.
Passin, senyores i senyors, passin a la caseta de Tira al Blanc.
No se n'estiguin de provar a punteria.
Nosaltres els facilitem el fusell que més s'adapti a les seves necessitats.
Passin, senyores i senyors, passin.
No cal altra cosa que demanar i els seus desitjos.
Es compliran!
Ara és el moment de fer realitat el seu somni i encertar entre cella i cella
a qui la seva voluntat més desitgi.
Si vostè té ganes al veí perquè quan baixa la brossa regalim a l'ascensor
amb un Kalashnikov 135 versió Bronski, em tindrà prou.
Passin, senyores i senyors, passin.
Si la seva parella li fa el salt i es pren la molèstia de confessar-ho per tot el barri,
no dubti en triar un col 75 servit amb boniques boles nacarades
i amb un deliciós acabament de filets d'or.
Ells s'ho agrairan.
Passin, senyors i senyores, passin.
Que avui s'ha aixecat de mal humor i no té aspirines a prop.
No pateixi!
Amb una vareta del calibre 7 resoldrà el seu malestar
pelant-se un parell de paios mentre es creuen amb semàfor en vermell.
S'ho haguéssim pensat, cony!
Que massa paciència hem de tenir, no és cert?
Acabi amb les inconveniències del soroll del trànsit,
disfrutant dels focs d'artifici que li proporcionaran un bon besuca de la casa ACME,
amb el seu model d'aquí a la eternitat.
I si no en té prou amb futeses d'apretar el gallet,
tenim a la seva disposició tanks d'importació com els de la desfilada de les forces armades,
amb els quals i per un mòdic suplement de recàrrec per transport i lloguer,
provar a massegar amb tota confiança qualsevol parc de la ciutat,
ple de velles i nens emprenyadors.
Passin, senyores i senyores, passin!
Però si vostè, senyora, senyor, és una persona exigent,
que el que demana és qualitat, eficàcia, eficiència, resultats contrastats,
seguretat en el final del producte, contundència, totalitat, aniquilament,
destrucció, massacre, desaparició, extermini, apocalipsi!
No ho dubti, prengui nota i no se'n penedirà.
Buix i associats.
La Casa Blanca, Washington, Estats Units d'Amèrica,
us atendran amb molt de gust.
Diu que n'era una vegada.
Un mag que fent espetagar els dits feia fora la tristesa i la misèria d'allà on era.
Així de fàcil fent petar els dits.
Els reis de tots els regnes s'alrifaven per tal que fes la seva màgia en els seus territoris.
Així fent petar els dits.
Allà per on ell passava.
Ai, tot era gratis i sempre se sentia espetagar els dits.
I tot seguit desapareixien la maldat i la por.
Així fent petar els dits.
Fins que un dia va arribar un polític i així fent petar els dits.
va fer desaparèixer el mag.
Cana?
Macana.
Així fent petar els dits.
Fins que un dia va arribar un polític i així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
Així fent petar els dits.
petar els dits.
Hola, molt bona nit.
Ja són les 9 i 40 minuts.
Ja fa una estoneta que ha començat cana a cana i amb tots vosaltres.
Un altre dijous a partir de les 9 i mitja.
Ja sabeu que fins que no arribin a finals de novembre
el nostre programa queda una miqueta escapçat
i en comptes de fer aquella hora sencereta, sencereta de les 9 fins a les 10
ho deixarem per escalfar motors, diria jo,
amb aquesta mitjoreta a partir de les 9 i mitja fins a les 10.
Heu vist que avui hem tingut un encapçalament, un començament terrible, terrorífic.
Un pèl inspirat en tota aquella moguda que hi ha als Estats Units d'Amèrica
amb aquell senyor que es dedica a fer punteria per la gent,
amb la gent que hi ha pel carrer.
És terrible, però potser també és una conseqüència de tot plegat,
una conseqüència de la forma de mirar-se la vida, de la forma de mirar-se al món.
Parlant de formes de mirar-se la vida i mirar-se al món.
Avui anava al moll per veure si podia entrar el vaixell Esperanza dels de Greenpeace,
però, ai, les... massa tard, massa tard.
Els vaig veure ahir i no podia entretenir-me massa per parlar amb ells
i la veritat és que ho havia deixat per avui, però avui ja havien marxat.
Sabeu, aquesta gent em fa l'efecte que s'ho miren d'una altra forma,
d'una altra manera les coses i trobo que convé seguir-los a la pista.
