Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
és...
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
...
...
...
...
Fins demà!
...
...
Fins demà!
...
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
47-67, mentre escoltes la música
que tot seguit podràs escoltar
per endevinar la resposta
d'aquesta endevinalla. Sempre veureu
que va i ve, però no es mou
mai d'on és.
Què és?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La Ceila acaba de donar la seva opinió, la seva resposta.
La Lluna o el Sol? Jo no dic ni que sí ni que no,
però si tu creus que sí, que és la Lluna o el Sol,
o potser és una altra la solució,
truca'ns al 244767 per saber quina és aquesta cosa que va i que ve,
però que no es moll mai d'on éix.
La Lluna o el Sol
La Lluna o el Sol
I tenim una altra trucada. Hola, molt bona nit.
Hola.
Hola, com et dius?
Pau.
Hola, Pau, com estàs?
Molt bé.
Què tal? Què, ho tornam a provar?
Sí.
Escolta'm, Pau, l'altra setmana no ho vas encertar, eh, que no?
No.
No, però encara no t'ha arribat la pedra aquella de fer sopa de pedres, però la tens guanyada, oi?
Sí.
Encara no ha arribat. Escolta'm, Pau, estàs ben concentrat per la resposta que està endavant allà?
Sí.
Sí? A veure, te la repeteixo o no cal que te la repeteixi?
No, no cal.
Vinga, tu quina creus que és la resposta?
El mar.
El mar! Pau ens acaba de dir que és el mar. Seila ens ha dit que era el sol o la lluna.
Fem una cosa, Pau, jo no dic ni que sí ni que no, d'acord?
Vale.
I esperem no fos cas que algú truqués i ens donés alguna altra resposta, d'acord, Pau?
D'acord.
Ei, un petonet i molt bona nit. Adéu.
Adéu i gràcies.
Adéu.
Carai, el Pau i la Seila ens han trucat donant-nos una possibilitat a la resposta d'aquesta endevinalla.
Jo no ho sé pas si hi haurà algú més que voldrà. Sí? Hi ha algú més? Sí? Hola, bona nit.
Bona nit i bona hora. Bona nit i bona hora. Com estem? Bé. Hola. Ei, una veu coneguda.
Què és? Sí, home.
Saps qui soc? Marino. Perdó?
Ets Marino? No.
Ai! Escolta'm, doncs no sé qui ets.
Amb aquest programa és la primera vegada que...
És la primera... Escolta'm, doncs tens la veu pastada-pastada a un vell conegut d'aquí de Cana Macana que es diu Marino.
Tanmateix benvingut.
La primera vegada que truco amb aquest programa.
I com et dius tu?
Joan Pagès.
Joan Pagès. I d'on ens truques, Joan?
De Sant Salvador.
Caramba, de Sant Salvador. Com esteu per Sant Salvador?
Oh, ben. Avui passaves per vent, per vella.
Sí, no? Allà és una terra que us bufà força el vent.
Sí, avui he bufat abans de vent.
O es porta els fums de la zona de baix, dels polígons, o el vent més aviat se'ls endú cap enllà?
Perdona, que no t'hi entes.
Sí, no? Si aquest vent us porta els fums que surten, doncs, del polígon industrial o...
No, avui no, però hi ha dies que sí.
Com bufà, sí.
Molt bé. Doncs, així que és la primera vegada que ens escoltes, a Cana Macana?
Sí. Bueno, soc assidu aquí a la ràdio, però amb aquest programa no, perquè en passo altres freqüències.
Doncs mira, escolta'm, que siguis molt vingut aquesta nit, que estàs amb nosaltres una estona,
que et farem saber que Cana Macana és un programa de Tarragona Ràdio que toca el món dels contes i de les històries.
Cana Macana.
Saps què vol dir Cana Macana?
No.
Vols que t'ho digui?
Ja.
Doncs Cana Macana és una expressió àrab que vol dir temps, era temps.
I aquest sona força bé Cana Macana?
Diguis que sí, Joan.
Sí, sí, és que no...
És que no t'entrobo d'entendre.
Ah.
I puja el volum del receptor i no m'ho acopla.
Ah, doncs escolta'm, Joan, no hi ha problema.
Escolta'm, anem al que ens interessava, que és la possibilitat de respondre aquesta endavinalla que hem llançat.
Tu has escoltat que se i l'ha dit el sol i la lluna...
Ah, te l'ha aixafat aquest nen.
Ah, te l'ha aixafat el Pau.
Sí, sí, però coincideixo que és la mar.
Tu coincideixes que és la mar.
Sí, sí, o sigui, et volia trucar abans, però se m'ha anticipat aquest nen i...
Escolta'm, una pregunta, i tu per què creus que és la mar?
Perquè, doncs, jo vaig néixer a la platja i la mar va i ve.
Això és molt cert.
Igual ve, o sigui, platja amunt...
Platja avall.
I a l'estiu retrocedeix.
Molt bé.
Doncs fem una cosa, Joan, amb el número 3 i també amb la mateixa resposta que en Pau, la mar.
D'acord?
La mar, sí, sí.
Doncs, Joan, gràcies per estar amb nosaltres i molt bona nit.
Molt bona nit.
Vinga, adéu.
Serà la mar, serà el sol, serà la lluna?
Jo no dic ni que sí ni que no, però si encara creus que pots donar una altra resposta,
una altra sortida en aquesta endevinalla, som a Cana Macana.
Com la possibilitat que tenim amb aquest nou oient, o nova oient, que acaba de comunicar, hola.
Hola, bona nit.
Molt bona nit.
