Doncs és una comèdia, diguem-ne, però no és una comèdia intel·ligent, diguem-ne,
és una comèdia que fa riure, però que entremig diu coses bastant serioses
que fan pensar, diguem-ne, i són tres dones que es disputen l'amor
i els favors d'un mateix senyor. Una d'elles són tres edats també diferents,
la meva és la gran, llavors hi ha la del mig, que és la que fa l'Àngels Bassas,
i la més joveneta, que és la que fa l'Aina Clotet.
Representa que aquest senyor és el meu marit, i em deixa i se'n va amb la del mig,
perquè representa que als homes sempre els agraden més joves,
però el que la del mig no sap és que sempre n'hi ha una altra de més jove,
i aleshores apareix la tercera i l'hi prenen aquesta,
i l'obra representa els metes i diretes que fan totes tres
i les coixinades que es fan les unes a les altres per aconseguir els favors d'aquest senyor.
Jo tinc entès que viuen al mateix edifici però no es coneixen.
Exacte, viuen al mateix edifici, és que representa que és un edifici que té 30 plantes,
saps? Molt gran, molt gran, i aleshores les tres es comuniquen per e-mail,
no es veuen mai, es van enviant cartes, això és una de les coses gracioses,
perquè clar, si tu et baralles amb algú cara a cara, doncs li pots dir de tot,
però clar, quan ho has de fer per escrit,
diguem-ne que formalment és com molt estimada senyora no sé què,
vostè és una mala puta, saps o no?
Li dic però li ho dic amb educació.
Ah, exacte, una mica és això, llavors una mica això és el que fa riure,
que totes tres intenten ser molt educades fins que preten els papers, evidentment.
Escolta, Mercè, no ens diguis al final, però l'home val la pena realment?
Jo crec que no.
És que és el que t'anava a dir, imagina't quina mala vida.
Sí, però mira, l'altre dia, per exemple, on era? A Mataró,
una senyora, la que va, que ens esperava per felicitar-nos,
que s'havia passat molt bé, diu,
ai, però jo creia que... Ai, això no ho puc dir,
és igual, que volia... És evident que el senyor no surt,
perquè només som les tres, això es pot dir.
Doncs però la senyora esperava veure el senyor,
diu, és que aquest senyor ha de ser molt interessant.
Dic, senyora, sisplau, què vol dir que ha de ser molt interessant?
Dic, és un senyor que es passa l'hora i mitja que dura la funció,
anant d'un pis a l'altre. Va del 19 al 24, del 24 al 30,
l'únic que fas pujar i baixes cales és un calçonassos.
A mi no m'agrada gens aquest senyor, realment.
No, i és el que t'anava a dir, ha de ser molt estupendo
perquè aquestes dones aguantin les cotxinades que s'aguanten
unes de les altres.
Però el que fa gràcia és dir,
i vols dir que és tan estupendo aquest home?
Clar.
Val la pena qualsevol home, tot això?
Això és una mica el que diu la funció, no?
Val la pena, realment, tot aquest esforç tan de patiment,
tan de sacrifici per aquell senyor?
Però, vaja, es veu que sí.
Escolta una cosa, Marcel, l'Esther Vilar, autora de l'obra Angelosa,
és aquell ester Vilar que va ser tan polèmica fa anys...
Exacte, l'Albert Domado.
Exacte, aquesta mateixa, és la mateixa, no?
Exacte, per això al començament, potser no l'he explicat bé,
et deia que, tot i ser una comèdia venint de l'Esther Vilar,
evidentment no és una comèdia...
No em refereixo a barata, sinó blanca.
Superficial.
És una comèdia que té bastanta mala llet,
és a dir, que fa riure, però fa riure amb mala llet,
és molt incisiva, perquè, clar, l'Esther Vilar
no és pas una dona que es mossegui la llengua.
No, no, no, el que passa és que també tu saps
que ara el més correcte,
o el que es diu és, es parla molt de solidaritat femenina,
de determinats valors
que intrínsecament han de tenir les dones,
el pensar que tres dones es puguin matxacar per un home,
vols dir que és políticament correcte amb els temps que corren?
És que, bé, jo això del políticament correcte,
com que no hi estic gens d'acord,
penso que darrere de la paraula políticament incorrecta
s'amaguen mentides i s'amaguen veritats que no es volen dir.