Sí? Doncs vinga, ja ho sabeu, sou a Tarragona Ràdio,
al programa Cana Macana, històries i contes,
i el nostre telèfon és al 24 47 67.
Però no truqueu, que no queda gaire temps.
Pel que sí que queda temps, és pels petitons!
Avui la història que us porto és de vaixells també.
Esclar, com que m'he quedat amb les ganes de pujar a l'esperança del Greenpeace,
doncs he pensat, he de trobar un conte de vaixells.
Un conte amb un vell especial,
perquè el vaixell del que avui us parlaré, no un, sinó dos,
són uns vaixells força especials,
tan especials que diuen que fins i tot és el vaixell
amb el que el sol puja fins dalt al cel.
No us ho creieu?
Doncs escolteu que potser us ho creureu.
I ara vinga, apaguem les llums grans, aquelles elèctriques,
i encenem les nostres espalmetes per efes.
I si teniu les barretes d'incens, també,
que això li encanta al pare i a la mare,
allò d'estar estirats al sofà,
amb les barretes d'incens cremant,
i les llumetes de les espelmes,
i escoltant bona música,
i de tant en tant, molts bons contes, sí?
Doncs vinga, que comença el vostre conte.
M'han dit, perquè així m'ho han comptat,
que cada matí un bon mariner
pujava en la seva barca petita, petita,
per anar-se'n allà on el mar és més blau i més fresc,
per anar a buscar el sol.
El sol, quan veia el mariner,
sortia del seu forat
i es deixava agafar amb braços
per a poder pujar a la barca.
Bon dia, sol.
Bon dia, mariner.
La barca del mariner era petita
i una mica trotinada,
i tan plena de pedaços de colors
que més aviat semblava un llençol pintat
que no pas un vaixell.
La barca del mariner era petita,
petita,
tan petita que el sol hi cabia
amb prou tasfeines,
i els raig de l'esquena li tocaven la mar.
La barca del mariner
navegava fent tantines
cap a sí
i cap allà
i si tu i jo potser ens hauríem marejat.
El sol li divertia
i se'n feia un tip de riure.
Quan arribava en el punt
just on el sol cada matí s'enlaire,
el sol es posava de puntetes
i esperava que el ventet de llevant
li fes pessigolles al cul
i després, poquet a poquet,
molt poquet a poquet,
s'enlairava mentre es badallava amb ganes
i li deia adéu al mariner.
I així
cada dia.
Després, el mariner llançava la seva xarxa al mar
i recollia estrelles de plata.
Les desava dins d'una capseta de fusta
i esperava que es fes de nit.
I així,
poquet a poquet,
cantant cançons boniques als peixos verds, grocs i vermells.
Quan sentia que el sol se tensava
i baixava amb la seva escala d'or,
li feia un jaç de palla i cordes velles en un raconet de la barca
perquè pogués descansar.
Saps?
És tan vell el sol.
Bona nit, mariner.
Bona nit, sol.
El sol s'adormia abresolat per les onades suaus del vespre
i mentrestant
el mariner obria la seva capseta de fusta
i deixava anar les estrelletes de plata.
I quan ja les tenia totes ben posades al cel,
es treia de la butxaca un mocador rodó i blanc
i el deixava volar perquè fes companyia a les estrelles.
i així, cada dia.
Doncs molt bé,
un dia va passar per allà un vaixell gran i polit.
El buc estava pintat de blanc
i d'una finestra rodona, rodona,
i penjava un ancla que semblava l'ullal d'un elefant.
Al mig de la coberta,
tenia dues xamanelles
que treien un fum espès i pudent
que empastifava tots els núvols
i deixaven anar un giscle esgarrifós.
Per tot arreu sortien mariners vestits de blanc
amb llacets negres al coll
que no paraven quiets fent cas les ordres d'un humanet,
que no parava de cridar
amb un embut de llauna els llavis.
Seu per ells, que és per avui!
Moveu el cul, que se'ns farà de nit!
Estireu bé les cordes, que encara les perdreu!
Eh, vosaltres, el de les escades!
Va, que us endarrereu!
Feu ara més de pressa les escombres,
que avui el vaixell ve net!
Que no em sentiu els de la punta!
Vinga, plegueu les xarxes
i deixeu-les enlloc!
Timo, neeei!
Tot amant!
Estou!
Però què és això?
El capità del gran vaixell
acabava de descobrir el gran secret del sol
i el mariner de la barqueta
petita, petita.
Fixa't tu!
