Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
A la lluna, amb quart creixent, i a sobre de tot, despuntant, no amb tanta força com amb Venus, Júpiter.
Van ser uns segons estranyíssims.
Em vaig quedar bocabadat amb el i mirant tot aquell espectacle i vaig pensar, ara és el moment de demanar...
algun desig.
Així és que, fixant-me en la lluna, vaig pensar, em vindria de gust un tall de síndria.
No van passar ni dos segons que tenia a les mans un tall de síndria.
Me la vaig posar a la boca.
Fresca.
Bona.
Sedosa.
Cot.
Però si no és temps de síndria.
En malhora ho vaig dir, perquè en aquell moment em va desaparèixer de les mans el tall de síndria.
Carai.
Tot havia estat un somni.
Tot.
No.
Venus encara hi era.
La lluna s'enfilava a sobre.
I dalt de tot, mirant-s'ho, Júpiter.
Com aquesta nit.
Com demà.
Com demà passat.
T'ho perdràs.
Enrajolat.
Amb...
la nau.
Cana ma cana.
Bona nit.
Quana anar?
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No és carn, ni peix, però piula quan neix.
No és carn, ni peix, però piu quan neix.
No és carn, ni peix, però piu quan neix.
No és carn, ni peix.

No és carn, ni peix, ni peix, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
No és carn, ni peix.
no és carn, ni peix.
no és carn, ni peix.
ni peix.
comença la història.
no és carn, ni peix.
no és carn, ni peix.
no és carn, ni peix.
no és carn, ni peix.
nevera a ser carn, han sortit de la cambra.
La fada s'acostava amb Pinotxo, i en tocar-li el front…
s', assume de que tenia una febrada
de nodill.
Aleshores dissorgé unes certes pólvores blanques
amb mig!
ậy, i presentant-lo al puiginell…
li digué afectuosament…
Veient, veu-t'ho, i en pocs dies et posaràs bo.
En Pinotxo, has mirat el bas,
feu una canyota i després preguntar en veu plorosa
«És dolça o amarga?»
«És amarga, però t'anirà bé.
Si és amarga, no la vull.
Creu-me, veu-la.
Les coses amargues no m'agraden.
Veu-la, i quan l'hauràs beguda,
et donaré un tarrosset de sucre per treure't l'amargor.
«On és el tarross de sucre?»
«Heu-lo així», digue la fada,
traient-lo de dins d'una sucrera d'or.
«De primer vull el tarross de sucre,
i després em veurà aquella aiguota amarga.
M'ho promets?»
«Sí».
La fada li donà el tarross i en Pinotxo,
després d'haver-lo rosegat i engolit en un instant,
digue ella, pensa als llavis.
«Tant de bo que el sucre fos una medicina.
Em porgaria cada dia.
Ara compleix la teva promesa
i veu-te aquestes gotes d'aigua que et tornaran la salut.
En Pinotxo,
prengue de mala gana el got a la mà
i ficar dintre la punta del nas.
Després se l'apropa a la boca,
després tornar a ficar-hi la punta del nas,
finalment digue,
«És massa amarga, massa amarga, massa amarga, no la puc veure.
Com pots dir això, si ni tan sols l'has tastada?»
«M'ho imagino, ho he sentit amb la pudor.
De primer vull un altre tarrosset de sucre,
i després me la beuré.
Aleshores la fada,
amb tota la paciència d'una bona mamà,
li posar a la boca
una altra mica de sucre
i després li presentar novament el vaset.
«Així no ho puc veure»,
digué el Puiginelli fent mil romanseries.
«Per què?»
«Perquè em fa nos aquell coixí que tinc sobre els peus».
La fada li tragué el coixí.
«És inútil,
ni així no la puc veure».
«Quina altra cosa et molesta?»
«Em molesta la porta de la cambra,
que és mitja oberta».
La fada,
anar i tancar la porta de la cambra.
En fi,
aquesta iguota amarga no la vull veure, no?
«No!»
«Fill meu,
te'n penediràs».
«Tant se me'n dona!»
«La teva malaltia és greu».
«Tant se me'n dona!»
«La febre se t'emportarà en poques hores a l'altre món».
«Tant se me'n dona!»
«No et fa por la mort?»
«Gens ni mica de por.
Més m'estimo morir
que veure amb aquella medicina tan dolenta».
En aquest moment,
la porta de la cambra s'obri de bat a bat
i entraren quatre conills negres com la tinta
que portaven sobre les espatlles una petita caixa de morts.
«Que voleu?»
cridà amb Pinotxo incorporant-se tot espaudit i asseient-se al llit.
«Hem vingut per dur-te al cementiri!»
respongué el conill més gros.
«Per dur-me al cementiri?»
«Per jo no sóc pas mort encara!»
«Encara no!»
«Però et resten pocs moments de vida
perquè no t'has volgut veure la medicina
que t'hauria guarit la febre».
«Ai!»
«Fada meva! Fada meva!»
començà aleshores a cridar al Puiginelli
«Doneu-me de seguida aquell beset!
Afanyeu-vos per pietat perquè no vull morir, no!»
I prenent el got amb les dues mans
el buidà d'un glob.
«Paciència!»
digueren els conills.
«Per una vegada
hem fet el camí i em va!»
i carregant-se altre cop la caixa sobre les espatlles
sortirem de la cambra rondinant i murmurant entre dents.
El cas és
que al cap de pocs minuts
en Pinotxo saltar del llit bo i guarit
perquè heu de saber
que els Puiginalis de Fusta
tenen el privilegi d'emmalaltir molt poques vegades
i de posar-se bons tot seguit.
