Ja tenim entre nosaltres el senyor Josep Maria Barba.
Josep Maria, hola.
Hola, bon dia.
Quina oloreta. És l'olor a cautxú, això?
Sí, que la goma i potser una mica de gasoil, allò de llampiar alguna peça.
Sí, l'olor de goma sí que em fa.
Jo mateix ho noto, que moltes vegades sembla que sigui insensible, però es nota.
Però és una olor agradable, i més per vostè.
Amb això ara ja, com que la botiga està tan buida,
hasta es nota amb el so una mica de ressonància allò d'adulcar el buit,
molt diferent del de sempre.
Però encara tenim algunes bicicletes per aquí.
I déu-n'hi-do quins preus més bons, eh?
Oh, mira, hi ha un 20% de descompte, la gent ha vingut com si no hi hagués l'amon,
o sigui, en pocs dies, el principal de persona gran se van acabar de seguir, en pocs dies.
Aviam, jo no crec que calgui que faci una descripció molt exhaustiva
del que és l'establiment, del que és la botiga de bicicletes Barba,
perquè qui més qui menys en aquesta ciutat, i no exigerem,
ha entrat alguna vegada, ha comprat alguna bicicleta, alguna peça de recanvi,
ha vingut a demanar consell, assessorament.
Vostè abans em deia, home, se li està donant molta importància, senyor Barba,
no em sigui modest perquè vostè sap que el nom Barba,
la ciutat de Tarragona associat al món de la bicicleta,
és un tàndem i mai millor dit, inevitable.
Bé, jo ho agraeixo perquè veig que la gent ha pensat en mi,
continuament venen gent a saludar-me, despedir-se, clients, coneguts,
i és una cosa de molt de sentiment.
Inclús ahir va vindre un senyor gran que havia passat moltes hores aquí,
client, amic del pare, i se'n va anar amb les llàgrimes als ulls,
i, bé, sense poder parlar ja va marxar, l'acompanyava la filla,
perquè era un home ja de prop d'uns 90 anys o així,
i, doncs, hem sigut com una institució, són 100 anys, se pot dir,
i, esclar, van associat el nom de Barba amb les bicicletes, no?
I no puc anar enlloc o no parlar amb ningú, que sempre,
oi, oi, el pare de l'altre, la primera bicicleta,
o l'altre jo ja tenia comprat a casa, n'hi ha quatre, o n'hi ha sis,
o n'hi ha d'aquí vostres, dic, bueno, seran de vostè i no meves, no?
Però, bueno, sí, és una cosa, jo mateix també ho trobaré,
és una cosa molt anecdòtica, molt sentimental,
i que sembla que no s'havia d'acabar mai,
i fins i tot algú em diu, no, no, no hauries d'haver plegat,
però, bueno, jo, el temps no passa i no pots anar a contracorrent, no?
Sí, però no em digui a mi que de ben segur que els amics, els coneguts,
quan el truquin, quan el vinguin a buscar, que és,
escolta, que tinc un problema, per què no em dónes un cop de mai,
així una miqueta per afició?
Bueno, jo ja he deixat el meu telèfon un mòbil a molta gent,
perquè dic, ara quedaran desemparats, no sabran on trobar-me,
jo no sé on trobar-los amb ell, però ells podran trobar-me a mi,
i doncs, mira, si convé alguna cosa, ni ben més, sigui per parlar,
perquè de material ja no en tindré,
però, doncs, poder-te dir, doncs, un consell, o una ajuda,
o, en fi, no, simplement per trobar-nos o parlar, no.
La botiga la va fundar el seu avi?
Sí, la va fundar l'avi, era molt aficionat a la bicicleta,
coses així, una mica aventurer,
i va córrer amb bicicleta, que tot era matera,
llavors, els anys, doncs, l'1, el 3, el 5,
tinc diplomes aquí d'ell, doncs.
Si vol, anem passant una miqueta per la botiga,
així anem observant les fotos.
