El matí de Tarragona Ràdio, les paraules no se les emporta el vent.
Per això cada dia viatgem a través dels 69 anys d'història de la ràdio a Tarragona,
recollint la memòria dels seus protagonistes.
Gavilán y Ponza de León, y don Fernando Fuertes de Villavicencio, juráis que el cuerpo que contiene la presente caja
es el de su excelencia, el jefe del Estado y generalísimo de los ejércitos, don Francisco Franco Bavamonde.
Sí lo es, lo juro.
Sí lo es, lo juro.
Sí lo es, lo juro.
¿Has visto, Franco?
Sí he visto, Franco Bavamonde.
El Estado español y la maquía de nuestro caudillo entrega su cuerpo a la comunidad de Santa Cruz del Valle de los Caídos.
El cuerpo del caudillo pasa, traspasa ya, la monumental puerta, bajo la piedad, esa grandiosa piedad que la preside.
¡Caudillo de España!
¡Sí!
¡Caudillo de España!
¡Sí!
¡Caudillo de España!
¡Sí!
¡Arriba España!
¡Arriba España!
Aquesta era la retransmissió que feia Ràdio Nacional d'Espanya el 23 de novembre de l'any 1975.
Era l'enterrament de l'anterior cap de l'estat de Francisco Franco.
Aquesta retransmissió, aquest fet, noticiable, evidentment en aquell moment, era simbòlic.
Significava també un canvi profund que pocs mesos després hi hauria a la ràdio com a mitjà de comunicació a l'estat espanyol.
Nosaltres, des del matí de Tarragona Ràdio, continuem fent aquest enrepàs per als 69 anys,
gairebé 70 anys d'història de la ràdio a la ciutat de Tarragona.
Aquests dies han anat passant altres protagonistes, més antics, dels anys 40, 50, 60 i primers dels 70,
que van fer ràdio a la nostra ciutat.
Avui hem convidat a tres companys periodistes que continuen en actiu
i que van començar justament la seva tasca en aquells anys 70.
Saludem l'Enric Pujol. Enric, bon dia.
Hola, bon dia.
També el Josep Sabater. Josep, bon dia.
Hola, bon dia.
I també Tomàs Carot. Tomàs, també bon dia.
Bon dia.
Tres professionals que continuen en actiu però que ja treballàveu en aquell any 1975
que simbolitza el final de la dictadura, l'inici de la transició
i també l'inici de moltes altres coses, de moltes altres aventures en el món de la ràdio.
Comencem a nivell personal explicant com vau començar la ràdio.
Enric, com vas començar?
Jo vaig començar l'any 1971, és a dir, tenia 17 anys, fent ràdio teatre,
ràdio Tarragona, amb el senyor Terrassa.
Venia a vegades gent de fora com Matilde Almendros o Matilde Fernández o Alejandro Ulloa
i fèiem ràdio teatre i fèiem guions també de teatre que escrivien gent d'aquí Tarragona
com en el dia de Beltran o gent de fora i es feien.
I en un espai que era dues vegades a la setmana que es deia poesia en les ondes
i que fèiem un poeta i un parell de poemes cada dia durava 10 minuts
i eren dimecres i divendres i es repetia el dijous i el dilluns aquest programa.
Vaig començar amb això l'any 72, el 73 fent la crítica i intèrprete dels festivals d'Espanya
que eren els més importants d'Espanya, jo teníem els de Sant Ander i Sevilla
que eren internacionals, el senyor Marcel Riera Güell feia la crònica de l'espectacle
i jo feia l'entrevista.
Clar, amb 18 anys vaig tenir l'occasió d'entrevistar-nos a Julio Iglesias,
a la directora del Ballet de l'Òpera de París, al del Moscú, al Boixói...
Va ser una oportunitat molt important.
I ja de seguida em vaig integrar als esports l'any 74 amb Comè de la Guerra,
amb Mario Santos inclús, i ja vaig seguir vinculat a la misura de la que no m'he mogut des de llavors.