I la Fada
en veure'l córrer i saltironar per la cambra
viu i alegre com un gall de primera volada
li digué
«Tant mateix, la meva medicina t'ha posat bé, no és cert?»
«Més que bé, m'ha fet renèixer!»
«I com és que t'has pregat tant per a veure-la?»
«És que tots els nois som així
ens fa més por al remei que no pas al mal!»
«Ai, quina vergonya!»
«Els nois,
hauríem de saber que una bona medicina
presa a temps
pot salvar-los d'una malaltia greu
i et duc de la mort!»
«Oh!
Però una altra vegada
no em faré pregatant
em recordaré d'aquells conills negres
amb la caixa de morts sobre les espatlles
i aleshores
prendré tot seguit el gotet a la mà i...»
«Avall!»
«Ara,
acosta't
i explica'm com va ser
que et trobessis a les mans dels malfactors
o succeï que el Tita Llaire
em donessin monedes d'or i em digué
té, té!»
«Porta-les al teu pare!»
I jo,
en lloc de fer-ho,
pel camí vaig trobar una guineu i un gat,
dues persones molt com cal,
que em digueren
«Vols que aquestes monedes es tornin mil i dues mil?»
«Vin amb nosaltres
i et conduirem al camp dels miracles!»
I jo vaig dir
«Anem-hi!»
I ells van dir
«Aturem-nos ací,
a l'hostal del cranc vermell
i passada mitja nit
seguirem el nostre camí!»
I quan vaig despertar-me
ja no hi eren
perquè se n'havien anat.
Aleshores,
jo vaig començar a caminar de nit,
una nit tan fosca
que no es veia res
i pel camí vaig trobar
dos malfactors
ficats dintre de dos sacs de carbó
que em digueren
«Dóna'ns les monedes!»
I jo vaig dir
«No en tinc!»
Perquè les monedes d'or
me les havia amagades a la boca
i un dels malfactors
provar de ficar-me les mans a la boca
i jo,
d'una mossegada,
li vaig arrencar la mà
i després la vaig escopir
però en lloc d'una mà
vaig escopir una puteta de gat
i els malfactors
«Vinga,
corre al darrere!»
i jo «Corre que correràs!»
fins que m'atraparen
i em lligaren pel coll
en un arbre d'aquest bosc
i em digueren
«Demà tornarem ací
i aleshores seràs mort
i amb la boca oberta
i així et prendrem
les monedes que tens
amagades sota la llengua».
«I ara?»
«Les quatre monedes,
on les tens?»
li pregunta la fada
«Les he perdudes!»
respongué en Pinotxo
però era una mentida
perquè les tenia a la butxaca
apenes hagué dit aquesta mentida
que el seu nas,
que ja era llarg
de cop li cresqué
dos dits més
i on les has perdudes?
«Al bosc d'aquí a prop!»
em dia aquesta segona mentira
el nas segueix creixent.
«Si les has perdudes al bosc
les buscarem i les trobarem
perquè tot allò que s'hi perd
es troba sempre...»
«Ah, ara me'n recordo»,
respongué el Puiginelli
embrullant-se
«les quatre monedes no les he perdudes,
però sense adonar-me'n
les he engolides
mentre bevia la vostra medicina».
en dia aquesta tercera mentira
el nas se li allargava
d'una manera tan desmesurada
que el pobre Pinotxo
no podia tombar-se de cap cantó.
Si es girava d'aquí
el nas li topava al llit
o als vidres de la finestra.
Si es girava d'allí
li topava a les parets
o a la porta de la cambra.
Si alçava una mica el cap
corria el risc de ficar-lo
en un ull de la fada
i la fada se'l mirava i reia.
«Per què rieu?»
«Ric, de la mentira que m'has dit».
«Oh, i com ho sabeu
que us he dit una mentida?»
«Les mentides, fill meu,
es descobreixen de seguida
perquè n'hi ha de dues menes.
Hi ha les mentides
que tenen les cames curtes
i les mentides
que tenen el nas llarg.
La teva, precisament,
és d'aquelles que tenen el nas llarg».
En Pinotxo,
no sabent on amargar-se
de tan avergonyit com estava,
provà de fugir de la cambra,
però no ho aconseguí.
El seu nas
havia crescut tant
que no li passava per la porta.
que tenen la gent
i de la peça?
Carai, ara hi ha mig sabeu de les aventures d'en Pinocho.
Si fa o no fa, us he llegit el capítol, em sembla que era el 17, gairebé.
És a dir, que havia passat força aventures amb Pinocho, s'havia escapat d'en Gepetto,
havia fugit d'escola, s'havia trobat amb la Guineu i amb el gat,
havia anat a la fira del menjafoc, que la fila hi havia donat cinc monedes d'ort.
Després s'havia tornat a... Ui, quantes coses! Què us sembla?
Si a partir d'ara, cada cana macana, llegim un trosset de Pinocho.
Bé, potser pels més grandets, perquè això ho farem, ja veieu, eh?
Que gairebé ens hem anat a la mitja, a les 9 i mitja, i els petits petits haurien de ser al llit.
Oh!
Res, només dir-vos que Les Aventures d'en Pinocho és un llibre d'un senyor que es deia Carlo Collodi,
i que en l'exemplar que jo us he portat, les il·lustracions són de la Susana Campillo.
Unes il·lustracions molt xulis, molt xulis.
Doncs res, vinga, ara ja encenem la llum i apaguem l'espelma,
i si ens hem rentat les dents i tenim el pijama posat,
comencem la processó de cada dia.
