Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I bé, ja, per cert, ho he aconseguit.
Nens, sí, sí, sí, sí…
Tinc ja pedres, veritables pedres d'aquelles de fer-ne sopa, per fer sopa de pedres i em va costar, eh?
Em va costar perquè clar, wilde jegueu que i qualsevol pedra serveix per fer una sopa
de pedres, doncs, no, no, no és cert, en absolut.
Però cana-me-cana va estendre els seus tentacles i va aconseguir unes quantes
pedres per fer elles arribar als nens que la setmana passada van trucar.
i van dir que la resposta a l'endevinalla era el núvol,
però com que no era el núvol i no van poder entrar en la rifa
del llibre de les llegendes històriques de Tarragona,
aleshores nosaltres vam dir, doncs mira, com que hi ha hagut una certa coincidència,
com que tots han dit que era el núvol i no ho era,
perquè la resposta correcta era el paraigües,
el que farem és buscar, trobar, remenar calaixos,
entrar per dins d'armaris, buscar per platges,
preguntar a les vores dels rius, anar als pobles i a les masies
a veure si hi ha pedres per fer sopes,
i senyors i senyores, efectivament,
tenim quatre exemplars de pedra per fer sopes,
un, quatre, cinc, cinc en tenim, cinc en tenim,
carai, sí que compto malament jo, em diuen per aquí que en tenim cinc,
és igual, un per la Laura, un altre pel Lluc,
un altre pel Bernat i un altre pel Pau,
que em fa l'efecte que són els nens i la nena
que van trucar la setmana passada.
Aquesta setmana torna a haver-hi una altra endevinalla,
però aquesta setmana he pensat que el que podríem fer és,
fins i tot, fer doble endevinalla,
perquè ja sabeu vosaltres que habitualment les endevinalles,
jo les porto, doncs, d'en aquell llibre
que són les millors endevinalles catalanes,
a cura del recull de Joan Amades,
un recull que ens va regalar aquí el nostre company,
i el nostre amic Quim, que de tant en tant ens troba per Tarragona.
Molt bona nit, Quim, si ara ens escoltes.
Doncs gairebé cada setmana l'endevinalla que jo faig arribar
ve d'aquest llibre.
Doncs avui farem dos endevinalles,
una que pertany a aquell llibre
i una altra que pertany a un llibre
de l'Olga Txirinax,
escriptora, poeta, poetissa d'aquí Tarragona,
que es titula Marina,
amb il·lustracions de l'asson Balzola,
la poma verda amb púries.
Anem a veure.
Hi ha unes quantes endevinalles
d'aquest llibre tan dolç i tan bonic i tan entenidor.
Jo no he triat una.
I en el moment en què comenci a sonar la sintonia
de les endevinalles,
podreu anar pensant que tenim un telèfon
que és el 24 47 67
i que si truqueu tant sigui per mirar de respondre
la resposta a les dues, dues, dues, dues endevinalles
o bé per saludar-nos,
sireu molt benvinguts i entrareu a participar
en un sorteig d'aquests magnífics llibres
que tenim aquí.
Llegendes històriques de Tarragona.
Oh, oh, Lluís, encara veig que encara no ha vingut l'Estela
a recollir el seu ejemplar.
Li queden pocs programes, eh?
Li queden pocs...
Oh, i en Lluís diu que se'l quedarà ell.
Ja ho veurem, això.
Ui, d'aquí una estona ja ens ha arribat la sorpresa d'avui.
Oh, que bé, que bé, que bé, que bé.
Però vinga, anem a parlar-les endevinalles.
Teniu ja les orelles a punt.
Alerta! Aquesta és la primera.
l'any el llibre de les mil i una o cent ni una
endevinalles del Joan Amades.
Diu així.
Ves si ho saps endevinar.
Soc dintre
i no puc entrar.
Ho saps?
Torno a dir-la.
Ves si ho saps endevinar.
Soc dintre
i no puc entrar.
Ai, ai, ai, ai, ai, què deu ser, què deu ser.
I ara, l'altra endevinalla.
Aquesta és la que pertany al llibre Marina
de l'Olga Chirinacs.
diu així.
Cavaller que va de dol
porta closca i no és cargol.
Sembla un frara ben barbat
i es veu groc
quan és el plat.
Tan negre com el carbó
no embruta ni fa calor.
Es diu...
és molt buscat
i viu en comunitat.
Ho saps?
Doncs...
24, 47, 67 encara que sigui
per dir-nos que fa un dia
preciós pel carrer
però que tu no t'has volgut perdre
cana-me cana a les nits
de Tarragona Ràdio.
I mentre tu romia
et deixarem que escoltis
una música
dels titiriteros de Binèfar
que diu
que vamos a contar mentiras
que n'hi ha per collir peres
a sota dels parers
de tota Catalunya.
Vinga,
endevinalles
per tots,
pels petits
i pels grans.
que un públic
más guapo
tenemos hoy.
Ahora que estamos sentados
Ahora que estamos sentados
Vamos a contar mentiras
Vamos a contar mentiras
Vamos a contar mentiras
Por el mar
corren las liebres
Por el mar
corren las liebres
Por el monte
las sardinas
Estadarán
Por el monte
las sardinas
Estadarán
Por el monte
las sardinas
Ui, ui, ui,
que em diuen
que no he repetit
l'endevinalla
de l'Olga Txerina.
Clar,
no repetir, eh?
