Un dijous més. Abandonem l'àmbit de la cultura
i a aquesta hora parlem d'esport aquesta setmana,
en aquest espai que realitzem en col·laboració
amb el Patronat Municipal Sant d'Esports.
Avui ens acompanya la seva directora gerent, Rosa Vallonrat.
Bon dia, Rosa. Hola, bon dia.
Benvinguda. I avui també ens acompanya Manel González,
que és el cap de la unitat de Medicina Esportiva
de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla.
Doncs no és una casualitat que avui ens acompanyi,
o sí, segons es miri. Bon dia.
Hola, bon dia. Primer que tot, avui el Manel González,
ahir ens acompanyava per parlar de la necessitat
de fer una activitat física per a la nostra salut
i no era precisament una activitat esportiva,
sinó sobretot activitat física.
I avui, seguint la línia que ja vam encetar la passada setmana,
parlem de tot el contrari, del que està a les antípodes d'això.
És esport d'alta competició i els riscos que implica tot això.
Que implica uns quants.
Sí, sembla que s'hem posat d'acord una mica
per parlar dels dos extrems.
Ahir volíem deixar entendre o exposar
o vendre el producte en el sentit de totes les bondats
que comporta fer una activitat física
no competitiva i no organitzada, no esport.
I avui una mica sembla que parlem del contrari.
A veure, ja ens toca.
Com a metges especialistes en medicina de l'educació física,
que és la vessant primera, i l'esport,
sí que és veritat que hi ha una sèrie de gent
que tenen unes característiques específiques
que per sort comencen, o per sort o per desgràcia,
no ho sé, però en principi per sort,
comencen a fer una activitat amb una determinada edat,
tenen unes habilitats específiques,
les desenvolupen i arriben a quotes de marques
i d'interès social, sobretot importantíssim,
que són els esportistes d'elit.
I nosaltres en tenim a Tarragona.
L'altre dia parlàvem amb dues persones
que estan molt acostumades a treballar en esport d'alta competició,
però sobretot amb els joves, amb els que s'inicien.
I va sortir, es va comentar una mica,
no sé de quina manera en el creixement d'un noi,
una noia que destaca, que despunta en algun esport,
si pot tenir algun problema de creixement
perquè d'alguna manera se l'està accelerant
el seu procés natural, biològic.
Home, jo aquí, ja que estem aquí, tenim a la Rosa,
que una mica és experta en rítmica.
A veure, hi ha diferents tipus...
En esportiva.
En esportiva.
La meva nena fa rítmica, però jo soc entrenada esportiva.
Molt bé, però és igual.
I té un passat en aquest àmbit, eh?
En principi, té una absoluta relació amb la rítmica aquí a Tarragona
perquè no tenim esportiva.
Bàsicament no tenim esportiva, tenim rítmica, no?
Jo la coneixo com a defensora de la rítmica
i en principi, a més a més, licenciada d'educació física.
A veure, nosaltres tenim diferents esports,
diferents esportistes d'elit,
i sí que és veritat que alguns esportistes d'elit,
doncs, quan són elit, doncs, a partir dels 20, 20 i tants anys.
Però hi ha molts esports, alguns esports,
i entre ells està la rítmica,
en què si tu has de destacar en un esport,
com pot ser aquest molt a nivell important,
a nivell alt, doncs has de destacar
en edats molt tempranes, molt aviat.
Aleshores, en pocs anys,
les nenes, en aquest cas,
o altres esports, com pot ser el tenis,
o com pot ser la natació,
o com pot ser, ja dic, altres esports una mica,
que van en la mateixa línia,
són esportistes que, des de molt petites,
si destaquen i tenen habilitats específiques
per fer l'esport,
doncs, evidentment, han de desenvolupar aquest esport,
se'ls hi força,
se'ls hi, d'alguna manera,
se'ls hi, a veure, se'ls hi esprem,
com, no sé si és aquesta la paraula,
però d'alguna manera s'ha d'intentar
que aquestes nenes, o aquestes persones,
desenvolupin el seu potencial el més ràpid possible.
Us en recordeu d'aquella polèmica
de la Nàdia com a neig,
i ara fa 20 anys, una cosa així,
en aquesta línia que explicava el Manel,
l'anava una mica, no?
Bueno, és que hi ha dues coses.
Una cosa és el que es pugui donar
per, diguéssim, paralitzar el creixement normal
via química, que això és un tema,
i l'altra és el parlar si l'esforç,
el gran esforç,
que és el que intentàvem dir,
que estan fent aquestes nenes
amb unes edats de desenvolupament,
pot implicar el que es desenvolupin correctament o no.
