Doncs aquí seguim camí de la una del migdia al matí de Tarragona Ràdio,
abandonem la còmode butaca del Teatre Metropol de Tarragona
i comencem aquest espai que dediquem cada setmana
en col·laboració amb el Patronat Municipal d'Esports Fem Esport,
avui fem esport d'elit o més aviat parlem d'esport d'elit
i ho fem com cada setmana amb Rosa Vallonrat,
que és la gerent del Patronat. Bon dia, Rosa.
Hola, bon dia.
I avui ens acompanya una persona prou coneguda de tots vostès,
és Enric Pujol, periodista i estudiós de l'esport tarragoní.
Enric, bon dia.
Bon dia, Iolanda, bon dia, Rosa.
Gràcies per ser aquí.
L'esport de competició, l'esport d'elit,
no farem una cronologia històrica del que ha donat aquesta ciutat
en el tema esportiu, però jo imagino que al llarg de la conversa
aniran sortint algunes coses.
D'esport d'elit i d'alta competició n'hem parlat amb professionals
en anteriors capítols i ens deien, d'una banda,
que estava molt bé però que també, de vegades,
sobretot tenint en compte les edats de determinats esportistes,
se'ls feia patir una mica.
Sí, depèn de l'esport, com que agafem una franja d'edat,
si són més joves, més febles,
a vegades, clar, s'ha de tindre en compte
quan s'està treballant
i encara que, evidentment,
l'elit busca el màxim rendiment,
s'ha de tindre en compte qui tenim al davant,
les persones que tenim al davant,
sobretot allò que parlàvem,
quan són nens que estan sota la nostra autoritat
o sota el nostre domini, entre cometes,
quan són grans, doncs,
ells poden decidir un indeterminat, no?
S'ha de tindre en compte.
Però, bueno, sempre també hem de tindre en compte
que estem parlant de bons professionals,
que els dirigeixen,
si no, no arribaríem a tindre esportistes d'elit, no?
I, en principi, un professional sap o ha de saber
com s'han de tractar en cada cas.
I n'hem tingut esportistes d'elit aquí a la ciutat, Enric?
I tant, i tant.
Què passa que n'hem tingut encara,
la Rosa té tota la raó,
ara, pràcticament, podríem dir que es fabrica
un esportista des de la base,
es treballa, es fa un seguiment molt exhaustiu.
Abans, i d'aquells que han tingut d'elit,
eren més per generació espontània,
eren gent més intuïtiva.
Podríem recordar William Tarín,
que va ser el que va introduir tot l'esport de Tarragona,
que practicava 12 disciplines esportives diferents
i tenia bones marques amb totes.
Podríem recordar més cap aquí, doncs,
jugadors de futbol que n'hi ha de finir la divisió,
Antonio Fàbregas, concretament, no?
Que toca de prop a la Iolanda.
Vizcaíno Ramis, que són més propers a aquests.
Josep Maria Busquets,
que va arribar a ser campeon de...
Motociclisme, va guanyar les 24 hores de Montjuïc.
Òscar Cadillac, no?
Meritresa Fuster.
Albert Cabastany.
Aquests ja són més contemporanis, no?
Però, per exemple, la Meritresa Fuster
ja entraria a dins d'una mica d'aquest laboratori d'esportistes, no?
Josep Maria Busquets, no.
Òscar Cadillac, tampoc.
Aquests, els futbolistes que hem anomenat,
Antonio Fàbregas i Vizcaíno, tampoc.
Neixen perquè tenen unes condicions físiques,
practiquen un esport,
i això sí, quan ja tenen un moment determinat
que a Tarragona se'ls fa patir a nivell esportiu,
han d'abonar el salt
i han d'anar a acabar-se de projectar,
acabar-se de fer fora de Tarragona, evidentment.
Jo crec que és molt important,
això que acabes de dir, Enric,
d'aquests esportistes que sorgien per generació espontània,
que de petits jugaven amb una pilota feta de draps,
probablement en el cas d'un futbolista,
o, si parléssim d'atletisme,
que corrien com podíem pels camps del voltant de la ciutat.