Diu així.
Cavaller
que va de dol
porta closca
i no és cargol.
Sembla un frara
ben barbat
i es veu groc
quan és el plat.
Tan negre
com el carbó
no embruta
ni fa calor.
Es diu
és molt buscat
i viu
en comunitat.
Que...
cargadito de manzana
estragarán,
cargadito de manzana
estragarán,
cargadito de manzana.
comenceu a tirarle piedras,
comenceu a tirarle piedras,
comenceu a tirarle piedras,
comenceu a tirarle piedras.
i caigui a tirarle piedras.
Con el ruido de las nueces, con el ruido de las nueces,
salió el amo del peral, salió el amo del peral, salió el amo del peral.
Si quillo no tire piedra, a ver, si quillo no tire piedra.
Que los míos me lo ganarán, que los míos me lo ganarán, que los míos me lo ganarán.
Que es de una pobre señora, que es de una pobre señora,
que vivo cuando cuida, que vive de la historia, que vive de Dios del mar.
A ver, obritos.
Música
Y aquí se acaba la historia, y aquí se acaba la historia.
De pepito canahoria, de pepito canahoria, de pepito canahoria.
Que quiso regar el muerto, que quiso regar el muerto,
sin tener agua en la novia, tragará, sin tener agua en la novia, tragará,
sin tener agua en la novia.
Jo no sé pas si vosaltres us poseu el dit al nas.
Sí? Sí? No?
Potser encara no, o potser ja no.
Doncs, pels que es posen el dit del nas, i també pels que no se'l posen, per suposat,
us porto avui una història que parla de la Nelly.
una nena que tenia un nas preciós, i... que n'hi va passar alguna degra, no sé?
Jo no sé si vosaltres us busqueu coses a dintre del nas, i no sé pas si em trobeu,
a lo millor, alguna pilota perduda, a lo millor somnis d'alguna fada,
no ho sé, no ho sé, no ho sé si busqueu coses dintre del nas,
però ara mateix us llegiré una història que es titula
No ho facis això, d'en Toni Ros, i que parla d'això,
de la Nelly, del seu nas, del que li va passar per posar-se-la dintre.
Fem una cosa, ara encendrem la vostra espelma,
ens estirarem el sofà, la butaca o potser el terra,
apagarem els lloms de dalt o la dalt del costat,
i començarem a escoltar la història, sí?
Perquè avui aquesta història va per tots vosaltres,
per la Clàudia, per la Júlia, per la Berta, per l'Adrià, per la Joana,
ui, per la Joana, per suposat, en especial per la Joana, avui,
per Dubi, per la Sara, per la Fina, l'Edu, la Íngrid, la Núria, el Pau,
el Joan, la Clara, el Magí, el Joan Dimoniet, l'Homar, la Sara, la Marta,
el Joan Maria, l'Àlex, el Gregori, la Laura, l'Arnau, el Christian i la Seila.
Per tots vosaltres, no ho facis, això d'en Toni Luz.
La Neli tenia un nas molt bonic.
Era tan bonic que fins i tot havia guanyat un concurs de nassos.
Era tan bonic que fins i tot li van donar un paper en la representació de Nadal amb la Nora
i la Patricia, que també tenien uns nassos molt, molt bonics.
Però sabeu què va passar al mig de la representació?
Ai, la Neli i les seves amigues es van posar el dit, aquest dit, sí, el veieu, aquest, aquest, aquest dit,
a dintre del nas.
«Nenes, no feu això!», els va renyar el professor.
Però la Neli no podia treure's el dit del nas.
«És que no surt! És que no surt! Se m'ha quedat enganxat!».
El professor va mirar de treure-li el dit del nas estirant i vingui a estirar, però no va poder.
La directora tampoc no va poder.
«S'hi ha quedat enganxat!», van dir tots dos, i van enviar la Neli cap a casa.
«Se m'ha quedat enganxat!», es va queixar la Neli.
«Ah, jo te'l puc treure!», va dir en Pipo, que era el seu millor amic.
«Mare!», va cridar la Neli.
Però la mare tampoc no va poder.
«Jo sí que puc!», insistia en Pipo.
Llavors, la mare de la Neli va cridar al metge.
«No l'hi puc treure!», es va rendir el metge.
«Jo sí que puc!», va dir en Pipo.
I el metge va cridar a la policia.
«No, ni podem treure!», van dir els policies.
«Jo sí que puc!», insistia en Pipo, el seu amic.
I la policia va cridar al màgic.
«Oh, no l'hi puc treure!», va reconèixer.
«Jo sí que puc!», va repetir en Pipo.
I el màgic, com que no podia, va cridar al pagès.
«No l'hi puc treure!», va dir el pagès.
«Jo sí que puc!», s'entossodia en Pipo.
El pagès va cridar als bombers.
«No podem treure-li!», van dir.
«Jo sí que puc!», insistia en Pipo.
Ningú no podia treure el dit de la Neli.
I cada vegada, el nas se li anava fent més llarg, semblava un pebrot.
I li feia més mal!
«Només hi havia una cosa a fer!».
«Jo sí que puc!», va dir en Pipo.
Aleshores, van fer venir un savi.
«I esclar que te'l podré treure!», va dir.
«Per a la ciència, no hi ha res impossible!».
El savi va mesurar el nas de la Neli.
«Jo sí que puc!», repetia en Pipo.