Ai, sense aturar.
que aquest se'ns ha penjat, farem una cosa, esperarem uns breus segons,
no fos cas que poguéssim reemprendre aquesta trucada que se'ns acaba de tallar.
Està molt bé, sí, que truquin, que truquin.
Perquè avui tot, i que, diguem-li, l'anunciat és molt curt, ja veus.
Mira, sempre veureu que va i ve, però no es mou mai d'on és.
Què deu ser això?
El sol, la lluna, la mar, o potser la comunicació que acabem de reemprendre.
Hola, bona nit.
Hola, bona nit.
Se'ns havia tallat, no?
Sí, sí, sí.
Escolta, m'has dius el nom?
Antònia Robert.
Hola, Antònia.
Hola.
Antònia, estic veient des d'aquí, des d'aquí, la bossa de pedres i vidres cana-mecana,
que no has vingut a buscar encara, eh?
Ah, sí?
Ah, que no ho sabies?
Ah, no.
Ah, carai, ara em deixes parat.
Doncs vull...
Oi, oi, tenim una comunicació una mica deficient avui.
Tornarem a provar, no voldríem perdre aquesta comunicació amb l'Antònia,
que l'Antònia us voldria recordar que és una persona que va participar
en la cinquena certamen de narració curta cana-mecana,
amb aquells contes del Nadal, tinguem el Nadal en pau,
i ella va venir expressament aquí a llegir aquesta història.
Ella va estar llegint-la i després, doncs, amb el transcurs d'altres programes,
ens va també respondre alguna pregunta que deia encertar o mig encertar
i que es va mereixer, doncs, tenir una d'aquestes bossetes,
un d'aquests saquets de vidres i de pedres cana-mecana.
No sé pas si podrem agafar aquesta comunicació,
sembla que ho estan intentant però que es penja, es despenja, no ho sé.
Tornem-ho a provar. Antònia, ara sí?
Sí, sembla, no?
Carai, escolta'm, Antònia, mentre provaves i no provaves,
estava comentant que tu vas venir a participar
amb el certamen cana-mecana de narració curta,
però ara aquesta nit el que vols fer és intentar respondre aquesta endavinalla, no?
Sí.
Tu què ens aportes?
A veure, jo pot ser molt bé això que hem dit,
però mira, una cosa diferent, la campana.
Fixa't, és interessantíssim,
perquè la campana i tan diferent, eh, Antònia?
Ja t'hi pots posar de peus.
Tenim la campana, el mar, la lluna i el sol
i ja veurem, a veure quina és, a veure si és alguna d'aquestes,
però el que sí que és cert és que d'imaginació no em falta, eh, Antònia?
Exacte.
Antònia, com s'esperen les festes de Sant Joan?
Ah, bé.
Sí?
Sí, sí.
Festa total?
Amb foguera, amb coca, amb ball?
Sí.
Més que res, coca.
Coca, sí.
Que coetzi foguera, que així ja no em fa tanta gràcia.
Per cert, t'emplaço que ens escoltis el dia 27,
que vindrà aquí tot un seguit de persones
que han col·laborat amb Cana Macana,
a fer un especial on cada un d'ells té l'opció,
no l'opció, sinó l'obligació,
per dir-ho d'alguna manera,
de fer un conte de tres minutets,
un conte llegit, un conte explicat com ells vulguin,
però que serà un programa força especial
i que també tancarà aquesta temporada
de Cana Macana, aquí i Tarragona Ràdio.
Sí, sí.
Antònia, molt bé.
Gràcies per la teva participació
i t'apuntem amb el número 4, la campana.
Val, i per cert, què em deies de les pedres i no sé què?
Sí?
Què em deies abans?
Doncs sí, ah, sí, sí.
Et recordo que aquí tens una busseta
amb pedres i vidres Cana Macana,
expressament recollits a la platja,
perquè un dia vas trucar,
vas participar en alguna cosa
amb la qual no vas encertar el primer premi,
pel que sigui, però si et vas endur aquest segon.
i la tinc al davant del nas,
a sobre del cap del lluès,
com aquell que diu
que quan tinguis un moment i vulguis passar,
és teva, eh?
Molt bé.
Antònia, una abraçada.
Adéu, molt bona nit.
Bona nit.
Això i això encara no ha acabat,
encara tenim més trucades.
Hola, bona nit.
Hola, bona nit a vostè.
Ara sí que ets el marino.
Escolta'm, has vist?
No sé si ens escoltaves,
fa una estona.
Té confós la veu, eh?
Sí, sí.
Però escolta'm,
eres o no eres tu fent una mica
la veu distorsionada?
No, no.
Ja ho sé, marino, ja ho sé.
És la veu del nàstic,
sempre tu calc.
Escolta, escolta,
senyor del nàstic,
què passa?
Jo conec, ja veus,
mira, malament,
però bueno.
Però escolta'm...
Ara que ve pujant una altra vegada.
Sí?
Sí, sí, sí.
Estan tranquils,
per això.
Escolta'm,
jo passo moltes vegades
a prop d'una senyora
d'aquí a Tarragona
que té una floristeria
que és la Tecla.
Ah, o què?
La coneixes?
No.
No.
I penso que tu i la Tecla
sou els fans number one
del nàstic.
Que passi el que passi,
sempre al davant,
allà a la proa,
perquè, escolta'm,
tanmateix,
m'imagino que,
tot i que l'últim partit
va ser tan dramàtic
i tot allò i tal,
la Lliga es va perdre...
Ja, ja...
Es va perdre
per altres coses, no?
Ja, ja està assumit,
i per mi, sí.
En un partit
l'altre pot jugar tot.
