Com cada dimarts, aquí al matí de Tarragona Ràdio,
dediquem una estona del nostre programa a conèixer
el funcionament del món de l'administració de justícia,
el funcionament del món del dret en un espai que realitzem
en col·laboració amb el Col·legi d'Advocats de Tarragona,
impulsat pel grup de joves advocats.
Saludem una setmana més el seu president, Víctor Roca, bon dia.
Bon dia.
I l'Urdès Guibernau, tresorera, tots dos advocats, evidentment.
Bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda a l'Urdès.
La setmana passada, se'n recorden, vam parlar àmpliament
d'alguns procediments relacionats amb el dret penal
i també parlàvem que era bo conèixer segons quines coses
perquè, disortadament, poc o molt, alguna vegada
ens veiem implicats en el món de l'administració de justícia.
Justament per això, avui, ampliant una mica aquella informació
que ja facilitàvem en el darrer capítol,
volem parlar del funcionament de l'administració de justícia
des d'un punt de vista, diguem-ne, més teòric,
podríem dir-ho així, no, Víctor?
Teòric i genèric.
I genèric.
Perquè, òbviament, dintre de les particularitats i especialitats
que hi ha quant a procediments, estaríem molts programes,
i espero que dongui temps de fer-ho,
parlant de tots els procediments en concret.
Però avui voldríem parlar una miqueta en abstracte.
A partir del moment amb el qual ens vam quedar l'altre dia,
de quan una persona es veu imbuïda,
es veu dintre d'una possibilitat o d'un possible procés judicial,
què passa a partir que realment entra en un procés judicial?
Totes maneres, avui, més que parlar d'aspectes penals,
com l'altre dia, vam parlar amb en Enric Balaguer
i la Regina Jové, doncs parlaríem una miqueta més en genèric,
potser centrant una miqueta més en l'actual novetat,
porta ja quasi un any i escaig,
que és la nova llei d'enjuïcament civil,
que ha afectat moltíssima gran part dels procediments judicials
que no són penals, ni laborals ni administratius.
De totes maneres, si parlem de procediments civils,
el camp que abasta és increïblement gran,
perquè quan parlem de procediments civils,
parlem de moltes coses alhora.
Home, quan parlem de procediments civils,
podem parlar de procediments civils matrimonials,
arrendaments, propietat horitzontal,
testaments, incapacitacions...
Contractes de tot tipus...
El ciutadà és més fàcil que ens trobem
en un procediment de tipus civil que no pas penal,
per cert, és general.
Sí, sí, per això he dit que és majoritari, no?
I la gent, el que passa és que la gent a tot li diu denúncia,
perquè hem anat al jutjat a posar una denúncia
i en penal és denúncia o querella i en civil és demanda.
Vull dir, és l'única diferència...
Ja d'entrada la terminologia no la farà de deixar.
Per això estem aquí, per clarificar alguns aspectes.
Em prenen apunts, eh?
Denúncia quan anem al penal,
demanda quan anem al civil.
Ja sabem la diferència.
A Lluís diu que molt bé,
que tampoc no ho sabia com una servidora.
Molt bé.
La diferència entre civil i penal també ho deixo per un altre dia,
però moltes vegades té una zona fronterera.
Això és com la frontera entre dos països
que hi ha una espècie de zona, no diria neutral,
però que es pot decantar...
Allò a terra de ningú, eh?
Correcte, la terra de nàdia, que diuen els castellans.
Llavors, moltes vegades hi ha situacions
que no saps ben bé si són civils o són penals,
perquè la responsabilitat civil i penals són diferents
i la responsabilitat penal normalment comporta responsabilitat civil.
És com un lloc de paraula.
I això qui ho esbrina?
A veure, això en primer lloc és tasca,
crec jo, que de l'advocat que dirigirà el procediment,
que es posa en contacte amb el client
per veure si realment té connotacions civils o penals.
Partint de la base,
i al que parlarem avui de l'administració de justícia,
que solen ser més ràpids i efectius i contundents,
si prosperen,
perquè a vegades s'arxiven els procediments penals.
Moltes vegades es recorre
a el que a vegades es denominen querelles catalanes,
querelles denúncies per part del teu client,
perquè l'advocat decideix
que pot tenir connotacions delictives
i, òbviament, té en compte,
no és que es vagi capriciosament al judici penal,
es té d'intentar evitar,
jo crec que no es té d'atribuir responsabilitat penal
a qui no la té,
però a vegades es recorre.
Parlo en global, eh?
