Gràcies.
Gràcies.
Avui el senyor Carlos Ortís, a la nostra conferenciada, a la Gisela de Pastor i a tots els coordonats d'aquest any.
Amb la segona missió d'aquest premi es consolida, mica a mica, la trajectòria necessària perquè aquesta convocatòria tarragonina sigui un referent en el món periodístic.
Des de l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació treballem per informar els ciutadans de Tarragona a través dels nostres mitjans de premsa i de ràdio.
Però creiem que hem de fer altres coses, com convocar uns premis a la ciutat de Tarragona que esdevingui una eina per reconèixer la professió periodística.
La informació pot tenir diversos pesants, pot ser local si parlem de Tarragona i pot ser global si ens parlen des de Brussel·les.
Per aquest motiu, l'Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació de Tarragona, com a organitzadors del Premi de Ciutat de Tarragona de Comunicació,
hem cregut oportun proposar a Gisela de Pastor com a ponent d'aquesta nit perquè ens expliqui les seves experiències
amb la conferència Tarragona-Brussel·les Poder i Fa Serviços.
Ella, la Gisela, és filla d'una família relacionada amb l'edat ràdio.
Podríem dir que, genèticament parlant, per la seva sang hi corren les zones arcianes.
És filla dels coneguts radiofonistes i publicistes tarragonits, Manel Pastor i Griselda Lleupà.
Griselda Pastor va començar com a periodista a Ràdio Reus, cadena cert,
va col·laborar amb el suplement Catalunya Nova del Periódico de Catalunya,
també va compaginar les sàstiques radiofòniques com a corresponsal de l'agència EFE Tarragona
i va obtenir una veta comunitària per estudiar a París,
des d'on va tenir l'oportunitat de desplaçar-se arreu d'Europa,
assistint al Congrés de Disvolució del Partit Comunista Italià
i en tantes i tantes novetats que han anat marcant la història d'Europa en els últims temps.
Bé, aquesta nit...
Moltes gràcies, senyora Martorell.
Té la paraula la senyora Griselda Pastor, corresponsal de la Sera Brussel·les,
que pronunciarà la conferència Tarragona Brussel·les, passadixos del poder.
Bona tarda.
Ja poso senyor alcalde, senyores senyors, senyors, premiats i amics i amics.
Comprendran que per a tots és un risc disposar-se a escoltar-me avui sense exigir-me
que el meu paper, la fila crònica, no duri 30 segons,
que són els que normalment aconsegueixen a la ràdio, especialment al dematiu.
Però ja que hi són, crec que no us hi he demanat.
A Brussel·les, igual que aquí, gran part del temps el passo al passadís.
I avui, això sí, quan escoltim el que he vingut a dir en fila crònica,
ho farem sense el sonor del telèfon mòbil, que és molt sovint això el que faig servir,
i sense escoltar el que es podia sentir quan vaig començar a treballar aquí,
a l'estudi 5 de la Sera, que més d'un cop es donava pas a l'unitat mòbil a Tarragona
i se sentien els duros caure el forat alat per la cabina.
Jo dic això dels duros, i ja és passat.
A Brussel·les diuen que és la capital del món on estem més mitjans de comunicació creditats.
Som 800 periodistes.
Som més dels que allà baixen tot davant la Casa Blanca.
És a dir, que tots no estem davant les mateixes portes, perquè no en cabríem.
Les coses van així.
Cada matí, a les 12, hi ha una roda de premsa.
És a la seu de la Comissió Europea,
i diuen que d'aquí, sobretot, li ve gran part del poder que té aquesta institució.
Per això ara els caps de govern enverrenen crear el càrrec d'un president de la Unió Europea un lifici,
és a dir, que busquen una fórmula per crear una estructura que sense prendre capacitat
ni força als seus governs pugui contrarrestar, diguem-ne,
la presència per a les dos mitjans d'aquesta Comissió Europea.
Doncs per això i per les coses, diguem-ne per qüestions de poder estar en com hi ha anat.