El sol viatja amb un mort de gana
que no té ni mig real.
Quina vergonya
si necessàvem tessin les autoritats d'això!
Què pensaria la gent?
Tothom se n'enriuria.
Mireu el sol,
tan gran i lluent
i s'entén amb un poca pena com el mariner.
Però si la seva barca fa riure!
El sol hauria de viatjar amb algú
amb classe, amb poder!
Com ara jo!
El meu vaixell és gran i pulit!
Sí, senyor!
Un bon lloc per viatjar al sol!
El capità del vaixell blanc
va decidir
que a ell li corresponia l'honor
d'acomiadar i rebre el sol
en el seu viatge diari
i que ja era hora
de desempallagar-se del mariner.
Timonell!
Ei, senyor!
va respondre el timonell
tal i com el capità
li havia ensenyat a respondre.
Posa rum directe
contra la barqueta
del mariner Pallingot!
El meu vaixell
el partirà per la meitat
i així jo tindré l'honor
de viatjar amb el sol
tot d'avent!
Rapatxines!
Però quina mala pensada!
El timonell
va agafar el timó
però les mans
li tremolaven una mica.
no ho veia massa clar
això d'envestir
la barqueta
del mariner.
Timonell!
Que no m'ha sentit!
No em dóna la gana!
Què?
Mare de Déu
del tallat.
Li hauríeu d'haver vist
la cara al capità.
Semblava com si
tots els forns del món
cremessin dins
la seva boca.
El capità no parava
de cridar
donant ordres
a dret i a tort
però cap dels seus mariners
el volia obeir.
Una cosa
era passar-se
tot el dia
escombrant
i fent el menjar
i pintant el vaixell
però ben diferent.
Era fer mal
el mariner
de la barqueta
petita
petita.
El vaixell
gran
i blanc
va passar pel costat
de la barqueta petita
sense fer-li
cap nosa.
Gairebé ni se n'haurien
adonat
de no ser perquè
els mariners
de la barca gran
el van mig
despertar
amb les seves
rialles.
Bones tardes
mariner.
Com li va
el senyor sol?
Bones tardes
mariner.
Una mica
cansat.
És tan vell.
El vaixell
gran
va continuar
el seu camí.
Les xamanelles
treien fum
de la seva
boca
fosca
i deixaven anar
un xiulet
esgarrifós.
Perquè les xamanelles
de vaixell
han de deixar
anar a fum
i fer xiulets
de tómbola.
I el capità?
El capità
com que va veure
que els seus mariners
no li feien massa cas
es va comprar
un vestit negre,
un barret de copa,
una corbata fosca
i un puro
que mai s'apagava
i es va presentar
a un concurs
de la tela
on guanyava
qui més cridava.
Però ell no va guanyar
perquè sempre
hi ha algú
que crida més que tu
o és més gran
o és més petit.
hi-hi-hi-hi-hi.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I ara apaguem l'espelma, deixem que s'acabi la barreta d'encens, encenem la llum grossa, elèctrica i, com que ja tenim tots el pijama posat, vinga, corrent a rentar-nos les dents i després petons al pare, la mare, el padrí, la padrina, els germans, les germanes, els tiets, els cosins, els amics...
o la senyoreta de la classe, el perófe de la classe, el senyor de la botiga i a tots els que us expliquen contes cada dia.
Sí? Doncs venga! Fins la setmana, vinent!
Fins demà!
Fins demà!
Una mica de la música de la vella Dixieland, que avui havíem d'acollir una història, un conte del Verdaguer, un conte que s'hauria d'haver titulat Qui no et conegui, que et compri,
però que, per causa i efecte del temps, no el podrem explicar. Ben segur que l'explicarem la setmana, vinent.
I per què volíem explicar aquest conte? Ni més ni menys perquè ahir vam assistir a la inauguració d'una exposició que va tenir lloc a la Casa Chartres,
a la fàbrica, l'antiga fàbrica de Chartres d'aquí a Tarragona, envoltats per tots els poders fàctics, alcaldes, algun regidor, algun tècnic,
persones conegudes i serioses i importants d'aquí a allà, tot plegat amb corbates, doncs vam tenir l'ocasió i l'oportunitat d'explicar una conte a contes,
la Rat, Rat Sebriant i jo mateix, un parell de rondalles d'aquelles que també formen part del món d'en Verdaguer.
Ja sabeu que aquest any es celebra el 100 aniversari. Què vol dir això, el 100 aniversari?