Josep, Josep Sabaté, quan va començar a la ràdio a Tarragona?
A la ràdio vaig començar, jo venia del món de la premsa escrita, del diari,
i vaig incorporar-me a la ràdio fent comentaris d'actualitat, diaris, a la ràdio a Tarragona, precisament.
Des d'allí...
Quin any?
Ui, no me'n recordo.
Abans o després de la mort de Fran?
Abans, abans, abans, abans, molt abans.
Porto més de 35 anys a la feina, o sigui que he perdut ja moltes vegades la memòria de quan vaig començar.
Vaig començar, com deia, a la ràdio a Tarragona, després vaig anar a la ràdio popular a Reus,
des d'allí, doncs, estava treballant ja a la misura a Reus,
després de la misura vaig fer de corresponsal de la misura aquí a Tarragona,
i després ja vaig ingressar a Catalunya Ràdio.
Però clar, sempre, ja dic, prevenint de sempre del món de la premsa,
que vaig començar més enllà de fa 35 anys.
I Tomàs Carot?
Sí, jo també, com Josep, els inicis cal situar-los a la premsa escrita,
i el 72 el Telexpress, Telexpress, Destino, i ja fa temps.
I la meva incorporació a Tarragona comença amb el diari de Barcelona, el 77,
en les primeres eleccions, just després del segrest de l'Emili.
Vull dir, això que sentíem, jo estava segrestat al quartel,
tota la vida esperant tenir tres dies de festa, i mira, cap ni un, al contrari.
Però vaja.
I la meva incorporació a la ràdio és a finals del 77, principi del 78,
concretament a la SER, que la misura llavors era a Ràdio Reus,
i es començava ja a jugar amb el lema SER,
i amb la marca de la casa, de la cadena,
i el que buscava era tenir cobertura a les comarques.
I a Tarragona ho compatibilitzàvem, aleshores, amb Javier Icart,
i va ser una mica agafar el relleu del Javier,
que ho vam compatibilitzar una temporada amb el Josep Lluís Carot Rovira.
Déu-n'hi-do, Josep Lluís Carot Rovira, un altre personatge
que segurament moltes persones desconeixen,
que va treballar en el món de la ràdio.
Els tres convidats que avui ens acompanyen, per tant, van viure,
bàsicament, o des de la premsa, però sobretot des de la ràdio,
aquesta època de transició.
Van començar en l'etapa franquista,
però després van continuar en aquells anys tan efervescents.
Vau notar molts canvis,
o potser el dia a dia no feia pensar realment
els professionals d'aquell moment que...
En fi, que hi havia canvis realment molt importants
a nivell polític general, evidentment, del país,
però fins i tot en les maneres de treballar on éreu.
I va bé un canvi fonamental que era la llibertat, no?
Fins a...
Durant el franquisme, l'època de la dictadura,
tot el que era informatiu estava pràcticament prohibit,
i els informatius que es feien es tenien que passar abans per turisme,
perquè anessin sergellant els programes i tenien una constància,
i tot això va anar acabant.
El que passa és que depenia també de les direccions
que hi haguessin en cada emissora.
Si eren més o menys progressives,
el canvi es notava més ràpidament.
Però de l'any 75, per exemple,
als 78-79, aquests 3 anys,
el canvi jo crec que va ser fonamental.
Va ser...
Es va notar molt a nivell de programació,
a nivell de la participació de l'oïdor,
i a nivell que van començar a sorgir els informatius locals,
que abans no existien.
Abans els informatius eren els de Ràdio Nacional...
El Diari Hablado.
El Diari Hablado, de les 12 de la tarda,
ens hem de dir les dues, i no hi havia altra cosa, no?
Es va notar amb aquest aspecte,
amb l'aspecte d'aquí dia,
una dinàmica diferent,
una ràdio molt més viva, molt més fresca.