Per poder, recordo que un governador, un governador civil aprofitant un temps de passadies,
va demanar-me aquí, a Tarragona, i ja fa uns quants anys,
que quina gent eren les famílies que manaven aquí.
I no he dubtat, i no estic segura d'haver estat capaç de donar la resposta bona,
perquè entre seguir aturades nuclears, preparatius del pla secta,
els plens municipals, les festes, els moviments de barri,
no m'havia plantejado mai la realitat d'una manera tan concisa.
L'home, no es diré com és ella, acabava de regar a Tarragona, això sí, i ves per on.
Amb el temps hi ha après que el seu estil, aquell estil de resumir les coses,
respondre a la pregunta qui mana aquí, ha estat una eina útil,
molt útil per mi en aquest món, el de les institucions,
l'Europa 15, en què les decisions s'han de prendre per unanimitat
fins que canvien les normes que és en el que està darrer a mi.
A la Brussel·les, a les institucions, doncs es vota,
i es vota sobretot quan no hi ha acord, i es vota per minoritzar.
Minoritzar a Brussel·les, minoritzar un país, és fer públic que està sol,
que està en lloc, i això es considera una expressió de feblesa,
i és quasi bé un insult pels menys negociadors.
Aquesta ha estat la clau del mètode comunitari, almenys fins ara.
El valor afegit del sistema, que es pot resumir dient que
aquesta voluntat d'arribar a un consens permet a tothom
tancar una negociació amb la satisfacció de saber que ha cedit
el mínim necessari per fer l'acord possible,
i l'acord és el que es vol.
Però la gent d'aquest acord possible per tothom són cada cop més vells,
i això ha de ser el millor quan es fa més soroll,
doncs comença a estar en moda.
A Brussel·les també, a poc a poc ens estem convertint
en una mena de caixa de resonància per fer propaganda,
que és justament allò que Tane es va criticar aquí fa uns anys o mig,
i per part de la gent que sentia molt responsable.
Per això, doncs, no els hi ha d'estranyar que totes les reunions,
la majoria a Brussel·les, acaben amb un gran èxit,
amb un altre gran èxit, i molt sovint l'èxit és espanyol.
Els hi proposo un exercici molt divertit,
quan saben que hi ha hagut una reunió a Brussel·les,
el diumenge al matí, o que en els diaris,
i s'hi poden, fan no amb els d'aquí,
sinó amb els de diferents punts d'Europa,
i veuran com els titulars de cadascun d'aquests països,
conclouen amb una idea diferent d'aquesta mateixa reunió.
Veuran que els mitjans escits en espanyol
sempre es guanya alguna cosa, o quasi sempre,
i que en el pitjor dels casos es constata que existeix divisió,
és a dir, que els 15 estan dividits,
que aquest és un altre gran títol recorrent,
que sovint, a demés, és la nostra quessa.
Bé, doncs, per parlar de divisió,
ens els explicaré que la pitjor,
que no va tenir precedents, i si conclusions,
es va forçar fa poc, que vol dir a l'any 2000,
fa dos anys,
sota presidència portuguesa,
i arreu de la resultat de les eleccions a Àustria.
I faré un incis,
per dir-los que a Brussel·les els anys els contem per presidències,
i així es passi el que passi,
sempre vivim dins l'any.
I estem a l'any d'aquest,
o a l'any d'aquest altre govern.
A més a dir que a Brussel·les són la recta de la gent de 100,
i els meus personatges de confiança.
Doncs bé, els músics del govern de Jostén
van començar a tocar,
sota presidència portuguesa,
una meia de tango de Raval,
però ho van fer al passadís.
Els ministres francesos,
i alguns ministres d'Àldes,
però sobretot francesos,
van venir a les reunions en Utenxines,
a les solades de les americanes,
i van aconseguir que les fotos d'aquesta reunió
els fossin portades fins i tot a les ràdios
que saben que és difícil.
I no us poden imaginar el que era el bar,
o bé el passadís,
que és quasi del mateix,
o un portaveus,
i fins i tot ministres.
