Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
Fins demà!
!
!
demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
Fins demà!
que pararem!
I ens enanyirem al conte dels petitets que l'altra setmana em van renyar perquè vam fer molt tard!
Sí?
Doncs ara mateix mentre escolteu la música que sentireu ara mateix ara mateix ara mateix ara mateix d'un grup que es diu Los Titiriteros de Binéfar podeu anar trucant aquí a Tarragona Ràdio per veure si encerteu aquesta endevinalla 24 47 67
El titiriteros de Binéfar els vam conèixer aquest diumenge passat a la Fira de Titelles de Lleida allà amb el Paco vam estar parlant una estona i la setmana vinent us ofertarem l'entrevista que va tenir lloc amb ells
I una de les cançons que vam sentir acompanyant la representació de Titelles que van representar és aquesta
Vamos a contar mentiras
Vamos a contar mentiras tardarà
Vamos a contar mentiras
Por el mar corren las liebres
Por el mar corren las liebres
Por el monte las sardinas tardarà
Por el monte las liebres
Salí de mi casa un día
Y de mi casa un día
Y de mi casa un día
Y a mi casa un día
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
En el seu viatge al voltant del món,
les boires de vegades corren molt de pressa,
tant que les més petites es queden enrere.
Això és el que li passa a la Nubolina.
La Nubolina sempre es queda a l'última,
però també perquè és molt tafanera
i sovint baixa una mica per mirar de cua d'ull
què passa arran de terra.
A la nit, després d'haver sobrevolat oceans i continents,
les boires estan cansades
i s'aturen a dormir sobre els cims de les muntanyes.
En canvi, la Nubolina prefereix descansar sobre la lluna,
que l'abressola tendrament tota la nit
i vigila que cap estrella gelosa
no la punxi mentre dorm.
Hi ha dies que fins i tot les boires més grosses
desitgen veure de prop què passa arran de terra.
Llavors, baixen fins a fregar les capsades dels arbres.
I un dia de primavera,
mentre passejaven així molt baixes,
la Nubolina es va endinsar en un bosc.
Allà va trobar-hi molts animals
i es va divertir força i jugant amb ells tant
que es va oblidar de tot.
Les altres boires, mentrestant,
es van allunyar lentament.
Quan es va adonar que havien desaparegut,
la Nubolina es va afanyar a seguir-les,
però de sobte,
sota seu van aparèixer les taulades d'un poble.
Des de baix li arribaven veus i rialles d'infants.
Vine a jugar amb nosaltres!
Li van dir als nens tan bon punt
la van veure aparèixer per damunt del campanar.
Sense dubtar gens,
la Nubolina va baixar gairebé fins arran de terra.
Que suau que ets!
va exclamar una nena mentre la caronava.
Que potser ets de cotó de sucre!
Li va preguntar a una altra
mentre la mossegava una miqueta per tastar-la.
Sembles nata batuda!
Va dir una altra traient la llengua
per veure quin gust tenia.
A mi em sembla que ets una enorme bola de cotó!
Va comentar a un nen
mentre li ficava les mans a dintre.
Prou, prou!
Que em feu pessigolles!
Deia rient la Nubolina.
Però els deixava fer perquè, en realitat,
les pessigolles li agradaven
i, a més,
estar amb aquells nens era molt divertit.
Tan divertit
que va decidir quedar-se al poble
i jugar amb ells.
I des d'aquell dia
van inventar molts altres jocs.
Esllevissar-se per les taulades,
espantar els veïns,
pujar dalt dels arbres,
portar-losada les flors.
el temps que tenien per jugar
mai no era suficient.
Quan, al capvespre,
les mares cridaven als nens
perquè anessin cap a casa,
a la Nubolina sempre se li acudia
alguna bona idea
per entretenir-los encara una estona més.
Endarrerir el relotge del campanar
es va convertir en un dels seus jocs preferits.
però la Nubolina pensava
que s'havia de fer perdonar
aquelles entremaliadures.
Així, doncs,
quan va arribar a l'estiu,
deixava de jugar
i anava a ajudar els pares d'aquells nens.
Quan els veia que treballaven sota el sol,
corria a protegir-los amb la seva ombra,
petita,
però beneficiosa.
Però va arribar un dia
que l'estiu llarg i càlid
se'n va anar cap als països del sud
i va deixar pas a la caiguda
de les primeres fulles.
I la tardor va tornar a cobrir
de boires el cel del poble.
Llavors,
en retrobar les seves velles amigues,
la Nubolina va voler anar-se'n
a passejar amb elles allà dalt.
I encara que li sabia greu deixar els nens,
va decidir
que ja havia arribat
el moment de tornar
a la seva veritable llar,
el cel.
Va agafar empenta,
però no va aconseguir envolar-se.
Ho va intentar altres vegades,
però no va tenir èxit.
Necessitaríem un bon cop de vent,
van sugerir els nens
i la van acompanyar al cim d'un turó.
Però allà dalt,
el vent tampoc no bufava prou fort.
Llavors,
a la Nubolina
li van caure les primeres llàgrimes.
Nosaltres t'ajudarem a pujar,
van dir els nens.
I des d'aquell dia
ho van tornar a intentar
moltes vegades.
S'ajudàvem amb el fum
que sortia de la xemeneia,
uns ocells la tenien lligada,
amb els ventalls
la bufaven cap al cel,
amb uns globus
miraven d'enlairar-la,
fins i tot
amb l'ajut d'estels
o amb els grunxadors
o empenyent-la amb les mans
però no hi havia manera.
Tots els intents van fallar
i ara la Nubolina
ja no somreia.
