.
Un dimarts més aquí al matí de Tarragona Ràdio
parlem d'aquells aspectes relacionats amb el món de les lleis
que puguin ser d'interès per a totes les persones que ens escolten.
És un espai que realitzem en col·laboració amb el Col·legi d'Advocats de Tarragona,
un espai impulsat pel grup d'advocats joves.
Ens acompanya una setmana més el seu president, Víctor Roca.
Bon dia, Víctor.
Bon dia.
I avui hem de disculpar la Lourdes i el Jordi, no?
El Javi, el Javi.
El Javi, perdona.
Que no poden venir perquè tenen feina.
S'han excusat expressament i volia transmetre-ho i comentar-ho, no?
Doncs aquesta és la formalitat que també s'ha de complir.
I més, hi estem parlant en un programa en què les lleis justament
obliguen aquesta formalitat moltes vegades.
També ens acompanya avui l'advocat Manel Roca.
Molt bon dia, benvingut.
Molt gràcies, bon dia.
I aviam, avui com que la intenció és parlar de dret de família,
que és un terreny amplíssim, però concretament de les separacions
i dels divorcis, el Manel és aquí perquè, de fet, ha portat molts casos
i continua portant molts casos d'aquesta matèria, no?
És veritat, cert.
Probablement siguin els casos que ocupen més els bufets dels advocats avui en dia.
Bé, és un sector important dintre del món de l'advocacia,
no el més important, però és un sector molt important,
perquè forma part de la vida de les persones
i, lògicament, l'evolució social comporta que tota aquesta situació
de possible conflictivitat es tingui que tractar
i es tingui que canalitzar i atendre, certament, sí.
El dret de família, com ara dèiem, és un territori molt ampli,
no l'abordarem tot.
Moltíssim.
I dins del dret de família es contempla, doncs, aquestes qüestions
de la separació i el posterior divorci si s'escau.
Certo.
Però no estaria malament fer una referència a la llei del divorci,
perquè probablement les generacions més joves que ens puguin estar escoltant
no recordaran o potser tenen alguna referència d'aquells anys 80,
en el que, doncs, quan es començava a superar el període de la transició,
una de les reivindicacions socials, sobretot dels col·lectius feministes,
era justament la llei del divorci, hi havia un ministre que es deia
Fernández Ordóñez, que va passar a la història justament per la llei Ordóñez.
Aleshores, tot aquest context el podríem recordar, perquè jo no sé si ha canviat molt
aquella llei del divorci de l'any 81 i la llei del divorci que tenim actualment.
Substancialment no ha variat.
És a dir, la llei 30 barra 81 de 7 de juliol, que és la llei coneguda com llei Ordóñez,
va comportar assolir un avanç social, perquè, òbviament, aquí a Espanya no existia.
I, aleshores, aquesta llei va regular tota la temàtica de separació i de divorci.
El fons continua sent el mateix.
El que falta dir ja és que ara ha evolucionat el tema de la manera de desenvolupar
els processos de divorci i de separació, fruit de la reforma de la llei processional civil
de l'any 2000, que ara actualment s'està aplicant ja.
Això significa que abans, els tràmits de separació i de divorci davant dels tribunals,
pràcticament home i dona, o dona i home, no es veien la cara.
Era tot pràcticament escrit, anaven allí, declaraven, s'aixecava acte, es firmava,
cadascú a casa seva, etcètera, i tots els tràmits eren així.
Ara no.
Ara, els processos de separació i de divorci són, diguem-ne, una mica com la tele,
perquè s'entengui la gent, no?
És a dir, el jutge, el secretari, l'oficial que escriu l'ordinador, es filma, l'advocat d'una part, l'advocat de l'altra,
i aleshores hi ha una situació de contacte directe que fa que es visqui intensament tota la qüestió derivada de la separació i divorci
sempre que estiguéssim parlant de separacions i de divorcis contenciosos.
És a dir, divorcis o separacions que no siguin desenvolupats de mútu acord, o sigui, contencios vol dir de baralla, de disputa.
De baralla i d'una certa tensió.
Potser, dic una obvietat, però clar, per separar-se, per divorciar-se, prèviament s'ha d'estar casat.
No, no, i aviam, ho dic en el sentit que quan et cases adquireixes uns drets.
I uns deures.
Per tant, ho dic en aquest sentit, després aquests drets i aquests deures s'hauran de revisar
quan iniciem un període de separació i de divorci.
A veure, el matrimoni és un contracte.
Aleshores, s'assigna un contracte.
Això és molt fred, però és així.
I el contracte significa que té un abast de drets i de deures que s'han de complir, s'han d'atendre, certament.
Lògicament, després ve tota la cultura, la història, l'amor, l'enamorament i tot això, que és la base.
Però això és el terreny personal, ja.
Però això és el terreny personal.
Que res a veure.
El matrimoni és un contracte i que s'ha de regular i que està regulat pel còdex civil i per les lleis espanyoles.