Doncs exactament el que acabo de dir, que l'any 1902 el senyor Verdaguer ens va deixar, però no ens va deixar tota la seva obra,
la qual aquest any tenim l'orgull i l'honor de repassar. Ja sabeu que tenim el mal costum de celebrar les evidenteses dels morts quan això,
quan ja estan morts. Mentre s'acostumen a ser vius, mirem d'ignorar-los. Potser serà per l'enveja? No ho sé.
El que sí que és cert és que si teniu ganes de fer una repassadeta per a aquest senyor, podeu passar-vos per allà,
a la sala Chartres, a la casa, a la fàbrica Chartres, i contemplar, gaudir desencís d'un paisatge.
Una exposició que tindrà lloc del 23 d'octubre fins al 24 de novembre d'aquest any a la Chartres,
que és a la plaça dels Infants d'aquí de Tarragona. També recordar-vos que no queden massa dies
per poder veure l'exposició que hi ha a la Fundació La Caixa del Auguste Rodin.
I hem d'anar perquè alguns de nosaltres encara no hi hem anat. No hi hem anat. I això és un pecat molt gran,
perquè no tenim la possibilitat que torni una exposició com aquesta a casa nostra.
També recordar-vos que ara mateix us començarem a presentar una nova secció.
Una secció que la vam començar la setmana passada i que no sé si recordeu
que tenia alguna cosa a veure amb fets romàntics que nosaltres trobàvem a la premsa escripta.
Fem una cosa, acabem d'escoltar aquesta música i tot seguit us llegirem la història.
El retall romàntic
Aquesta setmana el retall romàntic ens porta a un diari d'esports.
Si recordeu la setmana passada, us vam llegir la terrible història d'un home
que va matar la seva esposa per amor, per tal d'estalviar-li pediments.
El retall romàntic ha de ser una secció de cana-mecana
que vol recollir aquelles notícies romàntiques, és a dir, les que toquen la fibra,
que surten a la premsa escrita.
Si hi trobes cap història que et faci el pes i ens la vols fer arribar al programa,
no et cal res més que posar-te en contacte amb nosaltres
o bé portar el retall als nostres estudis de ràdio.
A l'Avinguda Roma, número 5, primer, primera, escala B.
Queda ben entès que si vols llegir tu mateix el retall romàntic,
doncs mel sobre pasta fullada.
Atila Ambrouz, del hockey hielo al Hotel Ron Rejas, el ladrón del whisky.
Hubo un tiempo en que Atila Ambrouz era uno de los mejores jugadores de hockey sobre hielo de su país.
A principios de los 90 defendía la portería del Dunafair,
uno de los clubs punteros de la Liga Húngara.
Sin nivel para dar el salto a la Liga Profesional Americana,
Tenía ante sí un futuro de gloria deportiva local, pero de escasa compensación económica.
Un grave problema, porque a Atila el dinero es lo que más le gustaba en el mundo.
Hoy, Ambrouz purga sus días en una cárcel de Budapest,
y todo indica que lo hará durante muchos años,
hasta cumplir los 17 de condena que se le impusieron por ser el atracador más famoso de Hungría.
Y a nadie le llama Atila.
Todo el mundo le conoce como Whisky Robber, el ladrón del whisky.
Hollywood, el ojo que todo lo ve, va negociando con Ambrouz los derechos para producir una película sobre su azarosa vida.
Hijo de un rumano, nació en algún lugar de Transilvania en 1967.
Jamás lo tuvo fácil.
Cuando tenía año y medio, su madre le abandonó.
Criado con más cariño que recursos por su abuela y su tía,
antes de cumplir los 13 ya era el jefe de una banda de delincuentes juveniles
especializada en robar aparatos de alta fidelidad.
Detenido varias veces, acabó encerrado en un reformatorio del que no salió hasta 1988.
Probó varios oficios y ninguno le gustó.
En 1993, insatisfecho con su vida, comenzó a apropiarse de lo ajeno con un éxito insospechado.
Formó una banda infalible.
Al principio compaginaba el stick con la pistola,
pero dejó el equipo cuando se dio cuenta de que la policía vigilaba los entrenamientos.
Su leyenda de ladrón de guante blanco creció imparable.
En sus atracos nunca gritaba ni utilizaba la pistola y siempre pedía las cosas por favor.
El jefe educado y distinguido que mantenía a raya los bajos instintos de un grupo de malhechores malcarados.