Problemes futurs.
Jo tenim el doctor aquí,
que ell podrà parlar molta més,
exactitud que jo,
però una cosa està...
Penso que està clara,
i és que aquestes nenes potser,
diguéssim,
arriben al seu creixement definitiu
o desenrotllen més tard,
però, evidentment, ho fan.
Possiblement l'esforç fa que quedi
una mica d'hormilada,
una miqueta, l'hormona del creixement,
però, bueno, això ens ho explicarà millor ell que jo,
però, en realitat,
el seu...
el que ella té, diguéssim,
descrit a nivell genètic
genètic i a la seva evolució,
vull dir,
evidentment arriba,
és a dir,
la que té que ser alta serà alta
i la que té que ser baixa serà baixa.
El que passa és que...
Però el ritme, en tot cas.
S'adorm una miqueta,
no?
Notem que són nenes que desenvolupen més tard,
però, evidentment,
desenvolupen un sistema normal sempre
que no hi hagi alteracions
com les que deies tu afegides,
químiques,
com deies el tema de Nadia Comanechi
o anteriorment...
És un gran escàl·lo.
No recordo com una cosa,
probablement perquè era l'excepció,
de ser un escàl·lo.
No, no,
esperem que sigui així.
Ojal hagués sigut l'excepció,
però, en principi,
no era l'excepció,
perquè hi ha molts...
Bueno, a nivell de l'esport d'alta competició,
és una cosa que ven,
i ven a nivell econòmic,
i ven a nivell polític,
i a nivell social.
I un país que té, doncs,
moltes medalles d'or
o moltes medalles olímpiques,
doncs, en principi,
és un país que es pot vendre
a la resta de països
i això és d'interès nacional, no?
Aleshores, en aquest sentit,
doncs, tu pots forçar una mica
la màquina d'una d'aquestes persones
que estan en edat joves
i, a vegades,
sempre pots passar-te
o, d'alguna manera,
caure la temptació de passar-te
per altres interessos
que no solament són
els purament esportius, no?
Altres interessos, ja dic,
sociopolítics, econòmics, etcètera.
A veure, nosaltres,
una de les tendències
que a vegades surten
amb els nostres nens,
insisteixo que hi ha
en alguns camps
com pot ser el tenis,
com pot ser la rítmica,
com pot ser la natació,
doncs, hi ha una cosa
que es diu
detecció de talents,
detecció, hi ha programes,
a veure, de tant en tant
surten programes
de detecció de talents.
Per exemple, jo,
en el cas de la rítmica,
que és una mica,
comencem pels petits,
després parlarem dels grans,
si voleu.
En el cas de nens petits,
una cosa és dir,
a veure,
quines persones
de les que jo tinc
que faig controls,
que faig revisions,
que les puc veure del col,
etcètera,
seran útils,
seran bones,
prometen
de cara a ser
unes esportistes,
bones esportistes
en aquest sentit.
I en aquest sentit,
doncs,
s'agafen perfils.
S'agafen aquelles nines
que són petites,
que són primes,
que són ben estructurades
morfològicament,
que tenen una bona figura,
que són una mica rítmiques,
que a més són flexibles,
que tenen un patró determinat
i d'alguna manera
ja en serviran de base
per explotar.
Un perfil.
D'alguna manera
és un perfil.
Un perfil
per un determinat esport.
Aquelles que són grassonetes,
aquelles, vinga.
Segurament...
Estem parlant
d'alta competició,
segurament aquestes
d'entrada ja no s'agafen
per fer aquesta activitat.
I és més,
per desgràcia,
moltes vegades
quan competeixen
ja simplement pel perfil,
abans que moguin una cama,
un peu o un braç,
no cal només sortir...
És com un estigma.
Miga puntuació
ja la tenen marcada
i això és una mica
en aquest sentit.
Aleshores,
pel que deia la Rosa,
home,
sí que és veritat
que aquestes nenes,
la flexibilitat,
l'elasticitat,
tot el que s'aconsegueix
en edats petites,
doncs poquet a poquet
es va perdent.
Nosaltres quan som grans
perdem moltes aquestes...
Com la veu,
que tenen una veu molt bona...
Exacte.
Es va canviant,
es va perdent.
Aleshores,
sempre,
sempre s'ha intentat,
o moltes vegades
es corre la tentació
d'intentar mantenir
o prolongar aquest estatus,
aquesta posició.