Ben al contrari.
Plorava sovint
i com més plorava,
més petita i dèbil
es tornava.
Tan petita i dèbil
que un dia
els nens preocupats
van dir
i si la duguéssim
dalt del campanar.
Potser les altres boires
quan passin
per damunt del poble
recordaran d'ella
i la vindran a ajudar.
Sí,
fem aquest últim intent,
va dir un pare
tot posant en compte
la Nubolina
en un gran cabàs
que després
va portar al campanar.
Realment va ser
una bona idea.
Tan bon punt
les altres boires
van veure la Nubolina,
van córrer cap on era
contentes
i van començar
a empènyer-la amunt
cada vegada més amunt
fins que
la Nubolina
va recuperar la força
i va tornar
a viatjar
al voltant del món.
Però no va perdre
el costum
de quedar-se
una mica endarrerida.
Va continuar
sent tafanera
i seguia
aturant-se
per mirar
de cua d'ull
el que passava
ram de terra.
I sempre,
quan reconeixia
aquell poble,
corria davant
totes les altres boires
per poder ser
la primera
a saludar
des de lluny
els seus amics.
Els nens
movien les mans
i allà com moguda
deixaven anar
unes quantes gotetes
de pluja
que els nens,
potser amb raó,
es pensaven
que eren
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.

llàgrimes.
llàgrimes.
Nubolina.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
llàgrimes.
Un dia ens entretenirem una miqueta més, poqueta, poqueta amb aquest llibre.
El comentarem, perquè té unes il·lustracions tan maques, no, Alba?
Amb aquest llibre sí que hem de fer venir la Montsa
i que en faci cinc cèntims del que ella...
Ah, podria ser una excusa per portar-la cap aquí.
No ho sé, a mi me'l van regalar i vaig pensar, quin bon regal, quina sort.
Tu el tens a la llibreria?
Sí, sí, aquest va arribar una miqueta abans de Sant Jordi.
Aquesta veu que sentiu és la de l'Alba.
I ara, d'aquí una estoneta, l'Alba ens comentarà una cosa que tots vosaltres,
no us penseu fins i tot els petits, podeu atensar-vos a la seva llibreria
perquè aquest dissabte serà una mica especial.
No sols a menys vendran llibres, que també va bé, m'imagino,
sinó que s'escoltaran paraules.
Però ara, els més petits, petits, petits,
ho vinga, apaguem espelmes i comencem a fer tota la processó de petons,
el raspallat de dins i totes aquelles coses que feu cada nit.
i ho dicem fins la setmana que ve, eh?
Clàudia, Júlia, Berta, Adrià, Joan, Adubi, Sara, Fina, Edu, Ingrid, Núria, Pau,
Joan, Clara, Magí, Joan, Dimoniet, Omar, Sara, Marta, Joan, Maria, Àlex, Gregori, Laura,
Arnau, Cristian i qui més? Qui més, Cristina?
El Bernat i el Lluc, el Bernat i el Lluc,
perquè com que no ens han dit mai que ens escolten, no els hem anomenat,
però a partir d'ara els direm, sí?
A tots vosaltres un petonet i fins la setmana que ve.
Adéu, voreli.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Molt bona nit, Alba.
Hola, bona nit.
Avui la teva secció, un pèl diferent, en uns portes tria de llibres.
Avui hi ha un comentari sobre una excepcionalitat que tindrà lloc a la vostra llibreria Calilé,
aquí de Tarragona.
Fes-nos en cinc cèntims, abans de tot.
Avui vinco una mica de comparsa.
Jo crec que la persona més important que us ho podrà explicar és la Lola,
que està en el telèfon.
Vosaltres no ho sabeu els que ens escolteu, però tenim ja la connexió realitzada
i en breus instants parlarem amb la Lola.
Però abans que la Lola s'incorpori en l'explicació d'aquestes activitats,
fes-nos tu un abans.
Aviam, en principi es tracta d'un projecte que el que pretén és apropar la literatura
en els nens i els joves, aprofitant una mica el que fas tu, que és llegir en veu alta.
No s'ha de confondre amb el tema de compte a comptes, crec que això és important,
no s'explica en compte, sinó que en principi es llegiran fragments de literatura,
diguéssim, ja en majúscules, com per fer dentetes amb possibles lectors.
Amb possibles lectors d'unes edats definides, perquè hi ha dos grups.
A veure, en principi es tracta d'un projecte pilot, vull dir,
en aquest cas estem fent com de banc de proves, no?
I el que s'ha fet són dos grups en funció de les edats,
per adaptar més les lectures.
Llavors el primer grup seria de 8 a 12 anys,
sempre és una mica elàstic perquè, diguéssim,
les edats no sempre determinen a nivell d'actor, no?,
la maduresa dels nanos.
I l'altre seria a partir dels 12 i juvenil.
Deixem-ho aquí a la vostra llibreria, després darem l'adreça,
es realitzarà això.
I ara parlarem amb una de les persones que han endegat aquest projecte.
Lola, molt bona nit.
Sí, Lola?
No? No tenim connexió encara amb l'ola?
S'ha penjat, potser, Lluís?
Doncs, Alba, em sembla que haurem d'improvisar-ho jo aquí, eh?
La Lola ens ha deixat aquí, al mig.
Ens ha deixat aquí.
Doncs continuem.
Alba, amb una llibreria,
una llibreria, m'imagino que l'espai no deu ser tot l'àmpli
que voldríem per encabir a molt públic.
Sobretot una llibreria com la meva, que és molt petiteta.
Una llibreria com la teva, que té llum tobogant pel mig.