Avui en dia, que tot va al mil·límetre,
que hi ha tantes tècniques, tants estudis,
que l'esportista d'elit està envoltat
d'especialistes mèdics esportius.
Jo no sé fins a quin punt,
doncs, potser ni tant forestra com era allò,
ni tant tant com ara.
Potser caldria arribar a un terme mig, no?
Perquè ara sembla molt de plàstic,
tot plegat, el que fem ara.
Jo penso en una part que el control mai és dolent
i si el professional està rodejat d'un bon tècnic,
un bon fichet de preupte, un bon metge,
el que s'ha de tindre en compte és que l'esport sigui net.
És a dir, jo penso que la variació o la desviació
no és tant amb aquest envoltament que diem,
perquè ara s'embolica tant, no?
L'esportista amb tants tècnics, amb tants controls, amb tant...
Penso que això és important i és bo.
El que a vegades no és bo és la desviació
que a vegades porta l'esport d'elit,
que és el que hem d'evitar, no?
Estic parlant, doncs, de...
de dopatges i de coses d'aquestes, no?
Jo no sé què hagués passat amb aquests esportistes d'abans,
si haguessin tingut, doncs,
totes aquestes condicions externes.
És molt difícil de poder...
És especular, eh?
...de poder precisar,
perquè eren sistemes diferents.
Per exemple, i ara podríem posar un exemple, no?
L'any 62, si no m'equivoco,
el 61, un equip de 4x400,
que eren Mezquida,
Mezquida, Saiz,
Chivite,
i l'altre no recordo qui era,
van quedar campions d'Espanya universitari,
rècord d'Espanya universitari,
de 4x400.
Bé, aquest rècord té una importància tremenda en aquella època,
i la van fer, doncs, de manera espontània,
o sigui, s'entrenaven quan podien,
el gimnàstic que no hi havia,
hi havia una pista de cendre a l'entorn del camp de futbol
d'Avinguda de Catalunya Vella,
té molt de mèrit.
Què té més mèrit, això?
O que la Natàlia Rodríguez arribi als Jocs Olímpics de Cinell,
i és molt difícil de poder fer una tabulació amb aquest tema, no?
Jo penso que el que deia la Rosa,
de si tenim tots aquests mitjans,
ens posem al servei,
l'esportista està molt bé.
A mi el que em preocupa és aquests esportistes que no arriben,
és a dir, clar, perquè n'arribi un,
n'han de sortir, n'han de tenir 50 o 60,
els altres 49 o 59,
després què els hi passa, no?
Si realment aquest treball tan exhaustiu
els pot afectar a la seva vida normal
quan no arriben a agafar unes fites
que són les que s'han marcat prèviament.
Aquest era el problema,
el problema ja que seria entrant dins de la psicologia esportiva, no?
Aquest és un risc que, evidentment,
com has explicat el Riu Pujol,
és veritat, és així,
només ens en recordem dels que arriben dalt
i n'hi ha molts que, doncs,
potser per falta de sort, no perquè no siguin bons,
doncs aquell moment no han pogut arribar a aconseguir aquell èxit
o per una lesió,
o se'ls queda de troncada tota la seva carrera esportiva, no?
Però a mi penso que és important reconèixer,
és a dir,
que no reconeguem només aquell que arriba,
el moment que arriba,
i ens en recordem d'ell quan és dalt,
sinó reconèixer l'esforç, no?
I reconèixer la millora,
i reconèixer, doncs,
que s'estan millorant els equips,
els esportistes a nivell personal,
a nivell d'equip,
i reconèixer els esforços i les millores.
Però això no compta, Rosa,
el que compta és el resultat sempre, eh?
No, per això l'indico, això, no?
És a dir...
No, no, que hauria de ser així,
però la realitat ens diu una altra cosa.
Evidentment, però...
Els que no arriben,
doncs, normalment,
i en moltes ocasions cauen en l'oblit.