Llavors, el savi va construir un coet
i va lligar-lo amb una corda al braç de la Neli.
Amb un altre tros de corda,
va lligar la cama de la Neli en un banc del parc.
I un cop fet això,
pam!
Va enviar el coet a l'espai.
Oh!
L'hauríeu d'haver vist.
El coet es va emportar la Neli al banc.
Un senyor que ja hi ha assegut al banc.
Una senyora molt grassa i espantadíssima.
Però el dit de la Neli continuava
sense voler sortir del nas.
«Doncs quédateixi!»,
van exclamar els professors,
la mare, el metge, la policia,
el màgic, el pagès, els bombers i el savi.
«Jo sí que l'hi puc treure!»,
va dir en Pipo.
i aleshores en Pipo
va fer pessigolles a la Neli
i va fer sortir el dit.
Carai, no era tan difícil treure-li el dit del nas a la Neli.
gairebé sempre, d'on menys t'ho esperes,
arriba la solució.
I una solució ben fàcil, eh?
Perquè jo us he de dir una cosa.
Si mireu les il·lustracions del mateix Toni Ross,
d'aquest llibre, no ho facis això,
podreu comprovar que realment la Neli
surt volant, però volant, volant,
agafada, lligada, més aviat,
el coet i del peu fins al banc
doncs també hi ha un cordill.
I fixeu-vos, hi ha una senyora
que està més espantada
quan veu que aquest banc surt volant.
En canvi, hi ha un senyor,
un senyor gran,
que sembla que estigui adormit
a la vora del banc,
amb una cara de placidesa,
tranquil,
que no se n'adon
de l'ensurt amb el que és a punt d'entrar.
Perquè jo m'imagino
que aquest coet, quan deia parar,
a la Neli deia caure.
No ho sé, no ho sé, no ho sé.
Us ha agradat?
Segur que els que us poseu el dit al nas
us ha agradat molt.
I segur que em podreu dir,
Agus, però és que això de posar-se el dit al nas
és molt divert.
Sí, sí, sí, sí.
Jo recordo que quan ho feia
també era molt divert, molt divert,
però també recordo que una vegada
se'm va posar el nas com un pebrot,
com a la Neli,
i que feia mal, eh?
Feia mal, tan mal, tan mal,
que a mi em van haver de portar a la farmàcia.
I allí em van posar un cotufruix
amb no sé què,
que em va mig curar,
però vaig passar molt mala estona,
perquè és que, clar,
havia burxat tant, havia burxat tant, tant, tant,
no sé pas, que deia buscar alguna cosa
que hauria perdut per dintre,
que em vaig fer mal.
I a partir d'aleshores,
bé, sí, vaig continuar gretant-me una miqueta el nas,
però no tant,
fins que va arribar un dia que vaig dir,
ai, mira, hi ha coses més xules a fer molt dit,
però això ja són altres històries, eh que sí?
Doncs no res, patir tots.
Ai, ui, ui, ui, que ja es fa tard.
Així, apaguem l'espelma,
sí?
Bé, ens estirem,
fem uns badalls,
obrim les llums grans,
i si ja ens hem netejat,
ben rentats els dents,
comencem a anar-nos a fer la professor.
Oh, carai,
el Magé,
home, el Magé, i tant,
el Magé també hi és amb tots els altres.
Ara em diuen que no m'oblidés del Magé,
i esclar, el Magé també figura
entre tot aquest reguitzell de nens i nenes
que un dia uns, un dia uns altres,
escolteu els contes per petits de Cana Macana.
Doncs venga,
petons, el papa, la mama, els germanets,
els tiets, els cosinets, els amics, els mestres,
a tots.
I voldria recordar-vos una cosa abans que aneu a dormir.
Sé que alguns de vosaltres us quedareu al famós especial
que d'aquí uns quants dies farem a Cana Macana
per celebrar els focs,
les festes de Sant Joan.
Dir-vos que aquest any no el farem el dia 20 de juny,
perquè coincideix amb la vaga general que hi haurà en aquest país.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Aleshores, ho hem traspassat
i ho endarrerirem fins al dia 27 de juny, sí?
Doncs que ho sabeu,
tots els que vulgueu escoltar aquell especial
on vindran contes i persones que venen aquí
a Cana Macana a explicar històries,
que podreu escoltar-ho el dia 27 de juny
a partir de les 9 de la nit, sí?
Doncs venga, molt bona nit
i molt bons sons.
No sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan solo lo que he visto y he visto.
Que la cuna del hombre la mecen con cuentos.
Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos.
Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos.
Que los huesos del hombre los entierran con cuentos.
Y que el miedo del hombre
Ha inventado todos los cuentos.
Yo sé muy poques coses, es verdad.
Pero me han dormido con todos los cuentos.
Y sé todos los cuentos.
A Cana Macana, els dijous a la nit.
I continuem, i continuem.
Aquesta veu que heu sentit ara
era la veu de la convidada que avui portem,
una convidada especial,
que amb aquestes ganes que tenia de...
Però encara no li toca.
Jo no us vull dir pas qui és.
No, sí que us diré qui és.
És la Júlia.
Hola, Júlia.
Hola.
Júlia, hauries de parlar aquí al davant del micro.
Un moment.
Jo, la Júlia, ara l'he agafat una miqueta
i he fet una mena d'atracament.
La Júlia avui ens porta un conte
perquè és una persona que li agraden molt els contes
i en particular determinats contes.