Petons al papa, la mama, els germanets, els tiets, els padrins, els avis, els cosins, els amics...
A tots, eh?
No us en deixeu?
A cap ni un.
I ara voldria dir-vos a tots també que s'ha incorporat a nosaltres,
tot i que fa algun temps que ens escolta, una nova nena, que és la Seila.
És a dir, Clàudia, Júlia, Berta, Adrià, Joan, Adubi, Sara, Fina, Edu, Ingrid, Núria, Pau, Joan, Clara, Magí, Joan, Omar, Sara, Marta, Joan, Maria, Àlex, Gregori, Laura, Arnau, Cristian,
doneu-li la benvinguda a la Seila, perquè ella també escolta, cana me cana, sí?
Doncs vinga, un petonet i fins la setmana que ve.
Molt bona nit.
Jo no sé muchas coses, és veritat.
Digo tan solo lo que he visto, i he visto.
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos.
Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos.
Que el llanto del hombre lo taponen con cuentos.
Que los huesos del hombre los enterran con cuentos.
Y que el miedo del hombre...
Ha inventado todos los cuentos.
Jo sé muy poques coses, és veritat.
Pero me han dormido con todos los cuentos.
Y sé todos los cuentos.
Tots els contes.
A cana me cana, els dijous a la nit.
I avui portem una altra convidada, que d'aquí una estona ens parlarà d'una experiència
que ja porta uns quants anys desenvolupant-se a la ciutat de Lleida.
La fira de titelles que cada any té lloc allí.
I avui tenim el gust de presentar-vos a l'Úrsula, que no solament ens la vam trobar a la fira,
sinó que us he de dir que és component del grup de titelles Tarambana.
I que avui ens farà una... no, no una crítica, sinó un comentari de tal com ella va viure aquesta fira de titelles.
Però, com que per nosaltres el plat més màxim, tot i que no som entenedors ni molt menys del món aquest del titella,
va ser la troballa amb els titiriteros de Binefer i en particular de l'obra que van presentar,
no voldria començar l'entrada amb Úrsula sense ofertar-vos una miqueta de la música
que els titiriteros de Binefer ens van demanar, sobretot, que difonguéssim
i que féssim anar en tots els programes de cana me cana.
Escolteu una de les peces de xaranga dels titiriteros de Binefer.
Aquesta és una versió amb occità del Joan Petit quan batlla,
cantada amb occità, amb un ritme, amb una música diferent, a orella, que és molt interessant.
Joan xiquet que danza quan plena la panxa.
Joan xiquet que danza quan plena la panxa.
Con un pie, pie, pie, pie, pagan.
A si la danza quan plena la panxa.
con un pie, pie, pie
Así na' danza keys chuanchiques
xúanchiques que danza cuan plena la pancha
xúanchiques que danza cuan plena la pancha
qui on ho, c'ho, c'ho, c'ho, c'ho
qui tenu, qui tenu, qui tenu
con un pie, pie, pie
con un pie, pie, pie
Así na' danza keys chuanchiques
Chuanchiques que danza, cuamplena la pancha,
con a man, man, con o codo, codo, codo,
con o chenullo, chenullo, chenullo,
con o pie, pie, pie, con o pie, pie, pie.
Así la danza, chuanchiques.
Chuanchiques que danza, cuamplena la pancha,
Chuanchiques que danza, cuamplena la pancha,
con o dido, dido, dido, con a man, man, man,
con o codo, codo, codo, con o chenullo, chenullo, chenullo,
con o pie, pie, pie, con o pie, pie, pie.
Así la danza, chuanchiques.
Chuanchiques que danza, cuamplena la pancha,
Chuanchiques que danza, cuamplena la pancha,
con o culo, culo, culo, con o dido, dido, dido,
con a man, man, man, con o codo, codo, codo,
con o chenullo, chenullo, chenullo,
con o pie, pie, pie, con o pie, pie, pie.
Así la danza, chuanchiques.
Doncs sí, els titirideros de Binèfar,
amb aquesta versió del Joan Petit quan balla.
Hola, Úrsula.
Hola.
Molt bona nit.
Bona nit.
La Úrsula no és Pinocho,
ni la Úrsula és dels titirideros de Binèfar,
però la Úrsula sí que és del col·lectiu Tarambana,
que és un grup de titallaires,
que també fan el seu ofici per aquí, a Tarragona,
i fora, de Tarragona.
Però nosaltres ens la vam trobar aquell diumenge,
allà a Lleida,
i li vam dir que a veure si volia venir un dia a Cana Macana
a comentar-nos les seves impressions,
perquè tu vas estar-hi més d'un dia allí, no?
Sí, el dissabte i el diumenge.
Dissabte i diumenge.
I així, per encetar el tema a nivell global,
una valoració, val la pena anar a Lleida?
Molt.
Tu ja ho sé, perquè ets del gremi, ets de Lleida,
i evidentment allò et serveix tant per gaudir
com per reciclar-te una mica.
Però per un públic que sigui totalment desconegut del món aquest,
li agradaria una passada?
Jo crec que sí, hi ha espectacles que són molt festius,
molt de festa major, que poden agradar a tothom.
Perquè el festival aquest, o a la Fira de Titelles de Lleida,
hi té cabuda tant a l'espectacle molt íntim,
o a l'espectacle, diguem-li, molt selecte o molt especial,
per gent entesa,
fins i tot com per l'espectacle...
De plaça.
De plaça, que és familiar.
L'Òrsula ha rugat una mica el nas quan he dit per gent entesa.
Home, hi pot anar qualsevol.