Aleshores,
l'esport de competició
fet a molts nivells
o a moltes hores,
per exemple,
inhibeix,
inhibeix,
o baixa el percentatge greix
inhibeix la regla,
en la qual
el no tenir hormones femenines
fa que no creixi tan aviat,
encara que, per exemple,
l'hormona de creixement
en l'activitat física
sí que funciona,
però no funcionen altres
que en el cas de les nenes,
per exemple,
sí que són fonamentals
per desenvolupament,
com poden ser les hormones sexuals,
no?
I això sí que a vegades
sí que es pot tallar,
es pot controlar,
entre cometes,
es pot fer que retrasi.
I no solament a nivell físic,
sinó inclús farmacològic,
s'han intentat veritables barbaritats
per mantenir que aquestes nenes
facin un nivell de competició
durant molts anys.
Una barbaritat.
Fins als 18,
que semblen nenes
de 12 i de 13.
De vegades denunciem pràctiques
que es fan a altres països del món
i de vegades aquí,
Déu-n'hi-do,
el que també podem fer.
Contrels d'adopatge,
hem d'existir molt més...
Però escolteu,
si us sembla bé,
parlem d'esportistes
d'alta competició,
independentment de l'edat
que puguin tenir,
perquè són temes molt amplis,
com ara aquest que comentava ara,
i ens podríem allargar
tot l'espai
i també hi ha altres temes
que podríem abordar.
L'alta competició,
d'entrada,
comporta problemes mèdics,
no només en el present,
sinó també a la llarga,
quan aquests esportistes
ja comencen a tenir una certa edat.
Sí.
A mi m'agradaria dir que no.
M'agradaria dir-ho,
però no ho puc dir.
Perquè no és veritat.
No ho puc dir.
Jo he de dir que,
per exemple,
l'activitat física
sí que té les connotacions de salut
i tu has d'intentar
fer-les en moderació
i encara que també et pots lesionar
perquè pots caure,
pots tenir un accident,
però l'alta competició
comporta lesions
i comporta problemes.
I en funció de l'esport,
un atleta
tindrà problemes de sobrecàrrega
a nivell de genolls,
a nivell de músculs,
a nivell de turmets,
d'articulacions.
Inclús, ja dic,
hi ha esports
que tenen lesions específiques.
Nosaltres li anomenem
tecnopaties o aldopaties.
O sigui,
malalties típiques
de determinats esports.
I vosaltres haureu sentit,
per exemple,
el codo de tenis.
Sí, però això no cal
que siguis tenista,
que també pot tocar.
No ser carnisser.
Té nom en el sentit.
Exacte, pot ser carnisser.
I el que més ho tenen
són les ames de casa,
les mestresses de casa
són les que més ho tenen.
Ara t'escolto,
ara t'escolto.
A l'hora de rentar,
a l'hora de treure la pols,
a l'hora de...
Sí, sí, d'acord,
però aquestes no surten a la tele
i no les estudiem.
I no paguen.
I només estudiem els tenistes.
I no són de competició.
I donem els noms tenistes.
Està el codo de tenis,
per exemple,
està l'espatlla del nadador,
està el llançador de javelina,
per exemple,
el colze del golf.
A veure,
tenim diferents
el genoll del saltador.
Hi ha una sèrie de problemes
molt, molt específics
que quan un senyor té bé
i diu
«Mira, jo faig aquest esport,
estic en aquesta posició,
soc pivot,
faig no sé què,
i me fa mal el genoll».
Quasi,
abans de veure'l,
ja més o menys
pots tenir una gran probabilitat
de saber
quina lesió
pot tenir aquesta persona.
I dic
«I n'hi ha moltes lesions
que en condicions normals
les persones,
nosaltres,
que som la gent normal,
no tenim.
Però que un atleta,
per exemple,
que es dedica a córrer
dos o tres cents quilòmetres
setmanals,
per exemple,
i que repeteix moltes vegades
el gest tècnic,
diu
«És que jo a partir de les tres quarts d'hora
de córrer
m'he començat a tindre un doloret
pel costat dret de la cama,
per fora,
no sé què,
i això és invalidant
i això fa que no pugui entrenar
i això fa
que aquest senyor
no pugui fer el seu esport
o la seva professió».
Aleshores,
això són petits problemes
o grans problemes
que passen
en esportistes d'elit.
Per què?