Vull dir, quan tu dius el que has de dir,
segur que és políticament correcte.
Vull dir, si una cosa és negra, és negra,
i si és blanca, és blanca.
Això de no dir les coses per no ferir,
no sé, jo no hi estic massa d'acord.
Estic més d'acord amb l'Esther Vilar.
A part que, a veure, que tres senyores es matxaquin per l'amor d'un home
no significa que totes les dones es matxaquin per l'amor d'un home.
Així com hi ha senyors que peguen a la seva dona,
no tots els senyors peguen a la seva dona.
Vull dir, que agafar, que pensar a vegades
que l'exemple del que és el teatre o el cinema
és el que es fa a la vida, no ho sé, tu.
Vull dir, en una pel·lícula un senyor es tira per la finestra i vola,
i no tots creiem que podem volar, saps què vull dir?
Sí, sí, sí, sí.
Vull dir, aquestes tres senyores són elles.
Per exemple, jo no m'identifico, jo personalment,
Mercè Aranega, amb cap d'elles.
Jo no he sentit mai la gelosia d'aquesta manera.
Déu m'ho guard.
Hem de pujar i baixar escales, no?
No, les escales les puja les baixa ell.
Vull dir que jo no m'he trobat mai
havent d'escriure una senyora ni sent tan dolenta
per fer aquestes coses.
Però estem parlant d'una obra de teatre i d'una ficció.
De totes maneres, la realitat, de vegades, Mercè,
perquè també hi ha una altra tendència avui en dia,
les dones que se separen i que la seva exparella
se'n va a viure amb la millor amiga i comparteixen sopars
i surten i són educadíssimes.
També això, que és realitat, moltes vegades
penses que no podria ser i és, no?
Sí, és exacte.
Sí, sí.
No sé què és pitjor.
Tot és possible, eh?
No sé què és pitjor.
Les combinacions són moltes i variades.
Sí, són infinites.
Escolta, que està tenint moltíssim èxit aquesta obra,
tinc entès jo.
Sí, la veritat és que sí.
Ahir, per exemple, vam estar a Reus
i vaja, vam fer tarda i nit.
Jo pensava que aniríem al Bertrina, que és més petit,
perquè a l'obra només som tres i no vam anar al Fortuny,
i a la nit van haver de posar cadires i mira que és gran,
i a la tarda hi havia 500 persones o 600,
i a la tarda i al vespre ple.
No, no, molt bé, molt bé.
I la gent supercontenta.
Estem molt contentes, molt.
Doncs aquí prepareu-vos perquè tindreu el teatre ple, també.
Però ja saps que aquí a Tarragona s'omple bastant el teatre, eh?
Que bé.
Aquí s'omple bastant.
No, no, no, no, no,
perquè em sembla que les darreres vegades
m'ha tocat anar al Camp de Mart.
Perquè era a l'estiu.
Perquè era un festival o així.
Clar, clar, que era a l'estiu,
i quan és a l'estiu ho fem al Camp de Mart, això.
Clar, no, no, no, no,
o una cosa així,
però l'altre dia pensava,
no crec que em facin anar al Camp de Mart,
perquè em puc angustifar.
No, dona, no, no.
Perquè el Teatre Metropol és molt maco, ja ho sabem,
però és més petitet.
Però el tindràs ple, eh?
I estaràs bé, jo crec, amb les teves companyes.
Ara ho comentem perquè la redacció...
Jo, el que no sé...
Mercè, bueno, sí que ho sé.
Mercè, tu caus molt bé al públic.
Ah.
No, jo t'ho dic perquè ara era curiós
que estàvem, doncs,
trucant-te per telèfon
i comentàvem per aquí, per la redacció.
Ah, la Mercè Arànega.
Ai, mira que esmaga.
Tothom parla molt bé de tu.
Deu ser molt bona persona, eh?
Bé, potser és allò que dèiem,
que intento, no sé, políticament incorrecte.
Veus-hi, sempre em surt incorrecta.
Suposo que...
Perquè ets incorrecta,
perquè ets incorrecta, directament.
És només això, vull dir,
jo penso que és...
Aviam, si la gent et tracta bé,
jo no tinc per què ni tractar malament
ni fer-me-la interessant.
Vull dir, penso que tot el més interessant
es demostra amb la feina que fas.
No cal anar per la vida de res, no?
