catalunya
l'any 36,
l'any 34,
amb un trasllado
que va demanar
el meu pare
com a mestre
perquè estava de mestre
a l'Aragó
i pensant en la cosa
de fer alguna cosa
més per a les filles
que no quedar-se
en un poble petit,
va demanar
a Catalunya
pensant que tindria
més possibilitat
que nosaltres
poguéssim superar-se.
Llavors,
és quan li van donar
la plaça al Macelles.
I,
fent-la aquesta vida
tranquil·lament,
el meu pare
era mestre,
jo estava estudiant...
És una vida normal.
Una vida normal,
d'esclatar la guerra.
Clar,
el meu pare
ja tenia
unes inquietuds polítiques
i recordo
senzillament
que el mateix dia
18 de juliol,
poc abans
de fer-se força
la Guàrdia Civil
a la caserna
de la Guàrdia Civil,
el meu pare
sortia de dinar
de casa
i nosaltres
estàvem al balcó
veient com ell marxava
i que surt
el tinent
de la Guàrdia Civil
vivia
al costat mateix
de casa nostra
i veiem
com s'hi atança
el meu pare
i li diu
quadre-se
i el meu pare
va continuar caminant
i això
ho sentíem nosaltres
des del balcó
de casa
perquè ell vivia
al costat mateix
i torna a dir-li
li he dicho
que se quadre
i llavors
el meu pare
se li gira
i li va contestar
jo no pertenezco
a su...
Sí,
al seu bàndol
jo no pertenezco
senzillament
a su...
A su cuerpo
A su cuerpo
i no tengo
perquè quadrar-me
sento a usted
i que li diu
de lo que pasa
en Almacelles
va ser usted
el responsable
ens va sorprendre
el meu pare
va seguir
la seva marxa
se'n van al café
van fer un comentari
i tot seguit
al cap de poques hores
li van dir
que els guàrdies civils
s'havien sublevat
a la caserna
ja
ja el cap
ja el poble
doncs
es va mobilitzar
i ja
van vindre
les tropes
de Lleida
més tard
van
la guàrdia civil
es va haver de rendir
l'únic que es va fer fort
va ser
el tinent aquest
de la guàrdia civil
i els altres guàrdies civils
van treure banderes blanques
per totes les fenestres
i es van entregar
ja no va passar res més
ja va vindre la guerra
ja va vindre
tota la mobilització
que la vas viure
doncs
en aquella angoixa
que es vivia
que passarà
que deixarà de passar
el sentiment
de
de
de lo que és una guerra
i el 38
a l'avance del front
vam venir d'evacuar
i vam perdre la casa
en aquell moment
ja vam marxar
el març del 38
i vam retirar-se a Barcelona
com va marxar
d'Espanya
Carme
com va marxar
va sortir
per on
amb quins mitjans
jo estava estudiant
a Manresa
de Manresa
ens van evacuar a Barcelona
ens van deixar
amb una torre
a Sarrià
amb un grup d'estudiants
dels que estàvem
a Manresa
estàvem gent refugiada
normalment
de que
a Manresa
a Manresa
ens van treure
a Barcelona
com te dic
i de Barcelona
a última hora
se'n van recordar
perquè un mestre
va sortir
a demanar auxili
i la Creu Roja
ens va vindre a buscar
quan ja entrava
la tropa nacional
a Barcelona
d'allí ens vam portar
a Girona
vam estar voltant
que és Girona
que si els voltants
de Girona
que com sortiríem
i ens trasladen
a Figueres
ja
amb preparació
del pas de frontera
ens va agafar
el bombardeig
de Figueres
ens vam desperdigar
tots els grups
que hi anàvem
em vaig quedar sola
vaig perdre l'equipatge
i tot d'un cop
doncs mira
amb un tren
cap a la frontera
i quan vaig voler
me donar compte
estava servent
recorda com
se sentia
aleshores
doncs
la memòria generosa
i fa que oblidem
segons què
sí
hi ha moments
que el degut
que és tan gros
el que t'està passant
que es bloqueja
el cervell
