El que més ens agrada de la humanitat és la seva solidaritat.
Podríem dir que aquesta és un bé escàs, com l'aigua,
però quan es produeix ens pot arribar a emocionar, i molt.
Potser d'aquí a uns 50 anys viurem en un món tecnològicament més perfecte,
però la solidaritat entre els pobles del planeta blau serà tan necessària com ho és ara en aquests moments.
Diuen que actualment, amb la tecnologia al nostre abast,
seria possible alimentar i de sobres tota la humanitat.
Vaja, en poques paraules, amb una mica de solidaritat de la població benestant del planeta
s'aconseguiria erradicar en pocs anys el fantasma de la fam.
Per arribar-hi a això sí, caldria erradicar també uns costums primitius.
Les guerres, els mals polítics, la corrupció, l'egoisme, l'enveja...
Sí, ja sé que demanem molt,
però tot és començar amb aquesta solidaritat que tant ens emociona.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
事 demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Programa de Tarragona Ràdio, dedicat a la música tecno i alternativa dels anys 80.
Bona nit, anem a encetar el programa número 168 de Radioactivitat.
Radioactivitat, un programa amb Afecte 2000.
Radioactivitat, un programa amb Afecte 2000.
Avui som 11 de juny del 2002 i ja fa 893 dies que vam estrenar el nou segle.
Radioactivitat, un programa amb Afecte 2000.
Radioactivitat, un programa amb Afecte 2000.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!





Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
dins d'una banda sonora que, com hem dit ara fa uns moments, va arribar a tenir categoria de disc de primera categoria a Irlanda, el país natal de l'Aenya.
És un tipus de música que nosaltres considerem alternatiu, un new age, però és pràcticament inclassificable perquè, doncs, podreu dir-li vosaltres també fusió, folk, pop, tecnofolk, perquè fa servir aquests sintetitzadors que hem esmentat abans també.
La qüestió és que, sigui com sigui, aconsegueix fer una música màgica, somniadora. I també, abans de continuar, perdoneu si no pronunciem bé els noms, però, esclar, estan titulats en gèl·lic, gèl·lic irlandès, i aleshores nosaltres aquesta llengua, evidentment, no l'acabem de dominar, intentem fer el millor possible.
Doncs, ara recordarem dels dos treballs següents de l'Aenya, dues, o en aquest cas, tres cançons que li van donar encara més fama arreu del món.
Anem al que va ser el seu quart treball, segon de producció pròpia, sense cap mena d'encàrrec per entremig.
Era el 1991, en el qual l'Aenya es deixava anar temes com aquest, en aquest cas, titulat en anglès, No Holly for Miss Queen, un tema que suposo que l'heu escoltat alguna vegada.
I si no és així, us agradarà, perquè l'Aenya va tenir en els seus primers treballs una màgia, un magnetisme que encara avui dia s'aguanta força bé.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Depa!
Han passat més de deu anys
però a hores d'ara
ens segueixen emocionant
impressionant
fent volar à la imaginació
composicions
com aquesta del 1991
ella va continuar
fent bones cançons
amb bons temes
i, així va ser
el 1995
quan traia el seu cinquè treball
tercer de producció pròpia, un cinquè treball que el va titular així,
The Memory of Trees, o sigui, la memòria dels arbres.
I ella, amb la seva línia ecològica, va continuar fent cançons
com la que sentirem tot seguit, China Roses, una altra composició d'aquelles,
que va molt bé per aquestes hores de la nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs bé!
Quan arriba aquesta sintonia
és el moment de posar-nos les piles
de canviar el xip
fem servir aquests tòpics
però és la veritat
canviem una mica l'esquema del programa
Passem de la música
Música a les paraules, amb articles que creiem força interessants, ho diem sempre, són petites grans notícies que apareixen als racons dels diaris, fins i tot a la contraportada, amagats, allà gairebé sense tenir molta presència perquè els seguidors no creuen interessants del tot.
Nosaltres sí, nosaltres creiem que s'han de divulgar aquestes informacions. La primera que ens la llegirà la Núria, bona nit, ja la tenim aquí, doncs és un article del nostre estimat Ferran Clavell i que porta per títol Curiositats de la vida.
Són aquelles contradiccions, tant de les multinacionals, que nosaltres les denunciem, com també dels mateixos consumidors. En poques paraules, per certes coses estan disposats a pagar i per certes altres coses no volen gastar ni un cèntim d'euro.
És l'assalt de l'article que ara mateix la Núria us ho farà arribar.
Sí, el títol és Curiositats de la vida i com a subtítol diu la indústria, es contradiu i el consumidor també.
I aquí, qui sigui innocent, que tiri el primer pedrusco, perquè crec que tots passem pel tubo per segons què i en canvi per segons què protestem.
Això mateix, doncs millor que ho llegeixis i així, doncs, això que he dit ara i he esmentat, sortirem del dubte per què aquestes contradiccions.
És curiós el que li acaba de passar a la multinacional Sony Music.
Després d'invertir una fortuna en un sistema anticòpia per als seus CDs, ara resulta que aquest sofisticat invent es pot desprotegir amb un simple retolador o amb cinta adhesiva.