T'allargaven la mà amb la famosa reixina
amagada entre els dits,
i tots els periodistes pendents
de si aquest o de si aquell
seria o no assegut,
o s'havia aixecat,
o si li havien desitjat un bon dia.
I allò era un pati d'escola
que va quedar malament.
També pels ministres francesos,
perquè ells ja no estan al govern.
L'objectiu que s'havia marcat
era evitar l'entrada de l'equip de Heide,
ni més ni menys,
al govern d'Àustria.
I això perquè el seu partit
era el primer que havia fet bandera
contra la immigració,
amb possibilitats de sortir
de l'espai polític marginal
i situant l'Eistre.
Després d'Àustria,
el discurso ultranacionalista
més o menys reciclat
s'ha fet espai al govern de Dinamarca,
i molt soriosament,
en el de Holanda.
I a Holanda, justament,
els partits liberal i popular,
és a dir, el democristià,
ens acaben de donar
una lliçó de nous modos democràtics,
acceptant, primer,
el govern a la vista d'un dinfortuï,
i dissolvent després
aquest mateix govern,
tres mesos després només,
per convocar eleccions,
quan les enquestes han demostrat
que l'alternativa a lo tradicional
havia tocat sostre i cap.
això sí,
abans, un boig presumpte
en el cas d'Àustria,
que ja no us en recordem,
va assassinar el candidat.
I això no és una medal·la.
Va ser el maig,
el maig passat,
i crec que ho recordaran
perquè a Rotterdam també,
l'equip local,
jugava a un partit important,
a la Copa de la UEFA,
i ho feia contra un equip alemà
i va guanyar el de Rotterdam.
I com que hi vaig estar,
els hi puc dir.
Jo em vaig mirar el partit
des de la taula d'un bar,
un bon bar,
era un bar espanyol,
hi havia vi,
hi havia pàperes,
hi havia un cambrer,
que tenia més de 50 anys.
I quasi,
quasi tots els seus anys de treball
els havia passat
en aquesta ciutat de Rotterdam.
I ell mateix em va dir
que no en tenia el norlandès,
que no en parlava.
i també em va afegir
que, malgrat això,
en fi,
compartia l'opinió
que això dels estrangers
que no s'integren
és un problema,
sobretot quan són molts.
L'aportació espanyola
en el debat austríac
que no en el holandès
va ser el cas de l'Ejido.
Els em parlo
perquè l'impacte
de les imatges
a la sala de premsa de Museu
en plena eufòria
i combat antiàció racista
va fer que les embatxines
d'aquells ministres francesos
es descobrissin.
La comissió UPEA,
que és quasi sempre
on jo treballo
a les rodes de premsa,
per indignació
del govern de Madrid
es va veure
obligada
a dir alguna cosa en contra
i el que va fer
era s'expressar
molta preocupació
i el desig
que fets similars
no repetissin més.
Estic segura
que ho van llegir
o que ho van escoltar
quan va passar.
El que mai no va bé
va ser una declaració
del Consell de Ministres
i això perquè
Brussel·les,
és a dir,
la comissió UPEA
voltes
també serveix
per això.
Serveix per quedar bé,
serveix
per fer veure
que Europa té consciència
mentre l'Europa
ha de poder
la del Consell
calla
i observa.
I això
perquè les decisions
del Consell UPEA
no es poden prendre mai
contra un país.
Hi ha sempre
una votació,
una votació específica
i això del vot
és tan complicat
quasi com
explicar-los
i el digam
i les funcions
i les relacions
entre institucions
elòpies.
Però és important saber
que quan s'ha de votar
a nivell europeu
hi ha dos grups
o dos tipus
de països.
Hi ha països grans
i hi ha països petits.
Els països grans
tenen 10 vots.
Són Alemanya,
França,
Itàlia
i el Regne Unit.
Espanya
amb els 40 milions
d'habitants
perquè en definitiva
és la demografia
la que barca
ser un país
en un país petit
en té 8
de vots.