Perquè sobrecarreguen
determinades estructures,
clar que sí.
Clar,
i no hem d'oblidar
que aquestes persones
es guanyen la vida
amb el seu cos,
alguns millor que d'altres
en funció de l'esport
que practiquin,
però també és el seu mitjà de vida,
no és només
una qüestió
d'orgull personal,
de triomfar,
etcètera,
sinó que també,
com deia més això...
El que s'hauria d'intentar
potser també és,
jo suposo que ara
s'està fent més que abans,
abans no es tenia en compte,
és aquests esports
que no permeten treballar
amb una simetria,
només el tenis,
és complementar
amb un treball adicional
que pugui
contrarrestar
aquelles deficiències,
és a dir,
no treballant a més
una part
del nostre cos.
L'allò clàssic
que sempre els tenistes
tenien un braç molt desenvolupat
i l'altre no,
perquè això ho veiem,
jo ho recordo,
els partits de tenis
aquells de fangs...
I avui també,
i avui també hi ha un desenvolupament,
però bueno,
avui dia es treballa
d'una altra manera,
penso.
Sí, sí,
a veure,
s'estan introduint
tècniques de treball
com per exemple
amb els fondistes,
no estiraven mai,
ara s'estiren,
els velocistes
no estiraven
i ara estiren,
al tenis no existia
el tema de la musculació
contralateral
per les asimetries
i ara molts clubs de tenis
i cada vegada
en tenim més,
tenen gimnasos
per contrarrestar això,
els futbolistes
no treballaven
al tren superior,
els ciclistes
per ells
no existeixen
les mans
més que per apujar
i poquet a poquet
tot això
es va treballant,
sí,
més que res
per evitar
problemes,
problemes importants.
Això entraria
dins del camp
de la prevenció.
Correcte.
Poca cosa més
es pot fer,
que no és poc.
A veure,
jo vull dir
que els esportistes
d'elit,
nosaltres portem
diferents esportistes
d'elit,
portem atletes,
portem la Natàlia,
el Josep,
directament o indirectament,
el bàsquet,
tenim relació
amb gent olímpica,
amb el kart,
a veure,
els esportistes
d'elit s'ha d'entendre
que no són esportistes,
i això ho he de dir,
són esportistes,
però són professionals,
són treballadors.
El seu esport
és una professió
que és una professió esportiva
que és molt maca,
que és un desenvolupament
molt important
d'unes condicions físiques
innates,
no pot ser qualsevol
un esportista d'elit,
s'ha de néixer
esportista d'elit,
t'han de trobar,
desenvolupar i aconseguir-ho,
i has de tenir la sort
que realment
sigues dels primers
perquè si no
no tires endavant
i no lesionar-te.
I això és molt difícil
i això mantenir-te endavant
i el cas del tenis,
tu deies,
home,
el cas del tenis
el problema és que
tal com està en muntanya
de la circuiscada
de setmana
hi ha cap partit
i quasi no dona temps
absolutament.
Els bons
se'n lliuren els primers
dilluns, dimarts o dimecres
perquè entren directament
a les classificacions
i els dolents
han de fer les prèvies
i no realment
se'n lliuren del dissabte
i diumenge
perquè els eliminen abans
però bàsicament
no dona gaire temps
per fer
ni per recuperació
de lesions
ni de sobrecàrregues
ni de fer
contra musculació.
Incluso a nivell
d'entrenament
moltes vegades
es dona preferència
a la part tècnica,
és a dir,
a la millora tècnica
que aquesta part
que estem dient
tan important de treballar.
Tot i que mai
havien estat tan controlats
medicament
els esportistes
d'elit
com estan ara.
Sí, sí, a veure,
la medicina de l'esport
s'ha desenvolupat molt,
hem de dir
que no sols nosaltres,
no sols els metges
sinó,
per sort,
doncs cada vegada
haurem de parlar
de multidisciplinars,
de parlar en conjunt
els licenciats
d'educació física,
els metges,
els entrenadors,
els preparadors físics,
els físios,
els clubs,
els directius,
tothom
amb el mateix estil.
El que passa
és que també
cada vegada
s'exigeix més,
cada vegada més
les activitats esportives
comporten més risc
en el sentit
que hi ha
i tu si vols
mantenir la teva categoria
has de fer unes marques,
has d'aconseguir uns logros.
Si tu tens una lesió,
doncs com vulguis,
si hi ha una prima a darrere
voldràs jugar com sigui,
ni que sigui infiltrat
i forçant
petites molesties
o petites lesions.