Parlant no pel meu cas particular,
sinó en general per tots els companys.
i a vegades l'advocat és coneixedor
que aquest procediment penal s'arxivarà.
Insisteixo, la famosa querella catalana,
si és una estafa,
a vegades et deuen calés,
si te n'ha estafat, no te n'ha estafat.
Es recorre al procediment penal.
El procediment penal,
insisteixo,
més ràpid i contundent,
per què?
Doncs perquè hi ha una instrucció,
a vegades amb poca cosa que fer,
i automàticament s'hi prospera,
s'obre la fase de judici oral
i es fa el judici.
Civilment s'ha millorat bastant, crec.
Ara, amb l'alordes comentarem
a veure si la justícia civil ha millorat.
Però és més lent que el penal.
Però és molt més lent.
Per regla general.
És molt més lent en general.
Pregunta innocent.
I per què en civil és més lent
que el procediment penal?
Jo crec, a veure,
més que creure-ho és que la llei en si
estableix una sèrie de tràmits
que s'han de seguir
i uns passos que s'han de seguir
obligatoriament.
El qual vol dir que en un procediment penal
tenim la fase d'instrucció,
que és la fase d'investigació,
d'esbrinament de si realment
hi ha o no hi ha delicte,
o falta, o fet imputable,
i després d'aquesta fase d'instrucció
una vegada el jutge diu
aquí hi ha indicis
que hi ha un delicte,
s'obre un procediment,
i al cap d'equis temps
ja hi ha un judici.
I no hi ha més passos.
Bueno, hi ha intermitjos
que són processals.
Pot haver-n'hi, però...
Pot haver-hi, però vull dir,
bàsicament,
i per una persona legal en la matèria,
com pot ser qualsevol ciutadà,
sap que quan acaba la fase d'instrucció
ja no el citarà més a declarar.
Ja no li tornen a dir res més
fins al dia del judici.
A nosaltres ens demanen
per altres tràmits.
Bé, quan anem al civil,
tu presentes la demanda,
i des de la demanda de la sentència
pot passar un any,
dos anys,
però amb intervencions habituals.
Per exemple,
si és un procediment civil normal,
doncs hi ha la vista oral,
que això és una introducció nova
en la nova llei.
Equipalable al penal.
Equipalable al penal.
Vull dir, ara,
abans la gent,
quan venia al jutjat,
et deien
i haurem de seure'ns al banquillo,
entre cometes,
perquè banquillo tampoc,
però bueno,
diguem-ho que així ens entenem.
La banqueta.
Abans, tu no havies d'entrar en sala.
Vull dir,
anaves a un judici civil
i no et posaves la toga,
entraves a sala
i feies tota aquella parafernàlia,
aquell espectacle
que fas
per donar una mica més
de solemnitat a l'acte.
En canvi,
ara has d'entrar allà,
s'han de seure un a un costat,
l'altre a un altre costat del banc,
hi ha més...
teatre.
Testimonis, documents...
Tot preparat al mateix acte.
Està en una sala,
en una sala igual
que un procediment penal.
Vull dir,
no té cap diferència,
l'únic que és diferent
és el tema que es discuteix,
que un és de la justificació civil
i l'altre és de la justificació penal.
Parlarem sobretot
de procediments civils,
però si em permeteu,
encara una petita pregunta
que potser sembla una vaginada.
Tenint en compte
que el procediment civil
i el procediment penal
segueixen camins diferents
dins de la mateixa
administració de justícia,
una persona assessorat
amb professionals
pot dir,
escolta,
potser aquest procés
que l'enfoquem
per la via penal
o l'enfoquem per la via civil
perquè ens interessa
que s'acceleri més o menys
el resultat?
Es poden donar aquests casos?
Segons.
Un mateix cas
es pot plantejar
per diferents procediments?
El Víctor ha introduït
una mica el tema
respecte a la querella catalana.
És a dir,
un senyor et deu diners
i t'ho vols reclamar.
Si reclames via civil
has de demostrar
que te'ls deu,
que tal,
que presentes la demanda,
que llavors li passen a l'altra part,
l'altra part contesta,
llavors tu t'ho poses,
llavors ens hi tenen a vista,
bueno,
que és un rosari,
i és com un rosari.
Llavors resulta
que la part penal
és molt ràpid,
tu presentes la querella,
te l'admeten a tràmit
i, és a dir,
la forma de reclamar
aquests diners
moltes vegades
és arrel d'una possible,
entre cometes,
estafa.
Diu, aquest senyor
m'ha enganyat,
m'ha dit que em pagaria
i no m'ha pagat.