Sí, hi pot anar qualsevol, però hi ha Titelles i Titelles, no?
Home, hi ha espectacles que són...
que, bueno, hi ha que són de pagament,
que són per adults,
però hi va tot tipus de gent.
Hi pot anar tot tipus de gent.
I un dels espectacles que a nosaltres ens va arribar més al cor
va ser aquest dels Titelliteros de Binefer,
que... com es titulava l'espectacle?
Còmicos de la Legua.
Los Cómicos de la Legua.
Un espectacle que va deixar tothom gratament sorprès.
Després de l'espectacle nosaltres vam entrevistar el Paco Paricio,
que és un dels caps dels Titelliteros de Binefer,
suposa que un dels fundadors.
Sí, ell i la dona.
Ell i la seva dona.
I, si us sembla, escoltem aquesta entrevista
i després continuem parlant amb Úrsula.
Tu ets el Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Em sembla que ens hem confós,
sensem com fos,
no passa absolutament res.
Posarem una miqueta de música
i adreçarem una altra vegada
això tal com s'ha d'adreçar,
sense cap mena de problema.
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
Miquel...
I un cop es resolta el problema tècnic,
plis plas, tornem amb l'entrevista de Paco Paricio, dels titiriteros de Binefar.
Primer que tot, si esteu contents, satisfets, de l'espectacle d'avui aquí a la plaça de Sant Joan de Lleida.
Bueno, la veritat és que la plaça de Sant Joan és emblemàtica,
abans sí, hi havia una...
És el centre de la ciutat, però a més a més aquí,
és la feia el garrotí de Lleida, que el cantaven els gitanos,
el garrotí, el garrotà a la vella de Sant Joan.
Tal com tu has dit el que has dit...
Se refereix a aquesta plaça i ha sigut, bueno, com totes les places del nostre país,
que són un punt de trobada més que un punt de segregació, no?
I bueno, en fet, hi ha sigut un espectacle per nosaltres emblemàtic per això,
perquè sabíem que aquesta plaça era una plaça molt gitana
i la proposta de l'espectacle és un espectacle que parla d'interculturalitat i de mestizatge, no?
Heu fet una aposta realment difícil, perquè aquí heu barrejat amb aquesta història,
aparentment tan senzilla, un munt de components que avui estan...
Sí, de fet, quan van crear l'espectacle van fer-lo per gitanos per veure la seva reacció
i després ens van proposar de fer una gira als barris gitanos de Jerez de la Frontera,
a Càdiz, a Granada, i vam veure que els gitanos entenien molt de l'espectacle,
fins i tot l'assumien quasi com propi,
i la proposta de parlar dels paios, dels emigrants, dels gitanos,
parlar des del punt de vista de les titelles...
Bé, ho ha representat com has vist un treball d'actor de crear els personatges,
uns personatges que siguin creïbles i que la gent que no es coneix pensa realment que som gitanos
com es va passar amb els gitanos de veritat, pensant que som gitanos d'un altre puesto
i que ens guanyem la vida com a còmics de la legua, com es diu l'espectacle,
de poble en poble fem titelles.
Hi ha una amagada, una càrrega de profunditat que parla de la riquesa
que porten les diferents cultures que estan juntes
i que al nostre país tenim la gran sort de tenir-les,
i fins i tot a Catalunya hi ha molts valls que es diuen valls de gitanos.
Realment ens ha impressionat el treball d'això, d'actor,
de la representació aquesta d'assumir el paper de gitano.
A veure, també heu trencat molts tòpics.
Us heu passat l'obra trencant tòpics,
vull dir que el gitano no és el que enganya,
i si enganya és amb gràcia,
i que després al final el fet que et traguessis la...
No ho dic, no ho dic, no ho dic,
perquè hi ha molta gent a Tarragona que us venen a veure com veniu a la Pineda
i no sé si la portareu aquest any.
El fet de dir que nosaltres no enganyem realment ens ha fet caure la llagrimeta.
Sí, i també hi ha una altra cosa amagada que m'alegra molt que t'hagis adonat,
que és que el gitano avisa que va enganyar i enganya.
I el públic enganya el gitano quan el crida, el crida i no hi ha motius per cridar-lo.
Llavors fem plantejar als nens que tots ens enganyem,
que hi ha un engany que és inofensiu i una mentida,
per això cantem al final, vamos a contar mentides.
Les mentides que conten els nens no són mentides, són bromes,
són una manera de jugar.
Les mentides grosses se conten en la política i en els bancos i en aquestes coses.
Llavors aquesta situació que es dona,
jo fico com un inconscient del públic que els enganyo,
els païs s'enganyar i jo s'enganyo, però després m'enganyen ells.
I enganyar el gitano, que el paï enganya el gitano,
és una mena de catarsis també, no?
Hi ha molts, molts.
El inconscient està ahí treballant molt
i sí que al final hi ha un altre engany més gros
i al final darrere de l'engany, que és el que tu vols dir, no sembla,
està la veritat, no?
La veritat és que s'ha d'apostar.
Que tots som persones, que això és una barreja.
Uns companys que són del món de les titelles,
els de Tarambana, de Tarragona,
ens han dit al final de cada representació dels citeritats de Binèfar
hi ha una postura, hi ha una posturació,
és a dir, no hi ha finals tou ni oberts,
sinó aquí el que diem és una postura nostra.
Vosaltres sou una mica abanderats d'una ètica,
d'una determinada ètica.
Jo crec que si fas l'esforç de muntar un espectacle,
de carregar i de descarregar la furgoneta,
de los marrons que ens hem de menjar tots
per pujar a dalt d'un escenari que és una obra,
és per dir alguna cosa.
