Bon dia, Oriol.
Hola, bon dia.
O li hem de dir senyor professor.
Ah, no, per favor.
Senyor professor.
Doncs a partir d'avui, probablement, aquesta frase,
senyor professor, te la sentis dir.
O els estudiants avui en dia no diuen mai senyor professor a ningú.
No ho sé, jo els hi vull demanar
si volen que ens bustegem o que ens totegem.
I ells optaran.
Jo suposo que és que ens totejarem, no?
Per mi serà més còmode,
perquè jo amb un xaval de 20 anys parlar-li de vostè,
m'ho faré un lio, però vaja.
Sí, però si ho demanen, escolta...
Sí, sí, no, no, estic a la seva disposició.
Aviam, ja ho vam explicar en el seu dia,
Oriol Grau tot just comença aquesta setmana i avui,
si no anem a raig, no?
Sí, havia de començar dimarts,
però per un problema administratiu comença avui.
Ja se sap, ja se sap el tema de l'administració.
El primer dia ja.
Vinga, campana.
El cas és que l'Oriol Grau ha començat
o ha de començar avui aquestes classes
de comunicació no verbal a la URB.
Comunicació no verbal.
Què és comunicació no verbal?
Doncs és tot allò que és comunicació,
però que no intervenen en les paraules.
És a dir, seria la cinèsica,
que és la ciència que estudia els moviments,
les postures, els gestos,
les expressions corporals i de la cara,
la mirada, etcètera, etcètera.
Tot el que és el cos,
la informació que et dona el cos,
i també el parallenguatge,
que són tot allò que no acaben de ser paraules,
però que ens indiquen també coses.
és un bedall, els carraspejos,
els suspirs profuns, etcètera, etcètera.
O el riure, el plorar, també poden ser motius.
I és això, és l'estudi d'aquests canals de comunicació
que no són les paraules.
Tu, que ets també un home de ràdio,
has estat i continues sent un home de ràdio,
aquesta assignatura no té res a veure,
amb aquest tipus de comunicació.
Sí, en qüestió de parallenguatge, sí,
perquè ara, per exemple,
els oients que ens estan sentint,
estan sentint el nostre trator de veus,
si és més agut, més greu,
si estem nerviosos,
si parlem fluidament,
mira, com jo, que ara m'he equivocat,
per exemple, etcètera, etcètera.
I això també ho noten,
és a dir, és una part parcial
de la comunicació no verbal,
la de ràdio o la dels invidents també,
que és impossible que vegin els teus moviments,
però, en canvi, tenen una uïda molt fina
i poden saber el teu estat d'ànim
només per sentir-te la veu.
Ara que dius això,
faràs aquell exercici,
mira aquí, que està net,
que t'has de posar un llapis a la boca i
i parlar amb el llapis per vocalitzar
i que s'entengui tot bé.
Això no ho poden fer als alumnes.
El que passa és que ells tenen,
com diuen?
Parlar per ràdio, de fet.
Em diuen una paraula?
Locució.
Locució.
Molt bé.
Locutar.
Locutar, amb un altre professor
i no entraré al terreny de l'altre.
No pots entrar.
Com has fet cap a l'universitat?
Doncs em va trucar una mica i em va dir
mira, han ofert una plaça
i busquen un expert en art dramàtic
que tingui una certa experiència
en televisió, en ràdio
i sobretot en teatre
i vaig pensar
doncs sembla que quadri.
Una mica d'experiència sí que en tens.
Una mica, una mica.
Ja soc gran, eh?
A veure, jo t'ho dic.
Ja soc granadet.
I aleshores em vaig presentar,
vaig presentar el currículum
que era tot jo així
i tots els informes i títols que tenia
i tota la cosa aquesta
i de sobte en truquin i en diuen
sí, sí, t'han acceptat.
L'Oriol Grau és l'Oriol Grau.
És una persona, podríem dir, com a qualsevol altre
si parlem com una persona,
però professionalment té una dimensió
i també doncs aquesta popularitat
que ha arrossegat la teva intervenció
sobretot en els mitjans de comunicació,
ràdio i televisió.
Jo m'imagino que per un col·lectiu d'alumnes
que vingui un famós,
si em permés que t'ho digui,
va estar vinculat amb la pregunta
que un famós els vingui a donar classes,
doncs escolta, deu fer goig, no?
Quan tens 18, 19 anys
i ve un famós a classe cada setmana.
Jo crec que tindràs unes classes molt concorregudes.
Suposo que sí,
el que passa és que em fa por
que ells també esperin
que qui doni la classe és el professor Palomino
i no ho serà.
