Teatro, lo tuyo es puro teatro, falsedad bien ensayada, estudiado simulacro, fue tu mejor actuación...
Hola, bona tarda, com estem? Sí, podríem dir que sí. I jo el que li fa companyia. Sí, molt bufó, molt bufó.
Llàstima, que això de la ràdio no es veu, no? Ah, així no es pot veure, perquè és molt bufó, eh?
A Tarragona, home, a Tarragona perquè m'han volgut fer una entrevista, jo ho trobo molt normal, i clar, llavors hem assistit aquí,
però nosaltres estem, em sap greu dir-ho pels oients d'aquí, però estem arreus, eh?
El rei Líger ben bé no se sap d'on és, o sigui, que jo no sé on sóc, no en tinc ni idea, de fet no sé ni quants anys tinc,
però estem arreus, és de per què ens... a veure, per què hi som arreus?
Doncs hi som per actuar, i ja està, anem allí a fer una... bueno, explicar la meva vida, de fet, si no que sí.
Sí, i tant, una vida, una vida, una vida molt llarga, massa llarga, potser.
Bé.
Aquesta mateixa nit, sí, aquesta mateixa nit, a les 10 de la nit, al Teatre Bertrina de Reus.
Us esperem.
Oh.
Per tant.
Encara queden entrades, em sembla.
No?
Em sembla que sí.
Eh?
La meva història em fa especial.
El primer que soc rei, per tant, m'anomés que ningú, i encara que fos una merda, doncs ja és prou interessant, no?
La història del rei d'aquí, del vostre país d'Espanya, tampoc té res d'emocionant, i també és interessant, perquè la venen com l'han de vendre.
Bé, jo tinc dues filles.
Tinc dues filles.
Una de gran i una de petita.
Això mateix.
Tinc dues filles, i llavors, bé, resulta que els hi demano, davant de tota la cort, evidentment, que em diguin com m'estimen, perquè jo em vull retirar, i és l'últim que vull sentir.
I la meva filla gran m'ho diu ben bé, i la meva filla petita no, i evidentment, com és lògic, la foto fora.
I a partir d'aquí, comença ja tot l'intringulis.
Problemes, problemes, i més problemes.
A més, soc, com dir que els anys em pesen, i ja no soc el d'abans, però tampoc per mar-la.
O sigui, jo estic buscant una renovació de les noves generacions.
És un rei molt especial, és un rei molt especial, perquè ell, sí, sí, ho dona tot, ho dona tot a les seves filles, però és que la corona i la cadira...
No, home, la corona i la cadira són meves.
Clar, són seves.
No, home, no.
Aquí comencen els problemes.
Ja ho pots tornar a dir, aguantar el tipus com puc, però bueno, què has de fer quan has fet tota la vida de bufó?
D'un individu com aquest, i te l'estimes, i li tens carinyo, doncs mira, l'aguantes.
Què és l'individu?
Què és l'individu?
En el fons, en el fons, però hauríem de buscar una mica.
Què és l'individu?
Què és l'individu? Això em pregunto.
Què parles?
Una gran pregunta, qui és l'individu?
Em podria fer un monòleg, però no el faré per a veure, no tinc cap preparat.
A vegades no t'entenc.
No, no m'entens mai.
No m'entens mai.
Mai.
Jo, em sembla que sóc el que desentonen la història, precisament perquè sóc el que té una mica més de to cerebral, una mica més socialment acceptable.
Veus? Ja hi som.
Com que ets dit que, què? Que tens més to, què?
Més to, més to, més to, més bon to, tinc més bon to.
Ah, això sí, jo tinc...
No, estic vell i podrit.
Jo per cantar no serveixo.
No, i ara, ni per cantar ni per manar.
No, no.
El bufó el que vol és explicar-li al rei Líard que xutgeix i que li estan fotent el pèl i que li estan fotent les coses i que va desencaminat.
Però jo no sé què passa amb aquest home, però és que, bueno, sempre ha fet la seva, això també és veritat.