es bloqueja
en aquells moments
era molt tràgic
perquè nosaltres
anàvem amb un camió
de la Creu Roja
per una carretera
que
a un costat
i a un altre
només hi havia
que soldats
carros
animals
i gent a peu
vells
i nens
era una
riuada
humana
i els avions
franquistes
ametrallant
la carretera
no es pot
tindre
una explicació
no es pot
tindre
una explicació
era molt dolorós
i a l'estació
de Figueres
era
l'amontegament
de la gent
que buscava
la manera
de sortir
vaig pujar
amb un tren
com vaig
poder
no ho sé
em vaig trobar
amb un tren
i de cop
em vaig trobar
a Cervera
Cervera
un amontegament
de gent
de dones
de vells
de criatures
els homes
els posaven
en un costat
els gendarmes
que et feien
anar
d'aquí cap allà
amb la
amb
espanyent
amb les culates
dels rosells
o dels mosquetons
amb
ale, ale, ale, ale
que aquesta frase
la tenim els espanyols
molt posada al cap
i
les tropes
senegaleses
que et feia un efecte
pensant que d'Espanya
fugíem dels moros
i que allí
et tornaves a trobar
amb els negres
era aquella cosa
i tot d'un cop
em vaig veure
dalt d'un tren
en aquell tren
recordo la reflexió
que em vaig fer
gent que plorava
dones i nens
i vells
perquè els homes
els havien separat
els altres
més joves
els havien separat
i quan vaig mirar
al meu voltant
vaig pensar
estar sola
no portava
ni equipatge
i sabia
on havia d'anar
no sabia
on t'havia d'anar
no sabia
on te'n portaven
vaig pensar
en la meva família
en aquell moment
que no sabia
que havia sigut d'ella
el meu pare
estava director
d'una colònia
i no sabia
el que els hi hagués
pogut passar
vaig pensar en ells
i vaig dir
estàs sola
i estàs a França
estàs a l'estranger
ho has perdut tot
i aquí
no tens ningú
que t'escolti
ningú
amb qui tu
et puguis apoyar
perquè cadascú
tenia la seva pena
el seu sofriment
la seva amargura
i vaig pensar
d'ara en endavant
la responsable
del que et pugui
passar ser eres tu
i tenia 17 anys
Julio Romero
de Correll
pintó la nuva morena
con los ojos de mi cerrerio
i en la tumba
llena de pena
Carme, el paper de la dona
a la rereguarda
de la guerra
a l'exili
a la posterior lluita
contra la dictadura
va ser molt diferent
el paper de l'home
mira
jo
per lo que
jo te l'explico
perquè
tot lo que yo he viscut
les dones
inclús els pobles
la dona es va organitzar
de seguida
i van crear
centres
on cosien roba
per al front
on feien
mitja
i feien
jerseis
i guants
i mitjons
i gorros
les dones
es van mobilitzar
jo el que veia
des del Macelles
en un principi
des de casa
eren els camions
que passaven al front
que ja passaven
dones
que se n'anaven
al front
amb les milicianes
aquesta és la recordo
però els pobles
les dones
es van mobilitzar
immediatament
per fer coses
i ja les ciutats
es van passar
ajudar els hospitals
ajudar les escoles
jo mateixa
un primer moment
em van demanar
d'ocupar-me
d'un grup
de nens
dels nens
més petits
de col·legi
dels que
aprenen
a fer pelots
el lloparvular
i el preescolar
que diuen ara
fins que
podien vindre
dones mestres
perquè en aquell mateix
moment
el govern
se li va fer
un desbarajuste
s'havien d'omplir
puestos
els homes
marxaven al front
doncs aquests
puestos
els van ocupar
les dones
perquè la dona
espanyola
va tindre
un despertar
molt bonic
amb la república
la república
va fer molt
per la dona
li va obrir
totes les portes
perquè es pogués
incorporar
tal com la constitució
deia en peu d'igualtat