Per tant, entenem que en altres tipus de relació, fins i tot comercial, quan un contracte es trenca,
doncs es necessiten unes eines per poder reconstruir tot allò.
Certament, certament, així és.
I aquí entra el tema de la separació.
De la separació, del divorci.
I del divorci.
Molt bé. Aquest és el tema. Aquest és l'enfoc.
Doncs vinga, comencem.
Una parella que decideix unilateralment o per mutu acord separar-se.
No és el mateix.
A veure, cal fer esment que l'important és tenir ben clar que la temàtica de la separació o de divorci s'ha de subdividir en dos conceptes diferents.
El que és la separació, sempre que dic separació o divorci, pràcticament és el mateix.
Separació o divorci amistós, per la via del mutu acord, o separació o divorci contenciós, és a dir, no d'acord, per tant, de disputa, d'enfrontament, de divergència.
La separació o divorci de mutu acord es pot tramitar sempre davant d'un jutjat, és a dir, sempre davant de via judicial,
de dues maneres diferents, o de dues maneres a instància d'una part amb el consentiment de l'altra,
és a dir, a instància d'una amb el consentiment de l'altra, o a instància de tots dos.
La resultància és la mateixa.
És quasi simbòlic, no?
Sí, és una manera. Però, a veure, moltes vegades, això depèn de la praxis i de la pràctica i del que cada parella comporta, no?
Moltes vegades, doncs, ve el bufet d'un advocat, l'home o ve la dona, i llavors, a través del client o de la clienta, es canalitza tot,
és a dir, es prepara el conveni, que és el contracte de separació, conveni regulador, se li entrega, se'l miren, se'l troben bé,
te'l porten signat, no cal que vinguin tots dos.
Amb un sol advocat, un altre procurador, el que passa és que, a vegades, la intervenció d'un sol advocat
crea amb la gent, amb el client, un efecte de certa desconfiança, perquè, lògicament,
a veure, normalment, ve canalitzat per un dels dos, Marito Moller, que és qui ve, realment, a veure't al despatx,
llavors, clar, l'altre, hi ha moltes vegades que diu, oh, bueno, ho porta vostè, ho portes tu,
i, bueno, ens prepararàs el conveni regulador per presentar-lo davant del jutjat, que s'aprovi judicialment,
si és adient, etcètera, etcètera.
Clar, i l'altra vegada es veu una miqueta desconfiat.
Jo crec que és tasca de l'advocat, i així ho intentem fer sempre, el generar confiança.
Hi ha moltes separacions i divorcis de mutu acord que no impliquen gaire dificultat perquè no hi ha fills,
perquè, potser, no hi ha una pensió compensatòria, després ja en parlarem,
perquè no hi ha una sèrie d'efectes que, realment, és absolutament factible fer-ho amb un advocat.
I aquest advocat intenta, i normalment així ho fem, transmetre confiança als dos,
sigui qualsevol dels sistemes que abans hem estat comentant,
a instàncies d'un, en consentiment de l'altre, o a instàncies dels dos,
de mutu acord puro i duro, que es diu en castellà.
Clar, perquè d'això ja en parlarem d'honoraris, però jo m'imagino que si la parella està de mutu acord,
escolta, anem un advocat tots dos i així ens estalviem una part.
Pot ser un factor.
Podria ser un dels factors, no?
Pot ser un factor, sí.
Que anem a aquesta parella.
No el principal, eh?
No, ja m'imagino que...
En una situació així, els diners importen,
sobretot quan s'han de fer aquest repartiment de béns,
quan s'han de parlar de pensions,
però hi ha la part emocional i personal que és prou difícil,
com per entrar a valorar si et vindrà de pagar una mica més o menys, no?
Tot això és molt complex.
A veure, quan estem tractant precisament de situacions que entren perfectament
i encaixen dintre del món de les emocions, dintre del món del sentiment,
fins i tot les situacions s'ultrapassen una mica,
la simple aplicació lògicament d'una llei normativa,
per entrar dintre del terreny, diguem-ne, de l'atenció personal.
Ens convertim una mica en psicòlegs,
ens convertim una mica en confessors, en el sentit laic de la paraula.
Ens convertim una mica en un recolzament per aquella persona que té una angoixa,
perquè lògicament una separació no és...
Però per molt amistosa que sigui.
Per molt amistosa que sigui, sempre és un petit trauma,
sempre dir que això és un accident.
I llavors tot això fa que sigui molt complex.
Podríem estar hores parlant de tots aquests temes,
i és una temàtica extensíssima que podria donar peu a anècdotes,
a explicacions, a comentaris,
i ens hem de centrar dintre del programa.
I aleshores jo el que crec és que òbviament sí,
estem tractant el món de les emocions,
i com ha dit Víctor molt bé,
quan la persona va a casa de l'advocat,
o les persones, una o tots dos, van a casa de l'advocat,
el factor principal a tenir en compte sempre és un.