Hi ha aquesta fotografia d'aquí,
es veu al fons, al convent de Santa Clara,
està fet el que és el passeig de les Palmeres,
al fons, doncs, ara hi ha l'hotel Imperial Tàrraco,
el que era aquell convent,
s'aveu aquí la gent en aquella,
com unes camises llargues o unes bruses,
amb gorra, tothom mirant-se'l,
una bicicleta amb una roda molt ampla,
ell va amb una gorra,
representa, doncs, que era una cosa anecdòtica,
en aquella època, doncs,
anar amb bicicleta, una mica rara,
i de tot això, doncs, va vindre, doncs,
de... té uns diplomes, també,
tenim aquí l'altra banda,
de l'any 5, Unió Velocició Espanyola,
diploma de rècord,
d'Antonio Barba Nolla,
que era l'avi,
i firmat, doncs,
de tots els presidents
de la Unió Velocipèdica Espanyola.
Que aquí té un...
no sé ni com dir-ho,
un velocíped?
Un velocíped.
Aquí en té un?
Sí, sí.
El meu avi...
Vostè ha pujat alguna vegada?
Jo l'hi vaig provar una vegada,
però, la veritat,
no tenia prou alçada per l'alçada d'aquest...
Sembla molt difícil, això, eh?
Sí, en Pinyo fixo,
i la direcció et dominava,
doncs, era un únic que difícil, eh?
m'ha explicat el meu pare
que l'avi havia començat,
va aprendre a anar amb bicicleta
amb un velocípedo,
que la cosa se les traia, eh?
O sigui, que ha de ser...
havia de ser molt difícil
començar a aprendre'n,
però, esclar,
no n'hi havia altres,
o sigui,
que va aprendre'n una d'aquestes.
Ara que diu això de Pinyo fixo,
aquesta és una frase
que ja ha quedat com una frase feta, no?
És que aquest va a Pinyo fixo, no?
Pinyo fixo vol dir que no es pot parar,
o sigui, no,
si et pica,
allò d'arrascar del ginó,
allò a la cama,
els de les pistes amb valòdrams,
carrers amb valòdrams,
doncs van en Pinyo fixo, també,
i és una cosa molt...
I a la foto aquesta d'aquí
és la botiga,
tal com...
o sigui, el mateix local,
és de l'any 12,
perquè s'aparàcia aquí en un calendari,
veurà que hi ha el llum de gas,
ja no hi ha res d'instal·lació elèctrica,
sabeu aquest banc,
aquestes bombes o manxes
que dèiem que tot Tarragona
hi va vindre a inflar aquí les rodes,
que encara les aguardo,
i es veuen les bicicletes de l'època,
amb aquests pneumàtics amples,
sense fre a davant,
el maniard molt estrany,
de forma rodonit,
bocina allò el mequi-mequi,
clàssic,
i bueno,
és la història mateixa
que no enganya això.
Déu-n'hi-do,
Josep Maria,
com ha canviat el món de la bicicleta.
Jo recordo,
la meva primera bicicleta
va ser una BH,
de senyoreta,
perquè abans es feia molt aquesta distinció,
no?
BH i l'Orbea.
Ai, sí, sí que té BH i l'Orbea,
també era un clàssic.
Sí,
però aquesta BH que té vostè aquí,
res a veure,
la que tenia jo.
És clar,
en suspensió davant,
darrere,
no mati exemple.
Perquè això dels plats i els pinyols,
i els pinyols de quan és?
21 a velocitat,
té aquesta,
les més bones tenen hasta,
doncs,
9 per 3,
27,
les de mountain bike,
el canvi de marxa,
més anys enrere,
ni es coneixia.
Per això és el que li preguntava,
això del canvi de marxa
i tot això,
de quan és,
més o menys?
Mira,
les de mountain bike,
les barates,
porten 3 plats,
7 pinyons,
són 21 a marxa,
i les més bones,
hasta 9 pinyons,
que són 9 per 3,
27 marxes,
i les de carrera també,
2 o 3 plats,
i 8 o 9 corones.
I escolta,
ja no em fan de que no portin res?
Doncs no,
mira,
una sola que ha quedat,
l'únic.
Aquesta és la que em convindria a mi,
que ha quedat perquè no té marxa,
més que una.
Però veu,
té barra,
té barra,
i per les xiques,
jo quan era petita deien
que les bicis de les xiques
no havien de portar barra.