Això és una...
com una ruleta.
Clar, clar.
I si no,
no va tocar,
doncs bueno.
Però ara digue'm una cosa.
De l'1 al 10,
tu,
quan has disfrutat
amb el nàstic?
Home,
jo l'any passat
quan vam pujar...
No, no, no,
aquest any, aquest any.
Quan érem aquí
a la segona aquesta, ja...
Home,
hi ha partits
que s'han disfrutat.
Però ara si fas una valoració
i dius,
jo de l'1 al 10,
amb aquest nàstic
que he disfrutat,
doncs no ho sé,
un 5 fora, ja ho veu.
Un 5.
Un 5?
Sí.
I t'ha fet patir un 5
o t'ha fet patir un 10?
Un 10.
Un 10.
I una altra pregunta,
Marino,
amb les preocupacions aquestes
que porta el futbol
aquest de casa nostra,
diguem-ne,
el patiment es trasllada
a les relacions
amb la família,
allò que quan el nàstic
guanya o perd,
es nota que guanyar
t'ho ha perdut
amb el tracte
amb, jo que sé,
amb els familiars
i amb els amics,
o no?
A mi no.
No.
Escolta,
jo quan arribo a casa,
és una miqueta desanimat,
no?
Sí.
I si no ve la dona
al futbol
i algú veu,
però escolta...
Ella també va al futbol
amb tu?
Sí, sí, també.
Ah, és a dir,
sou dos incondicionals familiars.
Ah, està molt bé.
Ves i aquí,
quan s'ha acabat el futbol
ja ho tens que deixar.
Jo ja et vaig dir...
A la família ni res,
és el companyo,
és una miqueta desanimat,
però bueno,
passa de seguida
i ara no pot passar
a la família.
Marino,
jo et vaig dir
l'última vegada
que vam parlar
que mai havia vist
el Nàstic jugar,
no havia anat mai.
A veure,
jo et prometo
que ara que hem baixat
doncs faré el que pugui
també per animar
perquè torni a pujar
i de tant en tant
miraré d'anar a l'estadi
per veure el Nàstic.
Marino,
escolta'm,
anem a l'endevinalla?
Sí, sí.
A veure com ho tenim això.
Et recordo
que aquí s'ha dit
mar,
sol,
s'ha dit campana,
no me recordo més
què s'ha dit.
Sí,
això mateix.
Lluna,
sol,
Marc Campana.
Ui,
malament.
Tu,
tu,
escolta'm,
te la repeteixo
perquè podria ser
que no fos cap
d'aquestes respostes,
eh?
No,
sembla que no és.
Mira,
et dirà que sempre
veureu que va i bé
però no es mou mai d'on és
i mira que senzilla,
eh?
Sí, sí,
i és una cosa
que he de dir
que,
vaja,
que és una cosa
molt normaleta,
eh?
No et pensis
que sigui
cap cosa trasbalsadora.
Tu què diries que és?
Bueno,
abans de dir la resposta,
gràcies per la cinta,
eh?
Ah,
què?
La sentida?
Sí, sí,
te la porto el camió
i que...
Que bo.
M'alegro,
m'alegro.
Escolta,
queda de dir la figura.
Molt bé,
m'alegro,
m'alegro.
Sí,
gràcies, eh?
Faltaria més,
escoltem,
tu mereixes.
Bueno.
Vinga.
Vinga,
jo dic que és la porta.
M'hi caig un rond de la porta?
D'on ho treus que és la porta?
Una cosa que va i bé.
Està mateix puesto.
Va cap allà,
es obre i es tanque.
Escolta'm,
aquesta sí que no me la pensava,
amb la porta,
tu.
Bueno,
Marino,
t'apunto amb la porta, eh?
Vinga, va.
Doncs vinga,
tenim una porta,
tenim una campana,
tenim el mar,
tenim la lluna
i d'aquí una estona
sabrem si algú de vosaltres
ho ha encertat.
Si no ho ha encertat ningú,
no hi haurà llibre
i si ho ha encertat algú
hi haurà llibre.
Si ho han encertat dos,
doncs ho haurem de fer una rifa
i sigui com sigui,
moltes gràcies per estar amb nosaltres,
Marino.
Molt bé.
Vinga,
adéu.
A tu.
Molt bona nit.
Bé,
ja no tenim cap més comunicació.
Intentarem anar pel compte dels petits,
no sé si quedarà algun petit...
Ah, espera't,
encara hi ha una altra trucada,
encara hi ha una altra trucada.
Sí?
Hi ha alguna altra trucada,
Lluís?
Sí, sembla que sí.
Es veu que una endevinalla
tan curta com aquesta
està fent furor.
Bona nit.
Bona nit.
Hola,
què em dius el teu nom?
Mireia Alejandro.
Hola, Mireia.
I d'on ens truques, Mireia?
D'aquí Tarragona.
D'aquí Tarragona.
Puc saber la teva edat?
14 anys.
14 anys,
caramba.
Mireia,
tu ens escoltaves a Cana Macano
la primera vegada?
La primera vegada.
La primera,
doncs molt benvinguda, eh?
Gràcies.
Escolta,
saps que ara portem ja una estona
com aquell que diu 15 minuts
parlant amb persones
que ens han estat trucant
per a veure si encerten
aquesta endevinalla,
però voldria dir-te
que habitualment
no ens truquen tant
i que el que fem
és explicar contes
i posar música, eh, Mireia?
Que sàpiguis
que si a tu t'agrada
escriure, llegir,
que qualsevol idea teva,
qualsevol conte,
qualsevol redacció,
fins i tot,
qualsevol idea
que tinguis del món
de la literatura infantil
i juvenil,
aquí serà molt benvinguda, eh,
Mireia?