El que passa és que és un risc
que l'esportista...
Assumeix, també, no?
Ho hauria d'assumir, no?
És a dir...
Jo crec que la societat comença ja
a valorar el fet
que una mitja marató a Tarragona
hi participin 2.000 persones,
que, doncs, una persona determinada
guanyi la mitja marató de Mataró
i sigui de Tarragona, no?
Es valorarà molt més
aquesta quantitat de gent que fa esport
i que fan esport competitiu,
perquè la mitja marató
és una cosa molt curiosa
perquè és una competició
molt sana, molt neta
i molt ampli,
de ventall ampli per moltes abats, no?
I és important que hi hagi quantitat
i no cal que surti qualitat
en el sentit d'anar a competir
totes les mínimes maratons,
sinó disfrutar i gaudir de l'esport, no?
Tots hauríem de trobar
una miqueta de racó de fer esport, no?
És el problema que sols tenim,
que no trobem el món.
Aquest és el missatge
que anem llançant cada setmana.
És una bona comparació, sí, sí.
Perquè la ciutat, clar,
quan hi ha un esportista local
que despunta, que destaca,
s'hi aboca normalment, no?
Jo no sé si des dels mitjans
de comunicació de vegades
es viu de manera molt compulsiva
i molt intensa.
Jo no sé si la ciutadania
també ho viu d'aquesta manera.
Penso que la ciutadania
li fan viu,
en base a el que parlin d'ell, no?
Estic segur que si no haguéssim parlat
darrerament d'Albert Cabestany,
que va passar a reclamar
campió del món indoor,
doncs la gent no l'hagués conegut,
li haguéssim donat la importància que té
i realment se la mereixia
perquè porta treballant molt temps
i no té res a veure
que participessin vuit pilots allà.
Eren vuit pilots d'un nivell molt alt
i ell va guanyar.
Els minyals de comunicació d'aquí
van saber difondre aquesta notícia
i la gent, doncs, li va arribar.
però tampoc no és qüestió
ara que surtin 100
de l'Albert Cabestany aquí,
sinó que la gent pugui arribar,
pugui tenir al seu abast
una sèrie d'esports
per poder practicar
i que escolleixi.
Jo crec que a les escoles,
no sé si la Rosa potser
em contradirà amb això,
se'ls donen poca oportunitat
als crius
de poder escollir l'esport.
Van massa dirigits.
Els col·legis fan
bàsquet o futbol,
no els donen l'oportunitat
de fer el millor
practicar natació
o practicar water polo
perquè no n'hi ha,
o vòleybol o ambol.
Penso que hi ha poca oferta.
Sí, a veure, jo és un tema...
N'hem parlat alguna vegada
quan hem parlat d'esport escolar
i també te trobes
amb un problema...
Parlàvem d'oferta
i de manda moltes vegades.
Sí, te trobes que cada escola,
a veure,
en funció de la disponibilitat
que té,
també es veu una miqueta
a vegades obligada
a decantar-se
cap a uns esports
o cap a uns altres.
I també tindrem en compte
que,
podríem dir desgraciadament,
els nanos
s'aboquen automàticament
cap al bàsquet
i cap al futbol.
Què passa?
Jo sé d'escoles
que han intentat incentivar
i iniciar nous esports
i que els van deixant de banda
perquè no s'apunten els nens, no?
Llavors, clar,
arriba un moment
que a l'escola
això li implica unes despeses
i arriba un moment
que, clar,
es tenen d'equilibrar, no?,
els costos
i això és el que passa a vegades.
Per què?
Doncs probablement
perquè els nanos
demanen futbol i bàsquet
i l'escola intenta oferir
un servei
i dona això.
Estic d'acord
en que no hauria de ser així
i que hauríem d'intentar
des d'organismes
com el nostre
doncs intentar
solucionar això.
De fet,
en les escoles
d'iniciació esportiva
hem intentat
trencar una miqueta
aquest fet
no fem futbol,
no fem bàsquet,
fem un desenvolupament
de qualitats físiques
amb nens
de primera i segona primària
perquè puguin dedicar-se
a qualsevol esport, no?