Com ho farem, això, va?
A veure, serà una mica...
A veure què passarà, no?
En principi, retirarem una part del mobiliari
i hem comprat una moqueta per posar al terra
i la idea és que se senti la gent al terra
i el narrador estarà a un costat
i intentarem fer cabre el màxim possible de gent.
Ho trobem a provar.
Lola, molt bona nit.
Hola, bona nit.
Hola, estem parlant amb l'Ola Casas de Calllibre.
Sí, de la Guat.
Com estàs?
Molt bé.
Tenim aquí al davant, al costat, l'Alba de Calilé.
Molt bé, l'Alba.
Hola, bona nit.
Una gran llibretera, l'Alba.
Vaja, vaja, vaja.
Molt bé, molt bé.
Ho haurem de refrendar, això, eh?
No, no, és que ja ho sé tot.
Ho saps tot?
Ja ho sé tot.
Que ets una bruixeta, potser?
No, no, una mala bruixa, no.
Si en cas és una bona bruixa.
No, dona, jo no he dit una mala bruixa,
he dit una bruixeta de mosanguar.
Una bona bruixa.
Una bona bruixa.
I com a bona bruixa, què és el que proposes
a aquesta gent que ens escolta
perquè aquest dissabte i el proper dissabte
vagin a casa de la...
no a la casa, sinó al local de l'Alba
a fer una excepcionalitat amb els temps que corren?
Bueno, doncs mira, que hi vagin
i que vagin a escoltar les lectures que es faran
perquè segur que seran lectures molt interessants
i que tots els nois i noies i nens
i els pares que vulguin també
segur que s'ho passaran molt bé.
Lola, parleu de sociabilitzar la lectura.
Què vol dir això?
Treure-la dels col·legis?
Home, a veure, les lectures a les escoles...
la lectura a les escoles ja es fa.
Jo sóc mestre també i ja procurem fer tot el que podem.
El que passa és que la qüestió de la lectura en veu alta,
l'escoltar una persona que llegeixi bé,
penso que és un bàlsam,
per més, pels cors i per les ànimes
i pels enteniments d'avui dia,
que tant s'han de fer a les escoles
com s'han de fer a altres àmbits.
I les llibreries i les biblioteques
pot ser també un lloc
on es puguin escoltar aquestes lectures.
Sortir de les escoles, sí,
i anar a llocs com aquests,
que també són llocs
on s'estimen els llibres.
I trobes que els nens
o les persones que puguin assistir en aquest acte
tindran prou de paciència
per deixar-se embolcallar
per paraules que surten d'un llibre?
Mira, això s'ha d'experimentar.
Perquè jo veig que aquí dieu pla experimental.
Sí, això és un pla experimental
i aquí estem.
O sigui, hem de veure com funciona això.
I, esclar, no es pot mirar,
no es pot veure com funciona
si no es posa en funcionament.
I llavors per això estem portant a terme aquest pla
en llocs on se'ns ha acollit molt bé,
com a la llibreria de l'Alba,
i que penso que serà un bon lloc
per experimentar,
a veure si els nanos tenen aquesta paciència.
Jo penso també que els lectors que hi van
són molt bons lectors.
No són actors de teatre que tindran,
sinó que intentaran que la veu sigui el que arribi.
S'ha fet una tria de lectures bastant,
jo penso, apurada,
i veurem, esperem que sí,
esperem que sí.
Després tot ho apuntarem,
tot ho apuntarem per veure
quina és la reacció del públic,
dels llibreters, dels mestres,
dels bibliotecaris,
de tothom que estem portant aquest treball a terme,
i després entre tots valorarem i avaluarem
a veure com va això.
Avui aquí, Lola, tenim veus autoritzades,
tenim a l'Alba d'una llibreria,
la Cristina Garret, no sé si la coneixes,
de la Biblioteca de Salou,
i un escriptor mallorquí,
Miquel Rayó.
Hombre, Miquel Rayó.
No sé si, Miquel,
vols posar-te aquí i dir-li alguna cosa a Lola?
Saludar-la i abraçar-la i donar-li una besada,
perquè feia molt de temps que no sentia la teva veu.
Hombre, Miquel.
Com estàs?
Doncs molt bé, mira,
fent de mestre i portant aquest pla endavant,
i mira, amb ganes de fer coses.
Molt bé, molt bé.
Aquí una gran llibretera i un gran autor.
Molt bé, hem aconseguit, hem aconseguit.
Moltes gràcies, Lola.
Veig que continues en els teus projectes,
que a més comparteixes amb gent també molt encorollada
en la matèria literària i en els llibres i en els contes endavant.
És que penso que s'ha de tirar endavant i fer coses,
perquè, no ho sé, els nens encara són tan importants.
Jo a vegades penso que el món aquest que tenim tan decrèpit,
a vegades que fem els grans,
l'esperança està amb els ulls dels nens, no?
I jo a vegades quan llegeixo amb veu alta a la classe
i veus que em miren encara i m'escolten,
penso que això s'ha de continuar fent.
Perquè l'esperança són ells, no?
Doncs vinga.
Doncs, Lola, escolta'm, ho has deixat molt bonic.
Tanmateix, veig que us heu fixat una sèrie d'objectius
que ja s'aconseguiran, aquests objectius entre ells,
arribar a fer arribar un seguit de bones lectures.
Són bones lectures?
Quins criteris heu pres vosaltres per seleccionar aquestes lectures?
A veure, nosaltres, esclar, hem partit de coses que nosaltres havíem experimentat.
Segur que us deixen moltes coses al Tinté, eh?
Segur, segur.