Ara hi ha moltes xiques joves
que ja n'hi saben a què és això,
els hi ensenys,
veus,
això és més per noia
i això per home.
Ah,
ah,
no,
no,
ja m'agrada,
no,
com que no ho coneixen,
no ho han vist mai,
no saben a què és una bicicleta de dona,
doncs agafen la normal,
la que té l'amic,
el nòvi,
el germà,
però doncs sí,
que sempre hi ha,
en fi,
s'han venut
i encara les fan.
I escolti,
a banda de la bicicleta,
mai s'havien venut
tants complements,
que sí carteres,
que sí pantalons,
que sí.
Oh,
sí,
és un mercat que no hi era abans,
ni,
ni,
ni,
allò del cavallet per guantala,
ni el casco,
ni bosses,
ni cistells,
bueno,
hi havia allò
que hi ha cartereta de cuiro darrere,
però a part d'allò res,
ni compta quilòmetres,
això electrònic que va ara,
que t'indica un munt de coses,
els pulsacions,
velocitat,
distància,
a temps,
rellotge,
bueno,
són com a computadores,
són actèntiques.
La bicicleta,
a banda de formar part
de la seva història familiar
i personal,
han de formar part
de la seva vida,
és un vehicle
que vostè ha utilitzat sovint?
Doncs sí,
m'ha agradat molt,
havia fet molts quilòmetres.
També hi ha un cas curiós
que,
ho he explicat de vegades,
que jo quan era jove,
posem,
doncs,
que tenia 10 anys,
12,
15,
16,
fins a 18,
potser,
que me veien la gent
anar amb bicicleta,
oh,
on vas amb la bicicleta?
Oh,
va,
era un tomb,
o quan tornava,
oh,
com vens?
Doncs mira,
he anat fins allà,
doncs,
a l'Arc de Barà,
o he passat per Torre d'Embarra,
el tomb del Catllà,
cap aquí dalt,
doncs,
el cementir,
bueno,
un tomb que feia
i quedaven estranyats,
quedaven estranyats,
o perquè hi has anat,
fins a més,
quan tenia ja més gran
que tenia la moto,
o que no tens la moto,
que has volgut estudiar a gasolina,
dic,
no,
hi vaig amb bicicleta,
perquè,
doncs,
vaig per distraure'm,
perquè m'agrada,
o sigui,
ara és com una obligació
tothom tenir bicicleta,
tothom anar-hi,
però en canvi,
en aquella època,
hi havia quatre de comptats
a Tarragona
que anàvem amb bicicleta
i era com una cosa estranya,
no?,
o sigui,
que han canviat molt.
Vostè ara parlava d'un itinerari,
m'està parlant d'anar al Catllà,
a l'Arc de Barà,
doncs,
la pròpia ciutat de Tarragona,
que Déu-n'hi-do,
en una època
de les bicicletes aquelles
sense canvis?
Sí,
i, bueno,
jo de més petit
no duia canvi,
en que va,
el pare,
em va muntar
la primera bicicleta
en canvi de marxa,
tres marxes,
llavors hi ha ara molt,
tres marxes,
fins que no vaig ser
una mica,
doncs,
com una mica més gran,
no em va posar
el canvi de marxa,
primer me la va posar
sense marxes,
en que va tres marxes,
i ara,
doncs,
van amb 18 i 21 marxes
i la canalla
de cinc anys o sis,
ja,
no?,
ha canviat molt.
Aquí veiem
entre les fotografies,
doncs,
antigues,
de l'inici
d'aquest establiment,
cartells,
doncs,
per exemple,
veiem un cartell
de la Vuelta Ciclista a Espanya
1958,
hi ha molts cartells,
doncs,
que fan referència
a grans corredors
de la història del ciclisme,
com per exemple,
Edi Merck,
veiem,
vostè també,
imagino que ha estat
un gran aficionat
a les curses ciclistes.