Ara hem estat a Colòmbia fent funcions
i de vegades marxem a l'altra punta.
Quan fas un viatge llarg és per pujar a l'escenari a dir alguna cosa,
a dir quelcom.
I sí que en aquest sentit fem teatre ideològic.
Hi ha un temps que es va passar de moda,
però jo penso que la nostra societat,
ara més que mai, necessita,
i s'està...
la mala tasca que està fent la televisió
i els mitjans de comunicació,
els grans mitjans de comunicació,
i la societat de consum i les multinacionales.
Hi ha una altra vida que està amagada
i que ha d'estar present.
I el teatre tenim ahí una feina
i tractem sempre de fer,
si no de donar solucions,
si més no plantejar coses.
Tenir una actitud crítica,
de dir, bueno,
el prejudici que tenim
hacia els gitanos
o al teatre,
o als titelles,
els titelles són pels nens o per qui són?
Bueno, aquí està,
això és per lo que...
Cadascú té la seva...
L'adult també pot treure profit.
I també depèn dels titellaires.
Aquí els titellaires tenim
una responsabilitat molt grossa.
Paco Paricio,
dels titideros de Binèfar,
i ara s'ha incorporat amb nosaltres
un altre titellaire,
el Marc,
que també ens farà alguns comentaris,
no pas de la cira de titelles de Lleida,
perquè ell no hi era.
Úrsula, no hi era, no?
No.
Marc, no hi era, no?
No.
L'esperit sí que hi era, però...
Au, venga, au, venga.
Ara ens farem les parts de rebre.
Escolta, Marc,
fa una estona que hem llegit
un dels capítols del Pinotxo
que explicàvem com li crixia el nas.
Allò se podré parlar pel micro,
que se m'estan parant el nas i el nas.
Exacte,
el Marc s'està tastant ja perquè el nas,
l'esperit hi era.
Però el cos i l'esperit de l'Úrsula sí que hi era.
Úrsula,
parla'ns una mica del que tu vas veure allà,
del que a tu et va agradar,
del que no et va agradar.
Tinc entès que fins i tot gent que feia de crítics
per a les companyies que ho demanaven,
no sé si era el teu cas.
No.
No, no?
No.
Tu disfrutar-hi.
Sí, sí,
em sembla que hi havia un noi
que estava en un cafè teatre,
que era un clown o una cosa així,
i si volies,
si tu havies fet el teu espectacle,
havies representat el teu espectacle a Lleida,
ell et feia la crítica.
Et feia la crítica.
Però sense fer crítica i amb un ànim així lúdic i festiu,
com és el que ens caracteritza,
tu què vas veure?
Ui, moltes coses.
No ho sé,
a veure,
vam veure bastantes coses.
Potser el que més ens va agradar
va ser un espectacle
que vam fer el dissabte de nit,
que feien uns francesos
que es diuen
el Bouloulou Teatro
i a l'espectacle es deia
el Titiritero
i era,
precisament,
era un home a sol.
I llavors,
doncs,
feia diferents gags,
que es veu que ell havia començat
fent el metro de París i així,
i feia diferents gags
només amb les titelles
i una tela negra.
A veure si ens en descrius en algun
com eren aquests gags.
No ho sé,
en alguns no s'utilitzava ni la parable,
vull dir,
només a través de la música,
n'hi havia un que eren dos animalons
que s'enamoraven.
Quin tipus de titella ho utilitzava?
Era guà.
Tot era guà.
I,
bueno,
n'hi havia algun que era sobre taula,
o sigui,
el feia anar
com un de guà,
però amb l'altra mà
movent-li els braços i les cames.
Ah, val, val.
Fent,
provocant efectes...
I era molt,
molt,
molt,
molt simple,
però era molt,
era molt emotiu,
era molt bonic,
vull dir,
amb el mínim de,
amb el mínim de recursos
i amb el mínim d'objectes,
feia un espectacle
molt,
molt bonic.
I llavors,
per altra banda,
vam veure un espectacle
d'uns russos
que representaven
amb oberts xineses
el llac dels signes.
I aquest era,
bueno,
aquest era el contrari,
no?
Allò,
unes ombres,
bueno,
no ho sé,
era,
tecnològicament,
era un espectacle
bastant,
bastant elaborat,
i...
A tu et va robar el cor
l'altre,
però no?
Sí,
però l'altre visualment
també et deixava,
també et deixava molt,
molt enlluernat,
i llavors per nens
també,
també van fer coses molt,
que estaven molt bé,
hi havia,
van venir,
hi havia uns bascos
que feien,
una obra que es deia Helen,
que és sobre una novel·la,
d'una,
bueno,
una novel·la que està basada
sobre un fet real,
que és la història d'una nena,
que és cega i és sorda,
i llavors explica
com una professora
abans ensenya
amb aquesta noia
a reconèixer els objectes
i les coses de la realitat,
i aquest també,
també era molt,
molt, molt bonic,
ho feien servir,
bueno,
també sanogràficament,
també era,
també era una passada,
i no ho sé.
Allà a Lleida es deu veure
de tots colors,
des de la persona
que en cap mitjà
fa viure històries increïbles,
fins als que
amb un desplegament
de mitjans increïbles
també,
doncs,
fan pujar al cel,
no?,
per aquell,
l'art de recursos.
A tu què t'atreu més,
la grandiositat
o potser la cosa mínima?