Aquells que fan pensar una mica.
i potser vosaltres, alguns de vosaltres direu
aquesta veu que acabo de sentir,
jo l'he sentit alguna vegada aquí a Cana Macana
perquè tu no ets la primera vegada
que véns a Cana Macana, que no?
No.
No.
Quant fa?
Un any.
Un any.
Doncs sí, fa un any que Júlia,
que també és una conte contes
i ho puc dir jo,
va venir i ens va portar una història
i avui ens en portarà una altra.
Una història que és per als grans.
És una història que fa pensar.
és una història d'aquelles de...
de seure-sí.
No?
No és de seure-sí?
Ah, és de seure-sí.
Ah, em deia que no, eh?
Jo dic que sí.
Jo crec que sí,
perquè totes les de Júlia, com a mínim,
són d'aquelles que fan pensar.
Però abans d'entrar amb Júlia,
avui portàvem una altra cosa.
Voldríem tirar uns quants programes enrere
quan vam tenir aquí el Miquel Rayó.
L'assumpte del Miquel Rayó ha portat força cua,
si més no, aquí a Cana Macana,
ja que nosaltres ens hem declarat enamorats
de la seva obra.
Que dic, clar, de la seva obra.
Miquel Rayó va venir aquí
perquè tenia un acte concertat
amb la Biblioteca Pública de Salou
i a l'Institut Jaume I, també de Salou,
per treballar el seu llibre,
El Camí del Far.
Els nens d'ESO van estar llegint-lo i treballant-lo
i després van poder disfrutar
de l'acte de tenir-lo amb ell a l'autor mateix,
davant d'en ells, per poder-li fer les preguntes
que haguessin sorgit en aquell treball.
preguntes, comentaris,
en els quals nosaltres no vam poder arribar a temps
d'enregistrar, però sí que vam ser a punt
per tenir en compte els comentaris de les professores,
que eren al darrere d'aquest projecte,
juntament amb la Cristina Garreta,
de la Biblioteca de Salou,
i després també algunes de les apreciacions,
comentaris, i dels propis alumnes
que van sortir força satisfets
d'aquesta relació amb Miquel Rió.
Bé, però avui no tan sols voldria
que escoltéssiu aquest enregistrament,
sinó també un altre treball que vam fer,
perquè esclar, quan comences a llegir
l'obra d'un personatge et conta que,
tot i que les capdenteres eren les muntanyes de foc
i també aquesta del Camí del Far,
havien altres novel·les, altres llibres,
principalment per infantil, juvenil, en aquest cas,
per juvenil, que valia la pena tenir-les en compte,
valia la pena llegir-les,
i que resulta que ens estem llegint,
com aquell que diu tota l'obra d'en Rió.
Fins al punt que, per properes edicions de Can Amacan,
i parlem de la temporada vinent,
us he de dir que el dia 27 de juny
serà el darrer programa d'aquesta temporada,
i aleshores ja començarem,
després passades festes de Santa Tecla,
fer algun temàtic monotemàtic de Miquel Rió,
però implicant alguns de vosaltres,
persones que teniu, doncs jo que sé,
més de 12 o 13 anys,
i que us agrada llegir,
i els que us proposaria que llegissiu determinats llibres,
en féssim una mica de comentari,
fins i tot que vinguéssiu aquí en directe a comentar-lo,
i després per què no establir una comunicació directa
amb el mateix en Rió via telefòrica.
Que és una idea, és un projecte que ha de madurar,
però que ja el començo a dir sana,
perquè si a alguna de vosaltres,
a algú de vosaltres li interessés l'assumpte aquest,
vagi llegint històries d'en Miquel Rió.
Avui la que us portem, un trosset,
un fragment, un capítol,
és l'alè de la fosca,
que pertany al llibre L'última por,
d'en Miquel Rió.
L'última por ve a ser una història d'aquelles d'estiu,
d'aquelles que passen quan s'han acabat els estudis,
quan s'ha acabat el col·legi, l'escola,
i els nois i les noies se n'en van al poble de la costa,
al poble de muntanya,
a passar les vacances on tenen amics,
on tenen també aquelles aventures
que cada any acaben als finals d'estiu
i que després ens reemprenen el següent estiu.
És la història de la Clara,
una noia que ja es comença a fer gran
i que comença també a canviar
moltes de les pors que tenia de nena
per certeses de gran.
La Clara haurà de passar per una terrible prova
de la que jo no us vull dir
si ens sortirà en bé o no ens sortirà en bé.
El que sí que avui sentirem
serà un fragment de l'última por,
l'alè de la fosca.
A més a més,
és un reconegut i merescut homenatge
en tots aquells narradors
i en totes aquelles persones
que sempre són a punt de trobar
en qualsevol racó,
de qualsevol port,
de qualsevol bar,
de qualsevol taverna,
un avi dispost,
disposat a explicar
una història.
Però abans de continuar
amb el tema aquest
de l'última por,
tenim una connexió en directe
que no voldríem deixar passar
i és que avui
s'estan celebrant
contes en directe
amb un establiment
d'aquí de Tarragona,
el Bacus,
Cuirateries Velles,
crec que és el carrer d'aquí a Tarragona,
i amb nosaltres
està la Eva,
que és propietària
de l'Hocal Eva.
Hola, bona nit.
Què tal?
Molt bona nit.
Molt bona nit.
Com estàs?
Doncs bé.