Jo no soc ni tan ocorrent,
ni tan divertit,
ni etcètera, etcètera.
Jo soc bastant rotllo,
jo tinc vergonyes
i, bueno,
tota una sèrie d'inconvenients.
Però suposo que sí,
el problema administratiu
pel qual no vaig començar dimarts,
que és el dia que havia de començar,
és perquè només puc tenir 40 alumnes
i se'n van apuntar 71.
Veus?
I han de fer ara una selecció.
Que el teu nom té molt de tirón.
Es veu que sí, es veu que sí.
Com prepares les classes?
O com les has de preparar?
Aviam, dius,
la gent espera que no esperi
que jo faci de Palomino,
que interpreti algun d'aquests personatges
una mica tronats
que de vegades has presentat a la televisió.
És com alguna vegada hem comentat
que quan arriben les festes de Nadal
tothom espera que siguis graciós
i expliquis acudits.
Exacte.
Això a les classes ve a ser el mateix, no?
Sí.
Home,
jo el que tampoc soc
és un professor universitari convencional.
No ets un tio sèrio.
No, no,
ni arribaré allà i diré
prenguin apunts
i fotré un rotllo patatero.
En primer lloc,
els vull demanar
que no prenguin apunts de res,
perquè,
ens trobaríem
en que a les hores
es tornaria un programa de ràdio, no?
Que només m'escoltarien
i no em veurien.
I jo m'interessa
que mirin,
que observin,
no només a mi,
sinó els seus companys,
que estudien les postures
i que intentin deduir
a veure què ens vol dir
aquella persona
amb aquell gest i tal i qual.
Per tant,
res de bolis ni papers,
sinó que mirin.
Jo crec que t'estàs preparant
una mica a la classe,
perquè estàs explicant això
i jo t'estic observant
i és expressiu ell,
com és sempre,
i mou els braços,
i s'expressa amb la cara
i amb la mirada
i tot plegat.
Clar,
s'ha de preparar la classe,
però tu hi ets així,
una mica.
Sí,
el que passa
és que també he estudiat
no només què dir,
sinó com dir-ho,
perquè és bàsicament
això,
la comunicació no verbal,
com dir les coses,
com fer arribar
els teus missatges
i com millorar
la teva comunicació,
els teus canals.
I sí,
m'he posat davant del mirall
i toco, toco, toco, toco.
A tu no et passava,
és que ara no recordo
si era una cosa d'escola
o era una cosa una mica
que estava en l'ambient social,
que diuen,
quan parlis
no cal que gesticulis tant,
perquè si eres una persona
molt donada,
gesticulat,
a xacar braços,
a moure ulls,
a gesticular en definitiva,
diuen,
no et moguis tant,
això està canviant,
és bo,
és dolent,
ja no parlem
des del punt de vista professional,
sinó en la vida quotidiana,
tu creus que és interessant
que ens expresem
no només amb la paraula
sinó amb tot el nostre cos?
Sí,
jo aposto
per l'espontaneïtat.
És molt millor
ser espontani,
que et surtin les coses
d'una manera natural
i no que et forcis
a dir
doncs no,
no m'obriré les mans
o almenys
no seré tan gesticulador
o no obriré tant els ulls
com un boig.
Sigues espontani
amb el risc que això comporta
de fer-te més amics
o més enemics,
però la naturalitat
per sobre de tot.
El que passa que
també un autocontrol
dels nervis,
no?
Cada vegada que,
per exemple,
parlem davant d'un públic
és com un xuter d'adrenalina,
a vegades amb excés
i aquest excés
és el que ens fa perdre
una mica el control
i jo el que intentaré
és que ells
controlin
la situació aquesta
i sàpiguen
doncs
encauzar,
que se'n diu en castellà
que no em surt la paraula
en català,
encauzar aquests nervis
cap a ser més efectius.
Perquè aquesta assignatura
per què ha de servir
en principi?
Dins d'aquest context acadèmic,
dins d'aquests estudis
d'audiovisual?
Per ser més efectius
en la comunicació,
per comunicar millor.
Més convincents?
Sí,
també.
La llicenciatura
es diu
de publicitat
i relacions públiques.
És a dir,
en el cas dels publicistes
per ser més persuasius,
per saber captar
millor l'altre
i saber interpretar
i també per vendre
una idea.
En un moment donat
tens davant
uns senyors empresaris
i tu has de vendre
el teu anunci,
doncs has de ser
el més seductor
que puguis
perquè et comprin el peix.
en relacions públiques
és exactament el mateix.
Tu has d'aconseguir
el que sigui,
que la gent vingui
al teu local,
per exemple,
o cuidar els clients
i és per millorar
això,
l'efectivitat
i la comunicació.