És el factor de la confiança amb el professional.
Si no hi ha confiança amb el professional, res funciona.
Per tant, el que importa, amb la via d'una separació amistosa,
si només ve un dels dos cònyuges,
és a dir, ve el marit o ve la muller,
o ve el muller o ve el marit,
se li ha de dir, escolti'm, que això es farà de mutuacord,
sí, sí, no hi ha cap problema, estem d'acord,
m'ha dit, molt bé.
Se li prepara la proforma, el model del conveni,
se li dona i li diu, tingui.
I vostè, sí, jo estic d'acord amb això,
ja ho hem parlat, estem d'acord.
Bé, doncs ensenyi-ho a la seva dona,
ensenyi-ho al seu marit,
i que ho ensenyi a qui vulgui.
És a dir, pot ensenyar amb un altre professional,
o amb un altre assessor, amb qui sigui.
I si estan d'acord plenament,
doncs que ho signin,
perquè hi ha un factor important a tenir en compte.
La llei exigeix sempre,
i això és una condició sine qua non,
que amb els tràmits de separació de divorci
i de mutuacord,
tots dos s'han d'anar a ratificar davant d'un jutjat,
per tenir la garantia plena, legal,
que no hi ha hagut coacció,
no hi ha hagut engany,
no hi ha hagut frau,
no hi ha hagut pressions,
és a dir, que lliurement,
home i dona compareixin davant del jutjat per separat,
i manifestin, si es ratifiquen amb la seva demanda,
o amb la seva petició i el conveni regulador.
I si reconeixen la seva firma.
Evidentment, i si reconeixen,
i vostè ho ha firmat, això,
i aquesta és la seva assignatura.
No, n'hi ha prou amb la assignatura,
hem d'estar davant del jutjat.
No, no, no, s'ha d'anar allà,
i això és una condició sine qua non.
El jutjat lligeixen el conveni regulador,
que és una miqueta el contracte
que regula aquesta situació futura.
Hi ha un tipus, hi ha un patró a seguir?
No, hi ha una sèrie de clàusules
que són les més freqüents,
normalment es parla de qualsevol propietat
que puguin compartir els cònyogers.
Normalment es parla de l'atribució i ús
del pis on estaven vivint,
el que se'n diu el pis conjugal,
qui a partir d'ara viurà o conviurà allí,
perquè a vegades aquest pis és propietat dels dos,
estava llogat...
Però a vegades és propietat de tots dos,
perquè tots dos ho han pagat per estar en nom d'un,
només per raons fiscals o el que sigui.
Però això és una qüestió complementària
a la situació de separació-divorci,
que també es tracta normalment dintre d'aquesta problemàtica
de qui s'atribueix
o qui realment és el propietari d'aquell pis.
És una situació que afecta la propietat d'aquell pis
que té a veure indirectament.
Llavors, qüestions molt importants també de tractar
és el tema dels fills,
importantíssim si és que n'hi ha,
fills sobre els quals es regula la possibilitat
de tenir-los un, el que se'n diu la Guàrdia Custòdia,
tenir-los un altre, dret de visites,
qui anirà o com se podrà anar a visitar el fill,
quan se'l tindrà,
aquestes situacions que sempre s'intenten amutllar
les circumstàncies personals de cadascú.
Hi ha gent que treballa entre setmana,
hi ha gent que treballa de cap de setmana,
i després una altra qüestió molt important,
que és una qüestió que tothom a vegades
hi va directament,
i crec que el més sagrat d'aquí són els fills,
però bueno, hi ha molta gent que de seguida entra
i diu, bueno, quan tindré que passar de pensió?
Pensions que poden ser de diversos conceptes,
parlarem molt en genèric,
compensatòries alimentícies pels fills,
per la dona,
té molts conceptes, crec que és motiu quasi
de tractar monogràfics, no?
Però bueno, són altres clàusules
que recullen en aquest conveni
que no hi ha un contracte tipus,
però que normalment apareixen amb regularitat
quasi sempre.
Però s'han d'emmullar aquella situació personal
en aquell cas.
Si no hi ha fills,
també es parla de compensacions,
de pensions i indemnitzacions?
Pot ser, i tant que sí.
Sense haver-hi fills?
Sí, i tant.
Independentment de la situació laboral
de cadascun dels còljuges?
No independentment de la situació laboral, no.
A veure, jo sempre dic
que cada parella és un món.
Aleshores, mai hi ha un problema
exactament igual amb l'altre,
perquè sempre aquelles persones
que tenim davant,
o aquella persona que tenim davant
que està casada amb un,
que està casada amb l'altre,
tenen una problemàtica
que només és inherent
a la seva problemàtica.
És una mica com la petxada,
com la huella dactilar,
és a dir, no n'hi ha cap altre al món.
El problema d'aquell i d'aquella
no n'hi ha cap altre.