En directe des de Tarragona Ràdio,
Cana Macana.
Com ha anat
o com està anant
l'Avetllada?
Bé, mira,
ara queda encara un.
Tenim aquí la Sílvia.
Sí?
Passem vella.
Doncs sí,
passa'ns-la, Sílvia.
Doncs mira, un moment.
Hola.
Hola, Sílvia,
com estàs?
Nerviosa.
Estàs nerviosa?
Però has començat
ja a explicar?
Sí, he explicat dos.
ara em falta l'últim
i ja està.
Ah, escolta'm,
nerviosa,
però amb tots els merits
d'estar nerviosa
perquè tu en té
el perill sola,
com aquell que diu,
engegant aquestes sessions
de comptes
al Bacus.
Com ho has vist?
En quant a públic,
en quant a reaccions?
Això ple.
No hi cap,
ningú més.
Vull dir, molt bé.
Ple, què vols dir?
La gent ha respost molt bé
i allò que somriuen
quan s'ha de somriure
i ploren quan s'ha de...
Escolta'm,
has dit que estava ple,
3.000, 4.000 persones
o...?
Sí, més o menys.
Més o menys,
va, digue'ns la veritat,
perquè sabem que el Bacus
és un establiment petitet, no?
Sí, sí, sí.
Però el suficientment íntim
com perquè la vetllada
sigui això que tu pretens, no?
Perquè la gent estigui a prop
i participi del conte,
perquè ells es converteixen
en protagonistes, no?
Molt bé.
Estan amb tu així a la vora.
Molt bé.
Sílvia,
quins has explicat?
Com?
Quins contes has explicat?
T'has explicat un
que no sé com es titula,
que me l'he inventat jo encara.
Fantàstic.
Que és una mena de presentació
és la Sílvia, no?
Sí.
I què li passa
i per què explica contes.
Uh-huh.
I és una mica
una barreja
de tots els contes que coneixem,
la Ventafocs,
la...
Molt bé.
La Blancaneu,
el Peter Pan,
de tot, eh?
I després,
el Rossinyol i la Rosa,
molt bé.
l'Oscar Wilde,
i ara explicaré un
que es porta per títol
Mujeres Pràctiques.
Caramba!
Per i petrigo.
Doncs Sílvia,
què?
Enhorabona.
Gràcies.
I moltes gràcies
per estar a compartir una estona
amb nosaltres a Cana Macana,
per donar aquest tema
interromput
amb la teva
sessió d'aquesta nit.
Vinga.
Doncs vinga, Sílvia.
Ens veiem, un petó.
A reveure.
A tu.
Adéu, adéu.
Doncs ja ho sabeu,
a Tarragona s'expliquen molts contes
a l'Ellesqueria a Àcrata,
a la Cafeteria a Bacus,
al Poetes a Candil pels carrers
i a Cana Macana.
I continuem nosaltres ara
amb aquell fragment
de l'Alè de la Fosca.
de la Cora.
De vegades,
n'enric i ella
anaven a la taverna del Mollet
a escoltar les cantarelles
d'algun vest del poble.
No faltaven llavors
referències als misteris
de la cova
a les parets de la cala.
No hi entreu mai sols
a la cova,
els aconsellaven.
No en sortiríeu.
Tot és fosca,
negre,
espessa com un formatge.
I hi ha calcaforca
pederosa
que trau les barques
i la gent fins no se sap on.
diuen que hi ha una corrent
que et mena fins l'infer,
comentaven els altres homes del bar,
amb veu baixa,
torçant la mirada,
recelosos.
La conversa era del tot emocionant.
De temps en temps,
els homes reflexionaven uns instants
i bevien glopets breus de nisat,
de mesclat d'herbes,
i fumaven cigarretes de tabac picat
que ells mateixos lligaven amb trem
en un paperet blanc groc
i que de seu se les aferrava als llavis.
Ni els contrabandistes d'un temps,
que eren homes de ronyó clòs,
no gosaren de fer-s'hi mai un racó
on guardar la mercaderia seva a la cova.
Na Clara i na Enric
es miraven amb un punt d'esverament.
Per ells,
els contrabandistes eren homes
a prova de tot ensurt,
com els pirates de novel·la,
capaços de tota aventura,
valents,
valents fins la temeritat.
Ni ells, doncs,
insistiran els narradors,
que coneixen la costa
com el cai de les seves mans.
Na Clara pregunta un pic.
I de dia,
s'hi pot entrar?
O és que dorm aleshores
aquesta força que dius?
I algú dels homes
responia indecis.
Nin,
què vols que et digui?
Sóc una nina,
espionava ella,
genuïna.
És una nina,
confirmava en Enric,
rient-se de sota mà.
L'home,
sense fer-ne cas,
ja comptava potser
gratant-se descuradament
les galtes,
com si aquest gest
li servís per confegir
millor el relat.
De dia,
doncs no sé
si convé ficar-s'hi.
Una vegada,
un home hi va entrar.
Jo el vaig conèixer de jove.
I els perruquians
de la taverna
sentien en silenci.
Tenia una barca petita,
una pastera de vuit pams
i estava molt encaparrat,
també.
Volia saber-ho tot de la vida.
Deien que no tenia por de res,
ni de l'amor,
ni de bobotes.
Na Clara
es mossegava els llavis.
N'Enric somreia,
mig incrèdul,
però també cautivat
per la contarella.