Però no cal oblidar
que parlaves de les escoles
però en general
l'activitat esportiva
extraescolar
que s'organitza
en els mateixos centres
d'ensenyament
són impulsades
en la majoria dels casos
per no dir
en la seva totalitat
per les associacions
de mares
i pares d'alumnes.
Les ampes són els que impulsen
aquesta pràctica
i de vegades
com que es fa
des del pur voluntariat
perquè és així
les persones
som humans tots
i aquell pare
aquella mare
que està al cap de banda
de la secció d'esports
de l'escola
té una certa preferència
per un esport
i potenciarà
evidentment
aquell esport
sobretot tenint en compte
aquesta demanda
que a través dels mitjans
de comunicació
Jo penso que té a veure
molt amb la demanda
més que amb els pares
tinguin interès
a vegades en fer
i la demanda
tots els nens
volen jugar a futbol
però la demanda
està en funció
de l'oferta
clar
evidentment
evidentment
perquè si jo vaig a un col·legi
tinc els meus diners
a un col·legi
on per exemple
no fan
taekwondo
i volen fer taekwondo
realment
no tindran l'oportunitat
de poder demanar
taekwondo
perquè no n'hi ha
tant ni l'oferta
no n'hi serà
no sé com
s'ho podia articular
estic d'acord
estic d'acord
estic d'acord
de fet
hi ha escoles
s'estan fent
i estan tinguin
un èxit
té raó
amb aquesta part
tinc tota la raó
el que passa
que també vull dir
que a vegades
és difícil
perquè els mitjans
de les escoles
a vegades
no ho permeten
diguéssim
ampliar tant
el camp
i que consti
que s'ha de buscar
una solució
és a dir
s'ha d'incentivar
des d'aquí
intentar
que les escoles
pensin en donar
noves ofertes
a través de les ampes
amb col·laboracions
d'organismes
o entre tots
hauríem de
desviar una miqueta
d'aquesta oferta
hi ha un fet
que
jo vaig viure
molt de prop
a l'Olimpíada Escolar de Reus
quan se va fer
potser ara ja
porto una miqueta
aquest contingut
però quan se va fer
realment
era
la incentivació
a molts col·legis de Reus
de multiplicar
la seva oferta esportiva
per poder
durant unes setmanes
l'any
poder competir
en diferents
modalitats esportives
que llavors
no tenien
i això va fer
que Reus
tingués una gran
mobilitat esportiva
i la prova és que
si mirem ara
per exemple
l'esport com el bàsquet
té més clubs
o col·legis
que juguen
en competició federada
Reus que a Tarragona
per exemple
en futbol
jo diria
que sense
extraproblema
els barris també
en hockey
no cal dir-ho
i va ser gràcies
a aquesta iniciativa
no dic que s'hagi de fer
una Olimpíada Escolar
aquí ni molt menys
però vull dir
que és buscar
els elements necessaris
per poder incentivar
i motivar
les escoles
a donar més oferta
ja sigui
en col·laboració
amb el patronat
o que a través del patronat
o a través dels clubs
puguin arribar-se
a convenis
amb les escoles
i poder articular
molt més esport
per poder oferir
la canalla
i que puguin conèixer
i que després
hem de pensar
que aquests nens
serien la base
són la cantera
que podrien entrar
després als clubs
i el dia de demà
arribar a l'esport
molts talets
es poden passar
s'ha desapercebuts
si no tenen oportunitat
de manifestar-se
en aquell esport
pel qual
potser
potser té unes qualitats
un nen
i no una nena
i de vegades
si no té aquest entorn
que el convida a practicar
aquell esport
es queda allà
el dia que parlàvem
d'esportistes d'elit
i la influència
que havia tingut
a les escoles
evidentment n'havia tingut
recordo
l'únic que fèiem
la xerrada
de la influència
de l'escola
amb esportistes d'elit
tots tenien
un inici
dins de l'escola
i un record
evidentment
és important