És una forma més coactiva,
per exemple,
a través de la querella catalana
de reclamar els diners,
a part que hi ha aparellada
una pena de presó,
arrés,
molta de pena,
vull dir,
això ja és una cosa...
Hi ha la sentència
que, de tota manera,
jo volia afegir una cosa
i comentar
el que comentava la Iolanda.
Quan et ve un client
al despatx,
tu li exposes,
òbviament,
el més clar que pots,
com intentem fer aquí
amb el programa,
quines possibilitats té.
El que passa
és que, òbviament,
de seguida la gent
que té un problema
i algú que li deu,
com deia la Lourdes ara,
diners,
si et diu
quina és la via més ràpida,
expeditiva,
contundent,
etcètera, etcètera,
òbviament,
a vegades li planteges
que la via penal.
Però crec que és tasca
de l'advocat.
Primer,
dir-li al client,
escolti,
miri,
vostè ha vingut a veure'm a mi,
ha vingut a encarregar-me
un assumpto,
relació de confiança,
client-advocat,
deixis assessorar
i dirigir per mi.
L'últim que decideix
és el client,
però, òbviament,
l'advocat té molt a fer
i té sempre que intentar,
a part de conciliar
i intentar evitar el plet.
Sí, que això arribarem també,
que és un punt important.
Però ser una mica coherent,
utilitzar el CAP,
ja no perquè a vegades
s'acudeix capriciosament
a la via penal,
sinó perquè,
la via penal és molt seriosa.
Siguem conscients
d'on podem ficar
amb una persona
que, en el fons,
creiem que no és
un delinqüent
o que més un delicte
o una falta,
com deia també abans la Lourdes.
I siguem una miqueta
en aquest sentit,
com a advocats,
persones en el sentit
que no es té que desitjar a ningú
atribuir-li una pena
a una multa penal,
perquè és que són antecedents penals.
Per tant,
depèn una mica
de la consciència
i l'abonomia del demandant,
el dir-ho per la via penal
i de la tasca de l'advocat
de si es té que recórrer
la via penal,
recórrer,
si hi ha connotacions
de penals endavant,
però siguem una miqueta conscients
i persones,
tots plegats,
i realment recorrim
a la via que tinguem
que recórrer
o la via més sedient,
no pel fet de dir
mira,
va més ràpida.
imagina't Iolanda
que em deus calés
i dic
mira,
li posarem
una querella catalana
si és que concorreix
en una sèrie de qüestions,
no?
Escolta'm,
t'estic atribut...
No només em buidaràs la butxaca,
sinó que a més
la meva reputació,
el meu expedient,
tot quedarà...
És això
el que entra en joc
al moment
de posar una querella catalana,
que aquesta persona
socialment
es desprestigia.
Correcte.
Vull dir a veure,
sabia que jo estic
imputat d'un delicte...
Una cosa és que ens tornin
els diners que ens deuen
i una altra destrossar
no els canvio
per una condena penal.
És a dir,
escolta,
sis mesos,
un any de presó,
a vegades moltes econòmiques,
però no deixen de ser
moltes vegades
antecedents penals.
L'ataca, eh?
L'ataqueta...
Sí, sí, l'ataca a l'expedient
i molta gent
per culpa d'antecedents penals
no pot trobar
o no troba feina
perquè no el volen,
perquè diuen
escolti,
vostè t'has antecedents penals.
No pot exercir un carrer públic,
durant un temps determinat, etcè, etcè...
Difícil és que et condenin, eh?
Vull dir,
i això també és un altre tema monogràfic,
però,
de moment,
ja la tens.
De moment ja es veu la mala intenció.
Jo vull fer també una pinzellada
que tampoc és...
A veure,
si ens ho posem a plantejar,
el tema d'una querella
tampoc és tan ràpid,
tan ràpid que diguis
en dos mesos tens resolt.
Tampoc.
Vull dir, a veure,
no siguem alarmistes
de dir
anem via penal
perquè és més ràpida.
No.
Vull dir,
traiem-s'ho del cap
perquè també és lenta.
No cobraran en dos mesos.
En dos mesos no cobren.
Si els deuen quartos.
Vull dir,
tan llarg
el procediment com el civil.
A la llarga
pot arribar a ser tan llarg
perquè tens de contrari un advocat
que ara et demana proves
que requereix
que no sé què.
A veure.
Una altra pregunta
respecte a això
i ara sí que ja parlem
del procediment civil.
No, no, té a veure amb tot.
Es poden utilitzar les dues vies?
És a dir,
esgoto una
i després me'n puc anar a una altra?
Correcte.