No és broma.
Si jo fos dirigent d'aquesta discogràfica, ja hauria denunciat l'empresa que va inventar un sistema tan infal·lible.
I a continuació, em començaria a plantejar seriosament si val la pena seguir invertint en proteccions anticòpia,
que al cap de pocs dies seran desprotegides per un grup d'estudiants.
Però ja els està bé.
Això els passa per voler impedir que els seus CDs es puguin escoltar des de l'ordinador.
També és curiós el fenomen dels logos i melodies per als telèfons mòbils.
Les enquestes, i els fets, demostren que la gent no està disposada a pagar per la música a internet.
En canvi, ningú es queixa quan li cobren un euro per una trista melodia per al mòbil.
La cosa té delicte, perquè resulta que estem pagant una simple melodia,
que sona malament, és curta i amb prou feina es recorda la cançó original,
al mateix preu que ens costa cada cançó d'un CD.
Però no és el mateix, oi?
No podem comparar la qualitat d'una cançó enregistrada per músics de debò en un estudi de gravació de debò
amb un timbre horrorós que intenta reproduir la melodia del mateix tema.
El més sorprenent, però, és que estem disposats a pagar per la melodia
i no volem fer-ho per la cançó original.
I això ja no sóc capaç d'entendre-ho.
He de reconèixer que jo mateix vaig enviar un missatge SMS
per tenir la musiqueta de The Final Countdown, d'Europa, al mòbil.
Aquest tema ens hauria de fer reflexionar sobre moltes coses.
D'una banda, que no només la indústria es contradiu.
Els consumidors també som contradictoris.
El fenomen de les melodies també ens demostra que la indústria pot trobar vies alternatives
per mantenir el seu negoci i seguir escurant les butxaques dels consumidors.
L'any 2001, el negoci dels logos i melodies va moure prop de 60.000 milions de pessetes.
I, per últim, es confirma que el futur serà de pagament.
D'aquí uns anys utilitzarem el mòbil, el de tercera generació, per accedir a la xarxa
i ens faran pagar per gairebé tot.
Ens cobraran pel temps de connexió o pel volum de dades que transferim al nostre aparell.
Algú em dirà que aquest és el negoci de les operadores de telefonia,
i no pas de les discogràfiques.
Potser sí, però si la indústria musical es vol assegurar el seu futur,
ja hauria de començar a parlar amb les operadores,
per establir uns cànons o unes comissions per cada cançó que algú descarregui el seu mòbil.
Un altre fet curiós me'l va comentar fa uns dies el delegat de l'Esgai a Catalunya,
Ramon Muntaner. Aquest personatge també s'ha passejat pel programa.
Bastant i força, sí.
Resulta que ja estem pagant un cànon de drets d'autors
per cada cinta, verge, de caset o vídeo que comprem.
Si encara no paguem aquest cànon pels CDs verges,
és simplement perquè l'espavilat que va redactar la llei corresponent
es va oblidar d'especificar que el famós cànon
també s'hauria d'aplicar als formats digitals que apareguin en el futur.
I com que la llei no ho preveu,
ningú ens pot obligar a pagar per aquest cànon pels CDs verges.
Un exemple més, que la legislació actual no està pensada
ni preparada per a l'era digital.
Però això no en té res de curiós ni de sorprenent.
Ja ho sabíem, oi?
Bé, doncs ja podeu comprovar
que les contradiccions de les multinacionals,
gràcies a la gent, encara són més grans.
Perquè el públic, déu-n'hi-do.
Possiblement si guanyen tant de diners
és també part del culpa d'aquestes masses afamades
de tenir grans èxits
i són les que engreixen les butxaques dels multinacionals
i les que engreixen les butxaques de les operadores telefòniques
i que després es queixen
perquè doncs no poden descarregar música d'internet.
L'estimo-s.
Penús, no sé.
Com tants altres temes.
Això mateix.
I parlant de fam,
avui al començament del programa
fem referència als recursos tecnològics
d'avui dia,
als recursos tecnològics que a mesura que passa el temps
van sent cada vegada millorats.
Doncs parlem de la fam al món.
Un article que ha aparegut avui al diari El Punt
parla d'aquesta fam
i que diu
malgrat la constatació que hi ha prou recursos
més de 800 milions de persones passen gana.
És allò que han dit sempre aquí.
Malgrat
recursos
tecnològics
a l'hora de
poder
crear més aliments
segueix
una part força important del món
passant fam.
Diu així.
La constatació que actualment hi ha prou recursos
per alimentar els 6.000 milions d'habitants del planeta
planeja
o planteja
nombrosos interrogants.
Per què
malgrat l'abundància
sense precedents
més de 800 milions de persones
passen gana al món?
Segurament
les causes
han de buscar-se
en la falta de voluntat política.
En els escassos esforços
per posar fi a la fam
i a la poca conscienciació social
que el dret als aliments
és un dret fonamental
i no negociable
dels éssers
humans.