amb l'home
i això la dona
espanyola
ho va tindre molt clar
i per això
es va incorporar
de seguida
a les tasques
però després
en la lluita
hi ha qui diu
que dins de les formacions
polítiques d'Esquerra
aquesta igualtat
de la dona
no existia
que era l'home
qui prenia
el protagonisme
realment
bueno
indudablement
era l'home
que prenia
un protagonisme
però bo
era que la dona
s'hagués incorporat
i moltes dones
van tindre
protagonisme
perquè vaig a dir-te
la responsable
la secretària general
de les joventuts
socialistes
unificades
era una dona
va ser la Teresa Pammes
i a Lleida
va ser una altra dona
la responsable
de les joventuts
socialistes
unificades
vol dir que no era
tanta marginació
i la dona
va tindre un protagonisme
vol
escolta
van començar
a treballar
la generalitat
va obrir les portes
tot arreu
van obrir portes
perquè entressin dones
a treballar
a oficines
a despatxos
a fàbriques
la Pirelli
a Vilanova i el Trul
la feien anar dones
i hi ha
el cas
que no van estar
que també
es va saber
què distingir
la Federica Montseny
va ser la primera dona
ministre a Europa
i va ser ministre
durant la guerra
nostra
ministre de Sanitat
va ser un despertar
com bé deia
a les dones
hem de fer salts
en el temps
perquè disortadament
no podem fer
una cronologia directa
si el sembla
podem tornar
a aquella presó
de Saragossa
on el Leandra
l'havíem deixat
en el moment
que rebia
un paquet
amb la lletra
de la Carme
estàvem l'any 40
i
sí
44
a punt de tornar a Espanya
també la Carme
si no hi era
ja aquí
ja hi era aquí
perquè també va entrar
diguem
a anar formant part
de les joventuts
socialistes
unificades
i venia a fer
una acció
molt concreta
que també
ara en parlarem
quan va rebre
el paquet
de la Carme
què va passar
a Leandra?
Doncs va passar
que dic
coi
ja tinc
la mestra
incorporada
per aquí
Vostè no sabia
que estava aquí
fins que no va rebre
el paquet
pensava que estava
a França
això li va provocar
preocupació o alegria
a Leandra?
Preocupació o alegria
al pensar que la Carme
estava a Espanya?
o les dues coses
alhora?
No
a mi em va cridar
una mica l'atenció
a veure
perquè venia
en nom de la meva germana
però vaig conèixer
la lletra
que era
que era ella
que era ella
no?
li va ser incorporada
no esperava
que ella hagués vingut
perquè clar
el cas meu
va ser un cas
de
especial
en aquella època
no?
d'anar a Espanya
a continuar la lluita
contra el règim franquista
i no creia
que ella
hagués pogut venir
però en fi
també va tindre
una casualitat
que
molt vigilada
pel seu treball
sobretot
per la gestapo
no
va ser
tal
va dir que
depèn
el camí que jo havia après
el meu no va ser
perquè em persigués
la gestapo
és que no era fàcil
estar-se a França
a la década dels 40
tampoc
no era segur
França
en aquella època
no?
i en aquella època
l'any 40
doncs
com havia dit
no
doncs
vaig sortir
de Mimes
a ficar-me en contacte
amb Lión
amb un amic meu
no?
que era oficial
de l'exèrcit
també
que estava
a la 14a
brigada
internacional
ell era espanyol
amb nacionalitat
francesa
i nacionalitat
espanyola
no?
vivia a França
i
vaig
estar amb ell
vaig prendre un contacte
com tenien organitzat
la cosa
i havia d'anar
a un altre grup
a fer una visita
a un altre grup
que estava desorientat
no?
i era una època
en què
aquell mes
havia de tenir
una reunió
a l'anglo-soviètico-americana
no?
per a l'apertura
del segon front
no?