Moltes vegades existeix l'expressió
que si alguna vegada
el ciutadà
es queda amb ella
perquè la sentirà
molt sovint dels advocats
i queda bé
de quan acabes un procediment penal
i no té èxit
a reserva d'accions civils.
És a dir,
la possibilitat de,
ara que el jutge
ha considerat
que no és constitutiu
de falta o de delicte
m'envai a la via civil.
Tenint en compte
que la penal
porta implícita
la responsabilitat civil
però me reservo
a les accions civils
per poder anar
dintre dels terminis
que estipula la llei
amb un plet
amb un procediment civil.
A part també apuntaré
una altra cosa
que moltes vegades
són tàctiques
que utilitzen els advocats
que quan hi ha un plet civil
per exemple interposat
l'altra part
de contrari
pot començar
a instar
un plet penal
el qual paralitzarà
el plet civil.
I fins que no pari
un penal
es paralitza un
i es continua
amb el penal.
Sempre té prioritat
el penal
davant del civil.
A la vegada
són tàctiques
disuasòries.
Són tàctiques
simplement per allargar el tema.
Disuasòries.
Dilatòries i disuasòries.
No serveix per altra cosa
que per allargar el tema
i fer l'agonia més llarga.
Ja ens heu de donar
una brúixola
als usuaris,
als professionals
perquè ens podem perdre
en tot plegat.
Però per altres som aquí.
I tant,
i tant per explicar-ho
i jo crec que aquests conceptes
tan clars
i que estem acostumats
a sentir
però que no entenem
està molt bé
que ens ho expliqueu
avui al matí
de Tarragona Ràdio.
Aviam,
això és com la crisi
del teatre.
Al teatre hi ha crisi
i la justícia és lenta.
Sempre s'ha dit això.
La justícia és lenta
és un fet evident,
no és una cosa
propagandística.
Ha millorat sensiblement,
em comentàveu abans,
sensiblement,
però Déu-n'hi-do
el camí que queda
per recórrer.
D'una raó només
pel fet
que la justícia
sigui lenta
és molt pobra.
Jo imagino
que obeix
a causes diferents
aquesta lentitud.
A moltes.
A moltes, no?
No una.
És com tot,
és un compendi
de factors.
Ara ja
sembla ser
que intenció
per part dels polítics
d'enfocar-ho,
sembla que hi ha
un cert consens
amb el famós
pacte de la justícia.
Com tot,
ara seré molt frívol
i tampoc vull semblar
aquí que sigui
l'únic factor
o l'únic motiu
o l'única manera
d'impulsar-ho,
però amb una gran inversió
econòmica,
no recordo de les quantitats,
però en pessetes
eren molts mils de milions
enxufats
a l'administració
de justícia,
sembla ser
que es vol
intentar millorar,
perquè, òbviament,
si econòmicament
amplies els jutjats,
es guanyarà,
es millorarà moltíssim,
no?
Hi ha la intenció
dintre de poc
els jutjats
de primera instància
i instrucció
civil-penal
que van unificats,
diferenciar-los
per descongestionar
a Tarragona,
perdó,
hi ha llocs que...
Falta de jutjats,
falta de jutges,
falta de medis,
i personal,
i també jo crec que potser
preparació,
més preparació del personal,
perquè hi ha molta gent interina
que en un jutjat
entren,
per a pobra gent
hi ha prou penatena,
quan entren en un jutjat
i no saben de què va.
Vull dir que han de començar
de zero,
se'ls van acumulant
els expedients,
la feina va augmentant
i ells no despatxen feina.
Això què vol dir?
Que les citacions
es fan més tard,
els procediments,
les vistes
es celebren
quan el funcionari
li va bé assenyalar
o quan té temps,
o...
Són moltes coses...
Són molts factors.
I també influïm
als advocats,
jo no vull atribuir
la responsabilitat
que la justícia
sigui lenta,
solament els funcionaris,
jutges,
fiscals
i personal administratiu.
Els advocats
a vegades també fem
que les coses
no siguin tan ràpides
perquè moltes vegades,
i això també ho parlarem,
podíem arribar
amb acords
amb els companys
que no s'hi arriben
perquè un dels companys
o nosaltres
no estem d'acord
amb els termes.
Llavors la cosa
t'ha d'anar al jutjat
i s'allarga
i s'eternitza.
Començar a plantejar
recursos o oposicions,
no dic que ho fem
capritxosament,
òbviament fonamentats.
Hi ha algun company
que li encanta,
però vull dir,
que tenim companys
com de tot
que els hi agrada
recórrer les coses
i així anem a allargant-ho
i els judicis
no s'acaben mai.