Rema que rema,
si feu en dis.
Era migdia.
El relat es feia lent,
com si enfilar-ne les paraules
provoqués
vagues tamances
del narrador
i els oients.
Duia un bon grapat
de frelles,
per fer-se llum
dins la fosca.
Ell en entrar-hi
i una fitora
per si trobava
cap animalot
i havia d'enfrontar-s'hi.
Les vas molar
durant dues hores
a baixes,
les puntes de la fitora
a la riba del moll.
Ho veus?
Feia na Clara
a n'Enric
en veu baixa
per no interrompre
la narració.
Bé,
no hi ha enlloc
d'animals així
ens fau la resposta.
Na Clara, però,
frisava per sentir
el desenllaç
de la història,
per això pregada
la rosa.
I qui va trobar?
Què va dir
en sortir-ne?
Doncs res,
digue l'home.
No va trobar res?
Na Clara
se sentia decebuda.
La seva expectació
havia estat frustrada.
Ho veus?
Comenta n'Enric.
L'home la mirà.
Una estona,
sense explicar res,
s'acaba l'anisset sec
que tenia el tassonet
sobre la taula
de pedra amb arbre.
Era un vell pescador,
de vell colrada,
i aleshores el sorprengué,
el pescador dient-los
No va dir res!
Els altres homes
que l'escoltaven
es sentiren de nova
amb el cap.
No va dir res,
mai més.
La pol feu tornar mut
i mai ningú
va poder treure
l'entrellat
del que l'home
va veure
o va deixar de veure
dins aquella fosca negra
de la cova.
Ell s'endugué
el secret a la tomba.
Oh!
La boca d'Anna Clara
era com un tunel de tren.
El pescador
encara deia
Jo no hi aniria
dins la cova
ni que em pagassin
no tornar per l'aquell.
I els cabells
se li van tornar blancs
en unes hores
com la calç d'en Blanquinà
i ja mai més
no tornar a ser qui era.
L'home,
des del dia
que vulgui entrar
a la cova de la cala...
I un altre pescador
assegut rendeix
a apuntar fent capdades.
Potser trobar
les portes de l'infern,
doncs,
més qui d'ell.
Més tard,
quan caminaven cap a casa,
na Clara i na Enric
discutiren
amb excitació impensada.
Hem d'anar,
ja ho crec,
esperonava Clara.
Ets boja
i qui vols fer a la cova?
No veus que no en sortiríem?
Tan grandolàs
i ets com un gallina,
l'intima a ella
despectivament,
girant l'esquena
i acomiadant-se.
Popona,
no deies que no hi crees,
Popona.
Jo, Popona,
se'n rebia na Enric.
Saps què et dic,
doncs?
Ho vols saber?
Què?
Na Clara
no podia contenir-se.
Què he de saber?
Hi havia un ample níbul gris
en el cel
que havia arribat
sobtadament,
que penjava amenaçant
sobre l'or,
sobre els turons
que circumdaven
el paisatge del poble.
Na Enric
semblava molt inquiet,
enfadat
per la discussió
inesperada
amb na Clara.
Se separa d'ella
i prengué camí
cap a una altra banda.
Digué, però,
com una llenderada,
que si vas dins la cova,
tant de bo
que també et tornis muda.
A la taverna,
els pescadors vells
i el taverner
també discutien aleshores.
Mira què em dius
de disbarats
quan heu tastat les herbes,
els renyava el taverner,
escurant l'escopa
rere el tauler.
Els heu ficat la por
dins el cap
aquests dos joves.
No hi havia, per tant.
Els homes de mar
somreien
amb una intensa malícia
sota les espires
dels seus ullons vius.
es miraven els uns als altres
com nins
que han fet una malifeta
al mestre
amb complicitat.
Deien entre els tussecs breus
i, doncs,
o no volien
una contarella de por.
Ja en tenen una
per covar-la
durant dies i dies.
L'última por
Miquel Rayó
A sign being followed
by a moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Leaping and hopping
on a moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
And if I ever
lose my hands
Lose my plow
Lose my land
Oh, if I ever
lose my hands
If my colors
all run dry
Yes, if I ever
lose my eyes
Oh, if I won't
I won't have to cry
No more
Yes, I'm being followed
by a moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Leaping and hopping
On a moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
And if I ever
lose my legs
I won't moan
And I won't beg
Oh, if I ever
lose my legs
Oh, if
I won't have to walk
No more
And if I ever
lose my mouth
All my teeth
North and south
Yes, if I ever
lose my mouth
Oh, if
I won't have to talk
Did it take long
to find me
I asked the faithful light
Oh, did it take long
to find me
And I'm going to stay
the night
And I'm being followed
by a moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Leaping and hopping
on a moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
Moon shadow
I encara no ens ha trucat ningú
per respondre
a la possibilitat
de les endevinalles
La torno a repetir-ho
si més no una d'elles
Ves si ho saps endevinar
Sóc dintre
i no puc entrar
I diuen que
si s'entrenca
un porta mala estrogança
Oh, quina pista més bona
que acaba de donar
24, 47, 67
Romeu-vos-ho
Però mentrestant
m'agradaria que escoltéssiu
a la convidada especial
que avui portem
I és que abans
ja l'hem presentada
és Júlia
i ens porta
una història
que d'aquí, d'aquí, d'aquí
a uns breus moments
escoltarem
Sembla ser que sí que algú
vol respondre a l'endevinall
Hola, bona nit
Hola, bona nit
Què tal, com et dius?