És un rei que sempre ha fet la seva, ha anat a la seva, ha fet el que li ha donat la gana, ha manat, ha fet el que ha volgut i al final, doncs...
Tu, calla.
Passa el que passa.
Calla tu.
Sí, sí.
Tu calla.
Callo, callo.
Mira, jo et diria més.
N'hi ha una que és un titella.
Sí, és una titella, eh?
Més aviat volíem desenvolupar la tècnica del bonraco de titella oriental, que queda més bé dir-ho així, i llavors ho vam fer amb una titella.
A banda de no...
No calla, no calla.
A banda de que no teníem més gent, però bé.
Un parell de... de nois més, tots germans, fills de... de Gloucester, un amic...
Eh!
Hola!
Aquest és Gloucester.
Què passa? Com estem?
Gloucester, soc jo.
Què et penses?
Soc l'amic de l'IAR.
El gran amic de l'IAR.
Ho hem fet tots junts.
Hem lluitat, hem fet...
Bueno, hem anat a estar de...
Ara no es pot dir.
De prostitutes, també.
Doncs som els grans amics de tota la vida.
Un gran amic de l'IAR, sí.
General dels seus exèrcits.
Com te n'envana?
Jo el que faig és viure la vida.
Carpe, diguem què diuen, eh?
Sí, sí, és un home que només disfruta...
Disfrutant?
Com es disfruta avui en dia?
Com es disfruta avui en dia?
Tu ho sabràs, Gloucester, tu ho sabràs.
Si no cal que t'ho expliqui, punyatero.
Eh, punyatero, eh.
Aquesta és la pregunta.
El rei Lier?
Sí, però és que aquesta és...
La resposta encara és més senzilla.
No se sap.
Sí.
No.
Ni en un segle, ni en un espai, ni en un lloc.
No el va situar en lloc.
Cony de Shakespeare.
Cony de Shakespeare.
Sí, sí, sí.
Au, ens busca la vida, saps?
Del mateix lloc.
No ho sabem.
No.
A veure.
El rei Lier de Shakespeare, el que té aquestes característiques.
Està desubicat, per dir-ho d'alguna manera, o no ubicat en cap lloc, en cap espai, en cap temps concret.
I nosaltres el que hem fet és intentar mantenir aquesta atemporalitat, per dir-ho d'alguna manera.
No l'hem volgut ubicar ni en un espai ni en un temps concret.
L'únic que hem fet és rellegir-lo a la nostra manera i a partir d'aquí, doncs, proposar un rei Lier diferent.
El text no té res.
No té res igual que el de Shakespeare, perquè com que aquest senyor, a mi no em va agradar.
Llavors vaig parlar amb el director de l'obra, Miquel Fernández.
Vaig dir, escolta, fes-me bonic això.
Sí, Miquel Fernández és el Fernández.
Però no el fer a mi, aquest d'aquí.
Ara la gent de Tarragona no.
Miquel Fernández.
Vaig dir, fes-me bonic això que el Shakespeare aquest no m'agrada.
i el paio va i la fa acabar igual, quasi.
No, és que el seu espir, bones idees les tenia, però no ho acaba de desenvolupar bé.
Llavors vam dir, escolta, fem una panyo i...
Jo volia que ho fes tot nou i que acabés bé per mi, però acaba igual demà.
El rosari de l'aurora.
Home, no busqueu gaires nassos.
En surt algun, però de vermells en surten molt pocs, per ser exactes en surt un.
El que passa que sí, evidentment, la lògica i els mecanismes de funcionament dels personatges
són bastant en la lògica del clown.
Llavors, doncs, sobretot, i el títol de l'espectacle ja ho diu,
La tràgica història de Clown Lear.
Què vols?
Què vols?
Doncs això, és la tràgica història...
Ui, m'he anat al micro.
La tràgica història de Clown Lear.
Què?
Com ho crides?
No, relaxis, relaxis, iaio.
Relaxis.
Vale, vale.
No, que va, no, sí.
Si per suero no serà.
Això, que en teniu de suero, aquest del priorat, aquí.
En teniu?