I la resta
com que van al darrere
i són més petits
no arriben ni a 15 milions
es reparteixen els vots
de 5 a 2.
El més petit
en dos
és Luxemburg.
I els explico
les xifres
que ara s'han de canviar
això de l'obligació
perquè
aquests vots
aquest poder
del ser gran o ser petit
serveix
per constituir blocs
de majories
però sobretot
per constituir blocs
de millories
de bloquets.
La solidesa
d'aquest bloc
serveix
per mesurar
en una negociació
en una discussió
quan costarà
què costarà
si molt
s'hi pot arribar
a un acord
per una unitat.
Doncs,
tornem al problema
d'Òstria.
Va ser molt poc abans
que el govern francès
hagués de dirigir
el que s'ha conegut
com la negociació
per al tractat de Missa.
Això del tractat de Missa
és la llei mar,
la nova llei,
que Irlanda
els seus ciutadans
votaran
demà mateix
per segona manada.
En resum,
deslegitimar
el govern d'Òstria
que té quatre vots
fa molt difícil
resoldre un desempat,
una baralla
entre caps de govern
amb els vots
d'aquest país
i sobretot
complica les coses
pels països petits
que en aquell moment
pensaven ja
en fer una aliança
per impedir
que en la baralla
dels grans
els hi prenguessin
el que consideraven
que és.
Si volgués ser
més dolenta
podria dir fins i tot
que mesos abans
d'arribar
a una reunió
molt important
o posar
un accent
d'una campanya
mediàtica
en el risc
de tornar
al passat
d'una Europa
nazi
invalida
de pas
qualsevol acció
perquè Alemanya
com a país gran
ho copia
amb el que reivindica
i això els hi dic
perquè en el fons
el debat està aquí
va ser això
i continua sent això
el debat
en aquests moments
és saber
si Alemanya
la d'avui
ha purgat
el passat
de l'Adaí
o si no l'ha purgat
si el nazisme
és un risc
encara
i en aquest cas
si ho és
des d'un país
des del mateix país
o si allò
que ens fa por
allò que
intentem
reputxar
són uns valors
excesos
diguem
per altres
passadissos
que poden ser
més prudits
i ho explico
perquè respondre
aquesta pregunta
serveix
jo crec que molt
per entendre millor
el debat
a nivell
europeu
que a voltes
sent-li
molt més difícil
el debat d'avui
i el de la setmana
dimensi
que demà
els irlandesos
voten el tractat
de Nissa
i ho fan per segona vegada
perquè la primera vegada
que van votar
els irlandesos
van dir
no
a aquest tractat
el referèndum
és una opció d'Irlanda
repetir-lo
és una imposició
de la comunitat
europea
de la Unió
sense tractar
de Nissa
ni un violació
no ni unia
fins dint els almenys
del calendari
previst
i l'Europa d'avui
és així
en aquesta Europa
els països més petits
com Irlanda
o com Luxemburg
fins i tot Luxemburg
és molt petit
i molt ric
tenen uns drets
i aquests drets
han volgut respectar
però el referèndum
que faran demà
els irlandesos
en aquest moment
també serveix
per qüestionar
el valor
d'aquest respecte
és a dir
que el passadís
el de Rosales
va ple
de gent
que comença
a preguntar-se
si és normal
que un país petit
que quatre
diuen
tingui dret
a imposar
a la resta
què és el que s'ha de fer
i és un debat
perquè m'entengui
posaré
perdó
un exemple
que potser
ens és més proper
com que estem
tan pendents
de l'ampliació
els companys
periodistes
de l'Europa de l'est
algú
pel passadís
els ha explicat
que el català
existeix
i de cop
quan et deuen entrar
diuen
ah
ja
i els ha dit
a la més
que els que parlen
en el català
són molts
i en fi
que més d'un polonès
o més d'un
company periodista
ja sembla que
diguem
que si són tants
com diuen
els que entraran
en Polònia
dins la Unió Europea
que són poquets
en el que habitants
tenen
menys drets lingüístics
i és veritat
Estònia
per exemple
té un milió
quatrecent mil habitants
l'Ectònia
en té més de dos
la Solàquia
en té cinc com a quatre
Malta
només té
quatrecent mil habitants
i Xipra
en té
vuitcent mil
entraran tots
i entraran
amb uns drets
però el problema