Això és Cana Macana
i tots els dijous
a partir de les 9
fins a les 10
doncs transmetim
per tots vosaltres.
Però, Mireia,
t'he dit
que l'anunciat
de l'endevinalla
o creus que ja la saps?
No estic segura, però...
Mira, te'l torno a repetir,
Mireia, eh?
Mira,
sempre veureu
que va i bé,
però no es mou mai
d'on és.
I et diré una cosa,
hem tingut una lluna,
un sol,
una campana,
el mar,
la porta
i et puc dir
que d'aquestes 5
una és la correcta.
El mar.
El mar.
He sentit una veu
profunda,
com si fossin
les onades.
Qui t'ha ajudat?
Qui t'ha ajudat?
Ma mare,
però és que abans
pensàvem una altra cosa,
però ara...
Quina altra pensàveu?
El dia,
però...
Ah, ah, ah, ah,
a veure,
ja està bé, eh,
com ve a ser imaginatiu.
Bé, tu dius el mar,
Mireia?
Sí.
Molt bé.
Doncs Mireia...
Una pregunta,
per tu també m'ha germana o no?
Sí, dona, sí,
i tant que sí.
Un moment,
a veure.
Hola.
Hola.
Escolta'm,
com et dius tu?
Núria.
Núria.
I quants anys tens, Núria?
Nou.
Nou anys.
Núria, escolta,
a veure, a veure, a veure,
abans la Seila,
que en té 8 d'anys,
ha dit que era,
que era la lluna o el sol.
Tu què dius, Núria?
El mar.
Tu també dius el mar?
Sí.
Doncs ja tenim 3 mars,
eh,
ja tenim el Joan,
el Joan Pagès,
em sembla que havia dit el mar,
la Núria
i la Mireia,
d'acord?
Sí.
Bueno, Núria,
un petonet.
Adeu.
Molt bona nit.
Mireia.
Adeu.
Adeu.
Doncs ja tenim un munt de trucades.
Podem dir que de totes aquestes trucades
hi ha una resposta
que és la correcta,
una, una, una, una,
i si ja s'han acabat les comunicacions,
passarem amb el compte dels petits
que, vaja,
ja no sé si en quedrà cap de petit
en aquestes hores,
però provem-ho.
una vegada hi havia un nen
que es deia Giorgio
i volia ser pintor.
Tothom ho sabia
perquè, si l'anàveu a veure,
immediatament us deia
estiguis quiet
que et faig el retrat.
Aleshores,
dibuixava un gargot a terra
amb un trosset de carbó
i després,
amb el posat més satisfet del món,
us demanava
Oi que se t'assembla?
Naturalment,
no s'hi assemblava gens,
però cal tenir present
que en Giorgio
només tenia 4 anys.
quan va tenir 5,
va començar a dibuixar amb el llapis
i quan va en va tenir 6,
va començar a dibuixar amb els pastels vermells.
Però,
cal dir la veritat,
en Giorgio no tenia gaire paciència.
Si un dibuix no li sortia bé a la primera,
ho deixava tot i se n'anava a jugar.
En resum,
volia ser pintor,
però no li agradava cansar-se.
Un dia,
mentre es trobava en un prat
dibuixant unes margarides acabades d'obrir,
se li va atensar un estrany personatge.
Bon dia,
va dir el personatge.
Trobo que dibuixeu molt bé.
Jo sí que ho faig bé,
va respondre en Giorgio,
però aquests poques soltes de pastels
no volen fer el que jo penso.
No són obedients.
Fan taques i gargots
i al final no s'hi entén res.
En comptes de margarides
apareixen en el paper coses estranyes,
com ara molins de vent i bicicletes.
El personatge
va somriure
i va dir
Jo et donaré un pinzell obedient.
Un pinzell miraculós
que pintarà tot sol,
però amb una condició,
que tu estudis cada dia pintura
durant una hora.
Després de l'estudi,
el pinzell es mourà tot sol
i pintarà tot allò que vulguis.
I efectivament,
el personatge
va donar un pinzell a en Giorgio
i se'n fa anar.
Un cop a casa,
en Giorgio
va cuitar a provar el pinzell
i es va quedar d'una peça
quan va comprovar
que el misteriós personatge
havia dit la veritat.
Era suficient
que ell es posés davant del paper blanc
o de la tela
i que digués
vull pintar un paisatge
amb un núvol rosa
i set pins verds.
I de seguida,
el pinzell es movia
amunt i avall
per la tela
i en el temps de comptar
fins a deu
el quadre era acabat.
En Giorgio,
no oblidava el pacte
amb el seu personatge
i cada dia
estudiava pintura
durant una hora.
Així,
gràcies al pinzell
miraculós,
va convertir-se
en un pintor famós
i tothom
volia fer-se
fer un retrat
per ell.
Els seus quadres
omplien els museus
i eren molt admirats
pels visitants.
Però un dia,
en Giorgio
es va cansar
d'estudiar pintura
i va pensar
ara sóc famós
i el pinzell
em serveix
la mar de bé.
Per què de continuar
un estudi
tan cansat
i antipàtic?
I ben aviat
va deixar
d'estudiar.
La mateixa nit
va voler fer un quadre
amb el mar tempestuós.
es va posar
al davant
de la tela blanca
i va agafar
el pinzell.
Però tot
es va acabar allà.
El pinzell
no es movia.
Enrabiat,
en Giorgio
el va llençar lluny
i qui sap
on va anar
perquè no
el va trobar més.