i a l'arribar
a Mekon
paren el tren
a l'estació de Mekon
pugen
es fan baixar
del vagó
i l'únic que detenen
és a mi
no em va fer estrany
portava la documentació
de companyia de treball
soc detingut allí
em porten a la caserna
Schubert
després d'una declaració
extensa
amb la policia alemana
em porten a la caserna
Schubert
que en aquella època
doncs
en la caserna
no
no hi havia soldats
francesos
i estava habilitada
com a presó
i allí em vaig trobar
amb sis presos
tot gent intel·lectual
una erenginia
de Bèlgica
estava el director
de la Gazeta de Ginebra
un director
d'una banca americana
en fi
aquella gent
doncs
estaven
des
fets moralment
i físicament
portaven-hi a temps
el menjar
era horrorós
un plat de caldo
sense remes
no
i jo portava
un maletí
que l'amic
de Lion
havia la família
que tenien
un fort de vidre
em van fer
uns panets
i uns quants
tards
de paté
i clar
a la nit
el plat de caldo
jo agafo el maletí
i
es van ficar
tots
els hi va pujar
la moral una mica
no la moral
se van ficar
plorant
jo els dic
demà
si s'acabi
aquesta nida
i això
demà
ja tornarem
a mitja caldo
total
que allí veig estar
48 dies
em van teraure
d'allí
vaig sortir
a la presó
de Lion
una presó
d'alta seguretat
de Lion
i allí
em vaig trobar
amb un noi
que l'havia tingut
jo d'enllaç
i era
a la vegada
enllaç
del jefe
de la presó
aquesta
no
i l'abraçam
el comandant
li va dir
que si era família
diu
eh oui
se mon cosen
que era un cosen
total
jo vaig dir
amb aquest noi
i dic
que tal
és el comandant
no
dic
que és anti-alemany
o
sí
és anti-boix
total
li vaig dir
que sí
podia parlar
amb ell
no
vaig estar
enraunant
amb ell
li vaig dir
la meva detenció
la missió
que jo portava
com havia sigut
detingut
i que
aquests
dies
s'esperava
l'apertura
del segon front
més ben dit
la reunió
dels anglesos
russos
i americans
no
i va dir
sebre
sa
sa
sebre
i ho
i m'agir
bien sûr
total
que
la presó
meu es va
acabar allí
em fa un passe
en acte
de servei
vam sopar
junts
a Lión
me va
ficar
a una habitació
a un hotel
i amb un demà
ja vaig tornar
ja cap al meu lloc
que era
el gar
la Nines
a fer
un postcàrrec
de la
treball
polític
i militar
que portava
allí
anem avançant
en el temps
abans que
aquesta hora
s'acompleixi
si tornem a Espanya
Carme
vostè també la detenen?
sí
també la empresonen?
bueno
jo vaig fugir
de França
perquè em vaig incorporar
també al treball
clandestí a França
que era molt perillós
perquè havíem
de viure
alerta
de la persecució
que era m'objecte
per part del govern
de Vichy
com per part dels alemans
i jo
incorporada
era enllaç
de la resistència
i claro
va arribar un moment
que casa nostra
va estar vigilada
i en qui vam posar l'ull
va ser en mi
em buscava la gestapo
llavors jo passo
la frontera cap aquí
i quan arribem aquí
em detenenen
a Figueres
era una persona
que estava buscada
sí
el cruzar la frontera
doncs ens deté
l'exèrcit
passàvem un grup
de set
dues dones
i set homes
érem un grup
de nou
i
ens passen
a Figueres
però era un moment
molt crucial
perquè ja estava
produint
s'havia produït
el desembarco
per Tolon
i ja
la situació
dels alemans
ja era incòmoda
ja
estava
estava molt
estaven a les acabances
ja era el retrocés
del front de l'est
i la policia
doncs
no va fer massa
hincapi
amb la nostra
presència a Espanya
en un altre moment
haguessin indagat
més qui era a mi
per qui tornavem a Espanya
llavors jo
em vaig traslladar
a l'Aragó
a casa d'una família
i
és quan contacto
amb ell
i a Pasos
a Saragosa
i m'incorporo
al treball
de la clandestinitat
al partit
tinc un puesto
de responsabilitat
entre la direcció
del partit
d'Aragó
i a aquesta cosa
d'això
al cap d'un any
l'any 45
soc detinguda
i condemnada
també?