és que aquest debat
del qual els parlo
que passa
al passadís
no conclou
que el català
pugui tenir més drets
sinó que els noves
n'han de tenir
de molts
bé
doncs
en un passadís
especialment
macabre
perquè està
rodejat
de cementiris
de la segona
i de la segona
guerra mondial
fa molts pocs dies
vaig veure-hi
una pistola
i era una pistola
de vida
el passadís
en qüestió
era el passadís
d'un museu
és el museu
dels nacionalistes
flaments
que com saben
són els delgues
que no parlen
fins
la pistola
que em va trigar
l'atenció
tenia un rètol
i en el paper
es podia llegir
aquest és un model
igual com el que
va ser fabricat
per la FN
i utilitzat
per assassinar
l'arxidut de l'Òstria
a Saradí
en el rètol
no hi havia cap altre nom propi
ni el del mort
ni el del que
l'havia matat
només el de la fàbrica
i saben per què
n'hi vaig fixar
n'hi vaig fixar
perquè el govern belga
del que quasi
jo no parlo mai
per ràdio
amb un pacte
complicat
de liberals
liberals
amb tots
i amb tots
dels dos costats
lingüístics
ha estat
fa molts pocs dies
a punt de trontollar
per un contracte
de vendre d'armes
al metal
en aquest cas
per un contracte
de 5.500 matralletes
fabricades
per la mateixa empresa
per aquesta FN
que
anomenava
i per això a mi em sembla
i en resum
que és el que
que és el que us hi volia dir
que no hi ha debats
vells
ni problemes llunyants
sinó que els debats
que aquests dies
que estem fent a Brussel·la
són els debats
de sempre
que aquests debats
aquí
ens van servir
per elegir
un model de democràcia
concret
i que bé
que el que ara està en joc
ni que
a voltes
ho expliquem
de forma molt difícil
és un model
per a tots
i per això
a més de felicitar
els previats
d'aquest vespre
jo desitjo
la veritat
que el Premi en si mateix
sigui
per sempre
un instrument
perquè tots els debats
trobi
el seu espai
i surti
del passadís
moltes gràcies
a la ciutat de Tarragona
el dia 10 d'octubre
del 2002
a la seu de l'Empresa Municipal
de Mitjans de Comunicació
es reuneix l'aturat
del Premi Ciutats de Tarragona
de Comunicació 2002
en segona convocatòria
format per
senyora Maria Mercè Martorell
presidenta de l'Empresa Municipal
de Mitjans de Comunicació
de Tarragona
senyor Eduard Garcia Castells
senyora Lluís Amunyot
senyor Ramon Civit
tots ells
membres del Consell d'Administració
de l'Empresa Municipal
de Mitjans de Comunicació
de Tarragona
senyor Ricard Laó
director de Tarragona Ràdio
senyor Manel Sant Romà
membre d'Internet Society
senyor Francesc Domènec
president del Col·legi
de Periodistes
de la Demarcació de Tarragona
senyora Marca Molas
directora general
del Consorci Local
i Comarcal de Comunicació
senyor Lluís Amiguet
periodista de la Vanguardia
senyor Ricard Pasqual
president de la Federació
de Televisions Municipals
senyor Manel Ramon
president de la Federació
de Ràdios Locals
senyor Gustau Hernández
periodista digital
del diari de Tarragona
i el senyor Francesc
de les calçades
direc de l'empresa municipal
de Mitjans de Comunicació
de Tarragona
que actua com a secretari
efectuada l'avaluació
dels treballs presentats
a concurs
dins del termini
establec de les bases
per les quals
aquests que creixen
acorden per la majoria
concebir
un accés
amb l'especialitat
de televisió
a Pep Andreu
i David Llibre
per l'Habana
146 històries
d'una caserna
a més de televisió
de Toteró
fa el lliurement
de l'obardor
el senyor alcalde
de Tarragona
senyor Joan Miquel Nadal
Gràcies
Si mateix
aplaudiments
Com a finalista
Jesús Álvarez Crespo
per la pàgina web
hablemos del japonès
fa lliurement
la senyora Maria Mercè Martorell
presidenta de l'empresa
municipal de Mitjans de Comunicació
a l'especialitat
l'especialitat
de coconuts
aspera
de importante
motx
soport
la Maya Ràdio, on Ràdio fa l'entrega
al senyor alcalde de Tarragona.