El pobre pintor
va buscar
el pinzell
per tot arreu.
Va visitar
totes les botigues
de la ciutat.
Va comprar
un centenar
de pinzells
i els va provar
l'un darrere
l'altre.
Però no hi havia
manera
de trobar-ne
un que es bellogués
tot sol
i, entretant,
ningú no volia
ja els seus quadres.
En Giorgio
va acabar
trobant-se
en la misèria.
malgrat els seus defectes,
en Giorgio
li agradava encara
la pintura
i un bon matí
va tornar
a pintar
amb passió.
Hi havia
de posar
el coll
perquè ja no
tenia
el pinzell
miraculós.
Per fer
un sol quadre
va emperar
uns quants mesos
i la gent
se n'enreia.
Va passar
gana i tot,
però a la fi
va deixar
enllestit
un vell quadre
fet
completament
amb les seves
mans
cent vegades
més bonic
que els que havia
pintat
amb el pinzell
màgic.
Aleshores,
en Giorgio
va comprendre
que tampoc
els altres quadres
no s'havien fet
sols,
sinó que el pinzell
els havia pintat
perquè ell
havia estudiat
i s'havia esforçat
dia rere dia.
Va comprendre
que sense esforç
no se superen
les dificultats
i no es conquista
la bellesa.
La mateixa nit
va trobar
altre cop
el pinzell
màgic,
però ara
ja no li servia.
en Giorgio
havia esdevingut
un veritable
pintor.
Va penjar
el pinzell
a la paret
i el va
conservar
com un
gran record.
I us puc
dir una cosa.
Jo
vaig estar
una vegada
al seu estudi
i el vaig veure.
Era un
pinzellet
dels més barats
dels que venen
a totes
les botigues.
que venen
a totes
les botigues.
A totes
les botigues.
que venen
a totes
les botigues.
A totes
les botigues.
A totes
les botigues.
A totes
les botigues.
Giorgio,
el pintor,
és un
dels contes
que podeu
trobar
en un llibre
titulat
contes
llargs
com un
somriure
de
Gianni
Rodari.
Ui,
aquí
hi ha
un estol
de contes
més de 20
com aquell
que diu.
Tots
tan curtets,
tan interessants,
tan de l'estil
de Gianni
Rodari
com aquest
que us
acabem de llegir.
Jo no sé pas
si vosaltres
teniu el
pinzell màgic.
A mi m'han dit
que a cada casa
hi ha un pinzell
màgic
o un llapis
màgic
o un guix
màgic
o fins i tot
un quadern
màgic
o una pilota
màgica
o no ho sé
una nina
màgica
o un got
màgic
de totes
coses màgiques
de sempre
n'hi ha
a casa.
Ai,
jo no sé
si en aquestes hores
quedareu
algun de vosaltres
tanmateix
no voldria
que passés
aquest cana
ma cana
sense dir-vos
a la Clàudia,
a la Júlia,
a la Berta,
a la Adrià,
a la Joana,
a la Dubi,
a la Sara,
a la Fina,
a l'Edu,
a l'Ingrid,
a la Núria,
al Pau,
al Joan,
a la Clara,
al Magí,
i els que ens heu trucat
per suposat
dir-vos que
molt bona nit
i que avui
hem fet una miqueta
més tard
que ens perdonin
els papàs veritat
i que la setmana vinent
tornarem
amb un altre conte,
sí?
Doncs,
molt bona nit
i pa tots.
jo no sé
muchas cosas,
es verdad.
Digo tan solo
lo que he visto
y he visto
que la cuna del hombre
la mecen con cuentos,
que los gritos
de angustia del hombre
los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre
lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre
los entierran con cuentos
y que el miedo del hombre
ha inventado
todos los cuentos.
Yo sé
muy pocas cosas,
es verdad,
pero me han dormido
con todos los cuentos
y sé
todos los cuentos.
Tots los contes,
a cana macana,
els dijous a la nit.
És ben curiós,
però agafant la història
d'en Rodari
i a més a més
el conte aquest
del Giorgio
o el pintor,
voldria comentar-vos
que ha arribat
a les meves mans
un prospecte
d'unes propostes
per aquest estiu,
allò per
adreçades
a nens,
a nenes,
a nois i a noies
que vulguin
estimular la seva sensibilitat,
les seves capacitats
artístiques.
Me l'he lligit
i em sembla
que és força
cana macanera
amb la qual cosa
voldria dir-vos
que si esteu
interessats
en aportar
qualitat artística
als vostres fills
o a vosaltres mateixos
o als amics
o qui sigui,
hi ha una sèrie
de tallers d'estiu
per aquest any
a càrrec
del Cavallet Blau.
Us faig
una mica
de recorregut
de les activitats
que es poden
fer
en aquests tallers
i començant
precisament
per una
que casualment
coincideix
amb
Jani Rodari
i és que
Jani Rodari
no tan sols
feia contes,
era periodista
i pedagog
sinó que també
va escriure
un llibre
a la gramàtica
de la fantasia
i un altre
exercici de fantasia
que són
un recull,
un ingent recull
de tècniques
per poder inventar
històries.