Home,
a mi,
amb la cosa mínima
em vaig quedar molt parada,
portava tot el dia
veient coses
que estaven molt bé,
estaven molt elaborades,
que eren espectacles
molt macos,
molt aments,
molt distrets,
però clar,
anar a veure un espectacle així
que amb tan poca cosa
et quedes tan parat,
també,
no ho sé,
a mi m'agrada més.
Marc,
el Marc
és company d'Ursula
i tots dos són
de Titelles Tarambana
d'aquí,
Tarragona,
d'aquí Tarragona?
Sí,
sí.
Escolta,
quan un va
amb un festival
o amb una fira d'aquestes,
tot i que tu no hi has anat,
però tenies l'esperit
amb la qual cosa
alguna cosa
que t'haurà quedat,
que surts amb dentetes,
la pregunta és per a tots dos,
no?
Vosaltres que sou professionals
del tema,
diuen,
ostres,
això que he vist aquí,
l'Ursula torna a arrugar el nas,
el dir professionals,
ha girat,
senyors,
és que som amateurs,
uns amateurs professionals
del tema,
doncs,
quan un torna i diu,
catxa en ronda,
això m'ha agradat,
ho vull incorporar,
això ho podríem provar,
fa que l'olla es remeni
després d'assistir
a festivals d'aquests,
tots dos,
eh,
donen moltes idees,
agafen ganes de treballar.
De fet,
a vegades fins i tot veus
una idea,
la veus
amb tres companyies diferents,
més hosti.
Ui, ui, ui.
Però això és bo, eh?
Sí.
O no?
Això es vol dir
que la idea és molt bona.
Ah, ah, ah.
Sí, s'ha fet.
Per exemple,
la idea és allò que dius,
aquesta jo l'he d'importar
cap a casa.
Home,
una,
però bé,
tampoc és que,
nosaltres en veure
els de Binèfar
és un sol i una lluna.
Sí.
Treuen una pandereta
i la cara,
bueno,
la banda de la pandereta,
doncs allí,
és un sol i una lluna.
Clar,
el fet de sortir un sol
amb una pandereta allí,
doncs allò és,
dius, home,
això s'ha de portar.
Això s'ha de portar.
Per cert,
aquesta pandereta,
aquest sol i la lluna,
la vam veure en l'espectacle
aquest que a mi m'han lluernat tant.
Úrsula,
comenta'ns una miqueta
des del teu punt de vista
aquest espectacle.
Jo em pensava que era nou
i ara fa una estona
m'has dit que ja porta
dos o tres anys
Rolant Poray.
Sí,
perquè,
de fet,
ell també l'ha vist dues vegades,
el Marc.
Home,
aquest espectacle
és el que t'he dit abans,
no?
Que també amb molt poquets elements
la gent s'ho passa molt bé
i és un espectacle
molt maco,
també.
Es trenquen tòpics,
es parla del món dels gitanos,
de la relació del gitano
amb el paio,
el cas aquell que avisa
que us enganyaré,
us enganyaré,
efectivament ens enganya,
es deixa enganyar
després pels paios.
Compra'm un coca,
compadre.
Fortes muertes de l'Ojuro.
El bo del cas,
l'Òrsula ho va veure
quan van treure,
quan representava
que era la illa aquella,
la nena que apareixia
algú amb una pastera
i donaven l'opció
a una nena
que triés
amb qui es volia quedar,
amb el negrito sumbón
o amb un paio
que anava amb corbata.
I tothom es pensava
que agafaria,
m'imagino jo,
el negrito salserón
i la nena diu
no, no,
jo vull el de la corba.
Però van improvisar força bé,
malgrat això.
Molt bé.
Marc,
parlem-nos també
de Tarambana,
que escoltem.
Ui,
Tarambana.
Ara veus,
podríem posar una mica
de música dels titiriteros,
així també per
remenir una mica
aquesta conversa.
I així,
mentre parlem amb ells,
anem escoltant
aquesta gent
que a banda de fer
titelles
fan animació infantil.
Els de Tarambana,
què fan exactament?
Només titelles,
de moment.
Titelles de guà.
De moment.
Fins ara només hem fet guà.
per la senzilla,
en part perquè és
el que més ens agradava,
encabar també,
potser és el més fàcil
per començar,
i després també
la mobilitat que té.
Un titella de guà
no el té cap més titella.
La marioneta no la té.
La marioneta és molt més...
Què és la marioneta,
a diferència del titella?
Amb el titella de fil,
potser la diferència
és que la marioneta,
com que els moviments
són més precisos
i més lents,
és un tipus de titella
més poètica.
En canvi,
el titella de guà
és més d'engarrotada
i de corredissa.
Requereix més tècnica,
potser,
la de fil.
Sí.
De fet,
has de tenir un argument
molt més potent
en un de fil.
És que, de fet,
no s'expliquen històries
amb els titelles de fil.
És molt poètic,
molt a poc a poc,
molts moviments
molt precisos.
Llavors,
has d'agafar,
la titella s'ha de portar
molt bé
i has d'agafar
una dansa,
uns moviments molt precisos.
No pots agafar
i lligar una història
perquè, clar,
moltes coses
no es poden arribar
a fer amb fil.
Clar,
amb guà,
pots córrer amb un i avall,
pots agafar coses,
pots amagar-te,
pujar, baixar...
Habitualment,
m'imagino que amb el guà
es pot amagar
de gags
que només podeu veure vosaltres
mentre que amb els de fil,
jo els que he vist
a peu de carrer,
tot el que tenen
ho mostren allà
i com a mínim
poden tenir un telonet.
I parleu-vos una mica
del que esteu representant
darrerament.