Al finalizar el robo, justo antes de abandonar la escena del crimen,
repartía flores entre las cajeras a las que acababa de desvalijar y les pedía disculpas por las molestias.
La policía intentó destruir este halo mítico,
aduciendo que empleaba su arma, que era violento y que era un milagro que aún no hubiera matado a nadie.
Nadie dio crédito a esta versión oficial.
Antes de cada golpe, este moderno Robin Hood siempre efectuaba un ritual sagrado.
Entrar en un bar de las cercanías y pedir whisky de Malta,
que tanto él como sus secuaces pagaban religiosamente, con el fin de infundirse coraje.
Así murió Attila Ambrus y nació Whisky Robert.
En 1999, siendo ya el delincuente más buscada del país y con decenas de atracos en su ficha,
fue detenido en una redada con un despliegue de medios sin precedentes en el país.
Meses más tarde, protagonizaba una fuga extraordinaria, escalando un muro de cuatro metros,
evitando las cámaras de vigilancia y desprendiéndose por un cable telefónico.
Se dijo que aquello era imposible sin la connivencia de los guardias de prisión
y se abrió una investigación que no tuvo resultado.
Permaneció escondido durante un tiempo y lo tenía todo listo para salir del país cuando le perdió su buen corazón.
Lo quiso marchar sin llevarse con él a su perro y pasó por casa a recogerlo.
Allí esperaba la policía, alertada por el chivatazo de uno de sus cómplices.
Desde entonces vive en el hotel Rejas, pero gana más dinero que nunca.
publicó una autobiografía que vendió 10.000 còpias en sus primeros cinco días en el mercado
y presta su imagen a una bebida energética.
A las puertas de la cárcel donde se encuentra hay tenderetes que venden gorras y camisetas con su imagen.
Y la leyenda, liberat, el ladrón del whisky.
Això ho hem tret del diari Mundo Deportivo del día de avui,
un article escrit per David Llorenç a la secció Perfiles, titulat
Attila Ambrús del Hockey Yellow a l'Hotel Rejas, el ladrón del whisky.
Aquest ha estat el retall romàntic.
Ja ho sabeu, si voleu participar en aquesta secció, envieu-vos aquells retalls que trobeu als diaris
i que us puguin arribar al cor, sobretot si són romàntics,
com el de la setmana passada, un avi que es carrega a la dona perquè li volia estalviar patiments.
Com el d'aquesta setmana, l'Attila Ambrús, un lladre que regalava fins i tot flors
a les persones a les que robava i després els demanava disculpes per les seves malifetes.
Senyors, senyores, se'ns ha acabat el temps.
Amb aquesta música del Pascal Comelada, que per cert, a principis del mes avinent
podreu escoltar-lo a l'acústic que té lloc aquí al Magatzem, al Magatzem de Tarragona.
Un cercle, un circuit de música de la qual mirarem de parlar-vos la setmana vinent.
De la mateixa manera que mirarem de parlar-vos del cinema infantil i lloc i juvenil
que té lloc aquí a Tarragona, organitzat d'una manera diferent.
Per cert, aquest cap de setmana, el diumenge, fan Quiqui, Cu i la Bruixa.
Una preciosa pel·lícula de dibuixos animats, diferent, totalment diferent
a les que pugueu haver vist, que nosaltres vam veure.
No fa massa el Palas, per cert, érem la Judit, la Clàudia, la Berta i jo.
I els sorolls dels veïns del costat que vam haver d'anar a interrompre.
Érem quatre persones per veure una sessió de cinema infantil d'animació diferenta, preciosa,
alternativa, alternativa, alternativa, que és aquella paraula que utilitza el nostre amic de radioactivitat.
Amics, amigues, això ha estat tot.
Aquesta nit, tots vosaltres, els controls, Lluís.
Hem tingut la agradosa visita de la Gemma, del Magí i de la Judit des del fons de la peixera,
escoltant-nos, mirant-nos i que us ha parlat.
Lagos, que espera que ho canem, que aniseu força bé i que torneu a estar amb nosaltres la setmana vinent.
Per cert, moltes, moltes gràcies per la carta que ens han enviat la gent de Do de Pit,
l'Anna Pacheco en particular, graint-nos la nostra col·laboració, la nostra presència
en l'acte que va tenir lloc fa una setmana a la plaça, a la font d'aquí Tarragona.
No solament pel fet de la carta, sinó per la imaginació i els segells que acompanyen aquesta carta.
Amics, amigues, fins la setmana vinent.
Ciao.
Sous-titrage Société Radio-Canada