És únic.
No n'hi ha cap més persones que són úniques.
Evident.
L'únic que succeeix
és que pot ser molt similar
i molt semblant
a la problemàtica d'una altra parella.
Però jo sempre els dic a la gent
que no han d'escoltar
dintre de lo possible
el que Radio Macuto,
com se diu vulgarment,
transmet.
La meva cunyada, la meva veïna.
O és que jo sé que el meu veí,
exactament,
que el meu parent,
que el tal que m'han dit,
que això, perquè com és,
perquè com és que els crios
s'han de quedar amb ell o amb ella,
perquè a mi m'han dit que mai.
Per què?
Perquè, repeteixo,
és únic i insasperable.
Llavors,
no solsament
s'ha de prescindir
de la qüestió laboral
o de la qüestió professional.
Precisament la llei
determina i preveu
que en cas de divergència,
és a dir,
en cas que es produeixi
una separació o un divorci
no amistós,
no de molt o acord,
contenciós,
lògicament,
doncs el jutge
ha de tenir en compte
per determinar
les prestacions
o les ajudes econòmiques
o les pensions
tota una sèrie de circumstàncies
que la llei determina
i explícita
de forma ben clara.
Enumerar-les,
doncs pot ser,
per exemple,
l'edat de la persona,
l'estat de salut,
la dedicació a la família,
les possibilitats
d'accés
en una professió,
la formació professional,
els anys de matrimoni,
i tot això s'ha de valorar,
no és el mateix
un matrimoni que porta
dos anys casat,
lògicament,
com un matrimoni que en porta
trenta o vint o cinquanta,
no?
Perquè una xicota
o un home
als vint anys
o als vint i cinc
o als trenta,
vull dir jove,
anem a suposar un fet així,
doncs
es pot espavilar
i pot treballar
i es pot obrir camí.
El que diuen els colabrots
pot refer la seva vida.
Però un home
o una dona,
i dic una dona
no per un sentit
ni molt menys discriminatori,
sinó perquè hi ha
un gran percentatge
de parelles
en els quals
la dona treballa a casa,
és a dir,
és la típica,
el que en diuen
ama de casa,
la mestressa,
és a dir,
no té ingressos.
Ja l'ha anunciat
a una formació,
a tot un segon de coses.
Lògicament,
s'ha dedicat a la família,
al seu marit,
als fills,
s'ha treballat,
ha rentat,
bueno, en fi,
tota aquesta cosa.
Què passa?
Que no té ingressos personals,
fruits d'un treball extern
fora del domicili,
llavors viu
del treball del marit.
Imaginem-nos
que aquesta dona té,
doncs, no sé,
cinquanta,
vuit anys o seixanta.
Bueno,
què ha de fer?
Vull dir,
si se separa,
de què viu?
En canvi,
un home o una dona
als vint anys
o als vint-i-cinq,
o als vint-i-vuit,
doncs,
les possibilitats,
en teoria,
de desenvolupament personal
i de defensar-se
són molt més amples,
no?
Vull dir que,
clar,
s'ha de valorar.
Cada cas és un món,
és una cosa,
ja dic,
n'hi hauria per estar parlant
hores i hores
i és molt complexa.
Clar,
és que no podem entrar
en la casuística
perquè si no,
no ens ho acabaríem.
No acabaríem mai.
De totes maneres,
això ha estat una porta
per entrar ja en el terreny
d'una separació,
un divorci de contenciors,
on no hi ha acord.
Aquí la cosa canvia molt.
Veïnes,
cunyades,
que ens expliquen que...
Si no hi ha acord...
Si no hi ha acord.
Això és una altra història.
Que ens expliquen.
No li passa la pensió
perquè a la seva nòmina
figura una quantitat inferior
de la que cobra cada mes
que han fet allò,
un apanyo,
que diuen,
per no passar la pensió.
Certo.
Fa sis mesos
que no passa la pensió
alimentícia als fills
i aquest senyor
està tan tranquil
i mira quin cuchar es porta.
Els jutges
sempre donen la raó
a les dones
i la custòdia dels fills
a les dones
i els homes pobres
no poden fer res.
Ràdio Macutu,
com deies,
però realment
són els comentaris
que se senten
i que preocupen a la gent.
Si et fixes,
Iolanda,
jo aquí volia fer un comentari
en referència
a aquest programa d'avui,
amb aquesta intervenció
i en altres anteriors
i crec que tu i jo
que hem anat repetint
podem donar fe
que no s'han trobat
tots els companys
que han anat venint.
fixa't,
com sempre utilitzem
el terme casuística,
sempre ens acabem parlant
que cada cas és un món,
que s'acostumi
a no fer gaire cas,
home,
es té que fer un cas,
el cas propi
de la relació
que tinguis amb una persona,
però persones alienes
o terceres persones
que puguin influir-t'hi,
esteu en mans
de professionals,
de bons professionals
i que realment
fan el possible
per portar millor
el tema
que cada cas és un món,
la casuística
que cada programa
va-hi utilitzant
amb tot,
amb circulació,
vam parlar d'honoraris
al seu dia,
assegurances,
ara matrimonial,
i estic segur,
podria posar-la amb el foc
que tots els programes futurs,
totes les intervencions futures,
parlarem sempre del mateix,
que dos casos
no són iguals.