Seria gràcies
per l'estitulat periodístic
la plaça literària d'Arbó.
Fa l'anyorament la senyora Maria Marcela Cudell.
I el premi a Ciutat de Tarragona de Comunicació 2002
dotat amb 2.000 euros
és per l'especialitat de televisió
a Anna Masí i Gloria Loquizo
per la tradició de la Setmana Santa a Tarragona
a Mèns de Televisió de Catalunya.
Fa lliurement el senyor alcalde de Tarragona,
Joan Miquel Madal-Malé.
i Gratis den CLM per l'especial .
I el presó de l'especialitat de la target he bolt a tribut.
Gràcies.
Atenent-se a les bases establertes, el jurat ha distingit fora de concurs a persones o empreses o institucions que han descargat les tasques periodístiques.
En aquest sentit, el jurat fa un reconeixement a títol pòstum per una vida dedicada a la ràdio al senyor Josep Maria Terrassa, ràdiofonista tarragolí, creador d'un gènere radiofònic com la ràdio magnèfica, que va ser la precursora de les actuals maratons televisives.
Creador també d'un personatge molt entranyable com a genet, la veu del qual es va conèixer arreu de l'estat espanyol.
Terrassa va ser la primera veu de la ràdio a Tarragona i va néix figurar en els anals dels Premis de Comunicació Ciutat de Tarragona.
Fa llunyament la senyora Maria Mercè Martí.
El jurat també desigui fer un reconeixement a tota una vida dedicada a la ràdio.
La professió periodística, els senyors Vicente Aniguet i David Castillo.
David Castillo va estar vinculat al Diari Espanyol des de l'any 1942, especialitzant-se en electrònica esportiva.
L'any 78, després de ser un redactor bancà, va ser anomenat director.
Durant 40 anys, s'ha fet un corresponsal de marca, el Bona Deportiva, fent el seguiment del màstic.
Vicente Aniguet va ingressar a l'Escola Oficial de Periodismo l'any 1951 i ha treballat a diversos mitjans com el Diari Montañés,
Ràdio Segundo, el Faro de Ceuta, el Levant de València, la Voluntat de Jicón, Amarecer de Zaragoza i, sobretot, el Diatge Espanyol,
i el Diari de Tarragona, destacant amb la crítica d'art en els temes culturals.
Fa lliurement el senyor alcalde de Tarragona, Joan Miquel Madal.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Senyor alcalde, d'autoritat,
M'ha demanat que donés les gràcies, els premiats, i així ho faig.
I justament hi ha uns amics, companys, com el que acaben de veure, el Miguel, el David Castillo,
que a més són companys, són amics, i entre els junts, l'eix de periodistes, per tant, faig de molt gran poder.
Quan a mi, quan a mi, m'ha donat l'ocasió de venir a Tarragona, però jo no vinc a Tarragona, torno a Tarragona,
torno a Tarragona, sempre hi soc un número alt.
En realitat jo tinc de Tarragona una idea bastant imperial, bastant imperial.
Heu de dir que Tarragona no és una ciutat escripta, és una ciutat, en tot cas, del territori.
La província de Tarragona era, més o menys, la Catalunya d'avui.