Tot i amb això,
vull dir que la ràdio que es feia abans,
durant l'època durada de la ràdio,
era una ràdio molt interessant
i molt subjectiva, potser,
però molt maca perquè era molt creativa, no?
Creativa, parlem, sense tocar el tema informatiu,
el tema de magazín, d'entreteniment, tot això.
El tema informatiu era un tema totalment tabú,
és dir que no existia, no?
Els canvis, jo vaig començar a notar-los abans ja als 75.
Abans dels 75.
Abans dels 75, clar, la societat anava canviant.
Aleshores, el canvi de Tarragona,
es va fonamentar, bàsicament,
els moviments socials dels barris.
El naixement dels barris va originar
un moviment social a la ciutat
que havia de percep d'una manera o altra.
I l'obligació teva era donar-la,
aquella informació,
saltant-te a la censura.
llavors, és a dir, l'única porta oberta a la llibertat
era una crítica a l'Ajuntament.
I a partir d'aquí, a través del moviment social
i dels cultius veïnals que començaven a sorgir,
i la crítica a l'Ajuntament podia esformentar un espai de llibertat,
mínimament llibertat, perquè era molt difícil.
Però era intentar obrir una porta a la informació,
diguem-ne, bàsicament local o municipal.
És a dir, que les manifestacions ciutadanes
d'aquella època, d'abans del 75,
eren, d'alguna manera, l'única escletxa que hi havia
justament per...
Per la ràdio o per les mitjans de comunicació
era, doncs, crítica municipal.
I allí, doncs, clar, t'haies d'afrontar
amb problemes a l'Ajuntament.
Des de l'alcalde fins al secretari general de l'Ajuntament,
clar, no acceptaven la mínima crítica.
I amb això hi ha experiències, però,
terrorífiques d'època que era impossible, gairebé,
dir el que passava a la ciutat
amb els conflictes també de la policia
quan estaven controlant els barris,
bàsicament, de bona vista.
A partir d'aquí es van obrir les clèixes,
clar, a partir del 75 va ser el canvi
més radical i més profund.
Però, vaja, va ser una època molt interessant
i, per mi, molt positiva.
Anava a comentar això,
a la vegada els autobusos del 74, per exemple,
va ser una prova de força, d'alguna manera,
els primers de maig,
vull dir, eren les proves de força, no?,
entre l'oficialitat i aquest canvi...
L'Assemblea de Catalunya.
L'Assemblea de Catalunya.
Tot això ja era, efectivament, abans,
però després sí que hi havia efervescència,
vull dir, tot volia i tothom volia accedir
a través dels mitjans a tota la societat.
I, en aquest sentit,
sobretot la ràdio va suposar apropar molt
això, la societat,
a posar-la en sintonia amb la realitat.
i, per exemple, aleshores teníem informatius locals,
ara impensables,
d'una hora i miga diàries.
Però quan neixen aquests informatius?
El 78...
8, 77, 78.
Vull dir, es posen en marxa d'immediat.
I, per exemple,
les hores era al matí,
mig hora,
al migdia, hora i miga,
i al vespre, tornarem-hi.
Vull dir...
Suposo que hi havia una necessitat,
la pròpia societat reclamava aquesta informació, no?
No, que a més a les darrereus van buscar de seguida corresponsals a Tarragona.
Tarragona,
però llavors també es va estendre
al que és el camp de Tarragona,
després Montblanc, Terres de l'Ebre,
Terres de l'Ebre,
l'històric Josep Gonell, també.
Exacte.
Vull dir,
i d'alguna manera es cobria
les comarques,
que era un concepte nou, també, no?
A mi m'agradaria matisar una miqueta
el que comentava el Josep i el Tomàs,
fent referència al que deia
en aquest moviment que hi havia veïnal i tal.
Potser es va veure més implicat des de la premsa,
a l'època que hi havia el Cora Català,
el Teleexpress començaven,
que de les emissores,
potser la CERC sí,
però clar, jo estava a Ràdio Tarragona,
que era una emissora que érem de la Ré,
més a dir,
la Ré, emissores del Movimiento,
i anava una mica encursetats per això.