I això també és trencar
una llança a favor
de la professió,
perquè de tant en tant
és bo fer-ho,
el corporativisme,
perquè realment
ve gent al despatx
amb una separació,
un divorci,
i et diu,
bueno, escolti,
això és molt senzill de fer,
és el conveni,
aquesta plantilla
que tenen vostès
a l'ordinador
o que tenen vostès...
No.
Òbviament, insisteixo,
hi ha un patró,
unes clàusules,
però que varien total
i absolutament
cada persona és un món,
cada família és un món,
encara que sigui sense fills,
encara que sigui una parella,
feines diferents,
propietats diferents,
situacions diferents,
pretensions diferents
que intentem nosaltres
conciliar inicialment
i que després a vegades
poden derivar
en una situació contenciosa.
Clar, però aquestes coses
que jo explicava,
així a tall anecdòtic,
aquestes coses passen.
Passen.
El que passa és que,
és el que dèiem,
fins i tot,
no sé,
potser seria bo algun dia,
més endavant,
parlar de casos pràctics
sense donar noms ni cognoms,
naturalment,
perquè la gent anés veient
situacions puntuals
moltes vegades
quasi novel·lesques,
perquè...
Les coses que s'arriben a fer de vegades,
podrien escriure llibres,
de tot això.
Tots tenim coses per explicar
i tots els companys
que poc o molt
es dediquen
en temes d'aquest caire,
doncs,
anècdotes,
una pila,
però dintre del món
de la temàtica contenciosa
que tu has apuntat ara
com a plantejament genèric,
doncs sí,
cal dir que
hi ha molta picaresca,
perquè en el moment
en què no hi ha acord,
en el moment en què hi ha divergència,
hi ha lluita,
hi ha distanciament,
hi ha dir
que he de intentar guanyar aquesta guerra.
I llavors,
molts camins,
guanyar aquesta guerra
significa fer ús
de qualsevol arma
que ajudi a guanyar la guerra,
fins i tot guerra bruta.
I la picaresca
té un abastament enorme
des d'aquell senyor
que, per exemple,
va amb un cotxàs enorme
i que no és d'ell
perquè és insolvent.
O resulta que és d'una societat anònima
o d'una societat limitada
i, per tant,
ell diu que li deixen
i que no té res a veure.
O aquella altra persona
que no té ingressos regulars
que mitjançant un ofici judicial
es poden determinar,
que no,
si, per exemple,
és comissionista
o és corredor de comerç
o que té ràpels
o que té històries
i que això mai apareix.
Mai apareix.
No és una nòmina
que cada més.
Surt amb la nòmina mínima
i resulta que aquest senyor,
en lloc de guanyar
cent i escaig mil,
bé, els euros corresponents,
doncs resulta que guanya
moltíssim més
i ho amaga
i ho dissimula
i no hi ha manera
d'enganxar-lo.
Cases que s'han comprat
durant el matrimoni
i que, en virtut
que estan casats
en separació de béns,
diu que intenten dir
que són privatives
i que un no té res a veure
amb l'altre.
Bé,
hi ha coses
de tot caire
i de tot tenor,
no?
Vull dir que
moltes vegades
separacions contencioses
són dures
i de difícil resultància.
Quan hi ha maltractaments
pel mig,
canvia el procés?
A veure,
en primer lloc
tinc que dir una cosa
que és una mica utòpica,
però que la tinc que dir,
que no tindria
que haver ni mai
de maltractaments
centremig.
Perquè haver-hi maltractaments
indica primitivisme,
indica manca d'educació
i moltíssimes altres coses.
I això és una qüestió
gravíssima
que també mereixeria
un altre comentari per.
Però és una causa.
Però sí,
és una causa,
lògicament.
Perquè quan una persona,
quan una parella
es planteja separar-se,
han de presentar unes causes?
Si és de mutu acord,
no.
Si és de mutu acord,
no?
Res.
Senzillament,
no volem continuar junts.
Simplement,
transcurs de més d'un any,
des que s'han casat,
abans d'un any...
Els sis mesos
no et pots separar legalment.
De mutu acord.
De mutu acord.
Contenció és el dia següent.
No fa gaire,
em va vindre una persona
al despatx
i em diu
ens vam casar
i cada u casa seva.
Ah,
què diu ara?
Amb el que costa
un casament avui dia.
Diu,
ens vam quedar
i cada u casa seva.
Cada u casa seva.
Dic,
i no van...
No, no, no, no, no.