Hi ha de tot.
També hi ha ciutadans
que de seguida
et portaria al jutjat.
Sí,
però s'acumulen casos
que probablement
no tenen tant de transcendència
com d'altres
que s'endererreixen
quan la resolució
de determinats casos
són imprescindibles.
Sí,
però que la gent sàpiga
que el fet d'anar al jutjat
que a vegades
és més un factor psicològic
d'amor propi,
de dir,
escolta,
em quedo descansat
perquè hi ha portat
amb aquesta persona
al jutjat
i sigui un jutge
el que ho decideixi.
Insisteixo
i torno a parlar
de la tasca de l'advocat.
Si es pot intentar evitar
allò amb el mal arreglo
i el bon plet,
més val un mal arreglo
que un bon plet,
per què?
Perquè
fent
o evitant
el nou procediment
ja no anem al jutjat,
no ho dilatem tant,
evitem molts costos
i molts gastos
i això voldria insistir
perquè cada,
lògicament,
són professionals,
hi ha bastants professionals
que treballen al voltant
d'advocats,
procuradors,
pèrits,
depèn,
llavors,
si no anem al jutjat
és més curt
i que la gent sàpiga
que a vegades,
escolta,
més val
deixar de percebre
100 euros,
200 euros,
300 euros,
però és que després
te'ls gastaràs.
Sí que pot haver
un plet guanyat
amb el que se'n diu costes,
és a dir,
que les teves despeses
les assumiria a l'altra part,
però després feina rai
per cobrar-les,
feina rai per ejecutar
les sentències,
que també és una cosa,
una qüestió
que tractarem en un altre moment,
i el procediment judicial,
insisteixo,
és absolutament llarg
i suggeriria a tothom
que,
òbviament,
amb la intervenció d'advocats,
cada advocat
té que fer puntualment
el que cregui,
ho porto,
intenti mentalitzar-se
que no cal anar
amb un jutjat,
escolti,
vull portar amb aquesta persona
el jutjat,
perquè si no,
home,
si no queda més remei,
hi vas,
però que aguantin una miqueta
i intentin
exaurir qualsevol via prèvia,
conciliatòria
o consensuada
amb l'altra part,
no?
i si tenim en compte
la butxaca
del que et ve
demanar consell,
a vegades és més barat
un bon pacte
extrajudicial
que no pas anar pleit,
perquè
el que estàvem dient
s'allarga eternament
i tu has d'anar fent viatges
i viatges
i viatges
que evidentment
els has de cobrar.
Jo imagino que el pacte
generalment,
aviam,
aquí entraríem en casos particulars
que tampoc no cal,
però probablement
sigui més fàcil
arribar a un pacte,
si parlem de temes econòmics,
quan realment
només hi ha
el tema econòmic
pel mig,
i no una qüestió
ja d'amor pròpida
i aquesta persona
la vull veure
enfonsada,
socialment rebutjada
i entrem en altres territoris
molt més complicats,
no?
Aquí arriba també
la funció persuasiva
de l'advocat
respecte al client.
A vegades difícil,
a vegades molt complicat.
Perquè imagineu
una separació,
un divorci
amb el qual
hi ha una situació
personal intensa.
Som una mica venjatius
i clar,
i entrem també
en aquest tema
d'aquella persona
no en tinc prou
en que em pagui
el que em deu,
també vull que pagui
el malament
que m'ho ha fet passar.
Aquest senyor
m'ha entorejat,
la meva ex
o el meu ex-marit...
Ni que em costi diners,
de vegades...
Sí, sí, correcte, correcte.
I molta gent
paga les ganes.
Vull dir,
també diuen,
és que jo
unes faltes
que el millor són.
És que el meu cunyat
m'ha insultat
amb un dinar familiar
i jo no puc tolerar això.
Doncs jo vull anar al jutjat.
I paguen els diners
i les ganes.
És una qüestió
a vegades
un tant terapèutica.
Si el cunyat
es disculpés
ho arreglarien així.
Jo he anat al jutjat
per baralles amb cunyats.
I vergonya em fa a mi
haver d'anar a defensar
segons quines coses.
Realment.
Perquè dius,
home,
potser...
I si ho oblidessis?
Si vés a una tonteria
al cap?
En fi,
te sortirà car.
No us parleu mai més.
Sí,
no li tornis a dir la paraula,
no li donis oportunitat.
No, no, no, no.
Jo...
És que és el meu orgull.
Diu,
bueno,
doncs tu,
anem al jutjat.