S'estanien més davant, estaria segur, però em caldria calcular una mica de les ordees.
I si no haguéssim estat els vicibors, hagués estat una globalitzada identitat.
Però ha tingut tot final.
I segurament no hauria dit Catalunya, sinó que s'hagués dit Tarragona.
I els catalans serien els tarragonins.
El nom de català veien molt més tard, i veien els castells que s'anaven fent després de l'impèrie que l'oligi d'ara l'ascenent.
I avançava el que considerava el castell en un càrtel català, com el castellà, o el castell de la Reconquesa.
Però aquesta visió històrica, jo la tinc personal, la mateixa.
Tinc aquesta visió territorial de Tarragona.
Perquè per mi Tarragona és com treus, és com treus burros.
Tarragona és el lloc que va néixer, el meu pare.
I vaig passar llargues temporades per la meva àvia.
Emplem anys, estius, hiverns, va haver un epidèmic o solment, vaig estar dos anys o tres.
De manera que jo estava aquí de petit molt.
Tant, tant, que no ara en els rops ni a Tarragona, com que m'havia après, sinó a Reus.
I vaig estar a vida.
A vida.
És molt important això, perquè ara no n'hi ha de vida.
Però, en la meva època, era un personatge molt a tenir compte.
I la meva mare va donar el pit, el primer, el segon fill, el tercer ja no.
El tercer ja la va portar a Sant Saturní de noia.
I llavors, tot un dia van anar a veure el que passava,
i van trobar que li vagaven llet en un bals.
O sigui que, si s'hagués quedat una mica més,
li haguéssim donat directament a Macàlia.
i t'he de tirar una beguda.
I aleshores se veia, va haver un trastorn,
perquè seguint improvisar una vida.
I aleshores, doncs, se va trobar una,
i la va apel·lijar el meu avi,
metge de l'esport, el pare de la meva mare.
i era de Reus, relativament de Reus,
perquè era la dona del guarda-mulla de l'estació de Reus.
O sigui que la casa del guarda-mulla està més llunyada del centre de Reus.
La meva mare no era gaire,
perquè jo no hi hagués que havia estat a lida
en una caseta de guarda-mulla,
perquè deia que això era poc.
Doncs, estic trobent a mi content.
I a més la vaig a conèixer, a l'edat,
no només la meva mamà,
sinó més gran,
perquè aleshores s'establia un contacte actiu
i sembla que jo era més prioritat
envers d'ella que el seu propi fill.
Potser perquè era una mica rós
i el seu fill era molt negre com ella.
Però, en tot cas,
es venia a veure,
després es venien els reis,
ells tenia un discíclo com jo,
el meu ull de mariet,
i fins que es va perdre contacte.
Però ho vaig tenir.
Però jo tenia dies només
quan vaig anar a Reus.
Per tant,
per què?
Per mi ho establir,
aquesta cosa que hi ha Reus,
per la bona, a Rodonc,
no, és igual.
Tot és igual per a mi.
Tot és igual.
I des de Rodonc també venia aquí sovint.
I després aquí vaig venir,
concretament,
dos cursos de batxigerat,
que s'ha portat això.
Aquí al costat,
que és, a l'Algavella,
que hi havia l'institut.
i vaig fer el cinquè i el sisè.
I estava amb el meu oncle,
un tanonge,
que tenia classe,
al carrer,
la nau.
Que la nau,
un cas ben molt brutès.
I,
aleshores,
que era un carrer,
la casa,
tenia una entrada,
que era la nau,
que té una,
un nivell.
Però miraves per la finestra,
darrere,
per a qualsevol darrere,
hi havia un sal,
perquè anàvem un carrer de sota,
molt a sota,
i
m'havia estrenyat,
aquesta configuració.
Però a ningú,
aleshores,
em va saber que a ningú sabia prou bé,
que estàvem damunt
la gravetia del cil romà.
Iria a sota,
unes famílies,
molt bé,
unes famílies gitanes,
aquestes sedentàries.