Ingrid
Hola, Ingrid
Hola
Com estàs?
Molt bé
Què tal? Escolta'm, Ingrid
per cert, has sentit abans
el que he dit?
Sí, sí, ja
també m'ho ha explicat
la meva mare
Ah, perquè la Ingrid
és una de les persones
que vindran
és una de les contacontes
que vindran en aquest
especial Cana Macana
que el trasladem al 27, eh?
D'acord
D'acord, escolta'm Ingrid
però tu ara
ens truques per l'endevinalla, no?
Sí
Sí?
A veure, n'hi ha dues
la de l'Olga Txirinacs
i la del refrenyer català
Quina vols
tastar, aprovar?
Poden ser les dues
Oh, cotxe, una ronda
Doncs clar que poden ser les dues
A veure
Ep, per cert
Anem a veure
La primera
Ves si ho saps endevinar
Sóc dintre
i no puc entrar
Diria que és el mirall
Per suposat que és el mirall
Ho sabies des del principi o...?
No, primer perquè
no sé, no teníem cap pista
i el dic això
que s'en trenca un
Ahà
Porta'm a l'estrogance
doncs dic això
Molt bé, Ingrid
Perfecte
A veure, l'altra
La de l'Olga Txirinacs
Doble onada
que diuen, mal?
Sí
Alerta
Caballer que va de dol
Porta closca i no és cargol
Sembla un frare ben barbat
I es veu groc
Quan és el plat
Tan negre com el carbó
No embruta ni fa calor
Es diu
Tatatatatatà
És molt buscat
I viu en comunitat
Està molt bo
I és el musclo
Ala, molt bé
Enhorabona, Ingrid
Escoltem
Fem una cosa
Com que ets l'única que ha trucat
I trobo que també
És la que ho ha encertat tot
Tant l'una com l'altra
Ja no ens donarà temps
D'atendre cap més trucada
Per tu
El llibre aquest
De llegendes històriques
De Tarragona
D'acord?
Moltes gràcies
Que el dia que vinguis
El dia 27 de juny
O si no
Si vols venir abans
Passes a buscar-lo
Abans te'l deixaran per aquí
Pots passar abans
Quan vulguis
El tindràs reservat
D'acord, Ingrid?
Molt bé
Escolta'm, ara no t'ho perdis
Que ara ve la Júlia
Que és una vella coneguda
De cana me cana
Vinga, Ingrid
Una abraçada
Adéu
Adéu, bona nit
Hola, bona nit a tothom
Quan l'Agustí
Em va proposar
Novament
De venir-vos a explicar
Un conte
Jo tenia el sentiment
Que volia explicar-vos
Alguna cosa
Sobre l'esperit
De la primavera
Llavors
Va caure a les meves mans
Aquest llibre
Que tinc aquí
Que es diu
Cuentos para delfines
De la Rosa Maria Badillo
I el llibre
El llibre
Diguéssim
Té una orientació didàctica
I llavors
Intentaré
Llegir-vos
De la millor manera possible
Un que es diu
Flor tímida
Florecer
Amb aquest llibre
El que es pretén
És
Explicar als nens
Un conte
Perquè no tinguin por
De creixer
I llavors
Jo crec
Que aquest és el sentit
Que jo li volia donar
Al esperit
De la primavera
I espero que us agradi
Érase una veg
Una florecilla
Que estuvo cerrada
Durante mucho tiempo
Temía abrirse
Y que la vieran
Por dentro
Oh, queridos
No os podéis imaginar
El temor que sentía
Tan solo
Tan solo con pensar
Que la verían
Sus hermanas
Ellas que eran
Tan hermosas
Pero los rayos
De sol anunciaban
Que ya había
Acabado el invierno
Muy pronto
Comenzaron a llamar
A la puerta
De cada flor
Pom, pom, pom, pom
Diciendo

Y volvió a cerrarse
Y volvió a cerrarse
El sol
Que conocía muy bien
Al despertar
Al despertar de las flores
Tuvo más paciencia
Con ella
Que con ninguna
Cada ratito
Le susurraba
Ábrete
Ábrete
Pequeña
A lo que ella contestaba
Con un no
Bueno
Entonces
Dime
Que te pasa
Repuso el astro
La planta
Escondida
Le contestó
Con mucha timidez
Tengo miedo
De no ser
Como las demás
De que no me quieran
En ese momento
El sol
Asombrado
Descubrió
Que estaba llena
De lágrimas
Por dentro
Un resplandor dorado
Secó las gotitas
Desprendidas
Del capullo
Que con estas palabras
Fue aliviando
La luz solar
Todas las flores
Padecen el mismo miedo
Que tú
Desde la más grande
A la más pequeñita
Teme abrirse al mundo
Te asusta crecer
Sin embargo
Cuando la diosa primavera
Que se aposenta en su seno
Les pide que se abren
Y alegren
A todas las criaturas
Todas abren sus pétalos
Para cantar
La canción del existir
Y todas son bellísimas
Porque dan lo que tienen
Entonces la florecilla
Se atrevió
A mirarse por dentro
Y escuchó la voz
De la primavera
Que le latía muy hondo
Ábrete
Crece
Y alegra la vida
Cantando mi canción
La flor
Así lo hizo
En un abrir de hojas
Pasó del miedo
A la alegría
Siendo otra bella flor
Del maravilloso tapiz
Que ese año
Tejió la madre naturaleza
Y bien
Este cuento