Per tant, aquest canvi anterior a la mort de Franco,
nosaltres no el vam viure.
La gent que feia els mini-informatius
o la informació que hi havia allà
era Josep Roca Garcia i Joran Juncos a Panavés.
Clar, aleshores, no hi havia aquesta voluntat,
no hi havia gent jove, diguem,
que pogués donar un canvi radical.
I nosaltres vam haver d'esperar la mort de Franco,
que tothom ho esperàvem des de feia molt temps,
per poder, diguem,
introduir-nos-hi i entrar dins aquesta dinàmica.
com la resta d'emissores.
Jo recordo una,
precisament, al fil del que dius,
el company Javier Pedrou,
comentava,
l'única possibilitat que teníem
era fer les informacions
partint de la base,
les informacions que parlen
que hi ha hagut una vaga i tal,
no són correctes.
Però ja havies donat la informació.
Era l'única manera.
llavors,
no intentar
cobrir aquest problema legal
de dir les coses.
El boom dels nous informatius locals,
a partir també de la mort de Franco,
des d'un punt de vista geogràfic,
potser es concentra més a Reus que a Tarragona,
perquè si veiem el panorama de la ràdio,
bàsicament hi ha ràdio a Tarragona,
no, Enric?
I, en canvi,
a Reus sorgeixen a més força emissores
com la Copa i la Ser.
Trobeu alguna raó?
No, perquè ja hi eren.
Clar, Reus fins a la industrialització de Tarragona
havia arribat a ser la segona ciutat de Catalunya,
després de la capital.
Per tant, hi havia dues emissores
i, a més, eren privades,
no eren públiques,
la qual cosa també,
en una dinàmica de competitivitat i competència,
és molt més fàcil d'avançar.
A Ràdio Tarragona es trobem un problema
i és que l'any 75,
Morafranco, realment es desmantella
el movimiento
i nosaltres, en el moment,
seguim sent re-emissores del movimiento,
o la Cabena Azul,
o la FESC,
que era la cadena sindical.
Clar, aleshores,
encara que hi havia gent allà amb voluntat,
com el Xavier Pedrol,
que per reposi,
que era gent jove,
i gent de la Joan Pera,
Lluís Figueroa,
gent amb intencions,
clar, depenies de Madrid
i depenies d'una xarxa
que havia de desaparèixer
perquè s'havia de desmantellar.
El problema va ser a Ràdio Cabena,
però aquest procés de Ràdio Cabena
que es va passar en el any 79,
abrimers del 69,
clar, hi havia dos anys d'impàs
que ningú sabia ben bé el que feia
i per això les emissores privades de Reus,
especialment la CERT,
per damunt de la COPE,
doncs van tenir uns informatius
tremendament...
Van aprofitar l'ocasió...
Exacte.
Són les que tiren més del car, no?
La iniciativa privada.
La iniciativa privada central de Reus, clar.
Aleshores ja, en fi,
hi hauria molta activitat política,
és el moment de la farbacència política,
d'aquesta necessitat d'espais informatius llarguíssims
i també de molta activitat política,
perquè m'imagino que en aquella època també
manava molt la política, no?
La dels partits, la dels col·lectius...
Sí, sí, sí, predominava, predominava, sí, evidentment.
La dels partits, els sindicats,
organitzacions veïnals...
Però els partits,
la relació amb els partits és molt cuidada,
a vegades ho hem parlat amb la Junta de Joan Pérez,
ho hem parlat amb les primeres eleccions democràtiques
que tots els tres vam viure aquí,
anaves als partits i és una cosa que va molt familiar.
Anys 77.
Anys 77.
Anaves a Convergència,
anaves a Esquerra Republicana,
anaves al PSUC,
al PSC,
i com eren pocs periodistes,
perquè no hi havia la competència que era,
i de polític, tampoc n'hi havia massa,
era una cosa que va molt familiar,
no?