Quan nosaltres
ens pensem
que tenim
la closca seca
i que som
incapacos
totalment
d'agafar
el llapis
al paper
i d'escriure
alguna història
així inversemblant
o ben eixerida
resulta que apareix
el senyor
Jani Rodari
i diu
no,
no pateixis
jo puc ajudar-te
una mica
amb uns quants
bons consells
i aquests bons consells
estan recollits
en aquest llibre
gramàtic
de la fantasia
i m'imagino jo
que també es deuen
treballar
seguint les directrius
aquestes
als tallers
d'estiu
del cavallet blau
aneu tots els dilluns
i dimecres
de l'1 al 31 de juliol
de les 5 fins a les 7
hi ha un taller
d'escriptura creativa
i animació
a la lectura
titulat
estimat senyor
Rodari
i m'imagino ben segur
que és Jani Rodari
es destina a nens
a partir de 10 fins a 14 anys
és un taller d'escriptura
de creació
i animació
a la lectura
amb base a Rodari
més coses
més coses
que hi ha aquí
tots els divendres
del 5 al 26 de juliol
de les 10 del matí
fins al migdia
a mitja hora passada
dibuixar la ciutat
destinat a nens
de 10 a 14 anys
què més hi ha
taller d'il·lustració
a càrrec d'Àngel
Sauret
un il·lustrador
tot això
els dimarts i dijous
del 2 al 30 de juliol
a partir de les 10
fins a passar de mitja hora
del migdia
i del 2 a l'11
ara tu
ara jo
fem un conte
amb colors
il·lustració d'un conte
treballant en grup
el cartellisme
una manera de comunicar
destinat a nens
de 10 a 14 anys
què més hi ha
taller pels més petits
això serà
els dimarts i dijous
del 2 de juliol
al 29 d'agost
de les 10
fins a passar de mitja hora
del migdia
comptes
amb sons
de colors
fixa't si són els més petits
perquè està destinats
a nens
de 3 a 5 anys
són propostes
força atractives
encisadores
i si voleu
una miqueta més
d'informació
podeu demanar-la
al Caballet Blau
que és el carrer
Sant Francesc 21
primer i segona
d'aquí Tarragona
o si voleu
prendre nota
del telèfon
977
21
65
15
tallers d'estiu
al Caballet Blau
una proposta
interessant
lúdica
creativa
i que
a més
a més
enriqueix
carai
quin de més
jo no sé
si és prohibido
si no tiene
perdón
si me lleva
a l'abismo
hauria de ser
això
el fragment
fantasma
però
hem tingut
tantes trucades
tantes trucades
per l'endevinalla
que
bé
no serà massa
fantasma
fantasma
us voldria llegir
un tros
al principi
d'un llibre
escrit
per Joan
Mercè
del qual
us ho llegireu
una miqueta
mentre escoltem
aquesta cançó
Pecado
de Caetano
Veloso
a veure què us sembla
jo
cada vegada
que se tansa
Sant Joan
me'l poso
al costat
de la butaca
on lligeixo
i dic
ara he de tornar
a llegir
aquest llibre
de Joan Mercè
us en llegeixo
una estona
i si algú vol
trucar
per dir-nos
com es titula
aquest llibre
doncs serà
benvingut
aquí
a Cana
Macana
hi ha apodos
que ilustran
no solamente
una manera
de vivir
sino también
la naturaleza
social
del mundo
en que
uno vive
La noche
del 23 de junio
de 1956
Verbena de San Juan
el llamado
Pijo Aparte
surgió de las sombras
de su barrio
vestido con un flamante
traje de verano
color canela
bajó caminando
por la carretera
del Carmelo
hasta la plaza
San Elegi
saltó sobre
la primera motocicleta
que vio estacionada
y que ofrecía
ciertas garantías
de impunidad
no para robarla
esta vez
sino simplemente
para servirse de ella
y abandonarla
cuando ya no la necesitara
y se lanzó
a toda velocidad
por las calles
hacia Montjuic
su intención
esa noche
era ir al pueblo español
a cuya verbena
acudían extranjeras
pero a mitad de camino
cambió repentinamente
de idea
y se dirigió
hacia la barriada
de San Gervasio
con el motor en ralentí
respirando la fragante
noche de junio
cargada de vagas promesas
recorrió las calles desiertas
flanqueadas de verjas
y jardines
hasta que decidió
abandonar la motocicleta
y fumar un cigarrillo
recostado en el guardabarros
de un formidable coche
sport
parado frente a una torre
en el metal rutilante
se reflejó su rostro
melancólico
y adusto
de mirada grave
de piel cetrina
sobre un firmamento
de luces deslizantes
mientras la suave música
de un fox
acariciaba
su imaginación
frente a él
en un jardín particular
adornado con farolillos
y guirnaldas de papel
se celebraba
una verbena
la festividad
de la noche
su afán
y su trajín alegres
eran poco propicios
al sobresalto
y menos en aquel barrio
pero un grupo
de elegantes parejas
que acertó
a pasar junto
al joven
no pudo reprimir
ese ligero malestar
que a veces
provoca un elemento
cualquiera de desorden
difícil de discernir
lo que llamaba
la atención
en el muchacho
era la belleza
grave
de sus facciones
meridionales
y cierta
inquietante
inmovilidad
que guardaba
una extraña relación
un sospechoso
desequilibrio
por decir mejor
con el maravilloso
automóvil
pero apenas
pudieron captar más
dotados de finísimo
olfato
sensibles al más
sutil desacuerdo
material
no supieron ver
en aquella hermosa
frente
la mórbida
impasibilidad
que precede
a las decisiones
extremas
ni en los ojos
como estrellas furiosas
esa vaga
veladura
indicadora
de atormentadas
reflexiones
que podrían incluso
llegar a la justificación
moral del crimen
el color oliváceo
de sus manos
que al encender
el segundo cigarrillo
temblaron
imperceptiblemente