I si tu no presentes
un meeting,
que són els mínims
que has de fer
perquè tens una marca,
tens un contracte
amb una marca
de sabates,
per exemple,
si tu no vas
a uns mínims
o no presentes
a uns mínims
de competicions,
no et tornen
a renovar el contracte
i això,
ja dic,
és un tema
absolutament extra,
extraesportiu
i extramèdic.
I aquest control
que deies que s'està portant
ara a nivell de competició,
a nivell metge,
hem de pensar
que una miqueta
que els controls
que porten els metges
els esportistes
és com una miqueta
allò de l'ITU
que passa amb el cotxe,
no?
És a dir,
és esportistes
que estan donant
molt de si,
estan donant
amb molta freqüència
el màxim rendiment d'ells,
estan explotant,
estan exprimint,
com deia abans el Manel,
el motor,
i és a dir,
mira,
els cotxes de Fórmula 1
constantment
estan els mecànics allà
vigilant,
controlant
i no deixa de ser
una miqueta
el control.
Salvant el símil
és el mateix,
jo per mi exactament.
És la necessitat aquesta,
tindre en compte
la importància
del control del metge
quan estem treballant
amb el nostre cos
i estem exigint
i amb ell
al màxim.
Però també parlàveu
que el calendari
de competició
moltes vegades
no permet
que aquella lesió
es recuperi,
es van acumulant lesions
i una darrere l'altra
i això al final
ha de petar,
parlant clarament.
Exacte,
i al final
és el problema
que poden tenir
no per una altra banda
sinó per aquí,
com tu dius això,
les exigències
socioeconòmiques
i de marques
i de contractes
de l'atleta
el fan que force la màquina
i no dona temps
de recuperar-la
ni de solucionar
petits problemes
que a la llarga
faran el millor
que aquest atleta
deixi de fer l'esport.
Què passa?
Si per lo menys
ja s'estan escoltant
parlar dels nens,
els grans ja som grans
com per decidir
parlar dels mateixos,
però si estan escoltant
els pares o mares
és el seu fill
si només val la pena
que pensin
l'important que és
el control al metge,
és a dir,
no és només que sigui bo,
sinó que només pensem
en el metge
quan ens fem mal
i això és un error.
És a dir,
els grans són prou adults
com per decidir
què fem amb el nostre cos,
els esportistes d'elit,
adults, majoritats,
són suficient grans
com per decidir
què han de fer,
però els pares
que tenen criatures
amb esports
que estan competint,
que potser no és d'elit
però estan donant
el màxim en aquell moment
i això hem de ser conscients.
No estem només parlant
de l'esport d'alta competició,
sinó en aquell moment
de màxima intensitat
que s'està demanant el cos,
el màxim que pot donar
en aquell moment,
els pares han de ser conscients
que aquests fills
necessiten un control.
Un control mèdic especial
que no passa...
tant mal,
sinó una visita anual
o de dos anys.
Algun avantatge
ha de tenir,
també,
a banda del tema socioeconòmic,
perquè no es pensin
aquí que estem en contra
de l'esport d'elit.
I ara estem tots a favor,
això...
A veure,
tots nosaltres...
Però ben fet.
A tots nosaltres
ens agraden els èxits
socials,
econòmics,
polítics
i de reconeixement
dels altres,
que et felicitin
perquè has fet una marca
o perquè realment
has fet una xerrada
o has curat amb un senyor
o has fet,
a veure,
dintre del teu camp
el teu logro
i en el cas dels esportistes
que hagin fet una victòria,
que hagin guanyat,
això, evidentment,
no hi ha res
que pugui omplenar
ni els diners,
sinó que això
és un logro
que he de dir,
escolti,
jo he pujat a segona A,
doncs,
aleshores,
això és important
o jo soc olímpic
o jo soc campeu del món.
Nosaltres tenim aquí
campeus del món,
per exemple,
de cap estany,
per exemple.
És un exemple,
dir,
escolta,
ningú li traurà,
doncs,
l'èxit.
Però això ho he d'aconseguir
no a costa de la salut
o si ho faig
he de saber
que és així.
A veure,
nosaltres...
Que conegui els riscos
que té.
Exacte.
Nosaltres estem parlant
i aquests dies també
dintre del món de la salut
que hi ha una assemblea
per l'envelliment,
nosaltres tenim una mitjana
de 80 anys.