sí
condemnada
mort
em refereixo
no
es produeix
la caiguda
de Saragossa
jo m'escapo
i al cap de dos mesos
després
soc detinguda
a Madrid
vaig passar
un any i mig
a la presó
perquè en aquell moment
Espanya
també estava
se produïa
un
aconteixement
Espanya
havia d'estar
reconeguda
i fer
alguna cosa
perquè estava
fent tràmits
per entrar
a l'OMS
i tota una sèrie
de círculos
internacionales
saber reconèixer
el règim
per les potències
aliades
va fer un acte
i va ser
que tots els presos
que estàvem
condenats
ens van passar
de la juridicció
militar
a la juridicció
civil
i la juridicció
civil
se'n va rentar
les mans
i ens va
posar en llibertat
però
una llibertat
vigilada
la meva va durar
15 anys
en presentacions
cada 15 dies
al jutjat
i com era la seva vida
aleshores?
on es va instal·lar
a viure-hi?
perquè el seu marit
estava a Saragossa
a la presó
jo vaig estar primer
a Saragossa
de Saragossa
vaig passar a Madrid
i buscada altra vegada
per la policia a Madrid
me'n torno cap a Tarragona
ja era l'any 48
i m'he instal·lo a Tarragona
i a Tarragona
vaig estar
buscant feina
i em vaig col·locar
a treballar a la Monegal
i a la Monegal
vaig estar treballant
perquè
en tot aquest interval
nosaltres no podíem viure
més que del nostre treball
havies de treballar
per viure
per ajudar-lo amb ell
i havies de treballar
per mantenir-te tu
i cobrir l'expedient
que alguna cosa feies
i llavors vaig vindre a Tarragona
em vaig col·locar a la Monegal
T'he vist com sempre
a l'estació
somriure net
avui de nou
esperes un tren misteriós
que ve de llum
si és que va llum
col·locar
Amor
i la Monegna
lui
va dir que era
tot Graham
Home, jo, doncs...
ho vaig agafar amb bastanta tranquil·litat.
Sí.
Donades les circumstàncies, no?
No li venia de nou res d'això.
Tot de...
He tingut un temperament
que no he sigut molt...
O sigui, un trauma.
Sinó que he meditat molt.
I no em va fer...
Quan vaig anar al judici a Tarragona,
al sortir del judici
dels guàrdies civils,
un noi jove,
dice, usted le pegaría cinco tiros aquí.
Sortint no, li vaig dir.
Pues ya puede empezar.
Aquesta contenció potser
l'he lliurat de situacions més difícils, no?
Aquest caràcter més contingut, potser.
Els quatre anys de...
Gacelde, no?
que vaig estar a Pilats,
vaig ser un pres
molt considerat
per la pròpia direcció
de la presó.
molt distinta a la de Saragossa,
a qui vaig ser molt considerat,
molt respectat.
Políticament
sabien qui era, no?
I que el meu treball
era un treball
polític per la pau,
per la llibertat
i per la democràcia.
Què esperaven vostès
de la transició
quan va començar?
doncs jo esperava
senzillament
la transició
ens va sorprendre a tots,
no ens va sorprendre.
Franco va morir
de malaltia.
Les coses van canviar.
Es va pensar
senzillament
que nosaltres necessitàvem
no una transició,
sinó
una
una reforma,
una trencadura
amb el,
una ruptura
amb el règim
i això no es va produir.
Al no produir-se
la ruptura,
totes les il·lusions
que s'haguessin pogut tenir
doncs van vindre a terra.
Ell m'ho corroborarà
i havíem d'adaptar-se
senzillament
a les noves situacions
que es creava.
Es va fer un referèndum.
nosaltres vam dir
votar per la ruptura
però la majoria
va votar
per la transició.
La por
de la gent
que encara hi havia
va poder més que tot.
Era por
el que va fer que...