Contes a l'ombra.
Què és això?
Explica.
Aquesta és una historieta de...
Aquesta història
és la, diguéssim,
és el tercer espectacle
que hem fet.
Llavors ja hem dit
amb aquest ja...
Si amb aquest ja
no sortim una miqueta
dignes i ens lluny.
ja no...
Ja podem...
Ja podem plegar.
Això és bona voluntat.
Què vol dir
que amb els altres
dos primers espectacles...
No, els altres
començàvem.
Vull dir,
vam fer una companya
de titelles
sense haver anat
a veure mai cap companya
de titelles.
Com ha de ser.
Nets de cor,
purs d'ànima.
De titelles
només sabíem
el que havíem vist
de petits.
Mai havíem estat
darrere un guinyol.
Sempre havíem vist
el guinyol des de fora.
Mai des de dins.
Per tant,
anem a fer una companya
de titelles.
Fem-la.
Vinga, fem-la.
Vinga.
I això se'n va començar.
A veure,
i el guinyol?
Hòstia, guinyol.
I com es fa això?
I com es diu allò,
primer?
Com es diu?
Com es diu?
Guinyol, castellet...
Es pot dir de moltes maneres.
Perquè tot això
té una terminologia precisa,
però que avui
no desvetllarem,
com tampoc desvetllarem
què és el que hi ha
al darrere del castellet,
perquè nosaltres tenim previst
fer un monogràfic
pel món dels titelles
i que estarà encapçalat
si es deixen els de Tarambana.
Jo recordo Orfeu Eurídice,
m'hau dit que és la tercera.
Quina va ser la primera?
Orfeu Eurídice.
Ah, la primera va ser Orfeu Eurídice.
La segona?
Contes tradicionals.
Ah.
Però és que va ser
un fracàs tan estrepit.
No, no.
No, més que fracàs va ser...
Agraïm aquesta...
Sinceritat.
Sinceritat, no?
No, no.
S'explica òsola.
A veure, sí, no, no sé.
No, a Contes a l'Ombra
la posada en escena
és molt bonica,
les titelles són molt maques,
els tecors són molt boniquets.
El fallo va ser
que vam agafar...
A Contes a l'Ombra no?
No, parlem a Contes tradicionals.
A Contes tradicionals, perdona.
Vam agafar uns guions
ja fets
que estaven fets
després de l'època de postgrada.
Dels anys 50.
Ah.
I llavors vam agafar literalment.
I clar, un vocabulari.
I uns acudits
que no acabaven de...
de quellar.
Els nens no els entenien.
Clar, perquè quan seia
es parlava de supermercat
El Ciclo.
Quan jo...
No existeix això, eh?
Tinc 26 anys.
Què és el supermercat
El Ciclo?
Jo encara no els he vist mai.
Vull dir, jo,
priques i això encara,
però El Ciclo...
I noms de pobles,
i topònims,
i a més a més
no eren topònims
ni de la província de Tarragona.
Total, que vau arribar
a la conclusió
que calia canviar
una mica el repertori
i vau anar a parar
a comptes a l'ombra
on combineu
diverses tècniques.
El Titella de Guà
i l'ombra xinesca.
I el teatre.
I el teatre d'actoratge.
Com és això?
Com va aquesta història?
Una mica va ser...
A veure,
vam decidir
la història,
doncs vam dir,
a veure,
el protagonista
el vam marcar ja.
Abans de començar vam dir,
aquí ha de ser un titall
ara el protagonista.
I la història
ens la vam anar inventant
i la història
ens la vam inventar
més que...
Potser ser molt malament
però vam dir,
a veure,
a la canalla
què li agrada?
Què li agrada a la canalla?
Música.
Xinxant.
Ah, música.
Música.
Riure.
I garrotada.
I garrotada.
I amb aquests
tres ingredients
vam anar premant
la historieta.
És a dir,
a música,
a riure
i en garrotades.
Qui rep?
El Titellaire.
El Titellaire
i la Benemèrita.
Lo de la Benemèrita
encara ja és del segle passat,
no?
Això sí.
Tens una mica de...
Bueno, això queda,
això marca una època,
això marca.
De fet,
tots els personatges
són típics i tòpics.
Són professions,
vull dir,
és el bar d'aire de carro,
amb un carro que arriba
al mercat a vendre,
és un Titellaire amb volant,
és la típica dona
que surt al carrer,
escombra el carrer
amb bata,
cada dia.
o el padrisset
o el padrisset de davant de casa.
Encara és un home orquestra
i la Benemèrita
que també,
per sort,
és una professió del passat.
Ah, exacte.
Tornem a saltar el passat,
tornem a saltar
a la fira de Lleida
amb aquests
darrers minuts
que ens queden.
Tu, Marc,
has estat en alguna
de les fires?
Un cop,
un cop.
Alguna cosa
que tu t'hagués
impressionat
de les que hagis vist?
Jo només una cosa
de les Titelles
és que a vegades
el poc que necessites,
o sigui,
si un és bo,
només cal pensar
en el senyor Cordills,
el que era el senyor Cordills,
era una bola de fusta
i un tros de corda
i la gent
l'impressionava
que quedava.
En canvi,
hi ha companyies
que porten
unes grans infraestructures
i l'obra
se queda en mitges.
Tu, Úrsula,
també.
Sí, una mica és això.
De tot el que has vist,
també,
amb què et quedes?
Còmic,
no era el primer any
aquest que anaves a la vida.
No, dos anys he anat.
De les altres edicions,
amb què et quedes tu?
No, això és veritat,
que hi ha companyies
que porten
unes escenografies
molt vèstiles.