Hi havia el que en recapte allà,
xeraves una mica,
de la xerrada,
de mica en mica es va anar canviant.
Però al principi sí que hi havia aquesta farmacència
perquè tots teníem necessitat
de poder parlar de política.
Però jo recordo la nostra emisora,
la que conec a Ràdio Tarragona encara,
vam fer l'any 76 un programa
que es deia Micròfon Abierto,
feien Pedro Barratxina,
Julio Roestes i jo,
i anàvem a parlar de la pena de mort
i de l'avortament en aquest programa,
i de la prostitució.
Doncs hi ha temes que abans es tenien
que parlàvem amb direcció,
i Josep Miri Tarragona és una persona molt oberta,
i Tarragona ho comentava a Barcelona,
a Sorroca,
el que era el director llavors,
i vull dir una sèrie de tabús
per parlar d'uns temes que la SER,
la COPE,
o una altra emisora,
Ràdio Peninsular,
per exemple,
que hi havia llavors,
Ràdio Espanya,
no hi havia cap problema.
Encara hi havia aquesta poc
perquè era una emisora,
encara que no hi hagués règim,
era una emisora del règim.
Mitjans tècnics, Josep,
en aquella època?
Ui, molt precaris,
molt primitius,
mitjans tècnics,
per exemple,
el telèfon mòbil,
era impensable.
Jo recordo...
S'enviaven cròniques
des de cabines,
telefòniques?
Jo em passava la vida
enviant cròniques...
Com?
Les cabines a cobro revertit.
Sí,
o sense cobro revertit,
perquè ara ni hi havia possibilitat
de l'urgència de la notícia.
Jo m'he passava,
a seguir a la província,
o a la demarcació,
com es diu ara,
passant cròniques
des de cabines,
però plovent,
assals i barrals,
i de la manera més impensable.
Amb gravadores també...
I gravadores prehistòriques,
gravadores,
no casets ni miridis.
Sí, gravadores, eh?
La cinta metafònica,
cinta, cinta normal.
Sí, sí, cinta normal.
Això que no existeix avui en dia.
A nosaltres hem fet això,
gravacions.
Els canvis ha sigut
molt radical,
tècnicament,
vaja,
és impensable
el moment actual
del de fa 30 anys.
També en aquells informatius,
suposo que entra...
comença a prendre
una importància especial
el tema dels corresponsals.
Abans em sembla
que ho apuntava el Tomàs,
el tema de comarques,
el tema dels pobles,
és a dir,
que hi ha Tarragona Reus,
però que hi ha altres coses
que era d'entrada a la comarca,
però després els municipis
més rellevants,
almenys tenir persones
que en un moment donat
actueixen
no d'informadors
cap a l'emisora,
sinó que tinguessin
la veu pròpia,
o sigui,
representessin el poble
i ells posessin
la veu del poble
i d'alguna manera
l'incorporar,
per exemple,
a una cosa tan simple
com és ara
entrar a una conversa telefònica,
vull dir,
tecnològicament,
això abans no es feia,
doncs es va començar a fer
i donar molta...
donar la paraula
a tothom
i entrevistes,
debats,
van començar
algunes tertúlies.
En l'àmbit esportiu,
Enric,
tu que has estat
especialment vinculat
a aquest aspecte
de la informació.
En l'àmbit esportiu
no hi va haver canvi,
no hi va haver canvi
en el sentit
que podies...
podies ser l'únic
que es podia espaiar-te lliurement.
Era una esclatxa de llibertat,
també.
Sense Franco,
vull dir,
que pràcticament
no vam trobar cap tipus
de canvi,
això va ser un aspecte normal,
el que vam anar
evolucionant
amb mitjans tècnics,
però a nivell
del que podies dir
amb esforç,
podies dir de tot,
podies aprofitar
per anar
contra els grups polítics
si hi havia
els estaments esportius,
no passava res,
en canvi,
a la vida política
això no es podia fer.