La por
va fer que la gent
votés transició
i així
es va fer
una transició
que va deixar
intacta
tot l'aparell franquista.
Passa
que la lluita
era molt
molt continuada,
era molt tenàs
i hi havia
una consciència
col·lectiva
de canviar,
de trencar
aquell atat
i ben atat.
I en aquell moment
doncs abans
possiblement
Suárez va sàpiguer
comprendre
que no es podia
reinstaurar
una continuació
del règim franquista
i que s'havia de donar
un altre sistema
de llibertats
ja no solsament
pel poble espanyol
sinó
de cara a fora.
Vostès se senten
oblidats?
Oblidats?
Vostès no a nivell personal
sinó la seva generació,
les persones
que van patir
l'exili,
la repressió franquista
que van estar a les presons,
que se'ls va
condemnar a mort.
Se senten
oblidats?
Jo personalment...
En l'actualitat?
Jo personalment...
Per les institucions,
per la ciutadania,
per la societat en general?
Home,
les institucions
sí que han oblidat
senzillament
el que es va fer
en aquells moments.
Moltes vegades
han tingut un oblid.
Han tingut un oblid.
I hi ha hagut coses
que senzillament
no se'ns ha pogut valorar.
Personalment,
m'hi sento satisfeta
del que vaig fer.
No esperava...
Jo no esperava.
Leandro pot dir
la seva impressió
que tampoc...
hem coincidit sempre.
No esperaves
grans homenatges
ni grans galardons.
Perquè
quan se lluita
no es pot anar
a lluitar
per una...
buscant una recompensa.
Has de lluitar
per una convicció
del que fas.
I en aquest moment,
per mi,
l'important era lluitar
per aconseguir
una Espanya democràtica,
una Espanya lliure
i aconseguir
que els nostres fills
i els nostres joves
d'aquell moment
tinguessin
una etapa
com la que han viscut,
no com la que
ens havia tocat viure.
a nosaltres.
Iniciavam
aquesta conversa
fent esment
de l'acte
que va tenir lloc
al Parlament,
al Parlament espanyol,
el passat dia
20 de novembre,
quan es va
condemnar
la dictadura.
Carme,
vostè està dins
de l'Associació
de Dones Exiliades.
Jo tinc entès
que l'entitat
de tant en tant
va fer xerrades
als centres
d'ensenyament secundari.
Els joves,
què tal
en aquest sentit?
Que diuen
que són històries
de vells,
no ens interessa
o què?
Què passa?
Quan es planten
davant d'uns joves
i els expliquen...
Leandro també ha vingut
amb més d'una xerrada
sobretot a la universitat
i vaig a dir-te
que l'ambient
és magnífic.
El jovent
té un interès.
No hi ha hagut mai
una manca
d'interès.
Jo,
tant a la universitat
aquí a Tarragona,
que amb l'aula
de la professora
Quadrado
hem donat
alguna xerrada,
com quan es va fer
unes jornades
del franquisme
que les va propiciar
el professor Sánchez Cervelló
fa ara uns tres anys
o quatre,
doncs que nosaltres
també vam tindre participació.
La participació
dels alumnes
ha sigut molt bona.
I jo he estat
a l'institut
a Martí Franqués
ja fa temps
de les primeres xerrades
que vaig donar a Tarragona
i vaig estar
molt ben acollida
per als alumnes.
Però posava
en cara de sorpresa,
és a dir,
de desconeixement
de dir
això havia passat realment.
Sí, senyor,
cara de sorpresa
i de desconeixement.
I últimament
he tingut una xerrada
al curs passat,
a final de curs passat,
vaig tindre una xerrada
a Tarragona
i em van fer preguntes
que no me les esperava.
I noietes
que venen per casa
i nois
que venen per casa
perquè estan preparant
treballs
i volen saber
i volen conèixer.
S'ha condemnat
la dictadura,
la repressió
franquista
i des de diferents àmbits
també es parla
de començar
a exhumar cadàvers,
tot això.
Vostès com ho contemplen
amb la seva percepció,
amb la seva memòria històrica?