L'orgull també és surcar,
de vegades,
no ens enganyem més així.
De tota manera,
a vegades,
l'anar al jutjat,
com estava dient,
és una qüestió terapèutica.
És a dir,
és un remei
a aquesta situació
d'atenció greu
que s'ha produït.
Clar,
que anant amb l'advocat
no és suficient
per desofegar-te,
no?
Sigui una qüestió matrimonial,
sigui una qüestió
per una deute
que tenen amb tu,
bueno,
etcètera,
etcètera.
Qualsevol problema
que hi hagi.
Però,
cuidado,
jo sempre intento avisar la gent,
crec que això és una cosa
que acostumem a fer
els advocats,
que no es pensin
que pel fet d'anar al jutjat
la cosa
s'alleugirà,
és a dir,
que es lliberaran
de qualsevol,
és una qüestió personal
i de caràcter,
però allí es trobaran
cara a cara,
allí tindran moments
d'atenció,
allí tindran,
si han d'anar
a l'audiència prèvia
que se'n diu,
és una qüestió tècnica
i posteriorment a la vista,
es tindran que trobar
tots testimonis comuns,
si és una qüestió familiar,
cunyats, germans,
etcètera.
No és una situació agradable.
En absolut,
és que al contrari,
aquesta teràpia
en moments puntuals
pot causar encara més tensió,
que tu pots intentar dir,
bueno, pacto.
Un pacte mai satisfà tothom,
mai.
Això és un pacte,
perquè tothom ha de cedir
una part.
Exacte,
tothom,
exactament,
exactament.
Però la gent
tindria que conscienciar-se
que normalment,
sempre et pots equivocar,
però a l'arreglo,
ja no torno a repetir el lema,
és millor,
perquè després el ple no es tracta,
i més ara amb la nova llei,
que com deia l'Alurdès abans,
quasi tot era per escrit,
un havia d'anar a declarar
una vegada i punto.
És que ara,
tal com estem aquí,
imagineu que fos una sala de judici
i ens haguéssim enfrontat
i tindríem que estar,
doncs la Iolanda i jo,
estem a un metro i mig de distància,
doncs tens que estar pràcticament així.
Amb aquella persona
que és l'objecte del teu odi
en aquest moment.
Manifestant tot aquest odi
o traient de dintre
tot aquest odi que tens,
tot aquest sentiment
que tens cap a l'altra persona,
i això és una qüestió realment dura,
crec jo,
no m'he trobat directament,
però suposo que encara que sigui,
o malgrat ser advocat,
m'hi trobaria, no?
Si ens ho sembla,
tornem una miqueta
amb allò que dèiem
de la lentitud de la justícia,
perquè és un punt
que potser m'ha passat per alt,
i estaria bé
que també ho comentéssim una mica.
La justícia és lenta,
d'acord,
però també,
diguem-ne,
que la llei determina
uns terminis, no?
Dins del procediment.
Els marca,
en principi.
Bé,
la llei marca els terminis
en els quals
s'han de dictar les resolucions,
s'han d'impugnar
les resolucions,
terminis per dictar sentència,
terminis per fer compareixences,
la llei ho marca tot molt bé.
Són llargs o curts,
aquests terminis,
sobre el paper?
A priori,
haurien de ser curts,
és a dir,
un procediment
dels anomenats ordinaris,
que són els procediments
una miqueta més onflats,
ara faré una aproximació
absolutament
aproximativa,
d'alguna redundància, no?
però, a veure,
podria dir que des que es presenta
la demanda,
es té que contestar,
es té que fer una audiència prèvia,
es té que assenyalar la vista
i es té que dictar sentència,
potser s'aniria
amb els tres mesos
de durada,
tres,
quatre mesos.
Sempre quan hagis trobat
la persona que has demanat
al seu domicili
i que l'has designat.
A veure,
tal com diu la llei
i que no sorgeixi
cap contingència,
cap factor alie
que ens ho dilati.
Cuidado,
amb els terminis
que es fixen
tant per les parts
per compareixer
en cada moment
com pels jutjats
per dictar resolucions.
Cosa que no s'acompleix normalment.
Víctor, suposo que estàs d'acord amb mi,
els terminis
solament són aplicables
als lletrats.
És a dir,
els terminis
el jutjat
als part...
A les parts.
La llei
la llei
la posa als terminis
i el jutge
és el que administra la justícia.
Aquests terminis
són aplicables
a les parts,
és a dir,
a nosaltres,
però respecte dels jutges
no són aplicables.
La llei si diu
que en deu dies
s'ha de dictar sentència,
el jutge
no està a deu dies.