Vull dir que no es va notar
en aquest aspecte.
I respecte el que diu Tomàs,
la nostra emissora
mai va saber
aprofitar
les eines
de la comarcalitat.
Al començament,
quan es va posar
les coses responsables,
tenim una emissora tortosa,
que tu ho coneixes posteriorment,
i una ull de cona
i mai
havíem utilitzat
com a corresponsal
d'aquesta gent.
Vull dir que
les emissores
a nivell informatiu
al començament
les emissores privades
van anar bastant
més per davant
que les emissores públiques
per a la mare província.
Què era la relació
amb els polítics,
Josep,
en aquella època?
No,
era molt cordial.
Diferent a l'actual,
potser?
Sí,
sí,
i tant.
Jo recordo
regidors
de l'Ajuntament de Tarragona
que, bueno,
era gairebé
amics i més que amics
i et explicaven,
et tocaven,
et deien,
et comentaven,
et donaven notícies,
però clar,
era que començava a néixer.
En el moment
de la primera legislatura
del temps dels requesents,
que, bueno,
el Joan Magí,
per exemple,
que era un noi
que, bueno,
el que volguessis
i...
Molt bé,
d'alguna manera...
El Víctor Ferrer.
El Víctor Ferrer,
el Víctor Ferrer també,
sí.
Hi havia consciència
que s'estava fent junts,
és a dir,
els polítics...
S'estava fent un procés junts,
els polítics sense mitjans
no arribaven a la gent
i mitjans sense polítics
potser tampoc podien omplir
ni satisfer
l'ànsia de la gent.
Hi havia un cop de romanticisme
que potser no hi és.
Exacte.
La política es va professionalitzar,
val a dir,
que aquí va venir el tall.
Correcte.
Aquí va venir el tall.
Sí, senyor.
També hi va haver la circumstància
que quan vas començar a criticar
els polítics democràtics,
clar,
pensaven que no se'ls podia criticar amb ells,
i no...
Aquí va començar un altre procés.
Aquí va començar,
un altre procés.
D'entrada, perfecte.
Però clar,
quan vas començar a denunciar
coses que consideraves incorrectes,
que no eren normals i corrents,
clar,
les crítiques van també ja
començar a posar una barrera
entre el polític i el periodista.
En un minut,
quina era millor ràdio?
La dels finals dels 70 principis,
els 80 o l'actual?
L'Enric i el Josep Sabatè
encara continuen treballant al mitjà,
el Tomàs no,
però quina perspectiva teniu?
Millor la d'abans que la d'ara?
Era diferent.
Molt diferent.
Abans hi havia molta més il·lusió,
ara és molt més perfeccionista,
és molt diferent.
I menys temps.
I més temps.
Sí, abans podies esplejar-te més,
podies ser més tu,
ara vas més encursetat en un temps,
és molt diferent,
crec que no es pot comparar un amb l'altre.
A mitjanes tècnics,
ara, perfecte.
Abans, no.
Abans eren unitats mòbils,
sols estarà donant voltes aquí cap allà.
La persona era la unitat mòbil, no?
Sí, exactament.
Un amantatge que no consumia benzina.
Un amantatge en relació ara.
En qualsevol cas sí que considereu
que és una època per no oblidar,
evidentment.
Evidentment, evidentment.
Senyors, avui hem fet una pincellada
d'aquesta època,
d'aquests finals dels 70,
principis dels 80,
tres professionals que tots tres
continuen en actiu
i que arrencaven professionalment
a principis dels 70.
Bàsicament, alguns enmig de premsa,
premsa escrita,
com el Tomàs Carot i el Josep Sabater
i altres ja directament en el món de la ràdio,
com l'Enric Pujol.
A tots tres, moltes gràcies
i que vagi molt bé.
Fins la pròxima, adeu-siau.
Molt dia.
Molt dia.