Lo pueden escuchar
Las personas mayores
Y los pequeños
Los papás
Se lo pueden explicar
A los niños
Pero también puede sernos
Muy útil
A cada uno de nosotros
Os propongo un juego
Podéis dibujar
Una flor
La más maravillosa
Que os podáis imaginar
Escribid
En cada uno
De sus pétalos
Vuestros más fervientes deseos
Los dones
Y capacidades
Que tenemos
Y queremos ejercitar
Y así
Crear
La flor
De nuestros deseos
Muchas gracias por la teva historia
Encantado
Parla'ns una mica del llibre aquest
No en teníem coneixement
Concuentos para delfines
Sí
És un llibre de la Rosa María Badillo
Vaig trobar un dia per casualitat
En una llibreria
I me va cridar l'atenció
Perquè diu
Autoestima y crecimiento personal
La didáctica del ser
Vull dir
Els contes
Són per créixer
Contes que ajuden
Que ajuden a créixer
A créixer
I que
En aquest llibre
Hi ha unes indicacions didáctiques
Per tant que els professors
La posin en pràctica
Amb els seus alumnes
I desenvolupar
Tota una sèrie de
De valors
D'habilitats
I valors
En els nens
Però des d'un punt de vista
Humanista
I
Diguéssim
De desenvolupament
De la persona
Tu ja has dit
Que eren contes didàctics
De bon principi
I pel que acabes de dir
També
Gairebé
Dirigits
Al professorat
O als pares
O als educadors
En general
Potser
Sí
Jo crec que
A veure
Van dirigits
Per posar-los en pràctica
Amb els nens
Són contes dirigits
Amb una finalitat
O sigui
El conte no s'acaba
Només en explicar
La història
Sinó que
T'explica
Una sèrie d'exercici
Que pots fer
Per desenvolupar el valor
Que es pretén aconseguir
Amb el conte
I d'una manera
Que els nens
Mitjançant la plàstica
La psicomotricitat
I el diàleg
I també està
Diguéssim
Preparat per edats
Poden desenvolupar
Aquests valors
Són contes per viure
Suposo que a l'índex
Deuen haver-hi més contes
Més exercicis
Més treballs
Potser fes-nos una mica
Un relat
Del que hi ha
Sí
Doncs
Per exemple
Us llegiré un
Por ejemplo
La tarde de plata
Sobre el derecho
A disfrutar de la vida
El rey del bosque
Crecer sin miedo
El maestro dragón
Sobre la humanidad
Del maestro
La inventora de palabras
Que es sobre la aceptación
Como el principal apoyo
O amado cuerpo
Para aceptar
El jardín
De nuestro cuerpo
O sin miedo
Al futuro
Para orientar
A los adolescentes
En negación
De su vocación
En paz
Y que no sea angustioso
O madre montaña
Para aprender a amar
A nuestros padres
Etc
És a dir
Un reguitzell
De contes
Amb indicacions
Per fer potser una vida
Una mica més dolça
Una mica més
Esperem que sí
Com voldríem
Júlia
Moltes gràcies
Espero que no triguis
Un altre any
En venir
A Cana
A Cana
La Júlia sempre es porta
Contes
Ja us he dit abans
Que fan pensar
Contes
Que conviden
A la reflexió
I aquí
A Cana
A Cana
Per suposat
És una bona finestra
Per fer-vos arribar
Aquestes històries
Que a nosaltres
També ens agraden
I ara què us semblaria
Que us semblaria
Escoltar
Les danses
De l'aigua
Del Michael
Nyman
Una miqueta
No tot sencer
Una part
Una part
Només
Avui també estava pensant
Que podríem fer
Alguns monogràfics
Monogràfics
Per exemple
De músiques
Que parlin
D'aigua
O músiques
Que parlin
De la lluna
Abans
Hem escoltat
Cat Stevens
Amb el
Monchado
L'ombra de la lluna
I poses a pensar
I n'hi ha
Forces de músiques
Que es refereixen
A la lluna
O bé
A la mar
O a l'aigua
Aporteu coses
A Cana
A Cana
Diu
Escolta'm
Tal música
Fa referència
A això
O tal música
O aquest fragment
D'aquest compte
Parla
Doncs
D'aquella lluna
O d'aquella
No ho sé
Enviem-vos coses
A Cana
A Cana
Portem-vos idees
Sabeu per què us ho dic
Això?
Perquè
Tot just
Queden
Com aquell que diu
Quatre programes
Per cloure
Aquesta temporada
2001
2002
I a punt
Ja d'encentar
La 2002
2003
I volem idees
I volem que vosaltres
Participeu
De la mateixa manera
Que Júlia
Avui ha vingut
A passar una estona
A fer un te
Està bé
Moltes
Nosaltres ens ventem
Dels te's
De màquina
De Tarragona Ràdio
Però que són molt bons
Ens ha de passar una estona
Amb nosaltres
A llegir
A explicar
A comentar
A somriure
O senzillament
Això
Està aquí
Als estudis
De Tarragona Ràdio
Doncs vinga
Michael Nyman
Les danses aquàtiques
De Tarragona Ràdio
Marcos
Toys
Toys
De Tarragona Ràdio
E
rework
Tratragona Ràdio
Dr.
Rob
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!