Però el que procurem és fer una tria del que a nosaltres,
en principi, també ens agrada,
que l'hem llegit en altres llocs,
en escoles que ja ho estem experimentant,
que han donat un bon resultat, almenys,
i llavors, dintre d'aquest camp tancat
que nosaltres en escoles que fa temps que ho fem,
que potser, doncs, esclar, ho mimem molt
i potser els mestres que ho hem fet i que ho hem experimentat
ho treballem molt a poquet a poquet,
volem veure aquestes lectures que hem anat preparant
i que a nosaltres ens agraden
i que hem vist que els nens també els agraden
i d'altres que també a nosaltres ens agraden,
doncs, experimentar-ho
amb un públic diferent del que teníem a les nostres escoles.
Diferent perquè nosaltres som com un espai tancat.
la gent que ho hem experimentat.
Llavors, a les llibreries, a les biblioteques,
a altres escoles, a instituts,
també s'està portant a veure com reaccionen.
La tria l'hem fet nosaltres.
A lo millor n'hi haurà d'aquestes que no serviran
i n'hi haurà d'altres que sí serviran.
Les que no serviran,
les posarem com que a nosaltres no ens han servit.
Però igual es poden posar com a bones lectures
perquè si el pla es fa més gran d'aquí un temps,
hi hagi gent que les pugui recuperar.
A la vegada, engruixir el conjunt que nosaltres tenim
amb altres aportacions que han funcionat
amb altres mestres, amb altres llibreters,
amb altres lectors que els han funcionat en altres llocs.
Molt bé, perquè parlem d'una primera fase
i després probablement n'hi haurà una altra.
Mira, Cana Macan és un programa que l'escolten nens petitets
i amb companyia dels seus pares.
És un programa dedicat al món, entre altres coses, dels contes.
I probablement més d'una de les persones que ens escolten
aquest dissabte o l'altre anirà allà a la llibreria de Calilé de l'Alba.
Alguna recomanació en especial
per a aquestes personetes, per a aquestes persones
que es deixaran, doncs, això,
emportar pel món de la paraula?
Jo només els diria que hi vagin amb moltes ganes d'escoltar.
És a dir, que obrin molt les orelles.
Que obrin les orelles.
Que a més a més se sent, se seguin
i que vegin aquella persona que els llegirà
i que la procurin estimar.
Que l'estimin, que estimin el que els hi dirà.
I que després, doncs, mirin els llibres que els hi ensenya
i si després volen, doncs, vagin a la biblioteca
o a la llibreria, doncs, si volen també
i l'agafin i mirin aquell llibre
i d'aquell fragment que ha llegit aquell llibre
i llavors procurin mirar tot el llibre sencer.
I els pares, doncs, que també, doncs,
acullin aquesta lectura
i, doncs, mira, que poden anar a casa, doncs,
a fer una lectura amb els fills
i buscar, doncs, aquell fragment que han llegit
i llavors completar amb la lectura, doncs, de tot el llibre.
Doncs, Lola Casas, d'aquell llibre,
molt agraïts
de l'estona que has estat aquí amb nosaltres,
el Miquel, l'Alba, la Cristina,
no sé si li voleu dir alguna cosa, acomiadar-la, potser,
i donar-li escomiat
i que continuï amb la seva força,
la seva il·lusió.
Molt bé.
Doncs gràcies, Lola.
Vinga, bona nit, eh?
Molt bona nit.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Alba.
Jo no sé què dir.
No sé què dir.
Podem parlar d'una altra cosa?
No sé si deixeu, perquè ja ha quedat molt bé.
Fem una cosa, com que ja tanquarem ara aquest tema
i en parlarem en altres edicions de com ha funcionat.
Digue'ns on cau Calilé,
pels que vagin una mica despistats,
o potser fins i tot els que vinguin de Reus,
a les Rodalies, per assistir-hi.
Aviam, és ràpidament fàcil de trobar-nos.
Vosaltres pregunteu, on podeu tirar una carta?
A l'agústia de Correus, a l'edifici de Correus?
Estem just davant de les bústies.
Parlem de Tarragona, eh?
De Tarragona, sí, esclar.
A la plaça del Mercat i a l'edifici de Correus,
just davant de les bústies.
Tireu la carta, gireu i allà estem nosaltres,
a llibreria Calilé.
Doncs ja ho sabeu, a partir aquest dissabte,
a les 6 de la tarda, després a les 7,
i a l'altre dissabte també,
a les 6 de la tarda pels petits, a partir de 9 anys, crec.
A partir de 8 anys.
No tan petits, doncs?
No tan petits, a partir de 8 anys?
Sí, jo crec que és important perquè el tipus de lectures que són,
són bastant una miqueta exigents,
i llavors vull dir que no confondre amb que no vingui un públic massa infantil,
que acostuma a passar moltes vegades.
Doncs Alba, moltes gràcies i fins al segon dijous.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Compte, esclamar la mostela,
però quan encara no havien fet 100 passes.
I ara què passa?
Digue el tuixó que ja cercava un amagatall prop d'on eren.
La mostela,
senyalar dissimuladament amb una orpeta un indret del matollà,
sentir en un odol aterridor.
Auuuu.
Nana,
s'esglaia una mica,
i el tuixó digue un poc fastiguejat que hi faltava.
I de cop,
la mostela es posava a fer corredisses com desorientada,
però, a des i ara, picava l'ullet a Nana i cridava
Ui, senyor llop,
no us mengeu!
El llop sortia a la fi.
Calla, calla.
Sols per no sentir-te escainar,
ja et menjaria.
No tingués por, nina.