abans que esmentàvem
els mitjans de comunicació
i parlaven dels més petits
de fet els mitjans
de comunicació
en deu entenir
tenen de fet
una alta incidència
en quant a la promoció
de l'alta competició
i una incidència
en aquesta opinió
si tenim un esportista
no diré
de tema
de motociclisme
que ja és més complicat
però d'un esport
que sigui assequible
a bona part de la població
si la ciutat de Tarragona
té una estrella
tot un seguit d'estrelles
els nens
i les nenes
imiten
com poden imitar
un jugador
del Barça
doncs també poden imitar
un esportista local
aquí els mitjans de comunicació
en aquest paper
d'anar treballant
les bases
també té un paper important
jo penso que
això ha canviat bastant
i mirant la història
de Tarragona
la història esportiva
de Tarragona
es veu
avui ara
ja parlem purament
de la globalització
ara aquí a Tarragona
tenim un jugador
que està jugant
en bàsquet
a l'elit
que és la CB
que és el Berni Álvarez
que juga amb el Caprabolleida
que van jugar
amb el Pemés a València
sortit del CBT
i que està jugant allà
però els crios
doncs
coneixen el Pau Gasol
i evidentment
que el
diguem
que el model
a imitar
és el Pau Gasol
i en futbol
encara que aquí
tinguem ara jugant
amb el Nàstic
clar
Nàstic és que no té ningú
a la cantera
aquest era el problema
dit que ahir no és Ramis
que hagin vingut d'aquí
i que hagin sortit
del Nàstic
i hagin retornat ara
els seus darrers anys
de jugar a futbol aquí
els nanos
els models
serà el Xavi
serà el Raül
serà el Saviola
això és inevitable
serà el Raül Tamudo
que soc perico
així feu-ho
quan l'estanyol
doncs seran aquests
els seus models
i això no ho podem variar
i crec que és bo
és bo també
que tinguin aquests models
i en Van Vol
i van els models
en Vol i Vol
també van els models
encara que s'han més reduïts
l'univers serà més petit
perquè la difusió
d'esport és més petit
però vull dir
aquests models
que abans teníem aquí
quan el Nàstic
estava a l'època
primera divisió
hi havia aquells jugadors
que eren autènticament
jugadors de cromo
que els miraven
això avui en dia
no passa
que els mitjans de comunicació
començant per internet
i acabant pels diaris
doncs ens ha obert
totes les portes del món
i ens ha globalitzat tot
i per tant
penso que és bo
que el bàsquet
s'hagin integrat
estic segur que des que el Pau Gasol
està a la NBA
doncs s'hi han integrat
molt més nanos
perquè esperen
i és molt lluable
i molt engrescador
ser un Gasol un dia
clar que sí
i un model
sempre és el màxim model
és a dir
és aquell que no té ningú pel davant
és lògic
que a vegades
doncs en vez de quedar
amb esportistes
d'aquí Tarragona
hagin ser els esports
i lògicament
doncs que el Gasol
sigui un model
de totes maneres
i això és una anècdota
a les escoles
avui els més petits
a l'hora del pati
que juguen a futbol
s'enfronten diàriament
al Barça i al Nàstic
una cosa que en la realitat
fora impossible
s'enfronta
jo soc del Barça
tu ets del Nàstic
i els equips
són Barça
i Nàstic
a l'hora del pati
quan la canalla
els més petits
no es juguen a futbol
que senten parlar
senten les campanes
no ho situen bé
però tenen aquell referent
però això és molt important
veus
jo perdona Rosa
recordo que fa uns
sis anys
no fa més
anaves a veure el Nàstic
a entrenar els equips inferiors
i em veies
una amb la samarreta
del Manchester
l'altra amb la samarreta
del Deportivo
l'altra amb la samarreta
del Barça
i això se va acabar
ara van tots uniformats
Nàstic
i ara vas a una botiga
a comprar samarretes
i també hi era el Nàstic
clar
aquest producte