Els artistes
s'han de vendre
constantment,
no?,
en el bon sentit
de la paraula.
Sí, sí.
I tu ets bon venedor.
Jo fatal.
O has tingut sort?
Jo fatal.
El que passa
que com que vinc
de la disciplina
dels actors
i els actors
és el nostre cos
el que treballem,
no?
Nosaltres cuidem el cos
i cuidem la veu
perquè de fet
nosaltres el que transmetem
són emocions
i hem de conèixer'ns
a nosaltres mateixos
i suposo que és per això
que els interessava
algú d'art dramàtic,
no?
Perquè els ensenya
a conèixer el seu cos
i la seva veu
i sàpiguen
la dimensió que tenen,
les avantatges que tenen,
els inconvenients
que tenen en altres camps
i que han de millorar
i que han de treballar,
etcètera, etcètera.
Bàsicament és que
coneixes un mateix,
com el principi socràtic
que deia
conèix-te tu mateix.
Clar.
Hi ha un retret
que es fa sovint
a la gent,
la gent jove
sempre s'ha de tirar
cap a la gent jove,
adolescents,
ja post-adolescents,
que no se saben expressar
en públic
i no parlem d'un auditori,
no?
Senzillament una reunió,
no se saben expressar,
no tenen prou vocabulari,
no saben en definitiva
i estem generalitzant
que sempre és perillós
expressar una idea,
a un pensament
que tu creus que és veritat.
Es pot donar,
estem a l'era de la imatge
en què prima més això
que no pas el que es digui.
Els missatges aquests
per telèfon mòbil,
tot això,
potser estàs restant
aquesta espontaneitat
que tu esmentaves abans o no?
O l'està modificant
o l'està canviant.
No,
encara hi ha gent
que trobes que és espontània
aquests dies pujant allà
al seminari
perquè donem les classes
al seminari.
Qui t'ho havia de dir?
Amb aquell olor,
fa una olor de capellà.
Qui t'ho havia de dir?
A tu,
que donaries les classes
en un seminari.
I tant,
sobretot fent dames i vells.
Per això t'ho dic.
Doncs,
clar,
trobes alumnes
que amb prou feines
et miren la cara
i en canvi d'altres
que diuen
hola.
Vull dir que és com sempre
suposo que hi ha gent de tot.
Hauràs de posar notes?
Sí,
això és el més fotut.
He d'avaluar
i posar notes
i examinar
una prova escrita
i una altra
en pràctiques.
Les pràctiques
és on no incidiré més
perquè s'han pràctiques teatrals,
exercicis,
etcètera,
posar-los en situacions
que potser ells es troben
en la seva futura vida laboral
en aquella situació,
anar a demanar feina,
a vendre un producte,
el que sigui.
És una impertinència
si et pregunto
què és el que faràs
avui a classe?
És una classe
introductòria
en el terme
més docent
de la paraula,
no indescent.
Docent.
És a dir,
que a grans trets
explico què és
la comunicació no verbal,
poso-los alguns exemples,
explico alguna història real
per situar-los,
però poca cosa més.
És conscient
que després de la teva
dilatada carrera
és l'auditori
més crític,
més d'ho que tindràs.
Sí, sí,
ho sé,
i a més estaré exposat a...
I no aplaudiran després, eh?
O sí?
Per una aula
no sé si es pot aplaudir.
No ho sé,
suposo que no,
suposo que no,
si són responsables
i si no.
Però jo estaré
en doble risc
perquè,
més que un altre professor,
perquè no només
quan estàs a l'exposició
d'un públic
ja t'arrisques,
sinó que a més a més
els estiré explicant,
per exemple,
la mirada.
I que quan parles
amb un públic
has d'anar repartint
la mirada
d'una manera equitativa,
no has d'oblidar
els de l'última fila
ni els dels extrems
i ells estaran comprovant
in situ
si jo ho estic fent o no.
Saps?
Clar.
I jo sovint
seré incoherent
amb el que dic
i amb el que estic fent.
I això ja els penso alertar
avui mateix.
I això que acabes
de dir de la mirada
té un objectiu claríssim,
que des del primer
fins a l'últim
espectador
se senti únic.
Exacte,
exacte.
Estàs parlant,
també es pot fer això?
És difícil
perquè a la tele
has de mirar
un objectiu negre
que no té res.
I tu t'has de dirigir allà
i mirar-lo amb intensitat
perquè saps que a casa
els estàs mirant
als ulls en aquell moment.
Estàs més desprotegit
en aquest mitjà, no?
Que no passa en un teatre.
Sí, sí.