Diu,
i dic,
escolti'm,
i quina classe de relació teníem?
Diu,
bueno,
tots dos estudiàvem
i de moment
cada u fèiem la nostra vida.
i qui no es trobaven alguna vegada
diu,
ui,
molt esporàdicament.
Diu,
bueno,
això és un desastre.
Lògicament,
doncs,
fins i tot això,
aquest assumpte
entraria dintre de...
La nulitat, potser?
Sí,
però no nulitat civil,
sinó nulitat eclesiàstica,
però bueno,
eclesiàstica catòlica.
Però això és una altra història
que el tema nulitats canòniques
mereixeria un altre monogràfic.
Molt bé.
Ara que parlaven de terminis,
entre la separació i el divorci
ha de passar un any, també.
Cert.
Obligatoriament.
De mutu acord.
Des de la interposició de la demanda.
Sí, sí,
des de la interposició de la demanda.
No des de la sentència,
perquè els procediments judicials...
A vegades s'entrenen més.
Exacte,
tenen a vegades una llarga dilació,
una dilatació temporal.
Des que poses la demanda
fins que hi ha sentència,
poden transcorre molts mesos.
Qüestió que en principi
no és un problema,
no és degut
ni a l'actuació del professional,
ni dels clients en aquest cas,
ni de les parts.
Llavors es considera legalment
que des de la interposició
de la demanda de separació,
des d'aquell moment,
des d'aquella data que tu segellen,
que et posen el segell,
tens un any per divorciar-te.
Jo volia fer una pràctica crítica
des de la postura de joves
amb aquesta llei del 81,
que ara fa breus dates
que ha estat reformada
amb la nova llei d'enjuiciament civil
i té tendència
a donar-se la situació següent.
Com molt bé has comentat abans
en aquest inici del programa,
la llei 30 per 81
va ser una llei
de l'època de la transició.
Va ser, crec,
un gran avenç.
Aquí la gent,
encara hi havia mentalitat
de la indissolubilitat
del matrimoni,
el matrimoni és indissoluble.
Llavors,
estem a l'any 2002,
han passat 21 anys.
Crec que actualment,
home,
la societat ha canviat molt.
Ha canviat molt
i tenim tendència
a assimilar-se
a moltes coses
al sistema americà.
No dic que sigui bo,
no ho és,
perquè tu tens
estats dels Estats Units
que es casen
amb una cera
a través del carrer
i es divorcien.
Hi ha despatx d'advocats
i quasi sense intervenció judicial
és un altre món.
Però crec que hi ha parelles
que no tenen
o que no recullen
els requisits legalment establerts
de períodes,
un any, dos anys,
cinc anys,
la llei en dona diversos,
diversos,
que crec que podrien
passar a divorciar-se directament,
sense tenir que donar
el pas previ de la separació.
I dir que això
i ho remarco
perquè els advocats
tenim fama
que hi ha gent
que ve al despatx
i es separa
i diu
bueno,
em tinc a separar
perquè m'obliga la llei
i em voldria divorciar directament.
No té,
no recull el requisit
legalment establert
i diuen que és un xollo
o xanxollo dels advocats.
Tenen la sensació
que només necessiten divorciar-se
perquè han de pagar
una taxa a l'advocat.
Perquè han de pagar el doble.
Perquè són procediments
semblants.
I parlant d'això,
que costa divorciar-se,
separar-se o divorciar-se
per terme mig.
Primer,
separar-se.
Què ens costa?
En primer lloc,
com està la separació?
En primer lloc,
costa una decisió personal,
un acte de voluntat.
I dit això...
Des del punt de vista econòmic.
Des del punt de vista econòmic.
Emocionalment,
m'imagino que deu costar molt.
A veure,
ho direm,
però hem de fer
un petit aclariment
que és el següent.
Cada cas pot ser diferent.
No és el mateix,
diguem-ne,
un promig d'una separació
o un divorci d'una parella,
diguem-ne mitja,
que una separació o un divorci
d'una gent
que tenen molts interessos econòmics,
moltes propietats,
i que la negociació
d'aquesta dissolució
potser tarda un mes,
per dir-ho d'alguna manera,
de negociacions.
S'han de reunir,
per exemple,
imaginem-nos que hi ha accions,
que hi ha terrenys,
que hi ha empreses,
que hi ha obligacions...
Clar,
tot això,
en deu minuts,
o en mitja hora,
o en dos dies,
no es resol.
No podem dir un preu d'això.
de la família mitja.
Però el preu de la família mitja,
simplement a títol orientatiu
i no vinculant,
és diguem-ne
que una separació,
un divorci normal...
En el millor dels casos,
sense contenciós...
Per aquestes zones d'aquí,
doncs pot valdre
uns mil euros aproximadament.
Mil euros separar-se
i divorciar-se el mateix
un any després.
més o menys,
mil,
mil cinc cents,
vull dir,
com a promitja.