Molt rimbombans,
molt...
Sí, i clar,
el que és important
és l'història.
No,
que deia que una companyia
que vam veure,
que aquest es deia
Tujans.
Tujans.
Tujans es deia la companyia.
I era dos mans
amb dos guants,
guants d'aquests
d'així fluorescents
i llavors amb un focus
ultravioleta
i en aquestes mans
anaven fent formes,
formes d'animals,
formes d'ocells
i només amb aquestes dues mans
hi va ser un espectacle
d'una hora
i tota la gent
es va acabar
i va amb una cara
allò on dius...
Espaterrant.
Jo l'any passat
vaig veure un espectacle
de brossa,
del brossa,
amb lletres.
Lletres que...
A Lleida.
Sí, a Lleida,
que era per adults
per la nit,
lletres que prenien forma,
lletres que s'animaven
i que realment
d'una hora
també he quedat
allí bocabadat
veient...
Aquest any d'aquest estil
hi havia un senyor
que es diu Joan Baixes
que feia un espectacle
que es deia
la música pintada
i amb una tela
i un tipus de pintura
fluorescent
també anava a pintar
uns quadres...
Mentre algú tocava
el piano?
Sí, alguna cosa així era.
Déu-n'hi-do.
Jo no ho vaig veure.
Hi ha moltes coses,
evidentment,
a Lleida.
I fins i tot
n'hi ha una
que és d'un tal
que diu Rocamora
que la història
és...
Les titelles són
un terrors de sucre
i una aspirina.
A què?
És una aspirina
que s'enamora
d'un terrors de sucre.
I com s'agafa, això?
Resulta...
Això, s'enamoren.
Resulta
que l'açúcar
un dia festejant
i això
cau dins el cafè.
es dissolt
i es mora.
Què passa?
L'aspirina
no ho pot aguantar
i diu
això no ho puc aguantar
i s'hi oxida.
I està allà dins d'un got.
És una aspirina
que es fa recent
i s'hi oxida.
Doncs només amb una aspirina
un got d'aigua,
un sucre i un cafè
m'hi ha una història
i vam inventar.
I vam fer una historieta.
I després també té una altra,
vull dir, també és un misto
que s'hi oxida.
Però això són històries
d'un minut, no?
No, no.
Aquesta història
de l'açúcar
potser va dur
un quart d'hora
un quart d'hora
un quart d'hora
disolent-se
no, però clar
primer fa tota la trama
de com s'enamoren
de com festegen
de com cau el drama
i com, diguem-li
sostén
les figures
ni fils ni res
demà de la taula
va rastrant
com si fossin fitxes de parxís
va rastrant
clar
és un espetàleg
que és a petit format
vull dir que
és poca gent
el que el pot veure
perquè clar
no pots veure
un aspirina
a 50 metres
clar
i tenen allà
com la micromàgia
microtitelles
no ens estàs venent res
no aquí Marc?
home no, que no
això no ho havíem vist mai
no, senyor Rocamora
que és un crac, no?
no, només hem vist aquest espectacle
el Rocamora
només hem vist aquest espectacle
i no és el dels mobles, eh?
no, no, ja el coneixem
el Rocamora va ser famós
a la televisió
ens sembla que durant algun temps
sortien
eren els titellaires
que sortien per la tele
després de l'Erta Frankel
aquesta és molt bona
sí, sí, sí
Erta Frankel va marcar
una temporada
però això ja
ja en parlarem
una altra època
perquè ara
sense anar en bar
al nostre temps
avui
aquí hem tingut
el Marc
hem tingut l'Ursula
Úrsula
gràcies per venir, eh?
gràcies a tu
sí
perquè
del col·lectiu
Tarambana
ets l'única
que vam trobar allà
que podia venir avui aquí
no sé
quan sou
a Tarambana?
ui
això és un tema
una mica
és un tema
d'aquells embolicats
en teoria
som set
a la Prac
bueno
depèn de l'espectacle
hi ha espectacles
que hem sigut set
en aquest espectacle
són tres
depèn
molt bé
un espectacle
era amb set
darrere un guinyol
i què?
no hi cabíeu?
no hi cabíeu
ara ens ho passàvem
uns achuchones
no?
hòstia
i quan un actuava
l'altre tocant-li
el cul
per darrere
això sí que us agrada
els titallaires
que se us veu
a tots
una cara
de bona vida
això sí que
sabeu
bé
una cara
de molt bona vida
amb tots els sentits
doncs avui
se'ns ha anat el temps
parlant amb Úrsula
parlant amb Marc
d'aquest món
que és tan interessant
i que
l'ha dit això
en breu
mirarem
d'estar amb ells
però en viu
escoltant-los
mirant com treballen
com assaigen
com ho fan
endavant del públic
i portant-vos aquí
doncs les seves vivències
les seves experiències
a Cana Macana
avui
ha estat tot
continuarem
la setmana vinent
potser també
farem un tall
d'un personatge
força peculiar
que vam conèixer
el
dels
joguines
de l'estrany
museu
Llonavoy
un mallorquí
que també
era
una bona
helenada
d'aire fresc
allà
al mig
de Lleida
ja sabeu
Cana Macana
històries
contes
i per què no
titelles
els controls
ha estat Lluís
i que us ha parlat
Lagos
que també us diu
que la solució
de l'endevinalla
era
el pet
que Cana Macan
veieu força bé
fins la setmana vinent
siau
d'ar пока
titelles
de l'estrany
i
e
d'en
i
e
il
i
i
i
i
i
e
i
i
i