Jo tinc un procediment
que m'han dictat sentència
fa una setmana
i és de l'any 99.
Ja estem al 2002.
Exacte,
i les proves
es van acabar fa molts dies,
però molts.
Per tant,
s'incompleix el tema dels terminis.
Per part d'ells.
Absolutament,
em aventuraria a dir
si no el 100%,
el 99%.
Jo em puc queixar
com a ciutadana,
com a usuari de la justícia?
Dereixo al patalé
o el tens,
però...
A veure...
A nosaltres ho fem contínuament
i no ens fan cas.
A veure,
és difícil,
eh,
queixar-te
contra
aquestes
dilacions.
A més,
a més,
és que
té una resposta
per part de l'administració
de justícia en general,
com a ENS parlo,
a dir,
escolti'm,
miri,
no donem abast,
no tenim els medis suficients,
com per poder,
perquè no tenim personal,
perquè hi ha una acumulació
d'expedients de fa temps,
hi ha enjutjats molt més lents,
no hi ha jutge,
no hi ha secretari,
hi ha enjutjats que tenen
el secretari bacà
i hi ha que anar a un o altre,
repartir-se la feina.
Òbviament,
sent una miqueta objectiu,
he de reconèixer
que moltes vegades
es falta,
lògicament,
de personal.
va una contestació,
una demanda
que se t'acaba
dintre de 20 dies
i el dia 20
a les 3 de la matinada
estàs fent la contestació
i si el dia 21
no la presentes
s'ha precluït el pla,
ja no cal que la presentis
perquè se't donarà
fora de pla.
Ells no,
ells poden esperar-se
a fer-ho
quan realment
estiguin més holgats
de feina.
Escolta,
la justícia
ha de ser igual per tots
i si comencem ja
en que els que
imparteixen justícia
ja no
la imparteix
i ja no
afecten igual
les lleis
a nosaltres
que amb ells
jo ja el rest
ho deixo a l'aire
perquè cada u
pensi el que pensi.
Després allò
que es convoca
una persona
aquella persona
no es troba
com tu deies
hi ha moltes
El problema són
moltes vegades
de les dilacions
és les citacions
és a dir
jo tinc la direcció
de la senyora
que he demanat
i tinc una direcció
que és la que m'ha donat
el client
resulta que aquest senyor
ja no viu allà
o aquest senyor
s'ha traslladat
o aquest senyor
no vol anar a buscar
la citació
a correus
o al jutjat
perquè l'han citat
doncs llavors
si no el trobes
s'ha de tornar
a citar una altra vegada
si la segona vegada
tampoc el trobes
ja intentes
fer-ho per addictes
que es pengen
el cartell
d'anuncis del jutjat
i si passat un mes
o no sé quant és
dels addictes
aquesta persona
no s'ha donat
per notificada
perquè no ha anat allà
a recollir la citació
doncs s'ha donat
per notificada
i es continua
el procediment
sense ella
però clar
tot això
dilata el procediment
i ho encareix
sí perquè els addictes
són cars
d'aquí el pacte
jo crec que hauríem
d'actuar de manera
intel·ligent
i anar al jutjat
sempre que sigui necessari
però quan no ho sigui
doncs si ens ho podem
estalviar millor
a veure també
diem una cosa
respecte al que dius
del pacte
per nosaltres
és un millor
que no pactin
home
guanyem més peles
però a veure
jo tampoc crec
que amb la mal cor
jo no puc aconsellar
amb una persona
que se'm vagi
en un judici
quan sé que podem negociar-ho
perquè jo prefereixo
jo soc negociadora
i prefereixo negociar
i discutir
el que s'hagi de discutir
abans d'entrar al jutjat
ja després
escolta
ja ho has intentat
i si no has aconseguit res
perquè clar
ni que guanyis un procediment
no tens garanties
que l'altra part
pagui les costes
no
és
dintre del procediment
bueno
la decisió
de que hi hagi
o no hi hagi costes
també podria ser
un altre tema monogràfic
però és decisió
del jutge
del jutjat
el fet
que realment
hi hagi hagut
s'utilitza el terme
temeritat o mala fe
també són termes
molt genèrics
que amb dret
utilitzem molt sovint
hi ha termes molt curiosos
mala fe
diligència d'un bon pare
de família
hi ha coses molt curioses
però en aquest cas
mala fe
quan hi ha o no hi ha
mala fe
ho aprecii el jutge
hi ha casos
que tu ja pots preveure
que difícil de mesurar això
amb els temes matrimonials
per exemple
no hi ha costes
és molt difícil
mesurar si hi ha
mala fe o no hi ha
mala fe
els temes matrimonials