I després,
també recordo ara,
que hi havia molta gent,
pel lloc tan petit que tenia.
I ara recordo que hi havia molta gent.
I ara m'explico per què.
Tenien una cova,
una cova que és,
el que hi ha al restaurant avui,
o sigui,
la bovedat del circ,
que després,
la pujada de l'insicòrbi,
es mata per les escals
de la pujada de l'insicòrbi.
De manera que,
jo m'hi he sentat sobre el circ,
i, per tant,
he viscut.
I, per tant,
quan van desfer
la...
la...
la...
el penedès,
la...
la...
la...
la...
més o menys era,
i van poder descobrir
la porta
successional
de l'entrada,
com un escàrbi modern.
I es pot anar pensant,
només cal que dalt,
anar a una casa terra.
Que no cal fer-ho ràpidament.
Perquè,
un dia vaig dir
que,
el passat,
de Tarragona,
que és molt futur,
perquè,
estem molt en el circ,
també en el futur,
potser serà a descobrir un circ.
És molt futur.
però,
també el teu present.
Teniu el teu present.
Jo sé que l'alcalde,
té el...
l'interès molt al passat,
però també molt present.
Perquè,
vaig a girar el devia,
que està endegat,
i està en marxa,
projecte,
per tant,
falta...
a més,
la pica,
per la façana marítima
de Tarragona.
que sempre,
el pecat,
de tenir,
per aquí,
l'utina,
de la ferrovia,
del tren.
I aleshores,
això,
desapareix.
I al projecte,
el Ricardo,
el fill,
hi haurà una fesana fantàstica,
ja ho és,
per la façana,
que m'havia d'arrat.
Però a guanyar,
perquè on sota serà bé,
hi haurà també uns passejos,
que faran que Tarragona
sigui l'imperial d'August,
on era aquí.
Per tant,
jo felicito l'alcalde
d'haver portat aquest projecte,
i jo felicito els teva guanyols,
perquè tenen aquest passatge
fantàstic,
fantàstic,
i aquest futur assegurat
de Tegui.
Gràcies.
A la televisió
i a els mitjans de comunicació
com una manera
de fer cultura
en un país
i de fer créixer
i progressar
els propis ciutadans.
Molt agraït també
a totes les persones
que han estat avui aquí,
que han estat
homenitzats,
i especialment també
el record
del senyor Terrassa
i de la família.
Moltes gràcies
a tots vostès,
moltes gràcies també
per les paraules
que ha tingut
el senyor Santís.
A tot,
la velocitat
dels mitjans de comunicació
avui dia
és tan forta,
tan forta,
que moltes vegades
fa que
el món
vagi canviant
amb una velocitat
que no la siguin.
El comentat
per la periodista
la senyora Pastora
ha sigut prou important
i prou clar
des de la seva perspectiva
insisteixi
del periodisme
i des de la manera
que els periodistes
veuen a la classe dirigent,
a la classe política
o que veuen
a la resta de la vida.
De fet,
el que seria bo
és que
tots
aquells
que tenen
responsabilitats
periodístiques,
els que tenen
responsabilitats
periodístiques,
els que tenim
responsabilitats
polítiques,
tinguéssim la consciència
que tots estem treballant
per un món millor.
Ja va ser informals
de més.
Que per molts anys
sigui així
perquè mentre hi hagi
premsa,
això sí,
que és veritat,
mentre hi hagi
una premsa lliure,
això sí,
és veritat,
mentre hi hagi
una premsa lliure,
segur que hi haurà
llibertat al món.
I per damunt de tot,
dels polítics,
dels periodistes,
de les persones,
per damunt de tot,
si no flota la llibertat,
no es donarà
un món
amb capacitat
de progressar.
Moltes felicitats
a tots vostès,
per molts anys
ens podem veure
i disfrutar
de l'amistat
i que els treballs
dels periodistes
joves continuïn
arribant a l'èxit
com ha estat
aquesta vegada.
Moltes gràcies,
s'aixeca la sessió.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.