de màrqueting
ajuda a difondre
una marca en concret
que és la marca Nàstic
i ajuda
a que el nen
s'identifiqui
en aquest cas
amb un club
no amb un jugador
perquè potser n'hi ha un jugador
determinat
però sí amb un club
si és de futbol
i amb un club de Tarragona
que sempre és més assequible
és el que tenen que mirar
els nanos d'aquí a Tarragona
els que tenen que identificar-se
evidentment és amb el Nàstic
però jo penso que s'identifiquen molt
és a dir
s'ha arribat un moment
si el futbol
sempre ha sigut un esport rei
en l'escola
en aquest moment
evidentment
futbol i basquet
tal com tenim els equips
evidentment
són els esports reines
vulguem o no vulguem
és a dir
és així
i aprofitem l'ocasió
sense oblidar
incentivar altres esports
que evidentment
que serien més de caia individual
perquè per exemple
l'àmbul aquí
és un esport
que mai ha tingut
llevat decepcions
com és l'època de l'Eli
dels anys 70
finals
dels 60-70
o l'equip femení
que va muntar
l'Aurelia Tobilla
pràcticament ha tingut
massa insistència
en Tarragona
a l'àmbul
però és que no el coneixen
aquest esport
els nens i les nenes
aquest és el problema
que no el coneixen
i la pena grossa vegades
és si es coneix
més o menys
a vegades
ve en funció
del que s'arriba
però la pena
és que es desapareguin
la pena
és fer un esforç
és arribar
a aconseguir
un nivell
i després
doncs
perdre
aquella
aquella
alçada
on hem arribat
o aquella força
o aquelles ganes
de continuar amb un esport
i que a poc a poc
van deixant
la participació
i van deixant
si ara féssim una enquesta
amb els nens
dels col·legis
i diguéssim
quins esports
són els que coneixeu més
sortiria el futbol
el bàsquet
el motociclisme
les carreres
els gran premis
després sortiria
potser el ciclisme
és a dir
aniria en funció
mediàtica
de la televisió
totalment
evidentment
l'àmbul
com és un equip
és un partit
de segona ordre
mira
tingueu present un exemple
aquesta
em sembla
aquest dissabte
hi ha la final
de la IHF
on hi ha el Barça
que hi juga
doncs bé
la final aquesta
la fan pel Canal 33
i el partit del Nàstic
la fan per TV3
i han donat prioritat
a un partit
de segona divisió
de futbol
a una final
continental
d'àmbul
vull dir-te
aquest és el grau
i no ho marca TV3
ho marca l'audiència
evidentment
aleshores els nens
clar
l'àmbul
no el coneixeran
en la profunditat
que poden conèixer
altres esports
perquè no hi ha
aquesta difusió
i parlant de l'àmbul
parlem de l'hockey
sobre patins
de l'hockey i gespa
que a Terrassa
tothom juga a l'hockey i gespa
però a Terrassa
no hi jugo a ningú
evidentment
la força de la publicitat
és increïble
els adults
quina és la pràctica esportiva
dels adults en l'actualitat
una de les més importants
el ciclisme
sí
és que
d'aquesta influència mediàtica
el ciclisme
anar amb la bicicleta
a por ahí
exacte
o fer fúting
això és com
això és com
com córrer
o anar a fer fúting
com córrer
però també és aquesta influència mediàtica
que no només arriba
als més petits
sinó també als adults
vull dir
estem condemnats a això
què va passar
els clubs de tenis
eren guetos tancats
durant molts temps
i la gent no hi anava
i la gent
diguem
de classe social
mitja baixa
ho tenia
a la membetat
va sortir un tenista
que era Manuela Santana
va començar a guanyar
l'Espanya va arribar
a les finals de la Copa d'Eivis
contra l'Austràlia
que la perra les dues
en aquells anys 60
i va haver un boom del tenis
la llegenda
la llegenda
tothom pot arribar
tothom pot arribar
és una cosa
molt normal
vull dir
per què s'apunten ara