La segona cimera mundial
de l'alimentació
que va començar ahir a Roma
tracta de rellençar
l'objectiu
de reduir
a la meitat
l'any 2015
el nombre de persones
que passen gana
però el ritme actual
sembla lluny
de poder-se aconseguir.
S'ha de recordar
que en la primera cimera
celebrada
el 1996
es va adoptar
la nomenada
declaració de Roma
en què
180 països
van apel·lar
al compromís
que tots els éssers humans
tinguessin accés
a aliments
suficients
nutritius
i segurs.
Avui
hi ha
tantes persones
que passen gana
com fa 5 anys
i els recursos
destinats a combatre
la desnutrició
han anat minvant
en comptes
d'augmentar.
La desnutrició
afecta majoritàriament
l'Àsia
i l'Àfrica
subsahariana
on la manca
d'aliments
està greujada
pels conflictes
i les catàstrofes
naturals
però la fam
també la pateixen
uns 54 milions
de persones
a l'Amèrica del Sud
i al Carip
on l'índex
de pobresa
augmenta
entre la població
camperola
malgrat els
envençons
econòmics
i socials
aconseguits
a la zona.
Els governants
capitalistes
liderats
per l'or americà
George Bush
tan preocupats
per la seguretat
després de les
atemptats
de l'11 de setembre
haurien de tenir
molt clar
que en un món
en el qual
milions de persones
se'n van a dormir
sense menjar
no ofereix possibilitats
d'estabilitat
i de pau.
Els líders
assistents
a la cimera
de l'alimentació
han de passar
l'acció
i no quedar-se
en compromisos
tot i que
en una reunió
tan important
només dos
dels 28 països
més rics
hi assisteixen.
Lamentable
per no
és el mateix
que dèiem abans
però en aquest cas
s'ha greujat
perquè aquí
hi va la vida
de moltes persones
i és que
de moment
la humanitat
no és humana
del tot.
No ho és humana
del tot
com deia
el Dual Carbonell
en un llibre
encara no som
humans
del tot.
Esperarem uns quants
segles més.
Sí,
hem de esperar
uns quants segles més
com diu la Núria
a veure si podem
arribar
algun dia
a no tenir
que parlar
d'aquestes coses
tan lamentables
insistim
en els recursos
que hi ha avui dia
que podríem
menjar tothom
i sobretot
pensant
quan anem
als supermercats
i als supermercats
i veiem tant de menjar
i altres llocs
del planeta
que no en tenen.
És allò
que està mal repartit
i de moment
la consciència social
està també
molt mal repartida.
I els rics
cada cop són més rics
i els pobres
cada cop són més pobres?
Bé,
serà qüestió
de deixar-ho
perquè si no
ens posarem aquí
molt dramàtics
i tornarem
un altre cop
a la música
perquè aquestes coses
a nosaltres
ens senen
una mica
o sigui que
ho aparquem
de moment
i tornem
a la música.
Tornem a la música
amb un d'aquells grups
que també van experimentar
1987
de Hooters
un tema
que portava
per títol
així
Carla
Buizacá
o sigui que
Carla
amb una K
o que va ser el mateix
Carla
escrit
amb una K
sonava així
de diferent
d'alternatiu
però
de bé
Hooters
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
i el temps se'n s'acaba
i acabarem el programa d'avui
amb aquesta ona tradicional
amb un altre grup irlandès
si començàvem el programa amb l'Ènia
i una part de la seva producció musical
acabem amb uns senyors anomenats de pocs
que curiosament, per casualitat
també a finals dels 80, 1988
van deixar anar la seva música
darrere els tradicionals
però amb instruments posats al dia
era la moda
i llins d'aquesta moda, d'aquest tipus de grups
n'hi va haver, que van funcionar molt bé
els hem escoltat abans
i ara tenim els de pocs
una formació, com he dit abans, irlandesa
i que ens arriben amb dos temes ajuntats
Streets of Sorrow
Birmingham Six
són els dos temes que ells van ajuntar
per fer-ne d'un sol
i que comenceixi tranquil
i que després s'anima una mica
No, I'll not return to feel more sorrow
nor to see more young men slain
Ens queden un parell de programes per acabar la temporada
se'ns acaba
ara sentim l'altre tema
el que està més animadet
el Birmingham Six
doncs bé, això
se'ns acaba ja la temporada
dos programets queden
la setmana vinent la Núria arribarà amb la seva darrere secció
però, de moment, altres músiques natives
sí, darrere fins a la temporada que ve
se suposa
se suposa
i, doncs
res més
hem de començar a passar
i recordar qui ha fet possible el programa d'avui
en Lluís
els controls tècnics
que és el nostre futur valor de la informàtica
aplicada a la ràdio
hem d'agrair les col·laboracions entre la Núria Cartanyà
la Núria Calvó
i qui us parla
en Beta
que us hem plaçat d'aquí a set dies
aquí, a Tarragona Ràdio
Aquesta és la nostra adreça electrònica
Beta75
arroba
tinet.org
Radioactivitat
un programa de Tarragona Ràdio
produït per Beta75
Fins demà!
Fins demà!
L'F земla
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!