era como un estigma
y en los negros cabellos
peinados hacia atrás
había algo
además del natural
atractivo
que fijaba
las miradas femeninas
con un leve escalofrío
había un esfuerzo
secreto
e inútil
una esperanza
mil veces frustrada
pero todavía intacta
era uno de esos
peinados
laboriosos
donde uno encuentra
los elementos
inconfundibles
de la cotidiana
lucha
contra la miseria
y el olvido
esa feroz coquetería
de los grandes
solitarios
y de los ambiciosos
superiores
de Joan Mercé
et ve present
el Pijo
Aparte
a ver si ens dius
com es titula
aquesta novela
de Joan Mercé
ambientada
amb els finals
dels anys 50
un estiu
a Barcelona
un estiu
amb el Pijo Aparte
i la Teresa
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
de l'amor
Hay mujeres
que arrastran
maletas
cargadas
de lluvia
Hay mujeres
que nunca
reciben
postales
de amor
Hay mujeres
que sueñan
con trenes
llenos
de soldados
Hay mujeres
que dicen
que sí
cuando dicen
que no
hay mujeres
que bailan
desnudas
en cárceles
de oro
Hay mujeres
que buscan
deseo
y encuentran
piedad
Hay mujeres
atadas
de manos
y pies
al olvido
Hay mujeres
que huyen
perseguidas
por su
soledad
Hay mujeres
veneno
mujeres
imán
Hay mujeres
de fuego
y helado
metal
Hay mujeres
con su
hay mujeres
con su
hay mujeres
con su
lo
mujeres
patas
que tocan
y肚
como
perro
Bona nit
Bona nit
Hay mujeres envueltas en pieles sin cuerpo debajo
Hay mujeres en cuyas caderas no se pone el sol
Hay mujeres que van al amor como van al trabajo
Hay mujeres capaces de hacerme perder la razón
Hay mujeres veneno, mujeres imán
Hay mujeres de fuego y helado metal
Hay mujeres consuelo, hay mujeres consuelo
Hay mujeres consuelo, mujeres fatal
Hay mujeres consuelo, hay mujeres consuelo
Hay mujeres consuelo, hay mujeres consuelo
Hay mujeres consuelo, mujeres fatal
A mi m'agrada molt aquesta cançó del Ricardo Solfa o de Cisa, no ho sé, no ho sé, no ho sé.
És un misteri. I la resposta en aquest fragment fantasma que havíem llegit, que és el primer capítol, la resposta de com es titulava la novel·la és Últimes tardes con Teresa.
La història d'un pijo aparte, adjectiu que després ha passat a la posteritat per una forma d'anomenar diferents o diverses actituds enfrontant la vida, físiques i mentals.
La relació amb aquest de pijo aparte amb la Teresa, una pija, una pija de l'alta societat barcelonina.
I que, escolta'm, és un llibre que és força llegidor, és un llibre que quan som gairebé els vols a tocar a Sant Joan jo trobo que està bé repassar.
Perquè porta aquest flaire decadent de finals dels 50, quan es robaven motos amb tota la impunitat pel que puc observar i quan la vida era una cosa molt propera i alhora molt utòpica.
Potser com ara, no? I també voldria dir, ja que hem donat la resposta aquesta del fragment de la novel·la, quina era la resposta correcta i exacta de l'endevinalla d'aquesta nit
que ens ha trucat tanta, tanta gent. Havien dit que si el mar, que si la lluna, que si una porta, que si una campana, que si... Ai, no me n'en recordo ja de què més.
Doncs us he de dir, senyores i senyores, jo no sé si avui tenim uns aplaudiments ben preparats per poder felicitar el guanyador o la guanyadora.
Tant se val. Si no hi ha aplaudiments, farem anar nosaltres les nostres mans calloses radiofòniques.
Bons, us voldria dir que la resposta a la pregunta de sempre veureu que va i ve, però no es mou mai.
D'on és? És, senyors i senyores, molt enhorabona, amic del nàstic, la porta!
Exactament, Marino, acabes de guanyar un exemplar de les llegendes històrics de Tarragona.
Has pogut observar que aquí hi ha 500.000 persones aplaudint-en com a mínim perquè, mira, que has trucat vegades,
i avui sí, avui sí, perquè tu has estat l'únic que ha encertat la resposta aquesta.
Havíem tingut de tots els colors, però tu ens has donat la bona resposta.
Saps que tens aquí un llibre de llegendes històrics de Tarragona que el pots venir a buscar quan vulguis.
Enhorabona, Marino.
I ara també voldria, abans que se'ns acabi el temps, una proposta que em va arribar fa temps.
No sé si vosaltres heu llegit llibres com el primer glob de cervesa, com els comentaris de l'Espinàs,
i fins i tot la Maria del Pau Genés s'ha apuntat a la carrera aquella d'escriure vivències personals,
consideracions, coses que a mi m'han agradat de la meva vida, moments exemplars.
Jo havia pensat, a Cana Macana podríem fer el mateix.
A veure, escriviu-vos coses que a vosaltres us han copsat, o coses que a vosaltres us encisen o us fan ser feliços.
Com, per exemple, el que ens va fer arribar el Miquel Iglesias.
Sabeu que Miquel Iglesias és un col·laborador de Cana Macana que fa la seva secció del Camino de Santiago.
Doncs un dia em va dir, Agustí, quan tu vulguis, llegeix això, perquè són consideracions meves dels anys 40.
Fixa't, les últimes tardes quan Teresa, finals dels 50, doncs ara ens traslladem als anys 40
a com jugava al carrer una persona com podia ser el Miquel Iglesias.
Tan solo éramos unos niños, felices y pobres.
Aprendices de adulto gris y conformista como eran nuestros mayores.