Déu-n'hi-do,
la diferència que hi ha
entre una persona...
Molt car?
Si ho trobo molt car?
No, no, no.
No, no, per això.
És que s'ha de tenir en compte
que és tot un procediment
moltes vegades...
Estem parlant també
amb el procurador i tot.
Sí, sí,
però estem parlant
d'una situació molt simple,
molt normal.
Exacte,
es té que tenir en compte
el procurador,
l'IVA,
bueno,
totes aquestes coses...
Disordadament no sempre
són tan simples
els processos.
No, no,
i a més també hem de dir
una cosa,
en general,
i això és ben cert,
els professionals
sempre anem a breujar
els temes,
és a dir,
en temes de separació i divorci
no anem a fer passar
peceres ni històries.
La gent està patint
una problemàtica
i el que es tracta
és d'intentar resoldre
el sí dintre de lo possible.
Tot i així,
s'allarguen molt
aquests processos?
Depèn.
Per la mateixa dinàmica
judicial?
Els de mutu acord no.
Els de mutu acord
normalment van molt de pressa,
sobretot si no hi ha
menors d'edat,
perquè el no haver-ni
menors d'edat
no intervé el fiscal.
Encara que hi hagi
una separació i divorci
de mutu acord,
si hi ha fills menors d'edat,
té que intervenir
sempre al Ministeri Fiscal,
que vetlla
per la defensa
d'aquesta menors d'edat.
Pels interessos del menor
que ja hem dit abans
que era el personatge
més sagrat.
Si no hi ha menors d'edat,
no intervé el fiscal,
la qual cosa vol dir
que el procés
va molt més ràpidament.
I els fills
tenen alguna cosa a dir
legalment
en tot aquest procés?
Se'ls escolta?
Hi ha un esperit
que es projecta
a través de la llei
que diu que els fills
quan tenen ja ús de raó
suficient,
el jutge els pot cridar
i els crida
i els escolta.
Però no determina
cap edat.
Ús de raó.
Sense abogats,
sense procuradors,
sense ningú.
A porta tancada.
A porta tancada,
entra amb ells,
què fas,
on estudia,
si estàs content,
és a dir,
se suposa que van
per aquest tanteig
i llavors determina el què.
Tant si és mutu acord
com si és contenciosa.
Sota consideració
del Ministeri Fiscal
i del jutge.
I això es fa
perquè és un dret dels menors.
Malgrat que són menors,
són ciutadans.
I aleshores,
molts camins,
un jutge
pot detectar
mitjançant
una exploració
que es diu
exploració del menor.
Canvia la terminologia.
No és un interrogatori,
és una exploració del menor.
És a dir,
no s'interroga,
sinó el xarra amb ell.
Pot veure
si aquell nano
està morit
extraordinàriament
o si té,
no sé,
fins i tot
algun maltractament físic
o pot veure
i dir
en qui vius
i en qui vols viure
i aquí estàs.
Amb molta mà esquerra,
amb molta...
Hi ha un altre aspecte
que també ho aparcaríem
per un altre programa
però fem una breu referència
ara que parlàvem
dels menors,
probablement no,
segur,
les persones
que surten més perjudicades
perquè s'utilitzen
moltes vegades
aquests menors
per les nostres misèries
personals
d'adults.
La llei de mediació
o la mediació
podríem solucionar
d'alguna manera
haver d'arribar
a situacions límits
en què els menors
puguin estar
més afectats
del compte.
Sense l'existència
d'aquesta llei
de mediació,
això jo crec
i potser parlo
a títol personal
però m'atreviria
a dir que
una sèrie de companys
que conec
que es dediquen
a temàtica
d'aquest tipus
doncs també ho practiquen.
Realment,
la temàtica
de la mediació
sempre ha existit
a nivell del dret de família
i el dret matrimonial.
És a dir,
el professional del dret
que s'ha dedicat
d'una forma
més o menys intensa
amb aquesta temàtica,
amb aquesta especialitat
per dir-ho d'alguna manera,
sempre ha fet
de mitjencer,
sempre ha fet
de mediador.
Mai de cop
ha tirat
per l'indret
en plan d'estraler.
Sempre es procura
abans negociar,
es procura
conciliar,
es procura
fer el que és impossible
perquè aquella gent
reflexionin
i considerin
si s'han de separar
o si s'han de divorciar.
Els professionals,
els advocats,
no són partidàries
de la separació
o partidaris
del divorci.
Els professionals
del dret
són partidaris
que hi hagi
una llei de separació
i que hi hagi
una llei de divorci,
que és un matís
molt interessant
a tenir en compte.
En aquella època
quan s'havia d'elaborar
la que després va ser
la llei del divorci
de l'any 81,
tothom deia
que amb la llei
tothom se separarà.
Semblava que s'havien
de fer cues
a les portes
dels jutjats
de persones
que volien separar-se,
divorciar-se.