300.000 persones
a la segona edició
d'Operación Triunfo
que hem vist
una nena
pobra que cantava
pels bars de Granada
doncs ara ha triomfat
és el somn d'americà
és el somn d'americà
és el somn d'aquell
de la Blancaneus
fet realitat
efectivamente
de Ventafoc
de Ventafoc
sí
exacte
escolta
ja per acabar
aviam
l'Enric ha esmentat
tot una llista
d'esportistes
d'elit
en tot cas
jo crec que
aquesta ciutat
com a qualsevol altra
no només Tarragona
segur
que hi ha persones
amb facultats
per arribar
a ser esportistes
d'elits
en diferents disciplines
què falta
sota el vostre punt de vista
sota el teu
en particular
Enric
no
jo crec que
el que té
això que comenta
Jolanda
jo crec que és molt difícil
que una persona
que tingui facultats
i que valgui
avui en dia
doncs
en tots aquests tests
que es fan
als col·legis físics
i tal
no tingui l'oportunitat
de poder fer esport
potser no trobarà
el seu esport determinat
per qüestions
que hem parlat abans
però realment
si algú li veu
que té condicions
el decantarà
i li donarà
oportunitats
una cosa
que tingui condicions
l'altra és que tingui
caràcter
i capacitat
per poder absorbir
el sacrifici
que significa
ser un esportista d'elit
de condicions
potser n'hi ha
potser en trobaríem
a 100
per ganes de treballar
i ciutadans
que es necessita
si es necessiten
condicions
es necessita
tindre
molta capacitat
de superació
necessita ser intel·ligent
és a dir
necessites ajuntar
una sèrie de coses
per poder triomfar
en un moment determinat
intel·ligent vull dir
no estar
en un esport d'equip
jugat-ho sol
sinó
diguéssim
anticipar-te
una certa maduresa
evidentment
i en un esport individual
a controlar
i a saber
un moment determinat
el que has de donar
i el que has de fer
i superar
doncs aquelles
la competència
que t'implica
aquells nerviosismes
i control
és a dir
s'ha de ser molt equilibrat
i molt complet
per ser un gran esportista
i pot acabar
la teva joventut
la teva adolescència
ja
el que passa
que en aquell moment
quan són joves
i quan són nens
és tan important
allò
i el somple tant
perquè normalment
clar
el nen
quan és bo
en una cosa
i destaca
allò li agrada
i en aquell moment
no és conscient
que es sacrifica
i seria pitjor
ells no ho voldríem
deixar-ho
quan treballes
amb nens petits
o joves
estan tan identificats
i estan tan immersos
en aquell esport
i en allò
que perillós no valoren
el veure a la tele
el anar a jugar
per ells és allò
i després hi ha una última cosa
i és la mentalitat
del que parlava la Rosa
és que s'eduquen aquests nens
per quedar primers
el que queda segon
i en competicions olímpiques
i tal
el que queda quart
oblidat
i això és molt dur
això hauríem de fer
un esforç plegat
per rectificar
és allò que deia
de valorar
i quan l'he deia
sí però no passa
però hauríem de recordar
i els mitjans de comunicació
recordar aquell que queda
segon, tercer o quart
o setè
i és de Tarragona
i és bo recordar-lo
no perquè quedi setè
sinó
això s'ha de fer un esforç
no només en el camp
de l'esforç
però probablement
socialment valorem més
el triomf
que no pas l'esforç
de les persones
quan l'esforç realment
té un valor
que caldria
doncs posar-lo
en el nivell
que li pertoca
Rosa Ballonrat
Enric Pujol
gràcies per acompanyar-nos
i aportar-nos
aquestes reflexions
que jo crec
que ens poden ser d'utilitat
a tots
és pràcticament
la una del migdia
en separant dos minuts
en d'aquest punt horari
recollim l'actualitat
nacional i internacional
i després continuem
amb tots vostès
ja des de la recta final
del matí de Tarragona Ràdio