per exemple no hi ha costes
però perquè a veure
per molta mala fe
que hi hagi
se discuteixen qüestions
que no són purament econòmiques
el terme mala fe
també crec que és motiu
d'anàlisi
que se'ns van acumulant
els deures
per els propers programes
és que hi ha tantes coses
per parlar durant mitja hora
perquè només
el terme mala fe
també podríem estar parlant
mitja hora
a tres quarts
llavors depèn
que hi hagi
o no hi hagi
temeritat o mala fe
com diu la Lourdes
hi haurà o no hi haurà costes
segons criteri subjectiu
del jutge
i és una qüestió
dintre del procediment
que també s'ha de tenir en compte
que també s'ha de tenir en compte
després executar
aquestes costes
intentar cobrar
aquestes costes
si et trobes
amb una part contrària
que no vulgui
no vulgui pagar-les
has d'anar
una espècie de procediment
a part
que torna a allargar-se
i després per cobrar
és un tema
una miqueta complicat
i qui paga
si tu no pagues
perquè tu no has de pagar
les coses
l'altra persona és insolvent
allò es queda sense pagar
no
a veure
és que ja
ens avancem al moment
d'abans de demanar
a algú
tu demanes una provisió de fons
són unes quantitats
que tu dones
per
fer
fer front
a les despeses
que puguis tenir
tu avances
aquests diners
hi ha gent
doncs que
potser et diu
mira jo t'ho dono una mica
perquè no et puc donar més
i després ja et pagaré el resto
però a veure
el tema de que condenin en costes
no vol dir que tu no hagis de pagar
perquè la gent de vegades
està bé i et diu
mira això
ja ho trobarem
quan haguem guanyat el procediment
i penses
escolti però mentre
jo tinc que anar
a veure
tinc despeses
és un tema de relació
abogat-client
exacte
hi ha molta gent que es pensa
que com que guanyarem en costes
doncs el que et pagui
ja cobraràs les costes
no
mira tu em pagues
quan arribem al final del judici
si guanyo en costes
i cobro
que aquest és la segona part
fem números
llavors passem contes
i torno el que m'has donat
però clar
el problema moltes vegades
com diu el Víctor
és cobrar
perquè hi ha gent
que és insolvent
hi ha gent
que se'n desentén totalment
potser vas embargar
perquè has fet aquest altre procediment
i embargues un cotxe
que fa 20 anys
que va pel món
on has d'anar
amb una carraca
vull dir
no és fàcil
insistim
vagin al jutjat
quan ho necessitin
però primer que tot pactin
i intentin arreglar
les coses
fora del jutjat
pel seu bé
no per una altra
està claríssim
que és pel bé
del ciutadà
perquè ho deia
l'Alurdès abans
si nosaltres anem al jutjat
és la nostra feina
i quan
més problemes hi hagi
si realment
aconseguim
cobrar amb consonància
el conflicte
que s'hagi plantejat
o la conflictivitat
que hagi comportat
aquest pleit
o aquest procediment
ja ho diuen
les nostres normes
les nostres tarifes
quan vam parlar d'un horari
no sé si em vam fer esment
quan més complicat sigui
més dret
o més drets
tenim a cobrar més
i quan més s'allargui el procés
etcètera
i a veure
jo també aconselleria una altra cosa
moltes vegades s'arriba als pleits
perquè la gent abans
no ha fet
com hi ha la medicina preventiva
és a dir que vas al metge
abans de trobar-te malament
i et dona les vacunes
i tot
doncs també s'hauria d'anar a l'advocat
quan fas determinades actes jurídics
a la teva vida
deixar-te aconsellar
perquè moltes vegades
venen a veure'ns
quan el problema ja és
és a dir
quan el malalt és terminal
abans de fer
abans de fer qualsevol tipus de venda
compra, rendament
el que sigui
que vagin a assessorar-se
perquè així després s'estalviaran molts problemes
és allò
l'advocació
o el dret preventiu
dret preventiu
exactament
que també és un tema interessant
fixin-se
que del programa d'avui
com ens passa sempre
anem prenent notes
i van quedant altres qüestions
al costat
del camí
que anirem abordant
en propers programes
perquè jo espero
que continuïu venint aquí
a la ràdio
Víctor Roca
Lourdes Guibernau
dels Joves Advocats
del Col·legi d'Advocats
de Tarragona
gràcies per acompanyar-nos
i fins al proper dimarts
gràcies a vosaltres
gràcies