Hi havia un canvi important
quan uns anys enrere
fins i tot
l'adulteri
era penal,
podries anar a la presó
per cometre adulteri.
En pocs anys
això va canviar molt
i es va veure
que la gent
l'adulteri,
l'epigàmia,
també,
tot aquest tipus de coses
que ni la gent
es divorciava tant
ni es divorciava tant poc
i ara passa el mateix.
Però saltaven
de balcó en balcó
de la mateixa manera
i de nit
i amb el perill de caure.
El perill de caure.
Això és el més greu de tot.
Aquesta història
que fas referència
això és una cosa
també que mereixeria
un altre monogràfic.
Però bé,
puc dir-lo següent,
jo que vaig viure
aquest tema
en aquelles èpoques.
No se sap ben bé
el gran abans
que va comportar
la implantació a Espanya
d'una llei com aquella.
Els pilars del país
tenien que trontollar
i caure
segons moltes persones.
No hi han trontollat
ni han caigut.
I certament
és una llei
que dintre de lo possible
va ser una bona llei.
El que passa
és que com ha dit
Víctor molt bé
ara es tindria
que millorar
i fins i tot
hi havia un avantprojecte
que és el que
no fos necessari
per trencar
la relació de parella
si és impossible
la convivència
tindre que passar
prèviament
per una separació.
És a dir,
que la gent
que vulgués
pogués
escollir
anar directament
al divorci
sense tenir
que passar
per una separació
prèvia.
Això de moment
no existeix
almenys
no existeix
de forma
reglada
regulada.
A la pràctica
alguna vegada
es produeix
perquè com sigui
que la llei
parla
de que si hi ha
una separació
de fet
de mutu acord
al cap de dos anys
es pot tramitar
i el divorci
hi ha gent
que s'han separat
una mica
a dir adeu
me'n vaig a comprar
tabac
de facto
hi ha la separació
si d'alguna manera
es pot demostrar
que aquesta separació
de fet existeix
es pot anar
de cop al divorci
sense passar
per la separació
perquè la separació
ja existeix
encara que no sigui
decretada
per un jutjat.
certament
la llei
Ordóñez
va ser
un gran abans
i
en aquella època
amb la qual
un percentatge
per no dir
quasi absolut
de ciutadans espanyols
es casaven
per l'Església
catòlica
perquè
casar-se
fora
de l'Església
catòlica
en virtut
de l'existència
del concordat
entre l'estat
del Vaticà
i l'estat
espanyol
llavors
no es podien
casar
per l'ús civil
si no es demostrava
que no eren
per exemple
practicants
d'una altra religió
doncs llavors
se tenia tothom
que casar
per l'Església
catòlica
i
qui era competent
per regular
les separacions
perquè el divorci
no existia
només eren
els tribunals
eclesiàstics
per tant
tota la problemàtica
de les separacions
s'havia de substanciar
davant dels tribunals
eclesiàstics
els tribunals civils
no eren competents
no feien res
en aquesta matèria
només s'executaven
les sentències
eclesiàstiques
anotant
el registre
de l'existència
de la separació
amb la circumstància
important
que els tribunals
eclesiàstics
dintre del dret canònic
dintre de la tramitació
de separació
privava
és a dir
dominava
determinava
que es tenia
que disposar
sempre
la culpabilitat
d'algú
per tant
per tant
si aquella senyora
per exemple
parlem de la dona
havia tingut
d'una petita
d'aventura
i el marit
podria demostrar
que realment
al salt
del balcó
havia existit
havia existit
doncs aleshores

no també
del dret
tant de família
que és una de les branques
del dret
jo m'atreviria a dir
que ens implica més
en la nostra vida quotidiana
i cada cop més
perquè canvien els models
de família
ara estem parlant
també de famílies
monoparentals
estem parlant
de parelles
de fet
estem parlant
de parelles
homosexuals
és a dir
és a dir
que el dret de família
és un camp
amplíssim
el que de ben segur
haurem de tornar
i cada vegada
s'extén més
però la societat
ho demana
cert
és la base
doncs
Manel Roca
un altre dia
t'esperem
si és possible
sempre
us trobo
amb molta alegria
ja ho sabeu
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
Víctor Roca
la setmana vinent
us donem festa
perquè Sant Jordi
deixarem que aneu
a comprar llibres
llegireu una miqueta
entre judici i judici
aneu a comprar llibres
i llegir-los
i llegir-los
és com aquella
veuràs tu
explicarem un acudit
tot aquell
on vas?
a comprar un llibre
però escolta
no en tenies una a casa
doncs una mica
esperem que no passeja
animo la gent
que llegeixi una miqueta més
en cas de divorci
no sé com ho faríem
per repartir-se aquest llibre
per repartir-se
metat i metat de pàgines
t'hauríem de comprar-ne dos
no té més
moltíssimes gràcies
molt bon dia
gràcies a tu
bon dia