Sí,
sí,
el que passa
és que no ho he seguit
tant com d'altra gent
que els que han estat
posats als clubs,
a les federacions,
o allò de fer fotografies,
o anar a agafar autògrafs,
de més anys enrere
havien vingut aquí els corredors,
això sí que ho recordo,
el meu pare ho va tocar més,
perquè no hi havia
el servei d'ara,
un que tenia una bicicleta
i corria tot l'any
en aquella bicicleta,
i quan acabava
una etapa
de la Volta a Catalunya,
posem,
doncs,
havia de vindre aquí,
que hi havia carreteres
amb pols,
a llampiar-la,
a ingressar-la,
a les averies que hi hagués,
i si es trencava un quadre
l'havien de soldar,
i no com ara
que tenen un camión
ple de bicicletes
i cada,
si compré cada carrera,
bicicleta nova,
no?,
que tot ho paga l'equip,
o sigui que ho he viscut,
però ara últimament
ja no,
o sigui,
ara jo el que estic
més en plan comercial,
en plan comercial,
previstes també ho tinc
i ho conec,
i més o menys vaig,
però una mica de lluny,
eh?,
mira,
com a mi mateix hi ha
la Carme Fullana,
una xica mallorquina,
que és,
si no és campiona,
és quasi com a campiona,
ha guanyat moltes carreres,
és una de les primeres
del món
de mountain bike,
i és molt,
una xica molt maca,
molt bona,
i molt,
una gran corredora,
doncs també m'agrada
tindre'l aquesta foto,
i em sembla que n'hi havia
una altra per aquí baix,
aquella d'allí baix.
Ah, de l'Indurain també,
n'hi ha una,
només faltaria,
n'hi ha diverses,
Indurain també,
sí, sí,
i n'hi ha,
allà de la Jarreta,
i de, en fi,
hi ha equips ciclistes,
d'aquí del Botexia,
i hi ha molts records,
i els que anaven caient,
però ara se fan bé,
allà l'equip,
aquell equip del cas,
que també va ser molt bo,
en certes èpoques,
podem agafar el nom
dels corredors d'aquí,
que hi ha Carlos Echevarrí,
el director,
Gabriel Mascaró,
Gabinol Ereño Zaga,
Uribe Zubia,
Zlacano,
Gaudós,
Elorza,
Langarica,
no,
de Gandarica era el director,
i Gandarias,
Zubero,
Nemesio Jiménez,
en fi,
molts i molts,
i molts,
i molts López Carril,
González Linares,
èpoques,
èpoques que hi ha hagut,
doncs cada...
Aquí també n'hi ha una altra curiosa,
que és de l'Indurany,
amb l'equip de...
No,
aquest és Perico Delgado,
Perico Delgado,
amb l'equip Reynolds,
i n'hi havia un altre...
Ah,
l'Indurany el té aquí,
eh?
Aquí sota estàs.
Sí,
aquest l'Indurany,
amb l'equip del Reynolds,
que era abans això d'anar amb el Benesto,
doncs també té molts anys,
que això,
ben d'or del tour de la comunitat europea,
econòmica o alguna cosa,
n'hi ha moltes coses.
Té bicicletes estàtiques també.
Sí,
també és un mercat,
i va haver uns anys que es venia molt això.
Sí,
estava molt de moda,
ara s'ha perdut una mica,
no?
No,
però ara comença que ja està estabilitzat,
o sigui,
la gent ja en tenen moltes,
hi ha molta gent que la tenen,
i és una bona enya,
per doncs els que no...
hi ha moltes persones grans,
que doncs que no estan per tenir una bicicleta,
ni a posar-se dintre al mig del trànsit,
ni del mal temps,
i això,
i és la comunitat de tindre-ho a casa,
allò per un moment,
doncs de fer una mica d'exercici.
És un complement.
Aprendre a muntar en bicicleta,
vull dir,
perquè vostè és un esperrin,
ha vist de tots colors en això de la bici,
sobretot dels que comencen,
s'ha d'aprendre de petit,
si no hi és impossible?
És millor,
sí,
de petit és el millor,
i de gran fa més paresa i costa més,
però jo els hi aconsello,
per aprendre d'anar en bicicleta,
si algú s'hi troba amb el cas aquest,
una del màxim de petita,
que puguin anar com si diguéssim caminant,
de peus a terra,
sentats al sillín,
i després,
cap allà on van a caure,
girar el manillar.