Potser és això, no?
No crec que sigui més simpàtica que els altres.
Senzillament, si no, això,
potser que no vaig de res.
Dèiem-ne, vaig de jo i puntó.
Tens una trajectòria professional, no?
Tens una trajectòria professional,
prou provada.
Fa molts anys que t'arrossegues pels escenaris.
Home, m'arrossegues!
En el bon sentit de la paraula.
Ja, però m'ha agradat molt.
En el bon sentit.
No, si jo també ho dic,
a vegades dic que semblo un cuc,
de tant que m'arrossego ja pels escenaris.
Home, doncs sí, sí,
fa exactament 23 anys.
Déu-n'hi-do.
I escolta, jo ja sé que,
no sé si t'agrada o no que t'ho pregunti,
però és que per aquí m'ho diuen.
Digues que com està la Paquita.
La Paquita està molt bé.
Perquè, déu-n'hi-do,
aquesta sèrie,
anava a dir que més èxit que les altres,
no ho sé,
però que s'està mantenint
i que té un èxit al·lucinant,
és cert, eh?
No, no, és la que més l'altre dia.
Perdó.
Tothom està enganxat al cor de la cita.
Vaig mirar allò de les audiències
i ja estàvem per 700 i pico així
i tornem a estar els primers,
els líders de cada dia.
Sí, sí.
No, no.
Suposo que el que té és que
potser connecta amb la gent,
perquè, és a dir, ni som milionaris
ni matem cada dia el germà, l'amic i el veí, no?
Sinó que, bueno, és gent molt normal,
que li passen coses i...
Aquesta és, clar.
Hi ha moltíssima gent enganxada
i el que és més al·lucinant
és que hi ha molts senyors enganxats.
Senyors, senyores i de moltes edats, eh?
Senyors, però brutal.
L'altre dia m'explicaven
d'una consulta veterinària,
ara no sé si és de Torelló, Taradell,
no sé, per allà Vic,
que es veu que el vetat,
no sé si és veterinari o veterinària, eh?
Tenia l'horari, allò, per exemple,
de 9 a 1 i de 4 a 8, per exemple.
I el va canviar, va posar...
De 9, expliques.
I tant, que t'ho explicaré.
Escolta, molt maca la pensió de la Paquita, eh?
Molt arregladeta, molt neta, molt polida.
Molt mona.
Quan anem a Barcelona ja sabem què anem a dormir.
I cal on heu de venir.
A més, amb un menjar molt casolà i molt bé.
Això ens passa, no?,
que de vegades confonem la ficció i la realitat
abans que pensàvem,
no passa amb el teatre,
però sí passa amb la tele, no?
Sí, però la gent ja està més acostumada.
A mi tothom em pregunta per la pensió
i em tracten com si fos de la família,
però jo penso que som conscients
que no som família, no?
Espero.
Espero que no,
imagina que una família més nombrosa tindries, eh?
Sí, sí, sí.
Sí, la gent et pregunta com si fossis la Paquita,
però saben que no.
A més, també,
suposo que el que passa també
és que jo també vaig estar 4 anys,
per exemple, fent la Glòria de l'Estació Enllars.
Sí, sí, i en que ja s'entrada a tothom.
Aquí o hi ha una esquizofrènia
o jo tinc un desdoblament de personalitat brutal,
perquè abans creien que era la Glòria,
ara creuen que sóc la Paquita,
però vaja,
a més de tot sempre hi ha la Mercè.
És un personatge que ha coellat
i que res a veure, m'imagino,
amb aquesta advocada atractiva,
tranquil·la, estable,
que protagonitzes en l'obra Geloses.
Res, res.
Aquesta és una senyora advocada,
l'advocada més famosa del seu país.
Vé a ser com un garfón aquí.
Ah, mira.
Sí, i bueno,
és una senyora que surt per la tele
i a més se'n parla.
de parlant, la que viu ahir,
la vaig veure a la televisió,
quan guanyava el judici aquell.
És l'advocada més famosa que hi ha.
I jo sempre penso
que ella vol recuperar el marit
en realitat no tant perquè l'estimi,
això ja és la meva idea,
sinó perquè com a advocada que és,
no pot consentir en perdre un cas.
Aquest és el cas més important de la seva vida.
I per això acabarà com acaba la història,
que és el que no puc explicar.