En su espejo podía adivinarse el perfil confuso y poco brillante que a buen seguro también a nosotros nos circundaría.
Sin embargo, ahora, en el posiblemente penúltimo tramo de mi vida, con todo resuelto,
recordaba aquellos tiernos y llenos de carencias como una época divertida en la que vivir cada día
era como protagonizar un cuento semejante a los que, cuando se podía, comprábamos de segunda mano o alquilábamos,
llenos de mugre por el maltrato y el manoseo, pero también de aventuras con final feliz.
Los veranos, los largos veranos de los juegos en la calle, eran como un regalo añadido.
Protagonizábamos partidos de pelota interminables, con riesgo permanente para los cristales de las casas.
Las porterías no eran más que unas pocas piedras apiladas en el suelo, a distancia discrecional.
El larguero no existía más que en la apreciación interesada de cada uno de los equipos,
que según le convenía, estimaba que el balón había salido alto o, por el contrario,
había entrado claramente entre los tres hipotéticos palos.
Celebrábamos encuentros de larguísima duración,
que a veces empezaban a media mañana y no finalizaban hasta que faltaba un mínimo de luz
que nos permitiera patear el inverosímil balón en la dirección correcta.
Las más de las veces, la pelota era de trapo,
con una forma más poliédrica que esférica.
En ocasiones muy afortunadas, alguno de nosotros aportaba una pelota de goma que a veces incluso botaba,
hasta que se pinchaba o se rajaba, accidentes estos,
que no la libraban de seguir siendo útil a nuestros afanosos pies hasta su total destrucción.
Pero la pelota que casi nunca nos fallaba, la de forma y consistencia indeformable,
casi esférica y no mayor que una naranja mediana, era el chocho, suave al pie y a la frente,
fabricada con goma esponjosa y dulcemente porosa y compacta.
Su dueño era Juanito, el chino,
ojos algo mongoloides,
que se hacía de rogar y a veces exigía compensaciones materiales,
un cromo, una chapa, un tebeo,
para consentir en aportar el único elemento sin el cual no podría celebrarse el apasionante partido.
El curioso nombre aplicado a la singular pelota
lo había elegido Ramón, el hermano mayor de El Chino,
que hallaba en el dulce tacto entre firme y blando de la bola
recuerdos de furtivos manoseos que nosotros,
demasiado jóvenes aún,
habríamos de esperar, aunque no demasiado, en descubrir.
Juanico, el baldao,
cuya madre se refería a él llamándole solo mi baldao,
nunca mi hijo o mi Juan,
jamás había caminado erguido,
más exactamente, jamás había caminado.
Una enfermedad medular, a poco de nacer,
le obligaba a arrastrarse,
serpenteando con el culo por el suelo,
impulsándose en zigzag con una mano y la pierna contraria,
tendida a todo lo largo.
La otra, que se le había quedado escuálida,
la llevaba doblada y encogida.
A el baldao,
le gustaba tanto como a todos nosotros jugar al fútbol,
y por ello, cuando se formaban los dos equipos
y los respectivos capitanes
iban escogiendo alternativamente a sus jugadores,
al final siempre quedaba el baldao.
Pero ¿en qué lugar del equipo se le podía poner?
Muy sencillo de portero.
Y así, las pelotas rasas casi siempre eran interceptadas.
Más cuando eran elevadas y terminaban en gol,
mi hermano Emilio Sucarrón ya entonces le recriminaba duramente.
Juanico, coño, es que no saltas.
Vamos a perder por tu culpa.
Recuerdo que, rebozado en sudor y polvo,
con las pobres alpargatas destrozadas,
el tiempo que dedicaba a mis menguados ágapes
no iba más allá de unos pocos minutos.
Con el último bocado en proceso de masticación,
volvía a bajar a la calle
y me reincorporaba al juego con renovados bríos.
Pero aún había quien superaba esta entusiasta aportación.
Jaumet, que cuando declinaba la tarde,
sin dejar de jugar,
reclamaba a gritos la presencia de su madre en el balcón
para pedirle que le sirviera la cena.
Una suculenta tortilla a la francesa
aprisionada en un panecillo,
envuelto todo en papel de diario.
La señora Josefa, diligente,
se lo lanzaba desde la altura,
gruñéndole cada vez invariablemente.
¡Debieran llamarte el hijo de la calle!
mientras éste
daba cuenta en un santiament de l'excelso manjar,
sin dejar ni por un instante de correr,
saltar
y patear el balón.
Consideracions de Miquel Iglesias
jugar en la calle
anys 40.
Què et sembla?
Si tu també t'animes a enviar-nos
doncs aquestes consideracions,
aquestes reflexions,
aquells comentaris,
aquelles coses que en un moment donat
de la teva vida et van fer vibrar.
Potser
res tan senzill com anar per la platja
i mirar com peten les onades,
que et tranquil·litzeu.
Potser una passejada al bosc,
aquell dia que vas descobrir una font,
o aquelles mirades que us dirigíeu
quan us vau conèixer per primera veïda,
o potser el tastar uns bons berberechos,
jo què sé,
al motoclub d'aquí de Tarragona,
o qui sap si veien el nàstic baixant
o tornant a pujar a la segona A,
o potser escoltant la ràdio,
sigui com sigui,
que sàpiguis que aquí,
a Cana Macana,
t'esperem,
perquè Cana Macana
és el teu programa, sí?
Que ho canemacanegis força bé
els controls d'Estat Lluís,
per suposat,
i qui t'ha parlat,
l'Agus, encantadíssim
d'haver-se comunicat amb tots vosaltres.
Molt bona nit.
Siau.