Si van a caure cap a la dreta,
girar el manillar a la dreta,
però amb cuidado,
i anant procurant aguantar l'equilibri,
això és una fórmula,
com si diguéssim magistral i màgica,
per aprendre d'anar en bicicleta,
perquè pot anar en de tindre,
perquè si van ja sentats amb els peus a terra,
no poden caure.
Però és bo,
clar,
jo aprofito,
l'expertesa del senyor Barba,
perquè molts pares i mares
que ens escolten tenen nens petits,
és bo que comencin amb les dues rodetes
aquelles a la roda del darrere?
Doncs mira,
li diré un secret,
a casa meva mai vam portar rodetes,
ni jo,
ni el meu germà,
ni els meus fills,
ni la meva germana,
ni ningú.
En canvi,
ara he de confessar
que la meva neta
té cinc anys
i ara potser comença,
em sembla,
anar-hi ja,
però als quatre anys
i tres,
a casa meva,
als tres anys,
tots hem anat amb bicicleta,
soles,
sense,
ja ni n'hem portat de rodetes.
I la meva neta,
últimament,
li vaig posar rodetes,
per dir,
ja em rendeixo,
ja no.
Ens ha explicat això
del manillar,
de vegades
hi ha nens que no,
que els hi poses a la bicicleta
i ja va,
vinga,
ben llampant,
però hi ha canalla
que li fa una mica de respecte,
una mica de por.
Tots tenim l'imatge,
sobretot l'endemà de Reis,
aquell papa,
aquella mava
que va aguantant el sillín
pel darrere
que es va torcent.
Com ho fem,
això, senyor Barba?
S'ha d'agafar pel sillín
i no espantar-lo
ni forçar-lo,
mai agafar-lo pel manillar
perquè si no,
no el farà caure,
agafar-lo pel sillín
o pels ombros
i no s'ha de forçar massa
perquè a cada persona
som diferents.
Ja creo que la sentes aquí
o ell mateix s'enfila,
no hi arriba,
cau,
torna a pujar,
no plora ni se'n ressent
i n'hi ha que només
que els sentis a dalt
i veure aquella manillar
se belluga
els agafa un tremolor
com si estessin dalt
d'un campanar.
O sigui que
jo crec que és com
aprendre a nedar
que ha de vindre
d'ells mateixos
en calma i tranquil·litat
i un bon mestre
que els hi doni
una mica d'espenta, no?
Senyor Barba,
avui és l'últim dia
que està oberta la botiga?
Demà serà l'últim dia.
Demà encara l'obrirà?
Demà, sí.
Espera que vingui algú
a veure'l,
amb els amics seus
abans que deia el mòbil
que havia donat.
Venint molta gent
aquests dies, eh?
Han anat venint
i penso que demà
sent festa
i que molta gent
fan festa
doncs també
deuran vindre.
Hasta m'han parlat,
diu què?
Que vindrem a fer
la copa de cava
o què?
Com si fos una inauguració.
Dic això
per les inauguracions,
dic no ho sé,
encara no ho he pensat,
m'ho he de repensar
a veure si portem cava
o portem aquí
un llençol gran
per aixugar les llàgrimes
dels que estarem tristes
perquè diu que
si les despedides
són tristes
doncs
no sé
com s'ho prendrà
amb això encara, no?
Clar, és que què passarà
quan vostè tanqui la porta?
Més aviat
me penso
que ho farem
una mica distret
una mica alegre
que no pas
no pas posar-se trist.
Però què passarà?
Doncs mira
que molta gent
vindrà aquí
i estaran buscant, buscant
i hauran de preguntar
al veí del costat
on hi ha una casa
de bicicleta
si no era aquí.
Aquí de Ràbona
la gent ja s'ha enterat bastant.
Però venen gent de fora,
de vegades venen estrangers
i hi ha estrangers
que cada any venen
i saluden
ni donen el crit.
A veure, nosaltres
d'aquest tema
no n'hem de fer res
i jo li pregunto
per curiositat
sap què passa
que posaran aquí
en el seu local?
Jo no ho he preguntat
la veritat
i he parlat
amb unes persones
interessades en això
i jo m'imagino
que posaran
alguna cosa relacionada
amb pa
o coques
o alguna cosa
tipus granja
o alguna cosa així
d'alimentació
però a fons
no ho sé segur.