la presidenta de l'Empresa Municipal dels Mitjans de Comunicació de Tarragona,
la tinent alcalde, senyora Mercè Martorell, que presentarà el conferenciant.
Bona tarda, moltes gràcies, senyor alcalde.
Digníssimes autoritats, senyores i senyors,
i molt especialment avui el senyor Carlos Santís
a la nostra conferenciant, la Griselda Pastor,
i a tots els guardonats d'aquesta nit.
Amb la segona edició d'aquest premi es consolida, mica a mica,
la trajectòria necessària perquè aquesta convocatòria tarragonina
sigui un referent en el món periodístic.
Des de l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació
treballem per informar els ciutadans de Tarragona
a través dels nostres mitjans de premsa i de ràdio.
Però creiem que hem de fer d'altres coses,
com convocar uns premis Ciutat de Tarragona
que esdevinguin una eina per reconèixer la professió periodística.
La informació pot tenir diversos vessants,
pot ser local, si parlem de Tarragona,
i pot ser global, si ens parlen des de Brussel·les.
Per aquest motiu, l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona,
com a organitzadors del Premi Ciutat de Tarragona de Comunicació,
hem cregut oportú proposar a Griselda Pastor
com a ponent d'aquesta nit perquè ens expliqui les seves experiències
amb la conferència Tarragona-Brussel·les, Poder i Passadissos.
Ella, la Griselda, és filla d'una família relacionada amb la ràdio,
podríem dir que genèticament parlant,
per la seva sang hi corren les zones arcianes.
És filla dels coneguts radiofonistes i publicistes tarragonins
Manel Pastor i Griselda Llopar.
Griselda Pastor va començar com a periodista a Ràdio Reus,
cadena SER, va col·laborar amb el suplement Catalunya Nova
del Periòdico de Catalunya,
també va compaginar les tàctiques radiofòniques
com a corresponsal de l'agència EFE Tarragona
i va obtenir una beca comunitària per estudiar a París,
des d'on va tenir l'oportunitat de desplaçar-se arreu d'Europa
assistint al Congrés de Dissolució del Partit Comunista italià
i a tantes i tantes novetats
que han anat marcant la història d'Europa en els últims temps.
Després, gràcies a la seva experiència internacional,
va ser cap de la secció política de Ràdio Barcelona
i finalment fou destinada a Brussel·les.
Sovint sentim a la SER la veu d'Iñaki Gabilondo
amb el seu concebut des de Brussel·les, Griselda Pastor.
Doncs bé, aquesta nit, des de Tarragona, Griselda Pastor.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies, senyora Martorell.
Té la paraula la senyora Griselda Pastor,
corresponsal de la SER a Brussel·les,
que pronunciarà la conferència
Tarragona-Brussel·les, passadissos del poder.
Bona tarda.
Il·lustríssim senyor alcalde,
il·lustríssimes autoritats,
senyores, senyors, premiats,
i amics i amigues.
Comprendran que per tots és un risc
disposar-se a escoltar-me avui
sense exigir-me
que el meu paper, la meva crònica,
no duri 30 segons,
que són els que normalment em concedeixen a la ràdio,
especialment al dematí.
Però ja que hi som, crec que no els hi he d'amagar.
A Brussel·les, igual que aquí,
gran part del temps el passo al passadís.
i avui, això sí,
quan escoltin el que he vingut a dir,
en fi, la crònica,
ho faran sense el soroll del telèfon o mòbil,
que és molt sovint això el que fa servir,
i sense escoltar el que es podia sentir
quan vaig començar a treballar aquí,
a l'estudi 5 de la SER,
que més d'un cop es donava pas
a la unitat mòbil a Tarragona
i se sentien els duros
caure forat avall per la cabina,
tot i que això dels duros,
ja és passat.
A Brussel·les diuen que és la capital del món
on estem més mitjans de comunicació acreditats.
Som 800 periodistes.
Som més dels que hi ha Washington davant la Casa Blanca.
És evident que tots no estem davant les mateixes portes
perquè no hi cabríem.
Les coses van així.
Cada matí, a les 12,
hi ha una roda de premsa.
És a la seu de la Comissió Europea
i diuen que d'aquí, sobretot,
li ve gran part del poder
que té aquesta institució.
Per això ara els caps de govern
barrinen crear el càrrec
d'un president de la Unió Europea honorífic,
és a dir, que busquen una fórmula
per crear una estructura
que sense prendre capacitat
ni força als seus governs
pugui contrarrestar, diguem-ne,
la presència permanent als mitjans
d'aquesta Comissió Europea.
Doncs per això i per més coses.
Diguem-ne, per qüestions de poder,
estan rumiant ara.
Per poder, recordo que un governador,
un governador civil,
aprofitant un temps de passadís,
va demanar-me aquí, a Tarragona,
i ja fa uns quants anys,
que quines eren les famílies
que m'anaven aquí.