Entre aquest i en Gloucester, el suero del priorat se'ls apillarien, ràpid.
Fa de tot.
Fa...
Pensem.
Pensem que fa riure, fa plorar...
Què més?
Què més?
De totes i de tot, què més?
Fa riure, fa plorar, fa suar...
Ah.
Fa aixecar la gent de les seves cadires i aplaudir com a bojos...
Ah, bé.
Això esperem.
Ah.
I, bé, doncs jo pensem...
Sobretot pensem que fa passar una molt bona estona a la gent que ho vingui a veure.
Jo penso que no ens hem d'espantar.
És una història...
És molt clara.
I el que passa és molt clar.
I el que es vol transmetre pensem que és molt clar.
No jutgem a ningú ni fem res d'això.
però explicar-me una història que penso que és perfectament legible en qualsevol moment i sí, a tots els nivells.
Hi ha violència també, eh?
Per a la gent jove que li agrada això de la violència...
No, no ben veig o no, però vull dir que hi ha morts també, eh?
Sí, hi ha.
S'ha de sang i fetge.
Shakespeare, Shakespeare.
Sí.
Shakespeare ja ho té, això.
Home, és que s'havia de... s'ha de vendre.
És el Tarantino.
Shakespeare ja volia vendre en el seu temps, sí.
És el Tarantino de l'època.
Sí, ni més ni menys.
Sí.
Ah, vam estar en una ciutat que està molt bé, eh?
El Glou Sester s'ho va passar bé.
Ah, sí, tanto, quin bona lliga allí.
Ah, que bé que estava el barri xino.
Allí, Barcelona.
Vam estar a Barcelona cinc dies.
Cinc dies a Barcelona, molt bé.
El Teatre Estudiador, Institut del Teatre.
No queda aquest?
Sí, en el cicle dels nous directors que organitza l'Institut del Teatre.
Ah, sí?
Sí.
Ah.
El que passa és que vostè ja és vell i no se n'entera d'aquestes coses, home.
Sí, sí, sí.
A veure, va venir gent de tota mena.
Gent de tota mena i...
Alts, baixos, grassos, prims.
Molt bé, la veritat és que la resposta del públic va ser molt bona
i vam sortir molt, molt, molt, molt contents.
Molt contents.
Ole, quina alegria, quina alegria.
Content, alegria.
Au, ja hi ho.
Val.
Sí, ja està, ja està.
Ei, parlem.
Ai, ja està.
Home, des del 99 fins ara, no?
Quants anys va?
Jo com que no sóc de números, m'és igual.
Tres anys ja, no?
Que hi hagi quatre.
Sí, tres espectacles.
Sí.
Ho resumiríem així, sí.
Com a Woody Allen.
Un espectacle per any.
Un espectacle per any, exacte.
No.
No.
No, no, no.
No.
No.
No.
Sí, moltes preguntes, no?
A veure.
La primera, som tres membres de la companyia, no?
Sí.
Som els membres fundadors.
Sí.
Queda bé, això, els membres fundadors.
I ara, en cada espectacle, som Gerard Martí, que sóc jo.
Ai, ara m'he posat davant.
Que malament.
El Rucs.
Que malament.
Ferran Vidilla, que està aquí al meu costat.
Miquel Fernández, que és el director d'aquest espectacle.
Gerard Martí, que sóc jo mateix.
Som els tres que vam fundar la companyia.
Llavors, en cada espectacle, el primer espectacle érem nosaltres tres, que eren els primers killers
i el va dirigir Lluís Grells.
El segon espectacle vam fer una adaptació de Les Criades de Jean-Janet i és el primer
que va dirigir Miquel Fernández.
I aquest és el tercer, el dirigeix Miquel Fernández, també.
I en alguns dels espectacles hem afegit gent de fora.
En les Criades, una noia d'arreu, se'n diu Esther Corrie.
I en aquest hi ha un noi, s'artista de Muró, que és de Mallòquia.
Tenim Llorenç Cluquell, que està llicenciat a l'Institut del Teatre de Terrassa.
L'Àngel Sánchez, que també està llicenciat a l'Institut del Teatre de Barcelona.