De tan vell com és,
ja és inofensiu.
Va fer el tuixó amb tendresa.
Senyor llop,
teniu clemència!
Pregava un altre pic la mostela amb exageració.
Miquel,
Molt bona nit.
Bona nit.
Nana i el Bern.
Nana i el Bern?
Nana i el Bern.
Sí, sí.
Puc dir que...
M'ha agradat molt.
Estic molt content que ho diguis.
Puc dir que...
Puc dir que aquí tenim el Miquel Rayó,
i no és habitual que tinguem una persona
que escriu llibres a cana-ma-cana.
No és tan fàcil.
Tenim la col·laboració de la Cristina Garreta,
que ens l'ha portat cap aquí,
però ara és una mica nostra,
per dir-ho d'aquella manera.
Miquel Rayó va aparèixer a cana-ma-cana
en certa manera arran d'un article al CLIG,
un article que se us feia al setembre del 2001,
on es parlava una mica del Premi Ruïra
per les muntanyes de foc
i també per l'EDB del Camí del Far.
Però no pels títols ni pel nom,
a nosaltres ens va copsar una mica aquella entrevista,
sinó pel fet que allà es digués
que no fèieu concessions.
Les vostres històries eren tal com reixen.
Sí, natural.
Jo crec que alguna concessió feim.
Tots els humans, per conviure precisament,
hem de fer moltes concessions.
El que passa és que en literatura infantil i juvenil,
com tu bé saps,
podríem dir que hi ha dos corrents.
Un que és més...
absolutament legítim, tot dos.
Són dos corrents legítims.
No és un millor que l'altre,
és que són diferents.
Un és aquest que intenta adequar els llenguatges,
els temes, els arguments, els personatges,
el que seria estaranades dels infants, dels nins,
i l'altre és que intenta fer
que els nins pugin unes raó o més.
És a dir, s'interduesquen a dins el món literari
i faig un esforç d'interpretació
de la literatura.
I jo opto per aquesta segona opció,
tenint en compte que és difícil,
que és arriscat,
que no sempre se'n surt bé.
Bé, però procur fer-ho.
Dic que escriu un pal del que vull.
Això està bé, escriureu el que vol.
Us hem de dir també que Miquel Rayó
és aquí a Tarragona
a causa d'unes activitats
que s'estan duent a terme
a la Biblioteca Municipal de Salou
i de l'Institut Jaume I.
Al voltant de tot plegat,
del món dels fals,
del món de la postguerra,
del món de Mallorca,
del món també de la natura,
s'ha fet un punt d'interès
que és el teu llibre
El Camí del Far.
El primer llibre que vam llegir
i el primer llibre que hem anat recomanant
per tot arreu
d'en Miquel Rayó.
Però jo volia tirar endarrere
perquè després jo és que em vaig quedar enamorat
d'en aquesta història.
Sé que aquesta història probablement
està feta arran d'un fet real.
Sí.
D'alguna cosa que va succeir.
Sí, sí.
De fet, el vaig dedicar a una nina
que nomia Eva.
És una nina garega
que en efecte se va perdre un bosc.
Era una nina que tenia un trastorn cerebral,
una malaltia cerebral important
i era una nina que
una vegada perduda en el bosc
es quedava 3 o 4 dies
la trobaren morta.
De fam, d'inanissió, de fred, de solitud, no ho sé.
A mi aquesta història
que la vaig seguir a través de la premsa
com supos que molta de gent
me va impressionar molt
me va fer molta dèstima
però a la vegada
vaig creure que era
un tema
interessant per a mi.
Aquesta nina
patia autisme.
L'autisme
és encara un misteri.
Un misteri psiquiàtric,
neurològic, psicològic.
Per tant, és un misteri humà.
I jo vaig voler fer
una història
en què aquesta nina
incapacitada per comunicar-se
normalment
o en normalitat
amb altres éssers humans
no tingués dificultats
per comunicar-se
en socialment de la naturalesa.
De fet, tu saps
que algunes escoles
neurològiques i psiquiàtriques
utilitzen animals
per intentar ajudar
a millorar les relacions
entre les persones
discapacitades psíquicament.
Utilitzen dofins,
cants,
acaballs, sobretot.
Bé, jo vaig voler...
potser vaig fer un abús
d'una història dramàtica
per fer una història
en la qual hi havia
un punt d'esperança
i és aquesta capacitat
de comunicació
que els humans
hauríem de tenir
en sors éssers vius,
en sors fenòmens naturals,
en sa pluja,
en ses pedres,
en sors terrens,
en sors núvols.
No sé si ho vaig aconseguir.
Jo és una història
que estic molt satisfet.
Estic molt satisfet
perquè crec que és una història
que té molta tendresa.
És una història
que acaba malament
perquè sa nina
naturalment la troben morta
perquè així
és com va ser la realitat.
Però a mi m'ha agradat molt
fer-la, aquesta història.
Trobes que acaba malament?
No, no, no.
A mi m'han preguntat
si realment
mor a abraçar del Bern.
M'ho demanen.
A mi m'ho demanen
els alumnes d'escoles
a les quals jo assisteixo
o lectors
que no són alumnes d'escoles
i que van dir
que és molt trist i tal.
Bé, el que passa
és que també
acaba amb una frase
a la fi al sol.
És a dir,
sa vida continua.
La vella,
la vella que diu
la nena no parla
però somia.
Sí, somia,
parla,
té un altre món,
no?
I aleshores
a la fi al sol.
Ha mort una persona
però segur que n'ha nascut
una altra,
una altra banda.
Vida i mort
és un cicle continuat.