Tot això.
Què cal fer ara?
Deixem-ho córrer,
oblidem,
en girem full.
Què fem?
Què fem des de la perspectiva
de dues persones
veteranes
que van viure
tota aquesta època?
Doncs mira,
per aquestes persones,
sobretot
per aquestes persones
de la zona
del Bierzo,
de Cantàbria,
d'Hastúries,
de Galícia,
que no es pot dir
que haguessin hagut
actes fets
per les tropes republicanes
o per les organitzacions
de la República,
sinó que ja van ser
la repressió brutal
del franquisme
des d'un primer moment.
Aquella gent
que han vist
que han es passat
tants anys
sense saber,
sense per què portar
una flor
a la tomba
del seu.
Jo crec que
tenen un descans,
un descans moral
que si poden aportar,
recollir els ossos
de sa mare,
com parlava un dia un,
o els ossos
de son pare
o d'un germà
de son pare,
tenen una certa
tranquil·litat,
un cert
sossego.
És gran,
jo crec que és
de gran interès,
no?
Tot aquest treball
d'investigació
que s'està fent,
no?
i jo diria
que ha vingut
una contesta
bastant positiva,
no?
En la gent,
no?
S'ha pogut constatar,
com deia Carme,
a nivell d'universitats,
no?
Gent que has tingut
contacte
i que venen a casa,
que
amb gran interès
en saber
què era la guerra,
com va ser la guerra,
com va passar
en la guerra,
què va ser la postguerra.
En fi,
n'hi ha vingut
un gran interès.
I ha,
doncs queda
una generació
molt reduïda
que pugui portar
l'experiència
de tot això,
perquè
ara n'ha mort
un també
del pessuc
de Gandesa,
Joan Grijalvo,
de l'editorial.
Gran editor,
exiliat
durant molts anys,
també.
És la de la meva edat,
91 anys.
Vostè té 91 anys,
Leandra?
Permetim que li digui
que està molt bé.
Ningú ho diria,
francament.
La Carme també,
Déu-n'hi-do, eh?
Millor que el Grijalvo,
perquè amb ell vaig estar
fa un parell d'anys
a Barcelona,
vam tenir una reunió allí
a la Pedrera,
hi havia un acte,
i el vaig veure,
dic,
què fas?
Quan dic,
no,
ho dic,
ja no m'agradava,
ja no m'agradava,
ja no m'agradava.
En fi,
ell ha viscut la seva vida,
no?
Doncs jo crec,
tornant al passat,
és que hi haurà
una tranquil·litat
per part d'aquestes persones
que van tindre la repressió
tan dura
dels primers moments,
de poder saber,
perquè fins ara
van tindre la repressió,
i a més a més,
la por
que no podien parlar
del que els havia passat
als seus familiars.
Ara ja podran parlar
dels seus familiars
com van morir,
i s'hi poden arroplegar
els seus ossos.
És un descans.
Leandra Según,
Carme Casas,
no tenim més temps?
Ja veuen,
són molts anys
i molta història.
Jo espero que ens podem
retrobar aviat
i continuar aquesta conversa
en el punt
on l'hem de deixar avui.
Moltíssimes gràcies,
fins a sempre.
Molt bé.
i deixar en la memoria
de los hombres
mi canción.
Yo amo los mundos sutiles,
ingravidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintar de ser
de sol y grana a volar,
bajo el cielo azul temblar,
súbitamente y quebrarse,
nunca pereceguir la gloria.
Caminantes son tus huellas
el camino
y nada más.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda
que nunca se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino,
sino estelas en la mar.
Ya hace algún tiempo
en ese lugar
donde hoy los bosques
se visten de espino
se oyó la voz
de un poeta gritar.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.
Golpe a golpe
y verso a verso.
murió el poeta
murió el poeta lejos del hogar,
le cubre el polvo
de un país vecino,
al alejarse le vieron llorar.
Caminante no hay camino,
se hace camino al andar.
golpe a golpe
y verso a...