I Cesc Gómez, que és de Manresa, que va estudiar a Escola Nancy Tonyón
i gent que es dedica a això professionalment.
Ah, t'ho he dit tot? T'ho he contestat tot?
Hi havia alguna altra pregunta?
És difícil fer teatre per aquí?
Sí, és difícil.
Intentem viure d'això, sí.
Aquest és el...
I diguem, el 100% de les nostres hores...
No, i a vegades vaig a un bar a fer una cervesa, també, eh?
I això no compta, no? O sí?
Sí, segur, això...
Ai, mira, no ho expliques allò dels pantalons, no ho diguis.
Aquests pantalons, aquests pantalons no me n'en recordo.
Ja, ja, ja, ja, ja.
A veure, no és ben bé exacte, tampoc hem de tirar pedres al nostre propi sostre.
A veure, l'espectacle aquest, el Ray Lee, ara està fet en coproducció amb el Teatre Martín.
Però és diferent. Una cosa és una subvenció ja pel fet d'existir,
i l'altra és, a l'hora d'anar a fer un espectacle, anar a pactar unes condicions.
I per espectacle sí que tenim la sort que el Bertrín ens ha coproduït dos dels tres espectacles
i l'altre un festival que es fa arreu, és el Festival Cos.
Però com a subvenció no ens donen ni per pagar el telèfon, tu.
Per això no en tenim.
Costa, eh? Costa.
Tu ho saps, eh, Ferran, que costa. O no? Costa molt.
Jo ho sé, jo ho sé, costa molt.
En hem fet moltes de trucades.
A veure, realment t'adones que no és fàcil per una companyia que comença,
i que, la veritat, la repercussió mediàtica de les persones que la composem no és molt gran.
Sembla que avui en dia els criteris de selecció d'espectacles no siguin precisament la seva qualitat.
Llavors, i nosaltres pensem que fem espectacles d'una qualitat suficient
com per poder anar a qualsevol lloc amb la cara ben alta.
El que passa que bé, doncs no tenim la repercussió mediàtica i la gent busca altres criteris.
A veure, si això funciona, ho hem de dir.
En aquest espectacle, el rei Lía, Àngel Sánchez, era la protagonista de Nisaga, l'Herència.
Ho hem de dir, no me'n recordo com es deia, el paper, ara quedaré fatal.
L'Eulàlia.
L'Eulàlia, eh?
No, la que va venir després, l'Hereda.
L'Hereda, sí, exacte.
No, però és això, a veure, que realment és difícil vendre't,
sobretot si vens de províncies, ets una companyia nova,
i no tens els contactes que tenen els clàssics.
Ens ha estat més fàcil anar a Madrid, per exemple, que entrar a Barcelona.
Sí, sí, sí.
Ara, farda, farda, va, dic-ho.
L'any passat vam estar al Festival Internacional del Clown de Madrid,
amb l'espectacle Killers,
i nosaltres, et dic, va ser...
I, evidentment, allí els criteris de selecció van ser el que vam veure de nosaltres,
no pas qui érem ni què fèiem.
En canvi, a Barcelona, és el que et dic,
no estem pas contents, la veritat, perquè ens hem d'enganyar.
Ni de Barcelona, ni de Catalunya en general,
perquè costa moltíssim treure un espectacle
i treure-hi alguna cosa de rendiment, evidentment,
perquè, si no, hem anat a tàrrega, sí, amb el...
Bé, jo en guany no he anat, però...
Bé, sí, la percepció que tens és a veure si els espais estan plens,
hi ha espectacles, però, bé, hi ha espectacles que no sé per què...
Ha canviat una mica.
Abans, els espectacles, la direcció de tàrrega seleccionava,
hi havia espectacles, la majoria anàvem per lliure,
i ara ja hi ha la carpa de la productora Fila 7,
hi ha tots els espectacles que porta Focus, i clar.
Sí.
I conèixer-me algú.
Clar, evidentment.
conèixer-me algú i tenir-ho una miqueta per allí, és així.