Probablement
nosaltres no seríem aquí
si no hi ha hagut
un procés evolutiu
de vida i mort
que continuï
i que continuarà després.
Cosa que exemplaritza
trobo que força bé
a les muntanyes de foc
quan parles
de les fórmigues
que es mengen les fulles,
les fórmigues
que són menjades.
Sí, exactament.
Això és un...
Aquesta anècdota
que recordes ara
és un conte
dels boximants
però també és un conte
que figura
en totes les cultures.
És a dir,
les cultures
no tan urbanes
com nosaltres
saben perfectament
que tot és un cicle,
que tot és anar i venir
i tot és aprofitar
i desaprofitar
i tot és aliment
i estrenament.
Això és la vida.
La roda.
Sí, és la roda.
Jo no sé si vosaltres
heu llegit
tant l'Anna i el Bern
com el Camí del Far
però jo tinc una pregunta
des que els vaig llegir
tots dos
i és,
anem a veure,
l'Àlvaro,
l'Eusebio,
l'Àlvaro el Gallec,
el Garrier,
Eusebio el...
el Casador Fortiu
i després ens n'anem també
al Camí del Far
amb el José Muñoz
i el Juan.
Sí.
Què?
Què?
Què?
No ho sé.
A mi em fa l'efecte
que han saltat
d'un relat
a l'altre.
Podria ser, però...
Les seves virtuts
i els seus defectes,
per suposat.
Sí, natural, natural.
No ho sé,
però probablement
escriure històries originals
jo crec que és impossible.
Està tot escrit.
Està tot escrit
des de la paella
d'Igil Cames,
passant per la Bíblia
i Homer,
l'Odissea.
Tot això ja està escrit.
el que intentant fer
alguns autors
és reest...
Com tu fas
en els seus contes,
és a dir,
comptar a la teva manera
els contes que tu t'han contat
i els adaptes,
els estrius,
els amescles
dins els seus cervells
i te surt una història nova.
És possible
que cada autor
tingui
dins els seus cervells
uns arquetipus,
unes persones,
unes personalitats
i que són sempre
aquestes personalitats
les que s'autor desenvolupa.
I és probable,
jo no hi havia vist
aquest joc
de parelles,
però és possible
que hi sigui,
és possible que hi sigui.
N'Àlvaro
és un personatge
que està basat
el nom
i alguna cosa
del que diu
en un escritor guerèque
que a mi m'assemblava,
un escritor formidable
que és N'Àlvaro Conqueiro.
Esplèndid.
Una meravella d'autor.
N'Àlvaro
porta la mitologia gallega
amb les seves meigues,
la porta amb la seva santa companya,
el José Muñoz
ens porta el Quixot.
El Quixot,
són persones d'altres cultures,
d'altres mons,
però tots són relacionats
en personatges
i fets literaris,
perquè jo crec
que sempre he procurat
a través dels meus llibres
donar referents
d'altres lectures.
Per exemple,
Les muntanyes de foc,
la primera part
és dedicada
i basada
en el cor a les tenebres
de José Conrad.
I no m'anamac.
Sí, sí,
ho dius clarament.
Jo dec molt
en aquestes lectures.
I allí
prets homenatge.
Natural.
Tanmateix,
penso que
aquestes dues figures
que a mi m'han agradat
el tractament,
les seves virtuts,
els seus defectes,
doncs,
porten mestissatge.
Sí,
i d'altra banda,
ara que m'hi fas,
perquè clar,
tu ara m'estàs parlant
d'una cosa
i jo estic reflexionant
sense que abans m'has dit
que la pintura
és un defecte.
Però pensa
que en el llibre
de Nana i Albert,
Nana,
en la seva discapacitat,
té una gran virtut
i és que aconsegueix
que en Álvaro
i en Eusebi
col·laborin
perquè
han de trobar
aquesta nina perduda
en el bosc.
I tant és Garriguer,
que seria un poc el model
de defensor de sa natura,
de destor de sa natura,
de sa visió positiva
de sa utilització
de sa natura,
i en Eusebi
que seria el casalofurtiu
i que és més malevol
i tal,
en el final
tots dos conflueixen
amb una necessitat.
Aquella nina
està desvalguda
i nosaltres coneixem
el bosc,
nosaltres anirem
a cercar-la junts,
no?
En canvi,
Juan i José Muñoz
són enemics irreconciliables.
De fet,
un d'ells
elimina s'altre.
I tant que l'elimina
i vaja,
i et corprèn
la veritat.
Sí,
però són històries
que han passat.
Parlem també
de la figura
del mestre,
don António.
Sí,
el mestre,
jo soc professor
d'institut,
però sempre m'he considerat
mestre.
Jo crec que
la figura
del mestre,
especialment
d'aquest mestre
de sa república,
educat
en sa escola nova
i en sa escola
de Giner de los Rios
i sa fundació
lliure d'ensenyament
i tot això,
intentava
treure lo millor
dels infants
i de fet
va ser
de lo primer
que varen voler
eliminar
els feixistes,
és a dir,
aquesta educació
lliure,
espontània,
crítica,
creativa.
Els mestres
han patit
molt sa repressió,
patiren molt sa repressió.
Són figures paternals,
pentura perquè
jo he tingut mestres
paternals
que a mi m'han ajudat molt.
Aleshores,
el fico una mica,
com a això,
com a record
d'aquen mestres
de sa meva infantesa
i sobretot
amb un poc
en homenatge
a mestres
que ho passaren
molt malament
durant sa postguerra.
Mestres que van
perdre sa seva plaça,
mestres que van
ser exilats,
mestres que van
ser represaliats.