El que no podem permetre
és que un nen,
els 14,
es comenci a forçar la màquina,
es comenci a intentar,
doncs,
que tingui logros importants
perquè amb això,
doncs,
guanyarà diners
o potser l'entorn familiar
o social
o l'entrenador
aconseguirà prestigi,
diners,
marques o no ho sé
i aquest senyor
als vintipocs anys
o per una lesió
o perquè ja està tan cremat
vulgui deixar l'esport,
fem que aquest senyor
sigui un sedentari
i arribi en moltes males condicions
o en problemes
a mitjana edat,
ja no parlo dels 80.
Estem parlant
que un senyor
quan ho pot deixar
als vinti i tants o trenta anys
li falten 50 anys més de vida
encara
que nosaltres hem d'aconseguir
com a metges de l'esport
les dos vessants.
Primera,
que aquest senyor
desenvolupi la seva tasca professional
però volem,
en el fons,
volem que aquest senyor
sigui fent una activitat
sempre fins als 80
i això és el que no
hem d'oblidar als metges.
És incompatible.
No,
no vol dir un traspàs.
Creiem que s'ha d'anar en control
i se li ha de dir
a l'esportista
que això era així.
Ojalà no sigui incompatible,
jo em nego a dir
que és incompatible.
I que cada esport
i que cada edat
permet arribar
fins a un llímit.
És d'aquell esportista
d'alt nivell
que depèn de l'esport,
que en vinti i pico d'anys
o en trenta anys
feia aquella marca
i quan en té 40
que segueix fent esport
a lo millor
hem de ser conscients
que pot ser una d'esportista
però que té un altre edat.
Hi ha una cosa
que és inherent
a la condició humana
i és que cada cop
en volem més
i ara a mi
em ve la imatge
d'aquelles proves,
per exemple d'atletisme
que potser és
aquest esport individual
on es posa més evident
les marques
en salt de longitud
dels sàdius
és que no es pot arribar més
i s'arriba més.
S'arriba.
Però no veieu a vegades
quan, ara jo parlaré
amb la mitja marató
que és quan més esportistes
de Tarragona
o gent que fa esport
per a mi són esportistes
tots, no?
estan corrent,
que estan mirant el rellotge,
no?
Per a un vaia
en aquest quilòmetre
és a dir,
aquell control del segon,
no?
Vull dir,
estem parlant
de gent del carrer,
no?
Però és aquella marca
el millorar
la nostra preparada
i que això no és dolent
voler millorar
una pròpia marca
sempre que siguem conscients
del que implica
tindre un control
de les nostres esforços
i sempre que tinguem clar
que en el cas
que no aconsegui una marca
no s'han d'obsessionar
o de pensar
que no som vàlids
per fer absolutament res més.
Cada vegada es passa això.
Si jo no destaco
i deixo de fer res
perquè com jo no destaco
ja no soc ningú
i ja no li importo a ningú
ni a mi mateix.
Doncs bueno,
aquest senyor ha de ser
suficientment madur
i és el que nosaltres volem fer
és que els esportistes
quan ja no són motiu
de l'encombrament social
que tothom...
És un famós
i popular.
Que no vagi...
A veure,
que sigui tenint
el reconeixement
com a mínim personal seu
que aquest senyor
és vàlid
per fer una activitat normal
i si un senyor
té la sort
d'aconseguir diners
tenir prestigi
doncs que aprofiti
simplement això
que és important
això a lo millor
resulta que li solucionar
la vida econòmicament
amb la resta
però això és important
és molt important
però ha de ser suficientment
intel·ligent
perquè pugui continuar
fent una activitat
laboral
social
esportiva
normal
fins als 80
Doncs com a conclusió
està claríssim
esport d'elits
i naturalment
per la mateixa persona
que la practica
i també per a tots aquells
que podem configurar
un públic
i com a model
i com a model
però atenció
els adults
com deia la Rosa
decideixen per ells mateixos
molta atenció
amb els joves
i amb els adolescents
és potser amb les persones
que cal tenir més cura
en aquest terreny
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
en Rosa Vallonrat
directora gerent
del Patronat Municipal
d'Esports
i Manel González
cap de la unitat
de Medicina Esportiva
de la xarxa social
i sanitària
de Santa Tecla
moltes gràcies
bon dia
gràcies
i perquè no diguin
que només els fem caminar
i fent esport
i vinga tot el dia
des de i que ens estem movem
d'una manera
gairebé histèrica
doncs després de la una
parlarem de teatre
una activitat
molt més tranquil·la