Jo per això
estic molt còmode
fent el Palomino
perquè estic amb ulleres fosques
i miro amb la gana,
sobretot miro el teleprompter
i llegeixo.
Ja, ja.
Però és fotut, sí.
Amb el Palomino
te l'has de quedar
per tota la vida
a viure amb tu, no?
És com una mena d'adopció
o acollida familiar
o no sé en quin règim esteu
però jo tinc la sensació
que no et podràs desfer mai.
No ho sé,
tu em veus amb 60 anys
fent el Palomino?
Sí.
Sense maquillar, doncs,
perquè ja s'hi ha jo de mena.
Ei, les orelles,
tampoc no et passis.
No et posaran a créixer ara.
Les orelles i les orelles.
No, no, però Déu-n'hi-do.
Escolta,
continues fent teatre i ràdio?
Encara.
Ho podràs combinar tot
que has previst de fer?
Suposo que sí.
Home, el 15 d'octubre
a tele, amb alguna fuente.
Amb Palomino, també.
Sí, sí.
Veus com no te'l pots treure de sobre?
No, de moment no.
Ni te'l treguis, sisplau.
De moment no.
De moment encara dóna pasta.
Clar que sí.
Escolta, Oriol,
que dóna pasta
i també moltes satisfaccions
perquè és un personatge
que tu saps millor que jo,
agrada moltíssim.
Sí, sí.
A mi m'omple molt.
Mira que no m'agradava
al principi gens fer-lo.
T'era antipàtic, aquell personatge.
Sí, perquè em suposa estar lleig.
Amb aquest, així i tot.
I tu tens la teva coqueteria
com tot el món, no?
Exacte.
Però bé, ara ja m'he acostumat.
Ja el tens superat
i a més tothom va saber
en diferenciar de l'Oriol,
l'actor Palomino,
de l'Oriol,
perquè és el que dèiem abans, no?
Ara es va al carrer.
Fes-me el Palomino, escolti.
No, no.
Si vol, jo què sé,
li faig una tombarella,
però al Palomino no li faig.
Em nego un rodó.
El 15 d'octubre
comences amb l'Andreu Buenafuente,
programa a la televisió.
Sí.
Continues amb la ràdio.
Sí, exacte.
Tota la temporada.
Trono Villegas, què tal?
Muy bien, gracias.
Seguim fent bolos de la veu del món.
En tenim ara molt espaiadets,
però resulta que,
com que eren tanta gent,
alguns tenen bolos amb altres...
La gent se'ls busca a la vida,
tenen bolos amb altres grups
i aleshores jo he de substituir.
I em sembla que el més que ve
de fer de moro, d'índio
i de director d'orquestra.
Acabaràs tenint una autèntica crisi d'identitats.
Suposo que sí.
No hi ha dubte
i ara només faltaven aquests alumnes
que jo crec que t'estan esperant
amb moltíssimes ganes.
Espero.
Com heu solucionat el tema aquest
d'un excés d'alumnes
en funció de l'oferta que s'havia fet?
Doncs el coordinador de la llicenciatura
està fent una criba,
no sé en quin criteri,
i gairebé no ho vull saber-ho tampoc,
però seleccionarà finalment 40 persones.
De Mas i Vells, que bé, no?
Que bé.
Quin èxit.
Com cada any,
però potser com que és
la referència més recent que tenim.
Que satisfactòria és.
Mira que fa 23 anys que ho fem
i encara em satisfà.
23 anys, ja fa que...
Sí.
És veritat.
Fa molts anys.
és que deia, tinc una edat,
però es conserva, eh?
Deu dormir en formó.
Jo vaig començar en 16 anys
fent Dames i Vells.
16 anys, una criatura.
Amb una mala llet ja...
Sí, s'ha anat reposant aquesta mala llet,
i ara, doncs, s'expressa d'una altra manera.
Sí.
Déu-n'hi-do, Oriol,
no et volem entretenir més.
A més, ja arriben les notícies.
Tampoc no podríem entretenir-te.
Vale, vale.
Però t'agraïm moltíssim
que hagis vingut de veritat,
que sempre, sempre, sempre
és un plaer parlar amb tu,
perquè, a més,
sempre tens coses que explicar.
I no en plan allò de
si ara tinc projecte, no, no,
de coses realment
que et surten de dins,
perquè, al cap i a la fi,
et continua agradant la feina que fas
i això es nota.
I es nota moltíssim.
Enhorabona,
molta sort
i no siguis excessivament dur
amb els teus alumnes
a l'hora de posar nota, eh?
Espero que no,
però vaja,
que es portin bé.
Gràcies, fins a sempre.
Adéu.
Gràcies.