També,
en els teus llibres,
per suposat,
no deixes mai
de banda
l'aspecte
una de les teves
parts,
la natura,
el respecte
a l'amor
a la natura.
Sempre deixes
anar
clapes
de coneixements,
tant el que sigui
ornitologia
com sigui de plantes
com de recorreguts
paisatges,
dineraris,
i sensacions terribles
a les muntanyes
de foc,
et quedes
horroritzat,
enganxat
per tot arreu.
El que passa
és que jo
no hi he estat mai
allà,
però com si
hi hagués estat.
Sa lectura
i en el setle
20,
a l'època
en què jo
m'ha tocat viure,
has visionat
de pel·lícules
i documentals
i fotografia
t'ha permet
visitar,
si més no,
imaginativament
aquests països.
s'Àfrica
que ja relata
les muntanyes de foc
no existeix,
és una Àfrica
mítica,
és una Àfrica
treta de relats
aventurescos,
sobretot desexploradors
de setle
de 8 i de 9
que són
les que a mi
sempre m'han apassionat,
són lectures
que ja he fet
de jove
i de gran
que sempre
m'han interessat
moltíssim.
Aleshores,
les muntanyes de foc
és un compendi
d'aquestes expedicions
que duraven anys
i bé,
sortien a lo millor
100 persones
i en tornaven dues
i en tornaven cap
i sortien sanes
i tornaven mal altes
perquè clar,
no hi havia,
allò era un altre món.
L'Àfrica
és potent.
Anava a demanar
la teva relació
amb Àfrica
si hi havies estat.
Només he estat
en el nord d'Àfrica,
en el Maduroc,
per cert,
fent-te una feina preciosa
que va ser cercant
vent marins,
cercant foques
per la costa del Marró
i vaig estar ja
una temporadeta.
És una experiència esplèndida
però l'Àfrica en Erre
no la conec.
El que passa
és que hi ha uns elements
de l'Àfrica en Erre
que a mi m'afascinen.
Per exemple,
els goril·les.
És a dir,
els goril·les
trob que és un animal
mal entès,
mal comprès,
afortunadament després
dels treballs
que s'ha aclarit tot
i si t'hi fixes
en el final
de la novel·la
els goril·les
és com si fos el jutge
de l'açà passat.
Un moment que et preguntes
potser aquest goril·la
executarà el...
Més que executar
jo crec que disculpa.
El disculpa.
Jo crec que disculpa
probablement...
Això és un doi
el que estic dient ara, no?
Però bé,
estem aquí a pintura...
La literatura
està feta de dois, no?
Però a pintura
aquest goril·la
no jutja
perquè la natura
no jutja.
El deix passar.
El deix passar.
Heu fet això,
heu viscut aquesta vida,
deixeu-me fer a mi.
Jo vos veig,
mira, estàs aquí...
Ja està.
I tot.
esdevindrà
si ha des de venir
com allò que dius
cada home
està amb un arbre
si mor l'home
aquest arbre.
Això és una història
que em va contar
un cunyat meu
que
va tenir sa sort
de tenir
una opció
d'anar a la guinè
durant una temporada
molt llerga
de sa seva vida
i treballava
unes plantacions
d'arbres
i aquestes coses
que...
La veritat
és que
s'explotaven
d'una manera abusiva.
Però em va contar
tota una sèrie de coses
i una de les coses
que em va contar
va ser aquesta,
que el dictador anterior
en el que hi ha ara
perquè per desgracis
governs africans
és una successió
de dictadors
van aconseguir
eliminar-lo
perquè hi havia gent
que coneixia
quin arbre era el seu.
La mentalitat africana
encara és molt
d'estòtem
i de tenir
alguna cosa
lligada
en sa natura
i els enemics
si saben
on estàs tu lligat
te poden
te poden
com ho diríem
te poden convèncer
que eliminant
aquell arbre
o aquell element
de sa natura
en el qual
tu estàs relacionat
t'eliminen a tu.
Això és interessantíssim.
Interessantíssim.
Això és una novel·la
d'en Josep Lorman
que també és un escritor
que va a literatura infantil
i juvenil
Els malefici dels dars
que parla d'això
d'aquests lligants mítids
de com una persona
que va d'Europa
a Àfrica
no ho entén
perquè és que
és un altre món
ells encara viuen
amb aquesta relació
molt directa
en sa natura.
Com en certes
mitologies sàlptiques
que el fet de conèixer
el teu nom veritable
et porta un domini.
Exactament.
Podria procurar
que l'altra persona
tingués control sobre tu.
s'antropofàgia
probablement
tenia aquesta
finalitat
de dir
jo me menjaré
el teu cervell
o el teu cor
o el teu fetge
perquè així jo
agafaré
la teva força
o la teva intel·ligència
o la teva sang.
Durant aquests dies
que estaràs aquí
Miquel
ja per
gairebé
per tancar
la nostra
curtíssima conversa
però mira
és el que hi ha
què és el que faràs
quines activitats
durant la terma
per aquí a Salou?