I per fer un espectacle, primer tenir la subvenció lligada,
després anar a buscar la sala, que la sala l'interessi,
és més complicat.
Molt.
Realment és molt complicat, és molt complicat fer, per exemple,
temporada a Barcelona, entrar a un festival de per aquí,
o fer gira per aquí, per la província.
Per la província, per Catalunya en general.
Sí, sí, sí, sí, no?
I amb l'expectativa de traduir l'espectacle al castellà
i tombar-lo per on convingui.
Criteri de selecció.
Tenim criteri?
Podem començar?
A veure...
Suposo que la premissa bàsica és fer clown,
fer pallassos.
La companyia és Natural Clown Killers,
som pallassos i volem fer espectacles de clown.
Llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno,
és agafar idees,
vam començar amb Killers,
que era una idea sobre les maneres de matar
i com qualsevol persona,
per molt tranquil·la i senzilla que pugui semblar,
és capaç de matar.
I com això pot fer riure.
I com això pot fer riure, evidentment.
Després vam agafar un text contemporani,
pràcticament, com és Les criades de Jean Genet,
i també li vam donar una mica el tom
i ens el vam emportar cap al nostre terreny una mica
i ara ho hem fet el mateix amb l'IER.
Jo penso que hem anat madurant, també,
i que els espectacles han agafat més consistència.
Val a dir que aquest és el primer...
Bueno, a Les criades es parlava un momentet,
però és, podríem dir,
el primer espectacle del que s'anomena
teatre de text de la companyia.
Vull dir, aquí parlem.
Perquè si abans no hauríem pogut fer els personatges per ràdio,
que es quedat una mica tonto.
Quan fèiem el primer espectacle,
van dir aquí no dir res, també.
Diria que no funciona.
Ho vaig proposar una vegada,
però no ho van agafar.
De Clown Liar.
Sí, sí, sí.
Yeah.
Sí.
Molt bé.
A veure, per què et penses que m'estava queixant jo?
Ja, clar.
Clar, però no,
si ens sent algú del Metropol, també,
com que ja hem de trucar,
però ja no cal, si vols.
Sí, no, si ens truqui nosaltres.
No, bé, ara estem parlant,
ens interessaria entrar a Barcelona,
a Barcelona,
perquè després a partir de Barcelona
és molt més fàcil començar a fer bolos,
tot i que cada vegada és més complicat,
perquè hi ha més oferta d'espectacles
que surt de Barcelona,
però és més fàcil després anar a fer bolos per Catalunya.
Quan fa uns anys no era així,
podies anar primer a fer bolos per Catalunya,
després anar a Barcelona.
I a banda, el que dèiem,
traduir-lo en castellà
i sabem que segurament fora d'aquí
ens serà molt més fàcil vendre'l.
I a més a més,
i ho he de dir,
més car.
Compren més car la gent de fora.
És a dir, paguen millor.
Paguen més bé.
Paguen millor.
Aquí a Catalunya, bueno,
tenim fama del que tenim
i suposo que deu ser veritat.
No, i perquè hi ha més oferta d'espectacles
i més competència,
i fora d'aquí potser no n'hi ha tanta.
Els projectes que tenim són aquests,
o sigui, fer trucades,
i fer trucades,
i fer trucades.
Gasta telèfon,
gastar material,
gastar dossiers,
gastar vídeos,
i gastar, gastar, gastar.
Una obra teatral.
Home, que estigui...
Ara, per exemple,
l'última de Carles Santos,
que s'ha estrenat ara al Teatre Nacional,
em sembla que ho ha obert temporada,
que a veure si hi dic bé el títol,
em sembla,
Samasamarucsucsucsucsucsucs.
Sí, alguna cosa així.
L'òpera circ de Carles Santos.
I jo, per curiositat,
diria l'XXXX de la Fora.
El porno.
A tu, ja està.
El veia el tema com el Gloucester.
Ei, això m'agrada a mi.
Clar, un liar, liar.
Esquilars són nosaltres,
com no ho diguis,
llavors.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies per la merda.
L'arragona Radio.