I vaig dubtar,
i no estic segura
d'haver estat capaç
de donar la resposta bona,
perquè entre seguir
aturades nuclears,
preparatius del pla secte,
els plens municipals,
les festes i els moviments de barri,
no m'havia plantejat mai
la realitat d'una manera tan concisa.
L'home,
no els diré com es deia,
acabava d'arribar a Tarragona,
això sí,
i ves per on.
Amb el temps hi ha après
que el seu estil,
aquell estil de resumir les coses,
respondre a la pregunta
qui m'ana aquí,
ha estat una eina útil,
molt útil per mi,
en aquest món,
el de les institucions
de l'Europa XV,
en el que les decisions
s'han de prendre
per unanimitat
fins que canvien les normes
que és en què estan
darrerament.
A la Brussel·les,
de les institucions,
doncs es vota,
i es vota sobretot
quan no hi ha acord,
i es vota per minoritzar.
Minoritzar a Brussel·les,
minoritzar un país,
és fer públic
que està sol,
que està allat,
i això es considera
una expressió de feblesa
i és quasi bé
un insult
pels vells negociadors.
Aquesta ha estat
la clau
del mètode comunitari,
almenys fins ara.
El valor afegit
del sistema,
que es pot resumir
dient que
aquesta voluntat
d'arribar a un consens
permet a tothom
tancar una negociació
amb la satisfacció
de saber que ha cedit
el mínim necessari
per fer l'acord possible
i l'acord
és el que es vol.
però la gent
d'aquest acord
possible per tothom
són cada cop més vells
i això de ser el millor
quan es fa més soroll
doncs comença a estar de moda.
A Brussel·les també.
A poc a poc
ens estem convertint
en una mena
de caixa de ressonància
per fer propaganda
que és justament allò
que tant es va criticar aquí
fa uns anys al menys
i per part de la gent
que sentia molt responsable.
Per això doncs
no els hi ha d'estranyar
que a totes les reunions
la majoria a Brussel·les
acaben amb un gran èxit
amb un altre gran èxit
i molt sovint
l'èxit és espanyol.
Els hi proposo
un exercici molt divertit.
Quan saben que hi ha hagut
una reunió a Brussel·les
el diumenge al matí
obren els diaris
i s'hi poden ho fan
no amb els d'aquí
sinó amb els de diferents punts d'Europa
i veuran com els titulars
de cadascun d'aquests països
concloen
amb una idea diferent
d'aquesta mateixa reunió.
Veuran que els mitjans
escrits en espanyol
sempre es guanya alguna cosa
o quasi sempre
i que en el pitjor dels casos
es constata que existeix divisió
és a dir
que els 15 estan dividits
que aquest és un altre gran títol
recorrent
que sovint
a més es demostra que és cert.
Bé, doncs per parlar de divisions
els explicaré que la pitjor
que no va tenir precedents
i si conclusions
es va forçar fa poc
que vol dir a l'any 2000
fa dos anys
sota presidència portuguesa
i arrel dels resultats
de les eleccions a Àustria
i faré un incís
per dir-los que
a Brussel·les
els anys els comptem per presidències
i així es passi el que passi
sempre vivim dins l'ordre
i estem a l'any d'aquest
o a l'any d'aquell altre govern
és a dir que
a Brussel·les som la veritable gent de seny
i els hi dic per si ens han de fer confiança
doncs bé
els músics del govern de Jospent
van començar a tocar
sota presidència portuguesa
una mena de tango de Raval
però ho van fer al passadís
els ministres francesos
i alguns ministres belgues
però sobretot francesos
van venir a les reunions
amb enganxines
a les solapes de les americanes
i van aconseguir que les fotos
d'aquestes reunions
fossin portades
fins i tot a les ràdios
que saben que és difícil
i no es poden imaginar
el que era el bar
o bé el passadís
que és quasi bé el mateix
o un portaveus
i fins i tot ministres
t'allargaven la mà
amb la famosa enganxina
amagada entre els dits
i tots els periodistes
pendents
de si aquest
o de si aquell
s'havia o no assegut
o s'havia aixecat
o si l'havia o no desitjat
un bon dia
i allò era un pati d'escola
que va acabar malament
també pels ministres francesos
perquè ells
ja no estan al govern
l'objectiu que s'havien marcat
era evitar l'entrada
de l'equip de Heidegger
ni més ni menys
al govern d'Àustria
i això perquè el seu partit
era el primer
que havia fet bandera
contra la immigració
amb possibilitats
de sortir
de l'espai polític marginal
i situar ministres
després d'Àustria
el discurs ultranacionalista
més o menys reciclat
s'ha fet espai
al govern de Dinamarca
i molt sorollosament
en el d'Holanda
i a Holanda
justament
els partits
liberal i popular
és a dir
el democristià
ens acaben de donar
una lliçó
de nous modus democràtics
acceptant
primer
el govern
la llista
d'en Pim Fortuim
i dissolvent
després
aquest mateix govern
tres mesos després
només
per convocar eleccions
quan les enquestes
han de ser