Demà
feim una trobada
amb uns cursos
d'un institut
de Salou
hi ha hagut
prèviament
una preparació
jo
que et salient
per part de la biblioteca
amb una petita exposició
del tema
dels fars
tot el que significa
un fars
situat damunt
d'una penya
damunt la mà
mirant cap a l'itzó
de la mà
etcètera
sobre sa guerra civil
i sobretot sa postguerra
i un poc
quatre llibres meus
que jo ho adreus
moltíssim
i demà
els al·lots
que han fet lectures
del Camí del Far
supos que
em plantejaran
alguna qüestió
o jo els diré
com ha nascut
aquesta idea
d'aquest llibre
com s'ha desenvolupat
etcètera
cosa que et voldria preguntar
jo com neix
la idea del Camí del Far
el Camí del Far
neix d'haver llegit
una frase
a un llibre
d'un home
que havia estat tancat
a uns camps
de concentració
i aquesta frase
deia
era una frase
molt breu
i contava
com mentre
ell estava
picant pedra
un camí
a un poble
castigat
hauria de
fer el camí
preparar
el camí
les pedres
les al·lotes
del poble
sortien
en el portal
de Casseu
i festejaven
els seus presos
alhora d'aquesta frase
a mi em va emocionar
pensar que
fins i tot en temps
de guerra
o de postguerra
encara hi havia
aquesta força
de masculí femení
d'atracció
i d'enamorament
i d'ajudar-se
uns amb els altres
etc.
i crec que és un
que era un tema
que em va donar
peu
també estriure
una història
una història
on es parla
de dignitat
de misericòrdia
sí
de no ofendre
s'altra gent
sense necessitat
de no abusar
d'esquit
d'esquit
has guanyat
de fet això
ja ho deien
xinesos
antigament
no has d'abusar
mai
de ser enemic vençut
jo crec que és
el pitjor
que s'està fent
a les guerres
s'abús
que s'ha fet
sobres
que està vençut
està amb gent ara
amb Israel
i els palestins
aquí hi ha un abús
tremendo
de força
i el que més
me preocupa Agustí
és que probablement
tots nosaltres
seríem capaços
de fer animalades
d'aquestes
trobes
un moment determinat
supervivència
crec que sí
lamento dir-ho això
pot ser un plat pessimista
però és un temor
que tenc
de fet quan hi ha
una falsa alarma
la gent corre
i no miren qui trepitja
quan l'alarma és de veritat
probablement es trepitgi
probablement
el que passa
que aquí surten
les grans
les grans persones
homes i dones
que en efecte
amb dignitat
resisteixen
tot el que han de resistir
i ajuden els altres
a sobreviure
tu trobes que
la teva responsabilitat
com a escriptor
és
templar això
una mica
sí
clar
no sé si ho aconseguim
tampoc no ho pretenc
però probablement
d'una manera
com ho diríem
d'una manera
difusa dins el test
o difusa dins la idea
o dins la tendres
o dins els moments
d'agressivitat
que hi ha
però segurament
ho transmets
es nin de fet
el protagonista
de llibre
se demana
per què passen
aquestes coses
jo també me'ls deman
per què passen
aquestes coses
i què més et pregunten
els nin?
nin te demanen
coses molt curioses
per exemple
si un personatge
s'amor
si escriuràs
una continuació
d'aquesta història
jo sempre els he dit
que són ets
els que l'han d'escriure
dins del seu servent
si tenc
algun llibre pendent
per fer
quin llibre
m'hagués agradat
escriure
a mi
des que ja estan escrits
coses molt interessants
a vegades
te fan alguna crítica
de qualsevol personatge
que tu dius
com és possible
que jo no em donaràs
compte d'aquesta
d'aquesta errada
o d'aquesta equivocació
o d'aquest defecte
molt interessant
te'n demanen mai
qui va trair
a José Muñoz?
m'ho demanen
però jo crec
que dins un camp
ses coses
se saben
dins un camp
de concentració
ses coses
se saben
probablement
que el cub
veia sortir
aquests homes
perquè aquests homes
José Muñoz
i uns amics seus
anaven a preparar
una barca
per fugir
que aquest home
del qual jo
em vaig basar
sa seva història
en efecte
va anar fins al G
en una barca
i aleshores segurament
els havien sortit
qualque dia
i a més
hi ha una rivalitat
també per una dona
i aleshores segurament
en Juan aquest
estava molt
molt gelós
i de què aprofitar
qualque moment
qualque visit
no ho sé
això
és l'actuar d'imaginar
és el que te deia abans
i el que te deia abans
deixes'ns imaginar
deixes'ns imaginar
Miquel
són ja les 10
això ha estat
cana ma cana
avui
doncs
amb aquest tancament
amb el Miquel Rayó
l'hem tingut una estona
i nosaltres ho aprofitem
moltes gràcies Cristina
perquè la Cristina
ens ha promès
que vindrà
aquí uns dies
també per parlar
no solament
de com ho hem fet
per portar-lo aquí
sinó de com han anat
aquestes activitats
no sé si això
és obert
a tothom
no
és tancat
és una activitat
tancada
entre els alumnes
que han treballat
l'obra de Miquel Rayó
i el Miquel Rayó
allí amb ells
Miquel
moltes gràcies
gràcies a vosaltres
ha estat un plaer
i punt
molt bé
moltes gràcies
doncs sí
això ha estat tot
per avui
la setmana que ve
tornarem
no ve el Miquel
a portar-nos
el Camino de Santiago
un altre Miquel
a portar-nos
pel Camino de Santiago
però probablement
ens explicaran
com va anar
la fira
de Titelles
de Lleida
i algunes altres coses
que us tenim
preparades
sí
doncs vinga
avui
aquí
a Cana Macan
hem sigut força gent
però el que ha comptat
és que de nou
la paraula
se n'ha sortit
que ho cana
macanigeu
força bé
molt bona nit
els controls
ha estat el Lluís
i que us ha parlat
l'Agust
xau
l'Agust
l'Agust
l'Agust
és avui
l' nou
la plauna
olt
et
l'Agust
l'Agust
i
hi
ho
ha
ンベ
Parliament
��
Femestень.
Femest 몰라.